CURS COMPLET CATALÀ 2n BATXILLERAT - LLENGUA I LITERATURA CATALANA - RODOREDA - MARTÍ I POL - TUSON - VILLALONGA

LLENGUA CATALANA I LITERATURA – 2n. de BATXILLERAT
CONTINGUTS, CRITERIS D'AVALUACIÓ I LECTURES DE 2n. DE BATXILLERAT
I.CONTINGUTS:
-LITERATURA. La Renaixença. Àngel Guimerà. La narrativa realista. El Modernisme. J.Maragall.
L'Escola Mallorquina. Joan Alcover. El Noucentisme: J.Carner, C.Riba, E.d'Ors. La poesia d'avantguarda: J.
Salvat-Papasseit i J.V.Foix. La narrativa psicològica: Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.
-HISTÒRIA DE LA LLENGUA. El procés de romanització. Les llengües romàniques. La formació de
la llengua catalana. Els primers textos. Ramon Llull. La llengua als segles XIV i XV. El segle XVIII. El procés
de normativització. El segle XX.
-SOCIOLINGÜÍSTICA: Diversitat sociolingüística: varietats i registres. Conceptes de llengua i
dialecte. Bilingüisme, diglòssia, conflicte lingüístic i normalització. Models i situacions lingüístiques en altres
estats plurilingües. La correcció. Àmbits i normes d'ús.
-TIPOLOGIA TEXTUAL: Característiques i estructura dels textos narratius, descriptius, col·loquials,
instructius, predictius, retòrics, explicatius i argumentatius. Producció, interpretació i valoració del text
argumentatiu i de l'explicatiu. Les funcions del llenguatge El comentari de text.
II. CRITERIS D’AVALUACIÓ SOBRE ELS MÍNIMS A BATXILLERAT (1r. i 2n.)
1. Expressió oral. Ser capaç d’exposar oralment el pensament de manera ordenada, coherent, cohesionada,
adequada i correcta en diferents tipus d’intervencions o situacions comunicatives.
2.Expressió escrita. Ser capaç d’entendre, analitzar, comentar, resumir i produir textos escrits de diferent
tipologia. Escriure amb ordre, claredat, coherència, cohesió, adequació i correcció. Demostrar riquesa de
vocabulari (ús de sinònims, antònims, varietat, etc.). Depurar la llengua dels barbarismes més usuals.
3.Literatura. Ser capaç de situar a l’espai i el temps els principals autors de la nostra literatura i contextualitzar-
los dins el moviment i el gènere corresponents. Reconèixer els diferents estils, gèneres, recursos literaris, etc.
Conèixer les seves principals obres literàries i el contingut d’aquestes. Demostrar haver llegit i entès les obres
programades durant el curs.
4.Reflexió sobre la llengua. Entendre i saber raonar i explicar les nocions bàsiques estudiades i treballades sobre
la sociolingüística, la història de la llengua i la dialectologia. Ser capaç d’aplicar aquests coneixements a la seva
realitat immediata. Demostrar conèixer i entendre les estructures gramaticals bàsiques.
III. CRITERIS DE QUALIFICACIÓ.
Per poder aprovar l'assignatura, s'hauran de complir satisfactòriament els següents requisits:
-Superar les proves escrites (1 o 2 per avaluació) d'assimilació dels continguts amb una nota de 5.
-Haver llegit correctament les 3 lectures obligatòries del curs.
-Haver presentat els treballs encomanats (1 per avaluació).
-Demostrar tenir competència oral en català o,almanco, bona predisposició per adquirir-la.
Sempre que s'hagin assolit aquests tres requisits, es tindran també en compte els següents criteris:
-Si s'han presentat correctament els exercicis i treballs encarregats, es podrà augmentar la nota fins a un
màxim de 2 punts (20%)
- Per l'assistència i participació a classe: fins a 1 punt (10%)
-Per la lectura voluntària de l'obra que s'indicarà a cada avaluació: fins a 2 punts.
IV. LECTURES OBLIGATÒRIES
Guimerà, Àngel. Terra baixa. Editorial Hermes.
Rodoreda, Mercè. La plaça del Diamant. Editorial Columna o Edicions del Club dels novel·listes.
Tuson, Jesús. Una imatge no val més que mil paraules. Editorial Empúries.
V. LECTURES OPTATIVES
Rodoreda, Mercè El Carrer de les Camèlies. El Club dels Novel·listes
Guimerà, Àngel: Teatre. (Inclou Terra baixa, La filla del mar i Mar i cel) Col ·lecció MOLC. Edicions 62.
Tuson, Jesús. Mal de Llengües. Editorial Empúries.

PROVA INICIAL 2n. BATXILLERAT - NOM I LLINATGES:........................................
QÜESTIONARI DE SOCIOLINGÜÍSTICA
1. Què és un dialecte? En què es diferencia d'una llengua?
2. Per què creus que determinades llengües com el provençal (o occità) tendeixen a
desaparèixer, mentre d'altres com l'anglès tendeixen a expandir-se?
3. Què opines del fet que actualment es parlin entre 4 i 5 mil llengües al món? Creus que
s’hauria de tendir a instaurar l’anglès com a única llengua de comunicació a tot el món?
4. Quan es comença a parlar català a Mallorca?
5. D'on prové el mallorquí, com sorgeix?
6. Què és una llengua oficial?
7. Quina llengua o llengües són oficials a les Illes Balears?
8. D'ençà de quan el castellà és oficial a les Illes Balears?
9. Què significa que una comunitat és bilingüe o que té bilingüisme oficial?
10. Cita el nom de cinc escriptors, clàssics o contemporanis, d'origen mallorquí.
11. Què significa la paraula catalanoparlant?
12. Quins territoris comprèn el domini lingüístic de la llengua catalana?
13. Quins són els textos més antics que s'han conservat en català?
14. Quina importancia té l’obra de Ramon Llull?
15. Què és un text argumentatiu?
16. Què és un registre lingüístic? Posa'n exemples
ACTIVITATS DE POESIA
Després d’haver llegit atentament els cinc poemes i d’haver cercat el significat de les
paraules desconegudes al Diccionari, responeu les preguntes següents:
1. Analitzau la mètrica del poema “El banc”
2. Explicau la rima, la mètrica i l’estrofisme del poema “Sonet”.
3. Localitzau i comentau les figures retòriques que trobeu al poema “Vaca suïssa” (metàfores,
hipèrbatons, antítesis, etc.).
4. Resumeix en un sintagma o frase breu el tema dels cinc poemes.
5. Explicau detalladament, vers per vers, el significat del poema que considereu més
interessant.

COMENTARI DE POESIA - NOM:................................................................................... CURS: .............
Josep Carner (1884-1970)
VACA SUÏSSA
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet!
Pere Quart (Joan Oliver 1899-1986)
Embrancar-se: ficar-se en assumptes complicats.
En Tell: Guillem Tell, heroi nacional de Suïssa.
Adusta: persona de mal geni, eixuta, antipàtica.
Péixer: nodrir, alimentar.
Grapejar: palpar grollerament, sense delicadesa.
Sabre: espasa.
Escometre: atacar.
Coma: vall, depressió del terrent.
Bramul: crit del bou, vaca, vedella...
Llega: analfabeta, inculta.
Al botavant: engegar qualcú amb males maneres.
Galleda: poal.
SONET
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una sola metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Abril de 1939
J.V.FOIX (1893-1987)

PROVA INICIAL 2n. BATXILLERAT - NOM I LLINATGES:........................................
EXERCICIS - EL BITLLET DE MIL (Mercè Rodoreda)
1. A quin gènere pertany aquest text?
2. Resumeix-ne la història o assumpte.
3. Formula el tema del conte amb un sintagma o frase curta.
4. Què hi predomina: narració, diàleg, descripció o reflexió?
5. Determina els escenaris o espais on tenen lloc els fets narrats en el conte.
6. Quin tipus de narrador predomina en aquest conte?
7. Explica el significat dels mots següents: tipa, embadalida, pom, aparador,
celobert, cigne.
8. Escriu un text argumentant la teva opinió, favorable o contrària, sobre el
comportament de la protagonista.
QÜESTIONARI – AMB EL COR A LA MÀ (Quim Monzó)
1. A quin gènere pertany aquest text?
2. Resumeix-ne la història o assumpte.
3. Formula el tema del conte amb un sintagma o frase curta.
4. Fes una descripció, física i psicológica, dels dos personatges principals.
5. Quin tipus de narrador predomina en aquest conte, és a dir, qui i a qui el
narra,?
6. Quina creus que és la intenció i el punt de vista que predomina en aquest
conte: irònic, sarcàstic, realista, poètic, humorístic...? Argumenta la teva opinió.

15
EL COMENTARI DE TEXT
A. INTRODUCCIÓ.
1. Criteris generals de correcció
1.1. Correcció lingüística: ortografia, morfologia i sintaxi. Procura revisar el text abans d’entregar.
1.2. Claredat: procura redactar amb una sintaxi clara i senzilla, sense enfosquir les teves idees. Rellegeix el
que has escrit per tal de comprovar que les frases són completes i intel·ligibles.
1.3. Concisió: has d’ometre tot allò que no sigui necessari per expressar amb precisió allò que vols dir.
2. Resum del text.
2.1. Capacitat de síntesi. Recorda que les idees principals s’estructuren segons la puntuació: els paràgrafs
(punts i a part) indiquen idees centrals i les oracions (punts i seguit) indiquen informació nova o ampliació
d’idees anteriors.
2.2. Intenció de l’autor. Has de cercar un sentit global al text (tesi o tema) i analitzar quins mecanismes
lingüístics fa servir l’autor per tal de convèncer el lector o exposar les seves idees.
3. Comentari crític.
3.1. Idea general i idees secundàries. De l’esquema que vertebra el text, n’has de treure conclusions particulars
(tipus de text, estratègies del narrador, intencionalitat, etc). Però no basta esquematitzar el text, sinó que
n’has de redactar també l’anàlisi.
3.2. Situar el text en el seu context. Es poden fer servir totes les referències que es tenguin a l’abast: Història,
Política, Lingüística, Art, etc.
3.3. Capacitat d’argumentació. Es valora tant la teva anàlisi argumental del text com la teva pròpia capacitat
d’argumentació. Per això és important tenir present la coherència de la teva redacció.
3.4. Fluïdesa i seguretat en el tema.
3.5. Convé evitar repetir el text i les divagacions supèrflues.
B. ELABORACIÓ DEL COMENTARI
1. Comprensió del text.
La redacció d’un comentari és el resultat final de tot un procés, el qual consta d’un seguit de passes o etapes
que s’han de superar. Cada etapa ens exigeix una tasca diferent (comprensió, selecció, ordenació, expressió...)
que és necessari realitzar correctament per poder reeixir en les següents. En conseqüència, és molt important
seguir un mètode ordenat de treball com el que es proposa a continuació.
1.1. Lectura del text.
És la part més important del treball d’elaboració d’un comentari i, en conseqüència, a la que hem de
dedicar la major part del temps de què disposem. Perquè llegir un text no significa entendre totes les
paraules, sinó copsar-ne d’una banda el sentit global i de l’altra el sentit parcial de TOTES les idees i
conceptes exposats. Sense una bona comprensió del text, no és possible fer un resum o un comentari
acceptables.
Per tal de llegir correctament un text, convé seguir un mètode com el següent:
 Llegir el text sencer 3 o 4 vegades intentant entendre’n el sentit global. Si no s’entén qualque
paraula, cal consultar el Diccionari.
 Llegir atentament cada frase reflexionant detingudament sobre el seu significat i prenent
notes, si cal.
 Tornar a llegir globalment el text.
1.2. Elaboració de l’esquema.
Elaborar un esquema significa ordenar en una estructura el contingut d’un text. El resultat, per tant,
ha de consistir en un escrit sense enllaços que contengui només les idees importants i que estigui
ordenat jeràrquicament (idees principals i secundàries) de manera gràfica.
El mètode que convé seguir és el següent:
 Subratllar les paraules clau i les frases més importants, prescindint d’allò que sigui secundari.
 Fragmentar el text, esbrinar on comença i on acaba cada part i tractar de trobar-ne
l’articulació lògica. Ens pot ajudar molt la puntuació (un punt i a part delimita un paràgraf, el
qual sol contenir sovint una sola idea essencial) i els lligams (D'una banda, De l’altra,
Finalment, Perquè, Doncs, Aleshores...), els quals convé encerclar.
 Posar un títol o enunciat a cada fragment o paràgraf. Aquest títol ha de ser prou general
perquè s’hi pugui encabir tota la informació i prou precís perquè només inclogui la informació
que s’hi exposa.
 Trobar i redactar els subtemes que corresponen a cada apartat.

