Successfully reported this slideshow.
We use your LinkedIn profile and activity data to personalize ads and to show you more relevant ads. You can change your ad preferences anytime.

Les bruixes del paradís

512 views

Published on

Les bruixes del paradís

Published in: Education
  • Be the first to comment

  • Be the first to like this

Les bruixes del paradís

  1. 1. 1 LES BRUIXES DEL PARADÍS Per Joaquim Verdaguer i Caballé
  2. 2. 2 a l’Uriel Aquesta narració ha merescut el primer premi dels Certamen Literari Joan Arús 2008 de Castellar del Vallès Agrair la correcció lingüística d’Albert Servitje La portada pertany a un dibuix fet a l’expedient del procés a unes dones acusades de bruixeria. Arxiu Històric de Terrassa. Batllia de Terrassa. 12 d’octubre 1618
  3. 3. 3 Fent camí cap a la vila de Terrassa, el traginer, dalt del carro, guiava el cavall per poder salvar el pas del torrent de Vallparadís que hi havia prop del mas Roca. Quan el vial girava cap al sud, el traginer saludà amb la mà els segadors que, a l’era de davant de la masia, tot envoltats de polsim, batien amb les seves forques el blat, per separar el gra de la palla. Un centenar de metres més avall el gos del traginer, que viatjava dins el carro, a cobert del fort sol del mes de juny, en saltà i, tot bordant, sortí llançat cap a una arbreda que hi havia prop del torrent. El traginer, tot estranyat, parà el carro i es dirigí cap a on el gos s’havia aturat, mentre des de la masia se sentien els lladrucs dels mastins que responien als del gos. Entre els matolls del torrent hi havia una fadrina mig despullada. S’hi acostà i comprovà que era morta. El traginer sortí al camí per cridar l’atenció dels segadors de Can Roca, els
  4. 4. 4 quals s’atansaren al lloc, encuriosits, alertats pels crits del viatger. El masover apressà un dels peons a anar a cercar el batlle de la vila. Prop de mitja hora després, pujava a cavall pel camí l’agutzil major, en substitució del batlle, que es trobava a Sant Vicenç de Jonqueres. L’agutzil esguardà el cos de la noia i féu notar en veu alta els senyals que tenia al coll; «L’han escanyat», digué. Carregaren el cos de la noia a la part del darrere del carro i el portaren cap a la vila. En entrar-hi, els vilatans s’aplegaren, tafaners, entorn del carro, i els més menuts el seguiren fins a l’antic cementiri, situat davant de la nova església del Sant Esperit, on la noia seria enterrada un cop el batlle n’hagués certificat la identitat.
  5. 5. 5 L’agutzil, Antic Bardolet, de renom el Roqué, entrà a la Casa del Consell i ordenà a l’escrivà que prengués nota: «Avui dia 8 de juny de 1619 a l’hora del migdia, prop de la riba del torrent de Vallparadís, al costat del mas Roca del terme de la Universitat Forana, ha estat trobat per Valentí Jaumira, traginer de Sant Esteve de Castellar, el cadàver de Francina Petit, veïna del carrer de Baix d’aquesta vila. La dona presentava senyals d’escanyament al coll». La víctima era ben coneguda per l’agutzil: Francina Petit, una jove prostituta de divuit anys que temps enrere, quan era menuda, havia arribat a la vila acompanyant el seu pare, un francès vidu i emigrant de la diòcesi d’Agen d’Occitània, que, treballant de bracer a la pagesia, s’havia
  6. 6. 6 aixoplugat, juntament amb altres gavatxos, fora muralles, al camp de la Creu, en un paupèrrim habitacle. El pare morí quan la Francina tenia catorze anys. Ella, jovencella, òrfena i forastera, quedà desemparada, i fou recollida per Margarida Tafanera, una curandera i alcavota de meuques de la vila que l’acollí sota la seva tutela. Al capvespre arribà el batlle Montserrat Ullastrell, i amb el seu geni eixut diligencià, amb el procurador i l’agutzil major, el malagradós afer de la noia assassinada, de qui atestà la mort perquè es pogués procedir a enterrar-la. El lloc on havien trobat la noia l’enfurismà. Feia cinquanta anys que el lloctinent del Principat havia aprovat la divisió civil del terme del Castell de Terrassa en dues administracions municipals diferenciades: la de la vila de Terrassa i la de la part forana de Terrassa, això sí,
