“No sóc Quixot per a aquests molins”. Aquesta frase és de l’alcalde socialista de Puçol i en el seu cas es refereix als bous al carrer. Resumeix perfectament la dimissió política davant realitats tan crues com els linxaments de bous al carrer que generen tant de patiment i fins i tot morts humanes, com la que es produí a Puçol després que l’alcalde diguera això. És a dir, que totes aquestes formes de maltractament animal, com que tenen una afició que es presenta falsament com a majoritària, que es molt sorollosa i que sol estar acostumada a recórrer a l’amenaça, no van a ser afrontats per propostes polítiques que volen calma i estabilitat per a desenvolupar altres polítiques. Parlem de danys col·laterals i de política del mal menor.

1. de1 13
Bous, cavalls, coloms. Realitat valenciana i respostes necessàries.
Jesús Frare.
Fira Vegana València - Capital Animal. Centre del Carme Cultura Contemporània.
Dissabte, 2 de desembre de 2017, 19:15h.
Introducció.
El País Valencià té una forma estranyament trist d’unir conceptes com el d’afició, arrels, tradició i
festa amb l’explotació animal. Tant, que de vegades he pensat que no ens sabem divertir ni fer
festa sense que es faça mal a un animal. Les diverses formes de fer-ho ens envolten
constantment, son molt valencianes i s’han fet sempre. Ens fan creure que són coses molt
boniques i que els animals no pateixen. Les fa el veí, el nostre millor amic i gent de la família.
Bona gent que ens estimem.
Cal subratllar que no tenim “res a envejar” a cap altre territori. No cal pensar en les coses que
passen a Andalusia o en la caça, els llebrers i els bous a Castella. Ací tenim tot el que passa allà i
tenim diverses formes de maltractament animal per diversió completament autòctones, amb un
gran volum de víctimes i amb esperit d’arribar a altres territoris. Desenvoluparé aquesta idea

2. de2 13
amb els exemples més paradigmàtics de les formes autòctones de tortura animal: els bous al
carrer, el tir i arrossegament, la colombicultura i la caça amb parany i enfilat.
Tenim també pràctiques més locals que poden estar resistint actualment amb discreció i gràcies
al desconeixement general, com ha passat fins fa tan poquet amb la batalla de rates del Puig, la
solta d’ànecs de Sagunt o les becerrades cadafaleres d’Algemesí.
Tenim les benediccions de Sant Antoni, les fires medievals i altres espectacles i festes amb
animals; els seguicis dels moros i cristians amb animals de totes les classes o les cavalcades de
reis; la cagà del manso, del burro i fins i tot del camell; coses com el tron de la Confraria de
l’Oració de l’Hort a la Setmana Santa d’Elx amb tords lligats a la palmera, el trencament d’un
Festa realacionada amb els linxaments de bous al carrer.

3. de3 13
càntir ple de hàmsters al ball dels Espies dels moros i cristians de Biar… Ni tan sols en falta gent
que intenta trobar escletxes per a legalitzar les baralles de galls, que ho són amb limitacions a
Andalusia i Canàries.
Davant d’aquesta realitat, les persones responsables polítiques solen posar-se de costat com si
la cosa no anara amb elles, o s’espolsen les responsabilitats parlant de problemes més
importants que cal solucionar, de conflictes que no poden fer esclatar i de realitats que cal
assumir.
A nivell local, la resposta preferida és que no poder fer-hi res, que això ha de ser cosa de la
Generalitat o de Madrid, i que ja ho canviaran allà quan es donen les condicions i es manifesten
les sensibilitats necessàries. A nivell de la Generalitat, encara s’esperen les reformes promeses i
anunciades periòdicament a la premsa, sobre tot abans d’eleccions.
Ara tenim nous governs amb gent que reivindicava millores animalistes quan no governava, però
la majoria de les vegades sense una consciència clara del que estava fent i, massa sovint, sense
una intenció real d’anar més enllà de les paraules. A l’hora de la veritat, tot això ha generat nyaps
i fiascos difícils de comprendre.
Tenim, fins i tot, nous governs d’esquerra que ens expliquen l’animalisme, amb famosos alcaldes
que adopten llebrers abandonats mentre ens expliquen que els bous al carrer no pateixen i
regidors que ens expliquen el que és ser animalista mentre contracten gosseres en lloca de
protectores que porten més de 20 anys salvant animals.
