He llegit un article sobre un llòbrec local de Barcelona que es diu Lomo Alto1, amb una decoració que recorda la sala de tortures d’un psicokiller i carronyaires militants que es reivindiquen menjant grans talls de carn tot envoltats de cadàvers. “Volem fer pedagogia sobre la maduració, el tall i la cocció”. La cronista ens explica que és una carnisseria restaurant amb el chef Carles Tejedor al capdavant de la cuina i carnissers que orienten les persones clients, com si foren sommeliers de la putrefacció (amb el seu punt òptim, segons expliquen, entre els 60 i 120 dies). Com una ofrena, a l’entrada del local “madura lentament un bou obert en canal de 450kg, sacrificat [sic] fa 14 mesos”...

1. de1 3
Club de carronyaires.
Un dia d’institut de 1987, a l’hora de
l’esmorzar, m’identificaren com a
l’únic mascle que no estava fumant a
dins del bar Polit de la Malvarrosa.
Ho comproví amb un repàs visual
complet i era cert: a dins d’aquell
local gran i ple de gent de les obres,
fàbriques i tallers dels voltants, jo era
l’únic fumador passiu entre més d’un
centenar d’homes. Les dones es
podien contar amb els dits d’una mà i
estaven totes a la nostra taula. Dues
d’elles també havien de respirar amb
resignació aquells núvols blancs que
f o r m a v e n p a r t d e l a n o s t r a
quotidianitat.
M’assenyalaren amb el dit i em
preguntaren si no em molestava el
fum del tabac. Mesurant les
paraules, intentí reivindicar el meu
dret, que mai he fumat, a no
empassar-me la merda d’altres com
em passava des de que tenia
memòria. No m’isqué be i els meus
companys de taula homes, entre crits
i riures, em feren saber que
l’hegemonia social dels fumadors no els obligava a res, mentre em llançaven directament a la
cara el fum de totes i cadascuna de les seues xamades.
Aquella escena m’ha vingut a la ment cada vegada que una persona fumadora s’ha posat a
ploriquejar davant de mi perquè es sent perseguida i marginada, perquè no la deixen fumar als
restaurants, al treball o dins dels hospitals. He de fer un gran esforç per no delatar-me amb un
somriure de satisfacció, mentre pense en aquells idiotes cofois del seu privilegi. També he pensat
en aquell dia de 1987 al bar Polit cada vegada, per exemple, que un taurí m’ha dit que només
som quatre gats.
He llegit un article sobre un llòbrec local de Barcelona que es diu Lomo Alto , amb una decoració1
que recorda la sala de tortures d’un psicokiller i carronyaires militants que es reivindiquen menjant
grans talls de carn tot envoltats de cadàvers. “Volem fer pedagogia sobre la maduració, el tall i la
cocció”. La cronista ens explica que és una carnisseria restaurant amb el chef Carles Tejedor al
capdavant de la cuina i carnissers que orienten les persones clients, com si foren sommeliers de
la putrefacció (amb el seu punt òptim, segons expliquen, entre els 60 i 120 dies). Com una
ofrena, a l’entrada del local “madura lentament un bou obert en canal de 450kg, sacrificat [sic] fa
14 mesos”.
Em venen al cap imatges de Johnny Depp, ja siga com el barber Sweeney Tood amb les
empanades de carn humana de la senyora Lovett, ja siga com a l’inspector Abberline de From
Hell , fugint del món a aquell decadent fumador d’opi. La Vanguardia ens parla d’un refugi2
d’irreductibles “no apte per a persones veganes”, poc després que Barcelona es convertira en la
La Vanguardia, Cristina Jolonch, 30/04/2016, Lomo Alto, un restaurante en la carnicería, http://1
w w w. l a v a n g u a rd i a . c o m / c o m e r / s i t i o s / 2 0 1 6 0 4 2 9 / 4 0 1 4 5 8 1 7 2 5 9 8 / l o m o - a l t o - b a rc e l o n a . h t m l ?
utm_source=Twitter&utm_medium=Social&utm_campaign=Ncomer
Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet), EUA/Regne2
Unit, 2007, 117’. Dir: Tim Burton.
From Hell (Des de l’infern), EUA, 2001, 122’. Dir: Albert i Allen Hughes.

2. de2 3
primera ciutat del món Veg Friendly . Sona tan engrescadora com la trista història d’aquells clubs3
de fumadors que ploren la supremacia perduda al voltant d’un patètic cendrer ple de burilles.
4
M’agrada recrear-me en la imatge del mascle carnívor i cim de l’evolució que es dibuixa tan
clarament en aquest relat. Imaginem l’inspector Abberline que, després de passar per un caixer,
camina entre la boira fins al Lomo Alto. Amb el seu dit blanc com la farina assenyala un munt de
carn ennegrida, i mira com tallen davant seu un gran tros que li serviran al punt. Mentre mastega
lentament, amb la seua trista mirada clavada en el contrast de la canal de bou podrit amb els
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, redacció, 23/03/2016, Barcelona vol ser ciutat referent de la cultura3
vegetariana i vegana, http://www.ccma.cat/324/barcelona-vol-ser-ciutat-referent-de-la-cultura-vegetariana-i-vegana/
noticia/2720457/
Faro de Vigo, M.J.A., 04/01/2011, Un club que se ampara en la normativa antitabaco "burla" la prohibición de fumar,4
http://www.farodevigo.es/portada-ourense/2011/01/04/club-ampara-normativa-antitabaco-burla-prohibicion-fumar/
505794.html

3. de3 3
taulells blancs, fa un viatge oníric que el connecta amb la ment de Jack, l’Esbudellador de
Whitechapel.
Hi havia un rei d’Espanya que viatjava fins a la fi del món si allí podia matar animals. Matà de tot:
osses prenyades de Romania i ossos emborratxats que s’havien passat la vida a una gàbia . Ja5
vell i amb els seus malucs esclatant a tort i a dret , encara viatjà a Botswana per a matar el pobre6
elefant amb el que es va fer aquella foto que generà tanta indignació. Volia ser un gran caçador
orgullós al costat de la seua víctima, com si haguera posat la cara al forat d’un d’aquells panells
on et fan una foto, però només era un vell de gallet fàcil molt acabat i a qui, segurament, li
hagueren d’ajudar a aguantar el rifle. És una imatge tan trista com la dels snobs que conten
batalletes al voltant d’una carn que, poc abans, estava coberta d’una crosta de fongs.
Els clubs de fumadors són més graciosos. Al cap i a la fi, només són els últims de Filipines
fumant-se uns sobre els altres i, més per obligació que per gust, ben lluny dels nostres pulmons.
Els clubs de carronyaires faran els seus rituals a sobre dels cadàvers de víctimes que no podrem
salvar. Només cal esperar d’ells que siguen com els de fumadors, que molt prompte hagen
d’enyorar un temps que ja s’ha acabat.
El Mundo - Crónica, Daniel Utrilla, 31/10/2006, El timo del oso Mitrofán, http://www.elmundo.es/elmundo/2006/10/29/5
espana/1162129515.html
El País, Mabel Galaz, 15/04/2012, El Rey es operado tras romperse la cadera en un viaje de caza en Botsuana, http://6
politica.elpais.com/politica/2012/04/14/actualidad/1334391118_898284.html