2. Calders, autor que és considerat el millor
contista català del S. XX, va néixer a
Barcelona l’any 1912. De jove estudià a
l’Escola Superior de Belles Arts i poste-
riorment va treballar, escrivint-hi i il·lus-
trant-la, a la revista satírica i humorística
L’Esquella de la Torratxa, que va
dirigir conjuntament amb el seu gran
amic i futur cunyat, el també escriptor
Avel·lí Artís Gener (Tísner). L’any 1936
publicà el seu primer recull de contes, El
primer arlequí, i la seva primera
novel·la curta, La glòria del Dr. Larèn,
amb les quals es donà a conèixer en els
cercles literaris del moment. Però arribà
la Guerra Civil i s’allistà a l’exèrcit
republicà.
3. Va ser destinat a la rereguarda, al front de
Terol, i va fer-hi de topògraf. Allà aprofità el
temps lliure per escriure el dietari Unitats
de xoc, en el qual va recollir una sèrie
d’impres-sions subjectives sobre la guerra; el
llibre fou publicat l’any 1938 amb pròleg de
Carles Riba. Acabada la guerra i després
d’una breu reclusió a un camp de
concentració, aconse-gueix escapar-se i
passa a França, des d’on marxaria a Mèxic,
amb un ajut econòmic de Josep Carner. Allà
s’estaria més temps del previst: 23 anys. Mai
acabà d’adaptar-se a l’exili, tot i que va tenir-
hi una vida cultural plena, tot fundant,
juntament amb exiliats catalans, la revista
Lletres i col·laborant amb Pont blau i
Revista de Catalunya entre altres.
4. Calders es guanyà la vida a Mèxic treballant per a l’editorial Uteha i va
prosseguir amb la seva passió: els contes. Precisament a la llarga estada a
Mèxic devem una part interessantíssima de la seva producció.
“He vist en aquests anys més indis de muntanya que no pas
pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros. Un
fenomen així no es deu, gairebé mai, a causes banals, i la que
ens va empènyer a mi i els meus fou un daltabaix famosíssim,
del qual encara no em sé avenir”
Pere Calders
“És ben possible que, sense el pas per l’exili –sense l’escenari i
els personatges que li proporcionà Mèxic–els contes de Calders
haguessin derivat a factures més acostades al conte “filosòfic”
tradicional. Mèxic li brindava una “realitat” susceptible
d’interpretacions suggestives”
5. A Mèxic Calders entra en contacte amb allò que
s’anomenà el realisme màgic, un moviment
literari específicament llatinoamericà que tenia
com a característiques principals la introducció
d’elements sobrenaturals i fantàstics al bell mig
de narracions de caire realista o costumista, de
manera que quedaven imbricades en la realitat
dels personatges. Aquesta influència acabà de
conformar el seu estil particular, tot i que no es
pot dir en propietat que Calders en formés part,
ja que el concepte s’aplica a la literatura escrita
en castellà. Ara bé, una cosa sembla clara: si el
nostre autor hagués escrit en castellà, ara
estaria a l’altura dels escriptors Juan Rulfo,
Rómulo Gallegos o fins i tot de Gabriel
García Márquez. Rulfo
García
Márquez
6. Va publicar en 1942 un primer recull de contes al
qual posà per títol Memòries especials, poc
difosa. Però sense dubte, la que va obtenir un
reconeixement més ampli va ser Cròniques de
la veritat oculta, de 1955, en la qual aprofità
per incloure relats dels quinze anys anteriors.
Després vindrien Gent de l’alta vall, de 1957, i
Demà a les tres de la matinada, de 1959. En
1963 tornà a Catalunya, i va compaginar el treball
a l’editorial Montaner i Simó amb la literatura
pròpia, però l’èxit se li resistia. En 1964 guanyà el
Premi Sant Jordi amb una novel·la, L’ombra de
l’atzavara, en què parlava dels anys d’exili. Altres
novel·les posteriors van ser: Ronda naval sota la
boira (1966) i Aquí descansa Nevares, (1967)
de personatges i temàtica mexicans.
7. En 1968 recull els contes ja publicats i
afegeix de nous en l’edició Tots els
contes, (Premi de la Crítica Serra d’Or de
1979) En 1978 publica Invasió subtil i
altres contes (Premi Lletra d’Or 1979) i
amb posterioritat fa el recull Tot
s’aprofita (1983) i Barret fort (1987)
entre d’altres. La fama i l’èxit li arriben tard,
com sempre, amb ocasió de la posada en
escena per par de la companyia Dagoll
Dagom del seu espectacle basat en certs
contes escrits per ell Antaviana,.
Compaginà contes de mida estàndard amb
alguns de breus, i també amb articles peri-
odístics a les revistes Canigó, Serra d'Or
o El Temps i el diari Avui. Rebé el Premi
d’Ho-nor de les Lletres Catalanes l’any
8. Calders, escriptor de la normalitat
cultural
Calders es va formar en un ambient
cultural que aspirava a la normalitat, la
dels anys trenta, encara sota els efectes
de les reminiscències del modernisme i
del noucentisme. Com a "artista
adolescent", Calders pertanyia a una
generació que, sense renunciar al passat,
vol construir un futur diferent i propi.
Traduït al particular univers literari
caldersià, això dóna com a resultat un
corpus narratiu únic, modern, que
difícilment es va poder valorar en tota la
seva plenitud fins que el país i els seus
lectors no van recuperar el pols d'una
certa normalització.
