Recommended
Recommended
More Related Content
What's hot
What's hot (18)
Viewers also liked
Viewers also liked (20)
Similar to Perfil del docent i la seva acció mediadora. Paga, Beneyto i Mateu
Similar to Perfil del docent i la seva acció mediadora. Paga, Beneyto i Mateu (20)
More from rteixidol
More from rteixidol (20)
Recently uploaded
Recently uploaded (9)
Perfil del docent i la seva acció mediadora. Paga, Beneyto i Mateu
- 1. Mireia Pagà Maria Beneyto PAC 2 Alba Mateu Didàctica General
- 2. Maduració de l’alumne Motivació i actitud L’activitat discent Integració de l’aprenentatge, transferència i creativitat.
- 3. Orientacions sobre les estratègies metodològiques; cal: ◦ Eliminar els objectius que exigeixin pre-requisits no desenvolupats. ◦ Implementar programes d’acord amb el desenvolupament potencial dels alumnes. ◦ Estructurar els objectius didàctics per nivells. ◦ Recórrer a l’edat òptima per a iniciar els aprenentatges, tenint present l’adaptació a les característiques individuals.
- 4. Els motius es centren en l’alumne, els incentius en el professor i altres elements de l’acte didàctic. Importància de: l’aprenentatge cooperatiu, fracàs continu redueix la motivació, tasques noves, reconeixement de l’èxit, coneixement de les causes de l’èxit o del fracàs, aprenentatge significatiu, tasques amb nivell mig de dificultat, treball autònom, important les expectatives dels docents envers els discents ja que condicionen els rendiments, i l’avaluació dels processos.
- 5. Funció instrumental, adaptativa o utilitària. Funció de defensa del jo. Funció d’expressió de valors. Funció de coneixement
- 6. Feina permanent mecànica Feina mental Feina moral Feina social 1. Continguts generals en el moment de màxim rendiment. 2. Primer moment de connexió d’un contingut nou amb l’anterior. 3. Últim moment per a les aplicacions.
- 8. FUNCIÓ DOCENT MOLT RELACIONADA AMB EL SEU CONTEXT D’INTERVENCIÓ
- 9. Canvi de paradigma Transmisor-informació gestor de la pràctica El professor: dissenya, ensenya, orienta, avalua i coordina. context professor institució Funció docent com: conjunt d’acccions-activitats-tasques en les que participa el professor en un context d’intervenció institucional, així com en l’interacció amb els pares i la comunitat en general (Tejada, 1997:9).
- 10. 1r: paradigma presagi-producte: importància de les característiques personals adequades del docent per exercir la funció docent. 2n: paradigma procès-producte : importància de l’actuació dins l’aula. Mètodes d’ensenyament,. 3r: paradigma mediador: importància del docent com un professional que pren decisions sobre la seva tasca. 4t: paradigma ecològic : importància del processament de la informació i el seu significat, caracteritza l’aula com un espai de comunicació i intercanvi socio-cultural.
- 11. Orientacions Enfocaments o models Acadèmica Enciclopèdic Comprensiu Tècnica Entrenament Presa de desicions Personalista Pràctica Tradicional Reflexiu sobre la pràctica Social-reconstruccionista De crítica reconstucció social D’investigació-acció i formació per a la comprensió
- 12. Diferents papers del professor segons la prespectiva des d'on es produeix la innovació. PRESP.TECNOLÒGICA PROFESSOR EXECUTOR Planificació per experts - Desenvolupa allò planificat per experts (Anàlisi racional i intervenció cinetífica) - Exclòs del disseny PRESP.CULTURAL PROFESSOR IMPLEMENTADOR Planificació d'experts + posada en Dur a la pràctica la innovació i esdevé pràctica. mediador d'aquesta. PRESP.SOCIO-POLÍTICA PROFESSOR COM AGENT Planificació experts + posada en pràctica + CURRICULAR ideologies professionals, interessos socials i - Filtra i redefineix la innovació en el seu culturals. context. - Pren desicions i participa en el procés.
