Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.

Tir i arrossegament. Me cague en la mare que t’ha parit o la imatge de la por.
Amb una xicoteta càmera a les mans i barrejat entre la gent, esperí que començara el concurs de tir
i arrossegament d’Orpesa (la Plana Alta). Al matí del dissabte, 13 d’octubre, es celebrà la
competició de la 2ª i 3ª categoria, vàlida per a la Lliga de la Federació de Tir i Arrastre de la
Comunitat Valenciana1.
Els camions continuaven arribant mentre molts competidors esmorcaven al bar que havia instal·lat
el Mesón del Poble o les taules que s’havien parat a prop dels animals. Als primers que anaven a
eixir ja els portaven amunt i avall per a calfar la musculatura, primer lliures de pes i després amb la
roda. Un gran cavall passava de ganxos la pista de sorra, mentre els jutges assenyalaven els tres
punts d’aturada amb banderes2.
Gent de l’organització es reuní i començà a carregar un carro amb sacs de sorra de 50kg dels que
s’utilitzen a les obres i que agafaven d’un palet. Els animals començaven a passar per la bàscula, i
el jutge i comentarista indicà des de la taula de megafonia:
- 615kg, 30 sacs. Aquest concurs de tir i arrastre d’Oropesa del Mar va a 2 i mig.
Això volia dir que els cavalls carregarien 2,5kg per cada kg del seu pes. Per tant, el primer cavall
que participà pesava 246kg.
Aquell primer cavall tardà més de 4 minuts en recórrer la pista. Un carreter jove s’esforçava en
xafar la sorra de sota les rodes del carro, per a que l’animal el poguera moure, mentre li cridava
sense descans:
- Arrea, Salaaaao! Arrea, Salaaaaao!
S’aturà moltes, moltíssimes vegades, a diferència dels cavalls que aconseguien avançar ràpidament
fins als punts d’aturada i completaren els 60m en temps que rondaven el minut, ocupant els
primers llocs de la classificació. Ell era incapaç d’arrencar aquell enorme pes estacat a la sorra,
però no fou desqualificat abans d’acabar com altres. No patí cap maltractament per part del
carreter a la pista.
La por dels animals era molt visible. Es podia veure clarament mentre es movien pels voltants de
la pista portats pels amos, sempre amb la vara a la mà. De vegades, un simple gest de l’humà
provocava una reacció en l’animal que indicava temor, prevenció. Un d’ells estava posant els
arreus a un cavall que es feia enrere, com si volguera mantindre una distància prudencial respecte
a l’humà que, amb to amenaçador, deia:
- Eixa haca avant! Eixa haca avant!!!
La seua veu va fer que l’animal tinguera més por i anara més enrere, fins que rebé a crits:
- Me cague en l’hòstia!!! I no poder anar avant!!!
Aleshores, el cavall va fer un gest de fugida que aturaren les regnes que l’home sostenia, amb una
mirada de ràbia que mostrava l’esclat de violència que només s’aturà a causa de l’entorn i les
mirades.
Aquelles escenes de violència reprimida es repetien com les dunes d’un desert fins que em topí amb
l’oasi d’un rosí que estava lligat amb un altre mentre, a l’altra banda del camió, tres haques més
xicotetes restaven al costat dels humans. Ell renillava i movia el cap, sovint com si esperara que
apareguera algú per a respondre a la seua crida, i la seua cara semblava confiada, feliç. Els renills
es feren encara més forts quan notà moviment a dins de la caixa de càrrega del camió, on un jove
preparava arreus i altres estris pel cavall tacat de l’altra banda que anava a competir. Finalment,
l’humà anà on era ell i li respongué amb carícies i paraules suaus. Quan tornà als seus treballs, el
Federació de tir i arrossegament: Reglament esportiu, 2012.
http://www.ftacv.es/federacion/documentos/47-reglament-esportiu-temporada-2012
Article 18é. Les categories per a competicions d’una sola cavalleria dependran del seu pes. Concretament: 1ª
categoria: fins a 220 kg de pes; 2ª categoria: de 221 a 320 kg de pes; 3ª categoria: de 321 a 420 kg de pes; 4ª
categoria: de 421 a 520 kg de pes; 5ª categoria: 521 kg de pes i més.
2
Per a la mecànica de competició: Tir i arrossegament. Informe d’Iniciativa Animalista. L’esport del tir i
arrossegament (p. 5-6).
1