9. Disposició narrativa
Pere Calders és, per damunt de tot, un
narrador, un contador d'històries. Per això
s’hi troba a gust conreant el conte, gènere
molt més flexible que la novel·la. Calders
mostrà sempre un gran interès per
construir una història a partir de la ficció
pura, alliberat de la necessitat d'haver de
traduir fidelment la realitat immediata. Per
això trobem pocs escenaris concrets (i
quan els trobem són exòtics o estranys)
poques descripcions físiques o una poc
profunda caracterització psicològica dels
personatges. Li interessa molt més
representar una determinada -i parcial-
percepció de la realitat. La seva.
10. La ironia com a estil
El Calders escriptor, doncs, és conscient que en
construir una història -tant si és descaradament
fictícia com si parteix de fets reals- no fa sinó
representar la seva pròpia percepció de la realitat,
una percepció que arriba a fer de la ironia el seu
instrument literari més eficaç. La ironia sempre
demana la participació còmplice del lector.
Aquesta complicitat és la que fa tan interessant la
narrativa caldersiana. Sota aquesta aparent
intranscendència, sota el tractament subtil i sovint
humorístic de les trames relatades, sota el vel
d'uns escenaris obertament imaginaris, la
complicitat des de la ironia permet anar més enllà
i fer una reflexió posterior profunda sobre
l’absurditat extrema de la condició humana.
11. Nota biogràfica
Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà
passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.
El mirall de l’ànima
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a
un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.
A tornajornals
Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment
no ho sembli), fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I
tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa
mesura per la seva estimada.
12. Història castrense
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb
alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que
saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home
que disposa coses així no és de fiar.
No se sap mai
De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però
era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va
desmanegar a tots.
13. Venim de la pols
Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la
base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada
pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren
allò que se’n diu cristiana sepultura.
Discreció
Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja
pensaria a casa.
Falsa modèstia
Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació
de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt
meravelloses peces.
14. Els bons costums
El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i
el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el
cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una
forta guitza a la nuca.
L’exprés
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de
maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies
ni estació.
Via morta
El forense va donar un cop d’ull a les dues ratlles paral·leles, rovellades i
cobertes de males herbes. «Crispadora paradoxa!», digué. «Aquesta via ha
mort perquè el tren l’ha aixafada poc.»
15. Costums d’altres terres
Els indis alosa són lletjos sense excepció, però molt amistosos i
summament hospitalaris. Així que et reben a casa, t’ofereixen la dona a
tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la
rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar.
Ars poètica
Li va sortir una rima preciosa, d’aquelles que poden salvar un poema.
Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va
quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu
socors. Si no s’hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.
Copyright
Algú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat
els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.
16. A Cròniques de la veritat oculta, publicat a 1955, Calders utilitza tres
eixos bàsics: l’absurd, l’imprevist i l’atzar. Els personatges dels contes
aplegats a aquesta obra es troben en situacions inesperades i insòlites, a mig
camí entre la realitat i la irrealitat, davant les quals actuen majorment amb
normalitat i racionalitat, la qual cosa provoca un contrast característic: a més,
l’humor, àcid i irònic, però gairebé sempre de rostre ben humà, fa de fil
conductor de la majoria de relats, que tenen un final lògic, dintre de la falta
de lògica que els caracteritza. El mateix títol de l’obra barreja una altra de les
passions caldersianes, el periodisme, amb la utilització de la paraula
cròniques, que són relats de fets que ocorren vistos des de l’exterior, que
intenten ser objectius i no tenir gaire implicació emocional, la qual cosa
evidentment no sempre passa, conscientment o inconscient. I és que cal
tenir en compte que Calders equiparava la literatura amb el periodisme, la
posava al mateix nivell per a explicar la realitat. Per altra banda, el sintagma
veritat oculta al·ludeix a tot allò que podria passar i passa, realment, en la
seva prodigiosa imaginació, que pren vida a través dels seus personatges.
17. El recull de Cròniques de la veritat
oculta va ser publicat a l’Editorial Selecta i
està estructurat en tres parts: I. La
imprevista certesa; II. Ver, però
inexplicable i III. L’escenari
desconcertant. Els ingredients bàsics de
tots els relats són l'humor i la fantasia. Un
humor més o menys ambigu, subtil i
sorneguer però tendre. La fantasia crea
situacions impossibles d’assimilar,
incorpora elements sobrenaturals a la
quotidianitat i situa les històries en un
temps i un espai abstractes, imprecisos,
irreconeixibles. Tot plegat fa d’aquest recull
el més reconegut de Calders i el més ben
valorat pels crítics, que el reconeixen com
un dels millors contistes del S. XX.
18. Els 31 relats del recull són aquests (en negreta els que llegirem a classe):
La imprevista certesa
El desert, La ratlla i el desig, La consciència, visitadora social,
El principi de la saviesa, L'any de la meva gràcia, La ciència i la
mesura,
La revolta del terrat, La clara consciència, L'home i l'ofici, Coses de la
providència, El Teatre Caramar i La clau de ferro
Ver, però inexplicable
El problema de l'Índia, Els catalans pel món, L'arbre domèstic,
Cada u del seu ofici, L'esperit guia, Fet d'armes, Història
natural, La fi, O ell, o jo, L'«Hedera Helix», Una curiositat
americana i Quieta nit
L'escenari desconcertant
Coses aparentment intranscendents, La maleta marinera,
Les mans del taumaturg, El geni magiar, Feblesa de caràcter,
Raspall (conte infantil) i Un crim
20. PER A UN DEMÀ MILLOR
(Drama en menys d’un acte)
L’escena representa:
A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.
En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència)
s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta.
Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.
FI
(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)
