Són les postures més exagerades. És més comú topar amb arguments com els que es troben a “El gos de Gaza”, un article que el Kepa Tamames(5) escrigué fa dos anys i que ara, davant el nou atac militar israelià a eixe xicotet racó ple de gent, diu que es pot aplicar amb “esgarrifós rigor”. Mira aquella tragèdia i conclou que el poble israelià i el palestí són “igual de dolents” per la forma que tracten els altres animals i, en base a això, pressuposa que les víctimes de hui serien botxins si tingueren els mitjans i les oportunitats...

1. Distància holística. Resposta a
Kepa Tamames.
Molta gent que pren consciència
antiespecista la converteix en la
mesura de totes les coses. I, com a
la seua regla general, I’utilitzen per a
jutjar pobles, comunitats, ètnies i
races.
Podreu sentir que Tordesillas, no el
Toro de la Vega o la gent que el
perpetra(1), sinó tota Tordesillas, és
una “vergonya humana”(2). També
podreu sentir coses terribles sobre la
gent de Xina i, per extensió, de tota la
de l’extrem oriental d’Euràsia o de les
persones amb ulls ametllats, per la
pràctica de menjar carn de gos i la
massacre que això implica. Si es
parla de baralles de gossos o de galls
apareix el conjunt del poble gitano,
del romanès o, el que és pitjor, el
gitano-romanès. La festa del sacrifici
i la matança de milers de xais, o la
notícia que a Lleida volien prohibir
que els gossos pujaren als autobusos
per a complaure la comunitat
musulmana(3), trauen el Gordon
Paixà(4) que molta gent porta dins. El
ritual de sacrifici kosher obre la caixa
de pandora que et fa pensar si
algunes persones amaguen a l’armari
un bonic uniforme de la Gestapo.
Si la cosa implica el conjunt de la gent
è t n i c a , s o c i a l , c u l t u r a l i
econòmicament propera, aleshores i
només aleshores pot aparèixer el
clam per una invasió extraterrestre o
un extermini total de “la plaga
humana”.
Són les postures més exagerades. És
més comú topar amb arguments com
els que es troben a “El gos de Gaza”, un article que el Kepa Tamames(5) escrigué fa dos
anys i que ara, davant el nou atac militar israelià a eixe xicotet racó ple de gent, diu que es pot
aplicar amb “esgarrifós rigor”. Mira aquella tragèdia i conclou que el poble israelià i el palestí són
“igual de dolents” per la forma que tracten els altres animals i, en base a això, pressuposa que les
víctimes de hui serien botxins si tingueren els mitjans i les oportunitats.
El gos de Gaza és un cadell mort entre runes, “careta dolça -peluix per un moment- coberta de
pols per l'ensorrament de l’edifici”, “tot just un element d’atrezzo als informatius”. A un
documental sobre Theresienstadt, el “camp model” nazi amb el que pretenien ocultar la Shoa al
món, es mostraven imatges de la destrucció completa de pobles amb majoria jueva per a
esborrar tot el seu rastre. I, en aquelles imatges en blanc i negre de runes com les de Gaza, jo
també vaig veure la careta d’àngel d’un “gos jueu”.
Em sentí culpable pel colp que em donà la imatge del gosset, un dolor profund que aparegué de
sobte, malgrat que estava veient tot el que patien éssers humans. Supose que és el dolor pels
éssers més febles i que no tenen cap oportunitat, semblant al que sent pels infants moribunds
d’Àfrica. O, tal vegada, jo també estic afectat d’eixa febre de la gent conversa que es barreja

2. amb les velles categories: “nosaltres, la nostra gent, les
nostres víctimes”; “els i les altres, la causa dels nostres
problemes”.
Diu Kepa Tamames que es pot distanciar del quall i la
víscera per a veure “el panorama des d’una òptica
holística”. També em va fer pensar en eixes imatges
de persones israelianes mirant els bombardejos de
Gaza des d’un turó i menjant crispetes. Sort per a
nosaltres que podem fer els nostres anàlisis sistèmics
des de la distància, perquè a Gaza fa dècades que els
fan des de primera línia de foc. Avis i àvies, persones
adultes, joves i infants tenen tots els elements per a
concloure que no compten per a res, que són
tractades com a deixalles humanes, com les pedres de
Judea que han de ser escombrades d’un camí difícil(6).
Tenen temps per a pensar mentre són a eixa trampa de
fronteres tancades vigilada per terra, mar i aire; mentre
senten les advertències per a que marxen de qui no els
deixa marxar, i mentre plouen les bombes sobre els
seus caps.
