El parany i l’enfilat són antics mètodes de caça d’ocells que maten a tort i a dret, sobretot xicotetes aus de pas esgotades per la migració de tardor des del nord d’Europa cap a les ribes del Mediterrani. Abans, els seus caçadors eren gent que volia aprofitar qualsevol opció per a esquivar la fam, que sempre amenaçava en forma de males collites (sobre tot, al secà). Per això, el destí d’aquests animals sempre ha estat la cassola...

1. Prou de parany i d’enfilat!
La principal font d’informació d’aquest article han estat els informes sobre la caça del parany1
elaborats per GER2-Ecologistes en acció publicats a Internatura3. Aquests informes són la font,
també, de totes les fotos.
El parany i l’enfilat són antics mètodes de
caça d’ocells que maten a tort i a dret,
sobretot xicotetes aus de pas esgotades
per la migració de tardor des del nord
d’Europa cap a les ribesdel Mediterrani.
Abans, els seus caçadors eren gent que
volia aprofitar qualsevol opció per a
esquivar la fam, que sempre amenaçava
en forma de males collites (sobre tot, al
secà). Per això, el destí d’aquests animals
sempre ha estat la cassola.
El parany és una trampa camuflada als
arbres que funciona mitjançant les perxes,
uns llistons que tenen clavades les
mortíferes vares impregnades amb la lliga.
Les aus són capturades quan entren en
contacte amb aquesta substància adherent, al
vol o en aturar-se als llistons. L’enfilat sembla
més una forma de pesca: es fa amb grans
xarxes (al voltant dels 2 metres d’alt per 8 de
llarg) que es situen estratègicament per a
capturar qualsevol au que s’enrede amb elles.
Perxa amb vares.
Els animals cauen del parany amb les vares
pegades al cos, i ja no poden alçar el vol. Les
víctimes de l’enfilat s’enreden cada vegada més
en la seua lluita per fugir de la xarxa. Moltes
moren després d’hores i hores de patiment, de
lluita inútil i d’arrencar-se un munt de plomes,
fins i tot ales in potes. Moltes altres arriben a
les mans dels caçadors quan encara estan
vives.
Vares usades, amb les plomes dels animals.
Les paelles, les calderetes, la coca de recapta, el
gaspatxo o la pizza, són plats senzills pensats
per a menjar del que hi havia i que, sovint, era poc. Plats de pobre que, amb el temps, s’han
convertit en especialitats a restaurants de fama i estrelles que cobren car l’esnobisme. Aquest
fenomen és semblat al dels paranyers moderns, molt allunyats dels que, abans, aprofitaven un
arbre per a construir l’andadorat, la plataforma elevada des de la que instal·laven perxes fetes amb
branques, i que utilitzaven vares d’espart i lliga feta amb resina que treien dels arbres.
Ara, els hereus de la tradicióes fan fer paranys de fusta i obra, amb bastides de ferro i ciment que
sustenten andadoratsaptes pels seus cossos, que molt sovint donen clares mostres que la fam ja no
és un problema. Amb comoditat, instal·len les seues perxes de fusteria, amb vares sintètiques i
lliga envasada que compren a l’armeria. Sovint, són construccions annexes a lessegones
residències, tan arquitectònicament harmonitzades com els hivernacles de jardí. Allí, els
orgullosos propietaris organitzen esmorzars amb els amics. Els convidats, mentre beuen i mengen,
poden viure l’experiència de veure caure els ocells a terra.
La flama del passat es conserva a búnquers que amaguen instal·lacions de so amb altaveus que
reprodueixen constantment els cants de les aus, que les criden des de les trampes dia i nit. Com si
1
http://www.internatura.org/estudios/informes/informes.html
Grup d’estudi i protecció dels rapinyaires.
3
http://www.internatura.org/
2