  7. 7. 7 ambdues regides per un batlle comú resident a la vila. Aquesta solució, però, no resolgué, ni de bon tros, el problema. L’animadversió, l’odi i la rancúnia que la gent d’aquests dos llocs es tenien des que s’havia decretat la partició no havia fet sinó augmentar. Es donava el cas que, donat que era a la vila on hi havia un major nombre d’habitants, aquesta proposà que el càrrec de batlle recaigués sempre en un veí de la vila. Això repercutia en els forans en infinitat d’ofenses, arbitrarietats i injustícies per part del batlle comú, principalment en els litigis o negocis entre un vilatà i un pagès, ja que els de la vila sempre eren afavorits en les resolucions. En les causes criminals, l’administració de justícia era lenta i a vegades nul·la, a causa de les grans distàncies que hi havia entre parròquies, que feia que el batlle, aclaparat pels plets de la vila, no pogués atendre amb prestesa els punts del terme
  8. 8. 8 forà on es reclamava la seva presència. Per tot això, el batlle treia foc pel queixals, i descarregà la seva ira sobre l’agutzil major: tot i ser la difunta una vilatana, el fet que hagués mort de manera violenta dins el terme de la Forana feia que aquesta qüestió s’hagués de comunicar i de debatre en el Consell de la Forana i, també, que se n’hagués d’informar el veguer. A més, un dels capitans sagramentals elegits feia dos anys, amb atribucions per intervenir en el cas de bregues, alteracions o assumptes policíacs, era de la part forana. Això al batlle li deixava poc marge per intentar deixar passar el cas, malgrat tractar-se d’una insignificant bagassa. «N’hauré de buscar el culpable», pensà. Els bordells de prostitutes estaven prohibits arreu del Principat, però no la prostitució en si. Les meretrius
  9. 9. 9 exercien el seu ofici a casa seva i de vegades en llocs fora de la vila, i si podia ser fora del terme d’aquesta. És per això que se’n podien trobar a la part alta del torrent de Vallparadís, on així podien dominar el camí de Terrassa a Matadepera, a una banda del torrent, i els camins de Sant Pere a Mura i de Castellar, a l’altra banda del barranc. També se situaven a prop de la masia de Can Palet, a tocar del camí que anava a Barcelona. Aquests llocs els proporcionaven la clientela necessària: viatgers, els bracers de les masies properes o els vilatans que volien passar desapercebuts. De tota manera, les prostitutes joves, tot i la seva autonomia, estaven subjectes a altres de més veteranes que exercien d’alcavotes i protegien les seves pupil·les. Aquestes, quan per l’edat els minvava la clientela, es guanyaven uns quants diners fent de curanderes. Els seus ungüents i beuratges sanaven o
  10. 10. 10 feien volar la imaginació, i fins i tot n’hi havia que sabien preparar verins. El procés d’investigació sobre la mort de la Francina Petit es presentava dificultós per a l’agutzil major. No sabia per on començar. Potser preguntant a la seva alcavota Margarida Tafanera. Si havia estat algun traginer, aleshores ja devia fer estona que era a Barcelona o camí de Manresa. Però la sort li somrigué. Davant seu es presentà el cirurgià de la vila per informar-lo que havia atès un mosso de Can Sales de forts dolors al ventre, i que tot desvariejant havia mencionat el nom de la Francina Petit. Assabentat el batlle, hi envià l’Antic Bardolet, que, juntament amb el capità sagramental de la part forana, van
  11. 11. 11 fer cap a Can Sales per mirar d’esbrinar alguna cosa sobre el comentari del cirurgià. Davant dels dos funcionaris policials, el mosso confessà que el vespre anterior havia anat a rondar una meuca al torrent de Vallparadís, i que hi havia topat amb la Francina Petit. Aquesta, davant l’enervació sexual de l’home, li havia donat un beuratge per mirar de corregir l’anomalia. Tan bon punt se l’hagué begut començà a notar com si se li volgués rebentar l’estómac i, cridant de dolor, deixà la dona i fugí cap a Can Sales. Passà bona part de la nit rebolcant-se de sofrença, a més de tenir al·lucinacions; sentí una veu d’una gallina cloca i la llum que, tornant-se tot blau, perdia resplendor, de manera que amb prou feines veia res. Sospitant que tot allò no fos cosa de bruixes, se senyava constantment i s’encomanava a Déu i
  12. 12. 12 a la Verge Maria, mentre s’observava les seves mans blaves. L’agutzil i el capità, després d’un intercanvi de mirades confidents, prengueren el mosso i el portaren davant el batlle. Aquest tornà a interrogar el mosso, que repetí la seva fantàstica versió afegint que, durant el mal de tripes, havia tingut més al·lucinacions. El batlle, l’agutzil i el capità arribaren a la conclusió que, davant el fort atac estomacal, el mosso havia mort la Francina. Però també donaren culpa a qui havia fabricat aquell beuratge. Descartaren la jove meuca i s’inclinaren més aviat per la seva mestressa i les seves companyes. «Ara és l’hora d’enxampar les maleïdes malfeineres que uns anys enrere, culpades de bruixeria a la vila, havien
