... El document facilitat és un text sense signatura ni referències bibliogràfiques, un conjunt de 19 pàgines profusament il·lustrades, amb amples marges, un generós espaiat interlineal i una introducció històrica que, a més, repeteix referències a Mesopotàmia o a Grècia i Roma a la part final. Si, ens tornen a explicar allò del minotaure i també els ha agradat molt la història de Jasó i el Velló d’Or...

1. de1 8
El famós “estudi científic” (que diu que el bou embolat no pateix). Jesús Frare.
Fa un temps que el món
taurí valencià fa referència
a un “estudi científic que
demostra que el bou
e m b o l a t n o p a t e i x ” .
Aquest estudi no estava
disponible a les xarxes ni
havia estat publicat a cap
revista.
Personalment, i com he dit
en alguna ocasió, el més a
prop que havia estat d’ell
és al Ple de l’Ajuntament
de València que votà una
m o c i ó d e l P P p e r a
endarrerir l’eradicació del
bou embolat i el bou en
corda del terme municipal.
Un dels convidats a parlar
en defensa de la moció fou
Vicent Nogueroles, president de la Federació de Penyes Taurines i de la Unió Taurina de la
Comunitat Valenciana, que va fer referència a uns papers que aguantava amb l’aixella com el
famós estudi.
Finalment, he pogut accedir a ell a través de La Veu d’Algemesí. Aquest mitjà posava fi a la seua
editorial de la publicació en paper de juliol amb una postdata que incloïa aquest oferiment:
1
“La Veu d’Algemesí posa a disposició de qui ho sol·licite l’informe sobre el Bou Embolat realitzat
per veterinaris experts en el tema, un exhaustiu i detallat estudi que demostra que l’animal no
pateix cap maltractament ni minvament físic malgrat la seua espectacularitat. De fet hi ha bous
que han arribat a embolar-se fina a en 100 ocasions en els quatre o cinc anys de vida de treball.
És evident que ni es cremen ni es queden cecs. Podemos, Compromís i Esquerra Unida són els
únics grups polítics que no han volgut reunir-se amb la Unió Taurina de la Comunitat Valenciana,
que al llarg dels últims mesos ha sol·licitat un encontre amb la pretensió de fer-los arribar este
estudi”.
El document facilitat és un text sense signatura ni referències bibliogràfiques, un conjunt de 19
pàgines profusament il·lustrades, amb amples marges, un generós espaiat interlineal i una
introducció històrica que, a més, repeteix referències a Mesopotàmia o a Grècia i Roma a la part
final. Si, ens tornen a explicar allò del minotaure i també els ha agradat molt la història de Jasó i
el Velló d’Or.
Conté una descripció de la fisonomia de les banyes d’un bou i un detall dels instruments utilitzats
per a embolar, i torna a plantejar la importància econòmica d’aquesta megaindústria ramadera
per a justificar la tortura. Pel que fa a eixa “demostració que el bou no pateix”, la cosa es redueix
a dos paràgrafs, que són aquests:
“El professor Juan Carlos Illera del portal, director del departament de fisiologia animal de la
facultat de veterinària de la Universitat Complutense de Madrid, ha realitzat un estudi que
demostra de manera científica que els bous alliberen unes hormones, les betaendorfines, que
contraresten el sofriment, potser siga per això que a molts bous els embolen moltes vegades al
llarg de la seua vida i no es veuen afectats, que s'acaben les embolades i encara tenen ganes de
baralla.
Segons les observacions en festejos taurins, en el dia a dia dels bous a les ramaderies, en animals
que arriben a una edat considerable en aquestes festes, les xerrades amb els ramaders, el
La Veu d’Algemesí, Carlos Bueno (editorial), 19/07/2016, El bou de les eleccions, http://www.laveudalgemesi.es/1
2016/07/19/el-bou-de-les-eleccions/
Eixe bou embolat, que no es crema mai...