www.iniciativaanimalista.cat
info@iniciativaanimalista.cat

1

cavall semblava exultant, i molt prompte continuà amb els renills.
Torní a la realitat quan l’organització amenaçà des de megafonia:
- No hi ha cap comodí. L’organització anuncia que no es tolerarà res, i em diuen que ja s’ha vist
alguna cosa per ací. Com torne a passar, es suspendrà el concurs. Recordem que està totalment
prohibit maltractar els animals.
Vaig reconèixer un dels participants pel seu tatuatge al muscle. L’havia vist a una foto d’un concurs
de tir i arrossegament de Paiporta (L’Horta Sud), on apareixia colpejant un animal amb una vara.
Portava diversos animals a concurs, i el primer fou un dels que aconseguí fer la pista sencera, però
amb moltes dificultats i un temps de quasi 5 minuts. Mentre el cavall anava al cap de la pista per a
ser desenganxat del carro i megafonia anunciava el seu temps, aquest personatge mostrà
públicament el seu descontentament:
- Quatre quaranta-huit! Ja veus!!!
Quan l’animal tornava de la mà de l’ajudant, passà pel seu costat. Ell esperà i, quan ja només
quedava a l’abast de la seua mà el cul de l’animal, el colpejà tres vegades amb la vara. La força que
aplicà es traduí en tres grans esclafits que feren que el cavall accelerara el seu pas, també esperonat
per l’ajudant, que no semblava estar orgullós de formar part d’aquell càstig. Home i cavall, capcots,
es volgueren allunyar de la vara. Poc temps després, es reuniren al voltant del camió un parell de
persones que semblaven estar vinculades a l’organització, com si volgueren donar un discret avís.
Ningú recriminà aquell incompliment dels avisos previs i, més important encara, de la normativa
de la Federació3.
I és que el règim disciplinari d’aquest “esport” no s’aplica amb rigor, no hi ha res semblant a la falta
personal, el temps de penalització o la targeta roja. Tot es limitava a demandes amb veu suau i
molta amabilitat, que contrastaven amb els crits i els colps que patien els animals. Diverses
vegades, els carreters donaren colps al cap dels cavalls a la mateixa pista i just al davant de la taula
de megafonia. Algunes vegades eren amb la ma oberta, però la majoria foren amb el puny tancat4.
En una d’aquestes situacions, megafonia digué:
- Tranquilitat, carreter. Tranquilitat.
Res més.
Era un ambient estrany. Aquell solar semblava el refugi per a la conservació d’un passat que no cal
conservar, empeltat de senyals de modernitat que no semblen el millor que aquesta pot oferir.
Alguns participants joves anaven acompanyats per dones i quan es creuaven amb altres homes, ells
rebien una salutació en forma d’encaixada de mans que donava pas a una conversa. Les dones no
rebien cap salutació i no solien participar en eixes converses. Com a màxim, rebien la mirada
condescendent de qui parlava. Els tatuatges, els piercings diferenciaven, els telèfons mòbils
desentonaven i la vara a la mà igualava.
Marxí amb una frase clavada al cap:
- Me cague en la mare que t’ha parit!
Els carreters la repetiren fins a la sacietat. Centenars de vegades, com si fora un crit de guerra o el
seu lema gremial. Era una forma d’esperonar els animals a la pista, amb altres insults d’aquests
tipus. Quan la sentia, pensava en la insistència de les persones defensores del tir i arrossegament
sobre l’estima als animals que implica. És un argument discutible i que, senzillament, fa riure quan
veus aquest despropòsit.
Una fotografia feta a un concurs del riu, a la ciutat de València, mostra un cavall lligat a un
transport amb el nom d’una carnisseria de cavall. Tot plegat lliga molt bé amb les paraules d’un
aficionat, en resposta a les crítiques d’un articlepublicat a la xarxa5:
Federació de tir i arrossegament: Reglament esportiu, 2012. Article 13é. Dintre del recinte o espai on s’està
desenvolupant la competició i els seus voltants, no es podrà maltractar de cap manera cap cavalleria …
4
… En especial, no es permetrà donar colps de puny al cap de qualsevol cavalleria, ja que seria considerat maltractament.
5
El blog d’Isabel Martín, Tir i arrossegament. http://isabelmartingomez.blogspot.com.es/2008/08/tiro-yarrastre.html. Comentari d’Anònim, 06.10.2008.
3


2

- El més important és que, si ells pogueren elegir, elegirien açò perquè els seus germans moren
per a que nosaltres puguem menjar carn de cavall. Són uns pocs els que es salven perquè gent
com nosaltres els estimem.
Des d’Iniciativa Animalista6, hem preparat aquest informe sobre la realitat del tir i arrossegament,
una més entre les tradicions fonamentades en explotar, maltractat i matar animals. Una més
dintre de la tradició valenciana d’inventar tradicions.

TIR I ARROSSEGAMENT.
Tradició, Esport, Estima. Estètica de l’especisme.

Informe d’Iniciativa
Animalista
6

http://iniciativaanimalista.cat/


3

L’ús humà dels èquids. Treball, esport i entreteniment.
L’espècie humana començà a domesticar individus de la família dels Equus a l’Edat de
Bronze. Les espècies protagonistes han estat l’Equus caballus (totes les races de cavall,
lliures o domesticades, pertanyen a aquesta) i l’Equus asinus (ase domèstic). La selecció i
cria ha generat les diverses races, i també s’han obtingut híbrids com el mul o matxo,
mascle estèril que naix de l’encreuament entre les dues espècies 7. La mula femella també
sol ser estèril, però s’han donat casos d’individus que han criat.
Han estat valuoses propietats fins a la mecanització, i encara ho són allí on no està
desenvolupada. La seua munta els convertí en el principal mitjà de transport individual i
en armes de guerra que situaven els cavallers al cim de l’escala social. Com a eines de
treball eren imprescindibles als camps i, si morien, provocaven una de les pitjors tragèdies
que havien d’afrontar les famílies camperoles pobres, abocades a la fam8. Foren la millor
opció com a animals de tir i càrrega per la seua agilitat, velocitat i força.
La vàlua de tota eina depèn del seu rendiment, una llosa que ha condemnat els èquids a
una vida miserable d’esforços impossibles i quasi sense descans, de nit i de dia, en la salut i
en la malaltia, amb escassetat de menjar i aigua i front a tota classe de maltractaments. La
trista imatge dels cavalls raquítics, tirant d’enormes càrregues i patint els colps de vara
dels carreters fou un dels principals impulsos del moviment benestarista al segle XIX 9.
Aquesta realitat encara és viva a prop de nosaltres. Un exemple és el dels burro-taxi de
moltes ciutats turístiques del sud d’Espanya, la més coneguda de les quals és Mijas, molt a
prop de Marbella. El Refugio del Burrito10és una organització animalista que vetlla pel
benestar dels animals de treball, per a que les persones que els exploten tinguen cura de les
seues necessitats i per la conscienciació de les persones turistes que puguen utilitzar aquest
“servei/atracció”. A més, compta amb dos refugis pel rescat i protecció dels animals
abandonats, maltractats o en situació de risc.
La campanya Basta de TaS11
(tracción a sangre) està
dirigida
a
posar
fi
a
l’explotació de cavalls en
àmbits urbans, on solen
treballar en la recollida
autogestionària de residus per
a la venda a empreses del
sector del reciclatge. Es tracta
d’una important iniciativa que,
a més de treballar pels drets
dels animals, té per objectiu la
dignificació del treball de les
persones i la millora de les seues condicions mitjançant la substitució dels cavalls per eines
com les bicicletes de càrrega, motocicletes, tricicles motoritzats o xicotetes furgonetes de
baix cost.
7