16 Diversos models d’esquema:
-----------
1. ------------------------ ----------
-----------
-----------
2.------------------------
-----------
-----------
3.------------------------ -----------
-----------
Etc.
1.-----------------------------------
a)---------------------------
-..................................
-..................................
b)---------------------------
-.................................
2.-----------------------------------
a)---------------------------
b)------------------------------
c)------------------------
d)---------------------------
Etc.
--------------------------------
 -----------------------
 -----------------------
 -----------------------
---------------------------------
 -----------------------------
_----------------------
_-----------------------
 ------------------------------
------------------------------
Etc.
1.3. Redacció del resum del text.
El resum del text ha de tenir una extensió aproximada d’un 25-30 % de l’original. El resultat ha de
ser un text redactat íntegrament amb tots els mots necessaris per a una lectura fluida i ha de reproduir
fidelment l’esquema de l’original. Això implica, doncs, que a cada apartat de l’esquema li ha de
correspondre normalment un (i només un) paràgraf.
Defectes que cal evitar:
 Reproduir frases literals del text. Hem de redactar el resum amb les nostres pròpies
paraules, en tercera persona gramatical i, per tant, si ens cal reproduir frases literals de
l'original, s’han de citar entre cometes o en lletra cursiva.
 Usar un estil telegràfic o suprimir lligams lògics entre les parts del resum. El resum no pot
esser una llista d’idees soltes, sinó que les hem de relacionar mitjançant connectors (com que,
perquè, però, aleshores...)
 La desproporció: conservar idees secundàries i obviar-ne algunes de principals o donar
excessiva importància a una part del text en detriment de les altres.
 Introduir els diversos apartats del resum amb expressions de l’estil de: L’autor declara que...,
El text diu..., L’autor demostra que..., conclou..., etc.
 Hem de ser objectius i reproduir fidelment les opinions de l’autor, no les nostres. Per tant, no
és admissible en un resum incloure opinions personals ni afegir-hi informacions que no figurin
en el text.
2. Redacció del comentari.
2.1. Característiques del comentari de text.
Un comentari consisteix, bàsicament, a analitzar, valorar i entendre un text; és a dir, que es tracta de
demostrar que som capaços d’entendre’l profundament, de reconèixer-ne les característiques i de saber-ne
expressar la nostra comprensió de manera coherent, intel·ligible i adequada al context. Pel que fa al primer
aspecte (la comprensió del text), ja hem vist que convenia seguir un mètode sistemàtic per reeixir-hi: subratllat,
esquema i resum. Quant al darrer punt (l'expressió del comentari), cal tenir en compte les orientacions següents.
Un comentari de text consta de tres parts: Introducció, Desenvolupament i Conclusió.
-Introducció: En termes generals, la Introducció presenta el text que desenvoluparem a continuació
(Desenvolupament). Consisteix a situar el tema (primera frase) i citar les idees principals i secundàries, però
sense especificar ni detallar-ne el contingut. Ha de ser prou general (tot el contingut del text s'hi ha d'encabir) i
alhora prou concret (és la Introducció d'aquest text i no de cap altre). Convé, a més a més, que aquesta
Introducció sigui breu (entre 3 i 5 línies, aproximadament).
-Desenvolupament: Es tracta d'explicar i valorar el contingut del text. L'eina principal a l'hora de bastir
aquest apartat ens l'ofereix l'Esquema, pel qual hem de guiar-nos si volem evitar qualsevol error d'estructura, de
confusió d'idees, d'enfocament, etc. L'Esquema ens forneix l'estructura del text; totes les idees principals, les
unitats de sentit, el contingut hi són ordenats. Per tant, l'única feina a fer en aquest apartat serà redactar punt per
punt l'esquema que haurem elaborat prèviament.
Puntualitzacions a tenir en compte:
 Cada punt de l'esquema s'ha de redactar amb un sol paràgraf.
 No es tracta de tornar a copiar el text (per això ja tenim l'original), sinó de redactar amb paraules
pròpies i valorar-ne el contingut per comprovar si s'ha entès. Si es cita literalment una frase
concreta del text, aquesta ha d'anar entre cometes.
17
 Intentau distanciar-vos del text comentat, és a dir, no en faceu un comentari personal amb les

vostres opinions: allò que interessa és entendre les opinions de l'autor. Sí que podeu fer, en canvi,
valoracions, matisacions, argumentacions sobre què diu i com ho diu.
 És important relligar les distintes parts del comentari amb els enllaços pertinents (En primer lloc, a
continuació, finalment, etc.) per tal que sigui clar, ordenat i fluid.
-Conclusió: En aquest apartat s'ha de sintetitzar i recollir el contingut més rellevant i general, i exposar
a continuació les qüestions que d'aquí puguin desprendre's. Ha de ser breu.
2.2. L’expressió del comentari.
Els recursos expressius són bàsics a l’hora d’elaborar un bon comentari; no és suficient el fet d’haver entès el
text i d’haver-ne confeccionat una bona estructura. Un comentari assoleix la seva fita quan hem estat capaços
d’expressar-nos amb fluïdesa, claredat, coherència i amb un llenguatge adequat.
Cal saber introduir cadascuna de les parts (introducció, desenvolupament, etc.), alternar els verbs de
l’exposició,
ampliar el ventall de sinònims, utilitzar els nexes correctament i de manera variada, etc. També és important
evitar les repeticions constants de qualsevol element (i...i...i..., perquè...perquè..., diu...diu...diu...) En definitiva,
es tracta de fer servir correctament els recursos de la llengua i d’aprofitar-los al màxim per evitar l’empobriment
de l’expressió.
Recursos lingüístics per al comentari
INTRODUCCIÓ DESENVOLUPAMENT CONCLUSIÓ
Aquest text de Joan Fuster...
L’autor, en aquest text, ...
En primer lloc, l’autor...
D’antuvi, l’autor...
Primerament, ...
L’autor comença el
text...
En segon lloc, ...
Seguidament...
Tot seguit...
Respecte a...
Pel que fa a ...
Quant a...
En darrer lloc...
Finalment...
Per fi...
Per acabar...
En conclusió...
Per concloure...
Així, doncs,...
En resum,...
En conjunt...
VERBS
L’AUTOR... exposa, considera, situa, presenta, introdueix, planteja, apunta,
contempla, observa, assenyala, basteix, manifesta, comunica, opina, comenta, declara,
estudia, valora, analitza, il·lustra, formula, ofereix, expressa, afirma, creu, suggereix,
remarca, puntualitza, palesa, reconeix, treballa, resumeix, abasta, esmenta, recorda,
confirma, demostra, reafirma, compara, destaca, proclama, anuncia, dóna suport, judica,
reflexiona, dubta, examina, distingeix, critica, denuncia, nega, confronta, s’enfronta a,
refusa, rebutja, etc.
SUBSTANTIUS
La idea, el fet, la hipòtesi, la possibilitat, l’alternativa, la situació, els avantatges, els
desavantatges, la crítica, la necessitat, la comprensió, la denúncia, el conjunt, la
particularitat, la decisió, el concepte, el contingut, el reconeixement, el plantejament,
l’opinió, la creença, el resultat, la impressió, l’esdeveniment, el propòsit, el supòsit, etc
NEXES ADVERBIALS
CAUSA: Perquè, ja que, com que, puix, car, com sigui que, a causa que, per raó que,
atès que, donat que, per tal com, vist que.
FINALITAT: Perquè, a fi de, a fi que, per tal que, per tal de.
CONDICIÓ: si, posat que, fora que, a menys que, llevat que, tret de/que, mentre, mentre
que, sempre que, sols que, suposant que, comptant que.
CONSEQÜÈNCIA: fins al punt que, de manera que, de forma que, talment...que,
tant...que, prou...perquè.
CONCESSIVES (objecció, dificultat): encara que, per més que, baldament, ni que, tot i
que, a pesar de/que, malgrat que, si bé, per bé que.
DISTRIBUTIVES: D'una banda...de l'altra..., Per un costat...per l'altre..., Altrament,
D'altra banda
ADVERSATIVES (oposició): en canvi, ara bé, amb tot, nogensmenys, ans(al contrari),
tanmateix, no obstant això, per contra.

CARACTERÍSTIQUES DELS REGISTRES MÉS GENERALS
EL REGISTRE COL·LOQUIAL
 Es manifesta en l'ús oral de la llengua dels diàlegs i converses espontànies.
 Està associat a temes generals referents a la vida quotidiana amb propòsits o finalitats subjectius. Se sol
utilitzar als àmbits d'ús privats.
 Es caracteritza per la subjectivitat del parlant. Les relacions personalitzades entre els interlocutors es
caracteritzen per no ser solemnes ni formals.
 El seu grau de formalitat és baix.
 Existeix un registre pseudo-col·loquial que no és improvisat, ja que es llegeix o es basa en un text escrit
(esquema o guió). En serien exemples els guions radiofònics o televisius i, per escrit, els diàlegs de les
novel·les, del teatre, etc.
 La seva estructura textual és oberta, ja que s'improvisa i no permet gaire planificació prèvia.
 Hi ha interacció entre els interlocutors durant l'emissió del text. L'emissor del text pot comprovar la reacció
del receptor i pot modificar el seu discurs segons quina sigui aquesta reacció (feedback).
 Els interlocutors es troben presents al mateix lloc i al mateix moment, llevat de la comunicació a distància
(telèfon, videoconferència, etc.).
 S'ajuda molt dels llenguatges no verbals (moviment del cos, gestos, mirades, etc.).
 Sol utilitzar estructures sintàctiques simples, amb poca diversitat de nexes i abundància de juxtaposicions.
També hi són freqüents els anacoluts, els pleonasmes, les vacil·lacions, etc.
 El lèxic és poc acurat i molt expressiu; abunden les onomatopeies, els barbarismes, els dialectalismes, els
refranys. També és freqüent l'ús d'exclamacions, augmentatius, diminutius, metàfores, hipèrboles, etc.
 Tendeix a transgredir, en determinats usos, tant la norma lingüística (amb incorreccions i deformacions)
com la norma social (ús de renecs i de paraules referents a temes tabú: sexe, religió, activitats fisiològiques)
EL REGISTRE ESTÀNDARD
 És un registre definit, generalitzat i relativament neutre.
 Es diferencia tant dels usos col·loquials com dels registres especialitzats.
 Té una finalitat utilitària i facilita la integració social per l'ampli ventall de possibilitats comunicatives que
cobreix.
 És el registre que s'utilitza als mitjans de comunicació, a l'ensenyament, a l'Administració, al comerç, etc.
 Està codificat, és a dir, que es basa en la norma gramatical.
EL REGISTRE PERIODÍSTIC
 Té un nivell de formalitat mitjà.
 Presenta un ampli ventall de possibilitats, ja que segons els temes i situacions pot acostar-se als altres
registres: col·loquial, literari, científic, etc.
 Pot ser oral (ràdio i televisió) o escrit (diaris i revistes).
 L'estructura de les notícies es fa d'acord amb el que s'anomena piràmide invertida (es comença pels aspectes
més importants i es va passant als de menor importància)
 La informació ha de respondre a les següents preguntes bàsiques: què, qui, quan, on, per què i com.
 Entre els gèneres periodístics es poden destacar la notícia, el reportatge, l'editorial, etc.
 En televisió i ràdio està vinculat a semiòtiques no verbals.
EL REGISTRE PUBLICITARI
 Usa freqüentment recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, mètrica i rima, etc.)
 Es recolza sovint en la imatge gràfica.
 Té una extensió reduïda (eslògans).
 Sol predomina la funció conativa o apel·lativa, tot i que també sovinteja la funció argumentativa.
EL REGISTRE LITERARI
 Sovint descriu una realitat inventada per l'autor (ficció), excepte a l'assaig.
 S'adreça a un receptor universal i desconegut.
 Té el màxim grau d'elaboració formal del llenguatge amb una finalitat estètica.
 Té l'objectiu de cridar l'atenció sobre el text mateix (el missatge), per a la qual cosa fa servir abundants
figures retòriques.
 Elabora formalment el llenguatge (en major o menor mesura, d'acord amb la intenció).
 Potencia els significats connotatius de les paraules (suggerint més significats dels habituals), la polisèmia i
l'ambigüitat.
 Organitza intencionalment tots els elements del text (estructura).
 És producte d'un context i una tradició sociocultural.

