Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.
Correbous d’embolats. El negoci per davant de tot.
Coloms de raça, ornamentals i de fantasia. El ball de l’Angry Bird.
1. de1 5
Coloms de raça, ornamentals i de fantasia. El ball de l’Angry Bird.
Jesús Frare.
Angry Bird ja és a la seua nova llar. Allà
estarà envoltat dels seus, veurà totes les
matinades i respirarà l’aire pur de la
muntanya amb la seguretat i confiança del
seu colomar, una meravella amb una bonica
porta de fusta sempre oberta, que cada dia
li dirà que és lliure d’eixir i de tornar a entrar
a retrobar-se amb el seu menjar i el seu
raconet. Allà serà qui ha de ser i mai hauria
pogut ser a dins de la gàbia més gran
poguérem trobar, sempre tancat i sempre a
soles.
És un colom enorme. La primera vegada
que el viu estava lluny de mi. Quan la gossa
Olaia el trobà i ell estengué les ales per a
intentar fugir, pensí que era un ànec dels
que es refugien al xicotet aiguamoll proper.
L’enorme ferida oberta que tenia a l’esquena
i les seues plomes tallades, a més del dolor,
la fam i el cansament, no el deixaven volar.
Sort que l’Olaia no porta el seus nervis i la
seua curiositat més enllà d’olorar i mirar.
Les plomes remeres de les ales són,
juntament amb les timoneres de la cua, les
plomes de vol de les aus. Són llargues i
resistents, i les d’Angry tenen una canya
molt forta i, a la vegada, molt lleugera, plena
d’aire. Són molt distintes a les plomes
xicotetes i lleugeres que li cobreixen el cos.
Les de les ales de l’Angry estaven tallades
quasi per la meitat, amb una forma recta per a
que no volara. Per sort, les acabarà canviant
per unes de noves i, aleshores, podrà volar de
nou.
No sabem qui l’atacà, si una rapinyaire, una
gavina, un gat… Tampoc sabem com és que
un colom que no pot volar, perquè algú no
volia que volara, acabà allà i així. No sabem
com és que aconseguí sobreviure.
L’haguérem d’alimentar amb boletes de pinso
molt i mullat, i donar-li l’aigua amb una
xeringa. Només tardà tres dies en menjar i
beure a soles, i en unes poques setmanes no
quedava res d’aquella ferida tan lletja. I
començà a ballar cada vegada que entràvem
a la seua habitació, amb el pap completament
unflat i les plomes del coll alçades com si fóra
un cap guerrer.
Pel que sembla, pertany a una de les
moltíssimes races del que anomenen coloms
de raça, “ornamentals” o, fins i tot, “de
Dalt: colom de raça Pomerània (gran pap). Baix : raça Carrier anglesa (corunculat).
2. de2 5
fantasia” . Per suposat, no existeixen a la1
natura, són encreuaments creats pels éssers
humans a partir d’unes poques races
primigènies, també creades pels humans per
a explotar-les amb determinats usos,
principalment com a missatgeres, per a
engreixar-les i menjar-se-les o per a la caça.
En aquest cas, eren utilitzades per a alimentar
i entrenar rapinyaires, com a esquer o,
directament, com a arma de caça. Hom
sempre ha ensinistrat coloms de qualsevol
sexe per a aprofitar el seu festeig, ja que
podien atraure coloms salvatges al colomar
que, així, es capturaven amb facilitat.
Ara, com passa amb les races de gossos i els
seus pedigrís, son majoritàriament capricis,
hobbies i negocis. Existeixen campionats i
exhibicions, on els criadors i aficionats (com
sempre, és difícil trobar dones fent tot això)
mostren els seus candidats i parlen de les
seues tècniques de cria a la recerca del
“colom perfecte”, dins dels estàndards de
raça. Així, multipliquen els encreuaments
d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas,
recorren a la consanguinitat per a mantindre i
reforçar determinades característiques i
“tipus”, tot aprofitant el que consideren com a
individus forts.
Només a Europa, estan reconegudes més
de 400 races distintes, múltiples variants a
p a r t i r d ’ u n a g r a n d i v e r s i t a t d e
característiques i formes, que la nostra
veterinària anomenà “mutacions”. Varien les
alçades, les grandàries i els pesos dels
animals. Varia la forma, la mida, l’amplària o
la llargària del cap, del bec, de les carúncules
nassals, dels paps, dels colls o de les potes.
