Mallorquí i català abreviat1- jOAN mELIÀ

1. MALLORQUÍ I CATALÀ
La marginació i la prohibició de la nostra llengua
com a oficial, en distints i freqüents moments de la història
moderna, amb totes les conseqüències que això suposa
en l'administració, a l'ensenyament, als mitjans de
comunicació, han influït també en un altre aspecte dels
llinatges, encara que en aquest cas sigui un aspecte
secundari. El desconeixement de les normes d'escriptura
de la nostra llengua i la influència de les normes
castellanes, han fet que els llinatges hagin sofert canvis en
la seva grafia que ha donat com a resultat distintes formes
a l'actualitat. En són exemples l'aparició de la grafia Ñ
castellana que es nota en llinatges com Suñer o també en
Veñy, desús de les Ç a Pons, terminacions incorrectes
segons la norma actual (Lliteras), llinatges que no han
d'anar accentuats, com Mas, i s'accentuen per semblança
gràfica amb paraules castellanes que no hi tenen res a
veure, ignorància del significat de certs llinatges i, en
conseqüència, escriptura errònia (per exemple Salleres,
que hauria de ser Celleres), etc. Encara que convé dir que
a Mallorca, al costat d'altres indrets en què apareixen els
mateixos llinatges, és on més pocs canvis i manipulacions
d'aquesta classe hi ha hagut. (...)
L'extrem d'aquests canvis l'exemplifica el cas que
es dóna a Menorca. En cert moment, a partir de mitjan
segle passat, hi va haver la tendència oficial de
castellanitzar-ho tot, i també els llinatges. És conegut
entre d'altres el cas del llinatge Llopis, que quan els qui ho
nomien volien inscriure els seus fills en el Registre, es
trobaven amb un funcionari que els deia amb autoritat que
aquest llinatge no existia, que havia de ser López... i
López passaven a ser; això, evidentment, va donar com a
resultat que pares Llopis tenien els fills majors que duien
el seu llinatge i els petits nomien López. D'aquesta
decisió, tan d'acord amb "el espíritu nacional" que sempre
han fet imperar-nos, avui en dia a Menorca hi ha dues
classes de Llopis: els Llopis i els López.
Amb tot això que abans hem dit, podem veure que
pràcticament la totalitat dels llinatges de Mallorca tenen
com a punt de partida immediat un territori concret i
precís: la part oriental de Catalunya, ja sigui pels topònims
a què es refereixen, ja sigui perquè els noms de persona,
els càrrecs i oficis, els noms de les plantes i accidents
geogràfics siguin paraules del seu vocabulari, i, també,
perquè són llinatges comuns a tot aquest territori. Qui amb
això continua negant les evidències és perquè vol aclucar
els ulls a la realitat.
Totes aquestes qüestions es relacionen molt
directament amb el tema de la identitat de la llengua que
xerram; tema que, a pesar que en l'actualitat tothom amb
un poc de sentit comú ja té prou clar, a certs sectors
encara coeja, a punt, això sí, de fer el darrer badall.
Que la gent del Principat de Catalunya, del País
Valencià, de les illes Balears i de l'Alguer parlam la
mateixa llengua, no ho demostra aquesta correspondència
de llinatges i aquesta clara funció explicativa que tenen,
sinó que el que ho fa evident és qualsevol visió objectiva.
Si no fos així hauríem de parlar de miracles
evangèlics quan, per exemple, observam que TV3 de
Catalunya i Canal 9 de València varen ser seguits
immediatament per tots els habitants de les Illes que
volgueren, sense cap necessitat ni una d'anar a fer
cursets per aprendre una nova llengua. És tan evident i
repetit que entre el parlar d'un barceloní, d'un alacantí,
d'un eivissenc i d'un mallorquí hi ha diferències, com n'hi
ha entre un lleonès, un madrileny, un murcià i un colombià
i, en aquest darrer cas, ningú no gosa dir que es tracta de
llengües diferents. Com diferències també hi ha entre un
solleric i un felanitxer o entre un valencià i un castellonenc
o entre un gironí i un lleidatà, i ningú no diu que entre
aquestes parelles la diferència és de llengua. Totes les
llengües tenen variants i el català no és, ni de bon tros, la
que les té més grans. Si en el nostre cas s'han produït
afirmacions d'aquest grau de desconeixença, ha estat ben
clarament perquè hi ha hagut una voluntat política i
cultural que fos així. És com aquell nin que sempre havia
vist només coloms blancs i quan va anar a una casa que
en tenien de grisencs, va dir que no eren coloms, perquè
tots els coloms eren blancs. Una cosa així passa amb la
nostra llengua: troba-hi una sola ploma negra i digues que
no és colom, que es tracta d'animal -o de llengua- diferent.