I també tenim propostes animalistes que ens diuen que no podem combatre tot això perquè
parlem de governs que no són del PP, de gent que ha impulsat alguns canvis de reals i prou de
merament estètics en el terreny de l’animalisme. Parlarem de acrituds desgraciadament
inevitables davant la inacció, la indiferència i fins i tot el menyspreu de realitats molt doloroses, i
parlarem recuperar un optimisme constructiu i a la vegada combatiu que genera passos
endavant i que no pose en qüestió la nostra credibilitat com a moviment.
Començarem amb els quatre exemples principals de què fems als animals i com ho fem.
Tron de la Confraria de l’Oració de l’Hort a la Setmana Santa d’Elx, amb tords lligats a la palmera.

4. de4 13
1. Bous, cavalls, coloms i paranys.
2.1. Els bous al carrer.
Probablement, siga el més conegut de tots els exemples. Parlem d’una forma de linxar bous que
es presenta com a “tradicional”, malgrat que, com sol passar amb aquesta etiqueta, és molt poc
realista. En definitiva, es tracta de córrer o retallar bous com a divertiment, com a una forma més
de la festa molt relacionada amb l’excepcionalitat, les “identitats de poble”, el “nosaltres” i “els
altres”, les expressions de la masculinitat, etc.
A partir d’això, es converteix en un negoci que es vol expandir. Hem de tindre en compte que és
una realitat molt concentrada al nord del país i amb una clara barrera al sud de la ciutat de
València, on trobem certes zones aïllades que el negoci taurí i els governs del PP sempre han
volgut expandir. Els bous al carrer són una forma de moure diners que necessita lògiques de
justificació davant del masclisme que el domina, els accidents amb éssers humans ferits i morts
que genera i, sobre tot, el linxament d’animals en el qual es fonamenta.
Els bous al carrer són totes aquelles modalitats “tradicionals” de córrer bous, encara que es facen
a un recinte taurí portàtil o a la mateixa plaça de bous de València. Aquestes modalitats són:
- Els bous i vaques de vila: l’animal solt al carrer i empaitat pels humans, sense més.
- Els bous i vaques en corda (“ensogados” o “enmaromados”). L’animal corre amb una corda
lligada al cap, per les banyes, portada a l’altre extrem per una sèrie de gent que han d’aturar en
sec les envestides de l’animal, per a impedir que enganxe un corredor. Aquesta pràctica li
provoca cremades a la pell per la fricció de la corda, moltes lesions musculars a causa de les
estirades, caigudes, etc.
Com que la corda limita els moviments de l’animal, es considera que les barreres de protecció no
són obligatòries per a aquesta modalitat.
- Els correbous (“encierros”). Consisteix en soltar els animals en grup, des dels corrals principals,
i empaitar-los per un recorregut tancat fins a la plaça de bous o el recinte on patiran altres
modalitats de tortura o linxament. Els animals corren junts, moguts per la por, però és habitual
que es despengen en intentar llevar-se de damunt als corredors i, aleshores, es troben
desprotegits. Les caigudes i els colps forts contra barreres, cantons i parets són habituals.
En aquesta modalitat, el recorregut es pot tancar amb les barreres que s’utilitzen per a les altres
modalitats o amb unes barreres específiques, que només es poden utilitzar per a aquesta
modalitat.

5. de5 13
- Els bous i vaques a la mar. Es
fan a una platja i, més sovint, a
un port. El recinte està obert per
al mar per una de les seues
bandes i la diversió principal
consisteix en fer caure l’animal a
l’aigua, des d’on no troba la
forma de tornar a terra si no és
agafat amb una corda pel coll o
l e s b a n y e s d e s d ’ u n a
embarcació. També són
habituals les lesions a les
extremitats i al cap, els atacs de
cor i els ofegaments.
- Els bous i, també, vaques
embolades. De nit, amb boles de
foc a les banyes mitjançant uns
ferros. Als mateixos patiments
d e l e s a l t re s m o d a l i t a t s ,
s’afegeixen els que genera el
pànic al foc i, per suposat, el de
les cremades que ens diuen que
no es poden produir, però que es
produeixen a diversos exemples
que els propis taurins pengen a
les xarxes.
Tenim el cas, a més, dels
correbous d’embolats. La
normativa valenciana no els ha
contemplat fins ara i, pel que fa
als embolats, pràcticament no
regula altra cosa que l’ús de la
corda i el piló d’embolar i les
mides dels ferros, que són les
que evitarien les cremades
segons els taurins.
