En resum, potser que sense voler, aquestes valoracions “del que voldríem” les fem des del privilegi, perquè no estem fora dels marges i és a fora dels marges on és qui pateix la situació injusta i assumir les conseqüències de la decisió. El que podem percebre com a pèrdues o passos enrere inacceptables, des d’altres perspectives poden ser millores o passos endavant. Certament, no és la millor resposta del món quan parlem de drets com la Llibertat, que ha de ser igual per a tothom, però el tot o res no és la postura de qui somnia amb el tot però que primer, vol deixar de patir el res, el quasi res o el molt poc. El gran problema “del que voldríem” és que sempre són els éssers humans els que decideixen. Qui esclavitza i qui allibera s’acaben fent a “allò que voldrien”. Els animals esclaus no parlen, no diuen el que voldrien. Alguna cosa podem intuir si obrim la porta d’una gàbia i l’au presonera busca refugi al racó més allunyat de la seua caverna, com si aquella porta oberta fóra una amenaça en lloc d’una proposta de llibertat. O, en el meu cas, quan haguí de frenar el cotxe per a no esclafar un canari immòbil sobre l’asfalt, que agafí sense cap problema. Fins i tot aquestes experiències i intuïcions són les nostres, no les de les aus...