No vull ferir cap persona amb les comparacions, però és que les rialles a sota dels cadàvers de persones negres penjades i les de la batalla de rates de El Puig són les mateixes. Són pactes amb el diable que denigren i desvesteixen de tota dignitat allò que es vol inferior, que sostenen les pors i el rebuig d’allò que és diferent, que segellen complicitats bastides sobre una falsa igualtat. Prejudicis racistes i especistes per a tapar l’explotació, l’aprofitament, el robatori i la injustícia, mentre unes poques mans continuen recollint els seus beneficis...

1. Estrany fruit valencià. Altra vegada, les rates de El Puig1.
Havien passat poc més de 12 hores i ja hi tornàvem a ser. Una
rata avançava lentament per la plaça del poble, amb el cos
enganxat a la suposada seguretat d’una façana. Els tres homes
que l’observaven de lluny s’exageraven mútuament la mida del
conill. Em torní a ficar en el paper i, amb un somriure a la
boca, m’apropí a ella com si tinguera intenció de caçar-la amb
l’ajuda del Timi i l’Olaia. Volia que fugira a tota velocitat, però
no ens considerà cap prioritat i continuà avançant lentament,
fent aturades com si seguira un rastre. Aparegué el cotxe del
servei de manteniment que, cada dia a eixa hora, obre les portes
de l’ajuntament. Quan sentí que venia cap a nosaltres, ella
començà a córrer i desaparegué per un cantó. No sé si
aconseguí fugir o si acabà com les rates de El Puig.
Algú havia cridat “Tens un pal?”. Es clavà al meu cap la foto
que va fer el Lawren Beitler amb tota aquella gent blanca
reunida al voltant de dos homes negres penjats, com si tot
Billie Holiday – Strange Fruit
plegat es tractara d’una festa2. Als Estats Units, els més de
http://www.youtube.com/watch?v=
5.000 linxaments racistes coneguts (documentats entre 1882 i
h4ZyuULy9zs
1968) donaren per a moltes més fotos com eixa, uns
instruments de difusió de la ideologia de supremacia blanca que
es vengueren per milers a mig dòlar la còpia. Persones negres, quasi sempre homes penjats o
cremats vius, envoltades de gent blanca de totes les edats que posen i somriuen a la càmera.
Any anterior: Tradició. La batalla de rates de la lleva de El Puig. 02.02.2012
http://animalismecat.blogspot.com.es/2012/02/tradicio-la-batalla-de-rates-de-la.html
2 Thomas Ship i Abram Smith foren detinguts la nit del 6 d’agost de 1930 a Marion (Indiana). Els acusaren d’assaltar i
matat un obrer blanc i de violar la seua companya. De dia, una multitud amb pals els tragué de la presó, els linxà
salvatgement i els penjà d’un arbre mentre la policia s’ho mirava. Abram s’aconseguí alliberar de la soga, però no pogué
escapar: l’agafaren, li trencaren els braços per a que no es tornara a escapolir i el penjaren de nou.
1