Això és el que diu el ramader i veterinari Daniel Machancoses al seu famós vídeo “l’art
d’embolar” : “veiem perfectament que de la punta de la banya a la bola de foc, el bou no es1
crema”. Però fan correbous d’embolats, malgrat la normativa vigent, i diuen que ja no permetran
embolar-los junts per a evitar que es cremen entre ells en eixe moment. Després, els solten junts
i es poden cremar els una als altres tot el que volen, i sembla que no cal evitar res.
Amb la reforma del reglament vigent, que des de la Generalitat volen en vigor el proper 1 de
gener, eliminarà qualsevol dubte sobre la legalitat d’aquesta pràctica i, també, sobre la d’embolar
femelles. I ho farà perquè si, confirmant la tradicionalitat del fet i res més. Això si, ens parlen de
la cura que tindran pel benestar animal.
També varien els tipus d’animals utilitzats. Encara que la fama la tenen els mascles, les més
utilitzades són les femelles, ja que la solta de vaquetes és la pràctica més comuna (la més
barata). Pel que fa a les edats, tenim animals que encara no han complert un any i altres com el
famós Ratón, que morí amb 13 anys i pocs dies després que l’utilitzaren per última vegada. Allò
més habitual és que siguen animals d’entre 2 i 4 anys.
Altra diferència important és la dels animals llogats (si són bous els anomenen de rogle o “de
corro”, en referència als corrals on tornen) i els comprats, que normalment són presentats com a
utilitzats per primera vegada i, en aquest cas, són coneguts com a salvatges (“cerrils”).
https://www.youtube.com/watch?v=PuDcrkIVW301
Vaca morta pel colp contra una barrera a Catadau.

6. de6 13
Els bous i vaques llogades pertanyen a ramaderies especialitzades i són els que poden complir
molts anys si són rendibles, cosa que passa poc sovint. Els solen utilitzar unes quantes vegades
o un parell d’anys fins que els substitueixen per animals més joves.
En el cas dels salvatges, els compren a ramaderies que solen treballar per a la tortura taurina a
les places. Sovint són el que es coneix com a “desechos de tienta”, i sempre són els que es
consideren menys aptes pel negoci més rendible de les places quan es fan els “lots”. Costen
prou diners valencians, privats i molts de públics, que canvien de mà en mà i generen diversos
interessos.
Mai poden tindre més de 7 anys complerts, com passa amb els bous torturats a les places (la
legislació estatal obliga a matar-los si arriben a eixa edat). Durant el dia en que els linxen, els
exploten de manera intensiva fins i tot de matí, segur de vesprada i quasi sempre de nit,
embolats. I sempre moren: després de ser utilitzats, van a l’escorxador (si és que es compleixen
les normatives).
Quan diuen que als bous al carrer no maten els bous, menteixen. Cada any, generen la mort
segura d’uns 800 salvatges, molts més dels que maten a les places de bous valencianes. I s’han
de sumar tots els animals “de rogle” que s’eliminen per interessos del negoci, ja siguen perquè ja
no són rendibles o, senzillament, perquè es consideren excedents i s’envien directament a la
carn.
2.2. El tir i arrossegament.
Juntament amb la colombicultura, és una de les pràctiques que es beneficia d’una bona imatge
social sustentada en la seua “valencianitat”, en la idealització del món rural, etc. Eixa bona
imatge es recolza en l’especisme dominant i en el desconeixement de les realitats que s’amaguen
darrere del tir. El desconeixement és una característica fonamental de l’explotació animal al si de
societats com la nostra, on creixen les sensibilitats cap al patiment animal.
A la modalitat principal, els animals arrosseguen carros amb una càrrega de sacs d’entre dues i
tres vegades el seu pes, per una pista de sorra de platja d’uns 60 metres de llarg i fent tres
parades obligatòries i amb un temps màxim de 5 minuts. El pes del carro fa que la roda
s’estaque a l’arena, i les aturades ho agreugen en fer perdre l’energia acumulada. Guanya la
Bou que es crema a l’esquena amb els ferros suposadament dissenyats per a no cremar-se.

7. de7 13
cavalleria de cada modalitat que fa el recorregut en menys temps, o la que arriba més lluny en 5
minuts.
