A l’altra banda del cordó es percep la sensació d’impunitat dels que defensen allò seu, perquè els han provocat, perquè estem al seu poble, perquè és el seu país, perquè és la seua llei… Ho he vist mil i una vegades a les manifestacions animalistes, i sobre tot a les antitaurines: insulten sense por, amenacen unflant el pit, avisen que trencaran càmeres si algú els grava. Fins i tot, es desplacen cercant punts de contacte on consumar les seues agressions premeditades, assumides per l’autoritat com a conseqüències naturals de la pertorbació de la norma. Fins i tot han estat agressions sexuals, vells fastigosos grapejant xiquetes tot el que han pogut, però no passa mai res. Molt poques vegades són recriminats, i encara menys són identificats o detinguts. Ells no són el problema, el problema és la protesta.
Especisme igual a masclisme. Tir i arrossegament (III).
Tanques de la por.
1. Tanques de la por.
Jesús Frare.
El 9 d’octubre, un esperpent em cridà que m’esperara una miqueta, que quan no estiguera la
policia anava a rebre de valent. Com sol ser habitual, m’ho repetí no sé quantes vegades, perquè
aquesta gent no és d’argumentari ric. Entre ells i nosaltres hi havia un carril bus per on circulaven
lleteres folrades per dins de banderes espanyoles, generant una molt lletja sensació de
continuïtat amb els agressors.
Els vehicles avançaven lentament, flanquejats per policies antiavalots que portaven armilles de
talla única, algunes amb unes aparatoses muscleres que restaven marcialitat als més xicotets.
Com sempre, el seu gest era neutre, amb eixa mirada de maniquí sempre al front. Era un cordó,
una tanca amb funció intimidant que, com totes les tanques, feia més por als de dins que als de
fora. Les tanques sempre es construeixen per a que algú siga a dins i tinga por.
Fa molts anys que els mire davant meu: a l’altra banda de la tanca, contramanifestants indignats
per la nostra veu alçada, reaccionaris en defensa “d’allò seu” amb actitud pretesament intimidant.
I també he sentit moltes vegades eixe “vine ací, si eres tan valent”, amb seguretat reforçada per la
permanent escenificació d’un desplegament de policia que tanca la llibertat d’expressió perquè la
veuen com un problema. La seua normalitat amenaçada és a fora, i nosaltres som la distorsió
que genera l’obligació legal de “protegir-nos” amb cordons de separació i cares de maniquí que,
quan miren fugaçment, ens miren a nosaltres.
A l’altra banda del cordó es percep la sensació d’impunitat dels que defensen allò seu, perquè els
han provocat, perquè estem al seu poble, perquè és el seu país, perquè és la seua llei… Ho he
vist mil i una vegades a les manifestacions animalistes, i sobre tot a les antitaurines: insulten
sense por, amenacen unflant el pit, avisen que trencaran càmeres si algú els grava. Fins i tot, es
desplacen cercant punts de contacte on consumar les seues agressions premeditades,
assumides per l’autoritat com a conseqüències naturals de la pertorbació de la norma. Fins i tot
han estat agressions sexuals, vells fastigosos grapejant xiquetes tot el que han pogut, però no
passa mai res. Molt poques vegades són recriminats, i encara menys són identificats o detinguts.
Ells no són el problema, el problema és la protesta.
2. Els he vist moltes vegades abans d’ahir, i qualificar-los com a “nazis de cacera” és una clara
exculpació d’aquesta gent d’ordre que s’esbrava darrere dels que criden més l’atenció. No, no
són feixistes disfressats de valencianistes, els coneixem molt bé a aquest país de batalles mai
lliurades. Són “gent de bé” que fa una cosa semblant al que fa als bous al carrer: esbravar-se al
linxament dels febles, sempre tancats, i fer vida normal com si no haguera passat res, contant les
seues gestes a qui no té més remei que escoltar-les.
Si fa falta una cara per a representar-los, està la del Jesús Hernàndez Motes, el fatxa amb cara
d’odi que presideix l’Interagrupació de Falles de València . Quan el viu, pensí en l’esforç de1
l’Ajuntament de València per desvincular les falles de la tortura taurina davant l’UNESCO, abans
que foren declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat . Aquests personatges, però,2
tenen carta blanca per a cobrir-les de merda perquè són “la normalitat” d’un país sotmés .
3
I encara pitjor és sentir una xiqueta de no més de 10 anys que ha pujat al metro al teu poble, i
que conta com anà a València a cridar “catalanes fuera!”, entre els somriures de complaença de
persones majors que, segurament, protestaran pel fals adoctrinament de xiquets i xiquetes a les
escoles catalanes o a les ikastoles d’Euskadi. Els “nazis de cacera” , els únics que acabaran4
identificats si és que identifiquen algú, foren les figures de sempre a la seua processó, la
cridanera cobertura que tant de servei fa a aquesta gent. Al seu darrere, cantant els cors i
agredint quan ningú els veu, continuen representant que són gent de bé.
I així, experimenten una continuïtat de la seua impunitat. El mateix dia, es feren els valents
davant la concentració antitaurina davant de la plaça de bous i continuaren cridant que València
és seua. A dins de les tanques d’aquesta “democràcia” espanyola, hi ha que sempre hauria de
https://www.interagrupacionfallas.com1
Vilaweb, redacció, 30/11/2016, Les Falles de València declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, https://2
www.vilaweb.cat/noticies/les-falles-de-valencia-declarades-patrimoni-de-la-humanitat-per-la-unesco/
eldiario.es, Carlos Navarro Castelló, 10/10/2017, Fuset: "M'és difícil reconèixer com a interlocutor el president de la3
Interagrupació després del 9 d’Octubre”, http://www.eldiario.es/cv/val/Fuset-Mes-reconeixer-interlocutor-
Interagrupacio_0_695730899.html
eldiario.es, Laura Martínez, 10/10/2017, El jove agredit a València: "No hi va haver enfrontaments, era l'extrema dreta4
de cacera”, http://www.eldiario.es/cv/val/enfrontament-extrema_dreta-9_d-Octubre-Valencia-testimoni-
jove_0_695730663.html
Darrere, amb jersei clar i cridant, Jesús Hernàndez Motes. Al davant seu, amb ulleres de sol i cara de ràbia, el seu
número dos Pedro Pons.
3. tindre por. O desconfiança, o precaució, o un estat d’alerta quasi permanent. Hui he vist que
molta gent no anà a la manifestació del 9 d’Octubre a València a causa d’eixa por preventiva, i
entenc el que sentiren.
Poquet abans que aquell geni em convidara a esperar-me per a que em poguera pegar sense por
a que el detingueren, aquella dona havia plorat només per la simple idea de la violència, només
perquè hi eren a l’altra banda de la tanca. Ella em representa, agafant la pancarta. I com ella,
tota la gent que els deixem clar que som i serem sempre, fins a l’abolició o fins que ja no n’hi haja
de tanques de la por.