Li deien el ferrocarril subterrani. Els esclaus i esclaves que fugien cap a la llibertat es trobaren amb el suport d’una xarxa de persones que es jugaren la vida una i altra vegada. Eren activistes del moviment abolicionista nord-americà, blanques i negres, nascudes lliures o esclaves, alliberades o fugitives. La major part d’aquestes persones feren el que feren malgrat l’amenaça de la pena de mort a la forca, que era el càstig que les esperava si eren capturades ajudant esclaves a fugir dels estats esclavistes del Sud. (...) Persones tan valentes com aquestes recuperaren les vies per a que la vella locomotora tornara a xiular. Els primers passamuntanyes entraren a una granja de cobais d’Anglaterra el 1974, i després els seguiren molts altres per tots els racons del món. Més tard, arribaren els rescats oberts per a denunciar l’esclavatge animal a la vegada que s’alliberen els individus esclaus. El passat més d’abril, la gent de Fermare Green Hill...

1. Underground railroad. Àngels de la foscor.
Li deien el ferrocarril subterrani. Els esclaus i esclaves que fugien
cap a la llibertat es trobaren amb el suport d’una xarxa de persones
que es jugaren la vida una i altra vegada. Eren activistes del
moviment abolicionista nord-americà, blanques i negres, nascudes
lliures o esclaves, alliberades o fugitives. La major part d’aquestes
persones feren el que feren malgrat l’amenaça de la pena de mort a la
forca, que era el càstig que les esperava si eren capturades ajudant
esclaves a fugir dels estats esclavistes del Sud.
Feren tasques amb noms trets del món ferroviari. La coordinació de
la xarxa es feia des del que es coneixia com Estació Central, la
direcció de l’organització. Les persones que aportaven diners i
recaptaven fons eren les accionistes. Ocultes a les zones d’acció, les
agents o pastores (shepherds) ajudaven les passatgeres, la càrrega,
a trobar el ferrocarril, a contactar amb la xarxa i iniciar la fuga amb
disfresses, mapes, menjar i tot el que aquella gent els podia
aconseguir. Les conductores o maquinistes les guiaven pel carrils,
rutes entre camps i boscos que es recorrien de nit i que tenien
aturades a les estacions, cases franques on les caps d’estació les
acollien i amagaven.
La més famosa fou Harriet Tubman, la maquinista Moses. després
de fugir de l’esclavitud el 1849, va dirigir 13 missions de rescat sense
perdre una sola de les persones al seu càrrec. Salvà més de 70, la
majoria de les quals acompanyà fins a la frontera del Canadà britànic
per a burlar la Llei de persones esclaves fugitives, promulgada pel
Congrés dels EUA el 1850 i que obligava a perseguir-les també als
estats on l’esclavitud havia estat derogada. En la Guerra de Secessió
aprofità la seua experiència dins les línies enemigues com a espia,
abans de ser la primera dona que estigué al front de tropes i d’alliberar centenars d’esclaus i
esclaves. Fou sufragista fins a la seua mort, el 1913.
Altra gran figura és William Still, el pare del ferrocarril subterrani. Son pare fou alliberat pel
testament del seu amo, i sa mare aconseguí fugir al segon intent per a reunir-se amb ell, deixant
enrere dos fills de la parella que foren venuts a Kentucky i portats a Alabama. William, l’últim dels
14 germans i germanes que nasqueren en llibertat, fou l’organitzador d’una gran línia que portà a la
seua estació més de 800 persones, en el camí de la llibertat fins a la frontera del Canadà. Les acollí
a un ritme de més de 60 persones al mes, entre les que es troben algunes de les guiades per Moses i
un dels seus germans grans. Els seus
registres sobre les històries d’aquestes
persones, la seua ruta i el seu destí, són
les fonts més importants sobre la història
del ferrocarril subterrani.
Una de les víctimes rescatades a Milà aquest abril.
1 http://www.fermaregreenhill.net/wp/
Persones tan valentes com aquestes
recuperaren les vies per a que la vella
locomotora tornara a xiular. Els primers
passamuntanyes entraren a una granja de
cobais d’Anglaterra el 1974, i després els
seguiren molts altres per tots els racons
del món. Més tard, arribaren els rescats
oberts per a denunciar l’esclavatge
animal a la vegada que s’alliberen els
individus esclaus. El passat més d’abril,
la gent de Fermare Green Hill1 ha
alliberat les víctimes de l’experimentació

