(...) En resum, l’especisme ens envolta per tot arreu. Els drets humans es consoliden i, fins i tot, tenim un munt de problemes morals per a mostrar i veure cadàvers d’animals humans, que no patiren cap dany quan estaven vius amb l’objectiu d’obtindre el seu cos. Mentre, milions de cadàvers d’altres animals, caçats i matats amb aquests objectius, són incorporats a un munt de col·leccions i bancs, a exposicions de tota mena (fins i tot, a les d’alguns rebedors). Si el cap san i el Gegant extremeny ens mostren el racisme i el classisme del segle XIX, aquests palaus de la ciència i/o de la coentor ens mostren l’especisme del segle XXI.

1. Humans a les vitrines
Era un cap tribal san, un dels pobles boiximans (de
l’afrikaans boschjesman: home del bosc). Morí el
1830, i els germans Verraux1 no deixaren escapar
l’oportunitat que tenien davant. Pogueren estar
presents al funeral i, després que els seus familiars
abandonaren el lloc, furtaren el cos i viatjaren amb
ell a Ciutat del Cap, on el dissecaren2.
Els Verraux3, especialment Jules4, han passat a la
història com a naturalistes. El seu cognom va lligat
al Museu nacional d’història natural de França i al
Museu sud-africà de Ciutat del Cap. Però també
eren els propietaris de la Maison Verraux, un empori
El cap san.
amb el que aprofitaren comercialment els seus
coneixements com a taxidermistes. Milers i milers
d’animals moriren per a ser venuts com a objectes de museu o per a adornar les cases de qui es
podia permetre aquest luxe. El cap san també fou una peça del catàleg dels Verraux.
Francesc Darder i Llimona fou el primer director del Parc zoològic de Barcelona, la seua ciutat.
Aquest naturalista català també era taxidermista. Tenia una tenda d’animals dissecats, molts dels
quals els pogué obtindre, segurament, al Zoo. El 1888 començà a exposar la seua col·lecció, que
tenia el san com a “estrella”. Al llibret de presentació, Darder conta que l’havia adquirit a França, i
que es tractava del treball dels Verraux. Segons algunes fonts, el passà per la frontera dels Pirineus
a dins d’una maleta. Estava catalogat com a una unitat dins del conjunt animal del museu, sota
l’epígraf de bimans (abans dels quadrumans). Això si, l’entrada remetia a una secció especial
d’antropologia del mateix llibret.
Fill adoptiu de Banyoles, Darder donà a aquesta ciutat la seua col·lecció. El 22 d’octubre de 19165
s’inaugurà el Museu-biblioteca, on el san va quedar exposat durant dècades. El 1983, amb només
19 anys, l’escriptor holandès Frank Westerman es troba amb ell cara a cara. La vitrina indicava que
estava davant d’un Boiximà del Kalahari. Westerman investigà la història d’aquell home que el
mirava des d’una caixa de vidre, i publicà El negre i jo6. El 1991, el metge afrocatalà Alfons Arcelin,
d’origen haitià, patí el mateix xoc. Jo sóc negre, i em sent insultat: amb aquesta indignació inicià
una campanya en la que intervingueren la Unió d’estats africans i
els secretaris generals de l’ONU i la UNESCO, Kofi Annan
i Federico Mayor Zaragoza.
Aquella “obra de taxidèrmia” no fou retirada de l’exposició fins al
1997. El 2000, s’envià al Museu nacional d’antropologia de
Madrid, on separaren les parts òssies de la resta. La polèmica es
tancà quan l’esquelet fou enviat a Botswana, estat on es troba la
terra dels boiximans, i soterrat amb honors d’heroi al parc de
Tsholofelo, sota un monument que hui serveix de zona de jocs7.
Pere Bosch, alcalde de Banyoles, pogué reconèixer que va ser poc
oportú exhibir una peça humana de raça negra en una ciutat
occidental i desenvolupada8.
Monument de Tsholofelo.
Altre cas famós a l’estat espanyol és el del Gegant extremeny. Fruit
de la malformació òssia que l’acabà matant, Agustín Luengo Capilla
arribà als 235 cm d’alt. Nasqué el 1826 a la Puebla de Alcocer, a la
Jules Pierre (1807-1873) Jean Baptiste (1810-1868) i Joseph Alexis (1868).
Article d’El País, 30/11/1991: El hombre de raza negra disecado que se exhibe en Banyoles era jefe de una tribu.
Consultat el 12/12/2010.
3 http://es.wikipedia.org/wiki/Edouard_Verreaux. Consultat el 12/12/2010.
4 http://es.wikipedia.org/wiki/Jules_Verreaux. Consultat el 12/12/2010.
5 http://www.banyoles.cat/controller.php?p_action=show_page&pagina_id=9&inst_id=6394. Consultat el 12/12/2010.
6 Westerman, Frank. El negro y yo. Madrid, Siruela, 2007.
7 http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20101003/54015268171/el-negro-de-banyoles-yace-bajo-el-banderin-deun-corner-botsuana-africa-barcelona-campbell-iniesta-e.html. Consultat el 12/12/2010.
8 http://ca.wikipedia.org/wiki/Negre_de_Banyoles. Consultat el 12/12/2010.
1
2