Si no fos així, tots els catalanoparlants podríem
considerar-nos hereus legítims dels apòstols, que infosos
de sabiduria per l'Esperit Sant eren capaços,
espontàniament, d'entendre i expressar-se en qualsevol
llengua. Així nosaltres, sense cap estudi ni un, només amb
una senzilla observació al nostre voltant, seríem
multilingües de naixença, capaços d'entendre el mallorquí
-la nostra llengua-, el menorquí, l'eivissenc, el barceloní, el
valencià, l'andorrà i tots els etcèteres que la desbordada
imaginació lingüística sigui capaç d'omplir. De fet no deixa
de ser curiós que els rossellonesos, políticament
francesos, els algueresos, políticament italians, i els
andorrans no tenguin cap dubte ni un sobre la identitat de
la llengua que parlen i afirmin clarament que parlen català.
En canvi, a tots els territoris que políticament són
espanyols i que no fan part del que es deien les quatre
províncies catalanes, ha fermentat la idea de disgregació.
No deixa de ser, repetesc, ben curiós.
Que en la parla col·loquial hi ha diferències és clar
i no s'ha de discutir. Però, a vegades, s'arriba a absurds i
falsedats perquè la realitat s'observa de forma parcial i
amb cucales. La lectura dels textos escrits, tant literaris
com administratius, no deixa cap dubte possible sobre el
tema. Però també la llengua parlada és prou clara.
Vegem-ne alguns exemples i respostes agafats a l'atzar,
però bastant freqüents.
S'ha dit de vegades que mot no és mallorquí, que
la forma mallorquina és paraula. A qui afirma això li podem
dir que ell és "es darrer MOT des Credo".
S'ha dit que nosaltres no és mallorquí, que la
forma mallorquina és únicament noltros. Deuen ignorar
que a Sóller duien noltrus i que a Eivissa, per exemple,
diuen naltrus. I tampoc no deuen haver resat ni sentit
resar mai un Parenostre "en mallorquí" a ningú, ja que s'hi
diu ben clarament "...pregau per NOSALTRES,
pecadors..." i "...no permeteu que NOSALTRES caiguem
en la temptació...". No crec que cap dels nostres padrins
quan resava tengués consciència de resar en un idioma
diferent.

2. S'ha dit que la paraula no s'ha d'escriure llengua,
sinó que la forma mallorquina correcta és llengo (a Sóller i
a les altres illes hauria de ser llengu). Si fos així i no es
tractàs d'un col·loquialisme, hauríem de parlar de
llengotge en lloc de llenguatge. Igual passaria amb la
paraula Pasqua, que si l'haguéssim d'escriure amb una o,
hauríem de parlar del "ciri pascol", en lloc del "ciri
pasqual".
S'ha dit, i aquest és l'argument a què més fort
s'aferren, que l'article mallorquí és el salat es (es cavall,
sa cadira) i no el lalat el (el cavall, la cadira). Deixant a
part el cas de Pollença i que a la Costa Brava també usen
es, haurem de pensar que qui ho diu no ha vist mai LA
Seu, ni ha xerrat amb EL pare Miquel, ni sap qui és EL
Bon Jesús, ni si EL rei i LA reina són a Marivent o a
esquiar, ni si existeix L'Infern, ni si són LES dues o LES
tres, ni què ha fet EL Mallorca o EL Porreres, ni deu haver
segut mai a LA fresca, ni anat a LA mar, ni haver-se'n
sortit a LA llarga, ni anat a LES bones, ni voltat a LA dreta,
ni cantat "A LA ciutat de Nàpols" ni "LA lluna, LA pruna", ni
resat cap oració mai, ni tantes i tantes d'altres coses.
Per no allargar-me massa amb els exemples
acabaré fent referència a paraules com gat que utilitzam
com a sinònim de moix a l'expressió "una escala de gat",
"treure es gat des sac", "gat escaldat, d'aigua freda tem",
etc. La paraula "barret", a part de l'expressió tan popular
"Ca, barret!", podem veure que era utilitzada a Mallorca al
costat de "capell" mirant l'inventari dels béns de Mn.
