(...) A la ciutat de València, on fa 11 anys que mataren a trets el ximpanzé convicte Coco, ens podem preguntar si la presó del Bioparc ha previst evitar noves situacions com aquesta a la manera del zoo de Santiago de Xile, que tenia en nòmina un franctirador entrenat per matar i disposat a intervindre amb l’agilitat que suposadament no permeten els dards tranquil·litzants. És possible que persones amb entrada salten les barreres del circuït espectacle, penetren a eixes gàbies adornades i forcen situacions on el negoci haja de comptabilitzar pèrdues? Potser que un xiquet o una xiqueta acabe, de sobte, al costat d’un esquena platejada? La presó, a tocar del parc de Capçalera, està plena d’animals amb un suposat benestar que penja d’un fil...

1. de1 5
La gàbia del John Coffey. Execucions del
Harambe, el Manolo i la Flaca.
Era diumenge 28 de maig de 2016, un dia
després que el Zoo de Cincinnati haguera
utilitzat el goril·la Harambe com a reclam
publicitari, aprofitant els seu 17é aniversari.
Disset anys i un dia d’una condemna que
començà amb el seu naixement a un altre zoo,
que el vengué amb 15 anys per a que fóra
utilitzat com a reclam carismàtic i, sobre tot,1
com a mascle reproductor del grup de goril·les
de les planes occidentals del Zoo de Cincinnati.
Amb 17 anys i un dia, un xiquet caigué a la seua
gàbia.
A les imatges, el gran Harambe s’assembla al
John Coffey amb el ratolí Mr. Jangles entre les
seues enormes mans. S’interessà per ell i el
mogué uns metres sense la delicadesa que reclamen els nostres ulls, però sense fer-li cap mal.
Un gran goril·la mascle, però, no és altra cosa que un herbívor pacífic que només entra en còlera
davant una amenaça per a les seues cries o per a les femelles del grup i, per tant, el més probable
és que les úniques víctimes de la seua immensa força siguen altres mascles forts i grans com ell.
Harambe mai veié la cria humana com a una amenaça, i la seua actitud es mogué entre la
curiositat i la protecció .2
Animalisme CAT, 02/02/2016, El zoo i els coloms, http://animalismecat.blogspot.com.es/2016/02/el-zoo-i-els-1
coloms.html.
(…) Segons el llenguatge cosificador que fa servir aquesta indústria de l’explotació animal, dintre de les “col·leccions”
dels zoològics es troben les peces més valuoses, allò que anomenen “animals carismàtics” per ser individus
especialment famosos i, sobre tot, per pertànyer a les espècies que atrauen més gent: grans simis, lleons, elefants,
dofins…
El País, Frans de Waal, 01/06/2016, RIP Harambe, http://elpais.com/elpais/2016/05/31/ciencia/2
1464687786_596536.html
La resurrecció de Mr. Jungles, https://www.youtube.com/watch?v=jzpxU3ePTWU

2. de2 5
Però era un dels “altres”, amb gestos i actituds diferents, era un “inferior” al costat de la
superioritat més vulnerable, al costat d’un xiquet humà. Estava condemnat de la mateixa manera
que el John Coffey quan tingué la terrible visió de l’assassinat de dues xiquetes blanques a la
Louisiana de la segregació racial. Impulsades per un sistema d’explotació, una ideologia de
dominació i un munt de prejudicis justificadors, les condemnes són immediates en aquests casos.
El John Coffey acabà a La milla verda i el Harambe abatut a trets.3
Aquesta execució ha coincidit amb les del lleó africà Manolo, empresonat al Zoològic Metropolità
de Santiago de Xile des de que nasqué fa 20 anys, i de la lleona Flaca, que havia arribat a eixa
presó el 2011, després que un circ l’abandonara completament desnodrida i a punt de morir.
Tingueren la mala sort que un jove es llançara al recinte on patien confinament, provocant que els
dos animals per a rescatar-lo. La justificació, com en el cas de Harambe, fou que la gravetat i la
urgència de les situacions no permetien neutralitzar els animals amb les armes anestèsiques4
disponibles.
