A un dels textos de referència ens expliquen que les nostres propostes es redueixen al plànol personal, a les conviccions i, sobre tot, a les formes de consum per a comprar i menjar distint. Això porta a que tothom siga culpable per igual. “Gens de política, només mercat”, ens diuen. Després ens diuen que, certament, “és imprescindible tindre uns hàbits racionals i responsables” i no estaríem parlant d’una responsabilitat individual, perquè “per a aconseguir que això siga generalitzat s’ha de recórrer a l’acció política”.

1. Pàgina de1 9
Tsunami Stranger Pigs (III). Ramaderia vs Agricultura i altres coses.
(I). Quatre anys i mig després del Qué comemos?
1
(II). L’explotació sempre serà explotació .
2
Jesús Frare.
Per suposat, una de les coses que provocà el documental és un allau de justificacions. És una
reacció reflex de la gent i, sobre tot, dels homes que mengen carn i que necessiten que quede
clar que es tracta d’una necessitat a la què no poden ni han de renunciar en cap moment, perquè
es tracta d’eixe “aliment poderós i irreemplaçable” que descriu Carol J. Adams. La carn és el rei .
3
Entre totes aquestes justificacions, em fascinà la publicació d’un home que no tenia res més a dir
que allò que figurava a un extens document, reforçat per tota una bogeria de notes amb un ordre
peculiar i farcides d’enllaços a altres publicacions. El seu títol és Sobre moral, veganisme,
ecologia, antiespecisme i producció alimentària , el signa Alicia Melch i fou publicat el 19 de gener4
de 2018. Curiosament, molt poquet abans de l’emissió d’Stranger Pigs .
5
http://animalismecat.blogspot.com.es/2018/02/tsunami-stranger-pigs-i-quatre-anys-i.html1
http://animalismecat.blogspot.com.es/2018/02/tsunami-stranger-pigs-ii-lexplotacio.html2
Adams, Carol J. (traducció de l’anglès al castellà: ochodoscuatro ediciones), La política sexual de la carne. Una teoría3
crítica feminista vegetariana, Madrid, ochodoscuatro, 2016. P. 110.
Alicia a través de la pantalla, Alicia Melchor Herrera, 18-19/01/2018, Sobre moral, veganismo, ecología, antiespecismo4
y producción alimentaria, https://aliciaatravespantalla.blogspot.com.es/p/ecologia-soberania-alimentaria.html?m=0
Strangers Pigs. de Jordi Évole i Ramón Lara. A Salvados, La Sexa, 04/02/2018, http://www.atresplayer.com/5
television/programas/salvados/temporada-13/capitulo-2-stranger-pigs_2018020200851.html

2. Pàgina de2 9
Urbanites desarrelats i profundament ignorants. Entre les diverses reflexions que m’ha
provocat la lectura del text, trobe divertit començar per aquesta. Definitivament, a la senyora no li
provoquem cap simpatia. Reduïdes, malgrat les aparences i l’extensió del text, a l’alimentació
(sembla que li caldrà aprofundir més en el seu coneixement) ens pinta com a persones que volen
convertir el fet de menjar carn en un nou “tabú cultural”, anant contra la veritat profunda de
“l’ecologia, la sostenibilitat o l’autèntica vida rural”, que tothom hauria de saber que és l’antítesi
del capitalisme primermundista, depredador i generador de profundes desigualtats. A més, és el
sistema capitalista qui s’hauria dotat del veganisme i l’antiespecisme per a aprofundir en la seua
tasca de “destrossar, desnaturalitzar, utilitzar i consumir la natura”.
A més de la típica forma de victimització del privilegi qüestionat, la cosa mostra altres
característiques comuns a la creuada antiespecista, com l’obcecació en determinats detalls. En
aquest cas, l’autora està encabotada en que el nostre desconeixement de la veritat ens porta a
no saber que les cabres poden menjar brossa de la muntanya, cosa que repeteix mil vegades.
