En resum, potser que sense voler, aquestes valoracions “del que voldríem” les fem des del privilegi, perquè no estem fora dels marges i és a fora dels marges on és qui pateix la situació injusta i assumir les conseqüències de la decisió. El que podem percebre com a pèrdues o passos enrere inacceptables, des d’altres perspectives poden ser millores o passos endavant. Certament, no és la millor resposta del món quan parlem de drets com la Llibertat, que ha de ser igual per a tothom, però el tot o res no és la postura de qui somnia amb el tot però que primer, vol deixar de patir el res, el quasi res o el molt poc. El gran problema “del que voldríem” és que sempre són els éssers humans els que decideixen. Qui esclavitza i qui allibera s’acaben fent a “allò que voldrien”. Els animals esclaus no parlen, no diuen el que voldrien. Alguna cosa podem intuir si obrim la porta d’una gàbia i l’au presonera busca refugi al racó més allunyat de la seua caverna, com si aquella porta oberta fóra una amenaça en lloc d’una proposta de llibertat. O, en el meu cas, quan haguí de frenar el cotxe per a no esclafar un canari immòbil sobre l’asfalt, que agafí sense cap problema. Fins i tot aquestes experiències i intuïcions són les nostres, no les de les aus...

1. “El que jo voldria”. De gàbies i de capacitat per decidir. !
Ángel Padilla(1), el poeta dels animals, ha alliberat un ocell engabiat. Ho anuncià de la següent
forma(2): !
Demà dissabte alliberaré un esclau, la llibertat del qual val 8€!!!!! (…) Ja he alliberat diverses aus
així. L’alliberaré al camp.
Vull saber la vostra opinió, perquè sé que molta gent opina que no s’han d’alliberar aus
engabiades. Jo pense que una gàbia, per ella mateixa, és ja la MORT. No és cap forma de vida,
és la inanitat absoluta (…). I jo em pregunte: si tu estigueres a una gàbia i t’avisaren que una
persona va a comprar la teua llibertat, però que en eixa llibertat pots morir en pocs dies perquè tal
vegada no sàpigues com fer per a sobreviure, i que la teua llibertat pot procurar danys al món al
que ixes, danys a la cadena tròfica, tu demanaries continuar a dins de la gàbia? Estàs segura?
Pensa-ho bé.
M’agradaria que opinareu perquè així prenem la temperatura de les nostres idees sobre la
Llibertat, sobre la Dignitat, sobre si realment ens posem adequadament en el lloc dels éssers que
defensem.
El que ocorra quan s’òbriga una gàbia és culpa de qui la tancà. La Llibertat és un dret inalienable.
El tancament és sempre la mort. La Llibertat és la Dignitat. En molts casos, la primera sensació
de Dignitat d’alguns éssers que mai han sabut què és això. Dignitat que pot durar uns pocs dies,
però, al menys, saberen que era la Llibertat i per a que vingueren a aquest món.
24é (14é internacional) Concurs-Exposició ornitològica de l’Associació ornitològica nazarena El Canario, de Dos
Hermanas (àrea metropolitana de Sevilla, Andalusia). Només pel concurs hi hagueren més de 4.000 individus
engabiats, que s’afegiren als prop de 10.000 de la sala de compra i venda d’esclaus i esclaves.!
!
Des de l’estima, jo no estiguí d’acord amb la seua decisió. Aprofite aquest repte per a aprofundir
al voltant de la domesticació, per una banda, i de aquest argument que comença amb allò de “el
que jo voldria per a mi”.
Com es va fer constar a través de diverses opinions, aquests individus juguen amb les cartes
marcades per la seua genètica. Carreguen amb la domesticació, la selecció artificial de
característiques desitjades pels éssers humans en funció de les seues necessitats, usos o gusts.
En aquest cas, ha estat eixe malaltís desig d’engabiar el vol lliure dels ocells, de segrestar la seua

2. bellesa i convertir-la en un entreteniment banal. Han estat generacions i generacions, fruit
d’encreuaments controlats dels individus que millor canten o que tenen els colors més cridaners.
Com sempre passa amb la domesticació, la genètica és l’autèntica gàbia de les seues víctimes.
