... Al balcó, al costat d’aquell trident per matar clòtxines i tellines, hi havia una bossa plena de xicotets ceps, paranys quasi de fil d’aram que també s’estaven quiets i esperaven per a matar xicotets pardals. L’esquer que clavava al ferro que disparava la trampa, oculta per la sorra, era una formiga o altre insecte que es movia molt perquè volia escapar, com els crancs. I, després els ocells apareixien morts, immòbils com els ceps enganxats als seus colls trencats. A casa, jo acaronava els seus petits cossos abans que ma mare els començara a desplomar. Els seus cossos que es feien molt més petits quan els fregien en oli, o que es perdien entre la tomata...

1. La buidor de l’emboscada. Hores i hores per a matar.
Sóc una pedra. No moc ni un muscle. Lentament, em pose neu
a la boca per a que ell no veja el meu alè. Prenc el meu temps,
deixe que s’aprope. Només tinc una bala. Apunte cap als seus
ulls. Molt suaument, el meu dit pressiona el gatell…
El meu pols no tremola, no tinc por. Ara jo sóc major. Llest,
Vassili? Ara, Vassili! Dispara!! Dispara, Vassili!!! Dispara!!!
Enemic a les portes1.
L'autèntic VassiliGrigórievitx Zàitsev
a Stalingrad. Octubre de 1942.
Sempre son allí, aturats al costat de les canyes de pescar. De
vegades tenen converses com les de la tenda, o la clínica dental,
o la finestreta de tràmits burocràtics. Converses intercalades
entre silencis, llargs silencis d’espera del torn. Esperen a la riba
del Carraixet, a la banda de dins del pont del tren, a pocs metres
de la desembocadura, de l’ermita del Carraixet i de les casetes
de pesca reconvertides en segones residències i amb plaques
solars al sostre.
La seua actitud passiva contrasta amb el moviment
de la gent que, com Olaia i jo, correm, caminem o
anem en bici pel camí del barranc. Les nostres
efímeres respiracions accelerades passen a prop de
les seues figures fixes, mirant cap a l’aigua bruta,
estancada. És una barreja de la que entra del mar i
el que aboca un tub que és sota els seus peus, molt a
prop de l’estació depuradora d’aigües residuals del
polígon d’Alboraia. També són als espigons o a la
mateixa platja d’Alboraia, amb els hams aguaitant el
mar. Sempre esperen, esperen enganxar els peixos
que aconsegueixen viure a eixes aigues. Sembla ser
que, després, se’ls mengen.
Desembocadura del barranc del
Carraixet, davant de l'ermita dels Peixets.
Crancs mediterranis. Els vaig veure així, perduts i
desorientats a la pila de la cuina, moltes vegades.
La pesca al barranc forma part dels meus primers
records, molt abans de la remodelació del llit, quan
l’aigua baixava de banda a banda. A aquelles casetes
envoltades d’aigua entapissada de verd, i amb un
embarcador per a anar i vindre de terra, sempre hi
havia un home aturat a la plataforma de fusta,
incomprensiblement immòbil per a un xiquet de tres
o quatre anys que intentava entendre perquè
s’estava allí, tanta estona mirant a l’aigua.
Vaig comprendre que esperaven una oportunitat per
a matar un peix veient mon pare amb les seues
captures a la platja. Primer, amb les clòtxines i
tellines que agafava amb un rasclet enganxat a la
part plana d’un semicercle, tot de ferro, acabat amb
una xarxa. Amb aquesta terrible eina que guardava
al balcó, passava molta estona removent molts
quilos de sorra per a treure aquests bivalves, que
eren allí amagats i sense fer cap mal. I, sobre tot,
amb aquells pobres crancs negres que capturava als
espigons, que arribaven vius a casa i que jo mai
aconseguia salvar.
Títol en anglès: Enemy at the gates. 130’, Alemanya–EUA–Regne Unit–Irlanda, 2006. Jean Jacques Annaud. Amb
Jude Law com a Vassili Grigórievitx Zàitsev i Ed Harris com a Erwing König.
1

