Senzillament, l’explotació és allò que assenyala el dit del moviment pels drets dels animals. Com que és difícil discutir sobre l’explotació animal per a qui la defensa, allò més fàcil és discutir sobre el dit. Dintre d’aquesta tendència es situen les denúncies sobre la coherència i la integritat de les persones veganes, com la de menjar vegetals que han crescut a camps femats o, la més famosa, la de menjar d’amagat pernil i formatge. També, sobre la seua separació de la realitat, la seua insensatesa o, directament, la seua bogeria, on s’enllaça sovint amb el delicte d’imposar el veganisme a fills i filles. La de formar una secta inquisitorial que persegueix les persones “normals”. La de la ridiculització que, en el cas de les dones, sol anar acompanyada de valoracions sobre el físic o el grau satisfacció sexual que mai han estat demanades, generalment fetes per bombes de colesterol i àcid úric amb potes que es pensen que son Brad Pitt. O, pitjor encara, la de la criminalització, amb acusacions d’agressions i, fins i tot, de practicar el terrorisme organitzat...

1. de1 4
El dit que assenyala la Lluna.
No ens enganyem: les “meditades” refutacions del veganisme cabrien en una d’aquelles antigues
rockoles de bars i futbolins que repetien contínuament les mateixes cançons. Poques, de
vegades la mateixa sonant una i altra vegada. Davant d’això, una persona antiespecista i, per
tant, vegana, acaba necessitant vàlvules d’escapament com el “Gran Bingo dels Tòpics” que
permet omplir mentalment cartrons i més cartrons. Quan s’acumulen els anys, són moltes les
línies i fins i tots els bingos cantats en una sola conversa.
Ha tornat a passar amb la lectura de Reflexions d’una exvegetariana: Veganisme (1), que m’han1
proposat. No tinc res en contra de la sistematització de reflexions fetes al sofà i mirant al sostre,
o a eixe racó de reflexionar amb un seient ergonòmic per a les coses que només podem fer
nosaltres i que ens garanteix moments de solitud contemplativa, més llargs o més curts. Les
persones veganes també ho fem, com allò de regalar al món saberudes reflexions personals.
Hauria d’haver, però, alguna cosa més que tot això.
LoqueHagoesloqueSoy, 16/06/2014, Reflexiones de una ex vegetariana: Veganismo, http://1
loquehagoesloquesoy.blogspot.com.es/2014/06/vegetariana-veganismo-reflexiones.html?m=1

2. de2 4
Del text, em quede per a sempre aquesta obsessiva insistència en recalcar que els camps es
femen, acompanyada per la convicció que les persones veganes no en som conscients. I em
quede amb aquesta frase que ocuparà un lloc d’honor, per a sempre, al meu bingo mental: “El
fem forma part la lletuga com l’ou forma part del pastís”. Impressionant.
Sempre he viscut a Almàssera, un poble de l’Horta de València, i no puc comptar els dies que
m’ha despertat l’olor d’un camp acabat de femar. Encara pitjor: sé distingir entre distintes
classes de merda. Eixos dies, com si fora un tastador d’olors, la meua primera paraula és en
memòria dels animals esclaus dels que extrauen fins a l’última gota: “bous”, “cavalls” o, la més
corrent, “gallinassa (2)”. Creieu-me, sé que els camps es femen. Supose que hi haurà persones2
veganes que no ho
saben, no puc parlar per
totes elles.
També em fa molta
g r à c i a l ’ a p a r e n t
importància que té allò
que Buda o Siddharta
menjava. Deixe clar que
les persones seguidores
d e l b u d i s m e , d e l
jainisme o de la filosofia
Ioga em mereixen tots
els respectes. També,
q u e s a b e r e l q u e
m e n j a v a S i d d h a r t a
p o t s e r u n a d a d a
historiogràfica sobre el
seu temps, el seu espai i
la seua societat. El que
menja un xaman siberià
o una monja de clausura
catòlica és coneixement
i el coneixement mai
sobra. Però, ara
seriosament, l’autèntica
dieta d’una figura religiosa o les regles sobre alimentació d’una religió no són un argument a favor
de l’explotació animal. I, sincerament, no crec que interessen tant com per a generar una
especialització animalista en refutació de preceptes alimentaris especistes de les religions.