2. a les gàbies de l’Institut de Farmacologia de Milà2.
Tots aquests anys també han deixat molts noms: Ronnie Lee i Cliff Goodman, de l’ALF3. O el dofí
mular Rocky, empresonat durant dècades a la minúscula peixera d’un delfinari fins que el gran
Barry Horne4 i els altres l’alliberaren. O el preciós Britches, un xicotet macac que abandonà
l’infern del laboratori, on l’havien cosit les parpelles per a deixar-lo cec, entre els braços d’un àngel
de la foscor. O els porquets Gracie, Marion, Marck, Jane, Blondie i Barri, que eixiren el 2007 d’una
granja intensiva de Toledo en el primer rescat obert de l’estat espanyol5. O en molts altres més.
No estic justificant res. Només estic pensant en els individus
que han pujat i pugen al tren subterrani, i molt especialment en
els que ho fan com a càrrega. Només m’alegre de la llum que
tomba els murs de silenci, i que ens arriba del davant d’aquesta
vella locomotora. Només dic que no tinc absolutament res en
contra de la seua marxa cap als centres d’esclavatge i extermini
d’animals convertits en objectes d’explotació dels animals
humans.
Cada dia, quan anem a dormir, les vies i les estacions estan
preparades, per si ha de passar un tren subterrani en el seu
camí cap a la llum del matí. Un bon motiu per a tancar els ulls
amb un somriure. Bona nit.
La memòria de la Matilda, la xiqueta de mirada intel·ligent. Del Malcom i el Fielding. Del pare,
Whasington Reed, i la mare, Mary. D’eixe home blanc que, potser, els acompanyà al seu viatge
amb el ferrocarril.
Traducció al català del cartell:
200$ de recompensa.
Fugiren de qui subscriu la nit del dijous, 30 de setembre,
CINC PERSONES NEGRES ESCLAVES.
Concretament: un home negre, la seua dona i tres infants.
L’home és un negre (black negro) de gran alçada i ben plantat, amb la cara una miqueta prima.
Te prop de 40 anys i es fa dir Whasington Reed, però és conegut pel nom de Whasington.
Segurament anirà ben vestit i portarà un bastó amb puny d’ivori. Ha perdut prou dents.
Mary, la seua dona, té prop de 30 anys. És una mulata clara (bright mulatto) prou robusta i
forta.
El fill major és un xic anomenat FIELDING, de 12 anys, mulat obscur (dark mulatto) i amb les
parpelles caigudes. Probablement, portarà una gorra nova.
MATILDA, la segona, és una xica de 6 anys, més aviat mulata obscura, però també pot passar
per clara. És una xiqueta de mirada intel·ligent.
MALCOLM, el més jove, és un xic de 4 anys, mulat més clar que Matilda, pràcticament un mulat
clar. Probablement també portarà gorra. Si se li examina, se li trobarà una inflor al melic.
2 Fermare Green Hill, 25/04/2013, Abbiamo abatbuto il muro di silenzio,
http://www.fermaregreenhill.net/wp/abbiamo-abbattuto-il-muro-di-silenzio
3 http://www.animalliberationfront.com/index.html
4 http://www.barryhorne.org/
5 Rescateabierto.org, 18/07/2008, Primer rescate abierto realizado en España. Igualdad Animal rescata a seis cerdos.
http://www.rescateabierto.org/primer-rescate-abierto-realizado-en-espana-igualdad-animal-rescata-seis-cerdos

3. Washington i Mary han viscut a prop de St. Luois, amb el que subscriu, prop de 15 anys. Es
suposa que van cap a Chicago, que els acompanya un home blanc i que han de viatjar
principalment de nit, probablement, amb un carro cobert.
La recompensa per la seua captura serà de 150$ si els puc agafar a 100 milles de St. Louis o
menys, i de 200$ si és més lluny. Es pagaran altres despeses addicionals i raonables, si
s’entreguen a qui subscriu o a THOMAS ALLEN, advocat, a St. Louis (estat de Missouri). Els
esmentats negres, durant els últims anys, han estat en possessió de Thomas Allen, advocat de St.
Louis.
W.M. RUSSELL.
St. Louis, 1 d’octubre de 1847.