Amb el linxament de bous al carrer els ha de passar el mateix que amb la tortura taurina a les places, amb la què tampoc els funciona el seu intent d’identificar-la amb la identitat espanyola. No la poden posar al nivell de “la Roja” perquè és una antiga salvatjada d’una violència tan injustificable com evident. No enganya la majoria de gent, molta tan “espanyola” que se’n riu de les acusacions d’antiespanyolisme que reben. Al País Valencià també fa molta gràcia que, de sobte i per decret de les elits manipuladores del concepte de valenciania, et vulguen convertir en una mala valenciana per rebutjar la tortura taurina...

1. Valencianisme antitaurí i transparència animalista.
El magnífic I Congrés Nacional d’Història que ha organitzat el SEPC a València ha comptat amb1 2
nombroses aportacions al voltant del procés històric desencadenat per la decadència física i
posterior mort de Franco, eixa segona restauració borbònica amb la que aconseguiren que no es
soterrara altra cosa que el cadàver del dictador genocida i que s’ha conegut com a “transició
democràtica espanyola”.
La ponència del mestre (i algemesinenc) Francesc Viadel sobre les conseqüències culturals,
socials i polítiques d’eixa restauració reaccionària al País Valencià, amb l’anticatalanisme i el
blaverisme com a armes, inclogué un anàlisi sobre l’estrangerització de la dissidència, sobre la
farsant construcció ideològica de la persona mal valenciana, renegada i, per tant, sense dret a dir-
se valenciana.
El relat mostrà la força i l’ús dels símbols/disfressa i els símbols/pretext: lluny de compromisos
gens convenients per a l’ordre establert, la valenciania de pro radica en el vestit de fallera o de
faller, l’adhesiu de la Reial Senyera al cotxe o el passe de temporada pel Mestalla (les adaptacions
localistes i les alternatives futbolístiques no tenen el mateix valor, més enllà de la seua
valencianitat). Així, “allò valencià” deixa via lliure per a la castellanització a través de
l’ensenyament o els mitjans de comunicació, per a la renúncia permanent a una llengua convertida
en conflicte, pel setge a la Universitat, per a l’abandó i fins i tot la persecució del teatre i de totes
les altres propostes culturals en valencià…
La idea és tan interessant com el marc temporal, entre la tramitació i aprovació a les Corts
Valencianes de la Llei de Símbols , el 1984, i el mimètic procés que tornem a patir amb la Llei de3
Senyes . Ara, es tracta d’elevar el llistó per a que la tortura taurina (i altres formes de tortura i4
explotació animal, com el tir i arrossegament o la colombicultura) entren en la categoria de
símbols/pretext a través de la de símbol/disfressa. Es tracta de clavar tot això a dins de la seua
processó cívica, la de veritat, eixa que han fet servir per a amagar l’espoli fiscal permanent, la
trama Gürtel, el lladronici de la banca valenciana, els pressupostos de Calatrava esclatant com les
roses de dacsa i tot el que han volgut i els ha vingut bé.
S’explica molt bé. El tripijoc taurí sempre ha existit, no s’ho ha inventat el senyor alcalde de
Gandia amb la seua plaça portàtil a l’estiu i els seus favors que es paguen o es pagaran amb
http://www.sepc.cat/blog/2015/01/04/i-congres-nacional-dhistoria-18-20-febrer-a-valencia/1
http://www.sepc.cat2
Llei de la Generalitat Valenciana 8/1984, de 4 de desembre, per la qual es regulen els símbols de la Comunitat3
Valenciana i el seu ús. DOGV 13/12/1984, nº 211, p. 2.773-2.786. http://www.docv.gva.es/datos/1984/12/13/pdf/
1984_803662.pdf
En castellà, perquè en valencià continua sense poder consultar-se com des del primer dia de publicació. http://4
www.cortsvalencianes.es/bocv/jsp/defaultv.jsp