2. de2 8
veterinari Rafael Isaac Castelló Gimeno, número de col·legiat 2421, opina que el bou, igual que un
altre animal vertebrat, qualsevol situació nova per a ell pot desencadenar estrès, tant com un canvi
de company de tancat, una baralla amb un altre bou, canvi d'alimentació, l’eixida a la plaça, etc.
Amb la qual cosa el festeig de bou embolat pot desencadenar un moment d'estrès les primeres
vegades que “s’ensoga”, que es lliga al piló, que se li posen les boles, però al seu torn, són
animals que s'adapten de seguida a aquest tipus de circumstàncies amb la qual cosa exerceixen
la seva faceta durant anys. Una mostra veraç, és un bou embolat situat al mig d’una plaça o
carrer, manant sobre el terreny perquè ha agafat la posició de dominància i espera al fet que els
rodadors el citen a prop. Al final, és una tasca de tots, ramaders, aficionats, rodadors i veterinaris,
tenir cura l'animal en origen "ramaderia", respectar-lo i fer-li bé les coses en les celebracions i
saber quan un animal ha de ser retirat a temps del festeig, això és una cosa molt important i que
cal tenir en compte”.
Si, no podia faltar la
referència de sempre al
famós estudi d’Illera del
Portal, eixe que per a mi
sempre serà el dels micro-
xips inserits sota la pell del
bou i que el professor
Batman accionava per
c o n t ro l re m o t p e r a
extreure mostres de sang
durant la lídia i demostrar
el gran poder de les
betaendorfines. La
invenció d’aquest estri
fantàstic fou una de les
fugides endavant d’Illera
quan li qüestionaren la
incapacitat d’obtindre
d a d e s r e a l s q u e
sostingueren la seues
a fi r m a c o n s , u n d e l s
diversos motius pel qual el
s e u e s t u d i m a i s ’ h a
publicat a eixa prestigiosa
revista científica que
anuncià i pel que no ha eixit de les pàgines de 6 Toros 6 i coses per l’estil.
Després, tenim aquesta opinió de l’únic veterinari amb nom i cognoms i número de col·legiat que
ix a tot el text. Ens explica que, com el bou pateix situacions d’estrès a causa de diverses
situacions, se li pot sotmetre a tortura perquè, a més, s’acostuma. M’ha fet por: jo he patit estrès
en nombroses ocasions durant la meua vida, i ja no tinc clar que és el que pot arribar a justificar
això. Deixe clar ací que mai m’he acostumat al patiment i l’estrès.
Res més. A continuació teniu la traducció al valencià del text facilitat per La Veu d’Algemesí,
sense més referències sobre autoria i ni accés a una publicació accessible de l’original en castellà
perquè, repetisc, no existeixen.
———
EL BOU EMBOLAT.
SÍNTESIS. Castellano. El fundamento de este estudio es el de valorar acreditando su
contribución en el festejo popular, concretamente en el toro embolado, de forma correcta, óptima
y profesional en cada caso. Dicha valoración se hace basándose en criterios meramente
fundados, mostrando en todo momento un trato muy respetuoso y con el mayor de los cuidados,
con el fin de que las reses (toros) lidiadas no sufran ningún tipo de daño.
Valencià. El fonament d’aquest estudi és el de valorar acreditant la seua contribució en el festeig
popular, concretament amb el bou embolat, de forma correcta, òptima i professional amb cada
cas. Aquesta valoració es fa basant-se en criteris merament fundats, mostrant en tot moment un
Eixe bou embolat, que s’acostuma i no pateix...

3. de3 8
tracte molt respectuós i en el major de les cures, per tal de que els caps de bestiar bregats no
patisquen cap tipus de dany.
English. The foundation of this study is to assess its contribution proving popular celebration,
specifically the bull, correct, optional and professional manner in each case. We make this
assessment based on criteria founded merely showing at all times a very respectful treatment and
the greatest care, so that the cattle bullfights not suffer and damage.