  13. 13. 13 estat processades i absoltes per la Inquisició de Barcelona!», pensà l’agutzil. Vuit anys enrere havia esclatat a la vila una fòbia vers les dones que, a més de ser meretrius, tenien coneixement de la preparació de metzines, segons diverses acusacions. De la befa i l’escarni es passà a l’acusació de bruixeria. Se les acusava d’embruixar els vilatans amb els seus beuratges i mals astrucs. Les vilatanes, fartes de veure els seus homes amorejant-se amb aquelles dones, foren les primeres a malfamar-les. La por i la fòbia es féu present a la vila. Se les acusava de fer màgia negra i de fer ritus demoníacs. A més, segons tenien per cert les vilatanes, cada dijous a la nit es reunien sota un pi al torrent de Vallparadís, prop de la Quadra d’en Palet, on les esperava el diable assegut en una poltrona
  14. 14. 14 vestit de vellut. Totes les bruixes se li acostaven, i després de retre-li homenatge, li besaven la seva mà i, al so d’una flauta tocada pel diable, es lliuraven a un desenfrenat ball, fins que tot plegat finalitzava en una abominable orgia. En realitat, el que succeïa era que molts dijous es reunien les dites dones en aquest lloc i també a l’anomenat Pla de les Bruixes, més amunt de Can Fatjó, on intercanviaven coneixements de fetilleria casolana per resoldre qüestions de necessitat medicinal i sexual. Els seus ungüents i potingues, a base d’herbes silvestres, superaven en molts casos la medicina tradicional que practicaven el cirurgians i barbers. Sí que era cert que per a altres fins havien après a fer metzines i substàncies al·lucinògenes a base de certs fongs. Més d’un drogat voltava pels carrers veient visions. L’arribada de dones immigrants franceses,
  15. 15. 15 avesades en aquests afers, les havien instruït a fer, també, sortilegis i els havien ensenyat coneixements d’astrologia. A tot això calia afegir-hi, a més, la manca de religiositat de les practicants. L’any 1615 es va aconseguir culpar de bruixeria la vilatana Joana Ferrer, que va ser enviada a Barcelona perquè comparegués davant el Tribunal de la Inquisició. Amb la informació obtinguda de l’acusada, s’instà el Consell de la vila de Terrassa a apressar-se a detenir altres dones que també havien estat imputades en l’afer, abans que abandonessin la vila. Les detingudes havien de ser portades davant el Tribunal per separat; per tant, s’instava les autoritats terrassenques a proporcionar vilatans que les portessin una per una, sense que poguessin parlar entre elles. Tanmateix, el Sant Ofici les acabà absolent
  16. 16. 16 totes de l’acusació de bruixeria. Tot i així, algunes d’elles, per por, no tornaren a Terrassa, però d’altres sí que ho feren, perquè tenien família a la vila. Aquestes últimes hagueren de suportar el patiment de no poder desempallegar-se de la mala fama atribuïda pel poble. El seu retorn fou una nova onada de maldecaps per al batlle de la vila. La histèria col·lectiva es desfermà, i les dones eren fustigades constantment. L’agutzil, Antic Bardolet, hagué d’intervenir fent detenir el vilatà Jaume Montllor per haver llençat pedres contra la finestra de la casa de la Margarida Tafanera, que fou sancionat per aquesta acció amb cinc lliures de multa. Un matí, quan aquella dona sortia de l’hospital, fou increpada per dues dones, que li llençaren pedres. Aviat altres vianants s’hi afegiren, formant un avalot d’unes dues-centes persones
  17. 17. 17 que no pararen de fustigar-la amb tota classe d’insults i bastonades, a més d’apedregar-la. Alguns veïns intentaren protegir-la, i així la pobra dona va poder fugir per entremig dels estricadors del Raval de Dalt, fins que arribà al carrer Major, on topà amb el prior del Sant Esperit, Pau Canet, i altres capellans, que aconseguiren protegir-la fins a refugiar-la a casa seva. L’agutzil i els dos capitans sagramentals muntaren guàrdia davant la porta per evitar el linxament de la dona. Les conseqüències no es feren esperar; davant la denúncia de l’afectada, el batlle féu empresonar les dues dones que havien començat la batussa, la qual cosa encara féu enfurismar més el veïnat. Un dels testimonis del fet fou perseguit i amenaçat amb una daga si tornava a fer costat a la Tafanera.