Varien enormement els plomatges i, encara
més, les seues coloracions. Poden haver-hi
animals amb viseres i dobles viseres de
plomes sobre els ulls; també poden haver-hi
“melenes” de plomes al voltant del coll, fent
La major part de la informació s’ha tret del documental Palomas ornamentales y de raza (2004). És una pel·lícula1
promocional dels pinsos per a coloms de Versele-Laga, empresa amb seu a Deize (Flandes Oriental, Bèlgica). Està
disponible a YouTube, divida en 10 parts:
1. https://www.youtube.com/watch?v=6WHTVDEz8R8
2. https://www.youtube.com/watch?v=1aIjwbbaEew&t=124s
3. https://www.youtube.com/watch?v=372jBg4W4v8
4. https://www.youtube.com/watch?v=VW8uSqCVUeE&t=7s
5. https://www.youtube.com/watch?v=3lDhoNBuv5U
6. https://www.youtube.com/watch?v=P5IOQPcXuNc
7. https://www.youtube.com/watch?v=Mjl4vWXcf1E
8. https://www.youtube.com/watch?v=JbhcY4hTOOY
9. https://www.youtube.com/watch?v=dnNakHDEz14
Dalt: raça King (gallina). Baix: raça Gimpeltauben (de
color).
3. de3 5
efectes com de bufanda o d’abric de
pells; n’hi ha de coloms que poden
tindre les potes completament
emplomades, fins a tapar els dits i
les urpes.
Totes aquestes races, han estat
subdividides en 10 grups. Entre les
que inclouen més diversitat, estan les
que es caracteritzen pel seu gran
pap, sempre unflat i arrodonit. Entre
les de “tipus gallina” està la raça
més criada al món: la Modena.
S o l e n s e r m o l t g r a n s ,
desenvolupades a partir de races
criades per a la producció càrnia. La
seua “parada” (postura natural) amb
el seu cos curt i el seu coll llarg, fa
que semblen gallines xicotetes.
Els coloms de color, que també
agrupen més de 80 races, combines
una gran diversitat d’aquests i, amb
la combinació dels de les diferents
p l o m e s , p o d e n f e r d i b u i x o s
uniformes o geomètrics (sobre tot, a
les ales). En els d’estructura es
busca és la seua parada, però també
e s d e s e n v o l u p e n e l e m e n t s
característics com cues de paó o
enormes viseres i còfies. Passa el
mateix amb els coloms de forma,
on la parada es combina amb
característiques formes del cap, del
bec o de les potes.
Dels grups amb menys diversitat de
races, destaquen el dels coloms
carunculats que, òbviament, cerca
el desenvolupament deforme de les
carúncules nassals, sovint en
creixement permanent durant tota la
vida de l’animal. Altra horrible
deformitat és el dels coloms
encorbatats, amb becs que es
prolonguen des dels front cap a baix,
sense cap angle, i que sovint són
pràcticament inexistents.
Finalment estan les races caracteritzades per qüestions no relacionades amb el seu aspecte,
malgrat que ja no es crien per a altra cosa que per a l’exhibició. Els coloms tambors reben el
seu nom d’un parrup molt característic: el cant d’aquests coloms recorda el so d’un tambor. Per
la seua banda, els coloms de vol alt poden arribar a ser un diminut punt en el cel, si és que
alguna vegada els deixen volar. Destaquen els coloms voltejadors que, mentre volen, es deixen
caure a pes mort i donant giravoltes, com si un caçador les haguera abatut, abans de recuperar el
vol normal (que també pot incorporar més giravoltes). Fins i tot hi ha una raça, d’origen nord-
americà, que perd la capacitat de volar als 6 mesos i que fa tot això per terra, mentre corre i
camina.
Com sempre, allò més terrible és el que amaguen les aparences, els espectacles o les bones
paraules dels criadors. Les deformitats generades per algunes d’aquestes races impedeixen
Dalt: raça Blondinette (encorbatat). Baix: raça Indian Fantail
(d’estructura).
