Una persona, llicenciada en Belles Arts, ens contà que compartí promoció d’estudis amb algú que volia explorar un “terreny creatiu” basat en la plàstica obtinguda amb la tortura i mort d’animals no humans. Són paraules meues, no d’aquest individu a qui aquella persona anomenà el psicòpata, que contà les companyes i companys les dues idees que ja havia tingut (...). Un temps després, vaig llegir que l’obra amb grills vius s’havia exposat...

1. Heart of Darkness. Animals com a objectes d’art.
Però ambdós, l’amor diabòlic i l’odi –que
no era d’aquest món– als misteris que
havia conegut, es debatien per la
possessió d’aquella ànima saciada
d’emocions primitives, àvida de falsa
fama, de distincions banals, de totes les
robes de l’èxit i el poder.
Joseph Conrad, El cor de les tenebres1.
El mal no és mai “radical”, només és
extrem, i manca de tota profunditat i de
qualsevol dimensió demoníaca.
Pot
créixer desmesuradament i reduir tot el
món a enderrocs precisament perquè
s’estén com un fong per la superfície. És
un “desafiament al pensament”, como
diguí, perquè el pensament tracta
d’abastir una certa profunditat, anar a
las arrels i, en el moment mateix que
s’ocupa del mal, se sent decebut perquè
no troba res. Això es la “banalitat”.
Només el be té profunditat i pot ser
radical.
Hannah Arendt sobre la banalitat del
mal2.
Heart of Darkness. Animals com a
objectes d’art.
Una persona, llicenciada en Belles Arts,
ens contà que compartí promoció
d’estudis amb algú que volia explorar un
“terreny creatiu” basat en la plàstica
obtinguda amb la tortura i mort d’animals no humans. Són paraules meues, no d’aquest individu a
qui aquella persona anomenà el psicòpata, que contà les companyes i companys les dues idees que
ja havia tingut.
L’única foto que posaré, perquè les víctimes encara són vives.
La primera era art efímer amb grills o escarabats pegats a una tela o qualsevol altre tipus de base.
La seua “bellesa” radicaria en el moviment desesperat de les potes dels animals, que s’aniria
alentint a mesura que les forces els fallaren, i que donaria una sensació de lenta aturada quan els
individus encara vius començaren a estar envoltats de cadàvers.
El segon suport seria el vídeoart, i l’obra una gravació amb diverses càmeres d’alta velocitat de la
caiguda d’un cavall llançat des d’una terrassa o una gran grua. De nou, s’hauria d’apreciar la
plasticitat dels moviments desesperats de l’animal, culminat pel soroll de l’esclafit dels seus ossos
contra el terra i per les grans esguitades de sang i parts dels seus òrgans, també molt plàstiques.
Tot culminaria amb la pasterada del cadàver escampat i el dibuix fet per les esguitades, dues “obres
d’art” per elles mateixes.
Un temps després, vaig llegir que l’obra amb grills vius s’havia exposat3. Es deia Zorba, i es mostrà
a la Sala Habana Espacio Libre de Càceres el 2010. L’autor fou Ismael Alabado, nascut a Madrid,
criat a Plasencia (Càceres) i titulat en Belles Arts a Salamanca, com aquella persona que ens contà
Conrad, Joseph (traducció de l’anglès al castellà: Diéguez Rodríguez, Amado) El corazón de las Tinieblas, Madrid, Diari
El País, 2002, Col·lecció Clásicos del siglo XX, nº 20. P. 153.
2 Arendt, Hannah, “Eichmann en Jesuralen”, article a Arendt, Hannah (traducció de l’anglès al castellà: Candel, Miguel),
Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Barcelona, Paidós, 2004. P. 137-15o.
3 El Periódico de Extremadura, 14/09/2010, Piden la retirada de una exposición por presuntos malos tratos a grillos
vivos. http://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/caceres/piden-retirada-de-una-exposicion-por-presuntosmalos-tratos-a-grillos-vivos_532091.html
1