2. La vesprada anterior, últim diumenge de gener, havia vist una cosa pareguda a El Puig. Altre any,
estiguí entre persones que cridaven i reien quan altres les llançaven rates mortes que acabaven
esclafades contra el terra o les parets, i que es tornaven a recollir i a llançar. Diuen que la batalla
de rates de la festa de Sant Pere Nolasc és una tradició dels joves de la lleva, que arriben a edat de
servei militar quan ja no hi ha servei militar masculí obligatori. És una gota més que fa vessar el
got al País Valencià, on, de vegades, sembla que una tradició no ho és fins que no li fiquem animals
torturats i cadàvers exposats amb el riure de la gent com a so de fons.
He passat mil vegades pels llocs on planten el piló d’embolar bous, principi d’una la terrible forma
de linxament que és l’espectacle estrella dels bous al carrer3.
Ja fa més de 10 anys que lluitem contra les becerrades
cadafaleres d’Algemesí4, una barbaritat que be podria
inspirar altre poema com l’Strange fruit d’Abel Meerpol5,
convertit en cançó per la veu trencada de la Billie Holliday.
Per sobre dels nostres caps hi ha un munt de terrats amb
gàbies de coloms, on les víctimes esperen el moment
d’escenificar les violacions en massa que tant agraden a
l’afició6. Des les quadres de les cases de l’horta venen els
renills de les haques que han de competir al tir i
arrossegament7, i es barregen amb els lladrucs de gossos que
no veuen la llum del dia fins que arriben els diumenges de cacera8. No hem de recórrer molta
distància per a trobar paranys9 fets sobre construccions que semblen castells, i que serveixen per a
que cap ocell escape d’altra terrible diversió – afició – tradició…
No vull ferir cap persona amb les comparacions, però és que les rialles a sota dels cadàvers de
persones negres penjades i les de la batalla de rates de El Puig són les mateixes. Són pactes amb el
diable que denigren i desvesteixen de tota dignitat allò que es vol inferior, que sostenen les pors i el
rebuig d’allò que és diferent, que segellen complicitats bastides sobre una falsa igualtat. Prejudicis
racistes i especistes per a tapar l’explotació, l’aprofitament, el robatori i la injustícia, mentre unes
poques mans continuen recollint els seus beneficis.
La lluita demostrà que era la pobresa dels milers de persones negres com Rose Parks, obligada a
seure al darrere dels autobusos de Montgomery, la que feia rendible aquest negoci. Que tot plegat
es tractava de sotmetre les persones negres mitjançant els mecanismes d’exclusió de la segregació
racial, que les lligaven a la misèria i al treball sota condicions i salaris abusius. I la lluita
demostrarà que la degradació dels animals a objectes de diversió és un símbol de la degradació dels
animals a propietats que es poden usar, sense altre limitació que els interessos i els beneficis.
Quan, per a justificar-se, l’afició a totes aquestes tradicions compara la seua tortura amb l’infern de
les víctimes de la indústria de la carn, ens mostra els ciments de l’edifici especista. El que fa
aquesta gent, que es sent obligada a refermar-se com a especista sense fissures onejant la bandera
del consum de carn, només és l’armadura del sistema especista. I nosaltres lluitem contra eixa
cuirassa, tot sabent que a dins és la indústria d’explotació animal. L’alimentació, el vestit, la
investigació, l’entreteniment…
Plataforma Carles Pinazo. Informe sobre la declaració dels espectacles taurins com a Be d’Interés Cultural Immaterial
per la Generalitat Valenciana. Bous al carrer (p. 7-10). http://es.scribd.com/doc/97349658/Informe-sobre-ladeclaracio-de-la-tortura-taurina-com-a-BICI-Plataforma-Carles-Pinazo
4 Animalisme CAT, 26.09.2011, Algemesí, Barcelona.
http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/09/algemesi-barcelona.html
5 Arbres del sud carreguen uns estranys fruits. Sang a les fulles i sang a les arrels, cossos negres es gronxen amb la
brisa del sud. Estranys fruits pengen dels àlbers.
Escena rural del galant Sud. Els ulls sortint i la boca recargolada. Perfum de magnòlies, dolç i fresc. I la sobtada olor
de carn cremada.
Ací està el fruit que presumeix coratge per a que l’arrenquen els corbs. Per a que la pluja el prenga, per a que el vent el
xucle, per a que el sol el podrisca, per a que els arbres el deixen caure. Aquesta és una estranya i amarga collita.
6 Animalisme CAT, 12.12.2011, Colombicultura. La cultura amagada.
http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/12/columbicultura-la-cultura-amagada.html
7 Iniciativa Animalista, Tir i arrossegament. http://www.iniciativaanimalista.cat/pdf/Tir_i_arrossegament_web.pdf
8 Animalisme CAT, 12.10.2011, Profit. La caça a l’Albufera de València.
http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/profit-la-caca-lalbufera-de-valencia.html
9 Animalisme CAT, 17.01.2011, Prou de parany i enfilat! http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/normal.html
3

3. James Cameron, que el 1988 fundà el Museu de l’Holocaust Negre als Estats Units a Milwaukee
(Wisconsin), havia estat detingut aquella nit de 1930, quan només tenia 16 anys, juntament amb els
homes assassinats que ixen a la foto. Aconseguí escapar amb l’ajuda de gent que, suposadament,
estava participant del linxament. Després, declarà que aquells dos homes havien estats els autors
materials de l’assassinat del què havien estat acusats.
A vegades crec que sóc com eixa gent que hagué d’escoltar tantes rialles a sota dels fruits estranys
que es gronxaren als arbres fins que la lluita acabà amb el terrorisme de l’estat racista. Els busque
a la foto amb un somriure dibuixat a la cara, fent creure que participen del linxament mentre
esperen una oportunitat per a salvar vides, un signe de canvi al mig de la barbàrie, una xicoteta
esperança que fera somniar en la fi d’aquell infern.
Busque el meu somriure mentre intente fer creure que vull matar una rata o mentre sóc al mig de la
batalla de rates de El Puig. I somnie amb el dia que algú em mire amb estupefacció i fàstic.
De Marion, 1930, a El Puig, 2013.