Mul somerí si la femella és una somera, mul eguí si és una egua.
Un exemple és el de Morrut, el cavall de la família de La Barraca, de Vicent Blanco Ibañez.
9
La primera llei benestarista, centrada en establir limitacions que evitaren el patiment innecessari dels
animals, fou la Humanity Dick britànica de 1822 (en honor Richard Martin, el parlamentari que la impulsà) i
protegia cavalls, ovelles i bòvids. Martin fou un dels fundadors de la Society for the Prevention of Cruelty to
Animals (SPCA) el 1824.
10
http://www.elrefugiodelburrito.com/taxis
11
http://www.bastadetas.com/nosotros.php
8


4

Amb la substitució dels animals per màquines, el món de l’entreteniment és el
protagonista de l’ús i explotació dels èquids. Pateixen les terribles condicions del circ, els
fan servir com a atraccions de fira i, fins i tot, s’han convertit en mascotes per a les que
existeixen residències especialitzades amb serveis paral·lels, com la doma i entrenament o
les classes de munta.
Destaca l’ús als esports eqüestres, encapçalats per l’equitació olímpica (salt, doma
clàssica i concurs complet) i el turf, el món de les carreres que mou enormes quantitat de
diners a través de la cria, l’entrenament i munta, les mateixes carreres i les apostes. Els
segueixen una llarga sèrie de pràctiques com el polo i el horseball, el trot i les carreres de
carros o les llargues curses de resistència. Finalment, trobem totes les pràctiques pròpies
de determinats territoris i que es defensen com a identitàries; la jinetada gaucha
d’Argentina, el rodeo xilè, la charreria de Mèxic i el rodeo dels EUA…
Dintre d’aquesta categoria, es troben els esports hípics tradicionals valencians.

La boira de la tradició.
Cavall a l’entrada fira medieval de les festes
d’octubre d’Orpesa del Mar.

El concepte de tradició és present a totes les
variants del debat sobre els drets dels animals
no humans. Des de les postures partidàries de
qualsevol de les múltiples formes d’explotació, la tradició es vol presentar com a fonament
justificador: aquesta pràctica es perd en la boira de la història i forma part de la nostra
essència, del nostre ADN humà.
La indústria, perquè sempre hi ha una indústria al darrere de l’alimentació, el vestit, el
treball, la investigació o l’entreteniment que utilitza animals, sol dotar-se d’una hagiografia
historicista amb la qual vol, sovint sense massa èxit, associar una determinada pràctica
d’ús i explotació al moment més proper possible a l’origen de l’Homo sapiens com a
“espècie superior”. És el cas del tir i arrossegament, un conjunt de pràctiques
específicament valencianes que formen part de l’ample món dels esports eqüestres.
Parlem d’una indústria clarament definida, malgrat el seu mercat reduït. Compta amb una
afició que garanteix la reproducció de les seues diferents branques de negoci,
principalment:
- La cria i venda d’animals, amb tot el que gira al seu voltant (descarts i traspàs a la
indústria de la carn, veterinària, equipaments de quadres i espais d’estada, transport, etc).
- La fàbrica i comercialització d’ormeigs per a la competició (a més de guarniment dels
cavalls, carros, eines…).
- El negoci de la festa i l’espectacle (lloguer d’espais i equipaments, instal·lacions, trasllats,
propaganda, publicitat, etc).
- El negoci del joc i les apostes.


5

Tenim la més absoluta certesa que aquesta indústria gira al voltant d’un “esport”
contemporani i sense cap tradició més enllà de la segona meitat del segle XX, malgrat la
seua aparença. El mateix món del tir i arrossegament situa el seu naixement als anys 1940
i identifica el seu fundador, un comerciant de cavalls de Meliana (L’Horta Nord) que es
deia Ramón Tamarit, el Morrero. Així ho recull l’obra de referència sobre el tir i
arrossegament, un opuscle de 85 pàgines escrit per Jesús de Grado Palomares i publicat el
198612, que es fonamenta en testimonis d’aquest origen.
El Morrero venia animals a la fira de la ciutat de València que s’organitzava al llit del
Túria, entre els ponts dels Serrans i de la Trinitat, aprofitant les amples esplanades que
restaven a vora i vora del riu quan baixava poca aigua. Davant de la potencial clientela,
començà a fer exhibicions aprofitant la terra molla a tocar de l’aigua o les marjals. Feia
que els cavalls tiraren d’un carro amb molt de pes, amb l’objectiu de mostrar la seua vàlua
per a les tasques agrícoles o per a la càrrega, la seua capacitat de superar les dificultats.
Aquest recurs comercial es generalitzà i, posteriorment, es començà a utilitzar una zona
molt arenosa del llit del riu. El següent pas fou la reconversió de tot plegat en una
competició que, mentre s’estenia per tot el territori a través de les diferents fires d’animals,
donava lloc a les primeres regles i normatives. No deixà el seu caràcter local, aïllat i
discontinu fins als anys 1970, quan comencen a guanyar fama concursos com el del mateix
llit del Túria, a València, o el de la Fira d’Agost de Xàtiva. La Federació de Tir i Arrastre de
la Comunitat Valenciana13, la primera que elaborà una normativa unificada, no es fundà
fins a 1996.
Davant d’aquesta realitat, les justificacions han volgut associar l’origen del tir i
arrossegament al de les corregudes de joies, unes carreres de cavalls on persones del camp
competien utilitzant els seus animals, que exhibien per la seua força i velocitat mentre elles
mostraven la seua habilitat muntant sense sella ni estreps, a l’estil del famós Pal·li de
Siena. Aquesta pràctica d’origen medieval i documentada al segle XIX ha quedat associada
i fins i tot supeditada al tir i arrossegament des de que aquest s’ha convertit en insígnia
dels esports hípics tradicionals valencians, fet que no significa que tinguen res a veure ni
per les seues característiques ni pel seu origen, més enllà que hagen pogut ser utilitzades
en enfrontaments, reptes i apostes entre gent llauradora.
Fins i tot, s’ha volgut lligar l’origen del tir i arrossegament amb el de l’agricultura o la
domesticació del cavall, donant per fet que des de que aquests animals han estat dominats
com a eines de treball també s’han d’haver utilitzat com a recursos per a l’entreteniment i,
sobre tot, per a canalitzar la competència entre mascles humans. Sent així les coses,
podem estalviar esforços i, com hem dit abans, situar l’origen de qualsevol activitat
humana, per recent que siga, en la mateixa aparició dels humans com a espècie.
Estem davant d’una pràctica d’ús i explotació animal coberta per la boira de la història,
però tan a prop de nosaltres que distingim el seu origen sense dificultat. Amb la seua
estètica preindustrial, pròpia de la pobresa de mitjans i idees que imposà el franquisme,
nasqué al mateix temps que la guerra freda, l’amenaça nuclear, l’ONU i l’OTAN. No
compta, per tant, amb la tradició que li atorguen persones aficionades que apel·len, fins i
tot, als seus rebesavis.