Som gent molt ignorant, i “contra el dogma no es pot raonar”.
També l’acaba pagant el pobre Walt Disney, habitual responsable de la nostra “tremenda
sobreprotecció amb els animals, però no amb l’entorn que els sustenta”. Acabat de llegir el text,
m’ha passat el mateix que quan sent a Ortega Cano: no m’ha quedat clar si la cria de dofí de
Mojácar morí a mans d’una convenció antiespecista que es banyava a la platja, si la parella que6
“provocà el sacrifici” d’una cria de bisó no havia vist mai un bistec de vedella i patia els efectes
de la carència de B12 o si l’expulsió dels bosc de carboners, llenyataires i pastors és fruit d’una
conxorxa vegana semblant a la dels savis de Sió.
Crec que cal aclarir una cosa que hauria de ser òbvia, i encara més per a la gent que té clar que
les cabres podrien menjar brossa si les tragueren a pasturar: no hi havia antiespecistes a Mojácar
Enllaç al text: https://www.facebook.com/asociacionequinac.org/posts/14800686020423716
Ara o abans, matar sempre ha estat el mateix.

3. Pàgina de3 9
i, si els haguera hagut, se’ls hauria identificat per intentar salvar la cria de dofí. Tota eixa gent que
veié en l’animal un selfie, com parella que ficà la cria de bisó al seu cotxe per a que no passara
fred, és d’eixa que diu que és “omnívora com el 99% de la humanitat al llarg de la història” o que
“forma part de la cadena tròfica”.
Tota eixa gent és com vosaltres.
El camp santificat i la ciutat demonitzada. Cal recordar que el que realment passà amb la
major part dels carboners, llenyataires i pastors és que moriren sense relleu, després que els seus
fills i filles corregueren cap a la ciutat a cercar condicions de treball i de vida dignes.
Des d’ací, al meu poble “amenaçat” per la ciutat tan pròxima, m’agradaria parlar d’eixe suposat
“primitivisme cultural” amb el seu fons de coneixement ancestral i que el text presenta com una
alternativa al capitalisme.
Agrade o no, el capitalisme fou una solució per a molts mals anteriors, alguns dels quals resistiren
enquistats amb la protecció de l’aïllament rural. Parlem de profundes diferències socials que
podien condemnar a la més absoluta precarietat i, fins i tot, a viure permanentment sobre el fil de
la supervivència. Parlem de segles i segles on la ciutat fou pol d’atracció i refugi, mentre creava
les condicions pel col·lapse de l’antic règim estamentari i feudal. Parlem d’una arribada constant
de gent fugint de l’exclusió, la falta d’oportunitats i la fam; de la persecució, la discriminació i el
rebuig.
El camp mai ha estat tan idíl·lic com el pinten els que l’entenen des de cosmovisions pròpies del
nou règim nascut a la ciutat, amb accés a la terra com a medi de producció i al mercat capitalista
com a font d’ingressos i rendes (perquè això és el que fan els i les ramaderes ecològiques). I, per
indesitjable que resulte, amb l’opció intacta de marxar a la fabrica o l’oficina de la ciutat per a
cercar alternatives perdudes o refer-se de fracassos al camp. De forma immediata, potser amb
deutes però sense remences ni altres lligams a la terra, amb vehicles moderns i per carreteres
asfaltades.
Amb això no pretenc ni rebutjar completament la vida rural ni, encara menys, entronitzar el
capitalisme com a solució viable. Mai serem infal·libles, i les nostres solucions als problemes
sempre poden generar nous problemes necessitats de noves solucions. Una tradicionalista
marxa enrere com la que evoca la trampa argumental de taurins de ciutat, caçadors que
arrosseguen llebrers en 4x4, devoradors de carn acompanyada de bon vi i demés fauna
especista, mai podrà ser una alternativa a la depredació del planeta.