També ha coincidit amb la mort de la Hanako, “l’elefanta més sola i trista del món”. Ha mort
després de viure 67 anys a un minúscul recinte del xicotet zoo Hinokashira de Tòquio, on anà a
parar quan, al 1949 i amb 2 anys, fou separada de la seua família i convertida en un regal
diplomàtic de Tailàndia al Japó. Una campanya volia que tornara a un santuari tailandès per a
viure els seus últims anys de vida amb altres elefants, però des del zoo digueren que, pel seu
estat físic i mental, era massa tard per a ella . Com que la minúscula presó de la Hanako no5
admetia cap defensa, declararen que la seua cadena perpètua seria l’última per a un elefant a
Hinokashira.
I és que per molt que vulguen adornar les gàbies, totes les dels zoos tanquen innocents com el
John Coffey, que seran sacrificats de forma automàtica quan li convinga al sistema. El Harambe,
el Manolo i la Flaca han mort per una “precaució” que va molt més enllà de protegir vides en risc:
els negocis que els explotaven es protegien a ells mateixos de les conseqüències jurídiques i
legals d’una possible agressió per un dels “seus” animals, a dins de les seues instal·lacions i
contra éssers humans posseïdors d’una entrada. Els humans “propietaris” es protegien davant de
possibles acusacions per negligència o negació d’auxili, i es protegien d’indemnitzacions
econòmiques que podien sumar molt més que els valor dels “seus” animals.
Les indústries d’explotació animal defensen el seu concepte de benestar afirmant que dóna valor a
les seues propietats. Ens diuen que cap propietari vol malmetre el seu patrimoni, i que per això el
benestar és una garantia del valor dels animals que són propietats d’algú. Fa molt que el Gary
Francione ens explica que aquesta tesi és completament falsa perquè la mateixa condició de
propietats dels animals, que els converteix en objectes d’ús i explotació i impedeix que tinguen cap
consideració com a subjectes dels drets fonamentals a la vida, la llibertat i la integritat física i
mental, els sotmet a moltíssimes eventualitats que poden passar, a discreció dels propietaris, per
sobre dels criteris de benestar establerts pel sistema d’explotació. Ací tenim una bateria de fins a
quatre doloroses proves.
La indústria dels zoològics “ha reduït a zero el valor econòmic” de tres dels seus animals
“carismàtics” davant la possibilitat de pèrdues majors. La mateixa indústria ha decidit que
l’explotació d’elefants en un forat minúscul no era bon negoci i, per tant, que l’anava a amortitzar.
Ha decidit, però, explotar fins a l’últim moment la Hanako sense tindre la més mínima possibilitat,
com han reconegut, de garantir el seu “benestar”. Mentre deien que ja era massa tard per a ella,
la continuaren exhibint com a objecte de la seua col·lecció.
Títol original: The Green Mile, EUA, 1999, 188’. Dir: Frank Darabont. El John Coffey és interpretat pel Michal Clarke3
Duncan.
armas.es, C.S., 27/04/2014, Armas anestésicas: apunta, dispara, y que se echen a dormir,
4
http://www.armas.es/reportajes-accesorios/32032-armas-anestesicas-apunta-dispara-y-que-se-echen-a-dormir
El Universal, AP, 04/02/2016, El último regalo a la elefante más vieja de Japón, http://www.eluniversal.com.mx/5
articulo/mundo/2016/02/4/el-ultimo-regalo-la-elefante-mas-vieja-de-japon

3. de3 5
A la ciutat de València, on fa 11 anys que mataren a trets el ximpanzé convicte Coco , ens podem6
preguntar si la presó del Bioparc ha previst evitar noves situacions com aquesta a la manera del
zoo de Santiago de Xile, que tenia en nòmina un franctirador entrenat per matar i disposat a
intervindre amb l’agilitat que suposadament no permeten els dards tranquil·litzants. És possible
que persones amb entrada salten les barreres del circuït espectacle, penetren a eixes gàbies
adornades i forcen situacions on el negoci haja de comptabilitzar pèrdues? Potser que un xiquet o
una xiqueta acabe, de sobte, al costat d’un esquena platejada? La presó, a tocar del parc de
Capçalera, està plena d’animals amb un suposat benestar que penja d’un fil. Són moltes les
persones que poden acabar amb la seua forma de condemna actual.
