A les fosques, uns llebrers amuntegats uns sobre els altres tenen un pal a la boca . És una forma més amb la que els maten: els tanquen a coves i els abandonen així. Els deixen morir de fam i patiment, amb les mandíbules forçades pel pal que es clava al paladar i al sol de la boca, que no tornen a tancar mai...

1. La màscara (I). Caça.
A
les
fosques,
uns
llebrers
amuntegats uns sobre els altres tenen
un pal a la boca1. És una forma més
amb la que els maten: els tanquen a
coves i els abandonen així. Els deixen
morir de fam i patiment, amb les
mandíbules forçades pel pal que es
clava al paladar i al sol de la boca, que
no tornen a tancar mai.
Fa temps, explicava a una companya
de treball la tragèdia dels llebrers que
utilitzen per a la caça. Han de caçar
conills i llebres amb la seua velocitat
com a única arma, i molt sovint han
de competir entre ells mentre els
caçadors observen les seues evolucions. La seua vida és un infern que no sol passar dels dos anys2,
tancats en caus sense llum i menjant rossegons fins que ja no corren com els més joves. Aleshores,
en el millors dels casos, els abandonen a la seua sort fins que la fam o les rodes dels cotxes acaben
amb ells. Altres troben morts com la de foto, o són llançats a dins d’un pou, o moren als
colgaderos que esperen als arbres per a que s’ofeguen a poc a poc, quan les potes del darrere, que
descansen al terra, ja no aguanten més. Diuen que un llebrer no val la bala que l’ha de matar.
Ella em digué que el seu oncle era galguero i que
mai havia fet això, que el jo feia era fomentar
una imatge falsa de la caça i de Castella. Altra
companya també havia fet el mateix quan li
parlava sobre la realitat de la llet3: a la granja del
seu amic no se li feia tot això a les vaques i els
vedells.
Els temps canvien i l’autèntica cara de l’ús i
explotació animal és difícil d’empassar per molta
gent que, al davant de la veritat, necessita creure
que és tracta d’una exageració. Per això és que
l’especisme té una màscara amb la que oculta la
seua autèntica cara. La porta l’oncle galguero i
l’amic ramader i la gent que es dedica a la pesca,
la que treballa a les tendes on venen animals, el
domador del circ, l’ensinistradora de dofins, la veterinària del zoo, l’investigador que sent la crida
de desesperació dels malalts i malaltes i que trenca les potes de ovelles per a provar pròtesis 4, els
taurins que s’estimen els bous i tota la resta d’amants de les tradicions consistents en fer espectacle
de la tortura o la mort d’un animal.
És la màscara de l’afirmació desconnectada, que sempre comença proclamant el seu compromís pel
benestar dels animals esclaus i que acaba establint que l’esclavitud, el maltractament, la tortura i la
matança és necessària pels humans i completament inevitable. La porten sempre que fan grans
proclames sobre l’amor a la natura i l’esport, sobre el compromís amb la ciència i la medicina o el
servei a la humanitat amb aliment i vestit. Intenten amagar la veritat que coneixen perfectament i
que oculten a la foscor de les coves on moren els llebrers, la mateixa foscor envoltada de brutícia i
de pànic que hi ha a l’altra banda dels murs o fan el que realment fan.
L’afirmació desconnectada sempre és mentida: al sistema d’ús i explotació animal, els nohumans
són propietats que han de produir el màxim al mínim cost, i allò que els humans explotadors volen
1
http://www.facebook.com/photo.php?fbid=266725870124513&set=a.110440022419766.11614.100003613067737&type=1&theater
Galgos 112, ¿Por què galgos? http://www.galgos112.com/index.php/por-que-galgos
Animalisme CAT, 08/11/2012, Llet, http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/11/llet.html
4 Història real contada per un vivisector que treballa a la Universitat Politècnica de València.
2
3

2. passa per sobre de tots. L’explotació, per ella mateixa, fa impossible el benestar. L’explotació
sempre és evitable perquè sempre hi ha una
alternativa sense explotació: el veganisme.
A vegades, la mascara cau i la cara de
l’especisme queda al descobert. Cau la
idíl·lica imatge del caçador amant de la
natura que viu, al costat dels seus estimats
gossos, una experiència mística com la dels
nadius americans o africans que fan ofrenes i
homenatges als animals que maten. I el que
queda al descobert és la sinistra foscor de la
cova i els plors dels llebrers. També passa
amb els bous coberts de sang a la plaça,
l’autèntica cara de la tortura taurina malgrat
les deveses i els toreros retirats besant
animals confiats i contant històries de noblesa i estima.
Només ens hem d'esforçar una miqueta més per a treure-li la màscara a la indústria càrnia, amb els
seus anuncis de vaques felices i carn sense forma i no se sap de quin animal (això si, de sabor
celestial). O als somriures del circ i del zoo, amb el fuet amagat a l'esquena. O al negoci de la
investigació amb animals que s'amaga al xampú o el rentaplats...