2. Sibèria de Badajoz, al si d’una família molt humil. Als 12 anys ja treballava com a atracció de fira,
mostrant les seues mans de més de 40 cm de llarg. Quan morí, tenia 28 anys.
Pedro González Velasco, fundador del Museu antropològic de Madrid, li va comprar el seu cos. Li
oferí 2 pessetes i mitja al dia mentre visquera, i Agustín acceptà. El preu final arribà a les 3.000
pessetes. Hui, al museu s’exposa un motlle del cadàver i l’esquelet d’aquell home que, amb la
mòmia d’un guantxe trobada a Tenerife, són les peces que generen més morbo.
La vida d’aquestes dues persones transcorregué fins a la seua mort, un com a cap tribal i l’altre com
a pobre de solemnitat i malalt. Aquestes vides haurien estat les mateixes, si no haguera passat el
que passà després que moriren. Els seus cadàvers podrien haver estat soterrats, s’haurien acabat
descomposant i res hauria canviat per a elles. Res hauria estat distint.
El problema és allò que les persones vives han fet i fan amb aquestes mortes. Aquestes restes
humanes projecten el pensament racista i classista del segle XIX. Potser alguna persona volgué
dissecar el cadàver d’un home blanc corrent per a exposar-lo junt amb els d’altres animals, com un
més. Potser alguna persona, sense més intenció que deixar constància, hauria exposat malalties o
malformacions amb el cadàver d’un rei, d’un marqués o d’un burgés ric. Cap d’aquestes persones
podria haver-ho fet.
També projecten impudícia i pudor
del segle XXI. Impudícia de les
persones que miren unes restes
humanes morbosament, atretes pel
sol fet que ho siguen. Pensant en la
persona que foren. Pudor de les
persones que pensen que és
inadmissible
mostrar-les,
per
injustificat i per innecessari. Oliver
Hochadel,
paleoantropòleg
i
historiador de la ciència, es
pregunta al respecte: serveix per a
ensenyar alguna cosa, sobre la
anatomia humana, sobre una
cultura exòtica, siga el que siga… O
serveix més per a la diversió?9.
El renovat Museu Darder de
Banyoles compta amb un catàleg de
Agustín Luengo. A l’esquerra, el seu
centenars d’individus dissecats.
esquelet, al Museu Antropològic de
Milions d’individus s’exposen als
Madrid.
milers de museus semblants. La
majoria foren capturats, engabiats i
assassinats amb la intenció de ser dissecats i exposats al públic. Potser alguna peça serví per a
l’aprenentatge de biologia, quan no hi havia mitjans millors. Ja no. Potser, aquestes peces
antigues servisquen per a mostrar com es feien les coses al segle XIX.
Una gran majoria no han servit mai per altra cosa que per a oferir a la vista la pell, el pel i les
plomes d’un cadàver, farcides fins a obtindre la forma de l’animal al que foren arrencades. Hui no
tenen interès científic. Són com els caps de bou dels bars taurins, o les banyes de cérvol als
menjadors coents. La taxidèrmia, hui, és pur coleccionisme. I, massa sovint, va associada a la
caça. Es maten individus, d’espècies protegides i cinegètiques, per a obtindre un trofeu.
Al segle XXI, l’era de les comunicacions i la tecnologia, la taxonomia10 dels animals continua
fonamentada en el tipus nomenclatural11 (o, simplement, tipus). Quan es descriu una nova
espècie, s’ha de fer a partir d’un individu concret, que ha d’estar dipositat, perfectament siglat i
localitzable, a alguna institució: un museu, una universitat, un centre d’investigació, un banc
d’espècies, etc. Un cadàver dissecat o conservat en formol. Aquest és el requisit per a que es valide
http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100307/acuerdas-negro-banyoles/712596.shtml. Consultat el 12/12/2010.
Taxonomia biològica: ciència de la classificació de les espècies animals i vegetals.
11 http://ca.wikipedia.org/wiki/Tipus_nomenclatural
9
10

3. el nom científic de la seua espècie.
Si ets una granota i no estàs catalogada com a espècie, fuig de la gent amb pinta de hippy i equip de
Coronel Tapioca. Topar amb la biologia serà la teua sentència de mort. Passaràs a ser el fonament
científic d’un treball de taxonomia. El teu cos és més creïble que una gravació de vídeo i so amb tu
al teu hàbitat, més que una anàlisi de les teues característiques amb models informàtics en 3D. O,
al menys, més barat. La capacitat de comprovació i falsació científica no topa, en aquest cas, amb
cap límit moral.
En resum, l’especisme ens envolta per tot arreu. Els drets humans es consoliden i, fins i tot, tenim
un munt de problemes morals per a mostrar i veure cadàvers d’animals humans, que no patiren
cap dany quan estaven vius amb l’objectiu d’obtindre el seu cos. Mentre, milions de cadàvers
d’altres animals, caçats i matats amb aquests objectius, són incorporats a un munt de col·leccions i
bancs, a exposicions de tota mena (fins i tot, a les d’alguns rebedors). Si el cap san i el Gegant
extremeny ens mostren el racisme i el classisme del segle XIX, aquests palaus de la ciència i/o de la
coentor ens mostren l’especisme del segle XXI.
Dibuix a partir del tipus nomenclatural