  18. 18. 18 Altres de les exculpades de Barcelona també foren víctimes de la persecució. Una d’elles fou acusada sense proves de la mort d’un prevere al qual, es deia, havia subministrat un beuratge curatiu. Una altra denúncia fou la d’una mare que acusava una de les presumptes bruixes d’haver induït la seva filla a la prostitució. Les acusacions de bruixeria s’intensificaren fins al punt que el 1618 el Consell de la Vila acordà fer venir un caçador de bruixes de Sallent anomenat Joan Font, experimentat en la detecció de la bruixeria o, si més no, obligat per la seva fama a trobar-les si no volia perdre la seva reputació i els preceptius emoluments. L’assassinat de la Francina Petit fou el desencadenant de la detenció de la Margarida Tafanera.
  19. 19. 19 L’agutzil Antic Bardolet indagà i atribuí a l’alcavota de la Francina el beuratge que aquesta havia proporcionat i que havia desencadenat la mort de la noia a mans del mosso de Can Sales. Antic Bardolet va fer mans i mànigues per convèncer el batlle perquè detingués la Margarida Tafanera com a inductora del crim, aprofitant l’acusació d’exercir la bruixeria, segons les declaracions i visions que havia obtingut del mosso de Can Sales. El batlle, aclaparat pels desordres a la vila, decretà l’empresonament de la dona a la Torre del Palau, a l’espera d’un judici civil, ja que un judici per part del Tribunal de la Inquisició no es podia repetir. També feren efecte les pressions del Consell de la Forana perquè es reclogués les bruixes que campaven pels boscos i que, també, els costos fossin a càrrec de la vila.
  20. 20. 20 L’agutzil es posà al capdavant del primer interrogatori per fer confessar o per poder demostrar que la Margarida Tafanera era una bruixa. Aquesta negà ser- ho, però va reconèixer haver preparat el beuratge, tot i que aquest no era per a la finalitat que requeria el mosso de Can Sales, sinó per alleugerir a base de plantes al·lucinògenes l’atrafegada i miserable vida dels obrers i pagesos de l’entorn. Antic Bardolet també prengué nota de diferents testimonis; una de les declaracions que la inculpaven va ser la del caçador de bruixes Joan Font, el qual va reconèixer, en presència del batlle i de l’agutzil, que havia detectat, després de netejar-la amb aigua beneïda, el senyal del dimoni a l’espatlla de la Margarida Tafanera. També fou important la declaració del germà de l’acusada, el qual assegurava que era una autèntica bruixa, i que els tenia embruixats tant a ell com a la seva
  21. 21. 21 dona amb el malefici que no poguessin tenir fills per tal de poder-se apropiar dels seus béns. L’obstinació de la Margarida Tafanera de no acceptar que era bruixa la portà a la sala de tortura. Segons la llei del Tribunal de la Inquisició, la tortura només es podia aplicar amb l’objectiu que el presoner o presonera denunciés altres delinqüents, en aquest cas altres bruixes, però no pas per inculpar-se a sí mateix. En els judicis civils, però, la llei era més permissiva, de manera que la Margarida Tafanera fou portada a turment a la sala gran de la Torre del Palau davant la presència del batlle Montserrat Ullastrell, del jutge Miquel Gilabert, del procurador i fiscal Bartomeu Quelles, del cirurgià Hernando Martínez, del notari Pere Cruell i de l’agutzil Antic Bardolet. En una taula hi havia pa, vi i un llum al
  22. 22. 22 costat dels instruments de tortura. La Tafanera fou asseguda en el banc davant dels ternals i altres aparells de tortura. En altres ocasions només la visió d’aquests, la por, havien fet confessar al detingut sense necessitat de torturar-lo. La Tafanera, però, davant l’enèsim intent d’obligar-la a reconèixer que era una bruixa, negà rotundament ser-ho. El jutge ordenà que fos despullada i lligada pels braços al banc anomenat poltre. Sotmesa a la tibantor de les cordes, la Tafanera començà a cridar de dolor. Tres vegades fou sotmesa a aquest turment, i davant del dolor la dona començà a delirar, i va confessar que era bruixa, que havia après l’ofici d’una francesa juntament amb Joana de Toy; que es reunien a casa de la gavatxa i totes tres, després de fregar-se les aixelles i altres parts de cos amb un ungüent, sortien per la finestra volant a la recerca del diable i feien coses repugnants.