ESTUDI. [Primera part. Antecedents]. Quan es parla de l'evolució del bou embolat i en
qualsevol lloc on s'investigue el seu origen, clarament, ens trasllada a moltes i diferents èpoques
de la història de la humanitat. Però en totes podem veure com el bou i el foc han conviscut al
llarg de tota la seua existència.
En la mitologia només relacionem el "minotaure", però en la mitologia grega també existeix
"khalkitauroi". Aquesta és una criatura que apareixia en el mite grec de "Jasó i el Velló d’Or".
Aquests eren dos bous d'immenses dimensions amb peülles i la boca de bronze, per la què treia
foc. A les Argonàutiques, el Rei Eetes, promet a "Jasó el velló" molt d’or si abans aconsegueix
unir els "khalkitauroi" per llaurar els seus camps.
Encara que el seu origen estiga lluny de tindre una connotació festiva, enfonsa les seues arrels en
una batalla. Aquesta esdevingué a la ciutat ibera de Elice (antiga Elx) en l'any 228 a.C. Per
motiu de la batalla, els bous van ser armes de guerra, sota la pretesa invasió d'aquesta localitat
llevantina per tropes del general cartaginès, Amílcar Barca.
El cap iber Orisson, se li ocorregué col·locar boles de foc a les banyes dels bous i col·locar els
bous a primera línia d'avanç cap a l'enemic. D'aquesta manera aconseguí dissuadir l'exèrcit i
vèncer els cartaginesos.
Potser d’aquella gran victòria i gràcies als bous que utilitzaven per llaurar els camps cada any, es
celebrés commemorant aquella victòria amb bous embolats.
A finals del segle XIX i principis del segle XX, es pot parlar d'un gran culte al bou embolat en
els llocs on aquest costum està instaurat, volent allargar el festeig a la nit. En aquelles èpoques

4. de4 8
en què era impensable l'existència d'enllumenat elèctric dels carrers, es feia servir el foc portat
pel propi animal com a font d’il·luminació.
Més recentment, quan la llum elèctrica dels carrers dels pobles ja era una realitat, es tenia molt
més en compte la durada del foc, encara que eren habituals apagades elèctriques i quedar-se el
bou solt pels carrers del recinte.
També dir que era costum aparellar el bou amb un collaret de cascavells, ja que tenia diverses
funcions sobre el bou.
L'autoritat del poble o director del festeig, manava a la quadrilla d’emboladors col·locar els
cascavells a l'últim bou de la nit. D'aquesta manera els veïns del poble eren alertats pels
cascavells de la situació de l'animal en tot moment i fins i tot amb les boles de foc consumides i
sense llum elèctrica. Aquesta era l'única manera de controlar el bou per conduir-lo fins als
corrals.
El toro ha estat i és una realitat a la Mediterrània des de l'inici dels temps, Mesopotàmia i
Egipte, passant pels ritus i costums taurines de Grècia i Roma.
Les pintures rupestres que representen les primeres relacions de l'home amb el bou, ens
mostren la importància que va arribar a aconseguir aquest animal per ser reflectit en monedes
com el "dracma d'Arse" (Sagunt).
Des d'aquells dies els temps han canviat i els bous han evolucionat. En aquesta evolució apareix
un tipus de bou únic, amb unes qualitats extraordinàries que cap altre ésser viu posseeix ni
pot posseir mai. La bravura i la noblesa desemboquen en una sèrie de virtuts que fan i
aconsegueixen una cosa tan sentimental com eternament gratificant en conèixer de prop la figura
mística del bou.
El bou de foc o bou embolat és una de les tradicions més arrelades en moltíssims municipis
de tota la península i per descomptat en la Comunitat Valenciana, de nord a sud, d'est a
oest.
[Segona part. Introducció a l’embolat]. L'embolada d'un bou consisteix en una lluita titànica
entre un grup de persones i un bou, amb l'equilibri just per no restar-li emoció a
l’espectacle. En aquesta, un grup d'aficionats i professionals de l'embolada porten al límit
de l'impossible aquesta pràctica, on es conjuga coordinació, valor, tenacitat, tècnica,
rapidesa, sort i fins i tot noves tecnologies.
