2. COMPLIMENT A MERCEDES
Els clavells s'incendien,
per imitar-te, quan
tu passes per davant.
I, per felicitar-te,
les pluges ploren, fan
damunt els vidres, vidre
damunt el vidre, cant.
El carrer de Montcada,
el dia del teu sant,
t'abraci, vell, galant.
Per brodar-te la gràcia
no trobo diamant.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Quan tu deies “amor”
els brolladors florien dins la tarda
Quan tu deies “amor”
un ocell s’encenia a cada branca.
Tota la mar s’alçava de puntetes
si el teu nom estremia la distància.
Te’n recordes, amor?, deies “amor”
i l’herba de la font s’enamorava.
¿Quina ona de silencis
ha escampat les petxines per la platja?
¿Quin oratge d’absència
commou aquesta angoixa primfilada?
Al lluny la teva mà –ja inútilment-
dibuixa un llarg adéu al pit de l’aire.
Josep Maria Llompart
3. A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Barcelona, setembre de 1937
4. Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
“Sonet” de Bartomeu Rosselló-Pòrcel
5. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
AUCA
Retorno a les festes llunyanes,
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d’un llit d’agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se’n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina,
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
6. Jo n’hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port.
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la Riba.
El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos.
Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc,
i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben
a la sala de rebre de can Robert Massanet,
i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja
-una casa de senyors, una casa bona, amb criades;
estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,
Rei Jaume amb un matalàs d’arena!
El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar.
Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra
(no n’han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca;
totes les vinyes s’aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
7. i el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa).
Darrere la persiana sé el moment del cos al mirall
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda.
Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor tomasa.
-Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta de l’àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t’acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.
Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli.
8. Febrer m'ha duit la carta tan precisa
vol que els lilàs s'obrin pel dits
i en el cor m'hi creixi una palmera
que exigent que ve la Primavera!
Que exigent que ve la Primavera
i el meu cor tan malaltís
tinc por que es cremi dintre la foguera
(no puc desfer-me del seu encís)
No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques, ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar la lluna de les seves nits
Cantar la lluna de les seves nits
cantar vermells de la tardor
cantar el silenci de la nova neu
cantar si torna el dolorós amor
Cantar si torna el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors
Volar amb el vent i les noves llavors
qui sap on el vent ens portarà?
a dins del cor d'una terra antiga
o creixeré en el fons de la mar.
Dansa de la primavera
Maria del Mar Bonet
9. LES MINVES DEL GENER
Com al mig de l'hivern la primavera,
així el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.
Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.
No sents una frisança, dona? Digues:
no et sents la primavera a les entranyes?
Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobés,
et donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna
Joan Maragall
LES TEVES MANS
Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.
M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.
Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món
que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.
10. LA VÀNOVA ESTELADA
( Robert Graves)
Èxit difícil d'amants veritables
és jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l'altre.
No hem de menystenir pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la conversa necessària
quan els cors van, torbats, a les palpentes;
però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l'amor.
Traducció: Josep M. Jaumà
BOTÍ
Quan s‘ha acabat i te‘n vas cap a casa,
te‘n pots desfer, del botí de la guerra:
banderes, armes, cascos i timbals
decoraran l‘estudi o bé una escala,
i tantes romanalles del combat
– dents d‘or, rellotges, monedes, anells –
es vendran, anònimes, a bon preu.
El botí de l‘amor és diferent
quan s‘ha acabat i te‘n vas cap a casa:
aquells cabells, les cartes i el retrat
no poden ser exhibits, ni venuts,
ni cremats, ni tornats (el cor s‘obstina)…
Però no els guardis a la caixa forta:
podrien fondre amb foc dos pams d‘acer.
Robert Graves
(Traducció i edició de Josep M. Jaumà)
11. CANÇÓ: GOTA DE ROSADA I DIAMANT
La diferència entre tu i ella
(a qui un dia preferia a tu)
és fàcil d´establir:
ella brillava com un diamant, però tu
brilles com una primerenca gota de rosada
posada sobre el pètal d´una rosa vermella.
La gota de rosada conté en el seu ull
muntanya i bosc, cel i mar,
amb cada canvi de temps;
al contrari, un diamant trenca
el panorama en inútils trossos
que ningú pot recompondre.
Robert Graves
El País Secret
Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:
-A mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat
-Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.
-Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;
-Fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita,
i els peixos mengen de la seva mà.
-Ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.
-Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia.
Ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.
-M'ha promès, però, quan mori,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes
on de vegades ens trobàrem.
Adaptació de Lucía Graves per a "Terra Secreta" de Maria del Mar Bonet.
12. "INOBLIDABLE"
Joan, m'estimaràs quan seré vella?
La mateixa riquesa que ens sosté
regalarà per dins i estarem bé
sense moure'ns, de fet, d'aquesta anella,
que es tornarà petita. La portella
mig s'obrirà només. Joan, ¿també
m'estimaràs de vella?¿No seré
el teu ramell? Quin cel de meravella
el nostre pas! ¿M'estimaràs igual,
Joan? Plegats tombarem la florida
i en el perill saludarem la vida,
penyora nostra. Deixa'm ser sirena
dels teus boscos, amor, fins al final;
després t'esperaré en la nit serena.
Joan Brossa
Sonets a Gofredina
[XXIV]
Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.
Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t'embanderes de mirar el present.
Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m'has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré
la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d'amor, gentil, la meva torre.
13. DAVALL LES OLIVERES
Mai no ens haguéssim estimat si l’amor no ens hagués ferit
més veloç que la raó, i malgrat la raó.
Davall les oliveres, les nostres mans enllaçades,
ensems restàrem silents:
cada un escoltà el bleix de l’altre,
resposta d’irracionalitat —
innocent, suau, pacient, orgullosa.
Apaga aquests ulls meus...
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Rilke
14. No t'estim
Jo no t'estim, et vull: de l'esperit
ve amor -i sens neguit
mon esperit reposa.
Ai! Jo no t'estim, no!
Jo no t'estim, et vull: l'amor és vida.
La vida -no sentida
ja duc en mi reclosa.
Ai! Jo no t'estim, no!
Ai! Jo no t'estim, no: només et vull
amb aquest voler sull
que la sang em devora
però no arriba al cor.
Jo no t'estim. Jo no t'estim, la bella.
¿Qui estimarà l'estrella
que lluu en la mala hora
de sa perdició?
I et vull, i no t'estim, perquè és forçat
de propici malfat
mon indigne furor.
Mes oh!, no t'estim, no.
I infame som, perquè jo et vull, i tant
que de mi tinc espant,
de tu tinc por i terror....
Però estimar!... No t'estim, no.
Traducció de Josep M. Llompart
Almeida Garrett, João de
Dóna'm la mà
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
Sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara
a l'amor, tota cosa prop del mar
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant
15. ARQUER D'AMOR
Si et veia la sina
veia dos fitons;
oh, deixa'm, amiga,
que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava,
beuria la sang;
si et sagnava l'altre,
amb les dues mans.
Obre ben bé els braços
i acluca bé els ulls:
si la carn no es bada
la vida s'esmuny.
Quan sentis ma boca
aguanta l'alè-
t'estremiràs tota
i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d'amor.
Joan Salvat-Papasseit
DE PARAR I DESPARAR TAULA
Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s'obria sola.
S'han omplert de viandes plats i taula.
Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.
El julivert s'ha refet. (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa,
avui no sembla la mateixa casa.
Creix l'orenga i s'enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l'aigüera vessunya un somni d'aigua
i plou desig a raig sobre la taula.
Amor... (Les set: no véns. Sota la taula
s'amaguen els neguits. Fora de casa,
la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge.
Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua.
Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.
Per enc obrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.
Per les escletxes, veus?, fujo de casa,
raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.
(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)
La fruita perd l'aposta amb el rellotge
i la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.
La nit truca a la porta i ve ben sola:
desparo taula i nego dins de l'aigua
16. PARAULES D'AMOR
Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors,
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...
Paraules d'amor senzilles i tendres,
no en sabíem més, teníem 15 anys.
No havíem tingut
massa temps per aprendre'n.
Tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants
d'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem 15 anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la
però sovint en fer-se fosc
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor.
Paraules d'amor senzilles i tendres.
JOAN MANUEL SERRAT
QUE TINGUEM SORT
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
amb mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius
per a demà. Què demà
mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
Lluís Llach
17. LLIBERTAT
De Paul Eluard
Als meus llibres d'anar a escola
En el meu banc i en els arbres
A l'arena i a la neu
Escric ton nom
A les pàgines llegides
A les pàgines en blanc
Pedra sang o paper cendra
Escric ton nom
A la jungla i al desert
En els nius i a les ginestes
Al record d'una infantesa
Escric ton nom
A les nits meravelloses
Al pa blanc de cada dia
A les èpoques promeses
Escric ton nom
A tots mos parracs d'atzur
A l'estany amb sol malalt
Al llac amb lluna vivent
Escric ton nom
En els camps de l'horitzó
A les ales dels ocells
En el molí de les ombres
Escric ton nom
A cada glop de l'aurora
A la mar i en els vaixells
A la muntanya enfollida
Escric ton nom
Sobre l'escuma dels núvols
A les pors del temporal
A la pluja densa i fada
Escric ton nom
A les formes rutilants
Als cascavells de color
A la veritat corpòria
Al llantió que s'encén
Al llantió que s'apaga
A totes les meves llars
Escric ton nom
A la fruita migpartida
Del mirall i díuna cambra
Al meu llit conquilla buida
Escric ton nom
Al meu ca tendre i golafre
Damunt ses orelles teses
A ses potes esburbades
Escric ton nom
Al pany de la meva porta
Als objectes casolans
Al broll del foc beneït
Escric ton nom
A tota carn concertada
En el front dels meus amics
A tota mà que s'allarga
Escric ton nom
Al vidre de les sorpreses
En els llavis ben atents
Molt per damunt del silenci
Escric ton nom
A l'absència sens desigs
Damunt la solitud nua
A les passes de la mort
Escric ton nom
A la salut recobrada
Al risc desaparegut
A l'esperança absoluta
Escric ton nom
I pel poder d'un sol mot
Recomenç la meva vida
Jo som nat per saber-te
Per dir el teu nom
Llibertat
PRESENT
Jo seré
tu seràs
ell serà
nosaltres serem
vosaltres sereu
ells seran.
E. CASASSES
CANT
Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi
M.M.MARÇAL
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart,
camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
18. CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
Homenatge a José Martí
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
portada vicent andrés estellés
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
portada vicent andrés estellés
