Els crits i els insults no tenen més objectiu que bombardejar les oïdes dels animals per a sotmetre’ls a un estat d’amenaça permanent que ells coneixen, perquè la por es veu als seus ulls, les seues cares i als seus moviments, en la seua aclaparadora indefensió apresa. “Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!!! Me cague en la llet que t’has mamat hui!!!”; “Doncs estem aviats! M’enfadaré!!!”, “El que passa és que sap massa, me cague en Déu!!!”. “Gandula!!!”. La violència masclista sempre es justifica en la “malintencionada” actitud de l’individu dominat, que busca suposadament vies d’escapament i pretextos per a no obeir. I per això calen els colps: perquè, sense ells, els cavalls aprenen que no tenen perquè tirar del carro fins a l’extenuació.

1. de1 3
Especisme igual a masclisme. Tir i arrossegament (III).
Me cague en la mare que t’ha parit, perra!!!
Antonio Senar, carreter de Benicarló.
Castanya, Lleona, Careta, Bonica, Romera… Són mascles plens de músculs que poden superar
els 700kg de pes, són els esclaus del tir i arrossegament i els seus noms femenins criden
poderosament l’atenció. A banda del masculí Gadafi, del neutre Guerra o del reversible Rubia/
Rubio, tota la resta eren femenins. Certament, els seus noms reals si que són masculins, però els
criden amb aquests noms que són la senya d’identitat del carreter, els mateixos noms de fa molt
de temps. Així criden a tots els cavalls de la quadra i així passen de pares a fills. És probable
que s’arrelen als temps sense motors , quan els cavalls i els carreters eren omnipresents als1
camps i als camins.
Podria semblar que tot deriva del nom genèric “haca”, en femení. Per definició, es refereix a
animals de tir, forts, però que no passen del metre i mig d’alçada. La jaca del castellà, a més de
referir-se genèricament a les egües, també es refereix als cavalls mascles que no passen del
metre i mig d’alçada. Segons el DRAE, el nom deriva de la raça de cavalls anglesos de Hackney .
2
Al tir i arrossegament, però, es feminitzen tots els cavalls, dels més xicotets fins als més grans.
N’hi ha de carreters gitanos que parlen en castellà i durant la competició criden “arrea, caballa!”
“arre, balla!”. Aquesta feminització enllaça amb la imatge de docilitat i submissió que emanen
aquests enormes animals que, quan no estan competint, caminen amb el cap baix quasi sempre
per darrere dels homes que les porten per les regnes. És inevitable veure els rols patriarcals de
gènere que marquen el ritme i estableixen cap on s’ha d’anar; és inevitable veure una dona
Valencia Bonita, redacció, 09/08/2016 (editada el 31/07/2017), El tiro y arrastre: un deporte autóctono valenciano con1
tradición, http://valenciabonita.es/2016/08/09/el-tiro-y-arrastre-un-deporte-autoctono-valenciano-con-tradicion/
http://dle.rae.es/?id=MGx1AgS2