Mentre aprenia sobre el moviment LGTB amb la gent del Col·lectiu Lambda de València , em7
cridà molt l’atenció la quantitat de gent que havia marxat molt jove del poble i vivia a la ciutat,
malgrat que el poble estiguera a uns pocs quilòmetres. Totes aquestes persones tan semblants a
l’Smalltown Boy de Bronsky Beat ens diuen, encara hui, que la ciutat no és eixa font de8
pensament únic que ara ens volen vendre per a justificar el carnisme. Òbviament, la seua és la
història de tot el contrari, perquè sempre ha estat el cau on la diversitat ha tingut, com a mínim,
l’oportunitat d’amagar-se, sobreviure i fer-se forta.
https://lambdavalencia.org7
Cançó Smalltown boy, de Bronski Beat (single de 1984) https://mp3.direct/#!p=afabdab8071b50647f1ea74b27ae364b
8
Marxes pel matí amb tot el que tens a dins d’una xicoteta maleta negra. A soles a la plataforma, el vent i la pluja sobre
el teu rostre trist i solitari. Ta mare mai entendrà perquè hagueres de marxar, però les respostes que cerques mai les
trobaràs a casa. L’amor que necessites mai el trobaràs a casa. Corre lluny, marxa`t lluny.
A espentes i puntades, sempre un xic solitari. Fores aquell de qui parlaren per tot el poble mentre et rebaixaven, i com
més ho feien més et feien plorar. Tu, però, mai plorares davant d’ells, només plorà la teua ànima. No, mai plorares
davant d’ells, només plorà la teua ànima. Corre lluny, marxa’t lluny. Plora, xic, plora…
You leave in the morning with everything you own in a little black case. Alone on a platform, the wind and the rain on a
sad and lonely face. Mother will never understand why you had to leave, but the answers you seek will never be found
at home. The love that you need will never be found at home. Run away, turn away.
Pushed around and kicked around, always a lonely boy. You were the one that they'd talk about around town as they
put you down, and as hard as they would try they'd hurt to make you cry. But you never cried to them, just to your
soul. No, you never cried to them, just to your soul. Run away, turn away. Cry, boy, cry...

4. Pàgina de4 9
I nosaltres, la gent vegana i antiespecista, som un gran exemple d’això per a cabreig monumental
de l’esmentada fauna especista ara qüestionada, amb les seues pràctiques tan naturalitzades pel
sistema en evidència. De la ciutat al camp (malgrat que no sempre) les persones activistes al mig
de la foscor de l’infern per a les víctimes que Jordi Évole qualificà de monstres, les boicotejadores
de la caça de la rabosa a Galiza o les antitaurines a Tordesillas o Algemesí, eleven monuments a
aquesta realitat.
E l c a p i t a l i s m e , l a
industrialització i la gran
alternativa. Com ja he apuntat,
altra idea prou graciosa del text
és que l’animalisme i el
veganisme són parts de la
industrialització i la globalització,
m e n t r e q u e l ’ e x p l o t a c i ó
ramadera ecològica i tradicional
es situa front a ell com a
alternativa “ètica, lògica i
ecològica”.
El món rural també es fa servir
c o m a t a p a d o r a p e r a
d e t e r m i n a d e s f o r m e s
d ’ o c u l t a c i ó , n e g a c i ó ,
manipulació i tergiversació de la
informació. La festa basada en
l`ús d’animals, encapçalada pels
que es diverteixen amb la seua
tortura, linxament i matança, és el
principal exemple d’això, però també tenim tots aquells van al camp a matar animals com a
esport o per a passar l’estona; els que tenen cavalls de munta o de tir, gossos, coloms o altres
animals que exhibeixen, amb els que competeixen o que crien per a la venda i, per suposat, tots
aquells que tenen ramats que exploten de forma extensiva.
Sempre parlen d’amor als animals, del seu dur treball i respecte per la natura i mai de ganivets,
fuets, bales, sang i dolor. Allò que no convé a la seua “imatge corporativa” roman envoltat d’un
calculat secretisme, generalment darrere de vaques que riuen mentre esperen que les munyen o
porcs i bous movent-se lliures per les deveses. L’opressió sempre ha fet propaganda de
l’”opressió feliç”, dels i les oprimides que viuen amb felicitat la seua situació.