La competició estrella és amb un sol
a n i m a l , p e r ò t a m b é e s f a n
competicions amb dos i tres cavalls i
exhibicions de carros tirats per 5 o 6
animals.
Altres especialitats són:
- El tir al barquet, basada en el treball
als camps d’arrós. El barquet no té
rodes, i l’animal l’ha de fer avançar
per un circuït circular amb diverses
estacions on s’incrementa la càrrega
gradualment. Totes les cavalleries
han de completar un temps prefixat, i
guanya la que fa més recorregut.
- El tir al piló. Senzillament, l’animal
és obligat a tirar d’un piló o lloc fixe
que mai podrà moure. Es demostra
el temps que és capaç de fer força
sense defallir.
- El tir de gat a gat. S’enganxen
animals que estiren l’un contra l’antre. Normalment són dos, però també es pot fer amb una creu
de quatre animals.
Vist de prop, com ens l’ha mostrat la recent investigació feta pública per Pacma, és un espectacle
prou lamentable. Els animals estan sotmesos per una por que és absolutament evident i els
insults i les amenaces són un fet “normal”. Els xiquets i xiquetes i senten permanent coses com
“me cague en la mare que t’ha parit!”, “Mira-la, gandula!”, “Perra!” “Filla de puta!” “M’estic
enfadant!”…
I els maltractaments formen part constant de la competició, mentre et diuen que el que es fa no
és maltractament o que l’animal no pateix (estem acostumats a aquests arguments). Per una
banda, tenim les varades “reglamentàries” i permeses a moltes competicions, entre 3 i 5 per
animal. Poden fer servir unes vares de material plàstic més lleugeres i altres de fusta que
provoquen un soroll terrible. El comentarista de la competició ho pot justificar amb frases com
que s’estan espantant mosques, que tothom ha de patir una miqueta quan treballa i que els
carreters estan en contra del maltractament animal.
I també tenim puntades de peu, colps amb la mà oberta i amb el puny tancat al cap, al morro, al
llom, al cul, a la panxa… Fins i tot, els arriben a estrènyer els testicles. Tot està justificat amb la
suposada “excepcionalitat” del fet, ja que és presentat com un moment de nerviosisme dels
carreters. La competició és un espai on, amb aquesta suposada violència incontinent, es fa
evident tot el que s’arriba a fer a aquests animals mentre ningú mira.
Quan parlem de cavalls, hem de recordar el que sembla una evidència, i és que cap es deixa
muntar o vol tirar un carro amb el triple del seu pes per gust. Tot requereix entrenament,
ensinistrament, i l’ensinistrament consisteix en obligar els animals a fer aquestes coses que no
volen fer, que els donen por i els generen molt d’estrès. L’actitud d’indefensió apresa dels
animals del tir, el seu estat d’alerta quan s’apropen humans, ens diuen el que passa.
Les víctimes d’aquesta pràctica són els cavalls de races de tir, seleccionades des de fa molt per a
potenciar la seua força. Són de distintes mides i pesos, des d’haques de poc més de 200kg a
rossins que arriben a superar els 700. Les haques (en castellà “jaca”, es caracteritzen per no
superar el metre i mig del terra al llom, i el seu nom deriva de la raça anglesa Hacney).
Sempre que parlem de selecció, parlem d’altre fet sempre ocult: el descart. Sempre hi ha animals
que no compleixen amb les expectatives. Potser que tinguen el pes, la planta, la musculatura i
les condicions aparentment adequades, i que senzillament no tinguen l’actitud i el caràcter
necessari. Potser que, simplement, no vulguen tirar d’un carro.

8. de8 13
El destí de tots aquests animals és l’escorxador. En paraules dels aficionats, és gràcies a ells que
els cavalls se n’escapen. Mentre són a les seues mans, no són carn als mostradors, i això
requereix contrapartides.
2.3. Colombicultura.
Per a molta gent, fins i tot quan tenen els coloms i els colomars a tocar de casa, només parlem
de coloms de bonics colors i de gent que mira com volen. És quelcom molt i molt distint.
Bàsicament, és una competició que representa una violació en grup. Les pràctiques naturals de
festeig i aparellament dels animals són forçades i manipulades per a que s’ajusten a les estranyes
idees que els humans tenen al cap mitjançant paraules com “galanteria”, “empenta” o
“masculinitat”.