En l'actualitat hi ha diverses modalitats de bou de foc o bou embolat. La més comuna és la
tradicional posada de dos fills en forma de pitó que perllonguen a la banya fins a la bola de
foc. Després serà explicat amb més precisió.
També trobem la modalitat del yuguete [jouet], la qual està molt arrelada per la zona de l'interior
de la nostra comunitat i per la zona de Terol, tot i que la podem veure en qualsevol poble de tot
Espanya.
El yuguete, és un jou de ferro xicotet que s'assenta entre al bescoll del bou i el cep de les
banyes. Es subjecta a aquests amb una cadena, que mitjançant un cargol es tensa i
s'estreny a la banya perquè així quede la carcassa amb les boles subjectes i sense
moviment.
Antigament aquest yuguete era de fusta i la part que tocava el foc estava formada amb xapa de
metall o de coure per a que no s’incendiara la carcassa. En aquells temps, quan s’embolava un
bou o una vaca, l’empastifaven amb argila o fang, sobretot el cap, el bescoll, el llom i les
esquenes. Això era per a que no es cremara l'animal amb les gotes que queien de les boles.
En canviar el material amb què es fan les boles, aquest procés no és necessari, encara que en
ocasions se segueix fent, més per recordar el d'abans que per necessitat o cura del bou.
La tasca d'una quadrilla no és només la d'embolar a un bou. Les seues tasques comencen quan
arriba el bou al recinte o plaça, supervisant les qualitats de l'animal, les dimensions de les seues
astes... i no acaben fins que es procedeix a donar per finalitzada la seua lídia o temps de
embolada, on se li tira la corda per tornar-lo als corrals, fins i tot ajudant en les tasques
ramaderes, si calguera deixar anar els mansos en cas necessari.

5. de5 8
Gràcies a moltes investigacions i molts intercanvis d'opinions i experiències entre
quadrilles d'emboladors, ramaders i veterinaris s'ha pogut evolucionar i així aconseguir uns
resultats totalment favorables per poder continuar amb aquesta bonica i espectacular
tradició.
[Tercera part. Descripció fisiològica de les banyes]. Estudiat i provat que el bou no pateix
cap mal tracte ni patiment, és possible després d'analitzar el toro psicològicament i
físicament.
La banya és el resultat d'una producció epidèrmica, se situa a banda i banda del cap i se
sustenta de l’eixint ossi de l'os frontal, adoptant forma cònica i allargada. Aquest es divideix en
tres parts: part proximal o “cep", part mitjana o "pala" i part distal o “pitó". Està format per
minerals com el calci, ferro, magnesi, sodi, potassi i fòsfor.
El toro de lídia és un remugant amb banyes buides i persistents i la seua estructura de dins cap a
fora és la següent:
- Sortint ossi de l'os frontal, "clavilla òssia" en l'argot taurí, constituït per teixit ossi esponjós
envoltat per periosti de teixit ossi compacte (conté vasos, nervis i teixit conjuntiu en cavitats
grans).
- Dermis o cori, o capa intermèdia del teixit conjuntiu, vascular, nerviós, papil·lar que recobreix la
"clavilla òssia" i s'adhereix a ella fortament per la seua part externa. Nodreix a la següent capa,
té aspecte vellutat, és vermella i prima i té un gruix d'aproximadament 2'5 mil·límetres. Es
denomina en l'argot taurí "membrana queratògena”.
- Epidermis, composta per quatre estrats: basal, espinós, granular i corni. És similar a la d'altres
zones cutànies però sense estrat lúcid i amb gran desenvolupament de l'estrat corni,
anomenat "estoig corni" en l'argot taurí. És evident a la zona del pitó.
