“No sóc Quixot per a aquests molins”. Aquesta frase és de l’alcalde socialista de Puçol i en el seu cas es refereix als bous al carrer. Resumeix perfectament la dimissió política davant realitats tan crues com els linxaments de bous al carrer que generen tant de patiment i fins i tot morts humanes, com la que es produí a Puçol després que l’alcalde diguera això. És a dir, que totes aquestes formes de maltractament animal, com que tenen una afició que es presenta falsament com a majoritària, que es molt sorollosa i que sol estar acostumada a recórrer a l’amenaça, no van a ser afrontats per propostes polítiques que volen calma i estabilitat per a desenvolupar altres polítiques. Parlem de danys col·laterals i de política del mal menor.
Tavernes de la Valldigna. Festes 2015. Programació d’explotació animal.Jesús Frare Garcia
El 2011 s’acabaven 20 anys de governs municipals del PP amb l’arribada a l’alcaldia de Jordi Juan, de Compromís, mitjançant un govern de coalició amb el PSPV. L’empresa privada que muntava una plaça portàtil i organitzava els linxaments fins a eixe moment intentà aprofitar la situació per a que l’ajuntament li pagara la festa i li garantira els beneficis, sota l’amenaça de deixar el poble sense bous. La resposta del senyor Jordi Juan fou que els organitzara directament l’ajuntament amb una actuació d’emergència total, d’aquestes que després són impossibles de fer quan la cosa no permet el Cèsar eixir a la llotja del circ a rebre l’ovació del públic. Per a eixes coses, sempre fa falta un informe tècnic, un procediment de concurs o una dotació pressupostària que ha de vindre de fora. És millor que la culpa estiga sempre afora...
Ara, amb la majoria absoluta acabada d’estrenar, Jordi Juan ja acumula 5 anys pagant els bous al carrer amb diners públics, diuen que per mantindre viva la tradició. El cost d’aquest any es situa en un mínim de 10.000€ per 4 dies, una broma de 2.000€ per cada vegada que es donen el gust de linxar bous. A banda d’un abús injustificable, una broma cara...
Vinga, que anem a veure els animalets! Benedicció de Sant Antoni a Almàssera...Jesús Frare Garcia
Diumenge, 9 de febrer de 2014. Mentre mataven la girafa Màrius al zoo de Copenhaguen, a Almàssera celebraven la benedicció de Sant Antoni. (...) L’especisme lliurava dos de les seues batalles quotidianes i es cobrava les seues víctimes. Entre elles, estaven les consciències dels xiquets i xiquetes, que començaven a entrar a les seues gàbies.
... Es molt senzill: qui compra una papereta de loteria, vol guanyar un premi a la vegada que fa una xicoteta donació; qui va a una festa benèfica, es vol divertir sabent que una part de l’entrada o les consumicions van a una bona causa; qui participa en una activitat esportiva de suport a una causa, també té la solidaritat com un afegit… La solidaritat pot dignificar activitats respectables i sempre respectuoses, que no fan cap mal ni representen cap abús. La solidaritat no es pot associar amb caceres per diversió o espectacles de matances de bous, que es situen a l’extrem contrari d’aquest principi.
Els caçadors disfressats de solidaris, carregats de les seues armes i els seus uniformes de camuflatge, semblen els invasors de Mars Attacks!! quan disparaven els seus làsers a tort i a dret, desintegrant la gent mentre cridaven Venim en Pau! No fugiu! Encara pitjor, els taurins a la plaça són com fardatxos d’V sense màscara, mostrant-se tal com son mentre engoleixen una rata viva. Cap màscara els pot humanitzar, i encara menys mentre torturen i maten cries indefenses. Si volen ser solidaris, només ho poden ser lluny de les armes i les places de tortures. Si volen ser solidaris, que entreguen l’import íntegre de les entrades a les persones que volen ajudar. Que facen com el tio Batiste d’Algemesí, que no volia diners tacats amb la sang dels bous...
He pensat en la gent que, finalment, pateix una enganxada del bou. Més de 500 persones patiren ferides als bous al carrer del País Valencià durant l’any 2011, i s’hagué de lamentar la mort de dues més . Les banyes obren ferides que fan perdre molta sang i, quan la persona arriba a l’hospital rep, fins que es coneix el seu grup sanguini, transfusions de sang del grup universal, 0 negatiu.
Jo sóc donant de sang d’aquest grup, i la meua contribució total ja suma més de més de 25 litres. Només espere que aquesta sang i tota la que encara no he donat haja servit i servisca per a salvar moltes vides. És una bona manera de perdre sang, molt millor que la de tota aquesta gent i molt millor que la del pobre bou...
Plaça de tortures. Carrer Xàtiva 28, ciutat de València.Jesús Frare Garcia
(...) Sembla que cerquen tortures del món per a agermanar-les amb les autòctones a mode de justificació, com si volgueren aparentar normalitat mitjançant la complicitat d’altres. Per aquest camí han fet coses com, per exemple, unir la tortura taurina amb la pelleteria o amb la caça per a presentar-les com a pobres damnificades davant la persecució animalista. Amb aquesta mania al cap, fa temps que s’han trobat amb el rodeo americà, un gran exemple de maltractament conjunt de bous i cavalls, perfecte per a ser agermanat a la tortura taurina...
És l’argument especista fonamental convertit en fet, és l’eliminació de l’animal com a fet a considerar. Perquè si, perquè s’ha d’eliminar i perquè ho poden fer: no gaudeixen del patiment, gaudeixen d’un moviment, d’una representació, d’una sensació, d’una tradició. Saben mirar i veure un buid on és el bou, com passa amb eixos fulls de revista amb una foto robada i un text mutilat pel darrere. I saben convertir físicament el bou en un buit.
És, però, com el cadàver d’un suïcida tapat amb un llençol. Com la carta que intenta llegir una presa política, plena gruixudes ratlles negres. Com aquella vella foto retallada amb tisores, amb patètiques mirades al no res, mutilacions de braços i mans i una trista història a fora dels seus marges. És mostrar tapant...
Becerrades cadafaleres d’Algemesí. Fi de les banderilles, l’estoc i el remat.Jesús Frare Garcia
Com que la tortura taurina sempre és l’excepció protegida, l’autoritat en matèria de “benestar animal” dels bous torturats és el reglament taurí espanyol(15) que regula la tortura. Respecte a les becerrades, estableix coses com:
La definició de becerrades, “a les que, per professionals del toreig o simples persones aficionades, es toregen mascles d’edat inferior als 2 anys sota la responsabilitat en tot cas d’una persona professional…” (article 25.e). Es reitera que els animals mai podran tindre més de 2 anys a l’article 45.4. Les “capees” mai seran tal cosa, continuaran sent becerrades. Això si, sense banderilles, ni estoc, ni remat de l’animal davant del públic.
Que cal un informe favorable de l’Ajuntament per a que s’autoritze la seua celebració, que ha d’acreditar la tradició o la justificació de l’acte. Contra el que diu el món taurí, ha estat l’Ajuntament d’Algemesí l’última veu i responsable de la celebració d’aquesta salvatjada, cada any que s’ha fet (art. 91.1.a).
Els animals han de comptar amb les certificacions del Llibre Genealògic de la Raça Bovina (91.1.d).
Amb aquesta edat no és obligatòria la manipulació de les banyes, malgrat que està permesa (art. 48.3).
Se’ls ha de matar “en tot cas”, “en finalitzar aquest tipus de festejos” i “sense la presència del públic” (art. 91.6).
Temporada de bolets o la Federació de criadors de gall combatent espanyol. Jesús Frare Garcia
I, de sobte, ha aparegut la Federació Valenciana de Criadors del Gall Combatent Espanyol (FVCGCE). Feren una presentació davant la premsa a les portes de la Sala la Gallera(2) de Velluters i, com el nom de l’espai permet endevinar, no ha estat una elecció casual: antigament era un lloc de baralles i apostes “que, durant molt de temps, gaudiren de gran popularitat”(3). Vaja, que era una gallera. Repetisc: per a baralles i apostes.
L’argumentari d’aquesta gent és molt interessant. Per una banda usen les justificacions de sempre, els recursos retòrics que fan que la nostra terra semble una cadena de muntatge de l’explotació animal, un sistema de producció en massa i a ritme frenètic d’unitats d’explotació i tortura, totes fetes amb les mateixes peces. Ho adornen amb reivindicacions sui generis que arriben a ser molt sorprenents. Sintetitzat: ...
Tavernes de la Valldigna. Festes 2015. Programació d’explotació animal.Jesús Frare Garcia
El 2011 s’acabaven 20 anys de governs municipals del PP amb l’arribada a l’alcaldia de Jordi Juan, de Compromís, mitjançant un govern de coalició amb el PSPV. L’empresa privada que muntava una plaça portàtil i organitzava els linxaments fins a eixe moment intentà aprofitar la situació per a que l’ajuntament li pagara la festa i li garantira els beneficis, sota l’amenaça de deixar el poble sense bous. La resposta del senyor Jordi Juan fou que els organitzara directament l’ajuntament amb una actuació d’emergència total, d’aquestes que després són impossibles de fer quan la cosa no permet el Cèsar eixir a la llotja del circ a rebre l’ovació del públic. Per a eixes coses, sempre fa falta un informe tècnic, un procediment de concurs o una dotació pressupostària que ha de vindre de fora. És millor que la culpa estiga sempre afora...
Ara, amb la majoria absoluta acabada d’estrenar, Jordi Juan ja acumula 5 anys pagant els bous al carrer amb diners públics, diuen que per mantindre viva la tradició. El cost d’aquest any es situa en un mínim de 10.000€ per 4 dies, una broma de 2.000€ per cada vegada que es donen el gust de linxar bous. A banda d’un abús injustificable, una broma cara...
Vinga, que anem a veure els animalets! Benedicció de Sant Antoni a Almàssera...Jesús Frare Garcia
Diumenge, 9 de febrer de 2014. Mentre mataven la girafa Màrius al zoo de Copenhaguen, a Almàssera celebraven la benedicció de Sant Antoni. (...) L’especisme lliurava dos de les seues batalles quotidianes i es cobrava les seues víctimes. Entre elles, estaven les consciències dels xiquets i xiquetes, que començaven a entrar a les seues gàbies.
... Es molt senzill: qui compra una papereta de loteria, vol guanyar un premi a la vegada que fa una xicoteta donació; qui va a una festa benèfica, es vol divertir sabent que una part de l’entrada o les consumicions van a una bona causa; qui participa en una activitat esportiva de suport a una causa, també té la solidaritat com un afegit… La solidaritat pot dignificar activitats respectables i sempre respectuoses, que no fan cap mal ni representen cap abús. La solidaritat no es pot associar amb caceres per diversió o espectacles de matances de bous, que es situen a l’extrem contrari d’aquest principi.
Els caçadors disfressats de solidaris, carregats de les seues armes i els seus uniformes de camuflatge, semblen els invasors de Mars Attacks!! quan disparaven els seus làsers a tort i a dret, desintegrant la gent mentre cridaven Venim en Pau! No fugiu! Encara pitjor, els taurins a la plaça són com fardatxos d’V sense màscara, mostrant-se tal com son mentre engoleixen una rata viva. Cap màscara els pot humanitzar, i encara menys mentre torturen i maten cries indefenses. Si volen ser solidaris, només ho poden ser lluny de les armes i les places de tortures. Si volen ser solidaris, que entreguen l’import íntegre de les entrades a les persones que volen ajudar. Que facen com el tio Batiste d’Algemesí, que no volia diners tacats amb la sang dels bous...
He pensat en la gent que, finalment, pateix una enganxada del bou. Més de 500 persones patiren ferides als bous al carrer del País Valencià durant l’any 2011, i s’hagué de lamentar la mort de dues més . Les banyes obren ferides que fan perdre molta sang i, quan la persona arriba a l’hospital rep, fins que es coneix el seu grup sanguini, transfusions de sang del grup universal, 0 negatiu.
Jo sóc donant de sang d’aquest grup, i la meua contribució total ja suma més de més de 25 litres. Només espere que aquesta sang i tota la que encara no he donat haja servit i servisca per a salvar moltes vides. És una bona manera de perdre sang, molt millor que la de tota aquesta gent i molt millor que la del pobre bou...
