... Necessiten d’eixa veritat que no és veritat, que els justifica. És el seu port segur, des don parteixen les seues reflexions i sobre les que es construeixen els seus arguments. Si voleu veure un exemple, crec que un dels millors és el de l’al·legat final de Marta Trenzano, alcaldessa d’Algemesí, per a justificar l’abstenció del PSPV-PSOE davant una moció per a que no es tornen a autoritzar bous embolats al municipi i què, per suposat, no prosperà. Tota eixa construcció, feta sobre el dogma que la tortura taurina i els linxaments de bous al carrer són pràctiques legals, normals i inqüestionables, inclou la frase “ser progressista és tindre capacitat d’empatitzar amb els demés”...

1. Conteu-li’ls la veritat. Conteu-nos la veritat.
Jesús Frare.
Llegisc aquest missatge sobre el
“reportatge” a una revista que es
diu Bous al Carrer, i que estic segur
que serà per a conservar i
emmarcar. Amenacen amb que el
títol és “Els menors als bous”, en
castellà, perquè és la llengua
dominant. Han retallat el que ha de
ser la idea central d’aquest text,
que ens diu que s’ha de dir la
veritat als xiquets en masculí
genèric, perquè és el gènere
dominant.
Estaria molt bé que contaren les
xiquetes i els xiquets la veritat. Que
contaren la veritat de la carn que
mengen, del seu jersei de llana o de
la medicina que prenen quan els fa
mal la gola. La veritat dels animals
que veuen al circ, al zoo o a
l’aquari, dels que acaronen a la
granja escola, de la vaca que riu i
del cavall que tira de la calessa. La
veritat d’eixe preciós bou que els
impressiona des de la primera
vegada que el veuen. La veritat de
les banyes amb les que els fan
jugar a bous al carrer.
Si contaren eixes veritats no
“desmuntarien el missatge animalista”, que senzillament consisteix en contar, una i altra vegada i
fins a l’extenuació, eixes veritats que tant els incomoden. El missatge animalista és alçar l’estora
per a ensenyar la merda de veritat que s’amaga a sota, amb crues imatges de granges i
escorxadors, de bous turmentats, gossos maltractats i abandonats, ovelles degollades, llops
penjants d’arbres o dofins que es suïciden. La veritat del missatge animalista és, també, la de les
alternatives: protectores, rescats, refugis, veganisme… Respecte.
Clar, del que parlen és de “la seua veritat”. Eixa on es menja vedella o lluç “per a sobreviure”, on
es munten els cavalls i es toregen els bous… perquè si, perquè ho ha decidit Déu o perquè som
l’espècie dominant, la raça dominant, el continent dominant, la nació dominant, la classe
dominant, el gènere dominant, el sexe dominant o la identitat sexual dominant. Parlen d’un vell
concepte de veritat que els ve donada, que no es contesta ni discuteix perquè sempre ha estat
així, perquè és tradició i ordre. Eixa veritat de sempre sense empatia, sense solidaritat, sense
justícia. Eixa veritat que els és necessària per a contestar un canvi que pot acabar amb el seu
domini, amb els seu privilegi.
Necessiten d’eixa veritat que no és veritat, que els justifica. És el seu port segur, des don
parteixen les seues reflexions i sobre les que es construeixen els seus arguments. Si voleu veure
un exemple, crec que un dels millors és el de l’al·legat final de Marta Trenzano, alcaldessa
d’Algemesí, per a justificar l’abstenció del PSPV-PSOE davant una moció per a que no es tornen1
a autoritzar bous embolats al municipi i què, per suposat, no prosperà. Tota eixa construcció,
feta sobre el dogma que la tortura taurina i els linxaments de bous al carrer són pràctiques legals,
normals i inqüestionables, inclou la frase “ser progressista és tindre capacitat d’empatitzar amb
els demés”.