Una odiosa vinyeta ha posat el Harambe, encara viu, a dins d’una barca plena de persones que
fugen de la fam i la guerra a través del Mediterrani. Només ell va a dins d’una gàbia, mostrant que
seria l’únic que no ha pujat voluntàriament a l’embarcació, mentre un home amb barba diu que el
porten per a veure si, així, a la gent els importa allò que els passe. Estic segur que és el dibuix
d’un home, occidental i acostumat a apropiar-se del que no és seu, com el Harambe i l’home amb
barba, que ja en té prou amb la seua tragèdia per a ficar-se a engabiar goril·les matats a trets.
La gent que es mobilitzà per la mort de Harambe, del Manolo i de la Flaca no fa guerres pel
petroli, ni derroca règims contestataris ni arma exèrcits obedients. No abandonen persones al
mar, ni les retornen cap a l’infern. Cap d’elles utilitzaria les persones refugiades per a fer
comparacions odioses, i totes elles lluiten contra la injustícia al peu del canó, d’una forma molt
més eficient que la de culpar la gent d’altres lluites.
Animalisme CAT, 20/12/2015, Memòries. Projecte Gran Simi, http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/12/6
memories-projecte-gran-simi.html?q=projecte+gran+simi, http://opinions.laveupv.com/jesus-frare-i-garcia/blog/4724/
memories-projecte-gran-simi

4. de4 5
———
Harambe, Flaca i Manolo, les vides que valien menys per no ser humanes.
Traducció de l’original en castellà .
7
Sempre que un animal no humà és assassinat a trets en una situació de perill per a un ésser
humà escoltem la mateixa no-explicació: "no hi havia cap altra opció”. Realment les històries que
anem a explicar no haurien estat menys tràgiques si les persones mortes hagueren estat les
humanes que saltaren el mur del zoo. Perquè el problema és el mur, el problema és el zoo. I
l'altra opció, perquè sí que n'hi ha, està molt clara: crear relacions amb el nostre món en què la
vida es deixe de valorar més o menys en funció de l'espècie de qui l'ostenta, en què es deixe de
tancar la llibertat amb murs i reixes i què es deixe de castigar amb la mor a qui la persegueix. No
és una fantasia, és un futur que podem començar a construir acabant d'una vegada amb els
negocis zoològics i les seues excuses; però un futur que Harambe, Manolo i la Flaca no arribaran
a conèixer.
El 21 de maig de 2016, un jove de 20 anys de nom Franco Ferrada saltà el mur de la gàbia dels
lleons al Zoològic Metropolità de Santiago de Xile. Trencà el sostre i es precipità al terra des
d'una altura considerable. Un cop a l'interior, es començà a despullar mentre les tres lleones
tancades allà, Flaca, Gorda i Manolo, el miraven amb curiositat. Abans que feren cap tipus
d'atac, s’activà l'alarma i el personal del zoo començà a llançar dolls d'aigua per separar
els felins del xic. Gorda es retirà, però les seues companyes romangueren allí mentre el jove les
assetjava i, segons les fonts, s’arribà a penjar del coll del Manolo. Aquest li subjectà el cap amb
els ullals i l’arrossegà fins al seu lloc de descans on, suposadament (encara que ja fora de la vista
de tothom), començà a mossegar-li al maluc i al coll. Fou aleshores, uns quatre minuts després,
quan decidiren que els dards tranquil·litzants podrien trigar més temps en fer efecte que el que
trigaria Franco en morir i que, per tant, l'"única opció" era assassinar a trets els lleons. Resulta
que així, com per casualitat, el zoològic tenia contractat un tirador professional autònom
facultat per matar en totes eixes més que probables ocasions en què els animals ataquen o
escapen i que als zoos els agrada anomenar "incidents aïllats”.
Així fou com acabà la vida del Manolo i la Flaca (o Flaquita, com li deien de vegades). Ell nasqué
allà mateix el 1996 com la Gorda, l'única supervivent no humana d'aquesta tragèdia. La
Flaca havia arribat el 2011, després que un circ l'abandonés en deplorables condicions al
sud del territori xilè. En aquell moment estava tan desnodrida que no podia ni posar-se en peu,
segons les responsables del zoològic encarregades de "rescatar-la", rehabilitar-la i tractar-la una
mica millor per seguir obtenint benefici econòmic a costa seua. Segons els seus captors els tres
estaven molt units, però especialment Gorda i Flaca, que menjaven i dormien juntes tots els dies.