Plaça de tortures. Carrer Xàtiva 28, ciutat de València.Jesús Frare Garcia
(...) Sembla que cerquen tortures del món per a agermanar-les amb les autòctones a mode de justificació, com si volgueren aparentar normalitat mitjançant la complicitat d’altres. Per aquest camí han fet coses com, per exemple, unir la tortura taurina amb la pelleteria o amb la caça per a presentar-les com a pobres damnificades davant la persecució animalista. Amb aquesta mania al cap, fa temps que s’han trobat amb el rodeo americà, un gran exemple de maltractament conjunt de bous i cavalls, perfecte per a ser agermanat a la tortura taurina...
És l’argument especista fonamental convertit en fet, és l’eliminació de l’animal com a fet a considerar. Perquè si, perquè s’ha d’eliminar i perquè ho poden fer: no gaudeixen del patiment, gaudeixen d’un moviment, d’una representació, d’una sensació, d’una tradició. Saben mirar i veure un buid on és el bou, com passa amb eixos fulls de revista amb una foto robada i un text mutilat pel darrere. I saben convertir físicament el bou en un buit.
És, però, com el cadàver d’un suïcida tapat amb un llençol. Com la carta que intenta llegir una presa política, plena gruixudes ratlles negres. Com aquella vella foto retallada amb tisores, amb patètiques mirades al no res, mutilacions de braços i mans i una trista història a fora dels seus marges. És mostrar tapant...
Becerrades cadafaleres d’Algemesí. Fi de les banderilles, l’estoc i el remat.Jesús Frare Garcia
Com que la tortura taurina sempre és l’excepció protegida, l’autoritat en matèria de “benestar animal” dels bous torturats és el reglament taurí espanyol(15) que regula la tortura. Respecte a les becerrades, estableix coses com:
La definició de becerrades, “a les que, per professionals del toreig o simples persones aficionades, es toregen mascles d’edat inferior als 2 anys sota la responsabilitat en tot cas d’una persona professional…” (article 25.e). Es reitera que els animals mai podran tindre més de 2 anys a l’article 45.4. Les “capees” mai seran tal cosa, continuaran sent becerrades. Això si, sense banderilles, ni estoc, ni remat de l’animal davant del públic.
Que cal un informe favorable de l’Ajuntament per a que s’autoritze la seua celebració, que ha d’acreditar la tradició o la justificació de l’acte. Contra el que diu el món taurí, ha estat l’Ajuntament d’Algemesí l’última veu i responsable de la celebració d’aquesta salvatjada, cada any que s’ha fet (art. 91.1.a).
Els animals han de comptar amb les certificacions del Llibre Genealògic de la Raça Bovina (91.1.d).
Amb aquesta edat no és obligatòria la manipulació de les banyes, malgrat que està permesa (art. 48.3).
Se’ls ha de matar “en tot cas”, “en finalitzar aquest tipus de festejos” i “sense la presència del públic” (art. 91.6).
Temporada de bolets o la Federació de criadors de gall combatent espanyol. Jesús Frare Garcia
I, de sobte, ha aparegut la Federació Valenciana de Criadors del Gall Combatent Espanyol (FVCGCE). Feren una presentació davant la premsa a les portes de la Sala la Gallera(2) de Velluters i, com el nom de l’espai permet endevinar, no ha estat una elecció casual: antigament era un lloc de baralles i apostes “que, durant molt de temps, gaudiren de gran popularitat”(3). Vaja, que era una gallera. Repetisc: per a baralles i apostes.
L’argumentari d’aquesta gent és molt interessant. Per una banda usen les justificacions de sempre, els recursos retòrics que fan que la nostra terra semble una cadena de muntatge de l’explotació animal, un sistema de producció en massa i a ritme frenètic d’unitats d’explotació i tortura, totes fetes amb les mateixes peces. Ho adornen amb reivindicacions sui generis que arriben a ser molt sorprenents. Sintetitzat: ...
... La de l’informe és la mateixa imatge de l’elefant a dalt d’un gran tamboret o del tigre saltant un cercle de foc, fonamentada en hores i hores de tortura que els ulls del públic no veuen. Els cínics domadors no tenen problema per a dir que els animals són de la seua família mentre duen els instruments de tortura a les mans, com fan els taurins.
(...) Les persones “amants dels bous” reconeixen que no han donat aigua a les vaques cap dels dies de linxament, i es justifiquen amb la mida i disseny de les instal·lacions. Diuen que, en tot cas, la culpa és de l’Ajuntament per no pagar uns espais més grans, com afirmen haver demanat. En tot cas, aquestes persones que diuen estimar l’animal més bell de la terra fan servir el que tenen abans que renunciar al seu gust pels linxaments. Qui ho pateix són les vaquetes, no ells...
El famós “estudi científic” (que diu que el bou embolat no pateix).Jesús Frare Garcia
... El document facilitat és un text sense signatura ni referències bibliogràfiques, un conjunt de 19 pàgines profusament il·lustrades, amb amples marges, un generós espaiat interlineal i una introducció històrica que, a més, repeteix referències a Mesopotàmia o a Grècia i Roma a la part final. Si, ens tornen a explicar allò del minotaure i també els ha agradat molt la història de Jasó i el Velló d’Or...
Recurrència justificativa. De la “corraleja” de Turbaco als camells de Timan...Jesús Frare Garcia
Els esdeveniments de la setmana de reis mostren les recurrències justificatives de l’explotació animal. Sembla el joc de contar i amagar-se, on les situacions d’explotació que van quedant al descobert a tots els racons del planeta, quan són assenyalades, protesten amb la mateixa cantarella.
(...) Dóna igual el què, l’on, el com i el quan, sempre és el mateix. Sempre hi ha víctimes animals, associacions de persones expertes en defensa de la cosa i gent de la política que vol aprofitar per aparèixer com a defensora de les velles tradicions i dels drets de la gent a fer i desfer, que està per sobre dels animals. Sempre, el fet és previ a la justificació i la qüestió està en justificar-se, en justificar qualsevol cosa.
No vull ferir cap persona amb les comparacions, però és que les rialles a sota dels cadàvers de persones negres penjades i les de la batalla de rates de El Puig són les mateixes. Són pactes amb el diable que denigren i desvesteixen de tota dignitat allò que es vol inferior, que sostenen les pors i el rebuig d’allò que és diferent, que segellen complicitats bastides sobre una falsa igualtat. Prejudicis racistes i especistes per a tapar l’explotació, l’aprofitament, el robatori i la injustícia, mentre unes poques mans continuen recollint els seus beneficis...
Fort i noble, elegant i útil, obedient i dúctil. Els cavalls anaven sorgint entre les notícies del TN Migdia de TV3 del 26/02/2013 : poc més d’una hora de durada i unes poques entrades per a entendre l’abast de l’especisme.
El lloc central correspon a un d’eixos adoctrinaments disfressats de periodisme. La “notícia” és, en realitat, un publireportatge patrocinat pels poders públics que subvencionen la indústria d’explotació animal. El format es repeteix, adaptat a les circumstàncies, cada vegada que esclata un escàndol alimentari, quasi sempre generat per aquesta indústria i, sovint, amb recomptes d’individus humans morts o malalts a causa d’una intoxicació o d’una infecció. Inclouen veus autoritzades que s’encarreguen de tranquil·litzar la població amb una lloança a les bondats de la carn o el derivat de torn. En cap cas, és clar, s’ha de deixar de comprar el producte sospitós.
Aquesta vegada es tracta de fer front a la desconfiança que ha generat un engany consistent en vendre productes que contenen carn de cavall sense que figure a la llista d’ingredients, on només hi és la carn de vedella…
L’espant de Camarero. Trobades forçades entre víctimes de la tortura taurina. Jesús Frare Garcia
Continuació de "Bous al carrer. L’espai i el temps ocupat”...
... Són les conseqüències i els punts de vista de la part humana d’aquestes trobades forçades, conegudes i repetides. Moltíssimes històries de persones que s'hi troben sense haver estat conscients que es podria produir, com és el cas de les ferides o mortes mentre observen els bous al carrer des d’una barrera que els animals trenquen o salten, o després que entren a sa casa, situada dins de l’espai de linxament. I de les que l’hem patida perquè l’explotació s’entesta en mantindre una activitat que és perillosa també per a tothom, no només per a qui participa voluntària i conscientment en ella.
... També hem de saber veure les conseqüències per a l’altra part, la víctima principal que només vol fugir...
És ara, és ací, és el que feu. Sou vosaltres, ets tu. Jesús Frare Garcia
... Tots es resumeixen en aquella imatge dels invasors de Mars Attacks cridant We come in Peace mentre desintegraven la gent. Negació darrere de negació de l’evidència, les que més es repeteixen són les que giren al voltant de “no maltractem”. (...) Després, arriba el “hui no és el dia per a protestar”, que és dia de festa i l’únic que vol la gent antitaurina és pertorbar-la (...) Segueix amb el “no som nosaltres”, que criminalitzem gent normal, bona gent (...) I, finalment, està el “no és ací”...
Deures apressants. Prou de festes i diversions amb el patiment dels altres a...Jesús Frare Garcia
El treball constant de la gent animalista a Euskal Herria ha calat a Galdakao, un municipi de quasi 30.000 persones a tocar de Bilbo. El setembre s’aprovà una moció que tancava la porta als espectacles amb animals , i ara s’ha vetat l’espectacle de Gorriti , que s’havia proposat per primera vegada per a les festes del barri d’Aperribai.
Aquest lamentable “espectacle” és un exercici d’adoctrinament en la insensibilitat dels xiquets i xiquetes...
Jesús Frare i Garcia (Iniciativa Animalista). Xerrada del 10/05/2014 – Ateneu llibertari Alomà – Tarragona.
... La lluita contra eixes lògiques d’explotació sempre denuncia evidències que tothom pot veure i que desapareixen dins del discurs construït des d’eixes lògiques que tenen el poder i els diners per a negar-les. Per això, l’única cosa que es necessita és prendre consciència de la injustícia i rebutjar-la.
... Anem a parlar d’aquesta lògica en el cas de les “festes amb bous”. Comencem per la primera evidència, fora de les lògiques justificatives: es tracta d’un linxament.
Becerrades cadafaleres d'Algemesí: la salut de l’animalet. Jesús Frare Garcia
Cal començar per les trampes de tot plegat.
Segons els conceptes taurins, una “capea" és un festeig menor on aficionats toregen vedells o jònecs(5) i, per tant, la barbàrie actual de les becerrades ja ho és. Es defineix com a un “acte contraposat a la lídia reglamentària, que es regeix per unes normes i una estètica”. Aficionats disfressats i passats de voltes front a un animalet que no es pot defensar, i que fins i tot reglamentàriament està establert que no es puga defensar(6), no estan “gaudint de la pràctica del toreig”, que és allò que els senyorets cortijeros anomenen “art” a les seues tertúlies taurines. En tot cas, estan guanyant experiència per a bombero torero o altres coses semblants.
Entenc que l’error ha estat restringir el concepte de capea a aquest “servei lúdic” que ofereixen els tentaderos, eixos llocs que tenen vedells i vaquetes per a linxar i que compten amb una placeta adossada a una barra de bar, on ja ofereixen paquets de borratxera més festa més capea per a comiats de fadrí i comissions universitàries de finals de curs, a més de les tradicionals bodes i comunions...
... Últimament tinc la sensació que l’animalisme és constantment tractat com Arévalo a la foto de l’alcalde, tot esperant que pose per a la foto amb agulletes que no valen res i no obliguen a res, en actes cerimonials que poden ser buidats de tota significació quan convinga (...) En tot cas, crec que les persones repartidores de pins haurien de tindre clar que l’animalisme no és allò que elles han decidit en els seus moments de reflexió sempre tan lúcids. Supose que entenen que han de conèixer les realitats que aborden, que les seues postures han de ser formades i fonamentades si volen fer polítiques responsables. Si ho fan així, no faran una moció on diu que la colombicultura no és maltractament animal, o no afirmaran coses com que “jo he vist els bous al carrer, i no són maltractament”. I si volen continuar amb això, els hem de deixar clar que no volem l’agulleta. Han de restar sense l’oportunitat de continuar amb això...
Senzillament, l’explotació és allò que assenyala el dit del moviment pels drets dels animals. Com que és difícil discutir sobre l’explotació animal per a qui la defensa, allò més fàcil és discutir sobre el dit. Dintre d’aquesta tendència es situen les denúncies sobre la coherència i la integritat de les persones veganes, com la de menjar vegetals que han crescut a camps femats o, la més famosa, la de menjar d’amagat pernil i formatge. També, sobre la seua separació de la realitat, la seua insensatesa o, directament, la seua bogeria, on s’enllaça sovint amb el delicte d’imposar el veganisme a fills i filles. La de formar una secta inquisitorial que persegueix les persones “normals”. La de la ridiculització que, en el cas de les dones, sol anar acompanyada de valoracions sobre el físic o el grau satisfacció sexual que mai han estat demanades, generalment fetes per bombes de colesterol i àcid úric amb potes que es pensen que son Brad Pitt. O, pitjor encara, la de la criminalització, amb acusacions d’agressions i, fins i tot, de practicar el terrorisme organitzat...