Sent vergonya aliena per les afirmacions masclistes signades per aquesta persona, que troba
més atractius els homes amb “fisonomia omnívora” que els que la tenen “vegetariana” (com que
no crec que es referisca als abdominals del espartans a “300”, he arribat a la conclusió que la
meua cara de fogaseta és pròpia, malgrat tot, de la fisonomia omnívora). Diu coses com que la
falta de carn acomplexa els mascles en edat escolar: les femelles poden viure en la feblesa amb
alegria. Diu que no es pot tirar la culpa de tot al “mascle caçador”, que les dones, “que caçaven
al Paleolític”, “renunciaren a la seua independència quan deixaren de caçar animals i
s’especialitzaren en caçar marit”.
Tota la resta remet a eixe famós proverbi xinés sobre la Lluna i el dit. Com que no m’agrada la
jerarquia entre persones sàvies i nècies que estableix, l’explique: una persona assenyala cap a la
Lluna i l’altra es queda mirant fixament el dit. Crec que la imatge engloba tots els
contraarguments al veganisme i totes les reaccions davant l’antiespecisme que conec. Si un dit
assenyala la Lluna, es per a cridar l’atenció sobre la Lluna; si mirem el dit i discutim sobre ell,
primer de tot estem rebutjant la proposta de mirar la Lluna, pel motiu que siga.
Senzillament, l’explotació és allò que assenyala el dit del moviment pels drets dels animals. Com
que és difícil discutir sobre l’explotació animal per a qui la defensa, allò més fàcil és discutir sobre
el dit. Dintre d’aquesta tendència es situen les denúncies sobre la coherència i la integritat de les
Animalisme CAT, 06/08/2012, Gallinassa, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/08/hauriem-de-viure-2
senzillament-de-manera.html?q=Gallinassa
Aquesta fisonomia quina és?

3. de3 4
persones veganes, com la de menjar vegetals que han crescut a camps femats o, la més famosa,
la de menjar d’amagat pernil i formatge. També, sobre la seua separació de la realitat, la seua
insensatesa o, directament, la seua bogeria, on s’enllaça sovint amb el delicte d’imposar el
veganisme a fills i filles. La de formar una secta inquisitorial que persegueix les persones
“normals”. La de la ridiculització que, en el cas de les dones, sol anar acompanyada de
valoracions sobre el físic o el grau satisfacció sexual que mai han estat demanades, generalment
fetes per bombes de colesterol i àcid úric amb potes que es pensen que son Brad Pitt. O, pitjor
encara, la de la criminalització, amb acusacions d’agressions i, fins i tot, de practicar el terrorisme
organitzat.
Agafem com a exemple de tot plegat la història mil vegades sentida del company de pis vegetarià
agafat in fraganti mentre, refugiat en la nit i amb la tènue il·luminació del llum de la nevera,
devorava compulsivament una tira de llonganisses de pasqua que no és seua. Em sembla curiós
que els taurins també tinguen els seu bigfoots particulars: es tracta de persones antitaurines que
es manifesten davant les places de tortures i que, després, entren amb la seua entrada i
sorprenen “el respectable” amb els seus coneixements. Diu la llegenda que s’han donat casos
què, fins i tot, han demanat l’orella amb els seus mocadors blancs.
Aprofite per a protestar sobre el tema: crec que ja en tic prou amb aquella altra història del paio
de Barcelona que té la mala educació de contestar en català a tothom i que fa guàrdies de 24
hores repartides entre Sants, el Prat, l’estació d’autobusos i les Rambles (ha de ser per això que
no me l’he trobat mai). Amics i amigues, el company de pis vegetarià que furta llonganisses de
pasqua tampoc cola: caldria que la meitat de la població europea fóra vegana per a que sorgira
un percentatge creïble d’albiraments d’aquests éssers mitològics, i només parle de València!!!
Tornant al tema: donem per fet que es tracta d’una llicència literària que la gent es permet per a
exemplificar “la hipocresia vegana”. La conseqüència lògica d’això seria debatre sobre fals
veganisme, i que les persones veganes començarem a posar la mà en el foc per totes les altres.
No conec totes les persones que es proclamen veganes i no sé el que fan per la nit al costat de
les neveres. Discutir sobre el que suposadament fan equival a no debatre sobre el que fa la
indústria d’explotació animal i el sistema especista que li dona cobertura. Em referisc a això quan
parle del dit: la Lluna continua sent-hi, però l’atenció sobre ella ha estat desviada.
I és que desviar l’atenció és l’única eixida de les justificacions especistes. Per a veure el que
passa quan no ho fan, agafem els pocs exemples d’aquest tipus que ofereix text esmentat.