És una perversa cadena invisible que les condemna a perpetuïtat. Lliga als gossos que alguna
gent abandona a la seua sort. Lliga als gats de carrer, amb una esperança de vida, pels pocs que
superen les primeres setmanes de vida, no superior als 2 o 3 anys, quasi sempre tallada pels
atropellaments i malalties contagioses com la immunodeficiència, el calicivirus, etc. Lliga tots els
animals rescatats als santuaris i molt especialment alguns com els pollastres broiler. La seua
condemna genètica és la selecció per a engreixar el més prompte possible: una vegada salvats
del ganivet a l’escorxador, continuen engreixant i engreixant fins que les seues potes es trenquen
per no poder aguantar el seu pes, o fins que moren d’un atac cardíac.
Pel que fa a aquests ocells, cada individu carrega també amb l’ empremta de la relació constant
amb éssers humans. El menjar sempre ha estat a un dispensador de la gàbia, i l’aigua sempre ha
estat al dispensador de l’altra banda. No han aprés a volar, no han aprés a cercar el menjar i
l’aigua, no han aprés a fer el niu. Tenien eixes capacitats adaptatives que la gent anomena
instint, però els éssers humans mai els permeteren que les desenvoluparen. “Alliberats”, han de
trobar la forma de sobreviure com a robinsons a una illa deserta.
És cert que alguns individus ho aconsegueixen.
Hem sentit parlar de les espècies “invasores”(3), de
l’amenaça de la “hibridació” o dels atacs de gossos
salvatges. Sabem el que li passa a les tortugues
abandonades(4), als coipús i a les rates gegants(5),
als llops(6) o als porcs híbrids(7). Sempre són
pocs els individus “escollits” i, per a segons quina
espècie, no n’hi ha cap de supervivent amb èxit.
I ací és on apareix la balança, l’elecció entre una
vida curta en llibertat o una de llarga a la gàbia.
Apareix “el que tu i jo voldríem”. Qui allibera sol
utilitzar arguments com que els éssers humans
esclaus o dominats sempre han preferit la llibertat a
qualsevol preu. Mai ha estat així: hi ha hagut molts
éssers humans que han preferit la mort a
l’esclavitud, però l’instint de supervivència ha pogut
més per a la majoria, especialment pels que han
estat “institucionalitzats” (qui no recorda al Brooks
Hatlen, el bibliotecari de Cadena Perpètua(8) que
es suïcidà quan l’alliberaren…). Els individus
esclaus preferits sempre han estat les cries i,
encara més les nascudes ja en captivitat, perquè la
institucionalització és la seua única referència.
Ens agrada pensar en personatges com l’Espartac
o el Sebastián Lemba, el cimarró de Santo Domingo
que mai es rendí, però la història de l’esclavitud
també és la de l’oncle Tom. És la d’eixa famosa
Híbrids assassinats a l'oest de la Península Ibèrica
(2011).
frase atribuïda Harriet Tubman, la conductora Black Moses del ferrocarril subterrani: “he alliberat
milers de persones esclaves, i hauria alliberat milers més tan sols si hagueren sabut que ho eren”.
La d’aquelles persones que es quedaven on eren quan els exèrcits de la Unió els alliberaven, que
es convertiren en víctimes de la segregació racial. La de les que acabaren mendicant a les grans
ciutats o fent les faenes més dures i perilloses.
Quan, el 1866, la AIT fixà la jornada de 8 hores diàries com a la seua reivindicació central, només
feia 18 anys que s’havia conquerit la de 12 hores a França, i un any més que s’havia establert en
un màxim de 10 per a dones, xiquetes i xiquets d’Anglaterra. L’accés a la universitat, el vot o el
divorci han estat lluites de dones que vivien “condemnades” a la minorització i a l’exclusió, sota
un model de matrimoni que era una apropiació de la seua vida per part dels homes. Moltíssimes
persones que han patit o pateixen la dominació no prefereixen la mort. Moltes, dins de la seua
lluita, no arrisquen la vida sinó el grau de llibertat que tenen.