En aquesta competició es solta una sola femella, que ha de ser jove i, generalment, no ha de
conèixer el terreny. Les femelles que ja han volat per la zona de competició només s’utilitzen
quan l’orografia o altres condicionants fan aconsellable que calguen incentius pel vol de l’animal,
que sempre voldrà anar cap a llocs que considera segurs. I, en eixe cas, ha de tindre tancat
l’accés al seu colomar i la seua gàbia ha d’estar amagada. Ella no pot trobar fàcilment un refugi
segur, i ha d’anar cap a arbres o teulades on també poden anar els mascles que la persegueixen.
Per a que siga reconeguda pels jutges i la gent que mira la competició, està marcada amb una
ploma blanca lligada a la seua cua i que s’anomena pica. Ella és coneguda com la solta o la pica,
i a la competició també se li pot dir coloms de pica.
També porta un transmissor lligat a la cua, amb el que els jutges poden seguir els seus moviment
i localitzar-la si aconsegueix amagar-se, amb la intenció de delatar-la al pilot de coloms que la
persegueix.
Ha de fugir de molts mascles a l’hora, que formen la pinya o pilot. Són un mínim de 25, i poden
superar els 75. El festeig dels coloms no representa cap problema, quan és un sol mascle i una
femella. És molt diferent quan parlem d’aquest pilot contra una femella que no troba on amagar-
se i que ha de patir que l’envolten, se li tiren a sobre i, sobre tot, que li piquen el cap. No hi ha
moltes imatges de les femelles després de les competicions. Per a intentar tapar aquesta
qüestió, ara ja ens parlen de suposades aturades quan apareix sang i de caputxes de cartró que
pegades amb pegament…
Altre gran problema és que els mascles han estat programats per a la competició. Des de
xicotets, els preparen per a que l’aparellament siga el seu únic objectiu i la seua única forma
d’entendre el contacte amb una femella. Per a això serveixen, per exemple, les caixes de coloms
Pilot de mascles sobre una femella.

9. de9 13
que veiem a molts parcs públics dels pobles, on tanquen coloms joves amb una femella per a
forçar les primeres muntes.
Després d’això, arriben els entrenaments en vol. Primer sols amb una femella i, després,
competint amb el primer colom mascle un contra un. Després contra dos, contra tres, contra
quatre… Fins que s’acaba la programació i els converteixen en animals molt agressius que
persegueixen sense descans una femella sola i espantada.
Com parlaven abans, la cria sempre comporta selecció i descart. Molts mascles, senzillament, no
volen fer això, només volen volar lliures i deixen les femelles en pau. Quan es cansen, volen al
que consideren el seu refugi, a les mans del colombaire que no els vol per a res si no van a ser
campions, “els més galants”.
Una vegada em contaren la història del xiquet colom. Son pare colombaire l’obligava a observar
el que feia amb els animals i, al seu cap de xiquet, quedaren gravats els moments en el que
retorçava el coll dels que no servien, dels que no feien el que havien de fer. Els coloms es
deixaven agafar sense resistència i restaven pràcticament immòbils mentre morien lentament.
Mentre es sentia el soroll dels xicotets ossos trencant-se, l’home mirava fixament els ulls del
xiquet i, amb ràbia, anava repetint: “maricons, ni els coloms!”. Aquell home gran, homosexual,
somniava repetidament que son pare anava fins al seu llit i li torçava el coll lentament, i mentre ell
restava immòbil, el mirava amb odi i repetia: “maricons, ni els coloms!”.
Les femelles són només objectes de competició, d’entrenament i de cria. No es necessiten totes
les que naixen, i moltes de les que ja han estat utilitzades ja no serveixen per a res. Si no moren
abans, poden acabar de blanc al tir al colom.
2.4. Parany i enfilat.
És una forma de caça no selectiva
nascuda a uns temps en que calia
garantir-se alguna cosa que
menjar, i qualsevol mitjà era vàlid.
Les víctimes són fringíl·lids
migratoris que moren cada any
per milions, fins i tot els
d’espècies que estan en perill
d’extinció.
El parany és una construcció-
trampa que simula ser un arbre,
protecció i descans de les aus.
Les suposades branques
amaguen les perxes que porten
clavades les vares impregnades
de vesc, la lliga. Quan els animals
s’aturen a les perxes, les vares es
peguen a les seues ales, al cos, a
les potes… Les construccions
tenen rateres, unes caixes on els
animals són capturats quan,
arrossegant-se i atrets per la llum,
intenten fugir.