A la superfície del cep o base de la banya, apareixen uns solcs circulars, visibles a simple vista,
més nets al tacte, que coincideixen amb cada brot anual de creixement corni. Aquests solcs
permeten determinar l'edat aproximada de l'animal, tenint en compte en animals madurs que el
primer solc o anell corni es compta com tres anys, ja que el primer i el segon es desdibuixen amb
el temps.
Pel que fa a la vascularització, les artèries procedeixen de diverses ramificacions del tronc
braquiocefàlic. Està format per l'artèria caròtida comú que es ramifica en l'artèria maxil·lar i
aquesta en l'artèria còrnia, al seu torn, les venes segueixen el mateix patró que les artèries
confluint en la vena còrnia.
Els nervis són únicament sensitius i provenen del nervi oftàlmic de Wilis, que al seu torn deriva
del trigemin. Parteixen tres branques: el nervi palpebronasal, el nervi lacrimal i el nervi frontal.
D'aquest últim neix el nervi corni, que innerva la clavilla frontal. A aquest nivell es divideix en tres
branques: la primera es divideix i penetra per dos orificis diferents en l'os; la segona entra
directament en l'os: les seues diferents ramificacions, així com les de la primera branca, innerven
la mucosa del sinus corneal i part d'elles al sinus frontal i la dermis de la banya. La tercera
branca innerva la regió de l’epíceres (part intermèdia entre l'epidermis de la pell i la de la banya).
El desenvolupament de les banyes té lloc després del naixement i està regulat per factors
genètics i ambientals. Entre les 4 a 8 primeres setmanes de vida, comença el creixement de la
banya. A partir del quart o cinquè mes de vida, es produeix el creixement progressiu de la
banya que aconsegueix la seua maduresa al voltant del quart any, moment a partir del qual
creix molt lentament.
Fases del creixement: al principi la banya es desenvolupa en sentit horitzontal, cap als
costats del cap (1'5 anys), després cap endavant (2'5 anys) i finalment cap amunt (2'5-3
anys). Les banyes creixen a raó d'1 cm/mes fins que la banya arriba a la seva maduresa
sobre els quatre anys.
[Quarta part. Instruments d’embolar]. La forma de l'estructura metàl·lica que forma les
ferramentes o boles, estan dissenyats de manera que prolongue el pitó o asta del bou a la
mesura justa per evitar qualsevol dany o perjudici, tant en el camp visual com en la

6. de6 8
temperatura en els punts més propers a la flama. El primer punt de contacte de la ferramenta
amb l'asta del bou és la primera argolla que serviria de subjecció al pitó.
Les argolles que subjecten la ferramenta al pitó o asta tenen uns xicotets relleus al seu interior
que mai superen els 3 mil·límetres, aquest és el mínim gruix de la funda de l'asta o banya.
Les temperatures són ambientals arreu de la ferramenta, excepte la part superior on s'ubica la
flama, és a dir, de la part de la flama cap a l'asta o pitó no supera en cap dels casos els 40 o 45
graus centígrads, ja que els materials que hui dia s'utilitzen per a la fabricació de les ferramentes
permeten que no s'escalfen en excés, la qual cosa evita que la temperatura baixe cap al pitó.
Podem veure la subjecció de la ferramenta amb la mà sense patir cap dany, fins i tot després de
trenta minuts encesa.
Un dels detalls que fan particular a cada embolador o quadrilla d'emboladors és la flama del foc i
fins i tot la forma de cremar els materials.
Amb els anys s'han anat perfeccionant les mescles i materials inflamables que s'utilitzen
per elaborar unes boles: cànem o estopa, resines, trementina, cera, quitrà, gasoil...
Aquestes barreges antigament es realitzaven en porcions no dosificades, provocant que
gotejaren en excés o que es desmuntaren les boles i fins i tot que feren fums entre moltes
altres. L'evolució ha fet que tècnicament es dosifiquen els ingredients de les mescles,
aconseguint cada producte en la seua justa mesura per a proporcionar una flama bonica
que dure el temps estimat, sense gotejar i sense perdre ni un gram del material.