- 14. Finalment busquem un docent capaç de:
Editor's Notes
- En aquesta exposició parlarem sobre el perfil del docent desitjat/esperat pels alumnes i per la resta de la comunitat educativa, tenint en compte l’ensenyament com a causant dels efectes produïts en els discents, i la importància que cal donar a les característiques dels discents com a explicatives dels resultats de l’ensenyament. En el procés interactiu docent-discent (on es precisa la participació activa dels dos elements), Ausbel planteja el problema de la predisposició, de la disponibilitat cap a l’aprenentatge. L’eficàcia de l’acció educativa que es posi en marxa es trobarà relacionada amb el coneixement que tenim de les característiques fisiològiques i psicològiques dels individus als quals aquesta acció va dirigida i als quals s’ha d’adaptar. Durant l’exposició, ens centrarem en els requisits de l’aprenentatge en el discent que condicionen el procés d’E-A, i en el docents i l’acció mediadora.
- Analitzar l’alumne amb la finalitat de conèixer els factors i les fases del seu desenvolupament permet equilibrar les accions i planificar les activitats, cosa que es conforma com una adaptació a les necessitats de l’alumne en les situacions d’aprenentatge. Pel que fa als pre-requisits que hauran de tenir els alumnes per encarar-se amb el procés d’ensenyament-aprenentatge. Tindrem en compte els següents condicionants del procés d’aprenentatge: La maduració de l’alumne, la motivació i actitud , l’activitat del discent i la integració de l’aprenentatge, transferència i creativitat . Cal tenir present que cadascun d’aquests requisits és necessari, però no suficient; tots són condicionants de l’aprenentatge.
- Maduració entesa com un nivell de desenvolupament físic, psicològic i social de l’individu. Aquest procés pot accelerar-se mitjançant l’educació familiar i escolar. Els períodes pels quals passa l’individu són sensibles a l’adquisició d’uns determinats aprenentatges, i cada individu té el seu propi ritme de desenvolupament al llarg del seu cicle de vida (diferències entre els individus en la velocitat i en els límits de les capacitats). Per això cal fixar-nos en els moments idonis perquè un aprenentatge es pugui donar, fet que condiciona els tipus d’activitats que han de realitzar els discents i la seqüenciació de les mateixes. El ritme d’aprenentatge disminueix al llarg del desenvolupament a mesura que augmenta l’edat, però la competència intel·lectual no disminueix necessàriament. Aquest desenvolupament intel·lectual depèn de la maduració biològica, i de les influències del medi i de la seva qualitat (on influeix la figura del docent). L’acció d’ensenyar ens porta a plantejar condicions com: l’estat de desenvolupament, les aptituds individuals i els ritmes i gradients d’aprenentatge. Cal per tant: - Tenir en compte la maduració del discent per a evitar el fracàs del procés, ja que la maduració no es pot percebre dissociada de l’aprenentatge. - Considerar les condicions prèvies d’aprenentatge. La maduració és un factor condicionant respecte l’adaptació de l’individu als àmbits de desenvolupament i a les activitats d’aprenentatge.
- Per a que hi hagi un aprenentatge significatiu, s’exigeix la voluntat de voler. La motivació pot ser útil en sí mateixa com a objectiu ( s’incideix en els objectius de tipus actitudinal), o per aconseguir els objectius educatius que es proposen en el programa (s’incideix en els procediments o en els continguts). La motivació impulsa i determina la conducta. La necessitat activa la conducta, l’incentiu és la finalitat de l’acció o el resultat d’aquesta, i la direccionalitat implica seleccionar els procediments per a la consecució dels objectius. Com a supòsits previs, cal tenir present que: Els motius s’aprenen com a resultat d’experiències específiques i s’expressen mitjançant una conducta apresa. Es poden expressar motius similars mitjançant conductes diferents, i viceversa. Els motius es poden emmascarar, no es manifesten necessàriament. Qualsevol acte simple de conducta pot ser l’expressió de diversos motius. La satisfacció de necessitats es troba en l’origen de la motivació, com apunta Clarapède, “tota necessitat tendeix a provocar les reaccions