Encara menys ens parlen dels seus vincles amb negocis molt capitalistes, molt urbanites, que
mouen molts diners i accedeixen a moltes subvencions, generadores de sentides queixes quan
es redueixen o desapareixen. Això també va pels ramaders ecològics que venen la seua
producció per internet i l’envien degudament empaquetada a desenes, fins i tot centenars o
milers de quilòmetres de distància.
O pels pastors d’imatge campestre que, darrere de la postal, tenen un negoci que gestiona les
pastures en funció de costos i rendibilitats, de forma absolutament capitalista, i que recorre a
formes d’abaratiment dels uns i d’increment de les altres. Que estabulen i alimenten el ramat
amb pinsos amb pinsos quan els convé, o que clamen contra els coeficients d’accessibilitat de
pastures (CAP) que exclouen boscos, zones silvícoles i territoris d’alta muntanya de les ajudes
europees de la PAC, mostrant-nos una carn subvencionada de la mateixa manera que ho està la
intensiva.
Perquè tots ells i elles formen fan rodar la roda d’eixe sistema capitalista del que ens parla aquest
llarg article com si fóra una cosa aliena. Com s’ha fet sempre, uns més i altres menys, fan
despesa, obtenen ingressos, generen i mouen capitals, omplen les seues butxaques particulars,
generen estalvi i consum… A més, les seues marques (carn de proximitat, pasturatge tradicional
a la muntanya, llet i formatges, ous i mel de la granja, caça de subsistència, cultura del bou…)
són una font de propaganda de legitimació de l’explotació animal i, per tant, beneficien de rebot
les produccions industrials.
S’ha de recordar que si les xiquetes i xiquets de ciutat no saben el que és un pollastre és perquè
no interessa que sàpiguen molt del que és i, sobre tot, del que li fan a allò que els posen a taula. I
Les eines d’explotació també seran sempre el que són.

5. Pàgina de5 9
això no és culpa de la seua vida a la ciutat, ni de Walt Disney ni del fet que “ens repugne la nostra
animalitat”. El suposat “analfabetisme ambiental” sobre el que s’assentaria el veganisme només
respon a l’interès que no es facen les preguntes que l’explotació no vol respondre.
I aquest interès també és el d’eixe món rural, dubtosament tradicional o antic, que cerca bastir
una forma d’ignorància convenient als seus interessos amb la seua falsa transparència, feta de
portes obertes que només ensenyen allò que convé ensenyar o de tendencioses explicacions que
callen sobre les formes més dures de l’explotació i, també, sobre la seua essència.
Sense això, l’única l’alternativa davant l’explotació es queda la defensa del dogma de la carn
irreemplaçable, l’omnivorisme o la “cadena tròfica” que aquesta autora ens vol colar amb els seus
jocs argumentals. Eixe és el dogma real, l’adoctrinament dins del vell paradigma especista que
redueix els animals a objectes per a un ús.
Postveritat i individualisme.
Per suposat, havia d’eixir el
nostre individualisme de
capitalistes postmoderns que
som. És quelcom que sempre
ens recorden aquelles persones
que veuen amenaçats els seus
privilegis, que supose que
entendran com a col·lectius i,
per tant, gens individualistes.
A un dels textos de referència
ens expliquen que les nostres
propostes es redueixen al plànol
personal, a les conviccions i,
sobre tot, a les formes de
consum per a comprar i menjar
distint. Això porta a que tothom
siga culpable per igual. “Gens
de política, només mercat”, ens
diuen. Després ens diuen que,
certament, “és imprescindible
tindre uns hàbits racionals i
responsables” i no estaríem
parlant d’una responsabilitat
individual, perquè “per a aconseguir que això siga generalitzat s’ha de recórrer a l’acció política”.
