Ens ho fan veure, lligats per eixes lleis que legitimen l’abús. I els veiem amuntegats en camions camí de l’escorxador, a l’altra banda de les reixes on els exposen a circs i zoos, als vídeos que mostren la seua tortura a les granges, als laboratoris. Els sentim plorar una i altra vegada a les festes i sentim que, des del nostre privilegi, no fem res que els ajude. I pateixen el poder sostingut pels somriures i la banalitat sense que fem res per ells. I els veiem, veiem les seues cares de pànic, el seu dolor i la seua sang. De lluny, sent altra vegada el plor del bou i sent cridar i riure la gent...

1. de1 5
Banalitat.
Hi ha un que balla amb el cadàver d’un porc que era algú,
que fa servir el seu cos per a fer d’algú, minuts després
que s’acabara de dessagnar, de que deixara de lluitar per
la seua vida, de plorar i cridar mentre intentava escapar
amb totes les seues forces. Ara que ja no és res, només
un cos penjant d’un ganxo, és més evident el que sempre
ha estat: la seua voluntat mai ha comptat, mai l’han
deixat ser algú.
Hi un que balla i canta, i altre que grava. Em pertorben
aquests somriures. Supose que els necessiten perquè es
veuen des de fora, s’imaginen com a observadors externs
del que ells mateixos estan perpetrant. Necessiten
d’aquesta deriva mental que carrega la situació de
banalitat perquè el ganivet és a les seues mans, perquè
tenen eixa consciència del seu privilegi que sempre
negaran.
Necessiten els somriures banals dels assassins d’Auswitch, amb els que es justifiquen els
uns als altres. Són molt distints als posats seriosos dels judicis de Nüremberg, quan el
poder ja no era a les seues mans i no ja no podien banalitzar res. Entre una foto i altra
només eixa fina línia que et dóna el poder per a oprimir, per a esclafar i per a riure’t de les
víctimes.
Veig els seus somriures cada dia, m’empasse la banalització de taurins, caçadors,
traficants d’esclaus als circs i als zoos, botxins i justificadors permanents de la
maquinària assassina del Treblinka etern. I no hi ha res excessiu: poden massacrar rates
al Puig de Santa Maria i ofegar ànecs a Sagunt. Han llançat una cabra des del campanar
de Maganenses de la Polvorosa, a Zamora, i ho han fet fins que els ha estat impossible…
Encara llancen titots des del campanar de Cazalilla, a Jaén. I prefereixen pagar multes
perquè el que fan incompleix normatives vigents de “benestar animal”, i mostren els seus
YouTube: [FULL] Slaughterhouse Employee Takes A Pig Carcase For A
Dance In Brazil | Pork Dancing
https://www.youtube.com/watch?v=kxM266MJ9PQ
Guardians i guardianes d'Auschwitz, durant el seu "descans". A la dreta, bancada d’acusats a Nüremberg.

2. de2 5
somriures desafiants i reivindiquen el seu privilegi. Des de dalt i des de baix, miren com
cau “la pava” (és una femella), i riuen davant aquesta execució perquè si, perquè poden.
Moment del llançament d’una cabra a Maganenses de la Polvorosa. Ella mira cap al terra on morirà en un instant.
Llançament de “la pava" a Cazalilla. Una vegada més, el seu somriure.

3. de3 5
S’atreveixen amb tot. Només necessiten la seguretat de tindre eixe poder a les mans,
com passa a un poble taurí on cap poder els qüestiona. Per això és que es contradiuen
constantment, i mentre es postulen com a defensors de la tradició i els valors de sempre,
quan arriba el moment de l’abús entre riures no tenen altre límit que els documents que
Sempre els seus riures. A la Vall d'Uixó, el 2014. I molt a prop, a Petrés (Camp de Morvedre), durant una agressió a
una fotògrafa.

4. de4 5
resten del que han fet.
A i x ò n o h o p o d e n
controlar, malgrat que ho
intenten amb protestes,
amenaces i agressions.
Una vegada i altra riuen, i
s’intenten amagar entre
els riures dels altres.
Parle d’ells en masculí
perquè és la cultura del
mascle, la del triomf
d’una força que ni tan
sols és la pròpia perquè
deriva del pacte, de la
connivència que sustenta
el privilegi i que dóna
carta blanca per a fer
amb l’altra el que es vol.
Sempre n’hi ha dones que
riuen, però elles mai han
creat la situació de poder
ni el tenen a les seues
mans. Depenen totalment
dels homes als que
reforcen.
Riuen al costat d’una
vaqueta que han torturat
fins a l’extenuació, que
està immòbil i aterrida
mentre ells riuen perquè
tot és tan divertit. I riuen
mentre estiren les banyes
d’altra vaqueta perquè si,
perquè també és molt
divertit. I riuen mentre li
fan de tot al pobre ruc del
Peropalo, durant una
l’antiga festa que omple
d’orgull el poble de
Villanueva de la Vera, a
Càceres.
Jo, però, també sóc un mascle humà, i ho veig des del privilegi. Som algú, tenim drets
reconeguts i protegits per barreres en forma d’articles al Codi Penal i per això volen un
Codi Penal i unes lleis contra nosaltres, éssers humans que maleeixen el privilegis, els
somriures i les connivències.
Ens ho fan veure, lligats per eixes lleis que legitimen l’abús. I els veiem amuntegats en
camions camí de l’escorxador, a l’altra banda de les reixes on els exposen a circs i zoos,
als vídeos que mostren la seua tortura a les granges, als laboratoris. Els sentim plorar
una i altra vegada a les festes i sentim que, des del nostre privilegi, no fem res que els
ajude. I pateixen el poder sostingut pels somriures i la banalitat sense que fem res per
Ella no fa res, no pot. Ells ho poden fet tot, i el que fan es reforçar-se amb els
seus riures.
No és que no vegen, és que no els cal. Potser alguns reflexionaran després,
però ací mana l'entesa dels mascles que es veuen amb el poder de fer el que
volen.

5. de5 5
ells. I els veiem,
veiem les seues cares de
pànic, el seu dolor i la
seua sang.
De lluny, sent altra
vegada el plor del bou i
sent cridar i riure la gent.
Un dia, d’una o altra
forma, hi haurà un
Nüremberg per a cada
privilegi. Cada vegada
més es senten jutjats i
mostren el seu posat
seriós, i es justifiquen i
diuen que el que fan és
normal, que no són
monstres i que no fan res
malament. Un dia, d’una
o altra forma, les seues
connivències no serviran de res. I, amb l’alliberament, es veuran els somriures de veritat.
No us abandonarem mai. MAI.
El ruc del Peropalo.