Tordesillas. Altre any, el segon dimarts de setembre ens ha portat el linxament anunciat del Toro de la Vega. Li deien Volante. Patí durant 21 minuts, i no tingué cap oportunitat. Sembla que l’espectacle avergonyí, fins i tot, el cor de cínics que cobreix la massacre amb la història, la tradició o la sempiterna lluita d’allò que es manté autèntic front a la globalització i la influència cultural anglosaxona . Són, però, la mateixa gent que defensa que la cultura tradicional no creu en la eradicació de la violència, que no cap altra solució que dirigir-la cap a objectius no humans per a evitar així la proliferació d’una violència sense sentit en la societat i els éssers humans. Els mateixos adoradors de l’immemorial torneig...
(...) Em centre en els bous al carrer perquè són el millor exemple de l’especificitat de la lluita animalista a aquesta terra. Totes les realitats poden ser qualificades com a específiques, i el fet de subratllar aquest especificitat pot ser qualificat com a una obvietat. Passa, però, que aquesta especificitat és molt marcada i difícilment comparable amb altres de l’estat espanyol, on es construeixen discursos animalistes uniformitzadors que, com a tals, topen amb la diversitat. Discursos als què la diversitat fa nosa i que, per tant, l’han d’obviar i fins i tot negar.
Les becerrades cadafaleres d’Algemesí són una barbàrie molt diferent d’altres, i amb molt poques semblances amb el Toro de la Vega. Algemesí no és Tordesillas.
A Algemesí hi ha un moviment animalista, la Folgança–Iniciativa Animalista, que porta anys en lluita contra les becerrades. T’expliquem que son les becerrades i com és eixa lluita.
La paradoxa. Reforma del reglament valencià de linxaments al carrer. Jesús Frare Garcia
En paraules del senyor Sedeño, aquest és el benestar que cap en en nou reglament: “Parlem d’animals de producció que, clar que si, tenen el seu estrès, perquè estan sotmesos a eixa producció. La vaca lletera té l’estrès d’haver de donar 30 litres per vaca i dia. Si no, no és rendible i, desgraciadament, en animals de renda parlem de costos i producció. Per a l’engreix, hem de tindre determinats quilos a determinada edat de sacrifici. Tot això, per suposat, tenint cura de l’animal i respectant totes les legislacions de benestar animal”.
Tercer Sopar Vegà de la Folgança d’Algemesí. Dissabte, 30 de gener de 2016, al bar de la Cooperativa, al carrer Passeig d’Algemesí. S’entregaren els premis de la Folgança:
Premis Batiste Borràs 2016, per la seua contribució al progrés cap a un món sense tortura taurina:
Francesc Viadel, periodista i escriptor algemesinenc.
Jesús Martínez, activista antituarí que, al 2014, fou brutalment agredit a la plaça de bous d’Algemesí.
Premi Cuerno Quemao 2016, per tot el contrari:
Jesús Bueno, propagandista i censor taurí, incitador de la justificació de la violència.
... Son quatre vedells tancats a prop de la plaça de bous d’Algemesí. Dilluns, 26 de setembre de 2011. Falta poc per a que comence la primera becerrada de la setmana de bous . El dimecres, altres com ells patiran el seu destí.
El Diccionari taurí del centre etnogràfic del bou de lídia de Castella-Lleó diu que una becerrada és un festeig on es toregen vedells que, en cap cas, poden superar els dos anys d’edat ni causar perill amb les seues defenses. En aquest tipus de jonegades pot participar gent professional, aficionada o joves que s’inicien en el món del toreig, sota la direcció d’una persona amb experiència...
El nom de la pel·lícula Trobades a la tercera fase s’inspira en la classificació Hynek dels contactes entre éssers humans amb alienígenes. La trobada pròxima de tercera fase (RR3) arriba al contacte visual: un individu humà veu alienígenes, fora o dins de les seues màquines. El somni de la comunicació entre uns i altres arriba amb la cinquena fase (RR5).
Amb els anys, cada vegada em resulten més difícils les experiències de primer contacte, les trobades amb persones que entenen la vida sense que els altres animals siguen un factor a tindre en compte. Tope amb cosmovisions que arriben de les profunditats de l’especisme, que es mostren a través d’expressions tan punyents que obren un abisme entre elles i jo. Cadascuna de les moltes vegades que tinc una d’aquestes experiències, em venen a la ment aquelles escenes de Ballant amb llops , amb els sioux Zintká Nagwáka i Pehín Otháte i el tinent Dunbar al voltant del foc, buscant la forma de saltar les enormes barreres de comunicació que els separaven.
... Nosaltres hem insistit moltes vegades que el reglament de bous al carrer és paper mullat, que no és altra cosa que una justificació dels linxaments que no evita el patiment animal i que, fins i tot, no està pensat per a la seua aplicació, com es demostra amb aquests casos. Qui s’hauria encarregat de verificar la seua aplicació als pobles on fan correbous embolats? On han estat els controls?...
Decepció. Antimanual per a ús d'espessos especistes, especiòlegs i especians.Jesús Frare Garcia
És el món de les persones compromeses i en lluita, que dediquen a canviar el món molt de temps i esforços. També diners que espigolen entre tot el que tenen a les butxaques, i també coneixements, i experiència, i capacitats, i somnis… I, davant el Treblinka etern , se les ha de “vendre” el producte amb un elaborat argumentari, encapçalat pels motius més “egoístes” al voltant de la salut, l’economia, l’ecologia, el canvi climàtic o l’explotació obrera. I demanen més explicacions, fins i tot les exigeixen. I fugen una i altra vegada d’estudi, i s’agafen a cada clau roent que creuen haver trobat. I, gràcies als privilegis que els atorga l’especisme, decideixen que se seguiran aprofitant del seu poder...
La presència constant d’animals al nostre llenguatge, ja siga parlat o simbòlic, mostra la falta de consideració cap a elles i ells i ajuda a que es “normalitze”, es perpetue. “Rebaixar” el individus humans a la categoria dels altres animals és una forma de justificar el menyspreu i la falta de consideració cap a ells: porc jueu, rata groga, mico africà, gos americà… Cabró, més puta que les gallines, brut com un porc, grossa com una vaca… Els individus humans que són així són com “els altres”, no com “nosaltres”. No mereixen cap consideració, com és normal amb els altres animals...
... La de l’informe és la mateixa imatge de l’elefant a dalt d’un gran tamboret o del tigre saltant un cercle de foc, fonamentada en hores i hores de tortura que els ulls del públic no veuen. Els cínics domadors no tenen problema per a dir que els animals són de la seua família mentre duen els instruments de tortura a les mans, com fan els taurins.
(...) Les persones “amants dels bous” reconeixen que no han donat aigua a les vaques cap dels dies de linxament, i es justifiquen amb la mida i disseny de les instal·lacions. Diuen que, en tot cas, la culpa és de l’Ajuntament per no pagar uns espais més grans, com afirmen haver demanat. En tot cas, aquestes persones que diuen estimar l’animal més bell de la terra fan servir el que tenen abans que renunciar al seu gust pels linxaments. Qui ho pateix són les vaquetes, no ells...
El famós “estudi científic” (que diu que el bou embolat no pateix).Jesús Frare Garcia
... El document facilitat és un text sense signatura ni referències bibliogràfiques, un conjunt de 19 pàgines profusament il·lustrades, amb amples marges, un generós espaiat interlineal i una introducció històrica que, a més, repeteix referències a Mesopotàmia o a Grècia i Roma a la part final. Si, ens tornen a explicar allò del minotaure i també els ha agradat molt la història de Jasó i el Velló d’Or...
Recurrència justificativa. De la “corraleja” de Turbaco als camells de Timan...Jesús Frare Garcia
Els esdeveniments de la setmana de reis mostren les recurrències justificatives de l’explotació animal. Sembla el joc de contar i amagar-se, on les situacions d’explotació que van quedant al descobert a tots els racons del planeta, quan són assenyalades, protesten amb la mateixa cantarella.
(...) Dóna igual el què, l’on, el com i el quan, sempre és el mateix. Sempre hi ha víctimes animals, associacions de persones expertes en defensa de la cosa i gent de la política que vol aprofitar per aparèixer com a defensora de les velles tradicions i dels drets de la gent a fer i desfer, que està per sobre dels animals. Sempre, el fet és previ a la justificació i la qüestió està en justificar-se, en justificar qualsevol cosa.
No vull ferir cap persona amb les comparacions, però és que les rialles a sota dels cadàvers de persones negres penjades i les de la batalla de rates de El Puig són les mateixes. Són pactes amb el diable que denigren i desvesteixen de tota dignitat allò que es vol inferior, que sostenen les pors i el rebuig d’allò que és diferent, que segellen complicitats bastides sobre una falsa igualtat. Prejudicis racistes i especistes per a tapar l’explotació, l’aprofitament, el robatori i la injustícia, mentre unes poques mans continuen recollint els seus beneficis...
Fort i noble, elegant i útil, obedient i dúctil. Els cavalls anaven sorgint entre les notícies del TN Migdia de TV3 del 26/02/2013 : poc més d’una hora de durada i unes poques entrades per a entendre l’abast de l’especisme.
El lloc central correspon a un d’eixos adoctrinaments disfressats de periodisme. La “notícia” és, en realitat, un publireportatge patrocinat pels poders públics que subvencionen la indústria d’explotació animal. El format es repeteix, adaptat a les circumstàncies, cada vegada que esclata un escàndol alimentari, quasi sempre generat per aquesta indústria i, sovint, amb recomptes d’individus humans morts o malalts a causa d’una intoxicació o d’una infecció. Inclouen veus autoritzades que s’encarreguen de tranquil·litzar la població amb una lloança a les bondats de la carn o el derivat de torn. En cap cas, és clar, s’ha de deixar de comprar el producte sospitós.
Aquesta vegada es tracta de fer front a la desconfiança que ha generat un engany consistent en vendre productes que contenen carn de cavall sense que figure a la llista d’ingredients, on només hi és la carn de vedella…
L’espant de Camarero. Trobades forçades entre víctimes de la tortura taurina. Jesús Frare Garcia
Continuació de "Bous al carrer. L’espai i el temps ocupat”...
... Són les conseqüències i els punts de vista de la part humana d’aquestes trobades forçades, conegudes i repetides. Moltíssimes històries de persones que s'hi troben sense haver estat conscients que es podria produir, com és el cas de les ferides o mortes mentre observen els bous al carrer des d’una barrera que els animals trenquen o salten, o després que entren a sa casa, situada dins de l’espai de linxament. I de les que l’hem patida perquè l’explotació s’entesta en mantindre una activitat que és perillosa també per a tothom, no només per a qui participa voluntària i conscientment en ella.
... També hem de saber veure les conseqüències per a l’altra part, la víctima principal que només vol fugir...
És ara, és ací, és el que feu. Sou vosaltres, ets tu. Jesús Frare Garcia
... Tots es resumeixen en aquella imatge dels invasors de Mars Attacks cridant We come in Peace mentre desintegraven la gent. Negació darrere de negació de l’evidència, les que més es repeteixen són les que giren al voltant de “no maltractem”. (...) Després, arriba el “hui no és el dia per a protestar”, que és dia de festa i l’únic que vol la gent antitaurina és pertorbar-la (...) Segueix amb el “no som nosaltres”, que criminalitzem gent normal, bona gent (...) I, finalment, està el “no és ací”...
Deures apressants. Prou de festes i diversions amb el patiment dels altres a...Jesús Frare Garcia
El treball constant de la gent animalista a Euskal Herria ha calat a Galdakao, un municipi de quasi 30.000 persones a tocar de Bilbo. El setembre s’aprovà una moció que tancava la porta als espectacles amb animals , i ara s’ha vetat l’espectacle de Gorriti , que s’havia proposat per primera vegada per a les festes del barri d’Aperribai.
Aquest lamentable “espectacle” és un exercici d’adoctrinament en la insensibilitat dels xiquets i xiquetes...
Jesús Frare i Garcia (Iniciativa Animalista). Xerrada del 10/05/2014 – Ateneu llibertari Alomà – Tarragona.