Els aparells d'embolar han evolucionat considerablement en els últims anys. Hui dia hi ha
ferramentes molt ràpides i molt eficaces, sempre buscant la manera d'evitar el dany a l'animal
que més estimem.
La corda pot ser de pita, cotó, plàstic... sempre considerant el gruix i el diàmetre, depenent de
l'animal que es va a embolar.
La tenalla o pinça que subjectarà la corda al piló després de ser col·locada correctament i deixen
els mossos d'estirar la corda.
Les dues boles o el yuguete, depenent de la modalitat amb què es vaja a embolar.
La torxa per calar foc les boles, després d'executar tota la col·locació dels aparells correctament.
El ganivet que donarà solta al bou del piló, tallant la corda.
[Cinquena part. El bou no pateix]. El professor Juan Carlos Illera del portal, director del
departament de fisiologia animal de la facultat de veterinària de la Universitat Complutense
de Madrid, ha realitzat un estudi que demostra de manera científica que els bous alliberen
unes hormones, les betaendorfines, que contraresten el sofriment, potser siga per això que
a molts bous els embolen moltes vegades al llarg de la seua vida i no es veuen afectats,
que s'acaben les embolades i encara tenen ganes de baralla.
Segons les observacions en festejos taurins, en el dia a dia dels bous a les ramaderies, en
animals que arriben a una edat considerable en aquestes festes, les xerrades amb els ramaders,
el veterinari Rafael Isaac Castelló Gimeno, número de col·legiat 2421, opina que el bou, igual
que un altre animal vertebrat, qualsevol situació nova per a ell pot desencadenar estrès, tant
com un canvi de company de tancat, una baralla amb un altre bou, canvi d'alimentació, l’eixida a
la plaça, etc. Amb la qual cosa el festeig de bou embolat pot desencadenar un moment d'estrès
les primeres vegades que “s’ensoga”, que es lliga al piló, que se li posen les boles, però al seu
torn, són animals que s'adapten de seguida a aquest tipus de circumstàncies amb la qual
cosa exerceixen la seva faceta durant anys. Una mostra veraç, és un bou embolat situat al
mig d’una plaça o carrer, manant sobre el terreny perquè ha agafat la posició de
dominància i espera al fet que els rodadors el citen a prop. Al final, és una tasca de tots,
ramaders, aficionats, rodadors i veterinaris, tenir cura l'animal en origen "ramaderia",
respectar-lo i fer-li bé les coses en les celebracions i saber quan un animal ha de ser retirat
a temps del festeig, això és una cosa molt important i que cal tenir en compte.

7. de7 8
[Sisena part. Importància econòmica de la ramaderia]. La ramaderia brava no només està
profundament arrelada als nostres costums festius, sinó també la seua cria i producció importen
en el desenvolupament de la nostra economia.
Raons doncs econòmiques i culturals assenyalen el necessari manteniment d'aquest sector
agropecuari.
La gènesi, la cria, la selecció, patologies, alimentació i producció d'aquest sector, així com també
té un merescut record a les sagues de ramaders que, han dedicat el seu esforç per evitar que es
perderen aquestes senyals d'identitat de ramaderies braves, de les que els seus caps de bestiar,
any rere any, són principals protagonistes dels esdeveniments taurins populars de la nostra
comunitat.
Aquesta festa màgica, en la qual s'uneixen el culte, la veneració i el respecte al bou de lídia, i al
mateix temps la possibilitat de convertir en protagonistes tots els aficionats anònims que juguen
amb la vida i la mort per a crear bellesa en la proximitat de les banyes dels bous.
El toro ha estat i és una realitat en el Mediterrani, des de l'inici dels temps, des de
Mesopotàmia i Egipte passant pels ritus i costums taurins de Grècia i Roma.
Pintures rupestres que representen les primeres relacions de l'home amb el bou o comprovar la
importància que va arribar a assolir aquest animal perquè fos reflectit en monedes com el
"dracma d'Arse" (Sagunt).