2. altres favors a dins del negoci de la tortura taurina. Ara, però, tenen al davant el moviment
animalista i, per això, el volen declarar oficialment “mal valencià”, el volen estrangeritzar. I així,
embolicats amb la seua valenciania instrumental, els diners que fan volar de les arques
d’ajuntaments, diputacions i Generalitat estarien més abrigats.
La jugada no els pot funcionar de cap manera: l’animalisme és transparència, és una paret de
vidre amb la que topen una i altra vegada amb tot l’impuls de la seua prepotència. La
comptabilitat creativa i la propaganda justificativa han pogut tapar el Bigotes amb els seus “regals”
o les constructores beneficiàries de requalificacions amb les seues transferències a Suïssa, però
mai podran amagar la sang i el crit dels bous. Ni amb una Reial Senyera tan gegant com la
bandera espanyola que s’ha comprat Rita Barberà ho podrien tapar.
El patiment dels animals no es pot adornar ni relativitzar. Una vegada, una persona d’esquerres
deia que allò “raonable i inevitable” era un acord de mínims entre l’animalisme i l’afició als bous al
carrer, que s’havien de donar per bons els que considerava com aspectes més “amables” dels
linxaments i que s’havien d’abolir els “extrems”, que segurament no anirien més enllà de la tortura
i matança a les places. Només cal posar llum sobre l’estadística de persones ferides i mortes als
bous al carrer, sobre les de terribles lesions i morts dels animals per esgotament i pànic, sobre la
matança anual de salvatges (“cerrils”) per a justificar el negoci i sobre l’enorme despesa pública
que aquest genera per a deixar clar que “raonable” vol dir foscor, fer la vista grossa i mirar cap a
altra banda de l’explotació, del patiment humà i no humà i del malbaratament de recursos.
La profunditat d’aquesta transparència
es feu tangible a la jornada organitzada
per CUP-Alternativa per València,
“Participar i Decidir. Experiències ”.5
Mentre Arantza Ruíz de Larrinaga,
militant d’EH-Bildu i Directora General de
Participació a la Diputació de Gipuzkoa,
ens parlava d’assemblees i jornades per
a promoure coses com un transport
públic per a totes i tots, jo feia una
comparació mental amb la cort del reietó
(mai millor dit) Rus. Al centre de la
imatge estava la plaça de tortures de
València i tot el pressupost de la
Diputació que vola per a mantindre
moltes de les mil i una capelletes del
món tauricida valencià, tot d’esquenes a
la ciutadania i a anys llum dels
pressupostos participatius de Gipuzkoa i
d’Illumbe, la plaça que ja no és de
tortures i que és del poble de Donosti.
Amb el linxament de bous al carrer els
ha de passar el mateix que amb la
tortura taurina a les places, amb la què
tampoc els funciona el seu intent
d’identificar-la amb la identitat
espanyola. No la poden posar al nivell
de “la Roja” perquè és una antiga
s a l v a t j a d a d ’ u n a v i o l è n c i a t a n
injustificable com evident. No enganya
la majoria de gent, molta tan “espanyola”
que se’n riu de les acusacions d’antiespanyolisme que reben. Al País Valencià també fa molta
http://blogs.laveupv.com/particiveu/blog/13686/xerrada-a-valencia-sobre-experiencies-en-politiques-de-participacio-5
ciutadana-i-popular

3. gràcia que, de sobte i per decret de les elits manipuladores del concepte de valenciania, et
vulguen convertir en una mala valenciana per rebutjar la tortura taurina.
Aquesta retratada tan grollera por ser el punt d’ancoratge en moltes consciències d’una
valencianitat de veritat, oberta i integradora, sense disfresses ni justificacions del que no es pot
justificar i que desmunte el seu règim bastit a partir d’aquella batalla de València feta amb
imposicions, negacions, exclusions, insults, persecucions, bombes, amenaces i assassinats.
Identitat valenciana?