3. En resum, potser que sense voler, aquestes valoracions “del que voldríem” les fem des del
privilegi, perquè no estem fora dels marges i és a fora dels marges on és qui pateix la situació
injusta i assumir les conseqüències de la decisió. El que podem percebre com a pèrdues o
passos enrere inacceptables, des d’altres perspectives poden ser millores o passos endavant.
Certament, no és la millor resposta del món quan parlem de drets com la Llibertat, que ha de ser
igual per a tothom, però el tot o res no és la postura de qui somnia amb el tot però que primer, vol
deixar de patir el res, el quasi res o el molt poc.
El gran problema “del que voldríem” és que sempre són els éssers humans els que decideixen.
Qui esclavitza i qui allibera s’acaben fent a “allò que voldrien”. Els animals esclaus no parlen, no
diuen el que voldrien. Alguna cosa podem intuir si obrim la porta d’una gàbia i l’au presonera
busca refugi al racó més allunyat de la seua caverna, com si aquella porta oberta fóra una
amenaça en lloc d’una proposta de llibertat. O, en el meu cas, quan haguí de frenar el cotxe per
a no esclafar un canari immòbil sobre l’asfalt, que agafí sense cap problema. Fins i tot aquestes
experiències i intuïcions són les nostres, no les de les aus.
Estem constantment obligades i
obligats a prendre la menys roïna
de les decisions, perquè totes les
opcions dins del sistema especista
són roïnes. És el que fem quan
donem refugi i menjar a un gos o
un gat. Els fem de casa i els
considerem la nostra gent, però
això significa que es quedaran a
casa tancats quan nosaltres
marxem, que eixiran i entraran en
funció dels nostres horaris. O
quan els esterilitzem per a evitar
més naixements i un patiment
s u p e r i o r, s i c omp a r e m l a
esterilització amb la permanent
frustració dels seus impulsos i
desitjos.
Pense que, per tot això, hem de fer
allò menys agressiu. Per la seua
espècie, es podria tractar d’un
individu lliure que ha estat capturat
Femelles de gos amb barreres per a la "munta" accidental durant el
cel.
per aficionats al “silvestrisme” i, en eixe cas, l’alliberament seria la solució. Però, si els venen per
8€, és molt probable que siguen criats en captivitat. La millor solució per a eixe ocell esclau és
una gàbia reduïda a la seua mínima expressió. Una gàbia tan gran com siga possible i que, com
a mínim, li permeta volar. Per a qui tinga espai podria ser una gran gàbia integrada a l’entorn, un
simulacre de llibertat. Seria millor alternativa que l’amenaça d’una probable mort per la seua
incapacitat per a adaptar-se a la llibertat, per a trobar menjar i aixopluc i per a fugir o enfrontar-se
dels animals depredadors, només a canvi d’uns dies fora de la gàbia.
La plena Llibertat només pot arribar pel trencament definitiu de la cadena invisible de la
domesticació.
———
(1) Wikipedia, Ángel Padilla. http://es.wikipedia.org/wiki/Ángel_Padilla_(poeta)
(2) Facebook d’Ángel Padilla. https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10154687266975227&set=a.
10150328582020227.573438.720305226&type=1&theater
(3) Animalisme CAT, 04/01/2011, Responsabilitat, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/01/
responsabilitat_04.html?q=Responsabilitat
(4) Animalisme CAT, 02/06/2014, Tortugues congelades. Defensa de les poblacions “autòctones”. http://
animalismecat.blogspot.com.es/2014/06/tortugues-congelades-defensa-de-les.html
(5) Animalisme CAT, 02/09/2013, Rates gegants, justes per pecadores, http://animalismecat.blogspot.com.es/2013/09/
rates-gegants-justes-per-pecadores.html

4. (6) Animalisme CAT, 02/12/2011, Mowgli i els neandertals front l’ecobiologia, http://animalismecat.blogspot.com.es/
2011/12/mowgli-i-els-neandertals-front.html
(7) Animalisme CAT, 15/07/2013, Dotze cimarrons i 35.000 “pura raça”, http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/07/
dotze-cimarrons-i-35000-pura-raca.html
(8) Títol original: Shawshank Redemption (EUA, 1994, 142m), amb Tim Robbins i Morgan Freeman. La gran
interpretació de Brooks Hatlen és del James Withmore.