12

De Grado Palomares, Jesús. El cavall i els esports hípics valencians. 1986, València, Fundació Esportiva
Municipal de l’Ajuntament de València. Traducció de l’original en castellà al valencià d’Isabel Saval
Guardiola. 85 p.
13
http://www.ftacv.es/


6

L’esport del tir i arrossegament.
Es tracta d’un conjunt de modalitats
fonamentades en la força dels cavalls, la
mateixa que, abans de la mecanització, els
posà al davant dels carros i les arades. La
seua icona és l’esforç d’un fort cavall
perxeró, o un encreuament d’aquesta raça
amb altres de tir14, enganxat al carro ple de
sacs i amb una persona que crida al seu
costat, sobre la pista de sorra.
El nom de tir i arrossegament ve de la
modalitat principal, que es desenvolupa en
una pista de 60m de llarg i 3m de ample. Es
tracta d’una rasa d’un metre de profunditat i
completament coberta de sorra, per a
dificultar al màxim el gir de les rodes d’un
carro ple de sacs d’entre 5 i 100kg.
El
reglament de la Federació no estableix cap
limitació de pes a arrossegar pels animals, i
deixa qualsevol decisió en mans de
l’organització de cada competició. Es sol
aplicar la costum, que fixa la càrrega en el
doble del pes de la cavalleria.
Els animals, conduïts per una sola persona 15
i amb un límit de temps de 5 minuts, han
d’anar de principi a fi de la pista vencent la
inèrcia de la càrrega i mantenint la direcció
per a no eixir-se’n dels límits laterals. Han
de fer tres aturades a punts del recorregut
marcats amb banderes, el que els obliga a fer
esgotadores arrancades amb el carro estacat
a la sorra. L’esportista guanyadora és la
persona que condueix el carro que completa
la prova amb menys temps.
Pista de sorra i senyals que marquen les aturades

La competició estrella és la d’un cavall,
coneguda com a mà a mà, i es divideix en 5
categories en funció del pes dels animals16.
Li segueixen les competicions amb

14

Levante-EMV.com, notícia del 14.06.2012. Los caballos que vienen del norte, de Mónica Ros.
http://www.levante-emv.com/valencia/2012/06/14/caballos-vienen-norte/913083.html
15
Federació de tir i arrossegament de la Comunitat Valenciana. Reglament esportiu, 2012.
http://www.ftacv.es/federacion/documentos/47-reglament-esportiu-temporada-2012
Article 11é. Cada cavalleria amb el seu carro, durant el transcurs de la prova, haurà de ser conduïda per
una sola persona esportista participant que, a més, ha d’estar obligatòriament federada per a la
temporada en qüestió (…).
16
Article 18é. Les categories per a competicions d’una sola cavalleria dependran del seu pes.
Concretament: 1ª categoria: fins a 220 kg de pes; 2ª categoria: de 221 a 320 kg de pes; 3ª categoria: de
321 a 420 kg de pes; 4ª categoria: de 421 a 520 kg de pes; 5ª categoria: 521 kg de pes i més.


7

cavalleries de dos i tres individus (en aquest últim cas, el reglament aconsella una càrrega
mínima de 1.100kg). També s’han fet competicions amb tirs de més animals, però són poc
comunes.
La resta de variants solen estar supeditades a l’organització d’aquestes modalitats
principals. El tir al gat (o de gat a gat) consisteix en enganxar dos cavalls a recula (en
direccions contràries) i fer una competició de força de l’un contra l’altre. La modalitat de
la creu es fa amb quatre animals que, tots contra tots, han de fer front a les forces de
resistència del seu oposat i a les que fan els dos cavalls dels costats.
El tir al piló converteix l’animal en Samsó sota les columnes del temple filisteu. Lliguen
el cavall a un lloc fixe que no pot arrossegar com un arbre, l’estructura d’una construcció o
un piló estacat a terra. En la modalitat “objectiva” es mesura el temps que el cavall
aconsegueix mantindre el tir fins que es dona per vençut, malgrat els crits i els colps de
l’esportista per a que resistisca encara més. En la modalitat “subjectiva” es valora l’estètica
del cavall mentre fa l’esforç (les postures, la musculatura, etc.) i, per tant, les arrancades es
poden repetir moltes vegades.
A una entrevista, el carreter Juan Bautista Català Siver, el Xatet o Fusteret, diu: “Vaig
comprar un poni que li deien Popeye. Precisament va guanyar el darrer campionat de
tir i arrossegament que es va fer a la plaça de bous de València l’any 1993. Participava
en la modalitat de tir al piló, en la categoria de 0 a 350kg, encara que només pesava
140kg. En 7 minuts va pegar 33 estirades, tot un rècord17.
L’última modalitat és la del tir
al barquet que, com que no
necessita d’una pista amb les
especificitats de la del tir i
arrossegament, està guanyant
espai en temps de crisi. El
barquet és l’eina de fusta i
ferro, semblant a un trineu, on
es carregava l’arrós als camps
negats per a que els cavalls el
tragueren
sense
que
es
mullara. La competició, també
Cavall i barquet als arrossars.
estructurada per categories de
pes, consisteix en que els
cavalls enganxats a un barquet carregat cobrisquen la major distància possible durant un
temps determinat.
Com ja s’ha dit, les corregudes de joies, cada vegada menys freqüents, han quedat
lligades a l’organització de competicions de tir i arrossegament com a una “variant” més.
El seu nom es deu a la joia o premi que reben les persones competidores i, sobre tot, la
guanyadora. Malgrat el seu origen popular i que, generalment, els humans han competit
amb els cavall de treball, es tracta de curses de velocitat i, per tant, estan lluny del format
de competició de tir i resistència de la resta de modalitats.
Escala de gravetat.
La relació dels humans amb els altres animals i, especialment, els que han estat
domesticats (capturats, esclavitzats, forçats, empresonats, criats, torturats, matats) està
17