 El text pot tenir més d'una interpretació.
REGISTRE (O TECNOLECTE) JURÍDIC I ADMINISTRATIU
 S'utilitza en els intercanvis dels organismes de l'Estat entre si i amb els ciutadans.
 Sol tenir un estil molt formal i poc modificable.
 Fraseologia i formulismes arcaics i ús d'aforismes provinents del dret romà.
 Bàsicament és escrit, encara que en sentències i en interrogatoris judicials s'expressa oralment.
 Tradicionalment ha fet servir fórmules humiliants per a l'administrat.
 Usa fórmules solemnes per remarcar l'Autoritat.
 S'usa molt el mode imperatiu i els condicionals lligats a ell.
 Actualment, el registre jurídic i administratiu català es troba en procés de reforma amb criteris de funcionalitat i
democratització.
REGISTRE (O TECNOLECTE) CIENTÍFICOTÈCNIC
 El seu ús requereix una certa preparació cultural específica.
 És clar i precís: tendeix a la màxima denotació.
 Pretén informar amb la màxima objectivitat; per això utilitza un llenguatge molt impersonal (Es dedueix;
hom...; hem...; passiva)
 Defuig les figures estilístiques o retòriques.
 Els termes que utilitza han de ser biunívocs: cada concepte ha de tenir un sol significat i viceversa.
 En algunes disciplines usa signes exclusius (Matemàtiques o Química).
 Hi ha abundància de tecnicismes i neologismes, la majoria provinents del grec i del llatí, o de l'anglès. Això
li confereix universalitat i facilitat de traducció a altres llengües.
Evita els períodes oracionals llargs que dificulten la comprensió dels textos

6. EXERCICIS SOBRE VARIETATS I REGISTRES LINGÜÍSTICS - I
1. VÍDEO "ELS PERFILS DEL CATALÀ." Varietats i registres de la llengua catalana.
1.-Quines tres varietats dialectals hi ha?
2.-En quins dos grups es poden classificar les varietats lingüístiques?
3.-Quins tres factors determinen les tres varietats dialectals?
4.-Cita dues característiques lingüístiques del Rossellonès i del Valencià.
5.-Quina és la varietat que facilita la comprensió entre tots els parlants duna llengua?
6.-De què depenen els registres?
7.-Quins són els quatre factors que determinen els registres?
8.-Quin aspecte de la nostra manera de parlar determina sobretot el tema? (Fonètica, lèxic, sintaxi...)
9.-De què depèn el nivell de formalitat?
10.-El canal de comunicació determina les característiques del registre que utilitzam. Posan un exemple.
11.-Anomena dos propòsits distints en lús de la llengua.
2. QÜESTIONARI: LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA. V
1. El registre utilitzat per un parlant depèn del seu origen social......................................................................
2. A cada professió li correspon un registre determinat....................................................................................
3. Els astrofísics i els mecànics usen dialectes diferents; per això no s'entenen...............................................
4. En la retransmissió radiofònica d'un partit de futbol i en la crònica esportiva d'un diari s'utilitza el mateix registre ...
5. És impropi d'una persona culta utilitzar l'expressió "vatua el món".............................................................
6. Les obres poètiques s'escriuen en el registre estàndard................................................................................
7. És preferible fer servir el terme "nosaltres" en comptes de "noltros"..........................................................
8. El mallorquí i el menorquí són registres de la llengua catalana...................................................................
9. Si dos parlants tracten el mateix tema en registres de distint grau de formalitat, és possible que no s'entenguin ........
10. El "caló" és el registre que utilitzen els parlants de la comunitat gitana......................................................
11. Els registres formals són més correctes i recomanables que els registres informals....................................
12. S'han d'evitar sempre les expressions massa col·loquials o dialectals..........................................................
13.La varietat escrita d'una llengua és més correcta que la varietat oral. ...........................................................
3. EXERCICIS SOBRE ELS REGISTRES. Indica el registre que correspon a cada frase i els factors que el determi
TEMA PROPÒSIT NIVELL FORMAL CANAL
1.Ha begut massa________________________
2. Ha agafat un gat com un piano____________
3. Pateix una intoxicació etílica _____________
4. El lector shaurà adonat que la tesi... _____
5. Mira això, que és important. _____________
6. La noció que simposa per lexamen de les
estructures i de les performances dels éssers vius...
7. Demà crec que plourà. __________________
8. Hosti, tu, quina putada!__________________
ASSENYALA QUINS DELS FACTORS DEL REGISTRE DELS TEXTOS SEGÜENTS SÓN INCORRECTES
1.-ARTICLE DE REVISTA CIENTÍFICA: No hi ha cosa més bella que guaitar com apareixen cristalls de diversos colors i fo
davant els vostres ulls. Ahir, el meu amic i jo sotjàvem el degotim duna solució de sulfat de coure forta i càlida damu
portaobjectes i observàrem amb delectació com el líquid es refredava i els minúsculs cristalls cobraven forma.
2.-INFORMATIU DE TV: El President del Govern féu anit les següents declaracions: Ja nestic fart dels tios aques
partit de loposició que tot lo dia memprenyen.
3.-PROSPECTE DE MEDICAMENT: Aquests meravellosos comprimits han estat confegits amb els minerals més selectes de
nostre laboratori: 500 mg dun saborós àcid acetilsalicílic, exclusiu de la casa; 10 mg de fosfat de codeïna, directament impor
de Nigèria; i, finalment, per arrodonir-ho, la imprescindible i saludable vitamina C, que li farà tocar el cel.
4.-CONVERSA INFORMAL: Men vaig a nes bar i es tio mintima:Adesiara encara sent la sola curiosistat del dematiner

contempla cada dia la mateixa plaça, a les sis i mitja del matí, mentre espera que els borborigmes accelerats de la cafetera culm
en un xiulet i sacabi el bull.
7. TEXTOS I EXERCICIS SOBRE VARIETATS I REGISTRES
LINGÜÍSTICS - II
1. REGISTRE COL·LOQUIAL
moltes de vegades arribaves aquí / i anaves / i / diguem / per aquí allà baix / per Cala Millor / per aquell racó / per Felanitx
allà baix / i anaves allà / arribaves a sa dematinada / perque / hi havia uns camions / eee / no n'hi havia a Lloseta / hi hav
camions / hi havia uns camions / de Biniamar que li deien l'amo en Baltasar / i tenia dues carrraques / dos camions / com
diuen autocars llavò li dèiem un camion / a lo millor de cada deu vegades que sortíem se'n 'turaven nou / i i 'ribàvem aquí
molts de dies / i llavò 'vies d'anar a fer feina / però / com que / diuen / eee / aranya qui pica / amb gust no la sents / i mos an
mar de bé / això era s'Agrupació//
2. REGISTRE PSEUDO-COL·LOQUIAL
Tot el que en tenc, ja ho veu, és aquesta fotografia. No va sortir gaire bé perquè es va moure es moment de tirar-la i perquè s
màquina no era gaire bona, una marca alemanya d'abans de sa guerra, que havien regalat a mon pare dos dies abans de s'excurs
me la deixà, encara no sé com, després de molt pregar... Ell era d'aquests que opinen que s'ha de tenir esment a ses coses...
Carme Riera: Jo pos per testimoni les gavines
3. REGISTRE LITERARI
GRIPAU
Ets àgil, ets au,
s’eixampla ton cau,
les ales espolses
i voles suau
per un cel de molses.
Somia el gripau
i passa hores dolces.
Pere Quart.
4. REGISTRE CIENTÍFIC
Una última propietat que cal considerar és la intensitat. Aquesta depèn en part de les característiques dels ressonadors i, sobre
l'amplitud de l'ona sonora i està en relació amb la força espiratòria, que origina moviments vibratoris de major o menor freqü
La intensitat d'un so es mesura en decibels i la seva audibilitat depèn, també, de la freqüència.
Jesús Tuson: Introducció a la Lingüística.
5. REGISTRE JURÍDIC
A LA SAL SEGONA DEL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU
Ma. del Carme Alabau i Arce, procuradora dels tribunals en el recurs 116 de 1998, compareix i diu:
Que havent estat citada a compareixença aquesta part demandada per tal d'informar sobre la suspensió de l'acte resolutor i o
de recurs, ha de manifestar:
Que el procediment que s'està seguint en aquesta Universitat és garantir el dret dels alumnes a rebre la docència, i no
d'executar aquells actes objectes de recurs que puguin afectar el Desenvolupament normal de les activitats lectives(...)
Per tot això,
DEMANAM que no s'accedeixi a la suspensió sol·licitada.
6. REGISTRE CIENTÍFIC
Una fracció és l'expressió de la forma n/m, on n i m, anomenats, respectivament, numerador i denominador, són elements d'un
domini d'integritat, amb la condició m0. Dues fraccions n/m i n'/m' són iguals si i només si nm'=n'm.
7. REGISTRE ESTÀNDARD
Perú va quedar ahir sense Govern, després de la dimissió del president, Alberto Fujimori, i la de tots els ministres, que
expressaren així la seva indignació per la manera en què el mandatari ha renunciat al càrrec.
A. CONCEPTE DE CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA.
"En aquest sentit, potser fóra bo de substituir el mot correcció pel mot adequació. Des d’aquesta perspectiva, podem dir q
mot esdevindrà correcte (adequat) en tant que serà oportú en una situació comunicativa concreta. Posem-ne un exemple: l’exp
vés-te’n a fer punyetes és tan correcte com l’expressió tengui la deguda consideració i no molesti, ja que, degud
contextualitzades, podem ben bé dir que són dues expressions totalment sinònimes. Tan incorrecta sembla, doncs, l’ús de pa
excessivament cultes en una conversa familiar com l'ús de col·loquialismes en una situació formal.
G. Haugen
B. EXERCICI. En quina varietat dialectal està escrit el següent text? Rescriu-lo en una varietat geogràfica i en varietat estàndar
"Esguardava l'amic si mateix per ço que fos mirall on veés son amat, e esguardava son amat per ço que li fos mirall on h
coneixença de si mateix. E és qüestió, qual dels dos miralls era son enteniment pus acostat."
Ramon Llull. Llibre d'Amic e Am
C. EXERCICI. Es pot considerar correcte des d'un punt de vista comunicatiu el text següent? Per què?

"Això era un rei que tenia tres fiis. Encara eren petits, i jugaven per dins es jardí. Los havien agafada una àguila grossa de to
ho havien fermada per una cama amb una corda a sa soca d'un taronger perque hei jugassen.
Es dos majós la punyien amb canyes i garrots, i a vegades eren a temps a dutsèn qualque espipellada bona i qualque arpada q
treia sang. Ara es darrer, en Bernadet, era ben al revés: l'agafava, sempre li anava amb moixonies, li duia coses bones, i no pod
sufrir es seus germans, com veia que l'atabuixaven..."