El zoo es mostra ara consternat per la pèrdua i assegura que han enterrat els animals dins les
seues instal·lacions, però no qüestionen la injustícia ni el sense sentit que la seua pròpia
existència i els valors que la sustenten són l'origen únic d'aquesta tragèdia i en ells recau la
responsabilitat. No podem posar-nos al cap de Franco Ferrada ni saber què buscava amb la
seua temerària gesta, o si realment desitjava morir aquell dia com s'ha donat per fet en
nombrosos mitjans; però sí que podem i creiem necessari solidaritzar-nos també amb el seu
sofriment psicològic i suposar que no van ser circumstàncies senzilles ni insignificants les
que el conduïren a l'interior d'una gàbia que mai hauria d'haver existit. Segons fonts que han
tractat la notícia amb una mica més de respecte, Franco ha hagut de viure sota la tutela dels
Serveis de Menors xilens i té dos germans presos. Allò del que intentara escapar, els murs que hi
puguen haver a la seua ment, segur que no han nascut del no-res i que no són menys poderosos
que els dels zoos o les presons. Mentre Franco es recupera físicament de les seues ferides, els
nostres pensaments estan també amb la pèrdua i la tristesa de Gorda, tancada ara sola.
Però no és l’única. Pocs dies després de l'assassinat de Manolo i Flaca, les imatges del goril·la
Harambe i el xiquet caigué al seu recinte del zoo de Cincinnati donaren la volta al món.
Querer la Libertad, 31/05/2016, HARAMBE, FLACA Y MANOLO, LAS VIDAS QUE VALÍAN MENOS POR NO SER7
HUMANAS, https://quererlalibertad.wordpress.com/2016/05/31/harambe-flaca-y-manolo-las-vidas-que-no-valian-por-
no-ser-humanas/

5. de5 5
Harambe nasqué el 27 de maig de 1999 al Gladys Porter Zoo, a Texas, fill de Moja i Kayla.
Son pare fou explotat com a mascle reproductor, així que Harambe tenia 14 germans tancats al
seu mateix recinte, encara que per edat compartí especialment la seua infància amb Caesar i
Nzinga, als quals semblava estar molt unit.
Al gener de 2002, una misteriosa fuita de gas clor va acabar amb la vida de diversos goril·les
en aquell zoo, entre elles Caesar i Kayla, la jove mare de Harambe. Son pare, Moja, patí
una malaltia cardíaca i morí el 2013. No arribà a complir els 30 anys, que fàcilment hauria
assolit en llibertat. En 2014, el cèlebre carceller de primats Jerry Stones, director del
Gladys Porter Zoo, anuncià que ja no hi havia prou espai a les seues instal·lacions pel
Harambe, convertit en un immens llom platejat. Se li separaria de tot el que coneixia i seria
enviat a Cincinnati, on en pocs anys se li faria servir per criar altres goril·les esclaus al
costat de les dues femelles que ja es trobaven allà, Chewie i Mara.
El dissabte 27 de maig, el Zoo de Cincinnati utilitzà el 17é aniversari de Harambe com a
reclam publicitari. El diumenge 28 de maig, el Zoo de Cincinnati assassinà Harambe.
Cap persona ha pogut explicar com un xiquet de 4 anys aconseguí saltar la barana del
recinte del goril·la i traspassar el mur de gairebé 5 metres, però alguns testimonis diuen que
l'únic que volia era ficar-se a l’aigua. El cas és que estigué a la fossa durant 10 minuts mentre,
per als ulls de molta gent, Harambe només intentava ser amigable amb ell i protegir-lo.
Únicament quan el pànic es començà a estendre, segons algunes persones, Harambe es posà
nerviós i la seua interacció amb el xiquet es féu una mica més brusca, tot i que la suposada
agressivitat que posava en perill la vida del xiquet és prou qüestionable. De nou, les
prediccions de futur dels responsables zoològics van deduir que un dard tranquil·litzant trigaria
massa a fer efecte i que per llavors l'humà hauria mort. Així que, un cop més, "no hi havia una
altra opció”. Harambe fou executat.
"De la captivitat a la tomba", deien algunes pancartes de la gent que va acudir a les portes del
zoo a manifestar la seua repulsa per l'existència robada d’Harambe. També a les portes del
Metropolità hi va haver protestes i sales de vigílies per Flaca i Manolo.
El zoo és presó. El zoo és mort. No seran oblidats els que moren darrere de les seues portes, ni
qui encara viu tancat per elles.