Agulló, Victor i González, Gregorio, Tir i arrossegament. A Agulló, Recaredo, et al., Valencia, capital
europea del deporte. Una visión histórica del deporte popular valenciano (1868-2011). València,
Ajuntament de València, Fundació Esportiva Municipal, 2011. P. 149-159. L’entrevista a forma part d’aquest
article.


8

marcada per múltiples variants que s’han de tindre en compte. La preocupació real pel
seu benestar, el bon tracte i l’estima topen contradictòriament amb el que suposa la cria i
selecció, la privació de llibertat i l’ensinistrament per a realitzar activitats contràries a la
seua naturalesa i voluntat, marcant l’última frontera entre el respecte i l’abús dins
d’aquesta escala de gravetat.
La gent més avançada compra cavalls
que manté en una bona quadra,
completament equipada.
Usa els
estris habituals, com les grans rodes
de camió carregades de pedres que els
cavalls arrosseguen pel mig de camins
i carreteres, exposats als perills del
trànsit. Els ensinistra, però, fent més
ús de la paciència que de la força, més
preocupada pel seu entreteniment i
per passar molta estona a prop dels
animals que per la competició. Rep assíduament la veterinària i la ferradora; a la
corretgeria de confiança compra ormeigs i guarniments que els cavalls vesteixen a les
festes com Sant Antoni. Quan arriba el dia de la prova, la seua principal intenció és passar
una bona estona amb gent amiga al voltant d’una afició comuna, sense donar massa
importància al lloc que ocuparan els “seus” en la competició. Finalment, si té la sort de
comptar amb un campió, el premiarà amb un tracte exquisit mentre l’exhibeix per tot
arreu i parla amb orgull de les seues gestes.
Amb la resta de gent, la vida dels cavalls empitjora fins a arribar als casos de persones que
els sotmeten a un autèntic infern. L’objectiu fonamental és el negoci i els animals no són
altra cosa que objectes per a fer diners. La cria es porta al límit d’esgotar les femelles, que
moren amb pocs anys de vida i diversos parts a les esquenes. La compra d’animals s’estén
per tots els racons per a disposar del major nombre d’individus amb els que fer una dura
selecció i incrementar les possibilitats de disposar d’exemplars capaços de guanyar trofeus
i créixer en cotització. L’ensinistrament és esgotador, i és constant l’ús de la força i els
maltractaments amb la vara, el fuet o directament a colps i puntades. Tots els individus
que no aguanten el ritme o que es mostren poc aptes acaben en mans del mercat de la carn,
que és una forma de recuperar part de les despeses. La pressió que pateixen els animals
durant la competició és causa de moltes lesions que incrementen el seu patiment i que
condemnen molts a la mort o a seguir el camí dels altres cap a l’escorxador.
Les generalitzacions no solen reflectir la realitat que es desenvolupa entre aquests dos
extrems de l’escala. Però, en justícia, s’ha de dir que les persones aficionades al tir i
arrossegament només s’allunyen d’eixa frontera entre el respecte i l’abús quan es mouen
per la banda de l’explotació i el maltractament.
Explotació.
El País Valencià compta amb diverses pràctiques d’explotació animal que es qualifiquen
com a esports tradicionals, entre les que destaquen els bous al carrer, les terribles
modalitats de caça de xicotetes aus migratòries amb el parany i l’enfilat, la colombicultura i
el tir i arrossegament (com ja hem dit diverses vegades, al capdavant de les distintes
formes d’esports hípics tradicionals).
La Carta Olímpica defineix l’olimpisme, que posa l’esport al servei del desenvolupament
harmoniós de l’ésser humà, com a una filosofia de vida que exalta i combina en un
conjunt equilibrat les qualitats del cos, de la voluntat i de l’esperit. L’esport és
una competició voluntària entre humanes i humans, que l’afronten en igualtat de


9

condicions, sota unes regles netes i allunyades de qualsevol forma d’injustícia o
discriminació i fonamentades en el respecte.
Quan s’utilitzen altres animals per a fer esport es vulneren aquests principis fonamentals.
No són respectats com a éssers vius amb capacitat de sentir i patir, amb drets i interessos
que no són tinguts en compte quan els converteixen en eines o objectius de la competició.
La caça no és un esport perquè només l’individu humà hi participa voluntàriament contra
els animals que mata, els gossos que utilitza o els cavalls que munta. A les corregudes de
bous, l’animal lluita per fugir de la tortura. L’hípica i l’equitació, malgrat comptar amb
modalitats olímpiques, també depenen de la utilització d’animals ensinistrats i forçats a
competir.
Aquesta utilització està regida per l’especismehumà, un prejudici que situa els altres
animals per sota dels humans com el sexisme patriarcal situa les dones per sota dels homes
o el racisme blanc situa totes les races humanes per sota de la blanca/europea. Aquests
prejudicis generen ideologia justificadora que, sense cap base científica i lluny de qualsevol
fonament de justícia, pretén legitimar el sotmetiment, en contra dels seus legítims
interessos, dels individus que han quedat assenyalats com a inferiors.
Els animals utilitzats als esports estan
sotmesos a la cria i la selecció.
Tradicionalment, El tir i arrossegament
s’ha nodrit dels mercats del nord de la
península, on les persones tractants del
País Valencià compraven perxerons purs
i encreuaments, criats en règim de
semillibertat als prats del Pirineu i de la
serralada Cantàbrica.
A terres
valencianes també s’han desenvolupat
negocis de cria d’animals d’aquestes
races.
Burgetans de Navarra, encreuaments de perxerons
amb haques de la terra, en règim de semillibertat pel
Pirineu. La majoria es destinen al mercat de la carn.

