2. Bilingüisme Bilingüisme social: El bilin-
güisme social es produeix
Cal distingir diferents tipus quan el bilingüisme indivi-
de bilingüisme: dual afecta tota una comu-
nitat. Tot i que aquesta
Bilingüisme individual: Un situació sembla positiva, cal
individu bilingüe és aquell tenir en compte que una
que és capaç de parlar dues societat bilingüe viu una situ-
llengües. ació de conflicte atès que, si
una altra llengua ocupa l'es-
Bilingüisme territorial: En pai de la llengua pròpia,
un territori bilingüe, les dife- aquesta desapareixerà.
rents comunitats lingüísti-
ques estan clarament deli-
mitades geogràficament. És
el cas de Bèlgica.
3. Diglòssia Per això, es considera que el
terme de bilingüisme s’ha de
Si bé és normal que en un reservar a l’àmbit individual,
mateix estat hi hagi més ja que no respon a una
d’una llengua, no ho és tant realitat social en què hi ha un
que en una mateixa comu- conflicte lingüístic. En aquest
nitat lingüística hi hagi bilin- darrer cas, és més adequat
güisme, cosa que normal- emprar el terme diglòssia.
ment es deu a situacions en
què un poble en domina un
altre.
En aquest cas, els parlants
d’una llengua es veuen
obligats a conèixer tots una
segona mateixa llengua.
4. La diglòssia és, doncs, Així, la L2 és emprada en els
aquella situació de conflicte àmbits formals i la L1, en els
lingüístic en què els parlants àmbits informals. Per tant, la
d’una llengua, a més de la L2 es converteix en la llengua
llengua pròpia, apresa per de cultura i de prestigi men-
transmissió natural, han d’a- tre que la L1 queda relegada.
prendre una segona mateixa
llengua. Els possibles desenllaços del
conflicte lingüístic són la
En la mesura que una llengua substitució lingüística, que
és la pròpia (L1) i l’altra és suposa el progressiu
l’adquirida (L2), es produeix abandonament de la L1, o la
una divisió de funcions normalització lingüística, que
lingüístiques, de manera que implica la recuperació de la
la L2 ocupa progressivament L1 i un abandonament
els àmbits d’ús de la L1. parcial de la L2.