... La lluita contra eixes lògiques d’explotació sempre denuncia evidències que tothom pot veure i que desapareixen dins del discurs construït des d’eixes lògiques que tenen el poder i els diners per a negar-les. Per això, l’única cosa que es necessita és prendre consciència de la injustícia i rebutjar-la.
... Anem a parlar d’aquesta lògica en el cas de les “festes amb bous”. Comencem per la primera evidència, fora de les lògiques justificatives: es tracta d’un linxament.
Becerrades cadafaleres d'Algemesí: la salut de l’animalet. Jesús Frare Garcia
Cal començar per les trampes de tot plegat.
Segons els conceptes taurins, una “capea" és un festeig menor on aficionats toregen vedells o jònecs(5) i, per tant, la barbàrie actual de les becerrades ja ho és. Es defineix com a un “acte contraposat a la lídia reglamentària, que es regeix per unes normes i una estètica”. Aficionats disfressats i passats de voltes front a un animalet que no es pot defensar, i que fins i tot reglamentàriament està establert que no es puga defensar(6), no estan “gaudint de la pràctica del toreig”, que és allò que els senyorets cortijeros anomenen “art” a les seues tertúlies taurines. En tot cas, estan guanyant experiència per a bombero torero o altres coses semblants.
Entenc que l’error ha estat restringir el concepte de capea a aquest “servei lúdic” que ofereixen els tentaderos, eixos llocs que tenen vedells i vaquetes per a linxar i que compten amb una placeta adossada a una barra de bar, on ja ofereixen paquets de borratxera més festa més capea per a comiats de fadrí i comissions universitàries de finals de curs, a més de les tradicionals bodes i comunions...
... Últimament tinc la sensació que l’animalisme és constantment tractat com Arévalo a la foto de l’alcalde, tot esperant que pose per a la foto amb agulletes que no valen res i no obliguen a res, en actes cerimonials que poden ser buidats de tota significació quan convinga (...) En tot cas, crec que les persones repartidores de pins haurien de tindre clar que l’animalisme no és allò que elles han decidit en els seus moments de reflexió sempre tan lúcids. Supose que entenen que han de conèixer les realitats que aborden, que les seues postures han de ser formades i fonamentades si volen fer polítiques responsables. Si ho fan així, no faran una moció on diu que la colombicultura no és maltractament animal, o no afirmaran coses com que “jo he vist els bous al carrer, i no són maltractament”. I si volen continuar amb això, els hem de deixar clar que no volem l’agulleta. Han de restar sense l’oportunitat de continuar amb això...
Senzillament, l’explotació és allò que assenyala el dit del moviment pels drets dels animals. Com que és difícil discutir sobre l’explotació animal per a qui la defensa, allò més fàcil és discutir sobre el dit. Dintre d’aquesta tendència es situen les denúncies sobre la coherència i la integritat de les persones veganes, com la de menjar vegetals que han crescut a camps femats o, la més famosa, la de menjar d’amagat pernil i formatge. També, sobre la seua separació de la realitat, la seua insensatesa o, directament, la seua bogeria, on s’enllaça sovint amb el delicte d’imposar el veganisme a fills i filles. La de formar una secta inquisitorial que persegueix les persones “normals”. La de la ridiculització que, en el cas de les dones, sol anar acompanyada de valoracions sobre el físic o el grau satisfacció sexual que mai han estat demanades, generalment fetes per bombes de colesterol i àcid úric amb potes que es pensen que son Brad Pitt. O, pitjor encara, la de la criminalització, amb acusacions d’agressions i, fins i tot, de practicar el terrorisme organitzat...
Tordesillas. Altre any, el segon dimarts de setembre ens ha portat el linxament anunciat del Toro de la Vega. Li deien Volante. Patí durant 21 minuts, i no tingué cap oportunitat. Sembla que l’espectacle avergonyí, fins i tot, el cor de cínics que cobreix la massacre amb la història, la tradició o la sempiterna lluita d’allò que es manté autèntic front a la globalització i la influència cultural anglosaxona . Són, però, la mateixa gent que defensa que la cultura tradicional no creu en la eradicació de la violència, que no cap altra solució que dirigir-la cap a objectius no humans per a evitar així la proliferació d’una violència sense sentit en la societat i els éssers humans. Els mateixos adoradors de l’immemorial torneig...
(...) Em centre en els bous al carrer perquè són el millor exemple de l’especificitat de la lluita animalista a aquesta terra. Totes les realitats poden ser qualificades com a específiques, i el fet de subratllar aquest especificitat pot ser qualificat com a una obvietat. Passa, però, que aquesta especificitat és molt marcada i difícilment comparable amb altres de l’estat espanyol, on es construeixen discursos animalistes uniformitzadors que, com a tals, topen amb la diversitat. Discursos als què la diversitat fa nosa i que, per tant, l’han d’obviar i fins i tot negar.
Les becerrades cadafaleres d’Algemesí són una barbàrie molt diferent d’altres, i amb molt poques semblances amb el Toro de la Vega. Algemesí no és Tordesillas.
A Algemesí hi ha un moviment animalista, la Folgança–Iniciativa Animalista, que porta anys en lluita contra les becerrades. T’expliquem que son les becerrades i com és eixa lluita.
La paradoxa. Reforma del reglament valencià de linxaments al carrer. Jesús Frare Garcia
En paraules del senyor Sedeño, aquest és el benestar que cap en en nou reglament: “Parlem d’animals de producció que, clar que si, tenen el seu estrès, perquè estan sotmesos a eixa producció. La vaca lletera té l’estrès d’haver de donar 30 litres per vaca i dia. Si no, no és rendible i, desgraciadament, en animals de renda parlem de costos i producció. Per a l’engreix, hem de tindre determinats quilos a determinada edat de sacrifici. Tot això, per suposat, tenint cura de l’animal i respectant totes les legislacions de benestar animal”.
Tercer Sopar Vegà de la Folgança d’Algemesí. Dissabte, 30 de gener de 2016, al bar de la Cooperativa, al carrer Passeig d’Algemesí. S’entregaren els premis de la Folgança:
Premis Batiste Borràs 2016, per la seua contribució al progrés cap a un món sense tortura taurina:
Francesc Viadel, periodista i escriptor algemesinenc.
Jesús Martínez, activista antituarí que, al 2014, fou brutalment agredit a la plaça de bous d’Algemesí.
Premi Cuerno Quemao 2016, per tot el contrari:
Jesús Bueno, propagandista i censor taurí, incitador de la justificació de la violència.
... Son quatre vedells tancats a prop de la plaça de bous d’Algemesí. Dilluns, 26 de setembre de 2011. Falta poc per a que comence la primera becerrada de la setmana de bous . El dimecres, altres com ells patiran el seu destí.
El Diccionari taurí del centre etnogràfic del bou de lídia de Castella-Lleó diu que una becerrada és un festeig on es toregen vedells que, en cap cas, poden superar els dos anys d’edat ni causar perill amb les seues defenses. En aquest tipus de jonegades pot participar gent professional, aficionada o joves que s’inicien en el món del toreig, sota la direcció d’una persona amb experiència...
El nom de la pel·lícula Trobades a la tercera fase s’inspira en la classificació Hynek dels contactes entre éssers humans amb alienígenes. La trobada pròxima de tercera fase (RR3) arriba al contacte visual: un individu humà veu alienígenes, fora o dins de les seues màquines. El somni de la comunicació entre uns i altres arriba amb la cinquena fase (RR5).
Amb els anys, cada vegada em resulten més difícils les experiències de primer contacte, les trobades amb persones que entenen la vida sense que els altres animals siguen un factor a tindre en compte. Tope amb cosmovisions que arriben de les profunditats de l’especisme, que es mostren a través d’expressions tan punyents que obren un abisme entre elles i jo. Cadascuna de les moltes vegades que tinc una d’aquestes experiències, em venen a la ment aquelles escenes de Ballant amb llops , amb els sioux Zintká Nagwáka i Pehín Otháte i el tinent Dunbar al voltant del foc, buscant la forma de saltar les enormes barreres de comunicació que els separaven.
... Nosaltres hem insistit moltes vegades que el reglament de bous al carrer és paper mullat, que no és altra cosa que una justificació dels linxaments que no evita el patiment animal i que, fins i tot, no està pensat per a la seua aplicació, com es demostra amb aquests casos. Qui s’hauria encarregat de verificar la seua aplicació als pobles on fan correbous embolats? On han estat els controls?...
Decepció. Antimanual per a ús d'espessos especistes, especiòlegs i especians.Jesús Frare Garcia
És el món de les persones compromeses i en lluita, que dediquen a canviar el món molt de temps i esforços. També diners que espigolen entre tot el que tenen a les butxaques, i també coneixements, i experiència, i capacitats, i somnis… I, davant el Treblinka etern , se les ha de “vendre” el producte amb un elaborat argumentari, encapçalat pels motius més “egoístes” al voltant de la salut, l’economia, l’ecologia, el canvi climàtic o l’explotació obrera. I demanen més explicacions, fins i tot les exigeixen. I fugen una i altra vegada d’estudi, i s’agafen a cada clau roent que creuen haver trobat. I, gràcies als privilegis que els atorga l’especisme, decideixen que se seguiran aprofitant del seu poder...
La presència constant d’animals al nostre llenguatge, ja siga parlat o simbòlic, mostra la falta de consideració cap a elles i ells i ajuda a que es “normalitze”, es perpetue. “Rebaixar” el individus humans a la categoria dels altres animals és una forma de justificar el menyspreu i la falta de consideració cap a ells: porc jueu, rata groga, mico africà, gos americà… Cabró, més puta que les gallines, brut com un porc, grossa com una vaca… Els individus humans que són així són com “els altres”, no com “nosaltres”. No mereixen cap consideració, com és normal amb els altres animals...
Tsunami Stranger Pigs (III). Ramaderia vs Agricultura i altres coses. Jesús Frare Garcia
A un dels textos de referència ens expliquen que les nostres propostes es redueixen al plànol personal, a les conviccions i, sobre tot, a les formes de consum per a comprar i menjar distint. Això porta a que tothom siga culpable per igual. “Gens de política, només mercat”, ens diuen. Després ens diuen que, certament, “és imprescindible tindre uns hàbits racionals i responsables” i no estaríem parlant d’una responsabilitat individual, perquè “per a aconseguir que això siga generalitzat s’ha de recórrer a l’acció política”.
(...) Després de veure els gavians argentats en acció, em declare ferm partidari seu. La imatge d’una banda de roders voladors furtant el menjar que llancen als pingüins presoners del Zoo de Barcelona no la pot superar ni el Robin Hood. Són el símbol de la Lliberat amb ales, burlant-se i aprofitant-se de l’explotació animal feta presó i davant dels seus nassos. Cert que també furten l’entrepà de les mans als xiquets i xiquetes d’una escola, però ningú és perfecte. Humans igual a menjar: diu Tomàs Moltalvo, responsable de control de ‘plagues’ de la mateixa Agència de Salut Pública de Barcelona que continua exterminant coloms, que els gavians “furten tot el menjar que poden” i que “ja són més oportunistes que caçadores”. La ciutat és una gran mercat ple de prestatgeries, i qui hi viu s’acostuma a anar i agafar el que necessita...
Cavall de Troia? La tortura taurina no és patrimoni cultural.Jesús Frare Garcia
... Al País Valencià tenim experiències on la tortura taurina ha volgut fer-se amb el reconeixement de la UNESCO, amagada al darrere de la cultura de veritat. I no ho ha aconseguit: la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí és patrimoni de tota la Humanitat com es mereix, i per a ser-ho, la candidatura deixà molt clar que la nefasta setmana de bous, que taca de sang la plaça Major el mateix mes de setembre, pocs dies després de les processons i els balls, no té res a veure amb el que la festa representa.
A València, no estaria gens be que hagueren gastat la gran figura de vareta de la falla de l’Ajuntament com a cavall de Troia per a ocultar a dins la tortura taurina...
Només m’interessa la part dels arguments o, millor dit, l’argument. Tot gira al voltant de la contradicció i la hipocresia (...). Torne a la frase: “eixe bou que [vostè] ja no veurà morir serà, a partir d’ara, eixa vedella envasada que recollirà del refrigerador del supermercat. Menjarà, com fins ara, carn sense ulls”. Eixe “a partir d’ara” no té altre sentit que la manipulació, i més al costat del “com fins ara” posterior. La vedella envasada del supermercat sempre ha estat allí. Seria completament aliena a la tortura taurina si no fóra perquè molta prové d’animals que han viscut a les idíl·liques deveses, i que han estat descartats en el joc macabre de las tientas pel negoci ramader, que té en el escorxador la més modesta de les seues fonts d’ingressos. I és que ningú pot guanyar els taurins en hipocresia.