Hui, aquests paranys que ens venen
com a tradicionals són un divertiment, sovint construccions annexes als xalets i cases de camp
on els aficionats fan esmorzars amb els amics mentre els animals cauen al seu voltant. Una mort
lenta i abans que arriben els caçadors és el millor que els pot passar, perquè l’alternativa és que
els arrenquen les vares, amb plomes, ales i potes, quan encara estan vius.
L’enfilat és una trampa amb xarxa que els caçadors accionen manualment quan l’esquer ha atret
suficients animals. N’hi ha imatges de caçadors trencant ràpidament el coll de les víctimes
capturades dins de la xarxa.
Ens han venut totes aquestes dues pràctiques com la recuperació i manteniment d’una tradició
que permet capturar animals vius pel cant i l’exhibició. El destí real d’aquestes captures és la
Una de les milions de víctimes del parany.

10. de10 13
cuina tradicional, ja que aquests xicotets animals són els protagonistes de molts plats i són
habituals a les cartes de bars i restaurants del nord del país.
2. Intocables. “No sóc Quixot per a aquests molins”.
Aquesta frase és de l’alcalde
socialista de Puçol i en el seu
cas es refereix als bous al
carrer. Resumeix perfectament
la dimissió política davant
realitats tan crues com els
linxaments de bous al carrer
que generen tant de patiment i
fins i tot morts humanes, com
la que es produí a Puçol
després que l’alcalde diguera
això.
És a dir, que totes aquestes
formes de maltractament
animal, com que tenen una
a fi c i ó q u e e s p r e s e n t a
falsament com a majoritària,
que es molt sorollosa i que sol
estar acostumada a recórrer a
l’amenaça, no van a ser
afrontats per propostes
polítiques que volen calma i
estabilitat per a desenvolupar altres polítiques. Parlem de danys col·laterals i de política del mal
menor.
Els problemes importants venen quan gent amb aquesta mateixa visió es postula com a
animalista, i fins i tot com a única alternativa per desenvolupar avanços reals en favor dels
animals. És gent que se proclama sensible davant del tema, i formen part de partits amb
programes polítics per a les eleccions, aquells textos redactats amb empentes i redolons, que
finalment s’incorporaren algunes propostes de la sectorial o cercle animalista de torn, algunes de
valentes i avançades.
El problema és encara major quan algunes veus animalistes ens diuen que hem de comprar
aquestes promeses, perquè la fi del PP ens obri el camí cap a l’abolició. Ens diuen que aquestes
perspectives de futur haurien de ser suficient per a nosaltres, assumint de forma realista que tot
no pot ser. Hem d’entendre que si els bous són molins impossibles, això no lleva que es puguen
aconseguir altres avanços. I que, poc a poc, també podríem anar cap a avanços parcials en el
terreny dels bous. És el que la regidora de benestar animal de València, Glòria Tello, qualifica
com treball de conscienciació i avanços possibles, sense pressions ni inestabilitat ni problemes
generats per la gent animalista.
L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna està en la segona legislatura governada per un alcalde
de Compromís, l’actual amb majoria absoluta. Durant 5 anys, assumí el cost íntegre dels
linxaments de bous al carrer en festes, cosa que el PP no havia fet mai. Mentre ho feien, votaren
mocions per a declarar-se municipi lliure de circs amb animals i municipi amic dels animals!
Immediatament després de votar aquesta última moció, ens explicaren que els bous al carrer no
pateixen.
A una consulta ciutadana que es féu esperar molt, guanyà el no als bous al carrer
(inesperadament per a la gent del govern municipal). Des d’aleshores han deixat de pagar el
100% dels linxaments i han tornat al model anterior, el que hi havia amb el PP. Malgrat la
consulta, continuen havent bous al carrer amb una plaça portàtil i organitzats per la mateixa
penya a la que se li havia pagat la festa.
El reglament de bous al carrer permet no fer-ho, perquè dóna als ajuntaments la potestat de no
signar una declaració favorable que és requisit indispensable per a que la Conselleria atorgue els
permisos per a linxar bous. Aquesta fou una jugada del PP per a posar en evidència els governs
del canvi, i ho ha aconseguit. A València, també signen d’amagat les declaracions favorables
Parany amb les troneres visibles.