!
Sense dubte, per a “nosaltres” és més fàcil mirar des
de la distància. Els “nostres” xiquets i xiquetes podem
jugar a la platja sense por a que un vaixell de guerra els
desintegre, malgrat que els “nostres” enderrocs
amaguen moltes caretes d’àngel: galgos penjats,
animals massacrats a tirs, cavalls i rucs rebentats,
ocells agonitzant a les trampes del parany i l’enfilat… I
el terrible espectacle de totes les formes de tortura
taurina, infinitament més incomprensible que el sacrifici
halal o kosher.
Ens fem trampes al solitari, o som lliures de convertir-
nos en “jo” per a exculpar-nos, per a excloure’ns dels
nostres “nosaltres”? Aleshores, com es que podem dir
que “no ens consta que la gent palestina siga millor que la israeliana”, o com és que podem
pressuposar que condemnaran gossos a viure encadenats o els abandonaran a la seua sort sota
un bombardeig?
Cada palestí i palestina és un “jo” que no compta i que somnia en poder incloure’s o distanciar-se
dels “nosaltres” que vulga. Cada palestí o palestina pot acabar sent un cadàver soterrat per les
runes al costat del seu gosset
estimat. Cadascuna de les
persones jueves d’Israel són un “jo”
que pot fer proeses com declarar-
se, amb 18 anys, objectores al
servei militar per respecte als drets
del poble palestí, tot assumint les
conseqüències. Cadascuna pot ser
una 269, com aquell vedell matat a
una granja d’Israel.
Palestina es sent en la pell, no es
pot mirar des de la distància.
Perquè “jo” sóc vegà: no em
desentenc de les màquines
d’esclafar que em volen convertir
en una de les seues minúscules
peces. Mai mire des de la
distància, per això em venen les
Jove musulmà a la porta d'una mesquita,
amb un gos pigall. Fa poc, la meua
gossa Olaia entrà al Centre Cultural
Islàmic d'Orriols, durant una visita
cultural.

3. llàgrimes quan veig la foto del brigadista internacional que obligaven a marxar o la solitud de
l’Elisabeth Eckford. Em trenque de ràbia amb les imatges d’aquell nazi que, amb el seu fuet a la
barbeta d’una àvia sense dents, l’obliga a alçar el cap. M’omple d’orgull veure un home major al
seu Orgull, i sent el colp del gos amb careta d’àngel.
———
(1) Animalisme CAT, 18/09/2012, El Toro de la Vega, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/09/el-toro-de-la-
vega.html
(2) El 2006, dues avionetes contractades per ACTYMA volaren sobre Tordesillas amb pancartes que portaven aquest
text. Público, Henrique Mariño, 28/10/2009, El Toro de la Vega es una vergüenza humana, http://www.publico.es/
264891/el-toro-de-la-vega-es-una-verguenza-humana
(3) Quan isqué aquesta “notícia”, només els gossos pigall podien pujar als autobusos de Lleida. Mentiras sobre el
Islam, 26/03/2011, El ayuntamiento socialista de Lérida los perros en los autobuses para no ofender a los musulmanes,
http://mentirassobreelislam.blogspot.com.es/2011/03/el-ayuntamiento-socialista-de-lerida.html
(4) Un famós general de l’imperi britànic. M’impressionà molt com el presentaven a la pel·lícula de 1966 Khartoum,
protagonitzada, com no podia ser d’altra manera, per Charlton Heston. Era una espècie de semidéu blanc que
coneixia perfectament i a la vegada menyspreava les costums bàrbares. Una vegada Al Mahdí el vencé a l’èpic setge
de Khartum, la seua vida ja no tenia sentit.
(5) S’inclou la traducció completa de l’article i l’accés al seu original, publicat en castellà.
(6) A l’autobiografia de Jaim Azriel Weizmann, membre del moviment sionista i un dels principals responsables de la
Declaració Balfour de 1917 per a la constitució d’un estat jueu sobre el protectorat britànic de Palestina. Fou el primer
president d’Israel (1949-1951).
———
El gos de Gaza, per Kepa Tamames.
Traducció de l’article, amb acció directa no violenta per un llenguatge inclusiu, publicat en
castellà a Allegra mag, 17/07/2014, http://allegramag.info/2014/07/17/el-perro-de-gaza-2/).
Negretes a l’original.