Podem començar pel del lleó que caça la gasela o el gat que caça ratolins, les escales tròfiques i
els fràgils equilibris dels ecosistemes com a suport del consum de carn, ous i lactis.
Justificacions biologistes amb altres espècies com a referents i que culminen en el “omnivorisme
natural” dels éssers humans. El text abunda en aquestes referències, que es complementen amb
l’experiència personal: “la fam que no es calma amb calories”, el cansament general, els desmais
i el regrés progressiu i desacomplexat al consum “normal” de carn que permet deixar de banda la
dependència dels suplements i, per tant, de la indústria farmacèutica.
Milions de persones viuen sense problemes amb una dieta vegana, reconeguda com a sana per a
totes les edats per les principals organitzacions internacionals del món de la nutrició (contra el

4. de4 4
que afirma falsament el text). Jo, per exemple, fa 10 anys que sóc vegà i mai he tingut un
problema de defalliment. Mai he tingut una “fam que no es calma amb calories”, a diferència del
que em passa contínuament amb la que si es calma amb calories (desgraciadament per a mi).
Senzillament, totes les necessitats nutricionals d’un ésser humà es poden cobrir amb aliments i
altres complements orgànics (mai sintètics) sense explotació animal.
Podem seguir amb l’argument de la importància de la ramaderia pel desenvolupament humà, unit
a la defensa d’unes idíl·liques societats caçadores i ramaderes i de l’antiga figura retòrica del
“bon indígena”. Per contra, estaria el classisme, l’elitisme, l’eurocentrisme i l’imperialisme que
caracteritzen la sectària i urbanita inquisició vegana, base d’un gran negoci fonamentat en un
mercat de gent amb bon poder adquisitiu i allunyada de la gent del poble i amb els peus a terra.
Hui, més de la meitat de la població humana viu a les ciutats, 28 de les quals compten amb
poblacions que superen els 10 milions (només 4 als territoris d’Europa i Nord-amèrica que es
podrien considerar espai de l’elitisme vegà). La immensa majoria d’aquesta gent no produeix ni
la més mínima part del seu aliment. De l’altra meitat, una part significativa no tasta mai la carn
per diversos motius (el principal, la seua pobresa). El granger autosuficient no és altra cosa que
un mite: tothom produeix pel mercat globalitzat, siga amb les estratègies que siga. La gent
consumidora al supermercat, la tenda de la cantonada o la “producció ecològica” i de proximitat
està molt lluny de la vida de les comunitats indígenes caçadores. És ridícul que es vulguen
presentar com a persones properes als orígens a través de la seua “naturalesa depredadora”.
La caça és una indústria mundial que massacra animals a tot arreu. La major part dels caçadors
ho fan per DIVERSIÓ, perquè troben una bona idea gastar diners en armes, equips, cotxes i
viatges per a anar acumulant cadàvers. És quelcom paregut al que passa amb la tortura taurina,
un espectacle de sang que defensen com a vinculat a les arrels més profundes de la nostra
cultura i la nostra identitat.
Com a anècdota a afegir al gran descobriment dels camps femats, situe la curiosa afirmació de la
persona autora del text que no vol menjar productes de soja perquè “no són del seu continent”.
Habitants d’Europa, renuncieu als plàtans i les tomates. Renuncieu a la dacsa i la creïlla, base de
l’important creixement demogràfic previ a les revolucions que començaren a finals del XVIII (3).3
Aquesta persona s’ha d’aplicar la seua pròpia recepta: no naixem sabent, però hem d’aprendre i
aprendre cada vegada més.
No podem acusar d’elitisme urbanita per a, després, arribar a afirmar coses com aquesta. O que
a Espanya es maten els pollets mascle amb CO2, o que els vedells no es separen de les vaques
perquè aquestes produeixen “excedents” suficients pel mercat. No està bé dir ximpleries com les
de les mascotes, barrejant el rescat i refugi d’animals amb el concepte de mascotisme. Jo
rescate animals com gossos i gats perquè tinc l’obligació de fer-ho, perquè la gent arrelada a la
terra com els caçadors els abandonen o els fan coses pitjors. Jo somnie amb el dia que no haja
de rescatar gossos i gats de perquè haja desaparegut l’explotació animal.
Insistisc: quan el dit assenyala la Lluna, no mireu el dit.
Animalisme CAT, 04/04/2012, Sobirania i justícia alimentària, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/04/sobirania-i-3
justicia-alimentaria.html?q=Sobirania+i+just%C3%ADcia+alimentària.