L’empatia, la identificació amb una causa justa i amb qui la pateix, és l’únic motor de la lluita animalista. Cap de les persones que hem fet la revolució sense sang hem viscut l’infern que les societats humanes reserven als altres animals. La falta d’aquesta empatia ens fa sentir desencís, tristesa, dolor, angoixa… Fins i tot ràbia continguda, quan es manifesta a través de burles i desqualificacions. Però, en ocasions, persones compromeses amb l’animalisme també bandegen l’empatia davant causes i reivindicacions justes...

1. Teixint xarxes.
Quan recordem altres moviments d’alliberament, ens agradaria pensar
que, d’haver estat allí, hauríem estat abolicionistes o sufragistes o que,
almenys, no hauríem cooperat amb l’opressió, ni ens hauríem desentès
d’ella.
Paula Casal.
No he vist mai ningú tan trastornat per les meues paraules com aquella
estudiant blanca. S’aturà davant meu, em mirà de fit a fit i em preguntà:
“Creu que no hi ha cap blanc bo?”. No volia ferir els seus sentiments, i li
responguí: “Jo crec en els actes de les persones, no en les seues paraules, senyoreta”. “Què puc fer
jo?”, exclamà. “Res”. Rompré a plorar, isqué corrent i, a l’avinguda Lenox, pujà a un taxi1.
Paula Casal.
Ella havia acudit a una conferència de Malcolm
X, i el sentí parlar de l’odi que les persones
blanques tenien a les negres, de l’obligació que
tenien aquestes de defensar-se davant eixe odi,
de la necessitat que tenien de separar-se de les
formes del poder blanc, del rebutjar el seu
sotmetiment. S’identificà amb la gent que
patia aquella injustícia i preguntà, en veu alta,
què podia fer. Ell, però, no mostrà empatia.
Una persona blanca només era part del
problema, no podia formar part de la solució.
L’empatia, la identificació amb una causa justa
i amb qui la pateix, és l’únic motor de la lluita
Malcom X amb MartinLutherKing
animalista. Cap de les persones que hem fet la
revolució sense sang hem viscut l’infern que
les societats humanes reserven als altres animals. La falta d’aquesta empatia ens fa sentir desencís,
tristesa, dolor, angoixa… Fins i tot ràbia continguda, quan es manifesta a través de burles i
desqualificacions. Però, en ocasions, persones compromeses amb l’animalisme també bandegen
l’empatia davant causes i reivindicacions justes.
No fa molt, algunes persones animalistes s’han abonat a la tesi d’ÁlvaroGarcíaMeseguer2 que
l’origen del sexisme lingüístic resideix sempre en EL
parlant i L’oient, mai en la llengua espanyola com a
sistema. Una versió adaptada al neomasclisme
lingüístic del no maten les pistoles, maten les
persones. Vaja, una miqueta si que venen a ser les
pistoles, que no serveixen per a res més, les que
maten. I el llenguatge en masculí és una pistola
patriarcal que porta molta gent de gallet fàcil.
És cert que el llenguatge no imposa que poca gent
sàpiga qui era MarjaEskolodovska, i molta sàpiga
qui era Madame Curie. És cert que no imposa que,
quan sents el significant “científic, científics”, no
penses en joves investigadores amb currículums
prometedors, i si en homes calbs amb bata blanca. Que pensen en Ramón i Cajal abans que en
MarjaEskolodovska. És evident que el sexisme està en qui crea el llenguatge sexista. I, per això, el
llenguatge potser una eina contra el sexisme, fet que no agradava a GarcíaMeseguer. Pistoles si,
però mai en mans rebels.
No és l’únic cas, per suposat, però és un bon exemple. L’origen està en un debat per la utilització
d’un llenguatge animalista inclusiu en castellà, amb recursos com l’arrova o la barra (vegan@,
1Malcolm
X, Autobiografía, con la colaboración de Alex Haley. Ediciones B., Barcelona, 1992. P. 297.
2http://www.elpais.com/articulo/Necrologicas/Alvaro/Garcia/Meseguer/ingeniero/humanista/elpepinec/20090630elp
epinec_1/Tes

2. vegano/a). Algunes persones els sembla dificultós, complicat, confús o, fins i tot, problemàtic a
l’hora de difondre els nostres missatges. És en eixe debat, que deixa de ser específicament
animalista i passa a termes generals, on apareix l’article de GarcíaMeseguer.
És curiós: el procés recorda molt al dels debats amb persones especistes. Quan s’enfronten al
veganisme, la seua primera reacció és rebutjar-lo per ilusori, irreal, utòpic i, com no, per dificultós,
complicat… Si el debat continua, és probable que aporten documents on una persona dels àmbits
de la biologia, de la medicina, de la filosofia, etc., defensen que les persones humanes són
omnívores, que l’ús dels altres animals és “natural”, que no ens alimentem de forma equilibrada…
Quelcom semblant a allò que fa GarcíaMeseguer. Cortines de fum, justificacions. Falta d’empatia.
A les terres de parla catalana, passa el mateix amb la llengua. Hi
ha gent que creu que, com l’animalisme està per damunt de tot,
l’ús del català és un tema secundari: allò important és el missatge
i el castellà l’entén tothom. Clar, allà on aquesta llengua és parla,
encara que haja estat fruit de la imposició. Encara que passe per
damunt del valencià com un corró. Cada dia de l’any, cada any
que passa.
Per què dosifiquem l’empatia, com si tinguérem una quantitat
limitada? La Justícia en majúscula no té graus: front a ella,
només por haver-hi injustícia. La “quasi justícia” i la “més
justícia que abans” només són estacions del viatge cap a “Justícia,
final de trajecte”. I els “això no és important”, “és exagerat”, “no
és per a tant”, “no m’afecta” no formen part d’aquest viatge. Les
lluites contra la subordinació de les dones a través del sistema
patriarcal, la pobresa i la fam, els genocidis lingüístics, la negació
de la plena ciutadania a les persones lesbianes, gais, transsexuals,
bisexuals i intersexuals… També poden ser les nostres, encara
que l’esforç de militància estiga amb la causa animalista. Només, hem d’actuar en conseqüència
respecte a allò que és just.
Malcom X va fer un llarg viatge i, finalment, va creure que persones negres, blanques i de qualsevol
altre color podien treballar juntes per una causa. El mataren el 21 de febrer de 1965, i ja no pogué
continuar eixe viatge. Nosaltres encara podem teixir xarxes i avançar.