Ple d’Algemesí (21/09/2016). Bous embolats, https://www.youtube.com/watch?v=rdd5mm_0f5g1
La veritat: no sé quina els ha agafat amb Bambi.

2. Si, els dogmes són les seues cartes de navegació i, sense ells, naufraguen ràpidament. El dogma
especista és el que permet l’alcaldessa parlar d’empatia amb altres éssers humans que no saben
el que és l’empatia amb els altres animals, bous en aquest cas, i que només tenen el dogma
especista per a justificar els seus linxaments. Per a nosaltres, aquests discursos sonen tan
marcians com els discursos racistes, xenòfobs, supremacistes blancs, com els masclistes,
misògins, com els antielecció, com els LGTBfòbics…
No puc entendre quina els ha agafat amb Disney. Es creuran de veritat que veure Bambi inhibeix
la normalització de la violència amb els altres animals, i et permet veure que no són objectes amb
els que fer el que siga? Es creuran de veritat que l’estat normal de consciència consisteix en anar
a mirar la tortura pública d’un bou, sentir els seus crits, veure brollar la seua sang, sense patir cap
rebuig? Es creuran de veritat que “la fantasia que mostra la tele”, amb animals que parlen i van a
l’oficina, és la causant única del trencament de la seua “normalitat”?
Un gran problema que tenen és que pensen que els xiquets i xiquetes han de ser esponges dòcils
a les seues normalitats, al seu adoctrinament i només al seu. Pensen que s’han d’engolir la seua
forma d’entendre la vida sense qüestionar-la, i arriba el dia que se n’adonen que els xiquets i
xiquetes tenen ulls a la cara, capacitat reflexiva i crítica, desig de justícia, compromís. Tenen una
vida que va sumant anys, i troben camins i eines per a accedir a millors referents que els de la
normalització del privilegi, de la injustícia, de l’abús.
Els adoctrinadors topen amb un pensament crític que no entenen ni suporten, que sempre han
volgut eradicar. Topen de front amb les persones que foren infants, que no s’engoliren o que han
perbocat eixe adoctrinament seu. El problema és que, de vegades, eixe pensament crític és el
d’un xiquet o xiqueta sota la tutel·la d’un d’aquests adoctrinadors que, arribat el cas, estarà
disposat a aplicar la terrible màxima de “la lletra, amb sang entra”.
Recorde la història d’una persona que admire molt i que, encara adolescent, hagué de fugir d’un
pare falangista que l’amenaçà de mort amb la seua pistola, després d’haver trobat les
A més de les històries de lluita per la supervivència, als xiquets i xiquetes se’ls ha de contar les històries d’empatia
que poblen el món animal. Només els éssers humans es creuen superiors, només els éssers humans torturen per
diversió i plaer. La veritat del món animal, més enllà de casos molt extrems i difícils de repetir, és que el mal que s’ha
de fer sempre serà el mínim i només quan és necessari.
A l’esquerra, un ximpanzé dóna el biberó a un cadell de tigre. A la dreta, dalt: un ós presoner a un zoo salva un corb
d’ofegar-se. Baix: una humana dóna de mamar el seu fill o filla i una cria de cérvol.

3. publicacions clandestines comunistes que llegia d’amagat. També recorde el malson del xiquet
colom , que és com el de tots els xiquets que “ixen maricons” a qualsevol d’aquests2
adoctrinadors. I és la història de tots eixos xiquets i, sobre tot, totes eixes xiquetes vincianes,
persones que empatitzen de forma natural amb els altres animals i rebutgen des del primer
moment totes les formes d’abús contra ells . Eixos xiquets i xiquetes estan entre els obligats a3
presenciar la tortura més salvatge , a menjar l’explotació de la que no volen participar.
4
Adoctrinadors, conteu els xiquets i les xiquetes totes les veritats que manipuleu i que els
amagueu per conveniència. Conteu-nos la veritat, i haureu de veure que l’únic missatge
desmuntat serà el vostre.