11. de11 13
dels linxaments de bous al carrer a la plaça de tortures del carrer de Xàtiva i, si els preguntem,
ens diuen que ho han de fer perquè és “un acte degut”, que estan obligats. I no és així.
Altre exemple és el de Catarroja, amb alcalde de Compromís i govern de coalició amb el PSPV.
Durant els primers mesos de legislatura, també formà part del govern Guanyar Catarroja, i una
regidora animalista, Datxu Peris, impulsà mesures com la declaració de municipi lliure de
maltractament animal amb la intenció de ser realment efectiva. Una vegada trencat el pacte
inicial i amb Datxu ja fora del govern, els nous responsables impulsaren una nova redacció de la
declaració per a “aclarir el seu contingut”.
La primera moció deixava clar que Catarroja era municipi antitaurí i lliure de circs amb animals,
contrari a esports i activitats que utilitzen animals i que els “puguen causar ansietat, por,
maltractament, dany físic o psicològic o la mort”. A més, “l’ajuntament de Catarroja s’abstindrà
de donar valor als espectacles i esports on es maltracte, s’explote o es lleve la vida als animals, ja
siga a través de premis, subvencions, homenatges o uns altres reconeixements públics”. Però
això obligava a plantar cara al tir al colom i a pràctiques com la colombicultura, de la qual hem
parlat. La nova redacció diu textualment que la colombicultura no implica maltractament animal, i
deixa la porta oberta a permetre qualsevol forma de maltractament que convinga, sota l’aparença
de ser un municipi lliure de maltractament.
A Gandia, la protectora d’animals SPAMA era l’encarregada de rescatar, refugiar i promoure
l’adopció dels gossos i gats abandonats durant més de dues dècades. Amb diversos problemes,
fins i tot mantingueren el servei durant els quatre anys de govern del PP. Ara, la coalició
d’esquerres al govern ha entregat el servei al Corralet, un centre d’extermini amb seu a Vinaròs,
que, curiosament, està acaparant un gran nombre de contractes en ajuntaments amb governs del
canvi. També hauria esta beneficiària del contracte de la ciutat de València, si el concurs no
haguera acabat desert.
Allò més curiós és que, a Gandia, els responsables d’aquesta mesura ens expliquen com ha de
ser l’animalisme a nosaltres. Ens diuen que els seus animals seran els únics que no mataran al
centre d’extermini, i que la seua serà la millor i més transparent de les gestions. Mentre, els
animals desapareixen misteriosament de les pàgines de divulgació, els balanços mensuals
publicats no s’ajusten a les recollides documentades, s’utilitzen xalets i fins i tot pisos particulars
per a recloure animals fins que és rendible que les furguetes de la mort viatgen de Vinaròs a
Gandia per a fer càrregues completes.
Aldaia i Quart de Poblet s’han declarat amics dels animals. Aldaia, fins i tot, féu una consulta on
guanyà el no als bous al carrer. El barri del Crist ocupa terme dels dos municipis, que han
constituït una mancomunitat per al seu govern municipal. I fan bous al carrer, amb tots els seus
permisos i beneplàcits pels dos ajuntaments. Ens diuen que el barri té identitat pròpia, i que per
això Aldaia i Quart de Poblet poden ser “amigues dels animals” a tot arreu menys allà.
Finalment, anem a mirar el que fa la Generalitat, amb els seus partits que són l’única esperança
per a l’animalisme. Fa pocs dies, hem tingut el cas del circ amb animals d’Alfafar, que ha plantat
cara a l’ajuntament (del PP) per a superar la denegació inicial i està instal·lat a un solar privat de la
zona comercial. Amb això, hem pogut recordar les vegades que ens han anunciat a través dels
mitjans la fi dels circs amb animals, començant per les fotos generades per la aprovació per
unanimitat de la PNL de les Corts.
Quan arriba l’evidència d’un circ amb animals esclaus muntat i en funcionament, ens arriben
noves explicacions que es contradiuen amb les medalletes d’abans: que si la llei
d’acompanyament dels pressupostos, que si la futura llei de protecció animal (encara en
elaboració, i també anunciada diverses vegades als mitjans)… Tot recorda molt al que ha passat
a Madrid amb l’escola taurina: fa dos anys, ens anunciaren a bombo i plateret que li tallaven les
subvencions i, quan El País ens anuncia que aquestes continuen, ens venen a explicar que la
culpa de tot és del PP.