apropiades per a satisfer-la”. Els motius es tradueixen com a justificacions personals que té un individu per a actuar, mentre que els incentius són estímuls externs que provoquen i mantenen els motius. L’eficàcia de l’ensenyament està en relació directa amb la participació activa de l’alumne en l’aprenentatge i aquesta deriva dels motius que impulsen cap a l’acció i que provoquen la motivació. Els resultats de l’aprenentatge condicionen els motius. La motivació intrínseca és la que es deriva del valor del contingut, es configura la clau del rendiment escolar. Tres tipus de motivació intrínseca: la motivació derivada de la curiositat, la motivació derivada de la competència i la motivació derivada de la reciprocitat. Cal que les activitats plantejades pel docent tinguin present (per a una elevada motivació intrínseca): l’aprenentatge cooperatiu, fracàs continu redueix la motivació, tasques noves, reconeixement de l’èxit, coneixement de les causes de l’èxit o del fracàs, aprenentatge significatiu, tasques amb nivell mig de dificultat, treball autònom, important les expectatives dels docents envers els discents ja que condicionen els rendiments, i l’avaluació dels processos. La motivació extrínseca considera l’aprenentatge com un requisit per a arribar a satisfer altres metes alienes a l’aprenentatge; s’associa amb els incentius, els reforçadors. Els motius externs són un mitjà per a aconseguir un objectiu. El coneixement de les causes ens pot orientar amb relació a la motivació implícita en el procés d’E-A d’un alumne determinat; aquestes s’hauran de tenir presents abans i durant l’acte didàctic.
- Motivació i actitud configuren un procés interactiu difícil de separar. L’actitud s’associa fonamentalment amb la motivació intrínseca i influeix en els hàbits i els comportament. Hem de destacar els components de l’actitud: que es cognoscitiu (representació que tenim sobre l’objecte d’actitud), el que és afectiu (es relaciona amb els sentiments i emocions envers l’actitud) i el que és conductual (és relaciona amb l’actuació concreta envers l’actitud, és el resultat del que és cognitiu i el que és afectiu). L'interès de les actituds radica en la predisposició envers les activitats i en el fet que els indiquen la direcció que han de prendre aquestes actituds i fins i tot el sentit. L’autoconcepte i l’autoestima ens ajuden a explicar la predisposició dels alumnes. Les fonts psico-socials, les afectivo-cognitives i les experiències ens poden explicar les actituds que manifesta una persona. La relació entre desitjos, resistències i expectatives determina la motivació i les actituds envers el treball didàctic.
- La incorporació dels alumnes al procés d’E-A s’observa a través de l’activitat docent, i es relaciona amb l’interès i l’esforç que posa l’alumne en aconseguir els objectius que presenta la tasca. L’activitat és el mitjà d’arribar a noves conductes, ha d’estar subordinada als objectius d’aprenentatge. La planificació de les activitats correspon a la responsabilitat docent, es relaciona amb un enfocament d’ensenyament i amb la metodologia d’acció. L’activitat discent és un procés complex que incorpora moltes facetes, dintre de la tipologia de treball físic (que implica resistència física, l’activació és menor qual la pràctica és continuada i no hi ha recuperació) i treball intel·lectual (relacionat amb la capacitat cognitiva de l’individu, és la feina en què es posa mes èmfasi des de la didàctica). Per tant les activitats planificades pel docent seran més beneficioses per al discent quan impliquen un procés sistemàtic i organitzat d’actuació. El cansament el causa l’activitat constant sense descansos. El ritme d’aprenentatge depèn de les característiques individuals de cada alumne, per tant cadascú té el seu cronos; tot i que cada ritme d’aprenentatge pot ser modificat en funció d’altres raons (com per exemple la motivació,..). L’ autoactivitat és l’activitat que neix d’un impuls interior que procura satisfer les necessitats de desenvolupament personal (l’emprèn el discent conscientment per assolir l’aprenentatge). L’activitat discent (dintre de l’educació) és relaciona directament amb la metodologia, de manera individual i de manera socialitzadora.