I, per què? Doncs perquè la gent antiespecista hauria de tindre clar l’objectiu únic i efectiu és “un
canvi de paradigma productiu i econòmic” que només es pot aconseguir a través d’eixa acció
política, mai a través de la capacitat de consum, i sempre començant per la “difusió”. Cal
destacar que parlem d’un rebuig fet per carnistes a un antiespecisme que redueixen a
l’alimentació sense la carn i els altres productes de l’explotació animal i pel que consideren com a
processos de teorització i plantejaments estratègics incorrectes.
Insistisc: ells i elles mengen carn i no han d’atendre a cap qüestionament del fet perquè no se’ls
planteja com toca, dins dels seus paràmetres preestablerts. Ens mostren amb condescendència
el nostre error mentre ens anuncien, altra vegada, la bona nova que arribarà només quan es
produïsca el canvi de sistema que propugnen, cada qui en funció de la seua tradició i escola.
Així, mentre, no cal que es qüestionen les seues pròpies actituds des de privilegis tan antics com
la humanitat, previs al mode de producció capitalista. Actituds de privilegi que les tenen i moltes,
que les tenim. Això seria massa postmodern i individualista. Aquest és el seu relat de la
justificació a partir del rebuig a la postmodernitat, i el tenen massa gastat.
Pel que fa a les reflexions de l’autora, ens diu que “el principi comunitarista de l’ecologia”
s’enfronta, “a l’època de la postveritat”, amb l’individualisme propugnat per l’antiespecisme.
Segons ella, “al si d’una societat antiespecista, els protocols d’intervenció dels serveis
d’emergència, que ara tenen com a prioritat la vida i integritat de les persones, haurien, per
lògica, de donar prioritat al rescat d’un gos ferit front a un xiquet” i després ens remet a un
Senyors molt de camp i molt tradicionals de La Roda d’Andalusia,
encapçalats pel senyor alcalde, anunciant que no obeïran cap llei
postmoderna contra la caça perquè ells són depredadors, com és evident
pel seu aspecte ferotge i amenaçador.

6. Pàgina de6 9
fragment del text de Catia Faria Muerte entre las Flores que explica “perquè l’antiespecisme ni és9
ni vol ser ecologisme”. No trobe l’argument per enlloc.
Supose que l’assumpte del gos tindrà relació amb les reivindicacions de donar assistència a
animals en cas d’emergències
com incendis o inundacions i
que sempre havia estat negada.
És a dir, que els animals han
estat abandonats a una mort
segura a dins de granges,
x a l e t s , p i s o s o e d i fi c i s ,
j u n t a m e n t a m b l a re s t a
d’”objectes”. I això es
converteix en eixa preferència
del gos sobre el xiquet, que
sona com la “discriminació dels
h o m e s ” d e n u n c i a d a p e l
neomasclisme, o l’amenaça a
“la nostra identitat” i les ajudes
pels “de fora” que s’inventen els
moviments xenòfobs.
Ta m p a c o m p a r a t i v a : l a
ramaderia “ecològica” i
l’agricultura intensiva. El text
ens pinta una ramaderia “ètica,
lògica i ecològica” que ven els
seus productes no molt lluny
dels boscos on pasturen els
animals que mata, protegint els
espais naturals, movent les
llavors, evitant els incendis i,
fins i tot, millorant els aqüífers.
No només això, aquesta
ramaderia també estaria
protegint la sacrosanta cadena
tròfica.
Quants predadors queden allà
on hi ha pastors i ramaders?
No ho diran pels llops que, a
tants llocs, volen afegir a la
l l a r g a l l i s t a d e g r a n s
depredadors desapareguts
d’eixes zones. Ni pel rebuig
frontal a les reintroduccions,
com ha estat el cas dels ossos
del Pirineu. Fins i tot els
voltors estan al punt de mira,
acusats sovint d’atacar els ramats per a aconseguir indemnitzacions i noves ajudes.
