Com diu Gary Francione, són les conseqüències dels animals com a objectes per a un ús, sempre contradictori i generalment incompatible amb el “benestar animal”. Els animals són propietats, i els interessos dels éssers humans propietaris s’imposen obligatòriament sobre les normes de benestar contradictòries amb eixos interessos, gràcies a la funcionalitat d’adjectius com “injustificat” o “innecessari”. Aquests interessos no només no es posen en qüestió, sinó que són protegits amb tota classe de justificacions a les mateixes normes de benestar. Finalment, i per si de cas, els mecanismes de control front a “l’abús” o el “maltractament innecessari” són tan laxes que, de nou, no tenen altra funció que la de justificar l’explotació. El linxaments de bous al carrer també són la confirmació màxima d’aquesta teoria...

1. de1 3
Falses imatges, justificacions i barreres. De l’editorial de La Veu.
Publicat a La Veu del País Valencià .
1
M’afegisc al debat generat per l’editorial de La Veu “Bous al carrer, tradició o tortura ”, tot2
celebrant el posicionament contra el maltractament animal i agraint el seu to constructiu. Vull fer
les meues aportacions en dos aspectes molt concrets. Començaré, perquè pense que he fet la
meua xicoteta contribució per a generar aquesta resposta, per la “falsa i injusta imatge” de les
persones taurines, “objectiu de qualsevol insult només en dir que són defensors d’aquesta festa”.
Pense que, així, es deixa fora d’enfoc “l’altra visió subjectiva”: la nostra, la de la gent antitaurina.
I és molt fàcil de corroborar ja que, com he escrit en altres ocasions, només cal ser a dins de
moltíssimes concentracions o manifestacions antitaurines per a tindre el nostre plànol subjectiu
sobre la gent identitària i arrelada. Pel que fa als insults, també es tindrà una visió clara de fins on
arriben: vull cridar especialment l’atenció cap les omnipresents “amenaces” de violació cap a
dones, sempre majoria al nostre moviment i a les nostres accions.
També vull tornar a destacar el “Jo, de vosaltres, a [poble del taurí en qüestió] no aniria”, amb un
somriure d’orella a orella que es contradiu amb la mirada crispada, com de mató sicilià a punt per
cobrar el pizzo. Nosaltres, com a persones activistes antitaurines, convivim permanentment amb
els insults, les amenaces i fins i tot les agressions, consumades o en grau de temptativa, i entre
les que torne a destacar les que s’han d’enquadrar en el marc del terrorisme masclista. Com
sempre, en aquesta societat de “la igualtat ja aconseguida”, en la mateixa partida les dones han
d’apostar més fort per obligació.
Que la denúncia d’aquesta realitat desagrade la gent taurina que no fa tot això, no se n’identifica i
fins i tot ho rebutja, no justifica aquest al·legat de defensa que ha provocat la joia de
comentaristes compungits pels insults i la falta de tolerància, dels que es presenten com a
víctimes de les accions antitaurines, tant que arriben a semblar Príam en el moment de rebre el
cadàver d’Hèctor de les mans d’Aquil·les.
Cal tornar a recordar que som nosaltres, i només nosaltres, la gent amb la seua valencianitat
negada, sense cap presumpció d’innocència, víctimes criminalitzades per lleis i normes que, fins i
tot, ens neguen drets fonamentals. Em sembla injust que això no estiga al plat buit d’una
balança vertiginosament precipitada del costat d’questa “falsa i injusta imatge” dels taurins, entre
els que s’amaguen contumaços agressors sistemàticament tapats per la resta.
En la meua modesta opinió, s’està presentant com falsa víctima un sector impotent davant el
majoritari rebuig social a la tortura i linxament d’animals, que no es compensa ni amb els
supositoris legals del PP ni amb res de res.
Em sembla més interessant l’altre aspecte a debatre: el de la “tercera via” benestarista que
sempre s’alça sobre els mateixos fonaments: l’abolició és impossible, almenys a hores d’ara, i el
canvi, la millora, allò “possible”, és abastable. En aquest aspecte, l’animalisme només es
diferencia de tantes i tantes altres qüestions en què el reformisme ha d’abocar tants esforços en
adornar l’statu quo, especialment quan parlem de diversió i entreteniment a costa d’animals, que
la cosa se li posa difícil. La qüestió anterior és un clar exemple d’això.
Pel que sembla, n’hi ha d’abolicions que no en poden ser altra cosa. En aquest sentit, sempre
s’ha parlat de la tríada de l’abús màxim: becerrades cadafaleres d’Algemesí, embolats i bous a la
mar. Vull remarcar que aquesta última “tradició” consisteix en aconseguir que els bous caiguen
pel moll d’un port i que, a l’aigua, es trobaran amb graó insalvable per a un animal que no trepa
cordes ni puja escales. Si una barqueta el captura a temps i la gent té la suficient habilitat per a
conduir-lo cap una rampa que el torna al mateix lloc on l’han forçat a saltar a l’aigua, el show
continuarà. Si no, morirà ofegat o d’un atac cardíac i altra víctima ocuparà el seu lloc.
Segons la proposta reformista, però, la resta de pràctiques es poden millorar fins a respectar el
benestar de l’animal. Com es “millora la tortura” d’un bou en corda? I la d’un bou salvatge que
maten a l’escorxador? La d’una vedelleta d’un correbous infantil? La d’un bou que s’ha trencat
http://opinions.laveupv.com/jesus-frare-i-garcia/blog/5714/falses-imatges-justificacions-i-barreres-de-leditorial-de-la-veu1
La Veu del País Valencià, 08/08/2015, http://www.laveupv.com/editorial/15449/bous-al-carrer-tradicio-o-tortura2