2. foren vaixells pirates tenen troneres mortíferes, uns forats al rodatdel parany anomenats
rateres.Deixen passar la llum solar per a atraure els animals que es creuen la seua mentida per
segona i última vegada. Són els pocs que han caigut fora de les xarxes interiors de recollida i que
s’han lliurat de les vares i la lliga. Esgotats i aterrits, cerquen la llibertat seguint la llum del forat i,
a l’altra banda, es troben amb gàbies trampa de les que ja no escaparan.
Parany amb rodat de canyes.
Aquesta maquinària moderna ni tan sols vol deixar escapar
els animals esclaus que s’han utilitzat tradicionalment com
a reclam i que, lligats o tancats en gàbies, cridaven sense
voler les aus lliures. Són aus de les mateixes espècies que
es caçaven i també mussols, i els paranyers els reclamen
com a seus, tot i la comoditat de les gravacions, en defensa
de la tradició. Malgrat estar protegits per la normativa
conservacionista des de 1966, com totes les rapinyaires, els
mussols no han deixat de patir la captura i l’esclavatge per
a ser venuts als paranyers.
Són pràctiques rebutjades per les directives europees sobre
la matèria,que donen carta de legitimitat a les formes de
caça
que
ofereixen
garanties
científiques
de
selectivitatsense tindre en compte que els caçadors no
ofereixen cap garantia científica de selectivitat. És pot
caçar amb armes i mètodes que, per ells mateixos,
permeten capturar o matar només a aquells individus que
la llei permet capturar o matar. Un caçador amb un rifle, si
vol, pot treure el dit del gallet quan la mira es troba amb un
individu d’una espècie protegida, però el parany i l’enfilat
capturen i/o maten tot aquell animal que hi cau. El caçador el pot alliberar, si vol, però l’hauria de
trobar viu i sense haver patit cap dany, i això és senzillament impossible.

3. Les autoritats dels territoris on hi ha paranyers4 no han perseguit aquesta pràctica com marca la
llei, i l’han protegit amb subterfugis com llicències especials de caça per a protegir les collites. Al
País Valencià, fins i tot, les autoritats han proclamat el seu suport als paranyers i han desafiat les
diverses sentències a favor de les denúncies impulsades per grups ecologistes amb normes com la
Llei de Caça de 2004, impugnada davant el Tribunal Constitucional, i que vol emparar el parany i
l’enfilat com a pràctiques tradicionals i no esportives.
Actualment, disfressen les llicències de caça per a paranys i
enfilats amb permisos per a capturar aus vives destinades al
silvestrisme (la cria, ensinistrament i competició amb aus
cantores). Justifiquen aquestes captures en la necessitat
d’evitar l’endogàmia entre les aus que ja son esclaves, i les
distribueixen en dos períodes, a l’estiu i a la tardor, d’uns 35
dies cadascun. Les organitzacions ecologistes denuncien que,
amb aquesta cobertura, es maten milions d’aus per al consum
carni.
Rateres, a sota.
Aquest relat de mentides i manipulacions ofereix altre exemple
del que denuncia GaryFrancione: els humans fan normes que
mai qüestionen el paradigma que converteix els altres animals
en objectes pel seu ús i quan convé, fins i tot, manipulen i
desvirtuen les que suposadament els protegeixen. Com que el
criteri és la utilitat, es sospesa la de l’animal viu i lliure i es
compara amb la de la pràctica que l’explota i el mata, i s’obren
debats eterns que permeten la subsistència de posicions que
concedeixen tot el pes a la voluntat humana d’utilització, sense
cap condicionant.
Front a això, està la consideració d’aquests animals com a
subjectes d’una vida, amb dret a viure lliures i sense l’amenaça de les trampes. Front a les
mentides i les justificacions, es posiciona l’animalisme, que considera els drets a la vida, a la
llibertat i a la integritat de tots els animals amb capacitat de sentir i patir com a element bàsic per a
rebutjar tota forma d’ús i explotació animal. I, més encara, si ho ha de fer front a maquinàries de
destrucció massiva com el parany i l’enfilat.
Casa amb parany (a l’esquerra).
Principalment al País Valencià (sobre tot a les comarques de Castelló, on es concentra la majoria de llicències). També a
les Terres de l’Ebre, el sud de la Franja de Ponent i zones de les Balears, així com a altres terres d’Aragó.
4

4. El perquè de tot plegat. En aquest cas, tords amb arrós.