10. EXERCICIS SOBRE FUNCIONS DEL LLENGUATGE I TIPOLOGIA
TEXTUAL.
1. Indica la funció del llenguatge que predomina en els textos següents.
TEXT FUNCIÓ CARACTERÍSTIQUES
Unes gotes de la teva sang són un raig de vida.
(Publicitat de la Creu Roja)
Aquesta resistència contrasta amb la satisfacció patent amb què
els serbis de Bòsnia han acollit els acords de la reunió de
Washington
La gran roca de sofriment,
que a tots ens fa de fonament,
la vela sempre una lleu sorra
d'afeccions felices. Molta
no ho és mai, però els remolins
els aixeca l'aire més fi.
(Gabriel Ferrater)
No obstaculitzeu la sortida d'emergència.
Els pronoms febles HI i HO no admeten la combinació en una
mateixa proposició
-"Estic segura que aquest problema passa a qualsevol empresa;
per això la meva indignació va dirigida a totes les empreses i a
la societat en general, que no dóna als joves la possibilitat de
treballar."
Escolti...Sr. Rosselló?... Digui?...Escolti!
2. Indica als següents fragments la funció del llenguatge predominant, el tipus de text (argumentatiu, expositiu, narratiu,
conversacional, descriptiu, directiu, predictiu o retòric) i alguns exemples concrets que ho palesin.
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
Localització. Els fonemes estridents optimals són continus i els mats o
interruptes. En certes llengües, aquestes dues diferències fòniques són re
(si més no per a alguns fonemes); en d'altres, una és rellevant i l'altra redun
Zarco Muljacic.
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
"Les actrius Alícia Puertas i Annabel Roig formen un duo polifacè
possibilitats. Dues actrius amb talent a les quals aviat veurem créixer e
escenaris. Fidel Pereiro, comparsa de tantes dones, ell mateix encarnant
homes, fa un bon treball. Bon treball, també, el del director, Jord
especialment en la direcció d'actors. " P. Ley, El P
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
"El marquès de Collera acabava de morir de sobte en una casa d
anomenada, i en les salons de dona Obdúlia, on arribà la notícia a entrada
tothom estava horroritzat. El fet, tanmateix, no era insòlit, i recordaven
pare del difunt marquès també havia mort a casa d'una pecadora que li
Cubana."
Ll. Villalonga
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
"El temps continuarà estiuenc, cosa que farà augmentar la sequera i
d'incendis a la muntanya. La nebulositat escassa permetrà una irradiació
El vent bufarà fluix, del tipus de la brisa, amb marinada vespertina forta."
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
"No sé si la televisió deixa petjades en la mirada dels escriptors com n'ha
i en deixen el cinema o la pintura. Influeix en el ritme, però no en la mi
televisor és un visitant enutjós o, com va dir David Leavitt, "és c
personatge més a la taula, algú altre que parla i amb qui s'estableix una
íntima, però inacceptable al mateix temps". Montserrat
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
Si descobriu un incendi:
 Comunicau ràpidament a Recepció la situació del foc.
 Sortiu de l'habitació i tancau-ne la porta
FUNCIÓ:.............................................
TIPOLOGIA:.......................................
EXEMPLES:
Si de l'anàlisi anterior resulta que el cinema és, sobretot, un art, cal ara indaga
consisteix el seu valor i la seva diferència amb les altres arts. La primera cosa qu
és que en el cinema figuren com a ingredients els mateixos elements que serveix
definir l'essència de qualsevol activitat artística. Així, la música i el seu immediat

el silenci. Així, la paraula. Així, la imatge. Però seria un error creure que el
consisteix simplement en l'aplec de les altres arts, en una mena de síntesi on s'en
totes les al tres. (...). Josep Ferrater Mora.

15. EL COMENTARI DE TEXT
A. INTRODUCCIÓ.
1. Criteris generals de correcció
1.1. Correcció lingüística: ortografia, morfologia i sintaxi. Procura revisar el text abans d’entregar.
1.2. Claredat: procura redactar amb una sintaxi clara i senzilla, sense enfosquir les teves idees. Rellegeix el
que has escrit per tal de comprovar que les frases són completes i intel·ligibles.
1.3. Concisió: has d’ometre tot allò que no sigui necessari per expressar amb precisió allò que vols dir.
2. Resum del text.
2.1. Capacitat de síntesi. Recorda que les idees principals s’estructuren segons la puntuació: els paràgrafs
(punts i a part) indiquen idees centrals i les oracions (punts i seguit) indiquen informació nova o ampliació
d’idees anteriors.
2.2. Intenció de l’autor. Has de cercar un sentit global al text (tesi o tema) i analitzar quins mecanismes
lingüístics fa servir l’autor per tal de convèncer el lector o exposar les seves idees.
3. Comentari crític.
3.1. Idea general i idees secundàries. De l’esquema que vertebra el text, n’has de treure conclusions particulars
(tipus de text, estratègies del narrador, intencionalitat, etc). Però no basta esquematitzar el text, sinó que
n’has de redactar també l’anàlisi.
3.2. Situar el text en el seu context. Es poden fer servir totes les referències que es tenguin a l’abast: Història,
Política, Lingüística, Art, etc.
3.3. Capacitat d’argumentació. Es valora tant la teva anàlisi argumental del text com la teva pròpia capacitat
d’argumentació. Per això és important tenir present la coherència de la teva redacció.
3.4. Fluïdesa i seguretat en el tema.
3.5. Convé evitar repetir el text i les divagacions supèrflues.
B. ELABORACIÓ DEL COMENTARI
1. Comprensió del text.
La redacció d’un comentari és el resultat final de tot un procés, el qual consta d’un seguit de passes o etapes
que s’han de superar. Cada etapa ens exigeix una tasca diferent (comprensió, selecció, ordenació, expressió...)
que és necessari realitzar correctament per poder reeixir en les següents. En conseqüència, és molt important
seguir un mètode ordenat de treball com el que es proposa a continuació.
1.1. Lectura del text.
És la part més important del treball d’elaboració d’un comentari i, en conseqüència, a la que hem de
dedicar la major part del temps de què disposem. Perquè llegir un text no significa entendre totes les
paraules, sinó copsar-ne d’una banda el sentit global i de l’altra el sentit parcial de TOTES les idees i
conceptes exposats. Sense una bona comprensió del text, no és possible fer un resum o un comentari
acceptables.
Per tal de llegir correctament un text, convé seguir un mètode com el següent:
 Llegir el text sencer 3 o 4 vegades intentant entendre’n el sentit global. Si no s’entén qualque
paraula, cal consultar el Diccionari.
 Llegir atentament cada frase reflexionant detingudament sobre el seu significat i prenent
notes, si cal.
 Tornar a llegir globalment el text.
1.2. Elaboració de l’esquema.
Elaborar un esquema significa ordenar en una estructura el contingut d’un text. El resultat, per tant,
ha de consistir en un escrit sense enllaços que contengui només les idees importants i que estigui
ordenat jeràrquicament (idees principals i secundàries) de manera gràfica.
El mètode que convé seguir és el següent:
 Subratllar les paraules clau i les frases més importants, prescindint d’allò que sigui secundari.
 Fragmentar el text, esbrinar on comença i on acaba cada part i tractar de trobar-ne
l’articulació lògica. Ens pot ajudar molt la puntuació (un punt i a part delimita un paràgraf, el
qual sol contenir sovint una sola idea essencial) i els lligams (D'una banda, De l’altra,
Finalment, Perquè, Doncs, Aleshores...), els quals convé encerclar.
 Posar un títol o enunciat a cada fragment o paràgraf. Aquest títol ha de ser prou general
perquè s’hi pugui encabir tota la informació i prou precís perquè només inclogui la informació
que s’hi exposa.
 Trobar i redactar els subtemes que corresponen a cada apartat.

16- Diversos models d’esquema:
-----------
1. ------------------------ ----------
-----------
-----------
2.------------------------
-----------
-----------
3.------------------------ -----------
-----------
Etc.
1.-----------------------------------
a)---------------------------
-..................................
-..................................
b)---------------------------
-.................................
2.-----------------------------------
a)---------------------------
b)------------------------------
c)------------------------
d)---------------------------
Etc.
--------------------------------
 -----------------------
 -----------------------
 -----------------------
---------------------------------
 -----------------------------
_----------------------
_-----------------------
 ------------------------------
------------------------------
Etc.
1.3. Redacció del resum del text.
El resum del text ha de tenir una extensió aproximada d’un 25-30 % de l’original. El resultat ha de ser un text redactat
íntegrament amb tots els mots necessaris per a una lectura fluida i ha de reproduir fidelment l’esquema de l’original.
Això implica, doncs, que a cada apartat de l’esquema li ha de correspondre normalment un (i només un) paràgraf.
Defectes que cal evitar:
 Reproduir frases literals del text. Hem de redactar el resum amb les nostres pròpies paraules, en tercera
persona gramatical i, per tant, si ens cal reproduir frases literals de l'original, s’han de citar entre cometes o en
lletra cursiva.
 Usar un estil telegràfic o suprimir lligams lògics entre les parts del resum. El resum no pot esser una llista
d’idees soltes, sinó que les hem de relacionar mitjançant connectors (com que, perquè, però, aleshores...)
 La desproporció: conservar idees secundàries i obviar-ne algunes de principals o donar excessiva importància
a una part del text en detriment de les altres.
 Introduir els diversos apartats del resum amb expressions de l’estil de: L’autor declara que..., El text diu...,
L’autor demostra que..., conclou..., etc.
 Hem de ser objectius i reproduir fidelment les opinions de l’autor, no les nostres. Per tant, no és admissible en
un resum incloure opinions personals ni afegir-hi informacions que no figurin en el text.
2. Redacció del comentari.
2.1. Característiques del comentari de text.
Un comentari consisteix, bàsicament, a analitzar, valorar i entendre un text; és a dir, que es tracta de demostrar que som
capaços d’entendre’l profundament, de reconèixer-ne les característiques i de saber-ne expressar la nostra comprensió de
manera coherent, intel·ligible i adequada al context. Pel que fa al primer aspecte (la comprensió del text), ja hem vist que
convenia seguir un mètode sistemàtic per reeixir-hi: subratllat, esquema i resum. Quant al darrer punt (l'expressió del
comentari), cal tenir en compte les orientacions següents.
Un comentari de text consta de tres parts: Introducció, Desenvolupament i Conclusió.
-Introducció: En termes generals, la Introducció presenta el text que desenvoluparem a continuació
(Desenvolupament). Consisteix a situar el tema (primera frase) i citar les idees principals i secundàries, però sense especificar ni
detallar-ne el contingut. Ha de ser prou general (tot el contingut del text s'hi ha d'encabir) i alhora prou concret (és la Introducció
d'aquest text i no de cap altre). Convé, a més a més, que aquesta Introducció sigui breu (entre 3 i 5 línies, aproximadament).
-Desenvolupament: Es tracta d'explicar i valorar el contingut del text. L'eina principal a l'hora de bastir aquest apartat
ens l'ofereix l'Esquema, pel qual hem de guiar-nos si volem evitar qualsevol error d'estructura, de confusió d'idees,
d'enfocament, etc. L'Esquema ens forneix l'estructura del text; totes les idees principals, les unitats de sentit, el contingut hi són
ordenats. Per tant, l'única feina a fer en aquest apartat serà redactar punt per punt l'esquema que haurem elaborat prèviament.
Puntualitzacions a tenir en compte:
 Cada punt de l'esquema s'ha de redactar amb un sol paràgraf.
 No es tracta de tornar a copiar el text (per això ja tenim l'original), sinó de redactar amb paraules pròpies i valorar-
ne el contingut per comprovar si s'ha entès. Si es cita literalment una frase concreta del text, aquesta ha d'anar entre
cometes.
 Intentau distanciar-vos del text comentat, és a dir, no en faceu un comentari personal amb les vostres opinions: allò
que interessa és entendre les opinions de l'autor. Sí que podeu fer, en canvi, valoracions, matisacions,
argumentacions sobre què diu i com ho diu.
 És important relligar les distintes parts del comentari amb els enllaços pertinents (En primer lloc, a continuació,
finalment, etc.) per tal que sigui clar, ordenat i fluid.
-Conclusió: En aquest apartat s'ha de sintetitzar i recollir el contingut més rellevant i general, i exposar a continuació
les qüestions que d'aquí puguin desprendre's. Ha de ser breu.