Mai he combregat amb les històries minimalistes de persones bones i dolentes, on les
primeres despleguen el seu paper d'àngels melosos i les segones tenen reservat el de
vilanes sanguinàries. Supose que, almenys en el cas dels éssers humans, les coses vénen a ser
bastant més complexes que el que ofereix un guió com el descrit. Per poc que s'observe amb
ulls crítics, la vida quotidiana ens ofereix exemples diàfans del que dic, i crec sense indici de
dubte que un dels més clars ho hem vist aquests dies, en ple atac de l'exèrcit israelià a les ciutats
de la franja de Gaza. El món comprova indignat com la població civil pateix la ira del seu poderós
veí, les baixes en el xoc es xifren en una ràtio tan exacte com groller: una a cent.
Assumint la tràgica desproporció de l’atac -i aquí comença de cop i volta la meua incorrecció
política-, sóc dels que prefereixen avaluar les coses des d'una perspectiva més general,
retrocedir uns passos, un parell de quilòmetres si és precís, allunyar-se del quall i de la víscera
fins a arribar a veure el panorama des d'una òptica holística. No em consta que els palestins i
palestines, en la seua condició de tals, siguen una mica millors que els israelians i
israelianes. La fatalitat (i uns quants factors més, segur que sí) els ha portat a representar el
paper de pàries en aquesta història, però no tinc jo cap element substancial algun em faça pensar
que l'ara poble sotmès es comportés de manera molt diferent amb tot a favor seu, en una mena
de "intercanvi experimental de papers”. Pel que fa al procel·lós apartat de "la condició
humana", n’hi ha de poques coses noves sota el sol. És certament rar el cas del qual, sent
primer víctima, no es converteix en botxí a la menor ocasió. La llista d'exemples es fa
interminable. El poble jueu, perseguit fins a la quasi exterminació fa tot just vuit dècades,
s'erigeix ara en despietat perseguidor, desenvolupant el seu treball amb tal acarnissament que ha
merescut el qualificatiu de nazis per part de no pocs i poques analistes polítics. Per la seua
banda, la direcció messiànica de Hamàs promet el cel per a qui es calce una armilla d'explosius i
active el detonador dins d'un centre comercial en hora punta. Escoltí la reflexió demolidora d’una
persona, segons la qual el conflicte àrab-israelià començaria a albirar una sortida quan el grau
d'amor de la gent palestina cap als seus i les seues superés l'odi que senten cap al poble enemic.
Jo no ho sé, ni sé si aquesta hipòtesi és mereixedora fins d'una certa comprensió. Del que no
tinc dubte és que un poble que assumeix i executa el degollament de milers d'innocents com una

4. celebració té molt atenuada la seua autoritat moral per condemnar els bombardejos, i idèntica
reflexió m'assalta envers els israelians i israelianes que veuen amenaçada la seua seguretat quan
una persona militant jihadista s'immola a l'autobús, tenint en compte que la religió jueva
preceptua l'estat de consciència dels animals sacrificats per a aliment. L'holocaust es viu cada
dia tant a Tel Aviv com a Ramallah, i les responsables són la ciutadania israeliana, la palestina,
amb les seues respectives classes polítiques al capdavant. Les unes i les altres accepten el dolor
i la mort massiva d'innocents per invocar a continuació justícia quan senten sobrevolar els avions
sobre sa casa, quan s'entreveuen una persona sospitosa que puja al tramvia.
Les imatges captades pels reporters i reporteres aguerrides, que es recreaven en la runa de
ciutat de Gaza, amb prou feines es van aturar uns segons al cap d'un gos mort entre la
runa. Es veia la seua careta dolça -peluix per un moment- coberta de pols per l'ensorrament de
l’edifici. Amb tota probabilitat es tractava d'un gos abandonat a la seva sort, o potser fora un
d'aquests desgraciats als quals s'amarra de cadell i se'l condemna a una vida de patiment
perpetu. Per a mi, la imatge del gos de Gaza tanca tot el que de pervers hi ha a l'ésser humà,
palestí o israelià, americà o vietnamita, què més donarà. El gos de Gaza, tot just un element
d'atrezzo en l'informatiu, era tan innocent com ho pogueren ser les xiquets i xiquets terroritzats
que protagonitzen les portades dels diaris, qui sap si que es van oblidar d'ell quan van acabar per
avorrir dels seus jocs.