- La integració a referència a de quina manera s’ha rebut la informació, com s’ha elaborat, transformat, emmagatzemat i recuperat la informació. La transferència depèn del que l’individu aprèn i de la manera com ho fa; de manera que un primer aprenentatge pot repercutir en un segon aprenentatge. Depenent dels efectes que aquesta provoqui en l’aprenentatge, és pot donar transferència positiva (si facilita l’aprenentatge en altres situacions), la transferència negativa (si el dificulta), o la nul·la (si no té efecte en el nou aprenentatge). Per aconseguir transferir els aprenentatges, primer els han d’haver integrat. Consisteix en modelar l’estructura cognitiva de l’alumne i manipular el contingut i la disposició de les experiències d’aprenentatge prèvies d’un camp específic, per a que facilitin al màxim els aprenentatges següents. Percepció, atenció, memòria i emoció són importants en el procés d’integració i transferència dels aprenentatges. La creativitat és el procés de percebre problemes o llacunes en la informació, formular idees o hipòtesis, verificar-les, modificar-les i comunicar-ne el resultat. El docent pot fomentar la creativitat generant motivació intrínseca de manera que destaqui el desig d’aprendre. La creativitat inclou els principis estètics i pràctics, depèn de l’atenció, es basa en la mobilitat més que en al fluïdesa, opera més enllà de les fronteres del pensament, depèn de pensar en termes de projectes i depèn de ser objectiu i subjectiu.
- Des del context socio-cultural el professor pot esdevenir un simple transmissor de la informació, de coneixements i valors que es consideren fonamentals per la conservació de la cultura, també pot esdevenir des d’una perspectiva més moderna un constructor de cultura més que no pas un simple transmissor per mantenir-la. Es centra més en l’estimulació del desenvolupament de l’alumne, de manera que pugui ser un constructor de cultura més que un continuador de la mateixa. Des del context institucional , el professor forma part d’una institució educativa i per tan desenvolupa un projecte educatiu i de centre que afectarà la seva activitat dins l’aula i també la del centre. El paper d’aquest professor anirà molt condicionat segons les característiques d’aquesta institució (cultura organitzativa del centre, clima institucional, etc), dependrà directament d’elles. Influencia directa de la cultura organitzativa i el clima institucional com factors que afectes l’actuació del professor en la institució. Des del context instructiu el professor ja passa a tenir un paper molt més important. Es converteix en el responsable de la dinàmica del grup aula planificant l’ensenyament, triant els object ius, seleccionant els continguts, dissenyant les activitats i fent l’avaluació. Variable irrenunciable per a l’efectivitat de l’ensenyança. Funció de professor com instructor i professor com organitzador. Assumim per estil docent la forma peculiar en que un professor porta a terme la classe, i per tant, la forma en que elabora el programa, organitza la classe i es relaciona amb els alumnes, posant rellevància en els estils mixtes i no en els purs.
- El professor és un mediador entre el currículum i els seus destinataris entenent que aquests destinataris, els discents, són també mediadors del seu propi aprenentatge. É s important fer èmfasi en que el professor no és un simple transmissor de la informació, sinó que ha de cobrar un nou protagonisme, en quant a competències sobre tot, per la interacció entre les institucions educatives i formatives, per un costat, i la societat en el seu conjunt, per l’altre. Hi entren moltes més coses en joc. Aquests haurà de treballar per aconseguir un EQUILIBRI entre la seva manera de dur a terme el procés d’ensenyament aprenentatge, el CONTEXT en que aquest es desenvolupa i les característiques i maneres de concebre aquest procés que té la institució en si (per exemple no actuarà igual un professor en una escola rural de 20 alumnes que un professor d’un gran centre amb vàries línees per curs).
- La funció docent està en equilibri entre les tasques professionals en l’aplicació d’un coneixement, el context en que s’apliquen, el compromís ètic de la seva funció social i l’estructura de la participació social existent en aquell moment i en la que està compromès (Imbernón, 1994:23). Comporta una sèrie de macrofuncions que tenen que veure amb els objectius de la formació, el context i les estratègies i activitats d’aprenentatge. Per tant hem de diferenciar entre el professional que opera a l’aula com context d’actuació, i la resta de professionals tècnics, el context d’actuació dels quals es circumscriu a la institució connectada amb l’entorn general, sense tenir relació directa amb els grups d’aprenentatge. El professor per tant queda afectat per al funció de planificació, per la funció d’avaluació, per la funció de gestió-coordinació i per la funció d’investigació-innovació. En la Reforma Educativa s’explicita un perfil definit per: esperit innovador, flexibilitat, treball en equip, coneixements tecnològics, que creu en la seva professió i sentit de la responsabilitat i compromís. S’ha de destacar una actitud crítica.