La selecció especula amb les condicions
per a la competició d’animals molt joves,
poltres que es compren amb l’esperança
que les potencialitats que s’ha cregut
veure es manifesten quan els animals
siguen adults i estiguen ensinistrats i
entrenats. Aquest “valor afegit” es pot
arribar a traduir en desenes de milers
d’euros de benefici o en la pèrdua de la
inversió per mort prematura del cavall,
per una greu lesió o, el que és més comú,
perquè es fa evident que no compleix amb
les expectatives a causa del seu fort
caràcter defensiu, la mala resposta a
l’ensinistrament o la falta de força.

En cas de fracàs, les persones
compradores, que poden ser tractants o aficionades que decideixen seguir tot el procés
d’ensinistrament, opten tradicionalment pel mercat de la carn com a font per a recuperar
part de la inversió. Malgrat que, segons la legislació actual és una infracció administrativa


10

en matèria de sanitat alimentària18, és fàcil trobar anuncis de compra d’animalsque acaben
a l’escorxador.Per exemple, en una recerca ràpida per internet del 08.09.2012, hem trobat
a la pàgina www.milanuncios.com (secció mascotes – cavalls – carn) els següents anuncis:
 Referència 43577895, Huelva: “COMPRE CAVALLS. Hola, compre cavalls i poltres que
no li servisquen per a la munta. Cavalls de carn”.
 Referència 475009645, Ciudad Real: “ES COMPREN CAVALLS DE CARN. Es compren
cavalls de carn. Em dóna igual que siguen coixos, bornis, prims, grossos… És indiferent.
Es paguen be, depèn com siga l’animal de gros”.
 Diverses ofertes per a Castella i Lleó, per exemple: referència 23502492, Salamanca,
“COMPRE CAVALLS PER A CARN. Compre cavalls, eugues i poltres per a carn. Pague
al comptat. SENSE MICROXIP desde 130€”.
Pel que fa a l’entrenament, el tir i arrossegament
continua marcat pel seu caràcter tradicional. La
costum és la d’habituar els animals al carro i a la
càrrega, a obeir les ordres mentre guanyen
musculatura. Els recursos preferits són el treball al
camps amb l’arada, l’entauladora o els ganxos19, per
una banda, i l’omnipresent roda de camió
enganxada a la part de darrere d’un carro i amb una
gran pedra a dins del forat, o enganxada
directament als arreus, amb el pes i amb la persona
que porta les regnes a sobre. A banda de les lesions,
la sobrecàrrega muscular i el desgast ossi, els
animals estan sotmesos als perills del trànsit en
circular habitualment per camins i carreteres transitades.
El maltractament que pateixen durant aquest procés ha estat reconegut, a una entrevista
del 2011, pel Secretari de la Federació, Paco Viciano Bonora, que lamentava l’existència de
destrellats que donen mala imatge del tir i arrossegament i que, segons les seues paraules,
estan desapareixent progressivament gràcies, sobre tot, a la política de tolerància zero
amb el maltractament dels animals que aplica la Federació a través de les persones
encarregades de vetllar pel compliment del seu reglament 20. La norma, per altra banda,
contempla aquesta realitat: l’article 15é estableix que no podran competir animals amb
ferides que es puguen qualificar com a intencionades, mentre que el 13é prohibeix el
maltracte a la pista de competició i els seus voltants, fent referència explícita als colps de
puny al cap. A la xarxa també es poden trobar testimonis de gent que, malgrat les
prohibicions, ha presenciat com es maltractaven cavalls de forma evident i davant la
passivitat dels jutges i jutgesses21.
18

Levante-EMV, 04.10.2010, El Seprona detecta la venta de caballos para carne porque sus dueños no
pueden mantenerlos. http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/10/04/seprona-detectaventa-caballos-carne-duenos-mantenerlos/744568.html
19
L’entauladora és una eina plana, de fusta o de ferro, que l’animal arrossega amb l’humà a sobre. Serveix
per a aplanar i igualar la superfície d’un camp llaurat i per a estrènyer la terra, que mantindrà millor la
humitat (amb el tractor, aquesta tasca es fa amb les pesades planxes de metall que formen part del rotovator
o arada de conreu vertical). Una entauladora amb ganxos incorporats serveix per a obrir solcs a la terra
aplanada (passar de ganxos).
20
Agulló, Victor i González, Gregorio, Tir i arrossegament.
21
El blog d’Isabel Martín, 08.12.2008, Tir i arrossegament:
http://isabelmartingomez.blogspot.com.es/2008/08/tiro-y-arrastre.html
“(…) Des de xicoteta no havia tornat a baixar al barranc a veure el concurs. Tenia retinguda en la
memòria imatges de cavalls patint en haver d’arrossegar carros carregats de centenars de kg de sorra i de