———
Contadles la verdad. Contadnos la verdad.
Leo este mensaje sobre el "reportaje" de una revista que se llama Bous al Carrer, y que estoy
seguro que será para conservar y enmarcar. Amenazan con que el título es "Los menores en los
toros", en castellano, porque es la lengua dominante. Han recortado lo que debe ser la idea
central de este texto, que nos dice que hay que decir la verdad a los niños en masculino
genérico, porque es el género dominante.
Estaría muy bien que contaran la verdad a las niñas y a los niños. Que contaran la verdad de la
carne que comen, de su jersey de lana o de la medicina que toman cuando les duele la garganta.
La verdad de los animales que ven en el circo, el zoo o el acuario, de los que acarician en la
granja escuela, de la vaca que ríe y del caballo que tira de la calesa. La verdad de ese precioso
toro que les impresiona desde la primera vez que lo ven. La verdad de los cuernos con los que
les hacen jugar a bous al carrer.
Si contaran esas verdades no "desmontarían el mensaje animalista", que sencillamente consiste
en contar, una y otra vez y hasta la extenuación, esas verdades que tanto les incomodan. El
mensaje animalista es levantar la alfombra para enseñar la mierda de verdad que se esconde
debajo, con crudas imágenes de granjas y mataderos, de toros atormentados, perros maltratados
y abandonados, ovejas degolladas, lobos colgando de árboles o delfines que se suicidan. La
verdad del mensaje animalista es, también, la de las alternativas: protectoras, rescates, refugios,
veganismo… Respeto.
Claro, de lo que hablan es de “su verdad”. Esa donde se come ternera o merluza "para
sobrevivir", donde se montan a los caballos y se torean a los toros... porque si, porque lo ha
decidido Dios o porque somos la especie dominante, la raza dominante, el continente dominante,
la nación dominante, la clase dominante, el género dominante, el sexo dominante o la identidad
sexual dominante. Hablan de un viejo concepto de verdad que les viene dada, que no se
contesta ni discute porque siempre ha sido así, porque es tradición y orden. Esa verdad de
siempre sin empatía, sin solidaridad, sin justicia. Esa verdad que les es necesaria para contestar
un cambio que puede acabar con su dominio, con su privilegio.
Necesitan de esa verdad que no es verdad, que los justifica. Es su puerto seguro, desde donde
parten sus reflexiones y sobre las que se construyen sus argumentos. Si queréis ver un ejemplo,
creo que uno de los mejores es el del alegato final de Marta Trenzano, alcaldesa de Algemesí,
para justificar la abstención del PSPV-PSOE ante una moción para que no se volvieran a5
autorizar toros embolados en el municipio y que, por supuesto, no prosperó. Toda esa
construcción, hecha sobre el dogma de que la tortura taurina y los linchamientos de bous al
carrer son prácticas legales, normales e incuestionables, incluye la frase "ser progresista es tener
capacidad de empatizar con los demás".
Animalisme CAT, Jesús Frare, 10/02/2016, El malson del xiquet colom, http://animalismecat.blogspot.com.es/2
2016/02/el-malson-del-xiquet-colom.html
Regan, Tom; Boillat de Corgemont Sartorio, Marc E. (tr. anglès-castellà), Jaulas Vacías. El desafío de los derechos de3
los animales. Barcelona, 2008, Fundació Altarriba, Cuadernos para dialogar sobre animales.
Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/09/2016, Xiquets i xiquetes davant la tortura taurina: “han eixit amb atacs4
d’ansietat!!!”, http://animalismecat.blogspot.com.es/2016/09/xiquets-i-xiquetes-davant-la-tortura.html.