- Els models de formació docents es poden explicar des de diferents orientacions: D’una banda, l’orientació acadèmica fa referència a la formació del professorat, que suposa el procés de transmissió de coneixements per tal de dotar aquest professorat de la formació especialitzada en el domini d’una matèria. Se’n deriven dos enfocaments: l’ enciclopèdic (a més coneixements, més saviesa per part del professor); i el comprensiu (professor expert que coneix el contingut a ensenyar i sap com fer-ho); D’altra banda, l’orientació tècnica centra la seva atenció al coneixement del contingut i les habilitats necessàries per dur a terme l’ensenyament. Aquesta orientació també inclou dos models, el d ’entrenamen t (busca l’eficàcia del docent) i el de presa de decisions (dóna més importància a la capacitat del professor per escollir l’habilitat més adequada a cada situació). La tercera orientació, la personalista es centra en la persona i les seves possibilitats amb estratègies que li són pròpies i peculiars. Seguint en aquesta línea, l’orientació pràctica parteix de la complexitat de l’ensenyament, la qual depèn de les diferents situacions, és a dir, de la pràctica en si mateixa, a partir de la qual es creen els programes de formació. D’aquesta orientació es desprèn l’enfocament tradicional, on el procés d’aprenentatge es basa en el procés assaig-error. A més a més, un segon enfocament, el reflexiu sobre la pràctica , parteix de les experiències del propi professor, les observacions que ell fa i les seves reflexions. Finalment, l’orientació social-reconstruccionista , incorpora dos enfocaments: el de la crítica i reconstrucció social, on es veu la pràctica com un ocasió per adquirir coneixements; i el d’investigació i formació per a la comprensió, on el que importa són les idees que s’experimenten en la pràctica d’una forma reflexiva.
- PRESPECTIVA TECNOLÒGICA : Innovació com a procés lineal. Els procediments, els programes i els materials elaborats per experts que han analitzat i investigat són el que els centres docents s’han de limitar en aplicar i utilitzar. Per tan, el professor només és executor. PRESPECTIVA CULTURAL: la innovació no és possible si tot això creat per experts no es dur a la pràctica i es valida en el centre escolar. Per tan el professor és un implementador que ho durà a la pràctica per poder justificar aquesta innovació. PRESPECTIVA SOCIO-POLÍTICA: A més hi ha una gran preocupació per relacionar el que diuen els experts i la seva pràctica amb les ideologies dels professors, els interessos socials i culturals. És per això que el professor en té un paper molt important per fer-ho possible.
- El professor pot entendre la professionalització des de dos concepcions diferents: En la tradiciona l es mostra com un simple transmissor de la informació i dels coneixements que ja estan ben definits i delimitats per experts. En canvi, en la vesant alternativa també es guia per un currículum establert però el professor és facilitador de l’aprenentatge, és a dir, transmet coneixements amb la finalitat de que els alumnes millorin i produeixin coneixement. En definitiva el podem considerar com un producto i del coneixement.
- D’una banda ens trobem d’una societat molt canviant i d’altra banda sabem que el paper del docent està molt subjecte a la realitat de cada centre. És per això que busquem i em de treballar per formar professors flexibles i polivalents capaços de saber adaptar-se a les necessitats de cada moment i de cada context. Finalment el professor acaba essent un agent fonamental en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Ell mateix ha de ser capaç d’innovar, és intolerable entendre el docent com un simple transmissor de la informació. Exemple: el projecte educatiu d’un centre està subjecte a una política educativa. D’aquest projecte se’n desprèn la unitat didàctica que el professor treballarà en la qual tindrà en compte els continguts i els objectius marcats en l'anterior. Ara bé, aquest professor ha de ser capaç d’adaptar-ho al seu grup classe, en el qual hi haurà uns determinats alumnes que seran diferents segurament d’un altre grup classe i que mostraran unes altres necessitats. És per això que haurà de tenir aptituds, competències i estratègies per poder adaptar-se al centre i al que es demana i per poder identificar, analitzar i superar aquestes dificultats buscant nous mètodes i alternatives les quals haurà de posar en pràctica.