11

Per altra banda, el reglament permet els colps a la pista: l’article 14é autoritza a utilitzar la
vara fins a 5 vegades i només per a marcar l’arrancada de les cavalleries després de cada
aturada. És obvi, per tant, que la violència forma part de l’ensinistrament, que és un recurs
habitual per a sotmetre els animals i garantir la seua obediència.
Aquesta conclusió es veu reforçada per l’esmentat carreter Juan Bautista Català,que fou
l’amo de Roki. El cavall competí entre mitjans dels 1990 i principis dels 2000 i està
considerat un dels millors de la història del tir i arrossegament. A la entrevista, diu: “El
setembre de 1995 vaig comprar Roki al nebot del Salvador Ramón, el tio Boro Planata, de
Sedaví. Tenia un temperament molt brau i mamprenguí a enganxar-lo, a al·legar-lo que
diguem en l’argot. Vaig haver de tindre moltíssima paciència per a templar-lo i la veritat
és que he de dir que no va ser gens fàcil perquè tenia un caràcter ben difícil, era tot geni i
bravura. Al remat, vaig aconseguir que s’aplicara tant per a les feines agrícoles com per
a les competicions de tir22.
Els animals viuen amb l’espasa de
Dàmocles sobre els seus caps que
representa el procés de selecció
continu, pateixen les diverses
conseqüències de l’entrenament
forçat
i
són
víctimes
de
maltractaments,
eina
d’ensinistrament i obediència. Cap
esport
sotmet
a
aquestes
condicions d’esclavatge qui el
practica. Es tracta, d’una forma
d’explotació que necessita de
justificacions i no tarden en sorgir
les més habituals, utilitzades per a
intentar justificar pràctiques com la tortura taurina. Una persona aficionada respongué
d’aquesta forma a un l’article crític amb el tir i arrossegament del blog d’Isabel Martín: El
més important és que, si ells pogueren elegir, elegirien açò perquè els seus germans
moren per a que nosaltres puguem menjar carn de cavall. Són uns pocs els que es salven
perquè gent com nosaltres els estimem23.
L’autèntica estima.
Aquesta persona que parla de l’estima segueix la mateixa lògica del torero que està
sometent l’animal que diu estimar al patiment de les seues terribles eines de tortura, o de
la persona caçadora que aniquila la vida que es troba més enllà de la seua mira telescòpica
i diu estimar la vida com un nadiu de les planures d’Amèrica del Nord estimava els búfals
que matava.
Una proposta del 2007 de l’associació gastronòmica la Xicoia del Pallars tenia per lema “Si
ets d'aquelles persones que portes el ruc català a dins, fes el teu somni realitat: menjacarreters que descarregaven tota la seua ira sobre els animals que, impotents, no podien avançar per la
llarga pista de sorra. L’estiu passat, aní a comprovar si eren records exagerats de la infantesa. Però, açò
que vaig veure…”. “El jurat, però, sol ser benevolent en aquest aspecte [l’aplicació de les normes sobre
maltractament] i tampoc es controla el que fan els amos amb els seus cavalls sota el pont, abans d’entrar a
concursar. També, alguns amos usen altres mètodes que passen desapercebuts davant el jurat (o no?) com
és estrènyer els testicles de l’animal per a que aquest arranque i aconseguisca el premi desitjat pel seu
amo”. Comentari d’Amparo, 13.08.2008: “L’altre dia, un dels competidors de la prova es passà de fuet amb
el cavall i alguna gent l’increpà. El jurat li cridà l’atenció, i ell respongué que l’animal era seu i que feia el
que li donava la gana (…)”.
22
A Agulló, Victor i González, Gregorio, Tir i arrossegament.
23
El blog d’Isabel Martín, Tir i arrossegament . Comentari d’Anònim, 06.10.2008.


12

te'l”24. També, i des d’un punt de vista molt més positiu dintre de la nostra escala de
gravetat, al text sobre tir i arrossegament d’Isabel Martí que hem citat repetides vegades es
proposen els concursos de solcar amb cavalleries per a mantindre aquesta raça de cavalls
i transmetre l’autèntica tradició als nostres fills i filles sense fer patir els animals25.
Des d’un punt de vista racional, que la tortura dels bous a les corregudes o la matança de
rucs catalans als escorxadors siguen “garanties de supervivència” de la seues races26 no
sembla un argument acceptable. És, en realitat, una justificació dels interessos d’un sector
per a criar, vendre i aprofitar-se’n d’aquests individus i que, agregats a molts altres
interessos, conformen el sistema d’explotació especista.
Són clars exemples, també, de la visió antropocèntrica que regeix aquest paradigma
ideològic. Permet que, com ja hem dit, una partida de caça que aniquila desenes de cérvols
o centenars d’aus aquàtiques amb les seues armes de repetició, que infesten els
ecosistemes de plom i altres perillosos contaminants, es defensen com a individus que
estimen la naturalesa i que, com a agents reguladors de les poblacions, la protegeixen.
L’aprofitament, però, no és estima. I això és el que passa amb pràctiques com l’afició al tir
i arrossegament o als concursos de solcar amb cavalleries. El seu grau d’abús està lluny de
la tortura taurina o de la matança de la caça i, molt sovint, es situa en el terreny del
mascotisme o afició pels animals de companyia, que s’ha de diferenciar de l’atenció i cura
d’animals domesticats. N’hi ha menys d’abús, però n’hi ha.
Si prenem l’exemple dels gossos, darrere de la venda d’individus de promocionades races
com la golden retriever, la bulldog francesa i tota la resta es troba:
- La cria intensiva i sense tindre en compte la vida i la salut de les femelles.
- La venda indiscriminada i el foment de la compra compulsiva, sense tindre en compte
que es juga amb la vida, la salut i el benestar dels animals.
- La “desaparició” dels individus que deixen de ser cadells i ningú ha comprat.
- El tràfic d’animals de països pobres a altres més rics i la mort de milers durant els llargs
desplaçaments per carretera sense menjar ni aigua.
- La cria descontrolada, per a compra-venda entre particulars o per encreuaments
accidentals, que incrementa el problema.
- L’abandó de molts animals i per múltiples causes: perquè han estat comprats sense
tindre consciència de les obligacions que comporten, perquè tenen greus malalties que
impliquen costosos tractaments veterinaris, femelles de cria destrossades i que ja no donen
més de si, cadells d’encreuaments accidentals o que no han pogut ser venuts o donats en
adopció…
- La massacre de la major part d’aquests individus a les gosseres i la saturació dels refugis,
molts dels quals estan en greu risc de col·lapse i desaparició.
Molta gent que estima els gossos ha estat informada de tot plegat, però prefereix mirar cap
a altra banda i comprar la seua raça estimada, amb les característiques adequades de
mida, pes, llargària i color del pel, etc. Encara que siga dur d’escoltar, la compra d’animals
fomenta aquest desastre fonamentat en una forma d’aprofitament, d’explotació animal.
En tot cas, el que s’estima és eixa forma de fer servir els animals, i això és el que succeeix
amb els cavalls i aficions com el tir i arrossegament. Cal mirar cap a altra banda o negar
24

Racó Català (fòrums – miscel·lània), 03.02.2007, Promocionar la carn de ruc o menjar-se un símbol, de
Joan Tort. http://www.racocatala.cat/forums/fil/58078/promocionar-carn-ruc-menjar-se-simbol
25
El blog d’Isabel Martín, Tir i arrossegament.
26
Sovint, els arguments de l’explotació parlen de salvar espècies de l’extinció. S’ha de recordar que animals
com el bou de lídia són races generades per la intervenció humana, i que formen part d’una única espècie,
Bos primigenius, amb milions d’individus cobrint tot el planeta entre domesticats i lliures. El mateix passa,
com ja hem dit, amb l’Equus cavallus.


