En aquestes converses, es vol fugir del sentit comú que té el cau a dins d’una persona que viu als marges. Potser feminista, o potser dona. Treballadora explotada, pobre, sense ingressos ni prestacions, precària, endeutada, desnonada, migrant, estrangera, sense papers, africana, negra, magrebina, àrab, xinesa… Lesbiana, gai, trans, inter, bi, pan o polisexual. Supercapacitada per la seua diversitat funcional o intel·lectual. Una lluitadora contra la malaltia, una lluitadora front al sistema que li nega el seu dret a la salut. Ecologista, anticonsumista, antinuclear, pel decreixement i la sostenibilitat…. De poble, llengua, cultura i país oprimit. Antiespecista i vegana… (...) Nosaltres no formem part d’aquest sistema de connivències, banalitzacions, riures, menyspreus, desqualificacions, justificacions, negacions de l’evidència, mentides, ocultacions, manipulacions…

1. Sentit comú.
Hi ha un tipus de conversa que es
mou com un conill quan fuig
desesperadament d’una rabosa que
l’empaita amb la boca oberta. Està
plena de voltes i de salts, de girs i
línies rectes, d’esforços per trencar la
carrera de la perseguidora, de fer-la
relliscar i obrir distància. És una
fugida: no va enlloc ni té direcció fixa.
En aquestes converses, es vol fugir
del sentit comú que té el cau a dins
d’una persona que viu als marges.
Potser feminista, o potser dona.
Treballadora explotada, pobre, sense
ingressos ni prestacions, precària,
endeutada, desnonada, migrant,
estrangera, sense papers, africana,
negra, magrebina, àrab, xinesa…
Lesbiana, gai, trans, inter, bi, pan o
polisexual. Supercapacitada per la
s e u a d i v e r s i t a t f u n c i o n a l o
intel·lectual. Una lluitadora contra la
malaltia, una lluitadora front al
sistema que li nega el seu dret a la
salut. Ecologista, anticonsumista,
antinuclear, pel decreixement i la sostenibilitat…. De poble, llengua, cultura i país oprimit.
Antiespecista i vegana…
Qui fuig, ho fa cap a un amagatall. De vegades, es tracta de persones a les que la situació agafa
desprevingudes i han de fer mans i mànigues per fugir. D’altres la provoquen, o simplement
tenen confiança en aquest “debat en fugida” perquè el veuen com a una aposta segura. Totes
viuen a dins dels marges de la “normalitat” i la normativitat, de les fronteres heteropatriarcals,
capitalistes, imperialistes, consumistes, del nord front al sud, de la subsistència, de les barreres
especistes. Marges fets de prejudicis, desinformacions, manipulacions, mentides i injustícies.
Sempre tenen un problema de partida, i és que no valoren els arguments d’aquest sentit comú.
Les seues reflexions parteixen dels supòsits sostinguts en eixa desinformació i, quan se’ls
neguen, es veuen en la necessitat de trobar el camí de tornada cap a la seguretat del model
normatiu. Aleshores, busquen entre l’arsenal de mentides en les que creuen i es defensen
llançant la primera que els ve al cap, que també serà rebatuda. I continuen amb altra, i altra
darrere d’aquella, i altra més… Sense cap ordre.
Fa poc que he tingut l’enèsima d’aquestes converses. Començà amb la pregunta: “perquè no
podem menjar ous, si és un rebuig que les gallines no volen?”. No és una pregunta, és un intent
de plantejar una contradicció. La resposta lògica havia de centrar el tema en el fet que
l’explotació humana no recull ous de gallines que els posen de forma natural, sinó que converteix
les gallines en objectes de la indústria que les explota, ja siga per a la producció industrial en
bateria o per allò que anomenen “ecològica”.
S’havia d’explicar que, per a qualsevol d’aquestes formes d’explotació, les gallines deixen de
comptar, que no valen res si no ponen ous perquè és tracta d’una indústria, d’un negoci. S’havia
de parlar de les granges que crien gallines ponedores i que separen les femelles dels mascles, un
“rebuig” que acaba en una trituradora per a generar una pasta de carn amb plomes, potes i pics
que aprofiten altres indústries. Si la granja no fa aquest “reaprofitament”, els pollets mascle
acaben amuntegats per milers en grans bosses de fem, on els de sota moren esclafats, els del
mig ofegats i els de dalt de fam o fred.
Els mascles no tenen altre valor. Molta gent pensa que se’ls pot engreixar per a menjar, però no
són rendibles. La seua raça és ponedora, mentre que els pollastres que s’engreixen son de races