2. Es movien, es movien molt. I el seu moviment per viure era molt millor que l’immobilisme dels
que els mataven. Encara no entenia moltes coses, però sabia que els crancs tenien raó quan volien
escapar i tornar a sentir la sal del mar als espigons. Es movien per a ser lliures.
Ceps confiscats per la policia.
Al balcó, al costat d’aquell trident
per matar clòtxines i tellines, hi
havia una bossa plena de xicotets
ceps, paranys quasi de fil d’aram
que també s’estaven quiets i
esperaven per a matar xicotets
pardals. L’esquer que clavava al
ferro que disparava la trampa,
oculta per la sorra, era una formiga
o altre insecte que es movia molt
perquè volia escapar, com els
crancs.
I, després els ocells
apareixien morts, immòbils com els
ceps enganxats als seus colls
trencats. A casa, jo acaronava els
seus petits cossos abans que ma
mare els començara a desplomar.
Els seus cossos que es feien molt més petits
quan els fregien en oli, o que es perdien entre la
tomata.
No suporte eixa quietud de l’espera per a
matar.
Al costat d’una canya de pescar,
esperant que un peix mossegue l’ham per a
estirar amb força i, quan ja és fora de l’aigua,
mirant com busca desesperadament la vida que
se li escapa mentre s’ofega. A una parada de
caça de l’Albufera, esperant que un ànec es
quadre al punt de mira de l’escopeta i, després
del tret, mirant com es trenca el seu vol i cau,
com un pes mort.
Esperant per fer la
recol·lecció de la mort enganxada als ceps
posats els dia anterior, mentre la matança
s’està perpetrant.
Capturant crancs als
espigons que no poden fugir cap al mar, i
centenars de clòtxines i tellines.
Durant molts anys, jo també estiguí quiet.
Davant un plant de carn, estava tan immòbil
com els pescadors del Carraixet. Quan passe
pel seu costat, recorde els crancs que jo volia
Canyes davant del mar.
salvar i els pardals que acaronava mentre el seu
cap repenjava, i pense en les vedelles i els
anyells i els pollastres que no vaig acaronar, que no vaig salvar del meu propi plat. Pense, sovint,
en els ossos de la carn de xai que tantes vegades he rosegat. Mai em preguntí perquè eren tan
xicotets.
La buidor de l’emboscada també es pot veure al supermercat, quan pesquem monòtonament
l’esclavatge, la tortura i la matança empaquetada de milions i milions d’individus, 3.000 cada
segon, 94.000 milions cada any.
Olaia corre al meu costat o davant de mi limitada pel meu ritme, a molta distància de la seua
capacitat i resistència. El seu pas ferm i continu, però, dóna moviment a tota l’escena i, quan mire
cap a eixa buidor estàtica que envolta les canyes de pescar, sembla que cobre moviment amb el
canvi permanent de perspectiva. Només nosaltres ens movem, i sembla que ho movem tot.

3. Quan em pregunten que és el veganisme pense en eixa escena. És el moviment ple d’energia
d’Olaia front a la buidor estàtica del pescador; la força del pas endavant, un darrere de l’altre, front
a la quietud traïdora de l’emboscada, que s’ha de justificar permanentment en la tradició o en el
perquè si, perquè podem. És el moviment front a eixa trista
quietud que necessita permanentment de canyes i xarxes de
pescar, escopetes i trampes, gàbies, cadenes, reixes, barreres,
tanques, places de bous, camions de transport, circs, zoos,
laboratoris, granges, escorxadors, supermercats, plats i
forquilles… Tot per a impedir el moviment, la fugida pacífica
dels éssers oprimits.
I, malgrat la buidor de l’emboscada, el moviment continua
endavant, un dia més, i un altre, i un altre. I el moviment mou
tot allò que li envolta.