Vaig llegir en el seu moment (fa d'això alguns anys, en una anterior "enfrontament") que un dels
primers objectius militars de l'exèrcit israelià havia estat el zoològic de la capital, que mataren la
majoria dels animals inquilins forçats, pel que sembla, per a evitar que la gent recorreguera a ells
com a aliment, arribat el cas. Si el concepte d'innocència pot adquirir en determinats moments
diferents nivells, sens dubte la mereixen en el seu grau màxim els lleons i camells allà tancats
primer pels uns, bombardejats pels altres després. També els micos i les llames que compartien -
convenientment anestesiats- el sinistre viatge des d'Egipte pels túnels de Rafah, juntament amb
sacs de dacsa i palets d'armes per a una resistència segurament justa. És així com gent
palestina abastia de presoners i presoneres el zoològic local, i és més que probable que ho
tornen a fer tot just superat el malson.
Els bombardejos acabaran, la gent tornarà les seues cases, o al que quedarà d'elles en
molts casos. Les s'aixecaran de nou, refaran les seues vides, ploraran la seua gent
estimada morta, amb prou feines nadons en alguns casos, naixeran altres que lligaran
gossos i els condemnaran al confinament de dos metres de cadena, xiquets i xiquetes que
xipollejaran alegres sobre la sang dels bens degollats, encara vius, jovenets que visitaran
de la mà del pare i la mare el nou zoo, millor fins i tot que l’anterior, en un matí lluminós (qui
sap si potser es destini a això part de l'ajuda humanitària que reben des d’Occident). A
l'altra banda del mur, les persones operàries de l'escorxador, imbuïdes de pulcres casaques
blanques, preparen els ganivets per assegurar-se un tall net a la gola dels vedells orfes, de
tal manera que els rabins accepten el menjar com veritablement kosher. La vida continua...
[*] Vaig escriure aquest article fa ja alguns anys, amb motiu d'una anterior "crisi" a la zona. I
comprove desolat que es pot aplicar avui el seu contingut amb esgarrifós rigor.
———
Traducció de l’article al castellà.
Mucha gente que toma conciencia antiespecista la convierte en la medida de todas las cosas. Y,
como su regla general, Ia utilizan para juzgar pueblos, comunidades, etnias y razas.
Podreis oir que Tordesillas, no el Toro de la Vega o la gente que lo perpetra(1), sino toda
Tordesillas, es una "vergüenza humana”(2). También podreis oir cosas terribles sobre la gente de
China y, por extensión, de toda la del extremo oriental de Eurasia o de las personas con ojos
rasgados, por la práctica de comer carne de perro y la masacre que ello implica. Si se habla de
peleas de perros o de gallos aparece el conjunto del pueblo gitano, del rumano o, lo que es peor,
el gitano-rumano. La fiesta del sacrificio y la matanza de miles de corderos, o la noticia de que
en Lleida querían prohibir que los perros subieran a los autobuses para complacer la comunidad
musulmana(3), sacan el Gordon Bajá(4) que mucha gente lleva dentro. El ritual de sacrificio
kosher abre la caja de pandora que te hace pensar si algunas personas esconden en el armario
un bonito uniforme de la Gestapo.

5. Si la cosa implica el conjunto de la gente étnica, social, cultural y económicamente cercana,
entonces y sólo entonces puede aparecer el clamor por una invasión extraterrestre o un
exterminio total de "la plaga humana".
Son las posturas más exageradas. Es más común toparse con argumentos como los que se
encuentran en "El perro de Gaza", un artículo que Kepa Tamames(5) escribió hace dos años y
que ahora, ante el nuevo ataque militar israelí a ese pequeño rincón lleno de gente, dice que se
puede aplicar con "escalofriante rigor”. Mira aquella tragedia y concluye que el pueblo israelí y el
palestino son "igual de malos" por la forma que tratan los otros animales y, en base a ello,
presupone que las víctimas de hoy serían verdugos si tuvieran los medios y las oportunidades.
El perro de Gaza es un cachorro muerto entre escombros, "carita dulce -peluche por un
momento- cubierta de polvo por el derrumbe del edificio", "apenas un elemento de atrezzo en los
informativos”. En un documental sobre Theresienstadt, el "campo modelo" nazi con el que
pretendían ocultar la Shoa al mundo, se mostraban imágenes de la destrucción completa de
pueblos con mayoría judía para borrar todo su rastro. Y, en aquellas imágenes en blanco y negro
de escombros como las de Gaza, yo también vi la carita de ángel de un "perro judío".
Me sentí culpable por el impacto que me dio la imagen del perrito, un dolor profundo que
apareció de repente, a pesar de que estaba viendo todo lo que sufrían seres humanos. Supongo
que es el dolor por los seres más débiles y que no tienen ninguna oportunidad, semejante al que
siento por las niñas y niños moribundos de África. O, tal vez, yo también estoy afectado de esa
fiebre de la gente conversa que se mezcla con las viejas categorías: "nosotros, nuestra gente,
nuestras víctimas"; "Los y las demás, la causa de nuestros problemas".