Per primera vegada en la meua vida, vaig estar al tumult de gent davant el caixó del bou, entre els crits i els petards, les carcasses que anuncien el bou en corda i els colps a eixa caixa de morts on el tenen tancat. Per primera vegada vaig seguir un bou lligat des de que el tragueren del calaix fins que el tornaren a ficar dins. És difícil calcular la por que aquell animal ha de sentir. Ens ho diu amb els seus crits, amb l’enorme quantitat de bromera que llança per la boca i amb els seus ulls aterrits, que es mouen frenètics cap a tot el que li passa a banda i banda...
Tir i arrossegament. Tradició, esport, estima. Estètica de l’especisme.Jesús Frare Garcia
Informe sobre tir i arrossegament realitzat per Jesús Frare per a Iniciativa Animalista. Descripció d’unes pràctiques absolutament contemporànies, malgrat la seua estètica, que es situen en l’explotació animal per entreteniment.
Falses imatges, justificacions i barreres. De l’editorial de La Veu. Jesús Frare Garcia
Com diu Gary Francione, són les conseqüències dels animals com a objectes per a un ús, sempre contradictori i generalment incompatible amb el “benestar animal”. Els animals són propietats, i els interessos dels éssers humans propietaris s’imposen obligatòriament sobre les normes de benestar contradictòries amb eixos interessos, gràcies a la funcionalitat d’adjectius com “injustificat” o “innecessari”. Aquests interessos no només no es posen en qüestió, sinó que són protegits amb tota classe de justificacions a les mateixes normes de benestar. Finalment, i per si de cas, els mecanismes de control front a “l’abús” o el “maltractament innecessari” són tan laxes que, de nou, no tenen altra funció que la de justificar l’explotació. El linxaments de bous al carrer també són la confirmació màxima d’aquesta teoria...
Similar to Bous, cavalls, coloms. Realitat valenciana i respostes necessàries. (20)
Tsunami Stranger Pigs (I). Quatre anys i mig després del Qué comemos?Jesús Frare Garcia
"Si allò que pretenen els periodistes és seguir les directrius de la indústria, els arreglen una visita a una granja on el terra no té ni un bri de pols i els porcs són de color rosa resplendent, com si es dutxaren tots els dies. Formen grups ordenats i reduïts a dins de tancats que semblen les classes d’una universitat de pagament, fent de fons perfecte per a que uns senyors amb bata blanca t’expliquen que eixa i no altra és la realitat del sector i que menjar carn és sa”.
"I, per suposat, apareixen els animals com a referents: 'el primer dia és terrible, el segon també, el tercer una mica menys i als huit dies fas això igual que si matares conills o gallines'. Quan ens diuen que no és respectuós comparar les realitats, els patiments i les tragèdies d’humans i no humans, hem de recordar que els botxins sempre acaben fent aquestes comparacions des del menyspreu. Maks el carnisser també amenaçava dient que podia trencar el coll d’una persona amb la mateixa facilitat que trencava el d’un conill o el d’una gallina”.
L’obesitat mata i la carn no? La indústria d’explotació animal entre cotons. Jesús Frare Garcia
Podem dir que l’obesitat mata i que provoca càncer, tot deixant ben clar que tota la culpa recau en eixa gent poc saludable i perdedora que l’única cosa que hauria de fer es perdre pes. Per a això està el rebuig social a la gent grassa, gràcies gordofòbia!! Al contrari, no podem dir que la carn mata o que provoca càncer, perquè la indústria que paga la publicitat i que fins i tot sosté càtedres de nutrició no pot ser la culpable. Qui ho faça, encara que siga l’OMS, s’haurà d’enfrontar a la nòmina de gent amb bata blanca que dirà que l’afirmació és exagerada o simplista, perquè en eixe cas res estarà demostrat i si que s’haurà d’atendre a la multiplicitat de factors i causes. La indústria càrnia no es toca...
“Estalvi d’animals”. Fantasmes en la boira benestarista.Jesús Frare Garcia
Des de la nostra perspectiva, els controls són animals als que no fan res i que maten juntament amb els que els han fet de tot, per a comparar els uns amb els altres. Si, per exemple, estan comprovant els efectes d’un substància (un medicament, un aliment o nutrient, un producte químic…) tenen un o diversos grups d’animals als que inoculen eixa substància amb injeccions, a través de l’aigua o el menjar, a través dels ulls o de la pell… I tenen altre o altres grups que resten esperant a que acaben. Després, maten tots els individus d’uns grups i altres i els disseccionen per a traure mostres i fer comparacions.
El que proposa l’article és que n’hi ha de casos on el nombre de víctimes control es pot reduir, encara que són molt pocs: només en el cas de “controls utilitzats en el mateix laboratori, pels mateixos investigadors, amb els mateixos animals i utilitzant protocols experimentals idèntics o molt semblants, un tipus de situació que pensem [pensen els dos autors] que és molt habitual en molts centres d’investigació”...
Així dissenyen la seua estratègia de victòria, on sempre ha de quedar molt clar que al si dels partits n’hi ha de “debat intern” malgrat que el resultat sempre siga el mateix. Fins i tot el PSPV vol discretament que es sàpiga que tenen veus animalistes que poden representar les persones animalistes que un fatídic dia de cada quatre anys hauran de votar. Però són Compromís, Podem i Esquerra Unida els partits més interessats en esdevindre la veu electoral de l’animalisme. Sobre tot electoral, per separat o en conjunt, i a través d’aquest joc de rol dels representants de tothom i les majories convenients...
... M’agradaria molt que una persona que es dedica a la política professionalment no em diga que està lleig fer política amb els animals, fent servir una visió desprestigiada de la política que, en tot cas, només pot personificar ella. M’agradaria molt, molt i molt que, després de dir coses com aquestes no es deixen portar per l’eufòria i ho acaben de rematar amb allò de “i abans de parlar, caldria que estigueres ben informat”...
A colp d’eleccions ens hem arribat a creure que tothom té una postura clara davant de qualsevol qüestió, però no és així. Decidir és un procés per a cadascú i encaixa mal en la instantània d’unes eleccions, perquè està la gent que no vol participar en confrontacions obertes que no ha demanat, la gent poruga davant els reptes que es plantegen, insegura davant les fermes seguretats i acomplexada davant els llargs i coherents currículums, la basta experiència i les plenes conviccions del camí que s’ha de seguir. Està la gent desinformada, perquè la informació real no interessa als que trauen profit de la situació i està soterrada per la manipulació. Està la gent enganyada per simplificacions interessades que ixen al mig de la complexitat.
Reclam de legalització. Del parany científic al cistell malla. Jesús Frare Garcia
L’exemple del “parany científic” ens permet entendre millor la situació actual. Sempre han necessitat aconseguir una excepció de la prohibició general amb l’objectiu de treure de la il·legalitat la part de fora del parany, la que es veu de lluny, la que el fa evident als ulls de les persones agents rurals, de les ecologistes i de qualsevol altra. Experts en l’esquer, necessiten d’un per a enganyar la llei i continuar fent com sempre d’amagat, a l’interior.
Festes sense sang, inclusives, respectuoses i lliures de violència. Jesús Frare Garcia
Per regla general, allà on tenim animals explotats, maltractats, linxats o matats, també tenim mascles humans gallejant. Els animals són eines de representació del patriarcat, del poder perquè si sobre els més febles, de l’abús de qui està per damunt sobre qui ha de restar sempre sotmés. Per això, l’únic encaix que històricament han tingut les dones en aquestes festes és subordinat, relegades a assistir els homes com a organitzadores, encarregades de vendre la loteria, netejadores o cuineres o com a públic de la festa. No m’imagine com es poden feminitzar aquestes “festes”. No m’imagine com es pot feminitzar la celebració de Sant Pere Nolasc al Puig i la seua batalla de rates, ni res de tot això.
Un km. i 7.000€. Persecució de l’activisme animalista. Jesús Frare Garcia
En tot cas, com que són massa treballs per a taurins, els feren una mesura ad hoc per a que pogueren dedicar tot el seu temps a veure, fumar i riure mentre massacren animals davant dels seus ulls. Parle de la famosa (al menys, per a les persones que la patim) “instrucció d’obligat compliment” de la Direcció General de la Policia. Segons les notícies, s’instaurà en abril de 2015 i fou en resposta a la petició d’organitzacions taurines, com una espècie de vestit a mida exprés en forma de normes repressives. I s’enfaden quan li diem tauromàfia a la tauromàfia...
Circs amb animals (salvatges). PNLs, medalletes i confetis.Jesús Frare Garcia
Quan la informació assenyalava on era realment el problema i la truita es començava a girar, fins i tot des del twitter de la vicepresidenta Oltra es llançaren a respondre frenèticament totes les piulades que assenyalaven cap al retard de les sol·lucions necessàries, ensenyant la medalleta de la llei d’acompanyament. Sempre i en qualsevol cas, i de nou amb la vista posada als mitjans, els únics enemics dels animals al País Valencià són al PP. Falta el proper pas, que consisteix en dir que tothom que no estiga amb això, juga a favor del PP. En resum, que hi haurà camps de concentració i pràctiques d’ensinistrament amb terribles tortures a terres valencianes, aquest any i probablement el següent, per excés de calma i nul·la priorització de mesures necessàries i repetidament anunciades. Que omplim el sarró amb més medalletes i confetis no merescuts. I que necessitem més fets i menys paraules, també pels altres animals.
L’estrany contrast invers dels lleons entre els matolls és igualment aclaridor. Maleïts lleons mascles que només dormen i mengen, fent evident la fortalesa i el lideratge de les femelles! L’única cosa que han de fer és acte de presència quant tota la faena ja està feta amb les seues melenes al vent, per a ser els primers a l’hora de menjar i demostrar la superioritat masculina. I no tenen altra idea genial que posar-se a follar entre els matolls! No, aquesta carn de safari, aquests enemics de l’agricultura, la ramaderia i el progrés humà, aquesta màquina de generar diners del turisme no pot deixar clar que totes les relacions són naturals quan són lliures, i que l’LGTBfòbia és cosa d’idiotes. I encara menys mirant a càmera amb eixa cara de complaença.
#DecidimVLC. Centre de recuperació de gats del carrer al capdavant de les vo...Jesús Frare Garcia
És cert que, segons les bases de #DecidimVLC, el procés ja té massa limitacions com per, a més, haver de competir amb les aspiracions d’ampliar per aquesta via les dotacions pressupostàries de les regidories, des de les millor dotades fins a les ornamentals (com és el cas de la regidoria de benestar animal). Ja està el límit de la minsa dotació per a pressupostos participatius: 7 milions d’euros que no representen ni un 1% dels vora 800 de pressupost municipal. Ja està el límit de les competències municipals que, òbviament, són les úniques que caben als pressuposts participatius de l’Ajuntament. I està la limitació a les inversions amb una vida útil de més d’un any, que deixa fora les activitats o programes culturals, educatius, festius, etc.; els serveis com els de neteja o els socials (així com la major dotació pels que ja existeixen) o les subvencions a organitzacions privades o a iniciatives ciutadanes que cobreixen necessitats, fins i tot obligacions, que les administracions deixen de banda.
Fa temps que les organitzacions taurines persegueixen la lliure opinió. Per a justificar-se davant del seu públic, s’han acostumat a instrumentalitzar la justícia amb denúncies contra càrrecs públics i institucions que prenen mesures en contra dels interessos taurins i també contra persones que s’expressen a les xarxes, gràcies als seus censors especialitzats en monitorejar-les. S’aprofiten, sobre tot, de fets tristos com la malaltia del xiquet Adrián o la mort de Víctor Barrio. La Fundación del Toro de Lídia, que té com a carta de presentació el nombre de denúncies que gestiona, vol rendibilitzar aquesta tragèdia aprofitant la troballa de la Datxu, regidora a Catarroja que immediatament han identificat com “de Podemos”.
A l’altra banda del cordó es percep la sensació d’impunitat dels que defensen allò seu, perquè els han provocat, perquè estem al seu poble, perquè és el seu país, perquè és la seua llei… Ho he vist mil i una vegades a les manifestacions animalistes, i sobre tot a les antitaurines: insulten sense por, amenacen unflant el pit, avisen que trencaran càmeres si algú els grava. Fins i tot, es desplacen cercant punts de contacte on consumar les seues agressions premeditades, assumides per l’autoritat com a conseqüències naturals de la pertorbació de la norma. Fins i tot han estat agressions sexuals, vells fastigosos grapejant xiquetes tot el que han pogut, però no passa mai res. Molt poques vegades són recriminats, i encara menys són identificats o detinguts. Ells no són el problema, el problema és la protesta.