  23. 23. 23 La seva declaració portà davant del tribunal la Joana de Toy, la qual, davant la seva negativa a admetre que era una bruixa, i després d’haver negat conèixer la Margarida Tafanera, fou sotmesa igualment a turment. També, davant l’insuportable dolor, confirmà tot el que havia dit la Margarida Tafanera i delatà altres companyes: la Joana Sabina, la Miquela Casanovas, de renom l’esclopera, l’Eulàlia Totxa i la Guillema Font, de renom Miramunda. Algunes, amb la por al cos davant el tribunal, i sense més coercions, i d’altres després d’haver estat sotmeses al suplici del turment, confessaren ser bruixes. La sentència no es va fer esperar gaire, i totes foren sentenciades a la forca.
  24. 24. 24 Un calorós matí de finals de juny, l’agutzil i els capitans sagramentals entraren a la Torre del Palau i, després de lligar les dones amb les mans al darrere, les feren baixar a la plaça, on les esperava un carro on les feren pujar, mentre les autoritats i el poble contemplaven l’escena en silenci. Només se sentien els laments d’algunes de les condemnades. La comitiva encapçalada pels tres oficials de policia enfilà el carrer Major, i eixí pel portal de la Riera cap al camí d’Olesa. Seguien a certa distància el carro de les desventurades dones el tribunal, les autoritats i la gent tafanera del poble. L’agutzil estava sorprès. Igual que altres execucions a què havia assistit, tant a la vila com a Barcelona, esperava una actitud festiva amb insults, el llançament de verdures o l’apedregament de les condemnades. Aquell dia tothom anava en silenci com si es tractés de la processó del Dijous Sant. Potser
  25. 25. 25 per por que les bruixes llancessin un malefici? El seguici arribà més enllà del torrent de les Eimerigues, a l’indret de la Pedra Blanca. En un pla havien aixecat dos troncs verticals i un de travesser sobre del qual penjaven les forques. La baixada del carro i la vista de les forques fou dramàtica. Algunes de les dones condemnades començaren a xisclar de por i desesperació, mentre eren arrossegades fins al cadafal. Llegida públicament la sentència, es procedí a penjar les bruixes. Pel que fa al mosso de Can Sales, també fou jutjat i declarat culpable del crim contra la Francina Petit, i fou condemnat a galeres. Amb l’atenuant d’haver comès la seva acció sota els efectes de la bruixeria, se’l deixà triar entre anar a remar o anar com a soldat voluntari del rei Felip a Flandes.
  26. 26. 26 El batlle Montserrat Ullastrell, mostrant un posat complaent davant els plats buits de viandes de l’àpat del migdia, deixà anar un rot, mentre la seva mà dreta acaronava una copa de vi de les vinyes de la Quadra. Es felicitava per haver resolt els dos afers que el treien de polleguera: l’assassinat de la Francina Petit i el penjament de les bruixes, amb què se solucionaven les motivacions dels complexos problemes de veïnatge que havien desembocat en el conflicte social en què estava immersa la vila. Dos anys després, el 21 de febrer de 1621, el repic de campanes del Sant Esperit anunciava una diada solemne: la benedicció de la nova església parroquial. Feia vint anys, aprofitant l’avinentesa de la visita del bisbe de
  27. 27. 27 Barcelona Ildefons Coloma a les obres de construcció de la nova església de la vila —el qual havia quedat meravellat de la magnitud de l’obra del bastiment del temple—, els consellers de la vila li van fer palesa la necessitat que Terrassa, donat que era una de les viles més poblades del Principat i per la importància dels seus obradors de draps, havia de disposar de parroquialitat pròpia o exercir la de Sant Pere. El 24 de març de 1601 un convençut bisbe decretava el trasllat de la parroquialitat de Sant Pere a la de la vila, que s’anomenà del Sant Esperit i de Sant Pere i que deixava la de Sant Pere com a sufragània de la del Sant Esperit. Per commemorar la festa de la benedicció del nou temple d’una manera escaient, es convidà el pare abat de Montserrat, Joan Costa, fill de la vila de Terrassa, a
  28. 28. 28 presidir l’acte. Dalt de l’altar, el prior Pau Canet i un total de quinze sacerdots contemplaven com l’abat era abillat amb vestidures blanques sacerdotals, amb el pontifical, coronat amb una mitra blanca i amb una crossa d’argent a la mà. Tot seguit eixiren en processó cap a fora de l’església, es dirigiren cap al cementiri i procediren a la seva benedicció amb el cant d’absoltes i antífones. La processó entrà a l’església per les portes ara obertes de bat a bat fins arribar davant de l’altar, i es procedí a la solemne benedicció de l’altar i a la col·locació al seu damunt del Santíssim Sacrament. L’abat Costa procedí a oficiar la santa missa pontifical. Situats a primera fila hi havia els honorables consellers encapçalats pel batlle Montserrat Ullastrell.
