Aquesta sensació del després només es superada per la sensació del durant, tan habitual per a la gent animalista com la primera. La gent animalista vetlla sentenciats a mort el dia de la seua execució a la plaça de tortures, mentre crida amb ràbia per l’abolició. Pesones animalistes passegen i fotografien condemnats a mort a les gosseres mentre intenta trobar una adopció contra rellotge, amb l’espasa de Dàmocles dels 15 dies de termini per a l’execució a la cambra de gas. Persones animalistes graven imatges per a mostrar la veritat mentre degollen porcs, mentre unflen a puntades vedells que acaben de nàixer, mentre rebenten conills contra el terra, mentre els visons que es podreixen a dins de les gàbies de la granja els miren fixament. Mentre, encara a dins de la gàbia del laboratori de vivisecció, els macacos Rhesus dibuixen el terror a les seues cares i els Beagle mouen la cua quan veuen la persona amb bata blanca que els va a torturar...

1. Fotografia del després.
“Les persones esclaves que de qualsevol manera se n’introduïsquen queden lliures pel sol fet de
xafar el territori de la República”.
Constitució argentina de 1853.
Lligat a una cadena, sense cap oportunitat. Així és com morí al primer dels tres incendis en una
setmana (1) que han cremat al terme de Benahavis, un poble de cases blanques i camps de golf al1
cor de la Costa del Sol, envoltat per Marbella, Estepona i Ronda.
Anavis, l’associació animalista de Benahavis, denuncia que és un dels molts animals lligats i
tancats al terme de Benahavis, sense les mínimes condicions ni cap control per part de les
autoritats (2). És probable que la seua fóra la presó dels gossos d’un caçador i que, en la retirada2
davant el front de l’incendi, quedara enrere com un objecte, lligat a la mateixa cadena de sempre.
Mentre el seu cadàver fumejava, les autoritats per a les que no valgué la més mínima preocupació
es felicitaven que ni hi haguera hagut víctimes mortals.
És altra fotografia del després, quan la turmenta ja ha passat i el record de la seua virulència
queda gravat per a sempre en les restes del naufragi. És com la dels esquelets dels cavalls
trobats per uns soldats alemanys a un lloc de Polònia que anomenen Slaviski, el 1917. També és
la dels cavalls morts durant un atac, en altra fotografia d’una sèrie II Guerra Mundial. Es una
Havis TV, 23/08/2015, Incendio en Benahavís, Puerto del Capitán, https://www.youtube.com/watch?v=lKNAvgXy3_w1
Anavis (Associació Protectora Animalista de Benahavís), 23/08/2015, Denuncia: los grandes olvidados…, https://2
www.facebook.com/groups/anavis/permalink/1131324286896808/?pnref=story
Gos encadenat, mort a l’incendi de Benahavís del 15 d’agost de 2015.

2. fotografia de l’aigua roja a
les Feroe o a Taijí, després
de dofins.
També és la de la dantesca
imatge de la Serenata al
Bou (3) de Vilafamés, amb la3
banda de música tocant
mentre, al seu darrere, penja
e l c a d à v e r d ’ u n b o u .
Representa l’animal que han
linxat per la vesprada i
també per la nit, com a bou
e m b o l a t , i q u e a b a n s
mataven i esquarteraven a la
plaça del poble. Els xiquets i
xiquetes es mullaven les
berrugues amb la sang
calenta de l’animal i les
s e u e s d e s p u l l e s e s
subhastaven entre la gent del
poble. Aquesta és una
tradició que no ha pogut amb
les normatives de salut i
només queda el concert amb
un cadàver vingut d’un
escorxador, que sembla un
músic més de la banda o,
fins i tot, un solista convidat.
A q u e s t a s e n s a c i ó d e l
després només es superada
per la sensació del durant,
tan habitual per a la gent
animalista com la primera.
La gent animalista vetlla
sentenciats a mort el dia de
la seua execució a la plaça
de tortures, mentre crida amb
ràbia per l’abolició. Persones
animalistes passegen i
fotografien condemnats a
mort a les gosseres mentre intenta trobar una adopció contra rellotge, amb l’espasa de Dàmocles
dels 15 dies de termini per a l’execució a la cambra de gas.
Persones animalistes graven imatges per a mostrar la veritat mentre degollen porcs, mentre unflen
a puntades vedells que acaben de nàixer, mentre rebenten conills contra el terra, mentre els
visons que es podreixen a dins de les gàbies de la granja les miren fixament. Mentre, encara a
dins de la gàbia del laboratori de vivisecció, els macacos Rhesus dibuixen el terror a les seues
cares i els Beagle mouen la cua quan veuen la persona amb bata blanca que els va a torturar.
Les imatges del després també són molt punyents. Quan tot s’ha acabat, ens tornen al durant,
quan eixe gos s’asfixiava lentament mentre lluitava desesperadament contra la seua cadena.
Quan un tros de carn amb ulls el lligà per sempre perquè si, perquè podia, perquè l’abellia tindre
un gos lligat per a disposar d’ell les poques vegades que decidira disposar d’ell. Quan el gos
Serenata al Bou, de Longi Gil Puértolas (1985). Publicat a YouTube el 24/08/2015: https://www.youtube.com/watch?3
v=RavVjo5WCPU
Esquelets de cavalls a Polònia, 1917.
Illes Feroe, civilitzada Europa del nord.

3. passava fam, mentre esperava que el tros de carn amb ulls es dignara a anar per a tirar-li pa
mullat amb aigua i deixalles mig podrides. Quan el gos bevia aigua verda i negra d’un poal que no
havien netejat mai. Quan no feien res per eixe gos, perquè només els trossos de carn amb ulls
voten.
Mirant el cadàver del pobre gos lligat a una cadena, eixe breu text alliberador de la Constitució
argentina de 1853 sembla encara millor. Quan el promulgaren, el territori de la República on
abans es podien esclavitzar persones passà a donar llibertat només xafar-lo. Eren temps de canvi
i la tradició ja no justificava res injustificable. Seria meravellós que eixa terra cremada on jau el
cadàver d’un gos es convertira en generadora de consideració, que cap pal amb una cadena
tinguera dret a romandre clavat sobre ella. Que ella mateixa fóra el salconduit per a obrir totes les
gàbies i tancar totes les presons, tots els circs, tots els zoos, tots els aquaris, totes les granges i
tots els escorxadors.
“Les persones esclaves, humanes i no humanes, queden lliures pel sol fet de xafar el territori de la
República”. I ja no hi haurà més abans ni més després.
Serenata al Bou de Vilafamés (Plana Alta).