2. de2 3
caminant darrere del seu home, seguint el
seu ritme.
El rol d’aquests cavalls és tot el contrari al
dels pobres bous, que han de representar
força i bravura per a que el mascle humà
les derrote i les supere. Al tir, el mascle
humà és “l’esportista” que competeix
contra altres mascles a través de la
dominació del cavall. Només es poden
superar reptes i dificultats amb el treball,
la saviesa i l’esforç del carreter. El rol del
cavall és subordinat, és femení: ha de fer
el que tot bon cavall ha de fer, ho ha de fer
bé i sempre que se li demane, si no vol
patir les conseqüències.
Una competició de tir i arrossegament és
un allau de lògica de dominació patriarcal i
d’ideologia masclista. És dominació,
imposició, competició.... Explotació
animal regida per la masculinitat
normativa. El carreter sent els ulls dels
altres mascles clavats en ell i en allò que
fa amb el cavall: una bona competició
demostra el seu domini sobre l’animal, i
una mala competició demostra que no es
fa valdre, que no l’ha sabut entrenar, que
no el sap portar, que no es fa obeir… I els
carreters no solen suportar bé el fracàs.
Els crits i els insults no tenen més objectiu
que bombardejar les oïdes dels animals
per a sotmetre’ls a un estat d’amenaça
permanent que ells coneixen, perquè la
por es veu als seus ulls, les seues cares i
als seus moviments, en la seua
aclaparadora indefensió apresa. “Me
cague en la mare que t’ha cagat, mira-
la!!! Me cague en la llet que t’has
mamat hui!!!”; “Doncs estem aviats!
M’enfadaré!!!”, “El que passa és que
sap massa, me cague en Déu!!!”.
“Gandula!!!”. La violència masclista
s e m p r e e s j u s t i fi c a e n l a
“malintencionada” actitud e l’individu
dominat, que busca suposadament vies
d’escapament i pretextos per a no obeir. I
per això calen els colps: perquè, sense ells, els cavalls aprenen que no tenen perquè tirar del
carro fins a l’extenuació.
El cavall també pot ser el boc expiatori del mascle, aquell amb qui paga la seua frustració perquè
té el poder per a fer-ho. A Benifaió fou manifesta la incapacitat d’un dels carreters que, per
suposat, castigava el cavall amb colps i varades, més com més evident es feia que acabaria
desqualificat. Quan arribà eixe moment, el mateix jutge de pista agafà l’animal per les regnes i el
féu avançar a bon ritme sense un sol cop i sense ni tan sols obrir la boca. Al carreter no li agradà
la demostració, i això es traduí en més varades i colps per a l’animal.
Diari de 1916, sobre una carrera de carros a València, on ja
apareixen aquests noms. Font: Valencia Bonita (http://
valenciabonita.es/2016/08/09/el-tiro-y-arrastre-un-deporte-
autoctono-valenciano-con-tradicion/).

3. de3 3
L’actitud dels jutges també és molt clarificadora. Inverteixen molts esforços en justificar els
maltractaments i, quan es suposa que han d’intervindre per a castigar-los tal i com estableix el3
reglament, opten per apropar-se al maltractador i parlar-li suaument, quasi xiuxiuejar-li a l’orella
que es modere, sobre tot si n’hi ha càmeres al voltant. Més d’una vegada reben crits com a
resposta, i ells continuen amb el seus suaus diàlegs o, senzillament, ajoquen el cap i deixen la
conversa, havent aconseguit aturar els colps tot convertir-se en el centre d’atenció del
maltractador. És quasi un rol femení, el de les mares que atreuen cap a elles la ràbia dels pares
que estan maltractant fills i filles, però conservant el privilegi de la masculinitat en última instància.
Perquè sempre seran homes, i els homes es fan valdre com a iguals. La barrera de la solidaritat
masculina també es prou visible a multitud d’escenes, però les que més es repeteixen són les
d’un grup de mascles que camina parlant i rient i que colpegen els cavalls que troben al seu pas.
Quan els veus caminant i apropant-se a un animal, saps que ho van a fer i l’animal també bo sap.
Es mou nerviós, s’ho espera, però no pot evitar la forta palmada al cul o a les cuixes. I els homes
riuen més, malgrat que la cosa siga tan previsible i tan repetida, perquè es reforcen en el poder.
També anomenen “virginitat” als primers moments de la dominació. Davant d’un animal jove que
estava rebent varades a la pista, un home em digué que “l’haca és verge”, que no l’havia de fer
patir més perquè després “se’n recorden de tot”, que “la memòria la tenen molt llarga”. La
virginitat s’evidencia com una totalitat que es poden apropiar i que poden sotmetre, com un valor
que consumeixen sense miraments i que dóna pas a la normalitat de la dominació que, en cas
dels esclaus, pot passar de mà en mà, pot ser comprada i venuda.
Eixa és la seua normalitat feridora, eixa és la seua normalitat patriarcal que es fa tan evident amb
els altres animals.
Animalisme CAT, Jesús Frare, 02/08/2017, La por guarda la vinya. Tir i arrossegament (I), https://3
animalismecat.blogspot.com.es/2017/08/la-por-guarda-la-vinya-tir-i.html