17- 2.2. L’expressió del comentari.
Els recursos expressius són bàsics a l’hora d’elaborar un bon comentari; no és suficient el fet d’haver entès el text i d’haver-ne
confeccionat una bona estructura. Un comentari assoleix la seva fita quan hem estat capaços d’expressar-nos amb fluïdesa,
claredat, coherència i amb un llenguatge adequat.
Cal saber introduir cadascuna de les parts (introducció, desenvolupament, etc.), alternar els verbs de l’exposició,
ampliar el ventall de sinònims, utilitzar els nexes correctament i de manera variada, etc. També és important evitar les
repeticions constants de qualsevol element (i...i...i..., perquè...perquè..., diu...diu...diu...) En definitiva, es tracta de fer servir
correctament els recursos de la llengua i d’aprofitar-los al màxim per evitar l’empobriment de l’expressió.
Recursos lingüístics per al comentari
INTRODUCCIÓ DESENVOLUPAMENT CONCLUSIÓ
Aquest text de Joan Fuster...
L’autor, en aquest text, ...
En primer lloc, l’autor...
D’antuvi, l’autor...
Primerament, ...
L’autor comença el
text...
En segon lloc, ...
Seguidament...
Tot seguit...
Respecte a...
Pel que fa a ...
Quant a...
En darrer lloc...
Finalment...
Per fi...
Per acabar...
En conclusió...
Per concloure...
Així, doncs,...
En resum,...
En conjunt...
VERBS
L’AUTOR... exposa, considera, situa, presenta, introdueix, planteja, apunta,
contempla, observa, assenyala, basteix, manifesta, comunica, opina, comenta, declara,
estudia, valora, analitza, il·lustra, formula, ofereix, expressa, afirma, creu, suggereix,
remarca, puntualitza, palesa, reconeix, treballa, resumeix, abasta, esmenta, recorda,
confirma, demostra, reafirma, compara, destaca, proclama, anuncia, dóna suport, judica,
reflexiona, dubta, examina, distingeix, critica, denuncia, nega, confronta, s’enfronta a,
refusa, rebutja, etc.
SUBSTANTIUS
La idea, el fet, la hipòtesi, la possibilitat, l’alternativa, la situació, els avantatges, els
desavantatges, la crítica, la necessitat, la comprensió, la denúncia, el conjunt, la
particularitat, la decisió, el concepte, el contingut, el reconeixement, el plantejament,
l’opinió, la creença, el resultat, la impressió, l’esdeveniment, el propòsit, el supòsit, etc
NEXES ADVERBIALS
CAUSA: Perquè, ja que, com que, puix, car, com sigui que, a causa que, per raó que,
atès que, donat que, per tal com, vist que.
FINALITAT: Perquè, a fi de, a fi que, per tal que, per tal de.
CONDICIÓ: si, posat que, fora que, a menys que, llevat que, tret de/que, mentre, mentre
que, sempre que, sols que, suposant que, comptant que.
CONSEQÜÈNCIA: fins al punt que, de manera que, de forma que, talment...que,
tant...que, prou...perquè.
CONCESSIVES (objecció, dificultat): encara que, per més que, baldament, ni que, tot i
que, a pesar de/que, malgrat que, si bé, per bé que.
DISTRIBUTIVES: D'una banda...de l'altra..., Per un costat...per l'altre..., Altrament,
D'altra banda
ADVERSATIVES (oposició): en canvi, ara bé, amb tot, nogensmenys, ans(al contrari),
tanmateix, no obstant això, per contra.

ESQUEMES Hª LLENGUA
-Romanització (218 a.C.-400 d.C.). Concepte de Romània.
- Factors diversificació:
-intensitat i durada
-substrat
-procedència dialectal dels colonitzadors
-evolució espontània.
- Elements constitutius del català:
1.-LLATÍ:
-Llatí vulgar: mots evolutius (dit, cavall)
-Llatí clàssic
-cultismes (constància, bilingüisme)
-semicultismes (miracle, regla)
-doblets (ignorar, enyorar)
-préstecs (júnior, pòdium)
-neologismes (examen, radi)
2. -ALTRES LLENGÜES.
-Substrats:
Bascoibèric: socarrar, bassa, estalviar, bruixa
Celta : Besalú,
-Superstrats:
Germànic: adobar, esquena, òliba, Albert, Gelabert
Àrab: aljub, safareig, magatzem, Mesquida
-Adstrats
Indoamericanismes (A través del castellà):
Lloro, huracà, xocolata, tomàtiga, cacauet, canoa,
Gal·licismes.
Antics: arnès, llinatge, jardí, patge, xamfrà, xemeneia, boia
Moderns: consomé, hotel, somier, xofer,
Italianismes. (Expansió catalana: Nàpols, Sardenya, Sicília)
-Segles XIV i XV: Emboscada, artesà, novel·la, saldo
-Moderns: batuta, piano, sonet, escopeta, sentinella, escorta, filigrana.
Anglicismes.
-Menorca, segle XVIII: Xoc (chalk), flor (floor), fàitim (fighting)
-Moderns: bistec, bar, còrner, sandvitx, eslògan, club
-No admesos: mass-media, shorts, cassette, boom...
Castellanismes.
-Antics (admesos): amo, coça, boda, preguntar, tarda, maco
-Moderns (barbarismes no admesos): jefe, barato, disfrutar, buzón
- El mossàrab.
Llengua romànica (és a dir, derivada del llatí) parlada als territoris ocupats pels àrabs (País Valencià i Balears) que
va desaparèixer al segle XII.
Els primers textos escrits en català
Forum Iudicum (1140): fragment traducció lleis visigòtiques.
-Primer text escrit. Per la no comprensió del llatí.
-Valor lingüístic (Història de la llengua).
Homilies d’Organyà (1203): primer text literari.
-Sermonari: comentari a passatges evangèlics.
-Concili de Tours: predicació en vulgar.
La poesia lírica s’escriu en provençal durant els segles XIII-XIV.
Causes:
-Relacions políticocomercials.
-Refugi de la literatura provençal (1213)
-Similituds, afinitats lingüístiques català-provençal
-Primer model poètic en vulgar (provençal).
Autors:
Berenguer de Palol, Cerverí de Girona, Guillem de Cabestany, R.Vidal de Besalú, Berenguer d’Anoia.
RAMON LLULL. BIOGRAFIA CRONOLÒGICA

1232 Naixement de Ramon Llull a Ciutat de Mallorca.
1257 Llull es casa amb Blanca Picany i esdevé tutor del príncep Jaume, fill menor de Jaume I el Conqueridor,
destinat des de 1253 a ser rei de Mallorca.
1263 "Conversió a la penitència" del beat, a l'edat de 30 anys.
1265 Nou anys de formació intel.lectual.
1276 El 27 de juliol mor Jaume I i el príncep Jaume esdevé Jaume II de Mallorca. Fundació del monestir de
Miramar sufragada per Jaume II. Redacció del Llibre d'amic e amat
1283 A Montpeller, Llull escriu la novel.la Blanquerna
1288-9 Primera visita a París. S'entrevista amb el rei Felip IV el Bell.
1293 Viatges a Gènova i al Nord d'Àfrica (Tunis).
1301-2 Viatges a Xipre, Armènia Menor i possiblement Jerusalem.
1303-5 Alterna entre Gènova i Montpeller. Possible tercer viatge a París. Segon viatge al nord d'Àfrica; aquest, a Bugia, on
Llull és empresonat durant sis mesos i finalment expulsat. Naufragi prop de Pisa.
1313-14 Estada a Messina.
1314-15 Tercera missió al nord d'Àfrica -altra vegada a Tunis-. Dedica obres al soldà i manté una correspondència
amb Jaume II d'Aragó, a qui demana un franciscà que l'ajudi a traduir els seus escrits al llatí. Les seves darreres obres
daten del desembre de 1315.
1316 Pel març o abans mor a Tunis, en el vaixell de tornada o a Mallorca mateix. Devia tenir devers 84 anys.
VALORACIÓ DE LA SEVA OBRA
-Primer autor europeu que escriu obres científiques i filosòfiques en una llengua romànica (el català)
-Crea el model de català literari, culte i científic.
-Autor de més de 300 obres de temes diversos (ciència, filosofia, literatura, poesia, etc.)
-Autor de la primera novel·la en català: Blanquerna
-Elaborà un dels sistemes filosòfics més importants de l’Edat Mitjana.
-Autor del “Llibre d’Amic e Amat”, una de les més belles obres poètiques de la literatura catalana.
SEGLE XIII-XIV
-Les quatre grans Cròniques: 1240-1385.
- Crònica de Jaume I o Llibre dels feits (1270)
Autobiogràfic: escrita en 1ª persona. Infantesa de Jaume I; conquestes de Mallorca i València.
- Crònica de Bernat Desclot. (1288). Regnats de Jaume I i Pere el Gran.
- Crònica de Ramon Muntaner. (1325). Des de la gestació del Conqueridor fins a la coronació d’Alfons III.
Centrada en l’expedició dels Almogàvers a Orient
- Crònica de Pere el Cerimoniós. (1385). Des del naixement del Rei fins a 1382.
Segle XIV: La Cancelleria Reial:
* Institució que unificà i fixà la llengua escrita medieval
*Va introduir l’Humanisme italià a la literatura catalana(1380)
*Bernat Metge, autor de “Lo somni”
Segle XIV: Altres escriptors rellevants.
Anselm Turmeda, Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer.
SEGLE XV
Segle d’Or de la lietratura catalana:
Poesia: Ausiàs March, Roís de Corella, JaumeRoig.
Prosa: Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa
Primera traducció de la Divina Comèdia (A.Febrer)
Primer llibre imprès a la Península: Trobes a la Verge (1474).
Màxima expansió del català: Nàpols, Sicília, Sardenya, el Vaticà (els Borja, Papes de Roma)
LA DECADÈNCIA: SEGLES XVI, XVII I XVIII
Fets històrics:
-1412: mort de Martí l’Humà i elecció de Ferran d’Antequera
-1479: unió dinàstica dels Reis Catòlics, Ferran d’Aragó i Isabel de Castella
-1492: conquesta d'Amèrica.
-1519-23: revolta de les Germanies.
-1609: expulsió dels moriscos de València.
-1640: Guerra dels Segadors a Catalunya. Independència de Portugal.
-1659: Tractat dels Pirineus. Felip IV cedeix Catalunya Nord a França. Inici del procés d’alienació cultural.

