No m’ha estranyat que els segon dels comentaris diga que “tenen allò què es mereixen” i que la causa de la sentència siguen les “baralles de gossos que organitzen els gitanos [i les gitanes, totes i tots]”. Tampoc m’ha estranyat que el nom en clau de qui opina siga “Defensem els drets animals”: llançar la pedra i amagar la mà és una pràctica general i molt acceptada entre la casta opinadora. Tampoc que el seu siga el comentari més contestat, perquè visc a un món on la hipocresia sempre està necessitada de pretextos i, desgraciadament, es barreja amb les actituds sinceres i ben intencionades...

1. “Tenen allò què es mereixen”.
El reportatge del Sergi Tarín a La
Veu del País Valencià sobre els fets
de maig del 2014 al bloc dels
portuaris del Cabanyal (1), informa1
sobre una intervenció de la policia
que no existeix als seus informes
oficials i que acabà amb moltes
persones ferides i quatre de
detingudes. La informació gira al
voltant del mot “gitano” i no tarda
en aparèixer, com a instrument dels
discursos de la normativitat, la seua
codificació cabalística carregada de
segles d’exclusió, explotació,
marginalitat i persecució.
No m’ha estranyat que els segon
dels comentaris diga que “tenen
allò què es mereixen” i que la causa
de la sentència siguen les “baralles
de gossos que organitzen els
gitanos [i les gitanes, totes i tots]”.
Tampoc m’ha estranyat que el nom
e n c l a u d e q u i o p i n a s i g a
“Defensem els drets animals”:
llançar la pedra i amagar la mà és
una pràctica general i molt
acceptada entre la casta opinadora.
Tampoc que el seu siga el
comentari més contestat, perquè
visc a un món on la hipocresia
sempre està necessitada de
pretextos i, desgraciadament, es
barreja amb les actituds sinceres i
ben intencionades.
Les baralles estan estretament
relacionades amb desaparicions de
gossos a la ciutat de València,
especialment al llit vell del Túria.
Aquests animals són utilitzats com a
sparrings dels que lluiten i moren a
les baralles, i s’han trobat cadàvers
plens de terribles ferides i
mutilacions que ho demostren.
Sembla que la situació més habitual
és que les persones amb les que
vivien els havien soltat per a que
jugaren, i que qui els capturà
s’aprofità de les seues distraccions.
I tots els dits assenyalen als gitanos.
Sent aquesta història i pense en el
La Veu del País Valencià, Sergi Tarín, 24/02/2015, “Els gitanos són una merda”, http://www.laveupv.com/noticia/13277/1
els-gitanos-sou-una-merda-per-sergi-tarin?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook
Dalt, una víctima de les baralles a Alzira: els responsables són
gitanos, com s'ha fet saber sobradament. Baix: la Bianka, una pitbull
que fou utilitzada com a sparring.