“Oh hi ha més diversitat, a una devesa o a un hivernacle d’espinacs?”. Trobe que comparar un
espàrrec vingut del Perú amb una cabra que degollen a la porta de ta casa és molt desesperat.
Allò amb el que s’hauria de comparar el quadre de l’agricultura especulativa, l’oligopoli de llavors
patentades , els monocultius que condemnen a la misèria les comunitat arrelades o que eliminen10
Enllaç del text original: https://www.vientosur.info/IMG/pdf/VS125_C_Faria_Muerte_entre_flores.pdf9
Segons dades del text, les multinacionals Syngenta, Bayer, Basf, Dow, Monsanto y DuPont acumularien la propietat10
del 59,8% de les llavors, reduïdes de milers de variats tradicionals a uns pocs centenars de patentades. També són les
propietàries del 76’1% dels agroquímics.
Dalt: tradició i etnologia d’anar per casa, també per a defensar la massacre
anual de fringíl·lids amb el parany.
Baix: amb aspecte molt campestre. Ni tan sols falta el palé com a cartell ni
la típica pissareta de cosa rústica i antiga.

7. Pàgina de7 9
la flora i la fauna autòctona i els transvasaments per a enormes i insostenibles noves extensions
de regadiu, és amb la ramaderia industrial i intensiva.
Segons aquest text, la ramaderia “ecològica” podria produir el 70% de la carn que es consumeix
a Espanya, amb una producció que abandonara el protagonisme de l’oví i porcí, renunciara a les
exportacions i tornara als nivells de 1950 en l’explotació ovelles, cabres o cavalls, recuperant
boscos i pastures per a l’explotació extensiva. Jo no crec que puga tindre mai la més mínima
capacitat real d’esdevenir una alternativa a la producció intensiva.
Quanta transhumància queda i quanta es podria recuperar? Quant costaria eixa carn
“ecològica”? Qui la podria pagar, la mateixa gent que ho podia fer al 1950 o “tothom com ara”?
El 30% de consum que no pot cobrir, es deixaria de consumir o s’hauria d’assumir com un mal
menor? No estaríem parlant de negocis capitalistes, o això només potser cosa de gent vegana
postmoderna i ignorant?
“No es produeixen aliments per a donar de menjar la gent, sinó per a la rendibilitat corporativa i
financera d’uns pocs”, diu el text. L’antiguitat d’una pràctica ni la justifica ni la fa bona per ella
mateixa . Sempre ha estat la gent més pobre la que ha treballat per a produir la carn que es11
menja la més rica. Les deveses, les vies pecuàries i la transhumància també són ocupació de la
terra i també han generat privilegis i drets, formes excloents d’explotar la terra i foscos interessos
econòmics.
La carn sempre ha estat un producte car i això és el que ha impulsat la ramaderia, un negoci
especulatiu, per a guanyar diners. Eixa ha estat la gràcia de produir-la. La carn sempre s’ha
conservat i s’ha “exportat” del món rural a l’urbà: s’ha salat, fumat, curat o s’ha conservat en oli,
després s’ha refrigerat i congelat i s’ha portat ben lluny. La seua mitificació, el seu “prestigi”
d’aliment sa i fort, de la gent que supera les penalitats i progressa en la vida, ha fet que arribe a
totes les taules.
Sempre ha estat el negoci de l’explotació i de la matança, i les contraposicions que fa el
veganisme és amb el seu equivalent sense ús i explotació animal. L’hamburguesa McVegan és
l’alternativa a la resta d’hamburgueses del McDonald’s. L’hivernacle s’hauria de comparar amb
l’escorxador que mata milers d’animals aterrits al dia, i la collita ecològica amb el porc amb una
ganivetada al coll i que es dessagna immobilitzat sobre una taula durant “la matança”. Una
persona vegana que compra els productes de l’agricultura especulativa ho fa front als de la
ramaderia industrial. Ho fa per a rebutjar l’explotació animal des d’unes determinades
circumstàncies com, per exemple, la seua renda, la seua accessibilitat als recursos o, fins i tot, la
seua informació.