Pel que fa als bous al carrer, estan a punt de posar en marxa el nou reglament, negociat
únicament amb la gent del negoci dels linxaments. Ja hem parlat de la sol·lució a mida per als
correbous d’embolats i les vaques embolades. També inclourà altres mesures com aquesta, com
la que elimina l’obligació de fixar a les parets les barreres verticals.
En el cas del parany, com que és una forma de matar no selectiva i perillosa per a espècies en
perill d’extinció, ha estat clarament prohibit per legislacions derivades de normes europees i per
sentències de totes les instàncies judicials: TSJCV (2002), Tribunal Europeu (2004), Tribunal

12. de12 13
Suprem (2005) i Tribunal Constitucional (2013). I cada vegada que s’estrenyia més el cercle
contra el parany, la Generalitat Valenciana dels temps del PP havia respost donant-li cobertura i
cercant formes d’escapolir-se de les prohibicions, com la de donar a les matances aparences
d’estudis científics amb la col·laboració de la UPV.
Hui, els paranys continuen sent actius, malgrat que les autoritats diuen que els informes ja no
recullen pràcticament denúncies. Com a anècdota, un tècnic de gas que vingué a ma casa
recentment i que veié que jo era animalista, m’ensenyà fotos de la quadra de cavalls familiar i del
terreny que tenen per a córrer, inclosa la zona “els del parany venen cada any”.
També s’ha de destacar el suport al parany des de l’esquerra, amb el de Pasqual Batalla com a
nom principal. Aquesta persona fou la cara visible dels paranyers i, a la vegada, el primer tinent
d’alcalde a Vila-real per Compromís, on aquesta formació governa en coalició amb el PSOE fa
dues legislatures. Batalla, que morí recentment víctima d’un càncer, ha estat la figura clau que ha
fet de Vila-real el refugi del parany i parc temàtic del maltractament animal.
Aquests exemples serveixen per a mostrar fins a quin calen posicions animalistes crítiques en
defensa dels animals, perquè a la situació al País Valencià és molt greu i cal afrontar-la amb molt
més que paraules, somriures i anuncis i fotos per a la premsa. No estic dient amb això que els
acords amb propostes polítiques i equips de govern siguen inadmissibles, el que dic és que hem
d’exigir que aquests acords siguen clars i que es porten a la pràctica.
L’organització dels paranyers i Vila-real, amb rotonda dedicada i tot.

13. de13 13
Si pensem en el cas de Paiporta, les mesures preses han estat clares i han acabat amb la retirada
de les sucoses subvencions que l’ajuntament entregava per a linxament de bous al carrer i per a
tir i arrossegament, eixe mateix que des de la regidoria de benestar animal de València diuen que
“ni es toca” perquè cal conscienciar i anar a poc a poc. Per la meua banda, la gent de Paiporta
té tot el meu suport, reconeixement i agraïment per a aquestes mesures, però això no ens pot
silenciar per sempre i convertir-nos en “palmeros” del govern municipal de Paiporta o de les
formacions polítiques que el formen.
Imaginem que, a Paiporta, l’ajuntament donara suport a organitzacions i competicions de
colombaires com a molts altres pobles, que s’organitzaren batudes de caça de senglars dins del
programa de festes, com passà a Tavernes de la Valldigna, o que hi haguera un centre de tir al
colom com el de Catarroja. La bona faena respecte als bous al carrer o el tir ens haurien de
silenciar? Per suposat que no.
És molt important per a nosaltres que les estratègies d’acció i els discursos tinguen en compte la
dura realitat valenciana, per suposat prèvia al canvi de govern de 2015 i necessitada de moltes i
diverses respostes. Moltes vegades, sembla que s’imposen discursos i estratègies ajustades a
altres realitats com les de Madrid i, sobre tot, de Catalunya, que no són les nostres ni de bon tros.
Donada la nostra situació, la crítica frontal a totes eixes polítiques dimissionàries, dilatòries,
negacionistes i de suport a l’explotació, de vegades de manera entusiasta, no poden deixar
d’estar presents. Nosaltres hem donat mostres clares d’estar obertes a la negociació i a la
col·laboració, però, lamentablement, els bous, els cavalls, els coloms i molts altres animals
necessiten alguna cosa més que diàleg, i per suposat molt més que fotos per al facebook i llistats
d’èxits dels ajuntaments del canvi.