2. específiques com els broiler, que engreixen i engreixen per a acabar a l’escorxador en poques
setmanes. Els pollets de races ponedores no poden oferir aquesta “rendibilitat” i no tenen cap
valor com a objectes d’engreix.
S’havia de parlar de la muda, un procés natural de les gallines que fa que deixen de posar ous i,
com hem dit, per a la indústria no valen si no posen ous. Per això existeix la muda forçada, que
consisteix en deixar-les sense menjar en aquest moment que els exigeix tanta energia, per a
reduir el temps de muda de 8 a ls 4-5 setmanes aproximadament. Moltes moren a causa de la
muda forçada, però el negoci ho compensa amb les 3 setmanes de producció que guanya de les
altres. En bateries de 2.000 gallines, això pot representar 30.000 ous, 2.500 dotzenes.
S’havia de parlar que la muda és anual, i que no és rendible repetir la muda forçada un segon any
perquè les gallines ja estan molt afeblides per l’explotació, perquè és cada vegada major el perill
de mort pels prolapses (el trencament dels òrgans rectals a causa de posar ous) o les distòcies
(retencions d’ous que acaben provocant una fallida multiorgànica). Per això les envien abans a
l’escorxador i les substitueixen per gallines joves que inicien el cicle de producció. A totes les
explotacions: intensives, “ecològiques” i de “gallines felices” (sic).
S’havia de parlar de tot això, però és molt llarg. La tàctica de fugida aparegué immediatament
amb una interrupció que portava el tema fins a la producció de llet. Era un intent de mantenir el
discurs: “Però, a les vaques les hem de munyir, sinó els fa mal. Si que hi ha productes animals
que són un aprofitament del que els animals llancen”. La resposta és, novament, molt llarga.
Les femelles mamíferes no “donen llet”. Les femelles mamíferes produeixen llet per a una cria, i
la indústria garanteix que existisca aquesta cria. Les vaques, les ovelles, les cabres, totes crien
de forma forçada per a provocar la seua producció de llet en una quantitat rendible. La pràctica
habitual és una cria a l’any, que s’elimina desviant-la cap a la producció de carn. Al supermercat
li diuen entrecot de vedella, xulles de xai o pota de cabrit.
El següent salt és molt habitual. “No és veritat: les femelles poden donar llet sense haver criat. El
millor exemple són les dides que donaven de mamar els fills i filles de casa rica”. Intentí explicar
que les dides havien parit, que les dones pobres han parit com paren les vaques i les ovelles. Les
morts d’infants pobres al part o als pocs dies de nàixer eren moltes i, en eixos casos, s’aprofitava
el valuós recurs de la llet per a una casa on sovint faltava per a menjar. Els fills i filles de pobres
que sobrevivien havien de compartir la llet de sa mare quan aquesta tenia l’oportunitat de fer de
dida. Els parlí dels “germans i germanes de llet”, tan comunes entre persones majors de 60 anys.
Una dona pot generar llet fins i tot durant anys després d’haver parit, però no és la llet amb els
nutrients i les calories que necessita un nadó.
Hi hagué més girs i el remat desesperat fou el de les “mascotes”. Com que la gent té animals de
“companyia” empresonats als pisos i que només ixen quan els trauen lligats, que pateixen
esterilitzacions i moltes altres limitacions de la seua naturalesa, això justifica la forma d’explotació
animal que convinga en eixe moment (és un recurs habitual de taurins, caçadors, domadors de
circ…).
Si se t’acudeix dir que estas
d’acord amb el rebuig a la
utilització d’animals com a
mascotes, que tens animals
refugiats a casa que són
víctimes de la compra-venda,
el maltractament, l’abandó i
la cria descontrolada, el
següent gir seria cap a la
defensa del dret de la gent a
tindre animals, cap a la
negació dels abusos com a
fet generalitzat. I així
continuaria aquest bucle
sense fi.
No fa molt, vaig veure la
millor explicació de tot
aquest combat contra el

3. sentit comú en la combinació de dues
imatges. La primera és el plor d’una
activista australiana mentre acarona un porc
condemnat a mort. Ell és a dins del camió
que està a punt d’entrar a l’escorxador, i que
ha estat aturat per una acció antiespecista.
La segona foto és la d’un xiquet amb un
ganivet, envoltat d’homes que riuen, mentre
un mossega un mugró de la femella
degollada que presideix l’escena.
Què és el sentit comú? El conjunt de
justificacions que normalitza aquesta última
escena, o l’empatia i el desig de justícia que
desprèn la primera? Entre la impotència de
les justes i la prepotència dels injustos, on
es situa el sentit comú? Perquè aquest és el
resultat dels seus pretextos. Al remat, és
molt senzill: no participem d’això i tenim
alternatives per a no fer-ho.
Nosaltres no formem part d’aquest sistema
de connivències, banalitzacions, riures,
me n y s p r e u s , d e s q u a l i fi c a c i o n s ,
justificacions, negacions de l’evidència,
mentides, ocultacions, manipulacions… Tot
el que es veu a la foto del xiquet amb el
ganivet.
Nosaltres hem renegat de tot això, i no necessitem voltes ni girs. Només nosaltres i els altres
animals, la seua condemna a no ser res, els seus inferns. Tot el que es veu al comiat entre
llàgrimes de la dona i el porc.