La gent que vol accedir a l’agricultura ecològica i de proximitat i de mans de qui la produeix ho
fem assumint una oferta molt limitada, una accessibilitat reduïda a uns pocs punts de venda,
Cita: https://nmas1.org/news/2017/07/27/neolitico-pastoreo11
Exercici pràctic: troba l’animal depredador i el que diu que ho és.

8. Pàgina de8 9
preus més cars i moltes dificultats afegides, com la impossibilitat de saber si el productor explota
cavalls o altres animals per a retornat a eixe passat idealitzat que tant agrada a aquesta autora.
I… Bingo!! Per a acabar, tots els llocs comuns de bingo antivegà, cunyadisme en tota regla per a
reclamar-nos “profunditat i atenció a tots els factors, no individualisme, moral personal o
bonisme”.
Parlar de budisme és desviar molt el tema. No parlem de religió, sinó d’explotació. Si n’hi ha
d’explotació d’éssers humans allà on existeix vegetarianisme de base religiosa o cultural, no serà
culpa del vegetarianisme. En tot cas, almenys és en això que milloren la societat heteropatriarcal-
especista que la mira per dalt del muscle mentre, sense cap vergonya, idealitza la vida campestre
i demonitza la ignorància urbanita.
“No és més lògic i pràctic deixar que la cabra es menge la brossa i després menjar-nos la
cabra?”. Doncs no, no hi ha lògica en matar la cabra, només normalització de l’explotació. Diu el
pastor a qui li lleven les subvencions de la PAC que “no tenen ni idea del sacrifici que hi ha
darrere d’una xulla o un formatge!”. Per a sacrificis, el dels animals que hi ha al darrere de la xulla
o el formatge.
Diu que les vaques han estat seleccionades per a que “donen llet” suficient “per a alimentar el
vedell i la família”. Ànima de càntir, quina família? On han posat la vaca i el vedell? Ah, clar, que
les famílies de ciutat no valen… i per a que vol la família “ecològica i tradicional” un vedell que no
dóna llet? Fan col·leció? De mascota? Només volen llet per a casa? No en volen vendre?
Segur que deixen que el vedell es bega la llet que podrien vendre? Segur? Enganyar la gent és
molt lleig.
Arribem als jaguars i els indígenes de l’Amazones, que no estan per a utilitzar-los a conveniència.
Una humana espanyola, per molt molt omnívora i molt de poble que siga, està molt lluny del
jaguar, del linx o del llop, de l’indígena de l’Amazones o de l’inuit caçador de foques. La humana
no ocupa cap lloc a cap cadena tròfica, i no és cap depredadora “que evita el trencament de
l’equilibri ecològic”. Ni que siga la pastora d’un ramat de cabres o la que fa els embotits amb els
budells d’un porc que ha matat amb les seues pròpies mans. L’explotació humana dels animals
també està molt lluny de la simbiosi de formigues i pugons.
La pobre ovella del ramat tampoc forma part de cap cadena tròfica si no és de forma accidental,
quan se la menja una llopada de la que no es sap defensar, gràcies a la selecció ramadera que
l’havia allunyat totalment dels seus orígens rústics. I la llopada paga les conseqüències de formar
part de la cadena tròfica, perquè l’ovella no era per a la llopada. Estava reservada pels humans
privilegiats, com la taula d’un restaurant de ciutat. Ocupa l’espai dels llops, els expulsa, els
condemna a la persecució i l’extermini, a aparèixer penjats dels senyals de trànsit de les
carreteres per on circulen els seus assassins amb els seus 4x4. Això no és culpa del capitalisme
de ciutat, de la cultura urbanita o del pobre Walt Disney.
Per cert, l’explotació de la llana també està associada a la producció de llet i carn. Si tens una
ovella, millor explotar-la en tots els sentits. Aquest fet està explicat pels propis explotadors, tan
rurals i tan de camp .