Bernat Baulenes, notari mallorquí, fet l'any 1516. A part de
gran quantitat de barrets, d'una escala de gat, també té
tovalloles, un segell, regnes per a les bísties (ara feim el
castellanisme "riendes") i, com a nota curiosa i que
demostra també una filiació clara de la seva devoció, una
partida d'imatges de la Mare de Déu de Montserrat. En
aquest sentit, convé fixar-nos en el gran nombre de
persones que hi ha a alguns pobles de Mallorca que
nomen Montserrat, de nom o de llinatge.
Ah!, i en darrer lloc, si qualcú diu que parlar no és
una paraula de la nostra llengua, sinó que és una paraula
catalana (amb el sentit de "catalunyesa", que li deu donar)
i que a Mallorca no és parlar, sinó xerrar. Donau-li la raó i
digau-li:
-D'acord, mol bé. No en PARLEM pus!
Serà la millor resposta.
L'explicació de totes aquestes coses, per què
passen, per què n'hi ha que tenen interès que passin, és
bastant complexa. Però una de les raons és que, quan
una llengua deixa de ser oficial i és desplaçada per una
altra (a l'ensenyament, a l'administració, als mitjans de
comunicació), els seus parlants s'empobreixen
lingüísticament, van perdent el coneixement de paraules i
expressions (a unes zones en perden unes i unes altres
en perden unes altres) i arriben a creure, si més envant
les tornen descobrir, que no són seves, que són d'altres
llengües.
Si la nostra llengua no hagués patit períodes de
persecució avui segurament entendríem que paraules com
gos i ca, com tassó, got i vas, com al·lot, xic i noi, i moltes
més, són paraules sinònimes que podem usar segons el
nostre arbitri, com passa a totes les llengües i com, amb
major o menor mesura, passa a la nostra tradició literària,
que, a pesar dels obstacles de tota classe que ha tengut,
no ha deixat de mantenir-se i de servir-nos de pont amb el
passat i amb la resta del nostre domini lingüístic.
Però per conservar una llengua, per subsistir com
a poble amb personalitat pròpia, no basta conèixer-ne la
identitat, els límits i les dimensions, sinó que fa falta la
voluntat dels membres que la integren. I, arribats aquí, no
em sé estar sense recordar el conegut vers de Marian
Aguiló:
Poble que sa llengua cobra, es recobra a si mateix.
Joan Melià.
Professor de la Universitat de les Illes Balears.
ACTIVITATS.
1. Cerca al Diccionari el significat de les paraules següents: grafia, indret, topònim, aclucar, badall,
catalanoparlant, hereu, multilingües, disgregació, col·loquial, cucales, la Seu, inventari.
2. Escriu tots els gentilicis (denominació que es dóna als habitants d'un poble, ciutat o país) que surten al text.
3. Llegeix el text atentament i contesta les següents qüestions:
3.1. Per què creus que molts de llinatges mallorquins com Veñy, Más, Cañellas, Lliteras o Jané
s'escriuen incorrectament?
3.2. Per què a Menorca hi ha tants de llinatges López que no són d'origen castellà?
3.3. D'on provenen la majoria de llinatges mallorquins? Per exemple: Ripoll, Martorell, Barceló, Reus,
Terrassa, Figueres, Vic, Manresa, Rosselló, etc.
3.4. Com t'expliques que un mallorquí pugui entendre un programa de TV3 i de Canal 9, i en canvi no
entengui el canal MTV o un canal francès?
3.5. És correcte afirmar que totes les llengües tenen dialectes i variants, o això només passa amb el
català?
3.6. És correcte afirmar que les llengües s'escriuen tal com es parlen?
3.7. Es pot considerar mallorquina la paraula Nosaltres? Per què?
3.8. I l'article lalat (EL, LA, ELS, LES), és propi del mallorquí?
3.8. Per què creus que molts de mallorquins no accepten com a seves paraules d'altres dialectes de la
seva llengua com xic, vas o noi, i en canvi a altres llengües com el castellà s'accepten amb naturalitat?
3.9. Segons l'autor, quin és el factor més important perquè es pugui conservar una llengua?

3. 2. Barceloní, alacantí, eivissenc, mallorquí, lleonès, madrileny, murcià, colombià, solleric, felanitxer, valencià,
castellonenc, gironí, lleidatà, rossellonesos, algueresos, andorrans, francesos, italians
3.1. Per exemple, Lopes o Hil o Kruz Chavez, sense accentuar
3.9. La voluntat dels parlants.