Pleno de Algemesí (21/09/2016), moción para no autorizar toros embolados, https://www.youtube.com/watch?5
v=rdd5mm_0f5g

4. Si, los dogmas son sus cartas de navegación y, sin ellos, naufragan rápidamente. El dogma
especista es el que permite a la alcaldesa hablar de empatía con otros seres humanos que no
saben lo que es la empatía con los demás animales, toros en este caso, y que sólo tienen el
dogma especista para justificar sus linchamientos. De este lado, estos discursos suenan tan
marcianos como los discursos racistas, xenófobos, supremacistas blancos, como los machistas,
misóginos, como los antielección, como los LGTBfóbicos...
No puedo entender qué manía les ha cogido con Disney. Se creerán de verdad que ver Bambi
inhibe la normalización de la violencia con los otros animales, y te permite ver que no son objetos
con los que hacer lo que sea? Se creerán de verdad que el estado normal de conciencia consiste
en ir a mirar la tortura pública de un toro, oír sus gritos, ver brotar su sangre, sin sufrir ningún
rechazo? Se creeran de verdad que "la fantasía que muestra la tele", con animales que hablan y
van a la oficina, es la causante única de la ruptura de su "normalidad"?
Un gran problema que tienen es que piensan que los niños y niñas deben ser esponjas dóciles a
sus normalidades, a su adoctrinamiento y sólo al suyo. Piensan que tienen que tragar su forma
de entender la vida sin cuestionarla, y llega el día en que se dan cuenta de que los niños y niñas
tienen ojos en la cara, capacidad reflexiva y crítica, deseo de justicia, compromiso. Tienen una
vida que va sumando años, y encuentran caminos y herramientas para acceder a mejores
referentes que los de la normalización del privilegio, de la injusticia, del abuso.
Los adoctrinadores topan con un pensamiento crítico que no entienden ni soportan, que siempre
han querido erradicar. Chocan de frente con las personas que fueron niños, que no se tragaron o
que han vomitado ese adoctrinamiento suyo. El problema es que, a veces, ese pensamiento
crítico es el de un niño o niña bajo la tutela de uno de estos adoctrinadores que, llegado el caso,
estará dispuesto a aplicar la terrible máxima de "la letra, con sangre entra".
Recuerdo la historia de una
persona que admiro mucho
y que, todavía adolescente,
tuvo que huir de un padre
falangista que la amenazó
de muerte con su pistola,
d e s p u é s d e h a b e r
e n c o n t r a d o l a s
publicaciones clandestinas
comunistas que leía a
escondidas. También
recuerdo la pesadilla del
niño paloma , que es como6
la de todos los niños que
" s a l e n m a r i c o n e s " a
c u a l q u i e r a d e e s t o s
adoctrinadores. Y es la
historia de todos esos niños
y, sobre todo, todas esas
niñas vincianas, personas que empatizan de forma natural con los otros animales y rechazan
desde el primer momento todas las formas de abuso contra ellos . Esos niños y niñas están7
entre quienes obligan a presenciar la tortura más salvaje , a comer la explotación de la que no8
quieren participar.
Adoctrinadores, contad los niños y las niñas todas las verdades que manipuláis y que les
escodéis por conveniencia. Contadnos la verdad, y tendréis que ver que el único mensaje
desmontado será vuestro.
Animalisme CAT, Jesús Frare, 10/02/2016, El malson del xiquet colom, http://animalismecat.blogspot.com.es/6
2016/02/el-malson-del-xiquet-colom.html
Regan, Tom; Boillat de Corgemont Sartorio, Marc E. (tr. inglés-castellano), Jaulas Vacías. El desafío de los derechos7
de los animales. Barcelona, 2008, Fundació Altarriba, Cuadernos para dialogar sobre animales.
Animalisme CAT, Jesús Frare, 16/09/2016, Xiquets i xiquetes davant la tortura taurina: “han eixit amb atacs8
d’ansietat!!!”, http://animalismecat.blogspot.com.es/2016/09/xiquets-i-xiquetes-davant-la-tortura.html.
Aquesta és la veritat dels xiquets i xiquetes que veuen la tortura taurina.