12
Si fou necessari explotar animals, ja no ho és. No importa que la pastura es porte practicant més
de 12.000 anys. Per exemple, l’esclavitud també fou molt important en la seua aportació de mà
d’obra forçada, i fins i tot xicotets propietaris acumularen una o dues persones esclavitzades.
Això no la justificà mai, i encara més justificà la seua defensa davant la lluita per l’abolició.
També tenim una vegana penedida que, després de 20 anys, patí els efectes d’una dieta nociva .13
Repetisc, 20 anys. Em pregunte si aquesta llarga experiència tan comuna és per a que el
penediment semble més legítim i inqüestionable, per a que tinga tot el coneixement de causa del
món. També em pregunte com és possible que les carències de la dieta tardaren 20 anys en
manifestar-se, si és que són tan evidents i inevitables. La gènia e qüestió diu que algú ha de
morir per a que mengem, i això ens porta cap a “les plantes també senten”.
Animalisme CAT, Jesús Frare, 21/01/2011, La llet, la llana i l’escorxador. Més clar, aigua, http://12
animalismecat.blogspot.com.es/2011/01/la-llet-i-lescorxador-mes-clar-aigua_21.html
En referència a una tal Lierre Keith, autora de The Vegetarian Myth. https://racionalistas.blogspot.com.es/2016/04/13
la-verdad-es-que-alguien-tiene-que.html

9. Pàgina de9 9
Diuen que mengem plantes que “també tenen sentits” . Per suposat que interactuen amb el14
medi i per suposat que, en determinats casos, han desenvolupat, adaptacions que són sistemes
de defensa front a la depredació. Més enllà de la proximitat d’aquests mecanismes a definicions
com la d’olfacte, gust, tacte o comunicació, el que senten no és plaer ni dolor. No els senten,
perquè aquests serveixen per a activar o desactivar mecanismes com la tranquil·litat o l’alerta,
l’ocultació, la fugida, la defensa o l’atac; la confiança o la por. Són mecanismes del sistema
nerviós que porten a fugir de l’estrès, a cercar el benestar, a defensar la vida fins al final o a patir
profundament el maltractament, la tortura o la pèrdua de la llibertat. Són mecanismes d’animals,
no de plantes. Les plantes no fugen.
Arriba el torn de la carn in vitro. La carn in vitro potser que ho siga en el futur, però no ho és. Si
fem cas dels anuncis propagandístics, la investigació avança i el cost ja s’ha reduït molt. Tampoc
és que ens estiguen anunciat el món del Fahrenheit 451, no cal cridar a la melangia futura amb el
text de Margaret Mead per a justificar l’explotació pressent a l’estil dels taurins. Oh, he citat els15
taurins. L’autora diu que no tenim arguments contra la “sostenibilitat ecològica de la producció
tradicional de carn”, per allò que les cabres mengen brossa, i que “no ens recordem del medi
rural si no és per a parlar de bous”.
i, per suposat, no pot faltar la vitamina B12. És mentida que una dieta vegana puga ser completa
perquè ens hem de complementar de B12 malgrat totes les dades disponibles, però la dieta càrnia
si que ho és malgrat omplir els hospitals de persones malaltes, amb el colesterol i el sucre pels
núvols, el ronyons destrossats o el cor a punt d’esclatar. El bingo del carnisme sempre té raó, la
OMS o la FAO estan equivocades.
Cita al neurocientífic Greg Gage. https://www.lagranepoca.com/ciencia-y-tecnologia/explorando-enigmas/208672-las-14
plantas-pueden-contar-la-creciente-evidencia-de-que-las-plantas-tienen-consciencia.html
Cita: “Si ens deixem portar cap a una cultura única, mundial, genèrica i amorfa, no només es reduirà el rang de la15
imaginació humana a un mode de pensar estret, sinó que un dia ens despertarem com d’un somni havent oblidat, fins i
tot, que existiren altres possibilitats”.
Antic col·lecionista de vedells, que segons sembla ha de ser una pràctica molt antiga.