Per a celebrar un dia de bous s’arribà a utilitzar fa molts anys animals de conreu, que
després de la seua jornada de treball es treia del jou i es portaven al poble per ser deixats
anar o embolats.
Hui dia a la Comunitat Valenciana comptem amb un total de 84 ramaderies, les quals estan
formades per un total de 8.000 caps de bestiar.
Totes aquestes ramaderies tenen els seus bous i vaques que seran embolats, i amb tots aquests
senyors ramaders estem íntimament relacionats diàriament. Sabem de primera mà quines són
les necessitats dels animals, com tractar-los i cuidar-los per tal de protegir al 100%
l'animal, gràcies a l'estreta relació entre ramaders i emboladors.
El ramader és qui major preocupació té sobre els animals que cria, ja que per a aquest són
fills i com a tals els cuidarà, els ensenyarà i els mimarà fins que estiguen preparats per
treballar. A partir d'aquest moment seran ells mateixos els que a conseqüència de les seues vuit
o deu actuacions a l'any s’engrandisquen i siguin legítims portadors de les grans virtuts que
posseeix aquest ésser viu. Viuran durant tota la seua vida, treballaran i es criaran fins que per
facultats físiques o psíquiques no estiguen en condicions de ser lidiats. Aquests bous seran
embolats en infinitat d’ocasions. En aquesta conseqüència es basen els ramaders per assegurar
que en cap moment han observat causa de dany o deficiència física als caps de bestiar utilitzats
per a tal fi, podent ser torejats aquests sense cap inconvenient durant diverses vegades a l'any al
llarg de tota la seua vida.
La qual cosa confirma que la participació dels caps de bestiar en la modalitat de bou
embolat no suposa detriment o impediment posterior algun per a aquestes caps de bestiar.
CONCLUSIÓ. El bou embolat és una creació de l'home. El seu origen i evolució fins als
nostres dies ha anat escrivint la història de la mítica figura del bou embolat.
DISTRIBUCIÓ DE RAMADERIES A LA COMUNITAT VALENCIANA
AEGRB AGL GLU TC
ALACANT 3 0 5 8
CASTELLÓ 18 14 19 51
VALÈNCIA 7 9 9 25
TOTALS 28 23 33 84

8. de8 8
Aquesta modalitat mai serà definitiva: té un passat, un present i un futur. El seu caràcter històric
el fa estar subjecte a un procés de renovació constant.
Els cànons tauròmacs són mutants i per això, la concepció del bou embolat mai és definitiva.
Aquest treball ofereix un missatge d'optimisme, d'esperança i d'il·lusió en contra d'aquest vaticini
cíclic i repetitiu en el temps que assegura, que la tauromàquia està morint i que només en el
passat va ser veritable i autèntica.
Una embolada somiada es va assolint a través dels anys en l'evolució positiva permanent.
Una evolució suposa la recerca constant d'aconseguir embolar un bou cuidant i mimant la seua
integritat, per això els objectius en aquesta evolució s'han anat modificant al mateix temps que
ho fa l'espectacle de la festa, sempre pausada per la transició dels gustos del públic davant la
professionalitat i el valor de l’embolador o quadrilles d'emboladors de cada època.
Aquest treball ha resumit en poques i sinceres paraules el quefer dels emboladors al llarg de més
de 250 anys. La feina d'un embolador o quadrilla d'emboladors que han invertit tota la seua vida
en investigacions, desenvolupament i tecnologia a la recerca de les millores i millors condicions
en les tasques d'una embolada.
Pensar en les hores de treball dedicades i en els obstacles superats seria tornar cap enrere. Però
tot queda compensat per la infinita il·lusió que sempre tinguérem en aquest projecte, que meditat
dia rere dia ha servit per superar en ocasions el desert de la incomprensió, per arribar a aquest
oasi de felicitat que suposa per a nosaltres la terminació d'aquest projecte.
Valga tot això per engrandir, encara més si cap, la mítica figura del bou embolat.