2. de2 3
una banya contra un cantó o la del que porta una pota penjant després de relliscar a l’asfalt? La
del que pateix l’assetjament fins i tot quan ja no pot més i, a la vora de l’atac de cor, esbufega
compulsivament?
La resposta del món taurí es troba als reglaments de la parella Castellano-Santamaria, amb
suposats protectors contra les cremades de les cordes al coll i, fins i tot, contra les del foc de les
boles d’embolar, crides a evitar els “maltractaments” i mecanismes de control que arriben al punt
de designar l’organització del linxament com a principal encarregada de portar-los a la pràctica.
També està “controlant” l’ajuntament que paga i promociona la tortura. I l’alcaldia que es fa
l’esplèndida i està la primera per a eixir en la foto, diuen que també controla. Els linxaments de
bous al carrer porten això de ser jutge i part fins al paroxisme.
Així s’arriba a casos que he vist personalment, on el controlador de la penya està lluny de vigilar
els abusos i les irregularitat mentre crida “Que ningú grave això!!!”. Aquell “això” era una agressió
a un bou amb un bastó elèctric per a que es moguera al ritme que li agradava a l’agressor. I
passava mentre el vigilant de la platja, amb el cap posat en eixe YouTube i eixes xarxes socials
que carrega el diable, no parava cap atenció en els menors que entraven al recinte per una tanca,
crec recordar que de tisora, situada molt a prop.
Com diu Gary Francione, són les conseqüències dels animals com a objectes per a un ús, sempre
contradictori i generalment incompatible amb el “benestar animal”. Els animals són propietats, i
els interessos dels éssers humans propietaris s’imposen obligatòriament sobre les normes de
benestar contradictòries amb eixos interessos, gràcies a la funcionalitat d’adjectius com
“injustificat” o “innecessari”. Aquests interessos no només no es posen en qüestió, sinó que són
protegits amb tota classe de justificacions a les mateixes normes de benestar. Finalment, i per si
de cas, els mecanismes de control front a “l’abús” o el “maltractament innecessari” són tan laxes
que, de nou, no tenen altra funció que la de justificar l’explotació. El linxaments de bous al carrer
també són la confirmació màxima d’aquesta teoria.
Per això, l’única via possible és l’abolició de l’ús. Els bous no són objectes de divertiment, són
subjectes tenedors del dret a no ser linxats, torturats i matats en funció d’una tradició que com a
molt (i en el menor nombre de casos) és vuitcentista i que no s’ha configurat com és ara, segona
font de negoci de les ramaderies, amb representants d’aquestes que semblen el “Mino” Raiola,
brokers que col·loquen el producte de tothom que ha de treure cullerada i els diners dels
pressuposts per a festes volant pels aires, fins els 1980/1990. El funcionament és el contrari al
del conte del “benestar”: el dret a no ser torturat, com tots els drets del món, és una barrera front
a qualsevol interès basat en la seua conculcació.
I per això nosaltres, la gent “maximalista” amb dos ulls a la cara per a veure l’evidència de l’abús,
no pararem fins a l’abolició, com diu la cançó d’Ska-P. Nosaltres serem sempre al costat del bou,

3. de3 3
sempre tindrem respecte per l’animal cosificat. Si això no agrada Príam de Troia i la resta de
senyors de bé que volen gaudir de la cosificació, ho lamente profundament.