  29. 29. 29 Antic Bardolet, repenjat en el lateral d’una de les capelles, contemplava avorrit la llarga cerimònia mentre els seus pensaments i la seva mirada vagaven cap al sostre de la nau i cap als laterals, on s’alineaven sis capelles per banda. Una grandiosa i esvelta església per a només 3.000 habitats que tenia la vila. Feia cinquanta anys que s’estava construint i encara no se n’havien acabat les obres. Tota la seva vida havia conviscut amb el seu bastiment. «Misereatur tui omnipotens Deus, et simissis peccatis tuis, perducat te ad vitam». L’agutzil, el Roqué, tornà de la seva abstracció en sentir l’abat pronunciar aquesta lletania. No era gens creient, però com que en l’exercici del seu càrrec havia d’acompanyar les autoritats als oficis dominicals i als de les grans festes, podia entendre perfectament el que
  30. 30. 30 acabava d’enunciar l’abat: «Que Déu omnipotent tingui pietat de vós, i perdonats els vostres pecats, us dugui a la vida eterna». Antic somrigué sorneguerament. Al llarg de la seva vida havia pecat reiteradament en tots i cadascun dels deu manaments de la Llei de Déu i ara, el capellà, implorava a Déu que fossin perdonats tots els pecats. Es preguntava si li seria perdonat el pecat capital que havia comès. Dos anys enrere, un dia del mes de juny, Antic Bardolet estava enfurismat. El cirurgià, davant les picors que Bardolet sentia en el baixos a causa d’una erupció cutània en el penis, li diagnosticà que havia contret la sífilis, el mal del francès, anomenat així perquè es deia que les tropes del rei gavatxo Carles l’havien escampat en
  31. 31. 31 ocupar Nàpols, des d’on hauria arribat a Barcelona. El cirurgià l’informà que la seva malaltia era primària, que amb beuratges i fàrmacs d’abstersició podria frenar-ne l’evolució cap a la sífilis secundària, és a dir, la que podria portar-lo a la mort. Li receptà una infusió de fusta de caqui, polvoritzada, macerada i força temps bullida. També l’assabentà que el mal l’havia adquirit per contagi i per transmissió venèria, és a dir, per còpula carnal amb una dona. Darrerament Antic Bardolet només havia sovintejat la Francina Petit. En vesprejar aquell dia s’acostà al lloc on acostumava a rondar la meuca. La va veure entre els arbres forcejant amb un home. Aquest amb les mans a la panxa, com si li haguessin clavat una daga, va sortir esperitat, sense que l’agutzil pogués reconèixer-lo. L’Antic
  32. 32. 32 s’acostà a l’espantada noia, que en veure la seva ombra entre els arbres exclamà un esglai abans de reconèixer l’agutzil. Aquest l’agafà pels braços i la va sacsejar tot recriminant-li el contagi. Ella, tot i ser una mica esquerpa, confessà sense embuts que sabia que tenia una malaltia venèria, però havia de sobreviure amb el seu ofici. El Roqué etzibà un mastegot a la cara de la noia, que caigué a terra, i tot seguit, encès i enfurismat al límit, es llançà damunt seu, li posà les mans coll i l’estrenyé ben fort fins escanyar-la. L’oficiant, l’abat Costa, en acomiadar la missa exclamà: «Benedicat vos omnipotens Deus. Pater, et Filius et Spiritus Sanctus». Els presents, inclòs Antic Bardolet, de renom el Roqué, contestaren: «Amén».

×