Coloms de raça, ornamentals i de fantasia. El ball de l’Angry Bird.Jesús Frare Garcia
Ara, com passa amb les races de gossos i els seus pedigrís, son majoritàriament capricis, hobbies i negocis. Existeixen campionats i exhibicions, on els criadors i aficionats (com sempre, és difícil trobar dones fent tot això) mostren els seus candidats i parlen de les seues tècniques de cria a la recerca del “colom perfecte”, dins dels estàndards de raça. Així, multipliquen els encreuaments d’individus amb “tipus fiables” i, arribat el cas, recorren a la consanguinitat per a mantindre i reforçar determinades característiques i “tipus”, tot aprofitant el que consideren com a individus forts.
XII Manifestació Antitaurina d’Algemesí: textos (al final, en castellano).Jesús Frare Garcia
En resum, que a Algemesí la tortura costa un mínim de 85.000€ eixits de les arques municipals, i a això li diuen no costar res. I, ara, s’ha de sumar el tema de l’IVA. Els mateixos taurins d’Algemesí que sempre responen amb la bateria de dades manipulades sobre l’impacte econòmic de la tortura taurina, han enarborat la bandera dels 60 milions d’IVA cada any… I ho han fet ací, on, pel que apunten tots els indicis, no es cobra l’IVA de les entrades.
La suposada garantia anticremades del disseny dels ferros ha esdevingut pràcticament l’únic argument en defensa de l’embolat. Això és el que diu el ramader i veterinari Daniel Machancoses al seu famós vídeo “l’art d’embolar”: “veiem perfectament que de la punta de la banya a la bola de foc, el bou no es crema”. Si deixem de banda que és l’allargament dels ferros el que facilita que el bou es creme al llom mentre es recargola per a espolsar-se el foc de les banyes, ens trobem amb la dura realitat que, si poses dos bous embolats junts, aquestes “mesures de seguretat” són inútils, i la seua defensa és ridícula.
“Els fets sempre són millor que les paraules”. Resposta a Sergio García Torr...Jesús Frare Garcia
No negaré cap dels esforços fets ni les millores assolides. El problema està en que no hauríem de treballar només amb les medalletes que aquesta opció es pot posar. Aquest fet recorda molt el treball propagandístic dels animalistes de Podem a les xarxes socials, anunciant a bombo i plateret cadascun d’aquests passos endavant i utilitzant-los de nou per a tapar cada mostra d’immobilisme, cada frustració o cada desil·lusió en matèria de protecció i drets animals generades per aquests “governs del canvi”, entesos com aquells que han trencat el bipartidisme postfranquista amb el vot indignat del 15M. La cosa és tan asimètrica que fer la foto sempre pel perfil bo és negar la realitat.
Especisme igual a masclisme. Tir i arrossegament (III). Jesús Frare Garcia
Els crits i els insults no tenen més objectiu que bombardejar les oïdes dels animals per a sotmetre’ls a un estat d’amenaça permanent que ells coneixen, perquè la por es veu als seus ulls, les seues cares i als seus moviments, en la seua aclaparadora indefensió apresa. “Me cague en la mare que t’ha cagat, mira-la!!! Me cague en la llet que t’has mamat hui!!!”; “Doncs estem aviats! M’enfadaré!!!”, “El que passa és que sap massa, me cague en Déu!!!”. “Gandula!!!”. La violència masclista sempre es justifica en la “malintencionada” actitud de l’individu dominat, que busca suposadament vies d’escapament i pretextos per a no obeir. I per això calen els colps: perquè, sense ells, els cavalls aprenen que no tenen perquè tirar del carro fins a l’extenuació.
Especisme igual a masclisme. Tir i arrossegament (III).
Bous, cavalls, coloms. Realitat valenciana i respostes necessàries.
1. de1 13
Bous, cavalls, coloms. Realitat valenciana i respostes necessàries.
Jesús Frare.
Fira Vegana València - Capital Animal. Centre del Carme Cultura Contemporània.
Dissabte, 2 de desembre de 2017, 19:15h.
Introducció.
El País Valencià té una forma estranyament trist d’unir conceptes com el d’afició, arrels, tradició i
festa amb l’explotació animal. Tant, que de vegades he pensat que no ens sabem divertir ni fer
festa sense que es faça mal a un animal. Les diverses formes de fer-ho ens envolten
constantment, son molt valencianes i s’han fet sempre. Ens fan creure que són coses molt
boniques i que els animals no pateixen. Les fa el veí, el nostre millor amic i gent de la família.
Bona gent que ens estimem.
Cal subratllar que no tenim “res a envejar” a cap altre territori. No cal pensar en les coses que
passen a Andalusia o en la caça, els llebrers i els bous a Castella. Ací tenim tot el que passa allà i
tenim diverses formes de maltractament animal per diversió completament autòctones, amb un
gran volum de víctimes i amb esperit d’arribar a altres territoris. Desenvoluparé aquesta idea
2. de2 13
amb els exemples més paradigmàtics de les formes autòctones de tortura animal: els bous al
carrer, el tir i arrossegament, la colombicultura i la caça amb parany i enfilat.
Tenim també pràctiques més locals que poden estar resistint actualment amb discreció i gràcies
al desconeixement general, com ha passat fins fa tan poquet amb la batalla de rates del Puig, la
solta d’ànecs de Sagunt o les becerrades cadafaleres d’Algemesí.
Tenim les benediccions de Sant Antoni, les fires medievals i altres espectacles i festes amb
animals; els seguicis dels moros i cristians amb animals de totes les classes o les cavalcades de
reis; la cagà del manso, del burro i fins i tot del camell; coses com el tron de la Confraria de
l’Oració de l’Hort a la Setmana Santa d’Elx amb tords lligats a la palmera, el trencament d’un
Festa realacionada amb els linxaments de bous al carrer.
3. de3 13
càntir ple de hàmsters al ball dels Espies dels moros i cristians de Biar… Ni tan sols en falta gent
que intenta trobar escletxes per a legalitzar les baralles de galls, que ho són amb limitacions a
Andalusia i Canàries.
Davant d’aquesta realitat, les persones responsables polítiques solen posar-se de costat com si
la cosa no anara amb elles, o s’espolsen les responsabilitats parlant de problemes més
importants que cal solucionar, de conflictes que no poden fer esclatar i de realitats que cal
assumir.
A nivell local, la resposta preferida és que no poder fer-hi res, que això ha de ser cosa de la
Generalitat o de Madrid, i que ja ho canviaran allà quan es donen les condicions i es manifesten
les sensibilitats necessàries. A nivell de la Generalitat, encara s’esperen les reformes promeses i
anunciades periòdicament a la premsa, sobre tot abans d’eleccions.
Ara tenim nous governs amb gent que reivindicava millores animalistes quan no governava, però
la majoria de les vegades sense una consciència clara del que estava fent i, massa sovint, sense
una intenció real d’anar més enllà de les paraules. A l’hora de la veritat, tot això ha generat nyaps
i fiascos difícils de comprendre.
Tenim, fins i tot, nous governs d’esquerra que ens expliquen l’animalisme, amb famosos alcaldes
que adopten llebrers abandonats mentre ens expliquen que els bous al carrer no pateixen i
regidors que ens expliquen el que és ser animalista mentre contracten gosseres en lloca de
protectores que porten més de 20 anys salvant animals.
I també tenim propostes animalistes que ens diuen que no podem combatre tot això perquè
parlem de governs que no són del PP, de gent que ha impulsat alguns canvis de reals i prou de
merament estètics en el terreny de l’animalisme. Parlarem de acrituds desgraciadament
inevitables davant la inacció, la indiferència i fins i tot el menyspreu de realitats molt doloroses, i
parlarem recuperar un optimisme constructiu i a la vegada combatiu que genera passos
endavant i que no pose en qüestió la nostra credibilitat com a moviment.
Començarem amb els quatre exemples principals de què fems als animals i com ho fem.
Tron de la Confraria de l’Oració de l’Hort a la Setmana Santa d’Elx, amb tords lligats a la palmera.
4. de4 13
1. Bous, cavalls, coloms i paranys.
2.1. Els bous al carrer.
Probablement, siga el més conegut de tots els exemples. Parlem d’una forma de linxar bous que
es presenta com a “tradicional”, malgrat que, com sol passar amb aquesta etiqueta, és molt poc
realista. En definitiva, es tracta de córrer o retallar bous com a divertiment, com a una forma més
de la festa molt relacionada amb l’excepcionalitat, les “identitats de poble”, el “nosaltres” i “els
altres”, les expressions de la masculinitat, etc.
A partir d’això, es converteix en un negoci que es vol expandir. Hem de tindre en compte que és
una realitat molt concentrada al nord del país i amb una clara barrera al sud de la ciutat de
València, on trobem certes zones aïllades que el negoci taurí i els governs del PP sempre han
volgut expandir. Els bous al carrer són una forma de moure diners que necessita lògiques de
justificació davant del masclisme que el domina, els accidents amb éssers humans ferits i morts
que genera i, sobre tot, el linxament d’animals en el qual es fonamenta.
Els bous al carrer són totes aquelles modalitats “tradicionals” de córrer bous, encara que es facen
a un recinte taurí portàtil o a la mateixa plaça de bous de València. Aquestes modalitats són:
- Els bous i vaques de vila: l’animal solt al carrer i empaitat pels humans, sense més.
- Els bous i vaques en corda (“ensogados” o “enmaromados”). L’animal corre amb una corda
lligada al cap, per les banyes, portada a l’altre extrem per una sèrie de gent que han d’aturar en
sec les envestides de l’animal, per a impedir que enganxe un corredor. Aquesta pràctica li
provoca cremades a la pell per la fricció de la corda, moltes lesions musculars a causa de les
estirades, caigudes, etc.
Com que la corda limita els moviments de l’animal, es considera que les barreres de protecció no
són obligatòries per a aquesta modalitat.
- Els correbous (“encierros”). Consisteix en soltar els animals en grup, des dels corrals principals,
i empaitar-los per un recorregut tancat fins a la plaça de bous o el recinte on patiran altres
modalitats de tortura o linxament. Els animals corren junts, moguts per la por, però és habitual
que es despengen en intentar llevar-se de damunt als corredors i, aleshores, es troben
desprotegits. Les caigudes i els colps forts contra barreres, cantons i parets són habituals.
En aquesta modalitat, el recorregut es pot tancar amb les barreres que s’utilitzen per a les altres
modalitats o amb unes barreres específiques, que només es poden utilitzar per a aquesta
modalitat.
5. de5 13
- Els bous i vaques a la mar. Es
fan a una platja i, més sovint, a
un port. El recinte està obert per
al mar per una de les seues
bandes i la diversió principal
consisteix en fer caure l’animal a
l’aigua, des d’on no troba la
forma de tornar a terra si no és
agafat amb una corda pel coll o
l e s b a n y e s d e s d ’ u n a
embarcació. També són
habituals les lesions a les
extremitats i al cap, els atacs de
cor i els ofegaments.
- Els bous i, també, vaques
embolades. De nit, amb boles de
foc a les banyes mitjançant uns
ferros. Als mateixos patiments
d e l e s a l t re s m o d a l i t a t s ,
s’afegeixen els que genera el
pànic al foc i, per suposat, el de
les cremades que ens diuen que
no es poden produir, però que es
produeixen a diversos exemples
que els propis taurins pengen a
les xarxes.
Tenim el cas, a més, dels
correbous d’embolats. La
normativa valenciana no els ha
contemplat fins ara i, pel que fa
als embolats, pràcticament no
regula altra cosa que l’ús de la
corda i el piló d’embolar i les
mides dels ferros, que són les
que evitarien les cremades
segons els taurins.
Això és el que diu el ramader i veterinari Daniel Machancoses al seu famós vídeo “l’art
d’embolar” : “veiem perfectament que de la punta de la banya a la bola de foc, el bou no es1
crema”. Però fan correbous d’embolats, malgrat la normativa vigent, i diuen que ja no permetran
embolar-los junts per a evitar que es cremen entre ells en eixe moment. Després, els solten junts
i es poden cremar els una als altres tot el que volen, i sembla que no cal evitar res.