Conseqüències:
-La noblesa i un sector de la intel·lectualitat es castellanitza pel trasllat de la Cort a Castella. També l'Església a les
ocasions solemnes.
-Es perd consciència d'unitat de la llengua i s'accelera la fragmentació dialectal.
-Es relaxa l'aplicació de la normativa gramatical.
-Vacil·lacions en l'ús de la llengua. Justificació d'escriure en català
-Desprestigi del català: castellà: signe distintiu de classe (València).
- Diglòssia
-Relaxament de la lleialtat lingüística.
-Interferències: penetració de castellanismes: buscar, queixar, quedar, despedir.
EL SEGLE XVIII: REPRESSIÓ DE LA LLENGUA
Fets històrics:
- 1700: Mor Carles II i esclata la Guerra de Successió.
- 1713: Tractat d'Utrecht
-1712-1802: Menorca és cedida a Gran Bretanya.
-Decrets de Nova Planta de València i Aragó (1707), Mallorca i Eivissa (1715) i Catalunya (1716).
(“Reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia“)
-Canvi de l'ordre constitucional i pèrdua de les institucions.
-Estat centralista i absolutista
-Pèrdua de l'oficialitat i imposició del castellà als àmbits formals.
- La Justícia, l'ensenyament primari (llibres de text) i la Catequesi han de ser en castellà.
-També les cases de comerç (1772) i el teatre (1799).
-1822: Creació de les Províncies. Separació de la Franja de Ponent de Catalunya.
LA REPRESSIÓ I PERSECUCIÓ DEL CATALÀ
Etapes:
1659 (Catalunya Nord). Després de ser cedida a França, comença la persecució del català fina a l’actualitat
1715- 1914 (Estat Espanyol). Inici de la repressió del català i implantació del castellà com a llengua formal.
1914-1939 Amb la Mancomunitat i l’Autonomia de Catalunya, el català es normalitza i torna a ser oficial
1939-1978 Període franquista. Prohibició absoluta del català als àmbits públics i persecució de la cultura catalana.
LA RENAIXENÇA (1833-1877)
DEFINICIÓ: Presa de consciència col·lectiva per a la restauració de la llengua i la cultura catalanes
CAUSES:
-Il.lustració: redescobriment de la Història i la literatura catalana medieval
-Industrialització: burguesia i consciència nacional.
-Romanticisme: burgès, individualista, nostàlgic, idealista i historicista.
-Nacionalista: Nació= esperit popular
-La llengua és l’esperit d’un poble.
-Mitificació i idealització de l’Edat Mitjana
-Cultura catalana: predomina el romanticisme conservador.
CRONOLOGIA:
1833: Bonaventura C. Aribau publica l’oda “La Pàtria”
1877: J. Verdaguer i A. Guimerà són premiats als Jocs Florals
OBJECTIUS: -Rubió i Ors, 1841:
-Normativització de la llengua
-Consciència d’unitat lingüística
-Normalització: literatura culta: tots els gèneres.
-Interès per la Història i la literatura medievals.
-Valoració literatura popular
-Restauració dels Jocs Florals per a la difusió i dignificació de la llengua i la literatura catalanes.
JOCS FLORALS: 1859.
-Concurs poètic celebrat a Barcelona i València. -Temes: Pàtria, Fe, Amor
FITES: -Projecció internacional. Meyer-Lübke, M.Pidal, la reina M. Cristina, F.Mistral.
-Difusió i públic lector en català.

-Prestigi de la llengua
-Normativització: Premsa i Editorials
-Aparició nous escriptors.
TEATRE: Serafí Pitarra (1864).:. Guimerà (1877)
POESIA: Verdaguer (L’Atlàntida, 1877)
NARRATIVA: Narcís Oller (La papallona , 1882)
-PREMSA: Diari Català, 1879.
LA RENAIXENÇA A MALLORCA
-1ª. Generació: 1833
-Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat.
-Josep M. Quadrado
-Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
-Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña
-Posició conservadora
-Estètica modernista. Progressistes
-Miquel del Sants Oliver
LA RENAIXENÇA A VALÈNCIA
Teodor Llorente i Lo Rat Penat / Eduard Escalante.
-La majoria d’escriptors i intel·lectuals se sumen al Moviment
-Però poca repercussió social.
ELS INTENTS DE FIXACIÓ GRAMATICAL I ORTOGRÀFICA (Segle XIX).
MODERNISME ( 1892-1911)
-Models de català normatiu:
-El català acadèmic
-El "català que ara es parla“
-Campanya lingüística de “L’Avenç” (1890-92): Pompeu Fabra i Casa-Carbó.
-Articles, conferències...
-Objectius: normativització
-Síntesi català arcaic i català que ara es parla
-Modernitzar l’ortografia (ab/amb, -es –en, y grega...)
-Etimologia cultismes (psicosi, Apol·lo, etc.)
-Síntesi dialectes.
-Genuïtat lèxica: descastellanització.
-Ensayo de gramática de catalán moderno (1891) de Pompeu Fabra
EL SEGLE XX: RECUPERACIÓ I NORMALITZACIÓ.
NOUCENTISME (1906-1923)
-Marc històric i cultural:
1906 I Congrés Internacional de la Llengua Catalana
1907 Institut d’Estudis Catalans
1914 Mancomunitat
1932 Generalitat
-La Normativització
-Pompeu Fabra (1868-1948)

-1913 Normes Ortogràfiques, 1918 Gramàtica Catalana, 1932 Diccionari General de la Llengua Catalana.
-Segon President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
-Criteris de la reforma lingüística: fonètic, etimològic, tradicional, harmonia amb les altres llengües
cultes, precisió i simplificació.
-Antoni M. Alcover (1862-1932)
-Inicia l’obra del Diccionari Català-Valencià-Balear amb la publicació de la Lletra de Convit (1900)
-Autor del Diccionari Català-Valencià-Balear (1926-1964), que acabà F.B. Moll
-Publica la primera revista de filologia a l’Estat Espanyol, el Bolletí del Diccionari (1901)
-Promotor i President del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)
-Recopila i publica els 24 toms de les Rondaies mallorquines
-Primer President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
-Francesc de Borja Moll (1903-1991)
-Estudia a Alemanya amb els lingüistes B-Schädel i Meyer-Lünke
-Publica una Ortografia del català (1931)
-Funda l’Editorial Moll (1934)
-Funda l’Obra Cultural Balear
-Acaba la publicació del Diccionari Català-Valencià-Balear (1964)
-Autor de nombroses obres de Lingüística: Gramàtica Històrica, Els llinatges catalans, Memòries, etc
-Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia espanyola de la llengua, premi Ossian, etc.
FRANQUISME (1939-1975)
-Exili: 100 mil republicans de Balears, Catalunya i València. La majoria d’escriptors i intel·lectuals.
-Català, llengua folklòrica; dialectalització i persecució.
-Bilingüització general. Diglòssia.
-Anys 60: Immigració massiva i mitjans de comunicació (ràdio, cinema, TV (1959)):
- Naturalització del castellà. Apareix als àmbits informals.
-Castellanització oligarquia i classes urbanes.
EL NOM DE LA LLENGUA
Les primeres denominacions de la llengua catalana es formaren en relació amb el llatí, amb el qual el català
convivia com un registre seu. Així, trobam llengua romana, romanç, mentre els llatinistes l'anomenaven vulgar i el
poble, pla ('entenedor'). L'expansió de la llengua fora de Catalunya (segles XIII i XIV) afavorí l'aplicació a l'idioma
del gentilici que n'indicava l'origen: catalanesc, català, llengua catalana.
A la fi de l'edat mitjana, l'humanisme rehabilità el llatí com a llengua universal i això féu que el català rebés
unes noves denominacions que en remarcaven el caràcter local (llengua materna, mallorquí, valencià) (s. XV),
juntament amb la de català. Durant la Decadència, l'abast del significat del nom de català es reduí i tornà a tenir el
seu valor primitiu de 'propi de Catalunya', al mateix nivell, doncs, que les altres denominacions regionals de valencià
i mallorquí. Aleshores la confusió sobre l'origen de l'idioma es reflectí en l'aparició del nom de llemosí, derivat del
dialecte occità de Llemotges, que s’aplicava tant al conjunt de l’idioma com a la llengua medieval. A més, implicava
considerar l’occità i el català com un mateix idioma.
Amb la Renaixença (s. XIX) començà la recuperació del nom de català, com a única denominació històrica
unitària, que fou adoptada a finals de segle per tots els escriptors i lingüistes com la més apropiada.
Al segle XX, durant la dictadura franquista, es fomentaren les denominacions locals (valencià, mallorquí,
etc) per oposició a la de català. Al País Valencià, amb la pressió d’una virulenta campanya política, s'aconseguí
incorporar la denominació valencià a l'estatut d'autonomia. Davant la persistència del conflicte, les universitats del
País Valencià, de Catalunya i de les Balears, així com tota la comunitat científica internacional, han defensat el nom
acadèmic de llengua catalana al costat del sinònim estatutari de valencià.

BLOC II:
LITERATURA
CATALANA
DELS SEGLES
XIX I XX

SEGLE
XIX
SEGLE
XX
RENAIXENÇA DATES MOVIMENTS ESTÈTICS I LITERARIS AUTORS I OBRES MÉS IMPORTANTS
MODERNISME
SEGLE
XX
NOUCENTISME
AVANTGUARDISME
NOV.
PSICOLÒGICA
SE
GL
E
XIX
SE
GL
E
XX
RE
NAI
XE
NÇ
A
DATES MOVIMENTS ESTÈTICS I LITERARIS AUTORS I OBRES MÉS IMPORTANTS

1833-1877
-Romanticisme
-Realisme (Costumisme)
-Naturalisme
-POESIA: Jacint Verdaguer, Marià
Aguiló, J. Pons i Gallarza, Rubió i Ors.
-NARRATIVA: Emili Vilanova, Narcís
Oller, Gabriel Maura
-TEATRE: Josep Robrenyo, Frederic
Soler, Àngel Guimerà.
MODERNISME
1892-1911
-Drames rurals (Narrativa)
-Decadentisme i Simbolisme
-Esteticisme (Art per l’Art)
-Regeneracionisme
-TEATRE: Santiago Rusiñol, Adrià
Gual, J. Puig i Ferrater.
-POESIA: Joan Maragall.
M. Costa i Llobera, Joan Alcover
-NARRATIVA: Víctor Català, Raimon
Casellas, J. Pous i Pagès.
SEGLE
XX
NOUCENTISME
1906-1923
-Promou un Art clàssic,
equilibrat, formalista,
cosmopolita i urbà
-NARRATIVA: Eugeni D’Ors.
-POESIA: Josep Carner, Guerau de
Liost
AVANTGUARDISME
1909-1940
-Dadaisme
-Cubisme
-Futurisme
-Surrealisme
-POESIA: J.V. Foix, J. Salvat-Papasseit
Palau i Fabre, Joan Brossa.
-NARRATIVA: Francesc Trabal.
-ALTRES TENDÈNCIES: Carles Riba,
Salvador Espriu, B. Rosselló-Pòrcel, Joan
Oliver, Gabriel Ferrater, V.A. Estellés,
Miquel Martí i Pol.
NOV.
PSICOLÒGICA
1925-1950
-Influències de:
-la psicoanàlisi de S. Freud.
-Marcel Proust, James Joyce
i A. Gide.
-NARRATIVA: Llorenç Villalonga, Mercè
Rodoreda.
-ALTRES TENDÈNCIES: Josep Pla, Pere
Calders.
-TEATRE: J.M. de Sagarra, Joan Oliver.
-ASSAIG: Joan Fuster.