2. la història del psicòpata. Va matar més de 1.000 grills: uns centenars pegats a diversos panells
exposats a les parets, com a la història de l’art efímer, i la resta tancats en caixes que també foren
exposades. Ecologistes Extremadura denunciaren els fets, i l’exposició provocàla indignació de les
persones a qui colpí l’agonia dels animals. Una dona, fins i tot, els ruixà amb insecticida per a
acabar amb el seu patiment.
Podem considerar que hi ha, fins i tot, una escola formada per personatges com Alabado, recopilats
a l’article Art merder i animals morts4. És un museu dels horrors fet amb el que ja són llocs
comuns. Gillermo Vargas i el gos del carrer que lligà a la paret d’una galeria de Managua per a que
morira de set i de fam. Jordi Benito i la vaca que matà a colps de martell i punyalades. Sarah Jane
Lynagh i les seues fotografies de persones “adornades” amb òrgans d’animals, pells, ossos i trossos
de carn. Damien Hirst i els seus cadàvers de grans animals en formol. Tinkebell i la bossa feta
amb la gata que vivia amb ella, a qui matà amb les seues pròpies mans. Nathalia Edenmot i les
fotografies dels trossos de gats, conills, gallines i altres animals que acaba de matar, una operació
que domina a la perfecció per les moltes vegades que ha repetit i que, segons ella, és ràpida i
indolora. I Wim Delvoye, que necessita que les seues víctimes estiguen sempre vives: tatua garrins
per a veure com es modifiquen els dibuixos quan la pell s’estira pel creixement dels animals.
Com els i les hauríem de
nomenar: tenebristes? No, no
es mereixen la més mínima
associació al gran Caravaggio.
No poden tindre un nom,
perquè el que fan només és el
resultat de la banalitat que,
després, cerca una justificació i
es disfressa d’art.
Albarado justificà la seua obra5
dient que s’havia documentati
que els grills i escarabats no
pateixen per la simplicitat del
seu sistema nerviós. S’atreví,
fins i tot, a dir que Ecologistes
Exposició de fotografies de José Tomás a la plaça de Las Ventas.
Extremaduranomés
feien
crítica fàcil, sense anar més
enllà i que pensava que el
discurs en defensa dels animals no anava a ser tan furibund en
tractar-se de grills i escarabats, altre motiu per a la seua elecció.
Per a adornar encara més la cosa, es defensà com a un antitaurí
que, per respectuós i tolerant, no aniria mai a una manifestació.
Anuncià, a més, que pensava continuar amb els grills i
escarabats com a instrument del seu art.
Picasso.
Finalment contà una història sobre el que vindria a representar
amb allò. Diu que el títol, Zorba, és una paraula grega que vol
dir “viu la vida i aprofita el moment”, com fa Zorba el Grec6.
L’obra forma part de la seua exploració de conceptes orgànics, i
volgué plasmar un concepte empàtic per a que la gent es
posara en el lloc dels grills (!!). Les persones que els veieren
patir no els havien, però, d’humanitzar(?):s’havien d’adonar
quela vida és quelcom transitori, semblant a la malaltia però
no negatiu, amb els seus símptomes i que acaba amb la mort.
Malgrat que a tots els pobles i ciutats hi ha cementiris plens de
Taringa!, sense signatura. Arte mierdero y animales muertos.
http://www.taringa.net/posts/imagenes/16548027/Arte-mierdero-y-animales-muertos.html
5 L’Absurd diari, 14/09/2010, El artista de la instalación con 1.000 grillos vivos dice que estos animales no sufren,
http://www.absurddiari.com/s/llegir.php?llegir=llegir&ref=18061
6 De la novel·la de Nikos Kazantzakis Vida i aventures d’Alexis Zorbas (1946), que inspirà la pel·lícula de 1964 Zorba the
Greek, amb Anthony Queen, Alan Bates i Irene Papas.
4

3. tombes i que els cadàvers dels animals són presents als plats de molta gent cada dia, l’“artista” es
volgué justificar dient que cal forçar la mort per a representar la fugacitat de la vida i pensar en
ella.
Aquesta trista història connecta amb totes les formes de torturar i matar animal que es
reivindiquen com a art i com a fruits dels sentiments molt profunds. La caça, disfressada de natura
i, fins i tot, de respecte pels animals que es desplomen d’un tir. Els zoos i aquaris, depriments
“exposicions d’art” viu, condemnat a cadena perpètua. Els espectacles i els circs amb animals, que
amaguen la tortura quotidiana que pateixen els esclaus i esclaves. Les exhibicions de cavalls,
gossos, gats i altres animals de raça. L’equitació, la colombicultura, la falconeria, els concursos de
cant d’aus… I, clar, la tauromàquia.
Sempre és el mateix principi del Kurz que destrueix i massacra per l’ivori alCor de les Tenebres, de
l’Eichmann oficinista que organitza amb diligència l’holocaust jueu, del psicòpata aspirant a
artista. És la banalització del mal. Senzillament: matar bous per diners i fama, o matar grills i
cavalls per a adquirir un nom com a artista. Les justificacions venen després, carregades de
cinisme: jo m’he documentat; l’animal no pateix; només són escarabats; això és art; no enteneu el
que jo sent quan ho faig o ho veig; jo respecte, respecteu-me; visca la democràcia!
Espere que mai s’haja de veure el vídeo del cavall, justificat per una persona autora que ens diga
que explora conceptes orgànics o coses com la fugacitat de la vida amb animals que no pateixen.
Espere que mai més utilitzen animals com qui fa servir pinzells i aquarel·les, dianes o pilotes de
futbol.
Espere que, com digué Hannah Arendt, la radicalitat del be triomfe sobre la banalitat
completament buida del mal.