13

les pitjors formes de maltractament i tirar de justificacions com aquelles que diuen que
pitjor estan els animals a les granges i els escorxadors o que així es mantenen vives les
races. Justificacions per al seu profit.
L’autèntica estima als gossos és la de la gent que els considera com a individus més enllà
del seu aspecte, la que els rescata de l’abandó o els dóna protecció a les seues cases o als
refugis. Igualment passa amb els èquids: l’estima es pot trobar al Refugio del Burrito,
entre la gent de la campanya Basta de TaS o a les persones que ofereixen el caliu de la seua
llar sense demanar res a canvi, prenent tot el que els cavalls donen sense entrenament, ni
carros pesants ni reglaments de competició.
Conclusions.
 Els esports hípics tradicionals valencians són un conjunt de pràctiques d’entreteniment
que utilitzen èquids i que reben el nom genèric de tir i arrossegament, que prenen de la
modalitat més representativa d’aquestes pràctiques.
 Les modalitats de tir, malgrat l’estètica preindustrial,
són completament contemporànies. Tenen el seu origen
als anys 1940, no es consoliden fins als 1970 i no
desenvolupen una organització reguladora i unificadora
fins als 1990.
 Les corregudes de joies són unes carreres de velocitat
d’origen medieval i amplament documentades. Les poques
que encara s’organitzen ho fan a l’ombra de les modalitats
de tir i, especialment, del tir i arrossegament en la pista de
sorra. Són utilitzades com a element justificador de la
tradició d’aquest conjunt de pràctiques, malgrat que no
mantenen cap paral·lelisme ni pel que fa al seu origen ni
per les seues característiques.
 No són esports perquè van contra els seus valors, recollits a la Carta Olímpica. Les
pràctiques d’entreteniment que utilitzen animals els sotmeten a cria i selecció, els imposen
l’ensinistrament i els forcen a competir, trencant amb el principi d’equilibri entre les
qualitats físiques i d’esperit i la voluntarietat. Com a pràctica especista, va contra els valors
de respecte i de rebuig de tota forma de discriminació que formen part de l’esperit olímpic.
 El treball d’imatge per part de les persones i organitzacions que defensen aquestes
pràctiques amaguen la seua cara oculta: el maltractament dels animals forma part de
l’ensinistrament i la competició en major o menor mesura, i el camí de l’escorxador és el de
molts animals amb caràcter poc donat a la submissió, pels que demostren no tindre
qualitats, pels que es lesionen o pels que pertanyen a amos que no els poden mantindre.
 La Federació de Tir i Arrastre parla d’una política de tolerància zero amb la violència
que és una mostra més de la seua existència. Diversos testimonis indiquen que existeix
molta més permissivitat amb el maltractament animal de la que es reconeix oficialment.
 Els drets a la vida, a la integritat i a la llibertat que són propis de qualsevol ésser viu amb
capacitat de sentir i de patir i, per tant, amb interessos propis, són seriosament vulnerats
amb aquestes pràctiques d’entreteniment. Els animals domesticats que, a causa de la
intervenció humana, han nascut sense poder gaudir plenament de la llibertat, tenen dret a
una vida digna sense haver d’estar sotmesos a cap abús i maltractament o tortura,
fonaments que el tir i arrossegament no pot oferir.


14

Bibliografia.
Agulló, Recaredo, et al., Valencia, capital europea del deporte. Una visión histórica del
deporte popular valenciano (1868-2011). València, Ajuntament de València, Fundació
Esportiva Municipal, 2011.
Bekoff, Marc. La vida emocional de los animales. Barcelona, Altarriba, 2008.
Bekoff, Marc. Pierce, Jessica. Justicia salvaje. La vida moral de los animales. Madrid,
Turner, 2010.
Francione, Gary, Rain without Thunder. The ideology of Animal Rights Movement.
Filadèlfia, Temple University Press, 1996.
Godall, Jane. 40 Years At Gombe. Nova York, Stewart, Tabori & Chang, 2000.
De Grado Palomares, Jesús. El cavall i els esports hípics valencians. 1986, València,
Fundació Esportiva Municipal de l’Ajuntament de València. Traducció de l’original en
castellà al valencià d’Isabel Saval Guardiola.
Patterson, Charles. ¿Por qué maltratamos tanto a los animales? Un modelo para la
masacre de personas en los campos de exterminio nazis. Lleida, Milenio, 2008.
Regan, Tom. Jaulas vacías. El desafío de los derechos de los animales. Barcelona,
Altarriba, 2006.
Singer, Peter. Liberación animal. Madrid, Trotta, 1999.
Spiegel, Marjorie. The dreaded comparison. Human and animal slavery. Nova York,
Mirror, 1996.
Tamames, Kepa. Tu también eres un animal. 116 argumentos para la defensa de los
animales. Madrid, Martínez Roca, 2007.
Diversos autors i autores. El si y el no de la protección de los animales en Barcelona.
Barcelona, Altarriba, 2007.
Diversos autors i autores. Razonar y actuar en defensa de los animales. Madrid, Catarata,
2008.
Diversos autors i autores. De animales y hombres. Studia Philosophica. Madrid, Biblioteca
Nueva – Eds de la Universidad de Oviedo, 2007.


15

Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.

Similar to Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por. (13)

More from Jesús Frare Garcia

More from Jesús Frare Garcia (20)

Tir i arrossegament. "Me cague en la pare que t'ha parit" o la imatge de la por.