Dice Kepa Tamames que se puede distanciar del cuajo y la víscera para ver "el panorama desde
una óptica holística”. También me hizo pensar en esas imágenes de personas israelíes mirando
los bombardeos de Gaza desde una colina y comiendo palomitas. Suerte para nosotras y
nosotros, que podemos hacer nuestros análisis sistémicos desde la distancia, porque en Gaza
hace décadas que los hacen desde primera línea de fuego. Abuelos y abuelas, personas adultas,
jóvenes, niñas y niños tienen todos los elementos para concluir que no cuentan para nada, que
son tratadas como desechos humanos, como las piedras de Judea que deben ser barridas de un
camino difícil(6). Tienen tiempo para pensar mientras están en esa trampa de fronteras cerradas
vigilada por tierra, mar y aire; mientras oyen las advertencias para que se marchen de quien no
les dejan marchar, y mientras llueven las bombas sobre sus cabezas.
Sin duda, para "nosotros" es más fácil mirar desde la distancia. "Nuestros" niños y niñas pueden
jugar en la playa sin miedo a que un barco de guerra los desintegre, aunque "nuestros"
escombros esconden muchas caritas de ángel: galgos colgados, animales masacrados a tiros,
caballos y burros reventados, pájaros agonizando en las trampas del “parany” y “l’enfilat”... Y el
terrible espectáculo de todas las formas de tortura taurina, infinitamente más incomprensible que
el sacrificio halal o kosher.
¿Nos hacemos trampas al solitario, o somos libres de convertirnos en "yo" para exculpar-nos,
para excluirnos de nuestros “nosotros"? Entonces, ¿cómo es que podemos decir que "no nos
consta que la gente palestina sea mejor que la israelí", o cómo es que podemos presuponer que
condenarán perros a vivir encadenados o los abandonarán a su suerte bajo un bombardeo?
Cada palestino y palestina es un "yo" que no cuenta y que sueña con poder incluirse o
distanciarse del "nosotros" que quiera. Cada palestino o palestina puede acabar siendo un
cadáver enterrado por los escombros junto a su perrito querido. Cada una de las personas judías
de Israel son un "yo" que puede hacer proezas como declararse, con 18 años, objetoras al
servicio militar por respeto a los derechos del pueblo palestino, asumiendo las consecuencias.
Cada una puede ser una 269, como aquel ternero matado a una granja de Israel.
Palestina se siente en la piel, no se puede mirar desde la distancia. Porque "yo" soy vegano: no
me desentiendo de las máquinas de aplastar que me quieren convertir en una de sus minúsculas
piezas. Nunca miro desde la distancia, por eso me vienen las lágrimas cuando veo la foto del
brigadista internacional al que obligaban a irse, o de la soledad de Elisabeth Eckford. Me rompo
de rabia con las imágenes de aquel nazi que, con su látigo en la barbilla de una abuela sin
dientes, la obliga a levantar la cabeza. Me llena de orgullo ver a un hombre mayor en su Orgullo,
y siento el golpe del perro con carita de ángel.
———

6. (1) Animalisme CAT, 18/09/2012, El Toro de la Vega
(2) El 2006, dos avionetas contratadas per ACTYMA volaron sobre Tordesillas con pancartas que llevaban este texto.
Público, Henrique Mariño, 28/10/2009, El Toro de la Vega es una vergüenza humana
(3) Cuando salió esta "noticia", sólo los perros guía podían subir a los autobuses de Lleida. Mentiras sobre el Islam,
26/03/2011, El ayuntamiento socialista de Lérida los perros en los autobuses para no ofender a los musulmanes
(4) Un famoso general del imperio británico. Me impresionó mucho como lo presentaban a la película de 1966
Khartoum, protagonizada, como no podía ser de otra manera, por Charlton Heston. Era una especie de semidiós
blanco que conocía perfectamente y a la vez despreciaba las costumbres bárbaras. Una vez el Mahdi el venció al épico
asedio de Jartum, su vida ya no tenía sentido.
(5) http://allegramag.info/2014/07/17/el-perro-de-gaza-2/
(6) En la autobiografía de Jaim Azriel Weizmann, miembro del movimiento sionista y uno de los principales
responsables de la Declaración Balfour de 1917 para la constitución de un estado judío sobre el protectorado británico
de Palestina. Fue el primer presidente de Israel (1949 a 1951).