Amb la reforma del reglament vigent, que des de la Generalitat volen en vigor el proper 1 de
gener, eliminarà qualsevol dubte sobre la legalitat d’aquesta pràctica i, també, sobre la d’embolar
femelles. I ho farà perquè si, confirmant la tradicionalitat del fet i res més. Això si, ens parlen de
la cura que tindran pel benestar animal.
També varien els tipus d’animals utilitzats. Encara que la fama la tenen els mascles, les més
utilitzades són les femelles, ja que la solta de vaquetes és la pràctica més comuna (la més
barata). Pel que fa a les edats, tenim animals que encara no han complert un any i altres com el
famós Ratón, que morí amb 13 anys i pocs dies després que l’utilitzaren per última vegada. Allò
més habitual és que siguen animals d’entre 2 i 4 anys.
Altra diferència important és la dels animals llogats (si són bous els anomenen de rogle o “de
corro”, en referència als corrals on tornen) i els comprats, que normalment són presentats com a
utilitzats per primera vegada i, en aquest cas, són coneguts com a salvatges (“cerrils”).
https://www.youtube.com/watch?v=PuDcrkIVW301
Vaca morta pel colp contra una barrera a Catadau.
6. de6 13
Els bous i vaques llogades pertanyen a ramaderies especialitzades i són els que poden complir
molts anys si són rendibles, cosa que passa poc sovint. Els solen utilitzar unes quantes vegades
o un parell d’anys fins que els substitueixen per animals més joves.
En el cas dels salvatges, els compren a ramaderies que solen treballar per a la tortura taurina a
les places. Sovint són el que es coneix com a “desechos de tienta”, i sempre són els que es
consideren menys aptes pel negoci més rendible de les places quan es fan els “lots”. Costen
prou diners valencians, privats i molts de públics, que canvien de mà en mà i generen diversos
interessos.
Mai poden tindre més de 7 anys complerts, com passa amb els bous torturats a les places (la
legislació estatal obliga a matar-los si arriben a eixa edat). Durant el dia en que els linxen, els
exploten de manera intensiva fins i tot de matí, segur de vesprada i quasi sempre de nit,
embolats. I sempre moren: després de ser utilitzats, van a l’escorxador (si és que es compleixen
les normatives).
Quan diuen que als bous al carrer no maten els bous, menteixen. Cada any, generen la mort
segura d’uns 800 salvatges, molts més dels que maten a les places de bous valencianes. I s’han
de sumar tots els animals “de rogle” que s’eliminen per interessos del negoci, ja siguen perquè ja
no són rendibles o, senzillament, perquè es consideren excedents i s’envien directament a la
carn.
2.2. El tir i arrossegament.
Juntament amb la colombicultura, és una de les pràctiques que es beneficia d’una bona imatge
social sustentada en la seua “valencianitat”, en la idealització del món rural, etc. Eixa bona
imatge es recolza en l’especisme dominant i en el desconeixement de les realitats que s’amaguen
darrere del tir. El desconeixement és una característica fonamental de l’explotació animal al si de
societats com la nostra, on creixen les sensibilitats cap al patiment animal.
A la modalitat principal, els animals arrosseguen carros amb una càrrega de sacs d’entre dues i
tres vegades el seu pes, per una pista de sorra de platja d’uns 60 metres de llarg i fent tres
parades obligatòries i amb un temps màxim de 5 minuts. El pes del carro fa que la roda
s’estaque a l’arena, i les aturades ho agreugen en fer perdre l’energia acumulada. Guanya la
Bou que es crema a l’esquena amb els ferros suposadament dissenyats per a no cremar-se.
7. de7 13
cavalleria de cada modalitat que fa el recorregut en menys temps, o la que arriba més lluny en 5
minuts.
La competició estrella és amb un sol
a n i m a l , p e r ò t a m b é e s f a n
competicions amb dos i tres cavalls i
exhibicions de carros tirats per 5 o 6
animals.
Altres especialitats són:
- El tir al barquet, basada en el treball
als camps d’arrós. El barquet no té
rodes, i l’animal l’ha de fer avançar
per un circuït circular amb diverses
estacions on s’incrementa la càrrega
gradualment. Totes les cavalleries
han de completar un temps prefixat, i
guanya la que fa més recorregut.
- El tir al piló. Senzillament, l’animal
és obligat a tirar d’un piló o lloc fixe
que mai podrà moure. Es demostra
el temps que és capaç de fer força
sense defallir.
- El tir de gat a gat. S’enganxen
animals que estiren l’un contra l’antre. Normalment són dos, però també es pot fer amb una creu
de quatre animals.
Vist de prop, com ens l’ha mostrat la recent investigació feta pública per Pacma, és un espectacle
prou lamentable. Els animals estan sotmesos per una por que és absolutament evident i els
insults i les amenaces són un fet “normal”. Els xiquets i xiquetes i senten permanent coses com
“me cague en la mare que t’ha parit!”, “Mira-la, gandula!”, “Perra!” “Filla de puta!” “M’estic
enfadant!”…
I els maltractaments formen part constant de la competició, mentre et diuen que el que es fa no
és maltractament o que l’animal no pateix (estem acostumats a aquests arguments). Per una
banda, tenim les varades “reglamentàries” i permeses a moltes competicions, entre 3 i 5 per
animal. Poden fer servir unes vares de material plàstic més lleugeres i altres de fusta que
provoquen un soroll terrible. El comentarista de la competició ho pot justificar amb frases com
que s’estan espantant mosques, que tothom ha de patir una miqueta quan treballa i que els
carreters estan en contra del maltractament animal.
I també tenim puntades de peu, colps amb la mà oberta i amb el puny tancat al cap, al morro, al
llom, al cul, a la panxa… Fins i tot, els arriben a estrènyer els testicles. Tot està justificat amb la
suposada “excepcionalitat” del fet, ja que és presentat com un moment de nerviosisme dels
carreters. La competició és un espai on, amb aquesta suposada violència incontinent, es fa
evident tot el que s’arriba a fer a aquests animals mentre ningú mira.
Quan parlem de cavalls, hem de recordar el que sembla una evidència, i és que cap es deixa
muntar o vol tirar un carro amb el triple del seu pes per gust. Tot requereix entrenament,
ensinistrament, i l’ensinistrament consisteix en obligar els animals a fer aquestes coses que no
volen fer, que els donen por i els generen molt d’estrès. L’actitud d’indefensió apresa dels
animals del tir, el seu estat d’alerta quan s’apropen humans, ens diuen el que passa.
Les víctimes d’aquesta pràctica són els cavalls de races de tir, seleccionades des de fa molt per a
potenciar la seua força. Són de distintes mides i pesos, des d’haques de poc més de 200kg a
rossins que arriben a superar els 700. Les haques (en castellà “jaca”, es caracteritzen per no
superar el metre i mig del terra al llom, i el seu nom deriva de la raça anglesa Hacney).
Sempre que parlem de selecció, parlem d’altre fet sempre ocult: el descart. Sempre hi ha animals
que no compleixen amb les expectatives. Potser que tinguen el pes, la planta, la musculatura i
les condicions aparentment adequades, i que senzillament no tinguen l’actitud i el caràcter
necessari. Potser que, simplement, no vulguen tirar d’un carro.
8. de8 13
El destí de tots aquests animals és l’escorxador. En paraules dels aficionats, és gràcies a ells que
els cavalls se n’escapen. Mentre són a les seues mans, no són carn als mostradors, i això
requereix contrapartides.
2.3. Colombicultura.
Per a molta gent, fins i tot quan tenen els coloms i els colomars a tocar de casa, només parlem
de coloms de bonics colors i de gent que mira com volen. És quelcom molt i molt distint.
Bàsicament, és una competició que representa una violació en grup. Les pràctiques naturals de
festeig i aparellament dels animals són forçades i manipulades per a que s’ajusten a les estranyes
idees que els humans tenen al cap mitjançant paraules com “galanteria”, “empenta” o
“masculinitat”.
En aquesta competició es solta una sola femella, que ha de ser jove i, generalment, no ha de
conèixer el terreny. Les femelles que ja han volat per la zona de competició només s’utilitzen
quan l’orografia o altres condicionants fan aconsellable que calguen incentius pel vol de l’animal,
que sempre voldrà anar cap a llocs que considera segurs. I, en eixe cas, ha de tindre tancat
l’accés al seu colomar i la seua gàbia ha d’estar amagada. Ella no pot trobar fàcilment un refugi
segur, i ha d’anar cap a arbres o teulades on també poden anar els mascles que la persegueixen.
Per a que siga reconeguda pels jutges i la gent que mira la competició, està marcada amb una
ploma blanca lligada a la seua cua i que s’anomena pica. Ella és coneguda com la solta o la pica,
i a la competició també se li pot dir coloms de pica.
També porta un transmissor lligat a la cua, amb el que els jutges poden seguir els seus moviment
i localitzar-la si aconsegueix amagar-se, amb la intenció de delatar-la al pilot de coloms que la
persegueix.
Ha de fugir de molts mascles a l’hora, que formen la pinya o pilot. Són un mínim de 25, i poden
superar els 75. El festeig dels coloms no representa cap problema, quan és un sol mascle i una
femella. És molt diferent quan parlem d’aquest pilot contra una femella que no troba on amagar-
se i que ha de patir que l’envolten, se li tiren a sobre i, sobre tot, que li piquen el cap. No hi ha
moltes imatges de les femelles després de les competicions. Per a intentar tapar aquesta
qüestió, ara ja ens parlen de suposades aturades quan apareix sang i de caputxes de cartró que
pegades amb pegament…
Altre gran problema és que els mascles han estat programats per a la competició. Des de
xicotets, els preparen per a que l’aparellament siga el seu únic objectiu i la seua única forma
d’entendre el contacte amb una femella. Per a això serveixen, per exemple, les caixes de coloms
Pilot de mascles sobre una femella.
9. de9 13
que veiem a molts parcs públics dels pobles, on tanquen coloms joves amb una femella per a
forçar les primeres muntes.
Després d’això, arriben els entrenaments en vol. Primer sols amb una femella i, després,
competint amb el primer colom mascle un contra un. Després contra dos, contra tres, contra
quatre… Fins que s’acaba la programació i els converteixen en animals molt agressius que
persegueixen sense descans una femella sola i espantada.
Com parlaven abans, la cria sempre comporta selecció i descart. Molts mascles, senzillament, no
volen fer això, només volen volar lliures i deixen les femelles en pau. Quan es cansen, volen al
que consideren el seu refugi, a les mans del colombaire que no els vol per a res si no van a ser
campions, “els més galants”.
Una vegada em contaren la història del xiquet colom. Son pare colombaire l’obligava a observar
el que feia amb els animals i, al seu cap de xiquet, quedaren gravats els moments en el que
retorçava el coll dels que no servien, dels que no feien el que havien de fer. Els coloms es
deixaven agafar sense resistència i restaven pràcticament immòbils mentre morien lentament.
Mentre es sentia el soroll dels xicotets ossos trencant-se, l’home mirava fixament els ulls del
xiquet i, amb ràbia, anava repetint: “maricons, ni els coloms!”. Aquell home gran, homosexual,
somniava repetidament que son pare anava fins al seu llit i li torçava el coll lentament, i mentre ell
restava immòbil, el mirava amb odi i repetia: “maricons, ni els coloms!”.
Les femelles són només objectes de competició, d’entrenament i de cria. No es necessiten totes
les que naixen, i moltes de les que ja han estat utilitzades ja no serveixen per a res. Si no moren
abans, poden acabar de blanc al tir al colom.
2.4. Parany i enfilat.
És una forma de caça no selectiva
nascuda a uns temps en que calia
garantir-se alguna cosa que
menjar, i qualsevol mitjà era vàlid.
Les víctimes són fringíl·lids
migratoris que moren cada any
per milions, fins i tot els
d’espècies que estan en perill
d’extinció.
El parany és una construcció-
trampa que simula ser un arbre,
protecció i descans de les aus.
Les suposades branques
amaguen les perxes que porten
clavades les vares impregnades
de vesc, la lliga. Quan els animals
s’aturen a les perxes, les vares es
peguen a les seues ales, al cos, a
les potes… Les construccions
tenen rateres, unes caixes on els
animals són capturats quan,
arrossegant-se i atrets per la llum,
intenten fugir.
Hui, aquests paranys que ens venen
com a tradicionals són un divertiment, sovint construccions annexes als xalets i cases de camp
on els aficionats fan esmorzars amb els amics mentre els animals cauen al seu voltant. Una mort
lenta i abans que arriben els caçadors és el millor que els pot passar, perquè l’alternativa és que
els arrenquen les vares, amb plomes, ales i potes, quan encara estan vius.