2n BATXILLER. RESUM DE CONTINGUTS DE LITERATURA. MOVIMENTS.
1.- La Renaixença. Narrativa.
1.1. El realisme
Sorgeix a França el 1830 i s’estén a la resta d’Europa al llarg del segle XIX. És un moviment artístic que
vincula l’art a la realitat, entesa com allò que pot ser copsat únicament de manera empírica, mitjançant la raó i els
sentits. El nou públic burgès rebutja la fantasia i demanda que es parli d’allò quotidià i que li és proper.
Els trets essencials del realisme són:
– L’art s’entén com a representació fidel del món real i pren com a model els mètodes d’observació i d’anàlisi de
les ciències experimentals.
– Pel que fa a l’ambientació, el novel·lista intenta reflectir la societat contemporània: retrata diversos ambients,
sobretot urbans, i les capes socials més baixes.
– Atenció a la psicologia dels personatges, anàlisi minuciosa del seu temperament i les seves motivacions.
– Aspectes temàtics i tècnics lligats a una intenció social: presentar els problemes de la societat des d’una
perspectiva crítica. Art útil: ha de contribuir a la reforma de la societat.
– L’autor adopta una actitud objectiva, de cronista imparcial.
– Prosa sòbria i acurada. El llenguatge s’adapta a la manera de parlar dels personatges.
A França destaquen les figures de Stendhal, Honoré de Balzac i Gustave Flaubert. A Anglaterra, Charles
Dickens. A Rússia, Fiodor Dostoievski i Lev Tolstoi. A Espanya, Benito Pérez Galdós i “Clarín”, pseudònim de
Leopoldo Alas.
1.2. El naturalisme.
Emile Zola va iniciar aquest moviment basant-se en les teories científiques i filosòfiques de l’època. El
naturalisme no vol ser únicament una tendència literària, sinó que pretén plantejar una concepció de l’home i, alhora,
esdevenir un mètode per estudiar i transcriure el seu comportament. Les seves característiques més importants són:
– El materialisme: l’home no passa de ser un organisme i les lleis que el regeixen han d’explicar-se segons les
reaccions anomenades “anímiques”.
– El determinisme: l’home no és lliure perquè actua impulsat pel pes de l’herència biològica, que marca el seu
destí, i per les pressions del medi social on viu, que restringeix les seves opcions vitals.
– La influència de la ciència experimental: el novel·lista, igual que el científic, ha d’experimentar amb els seus
personatges.
– Rebuig de la imaginació i del subjectivisme, l’autor no pot introduir la seva ideologia, ha de mostrar-se
impersonal.
– La temàtica i els ambients de la novel·la estan condicionats per aquesta voluntat de recerca, hi trobam
personatges amb diverses tares (alcoholisme, demència,...) i de qualsevol classe social.
– Pel que fa a la tècnica i l’estil, s’arriba al límit dels postulats establerts per la novel·la realista i es dóna el màxim
rigor a l’observació i a la documentació. L’artifici i la retòrica són bandejats i l’estil s’acosta al d’un escrit
científic.
A la pràctica hi hagué un interès pels aspectes més desagradables de la realitat: els ambients miserables, els
personatges desarrelats, primaris, malaltissos,.. Això provoca que moltes de les pàgines de les novel·les puguin
resultar desagradables, però que destaquin per la seva gran força descriptiva.
2. El Modernisme.
Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre 1890 i 1910. Coincideix i es relaciona amb altres
“moderismes” sorgits a Europa en el mateix període.
El Modernisme tracta d’inserir l’art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraça l’arquitectura, la
pintura, la literatura, l’escultura, etc.; així com arts considerades “menors”: les arts gràfiques, les arts decoratives i
l’escenografia. En consonància amb això, l’artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de
manifestar-se en diferents disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics, dibuixants, ...
Per altra banda, els modernistes sublimen l’Art i, com a conseqüència, també l’artista. L’artista és el
dipositari d’uns valors superiors i té la missió de transmetre’ls a la resta de la societat. Però aquesta societat es
mostrarà impermeable a aquest missatge, i així, l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès.
La burgesia, fidel al seu esperit mesquí, rebutja l’artista que finalment acabarà refugiant-se en l’art i en la literatura
esdevingudes una missió heroica.
2.1 Objectius del Modernisme

El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concreta en la ruptura amb el
passat i en la voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es
concreten en:
– Necessitat de transformar la cultura catalana.
– Necessitat d’obrir-se a Europa.
– Necessitat d’establir una llengua literària i moderna.
2.2 Corrents ideològics i artístics
Els autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:
– El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l’art com una lluita, tenen per tant una actitud
activa i compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i defensen l’individualisme de l’artista. Compaginen una
actitud cosmopolita d’obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat
literària com una tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen.
– L’esteticisme o decadentisme. El corrent esteticista aparegué a l’inici del moviment entre aquells intel·lectuals
que, com els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat i d’acostament a
Europa, però al contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i
irreconciliables entre ells i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn que els semblava que no els
entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i buscaven la creació d’una obra artística que tingués valor per
ella mateixa. Són per tant partidaris de “l’art per l’art”. L’Art com a valor absolut, entès com a refugi, és la única
cosa que pot influir en les persones i desvetllar la sensibilitat. Trobam diversitat d’influències dins aquesta
tendència: simbolisme, pre-rafaelisme, decadentisme,...
2.3.- Poesia Modernista
Al final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen definitivament les limitacions que imposava la
triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que tant havien conreat els poetes de la Renaixença.
Les diverses influències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos corrents:
a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent tenen com a principals trets
distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes artificiosos i culturitzants. En general, de les estètiques
provinents d’Europa, adopten sobretot els aspectes formals deixant de banda la introspecció turmentada
habitual entre els poetes francesos. En aquest grup trobam Alexandre de Riquer, Jeroni Zanné, Guillem Tell,
Miquel de Palol i el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Dins l’àmbit català trobam també altres autors més
influïts pel simbolisme com Santiago Rusiñol amb les seves proses poètiques recollides a Oracions i Adrià
Gual
b. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i abstracció del simbolisme a
través del seu esperit combatiu i del compromís social. El poeta té la missió de despertar el poble, és un
visionari antiretòric i humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment personal i deixar-se dur per la intuïció i
els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura, sincera i emotiva on les qüestions formals perden
importància. Els temes més habituals són els paisatgístics a través dels quals cerquen la integració harmònica
de l’home en la natura. Les influències més destacades són Ibsen, d’Annunzio, Whitman,...
Dins aquest grup hi ha un corrent de poesia social del qual Ignasi Iglesias n’és l’autor més destacat.
Entre aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força seguidors i això va fer que
poetes d’extracció humil i poca preparació intel·lectual poguessin accedir a la poesia. A més de Joan Maragall,
destaquen autors com Puig i Ferrater, Hortensi Güell i Antoni Isern.
2.4. El teatre modernista.
Es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la seva voluntat de modernitzar-se. Arriba a
Catalunya informació dels aspectes més actuals de l’activitat teatral d’arreu d’Europa: Els autors que més influirien
en el moviment varen ser Ibsen, Maeterlink i Strindberg.
Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix en un dels gèneres més
característics del moviment. Els modernistes traduiran i adaptaran la major part dels clàssics de l’escena universal
del moment i crearan institucions que els permetran desenvolupar la seva activitat: el Teatre Íntim, els Espectacles-
Audicions Graner,... També s’interessaran pels gèneres teatrals més marginals: comèdia de màgia, mim, titelles,
ombres xineses. El teatre encarna més que cap altre gènere l’ideal de l’art global. En aquesta recerca d’un Art-
síntesi es potenciarà el teatre-espectacle, en el qual la música, l’escenografia, la il·luminació, etc. compartiran
protagonisme amb el text.
Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:
a- Teatre regeneracionnista o naturalista. És un teatre molt influït pel teatre d’idees del dramaturg noruec
Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre compromès, que mostra situacions socials conflictives amb un

plantejament ideològic clar. El conflicte se sol concretar en l’enfrontament artista-societat o individu-massa,
però sense apuntar a solucions concretes. Les tècniques del teatre regeneracionista són essencialment
naturalistes. Els autors més importants són Ignasi Iglésies i Joan Puig i Ferrater.
b- El teatre esteticista. Sota la influència de l’autor belga Maurice Maeterlink, aquest teatre exposa realitats
transfigurades i simbòliques. Es volia commoure l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els
personatges eren éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa o la melangia i dotats de riquesa interior.
La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació màgica i fascinant fa que els recursos escènics (so,
il·luminació, música, escenografia) tenguin una importància cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la
temàtica sovint té relació amb llegendes populars, el món de les fades, els gegants, etc. La mort és un altre
tema recurrent. Els autors més destacat són Adrià Gual i, parcialment, Santiago Rusiñol.
2.5. La narrativa modernista
Durant la primera etapa del Modernisme, el camp d’experiments serà el conte, gènere que mostra l’evolució i
la diversificació literària i que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí algunes de les mostres
de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a mesura que avança el segle XX, la novel·la aprofita diversos
aspectes del Naturalisme, del Simbolisme, del costumisme i del Romanticisme decadent de finals del XIX i esclata
durant la primera dècada del segle XX. El període de producció genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i
1912.
La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els seus temes. Això fa que, si
en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de Barcelona, la narrativa serà sempre més perifèrica i els
seus autors restaran allunyats de la puixança cultural de la ciutat. L’arribada dels noucentistes a partir de 1906 els
margina doblement, però encara seguiran produint durant molts anys.
Temàtica. L’element temàtic característic de la novel·la modernista és el de les tensions entre l’home i el
món, entre l’individu i la col·lectivitat, en definitiva, entre artista i societat. Invariablement trobam un individu que
defensa un ideal i pretén fer avançar una societat que no l’entén i el rebutja. Gairebé sempre aquest intent acaba en
fracàs i amb la marginació del protagonista.
Característiques.
– Predomini descripció per damunt de l’acció.
– Absència de trama.
– Tècnica naturalista. Elements escabrosos.
– Subjectivitat.
Classificació:
a- Novel·la rural. Gènere que defuig la visió idíl·lica, pintoresca o bucòlica del medi rural; presenta ambients
no harmònics, inhòspits i hostils. Els elements de la natura esdevenen elements simbòlics, la natura és sovint
una força desfermada a la qual l’individu s’ha de sotmetre. El paisatge, més que el context o l’escenari on es
desenvolupa l’acció, és un element més que condiciona i arriba a ser com un personatge esquerp que plana en
la narració. I el pagès, lluny de ser una figura càndida i bondadosa, és un ésser supersticiós, atàvic, ignorant i
dominat pels instints. El protagonista, sovint procedent d’un altre lloc, haurà de lluitar simultàniament contra
la mesquinesa humana i contra l’hostilitat de la natura, i acabarà devorat.
Trets:
– Preferència per temes tràgics i els aspectes escabrosos.
– Personatges perversos i inadaptats determinats per les lleis de l’herència i del medi.
– Llargues i minucioses descripcions
– Visió fatalista de la realitat.
– Elements simbolistes també hi són presents: les descripcions impressionistes i líriques del paisatge,
elements mitològics i rondallístics,...
– Llenguatge narratiu sincer, original, esquitxat de dialectalismes i, en alguns autors, fins i tot rude.
– Trama argumental molt feble, la descripció predomina sobre l’acció.
Autors: Raimon Caselles, Caterina Albert (Víctor Català), Joseph Pous i Pagès, Salvador Galmès.
b- Novel·la decadentista. Sota la influència del decadentisme, la novel·la passa de la descripció a la suggestió; ja
no es tracta de reflectir una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta i gairebé desconeguda. La
descripció de les coses del món físic és substituïda per la descripció dels efectes que produeixen en l’artista, el
qual s’erigeix en un ésser superdotat per a la captació de realitats situades més enllà del món sensible. En
aquesta novel·la de caràcter tan subjectiu, l’Art és exaltat com l’aspecte essencial de la vida: els conceptes
abstractes com la lletjor o el color són valorats estèticament, i l’erotisme i la sensualitat esdevindran temes
freqüents. Dues novel·les destaquen en aquest estètica: Camí de Llum de Miquel de Palol i sobretot Josafat de
Prudenci Bertrana.