2. Yo soy español, un llibre d’”història” de l’escola franquista i nacional-catòlica on els jueus
segrestaven i mataven xiquets com Dominguito del Val o Cristóbal de la Guàrdia . És molt més2
fàcil generar, divulgar i engrandir aquesta veritat si la culpa és SEMPRE i NOMÉS de “l’altre”. Ara,
té la forma d’eixa distància suposadament holística (3) pròpia del món civilitzat, amb la què pots3
generar un discurs totalitzador que diga només allò que t’interessa.
He anat a diverses competicions de tir i arrossegament per a veure com és la part visible d’eixe
món. Una vegada, hi havia un grup d’homes gitanos que participaven amb dos cavalls, i dic que
participaven perquè el seu no era precisament un esperit molt competitiu. Em cridà l’atenció un
dels animals quan anava cap a la bàscula, amb una actitud tan calmada i poc preocupada pel
resultat de la competició com la dels humans que l’acompanyaven. Després de pesat, li vaig fer
una foto i, al moment, els tres homes posaren al seu costat amb orgull, amb els polzes cap amunt i
fent la famosa salutació surfer. “On posaràs les fotos, amic?”, “Envia-me-les al correu de la meua
dona”. Esborrí totes aquelles fotos de la càmera perquè eren gitanos.
A casa, vaig apostar amb mi mateix els nanosegons que tardaria la seua identitat en ser el centre
de tot plegat, i com podrien acabar convertits en els pitjors maltractadors de cavalls mai vists.
Podria haver parlat en l’actitud confiada dels
animals, comparada amb el terror als humans
que evidenciaven d’altres. Podria haver
explicat que poguí veure càstigs físics a
diversos cavalls amb fuets i vares, que poguí
sentir els esclafits contra la seua pell, que vaig
veure un colp de puny al morro d’un cavall
perquè no movia el carro estacat a la sorra i
que el jutge arribà a amenaçar de suspendre la
competició si es tornaven a repetir “algunes
situacions”. Podria haver explicat que ells mai
colpejaren els cavalls, malgrat que quedaren
dels últims a la classificació. Podria haver
explicat que les amenaces i els crits plens de
crispació i ràbia eren en una llengua que ells no
parlaven. Podria haver dit que eren l’únic
“equip gitano” entre tots els que competien.
Res d’això eixia a les fotos de tres gitanos amb
un cavall a una competició de tir i
arrossegament.
Aquells homes no foren els únics que no
colpejaren els animals durant aquella
competició. No conec tots els gitanos que
competeixen al tir i arrossegament o que tenen
cavalls, i crec que és més que probable que n’hi
haja d'altres més interessats en guanyar
competicions o en fer diners amb la cria
d’animals i la compra-venda. És una veritat
inqüestionable que hi ha persones gitanes
implicades en la tortura i matança d’animals a
les baralles de gossos i de galls, i també és
veritat que a les que no són gitanes els hi ve
molt bé. Només cal citar els vincles d’aquest
negoci amb el món feixista i neonazi, amb
ramificacions per tot el País Valencià a través
Sopeña Molsalve, Andrés, El Florido Pensil (1994), Barcelona, Crítica, 1998. P. 150-155.2
Animalisme CAT, 22/07/2014, Distància holística. Resposta a Kepa Tamames. http://animalismecat.blogspot.com.es/3
2014/07/distancia-holistica-resposta-kepa.html?q=Distància+hol%C3%ADstica
Foto de Vanesa Montoya, publicada per l'Associació de
Gitanes Feministes per la Diversitat a Facebook.

3. de tapadores i complicitats de tot tipus i amb els gossos i gats abandonats i del carrer com a
víctimes indefenses.
Parlem de diversitat. M’agrada l’exemple de, precisament, l’Associació de Gitanes Feministes per
la Diversitat (AGFD), que el 31 de gener publicà una felicitació a la Vanesa Montoya, “la primera
torera gitana (4)”. La llista de comentaris és interminable, i destaquen els de moltes dones gitanes4
en contra de la tortura taurina. Una diu: “sóc gitana, i per a mi no és valenta qui maltracta un
ésser innocent i sense maldat fins a acabar amb ell, davant de persones que gaudeixen i que
volen emmascarar els seus laments amb un pas-doble! Valentia és de qui salva vides, no de qui
mata per diversió. Valentia és de qui ajuda desinteressadament, de les dones gitanes que lluitem
per a que tot aquest món troglodita quede enrere!”.
No sé si sóc un d’aquests del “mig calbot”, com diu un tal “Amarcord” d’Oliva al seu comentari
sobre els fets al bloc dels portuaris. Casualitats de la vida, tinc molt a prop persones amb anys de
convivència amb gitanos i gitanes al barri dels Orriols de València, al mateix carrer on és l’església
evangelista, i mai han estat “un mal viure”. Més enllà d’aquestes experiències, unes entre moltes
altres, l’animalisme no és altra disfressa per a eixa Europa que, darrere del discurs del progrés, les
llibertats i la democràcia, és l’Europa del racisme i la xenofòbia, de l’exclusió, del capitalisme.
Defensem els drets dels animals i estem front la gent que els explota, només front aquesta gent.
https://www.facebook.com/293492244137017/photos/pb.4
293492244137017.-2207520000.1425204769./455053801314193/?type=3&theater