4. de4 5
els individus alimentar les seues cries i
obliga a utilitzar coloms dida. Això passa
especialment entre les races de bec quasi
inexistent i entre les de pap gran, que
també es poden distendre i deformar
encara més, fent que els animals se’ls
xafen. Les que tenen llargues plomes a les
potes poden trencar els seus ous o tirar-los
dels nius, i per això se les tallen abans de
la posta. Les viseres de plomes poden
arribar a tapar completament els ulls dels
individus.
Els criadors, per a mostrar els seus gran
coneixements i tècnica, les manipulen i
les ensenyen sense cap problema per a
immobilitzar-les entre les seues mans, que
mouen de forma nerviosa amunt i avall.
Immobilitzen les seues potes agafant-les
entre els dits, els posen la mà sobre el cap,
mouen els dits davant dels seus ulls o les
giren bruscament i, cap per avall, per a
estirar del seu bec i mostrar els paps o els
colors dels plomatges. També els podem
veure utilitzar punters de fusta i altres
objectes per a assenyalar característiques
d’animals engabiats, sempre tensos i
tristament habituats a totes aquestes
manipulacions.
Les preparen per a concursos i
e x h i b i c i o n s a m b t o t a c l a s s e
d’instruments, amb les que manipulen
becs, ungles i plomatges. Amb tisores
tallen plomes i generen efectes estètics
artificials com, per exemple, el d’eliminar
les de determinats colors que estan
intercalades entre les del dominant al pap
o a la resta del cos. També fan servir
llimes i tallaungles amb les que manipulen
les formes dels becs, arribant a cercar
simetries perfectes. Durant aquestes
manipulacions, també utilitzen instruments
immobilitzadors fabricats específicament o
coses com un mitjó amb la punta tallada,
que posen als animals com si fóra un jersei
per a immobilitzar les seues ales.
La majoria de coloms de raça es passen la
vida tancats al seu colomar i, en el cas
dels de races que tenen el vol, la solta i el
festeig com a raó de ser, no deixen de patir
una llibertat limitada i permanentment
vigilada, sotmesa a treballs forçats. Com
passa sempre amb totes aquestes
pràctiques, la cria és generadora de
negoci, de transaccions i compra-
vendes que sovint són capricioses,
compulsives. I, al voltat de tot això, estan
els negocis dels estris com colomers,
gàbies i altres instruments, a més de la
Dalt: un colom voltejador. Al mig: raça Viena (vol alt). Baix:
Tambor alemany de doble visera.
5. de5 5
farmacèutica, la veterinària o l’alimentació específica, que també generen investigació amb
animals infectats amb malalties per a provar l’eficàcia de complements alimentaris o de
medicaments.
I com també passa sempre amb tots els animals utilitzats i explotats, encara més en el cas dels
que han de presentar unes característiques molt concretes, són víctimes permanents de la
selecció i el descart. Els criadors, a dins d’immaculats colomars que han preparat per a les
visites, poden arribar a parlar amb fredor de l’eliminació “qualitativa i severa” d’individus per a
tindre cura dels estàndards de les races. En casos com el dels coloms d’escut, eixos que han de
presentar dibuixos molt uniformes per la combinació dels colors de les plomes a les ales, aquest
descart por arribar fins al 80 i 90% dels animals.
Aquesta pogué ser la vida de l’Angry Bird. Potser que fóra un d’aquests descarts, en algun lloc
on els abandonen a la seua sort en lloc de matar-los. I potser que escapara accidentalment,
lliurant-se de tot el procés que l’havia de convertir en un aspecte, una parada, una grandària i un
gran pap que ensenyar cada vegada que estaves amb ell. Ara és on tot això no té cap
importància, perquè ell no és ni una imatge, ni una foto, ni una fita més en el palmarès de cap
criador.
Angry no és una fantasia ni un ornament, i és molt més que un colom de raça. Ell un individu
únic, diferent a tots els altres, siguen de la raça o de l’espècie que siguen, mai millor que ningú i
sempre tan bo com qualsevol. Té moltes ganes de viure, i és el que farà fins al seu últim dia.
Volarà, sense condicions ni vigilàncies, sense aprofitaments ni usos, i sempre tindrà eixa bonica
porta de fusta oberta per a tornar a casa.