c- Novel·la costumista. El conflicte entre l’individu i la societat apareix també en un tipus de narrativa en la qual
tant l’estructura com el llenguatge i l’ambientació són hereus de la narrativa costumista del XIX. L’auca del
senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol i L’hostal de la bolla (1903) del mallorquí Miquel dels Sants Oliver
en són els exemples més remarcables.
3. El Noucentisme.
El noucentisme respon a una estratègia política que s’estructura a l’entorn de la llengua, la cultura i
l’educació.
En l’aspecte cultural, és un moviment essencialment classicista, els autors del qual demostren el gust per la
norma, l’harmonia, l’ordre i l’equilibri i que es relaciona amb els corrents europeus racionalistes.
Pel que fa a l’aspecte polític, del qual és inseparable, cal destacar la figura d’Enric Prat de la Riba i la creació,
el 1901, de la Lliga regionalista, partit que recollia les aspiracions de la burgesia catalana nacionalista i
conservadora. L’acció política s’exerceix a través de la Diputació de Barcelona primer i, a partir del 1911, de la
Mancomunitat de Catalunya, totes dues institucions presidides per Prat de la Riba.
Eugeni d’Ors fou qui posà el terme “Noucentisme”, que s’usa com a sinònim de modernitat i és una manera de
dir que els veritables moderns ja no són els modernistes, encara romàntics i fills del segle XIX, sinó ells, els
noucentistes, homes que s’estrenaven artísticament amb el nou segle i en representaven l’esperit.
3.1 Cronologia. Habitualment, es considera 1906 com a data d’inici del moviment i el 1923 la de clausura, però
l’impuls cultural provocat pel noucentisme fou tan intens, que els seus efectes continuaren molt després de 1923 –
encara que sense el suport de les institucions que fou substituït pel mecenatge privat– amb plantejaments menys
estrictes i amb certes redefinicions, fins el 1939, data de l’inici de la dictadura franquista.
Tanmateix, és entre 1906 i 1923 quan es dóna el Noucentisme més genuí; període durant el qual coincideixen
una nova estètica i la possibilitat d’organitzar-se políticament i culturalment.
El 1906 es donen un seguit de fets significatius:
–L’inici de la publicació del Glosari d’Eugeni d’Ors a les pàgines de “La veu de Catalunya”, diari de la
burgesia catalana nacionalista.
–La publicació de dos llibres de poesia que marcaran la nova estètica: Els fruits saborosos de Josep Carner i les
Horacianes de Miquel Costa i Llobera.
–La publicació de La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, obra que dóna forma teòrica al projecte
polític de la Lliga.
–La celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
L’any 1923 es produeix el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que establí la dictadura militar amb el vist-
i-plau de la burgesia catalana per a la qual aquesta era la solució més còmoda i segura per mantenir les seves
prerrogatives de classe davant l’agitació social. La dictadura de Primo de Rivera abolí les institucions catalanes que
havien actuat com a motor cultural durant aquells anys.
3.2 Objectius del Noucentisme.
L’objectiu més important del Noucentisme és normalitzar la cultura catalana. Els noucentistes pensaven
que per assolir la plena normalització cultural era necessari actuar des del poder, amb una política governamental
que incidís el camp lingüístic, en el literari, en el polític i en el del pensament. El Noucentisme representa la primera
intervenció governamental en la història de la nostra cultura moderna o contemporània, i aquesta intervenció es
fonamenta en quatre pilars.
1.- Polític. El Noucentisme anirà molt lligat a un partit polític, la Lliga, a un polític, Prat de la Riba, i a una
institució, la Mancomunitat de Catalunya.
2.- Ideològic. L’ideòleg del moviment fou Eugeni d’Ors. A través de la publicació de les seves Gloses a “La
Veu de Catalunya”, exposa la manera en què cal “redreçar” el país i basteix els principis bàsics de
l’estètica noucentista.
3.- Lingüístic. Un dels objectius de la política noucentista va ser crear una llengua literària pura, flexible,
moderna i normativitzada. Es fundà l’Institut d’Estudis Catalans i des de la seva secció filològica es donà
impuls a l’elaboració d’unes normes ortogràfiques, un diccionari i una gramàtica. Gràcies a aquesta
institució i a Pompeu Fabra l’any 1913 varen aparèixer les normes ortogràfiques, el 1918 es publicà la
gramàtica catalana i el 1932 el Diccionari general.
4.- Literari. La poesia va ser el gènere preferit pels noucentistes, ja que facilitava la concisió verbal, la bellesa
formal i l’evasió d’una societat que volien transformar. El poeta més representatiu fou Josep Carner.
3.3 Característiques.
–Esperit mediterrani

–Cristianisme
–Elaboració formal, artificiositat
–Mesura, equilibri, seny
–Claredat, precisió
–Lluminositat
–Civilització urbana, ciutat
–Paisatges domesticats
3.4. La poesia noucentista
La poesia, al costat de l’assaig, va ser el gènere literari que meresqué més atencions entre els escriptors
noucentistes, ja que la pràctica poètica era la que més encaixava amb la seva estètica. Pels noucentistes el poeta no
neix, es fa. El treball i el gust havien de ser les armes del poeta. Així neix la figura de “l’home de lletres”, que escriu
obeint a unes necessitats culturals. Per als noucentistes, la poesia era primer de tot un fet cultural.
La poesia noucentista fou influïda pel Parnassianisme i pel Simbolisme.
Característiques:
– Rebuig de l’espontaneïtat i estima per l’artificiositat.
– Valoració de la quotidianitat, coses abans insignificants es poetitzen.
– L’objectivitat, el distanciament del poeta. Fugen de l’emotivitat i l’exhibició dels sentiments
– Sistemàtica referència al món clàssic al qual es remeten com a món superior. El classicisme es concreta en
la selecció de formes poètiques rígides, en tenir molt d’esment pels recursos, en la tendència a posar cites
clàssiques i referències mitològiques. La visió del món es classicitzant: bella, noble, serena.
– Ambientació ciutadana, la ciutat com a paradigma de la civilització.
– Interpretació idíl·lica de la natura, quan apareix, ja no és una natura salvatge i indòmita, sinó ordenada,
amable, domesticada, en definitiva, “humanitzada”.
– Voluntat de crear una llengua culta i refinada amb cultismes i arcaismes.
– El gran interès també pel ritme i el metre que crearen o recrearen a partir de la tradició antiga i de les
formes populars.
– Utilitzen la ironia i la sàtira per manifestar la seva posició crítica.
– Component cristià.
– Temàtica: l’amor, la natura, la dona idealitzada,... també temes d’inspiració popular reelaborats
intel·lectualment.
4. L’Escola Mallorquina.
4.1 El terme.
El terme “Escola Mallorquina” s’ha utilitzat per designar conceptes diferents:
– En el sentit més ampli, comprèn un període que va de 1840 fins a 1950, que abasta: els precedents (Pons i
Gallarza, Marià Aguiló,...), els mestres (Joan Alcover i, sobretot, Miquel Costa i Llobera) i fins a tres
generacions de deixebles.
– Actualment es considera sobretot que l’Escola Mallorquina és un corrent poètic molt concret, que recull
l’aportació de dues generacions d’escriptors: la primera (1903-1921. Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i
Miquel Ferrà) i la segona (1903-1921. Miquel Forteza, Guillem Colom, Joan Pons i Marquès).
– Per a nosaltres el terme fa referència als dos grans autors del període central: Joan Alcover i Miquel Costa
i Llobera.
4.2 El concepte
Els poetes que s’agrupen en l’anomenada Escola Mallorquina presenten uns trets estilístics i temàtics comuns.
Tot i ser contemporanis dels modernistes, la seva estètica se n’allunya i, de fet, per la seva perfecció estilística i
formal esdevindran els models a imitar pels poetes noucentistes.
4.3 Característiques
– Voluntat de perfecció formal
– Nacionalisme tradicionalista
– Retorn al classicisme greco-llatí
– Exaltació del paisatge mallorquí
– Projecció d’un món rural tranquil i sense tensions
– Recerca de l’equilibri
– Subjectivisme i intimisme
– Contenció emocional
– Perfeccionament del vers
– Ús d’una llengua culta i depurada.

En definitiva, un desig d’aconseguir la serenor, l’equilibri i l’harmonia.
Totes aquestes característiques ens poden dur a pensar que l’Escola Mallorquina és una versió local del
Noucentisme, això no obstant, hi ha una diferència essencial a remarcar: el Noucentisme és el resultat d’una
conjuntura política (l’ascensió al poder del catalanisme burgès), que permet la col·laboració dels poders polítics amb
els intel·lectuals catalanistes. Però la situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa
absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Els primers decennis del segle
XX segueixen amb una situació caracteritzada pel centralisme, el provincialisme i la continuïtat del sucursalisme
heretats dels segles anteriors.
Pels trets formals i temàtics, la poesia dels autors de l’Escola Mallorquina es poden posar perfectament al
costat de la de Josep Carner o Guerau de Liost, i podem dir el mateix pel que fa a la seva ideologia.
5. Les Avantguardes
L’avantguardisme està format per una sèrie de moviments que aparegueren a Europa en el primer terç del
segle XX i que afectaren profundament el món literari i artístic català. Aquests moviments, procedents sobretot de
França i Itàlia, es caracteritzaren una voluntat de ruptura dels models artístics, però també morals, vigents en
aquell moment i per tant, en general, amb un esperit de protesta o de subversió de l’ordre establert. Els moviments
avantguardistes elaboraren una teoria creativa basada en el trencament amb l’art establert fins aleshores i en la
recerca d’unes noves teories artístiques, o més aviat anitartístiques que posen en manifest la profunda crisi de les arts
i la literatura.
Característiques:
– Crisi dels esquemes elaborats per la burgesia.
– Intent de destruir l’art tradicional.
– Recerca de noves formes d’expressió i assimilació de les d’altres cultures allunyades geogràficament o
temporalment.
– Inconformisme social.
– Ús de les troballes i els mètodes freudians
5.1 Els principals moviments.
L’Avantguarda inclou un seguit de moviments coneguts també com “ismes”: fauvisme, expressionisme, orfisme,
imaginisme, creacionisme, ultraisme, etc. Els que més influïren en la literatura catalana són:
Cubisme. Pretén mostrar simultàniament les diverses facetes de la realitat de manera que requereix la
participació activa de l’espectador, que ha de reconstruir mentalment l’obra. En literatura el seu màxim
representant fou Guillaume Apollinaire. Les dues tècniques més destacades del cubisme literari són el collage i el
cal·ligrama.
Futurisme. L’italià Filippo Tomasso Marinetti va donar nom a aquest moviment. Marinetti proclamava una
rebel·lió violenta contra la tradició del segle XIX, en un intent d’expressar, mitjançant l’art, la vida dinàmica del
segle XX. Exalten el perill i la temeritat, per això el progrés, les màquines i la velocitat esdevindran icones del
moviment. En literatura atacaren les influències romàntiques i les simbolistes. Apel·laven a l’instint pur, a les
passions elementals i a la irresponsabilitat. Pel que fa a l’estil, es característic el vers lliure, l’associació lliure de
paraules, la supressió de majúscules, dels adjectius, dels adverbis, de la puntuació, del verb conjugat, i donaven
especial importància a la disposició tipogràfica.
Dadaisme. Moviment creat pel romanès Tristan Tzara com a resposta a la insatisfacció vers la raó, la moral
imperant i la religió. L’objectiu era acabar amb totes les regles i els ideals vigents entre els artistes de l’època.
Proposaven una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. Pel que fa a la literatura, és freqüent la
utilització de la tècnica del collage, sovint formant unitats il·lògiques, i la publicació de manifestos, que
apareixen al seu diari oficial, Dada, o en d’altres publicacions.
Surrealisme. Moviment fundat per André Breton a França el 1924. El seu propòsit és crear una crisi de
consciència i és per això que el moviment es comprometé políticament. Intentaven que la ment i el pensament es
manifestassin lliurement, pretenien alliberar la ment humana a través de l’escriptura automàtica, l’humor,
l’absurd, el relat dels somnis, etc. en un intent d’unir la realitat interior amb l’exterior. Per tal d’arribar al
coneixement autèntic proposen diverses vies: l’estudi dels somnis, de les al·lucinacions, la pràctica de l’escriptura
automàtica,... Totes aquestes tècniques provenen del món de la psicoanàlisi i pretenen penetrar en l’interior no
manifest de l’individu.
5.2 Les avantguardes a Catalunya
Encara que els autors catalans es mostren molt receptius a les propostes avantguardistes, en les quals veuen
una sortida a la literatura nacional i localista de l’època, no duran a terme la ruptura amb la cultura tradicional

CURS COMPLET CATALÀ 2n BATXILLERAT - LLENGUA I LITERATURA CATALANA - RODOREDA - MARTÍ I POL - TUSON - VILLALONGA

CURS COMPLET CATALÀ 2n BATXILLERAT - LLENGUA I LITERATURA CATALANA - RODOREDA - MARTÍ I POL - TUSON - VILLALONGA

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to CURS COMPLET CATALÀ 2n BATXILLERAT - LLENGUA I LITERATURA CATALANA - RODOREDA - MARTÍ I POL - TUSON - VILLALONGA

Similar to CURS COMPLET CATALÀ 2n BATXILLERAT - LLENGUA I LITERATURA CATALANA - RODOREDA - MARTÍ I POL - TUSON - VILLALONGA (20)

More from joanpol

More from joanpol (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (10)

CURS COMPLET CATALÀ 2n BATXILLERAT - LLENGUA I LITERATURA CATALANA - RODOREDA - MARTÍ I POL - TUSON - VILLALONGA