L’enfilat és una trampa amb xarxa que els caçadors accionen manualment quan l’esquer ha atret
suficients animals. N’hi ha imatges de caçadors trencant ràpidament el coll de les víctimes
capturades dins de la xarxa.
Ens han venut totes aquestes dues pràctiques com la recuperació i manteniment d’una tradició
que permet capturar animals vius pel cant i l’exhibició. El destí real d’aquestes captures és la
Una de les milions de víctimes del parany.
10. de10 13
cuina tradicional, ja que aquests xicotets animals són els protagonistes de molts plats i són
habituals a les cartes de bars i restaurants del nord del país.
2. Intocables. “No sóc Quixot per a aquests molins”.
Aquesta frase és de l’alcalde
socialista de Puçol i en el seu
cas es refereix als bous al
carrer. Resumeix perfectament
la dimissió política davant
realitats tan crues com els
linxaments de bous al carrer
que generen tant de patiment i
fins i tot morts humanes, com
la que es produí a Puçol
després que l’alcalde diguera
això.
És a dir, que totes aquestes
formes de maltractament
animal, com que tenen una
a fi c i ó q u e e s p r e s e n t a
falsament com a majoritària,
que es molt sorollosa i que sol
estar acostumada a recórrer a
l’amenaça, no van a ser
afrontats per propostes
polítiques que volen calma i
estabilitat per a desenvolupar altres polítiques. Parlem de danys col·laterals i de política del mal
menor.
Els problemes importants venen quan gent amb aquesta mateixa visió es postula com a
animalista, i fins i tot com a única alternativa per desenvolupar avanços reals en favor dels
animals. És gent que se proclama sensible davant del tema, i formen part de partits amb
programes polítics per a les eleccions, aquells textos redactats amb empentes i redolons, que
finalment s’incorporaren algunes propostes de la sectorial o cercle animalista de torn, algunes de
valentes i avançades.
El problema és encara major quan algunes veus animalistes ens diuen que hem de comprar
aquestes promeses, perquè la fi del PP ens obri el camí cap a l’abolició. Ens diuen que aquestes
perspectives de futur haurien de ser suficient per a nosaltres, assumint de forma realista que tot
no pot ser. Hem d’entendre que si els bous són molins impossibles, això no lleva que es puguen
aconseguir altres avanços. I que, poc a poc, també podríem anar cap a avanços parcials en el
terreny dels bous. És el que la regidora de benestar animal de València, Glòria Tello, qualifica
com treball de conscienciació i avanços possibles, sense pressions ni inestabilitat ni problemes
generats per la gent animalista.
L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna està en la segona legislatura governada per un alcalde
de Compromís, l’actual amb majoria absoluta. Durant 5 anys, assumí el cost íntegre dels
linxaments de bous al carrer en festes, cosa que el PP no havia fet mai. Mentre ho feien, votaren
mocions per a declarar-se municipi lliure de circs amb animals i municipi amic dels animals!
Immediatament després de votar aquesta última moció, ens explicaren que els bous al carrer no
pateixen.
A una consulta ciutadana que es féu esperar molt, guanyà el no als bous al carrer
(inesperadament per a la gent del govern municipal). Des d’aleshores han deixat de pagar el
100% dels linxaments i han tornat al model anterior, el que hi havia amb el PP. Malgrat la
consulta, continuen havent bous al carrer amb una plaça portàtil i organitzats per la mateixa
penya a la que se li havia pagat la festa.
El reglament de bous al carrer permet no fer-ho, perquè dóna als ajuntaments la potestat de no
signar una declaració favorable que és requisit indispensable per a que la Conselleria atorgue els
permisos per a linxar bous. Aquesta fou una jugada del PP per a posar en evidència els governs
del canvi, i ho ha aconseguit. A València, també signen d’amagat les declaracions favorables
Parany amb les troneres visibles.
11. de11 13
dels linxaments de bous al carrer a la plaça de tortures del carrer de Xàtiva i, si els preguntem,
ens diuen que ho han de fer perquè és “un acte degut”, que estan obligats. I no és així.
Altre exemple és el de Catarroja, amb alcalde de Compromís i govern de coalició amb el PSPV.
Durant els primers mesos de legislatura, també formà part del govern Guanyar Catarroja, i una
regidora animalista, Datxu Peris, impulsà mesures com la declaració de municipi lliure de
maltractament animal amb la intenció de ser realment efectiva. Una vegada trencat el pacte
inicial i amb Datxu ja fora del govern, els nous responsables impulsaren una nova redacció de la
declaració per a “aclarir el seu contingut”.
La primera moció deixava clar que Catarroja era municipi antitaurí i lliure de circs amb animals,
contrari a esports i activitats que utilitzen animals i que els “puguen causar ansietat, por,
maltractament, dany físic o psicològic o la mort”. A més, “l’ajuntament de Catarroja s’abstindrà
de donar valor als espectacles i esports on es maltracte, s’explote o es lleve la vida als animals, ja
siga a través de premis, subvencions, homenatges o uns altres reconeixements públics”. Però
això obligava a plantar cara al tir al colom i a pràctiques com la colombicultura, de la qual hem
parlat. La nova redacció diu textualment que la colombicultura no implica maltractament animal, i
deixa la porta oberta a permetre qualsevol forma de maltractament que convinga, sota l’aparença
de ser un municipi lliure de maltractament.
A Gandia, la protectora d’animals SPAMA era l’encarregada de rescatar, refugiar i promoure
l’adopció dels gossos i gats abandonats durant més de dues dècades. Amb diversos problemes,
fins i tot mantingueren el servei durant els quatre anys de govern del PP. Ara, la coalició
d’esquerres al govern ha entregat el servei al Corralet, un centre d’extermini amb seu a Vinaròs,
que, curiosament, està acaparant un gran nombre de contractes en ajuntaments amb governs del
canvi. També hauria esta beneficiària del contracte de la ciutat de València, si el concurs no
haguera acabat desert.
Allò més curiós és que, a Gandia, els responsables d’aquesta mesura ens expliquen com ha de
ser l’animalisme a nosaltres. Ens diuen que els seus animals seran els únics que no mataran al
centre d’extermini, i que la seua serà la millor i més transparent de les gestions. Mentre, els
animals desapareixen misteriosament de les pàgines de divulgació, els balanços mensuals
publicats no s’ajusten a les recollides documentades, s’utilitzen xalets i fins i tot pisos particulars
per a recloure animals fins que és rendible que les furguetes de la mort viatgen de Vinaròs a
Gandia per a fer càrregues completes.
Aldaia i Quart de Poblet s’han declarat amics dels animals. Aldaia, fins i tot, féu una consulta on
guanyà el no als bous al carrer. El barri del Crist ocupa terme dels dos municipis, que han
constituït una mancomunitat per al seu govern municipal. I fan bous al carrer, amb tots els seus
permisos i beneplàcits pels dos ajuntaments. Ens diuen que el barri té identitat pròpia, i que per
això Aldaia i Quart de Poblet poden ser “amigues dels animals” a tot arreu menys allà.
Finalment, anem a mirar el que fa la Generalitat, amb els seus partits que són l’única esperança
per a l’animalisme. Fa pocs dies, hem tingut el cas del circ amb animals d’Alfafar, que ha plantat
cara a l’ajuntament (del PP) per a superar la denegació inicial i està instal·lat a un solar privat de la
zona comercial. Amb això, hem pogut recordar les vegades que ens han anunciat a través dels
mitjans la fi dels circs amb animals, començant per les fotos generades per la aprovació per
unanimitat de la PNL de les Corts.
Quan arriba l’evidència d’un circ amb animals esclaus muntat i en funcionament, ens arriben
noves explicacions que es contradiuen amb les medalletes d’abans: que si la llei
d’acompanyament dels pressupostos, que si la futura llei de protecció animal (encara en
elaboració, i també anunciada diverses vegades als mitjans)… Tot recorda molt al que ha passat
a Madrid amb l’escola taurina: fa dos anys, ens anunciaren a bombo i plateret que li tallaven les
subvencions i, quan El País ens anuncia que aquestes continuen, ens venen a explicar que la
culpa de tot és del PP.
Pel que fa als bous al carrer, estan a punt de posar en marxa el nou reglament, negociat
únicament amb la gent del negoci dels linxaments. Ja hem parlat de la sol·lució a mida per als
correbous d’embolats i les vaques embolades. També inclourà altres mesures com aquesta, com
la que elimina l’obligació de fixar a les parets les barreres verticals.
En el cas del parany, com que és una forma de matar no selectiva i perillosa per a espècies en
perill d’extinció, ha estat clarament prohibit per legislacions derivades de normes europees i per
sentències de totes les instàncies judicials: TSJCV (2002), Tribunal Europeu (2004), Tribunal
12. de12 13
Suprem (2005) i Tribunal Constitucional (2013). I cada vegada que s’estrenyia més el cercle
contra el parany, la Generalitat Valenciana dels temps del PP havia respost donant-li cobertura i
cercant formes d’escapolir-se de les prohibicions, com la de donar a les matances aparences
d’estudis científics amb la col·laboració de la UPV.
Hui, els paranys continuen sent actius, malgrat que les autoritats diuen que els informes ja no
recullen pràcticament denúncies. Com a anècdota, un tècnic de gas que vingué a ma casa
recentment i que veié que jo era animalista, m’ensenyà fotos de la quadra de cavalls familiar i del
terreny que tenen per a córrer, inclosa la zona “els del parany venen cada any”.
També s’ha de destacar el suport al parany des de l’esquerra, amb el de Pasqual Batalla com a
nom principal. Aquesta persona fou la cara visible dels paranyers i, a la vegada, el primer tinent
d’alcalde a Vila-real per Compromís, on aquesta formació governa en coalició amb el PSOE fa
dues legislatures. Batalla, que morí recentment víctima d’un càncer, ha estat la figura clau que ha
fet de Vila-real el refugi del parany i parc temàtic del maltractament animal.
Aquests exemples serveixen per a mostrar fins a quin calen posicions animalistes crítiques en
defensa dels animals, perquè a la situació al País Valencià és molt greu i cal afrontar-la amb molt
més que paraules, somriures i anuncis i fotos per a la premsa. No estic dient amb això que els
acords amb propostes polítiques i equips de govern siguen inadmissibles, el que dic és que hem
d’exigir que aquests acords siguen clars i que es porten a la pràctica.
L’organització dels paranyers i Vila-real, amb rotonda dedicada i tot.
13. de13 13
Si pensem en el cas de Paiporta, les mesures preses han estat clares i han acabat amb la retirada
de les sucoses subvencions que l’ajuntament entregava per a linxament de bous al carrer i per a
tir i arrossegament, eixe mateix que des de la regidoria de benestar animal de València diuen que
“ni es toca” perquè cal conscienciar i anar a poc a poc. Per la meua banda, la gent de Paiporta
té tot el meu suport, reconeixement i agraïment per a aquestes mesures, però això no ens pot
silenciar per sempre i convertir-nos en “palmeros” del govern municipal de Paiporta o de les
formacions polítiques que el formen.
Imaginem que, a Paiporta, l’ajuntament donara suport a organitzacions i competicions de
colombaires com a molts altres pobles, que s’organitzaren batudes de caça de senglars dins del
programa de festes, com passà a Tavernes de la Valldigna, o que hi haguera un centre de tir al
colom com el de Catarroja. La bona faena respecte als bous al carrer o el tir ens haurien de
silenciar? Per suposat que no.
És molt important per a nosaltres que les estratègies d’acció i els discursos tinguen en compte la
dura realitat valenciana, per suposat prèvia al canvi de govern de 2015 i necessitada de moltes i
diverses respostes. Moltes vegades, sembla que s’imposen discursos i estratègies ajustades a
altres realitats com les de Madrid i, sobre tot, de Catalunya, que no són les nostres ni de bon tros.
Donada la nostra situació, la crítica frontal a totes eixes polítiques dimissionàries, dilatòries,
negacionistes i de suport a l’explotació, de vegades de manera entusiasta, no poden deixar
d’estar presents. Nosaltres hem donat mostres clares d’estar obertes a la negociació i a la
col·laboració, però, lamentablement, els bous, els cavalls, els coloms i molts altres animals
necessiten alguna cosa més que diàleg, i per suposat molt més que fotos per al facebook i llistats
d’èxits dels ajuntaments del canvi.