1. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA És per això que hem definit el concepte de varietat lingüística com el conjunt d’elements lingüístics adscrits a un grup humà o a un context de producció lingüística. Una llengua no és cap realitat monolítica, invariable ni inalterable. Dins d’una mateixa llengua podem observar diferències segons moment històric (dialectes històrics), segons el territori (dialectes o geodialectes), segons el nivell cultural, econòmic, la posició social de l’usuari (varietats socials) o segons el context comunicatiu (registres lingüístics).

2. - català oriental: central, balear, rossellonés - català occidental: nord-occidental, valencià La variació lingüística: les varietats geogràfiques

4. ELS REGISTRES LINGÜÍSTICS Cap usuari d’un idioma, quan parla o escriu, fa ús dels mateixos recursos lingüístics. Com ja hem vist el tipus de llengua que empra un usuari està determinat per una sèrie de conseqüències produïdes per molts factors: les diferències socials, culturals, la professió de cadascú (argot), el lloc on viu, el moment històric, etc. Però a més, una mateixa persona no s’expressa de la mateixa manera en una situació formal (fent una conferència, per exemple), que quan parla amb la seua família o amb els amics; tampoc quan redacta un examen que quan escrivim una anotació domèstica. Cadascú de nosaltres fa servir la llengua segons la intenció i la situació en què es troba. I això, a banda de les limitacions culturals de cadascú.

5. Així, quan parlem de correcció lingüística, hem de considerar que no podem corregir de la mateixa manera la llengua utilitzada en una situació col·loquial, que quan es tracta, per exemple, d’una instància formal dirigida a qualsevol institució. A ningú no li passa pel cap de corregir les expressions col·loquials a una persona quan parla en un bar; però un diari corregeix els textos abans de publicar-los. És per això que, en algunes ocasions, més que parlar en termes de correcció / incorrecció, hauríem d’emprar la fórmula adequat / inadequat, en referència a l’adequació del registre lingüístic segons la situació comunicativa. Així doncs, cal fugir tant de la vulgaritat com de la pedanteria.

7. Així, i al marge de la variació diacrònica (històrica), diastràtica (social) o diatòpica (dialectal), podem diferenciar diversos registres lingüístics segons la situació comunicativa en què tenen lloc els intercanvis lingüístics: Observem com es podria expressar una mateixa idea segons els diversos registres: Registre científico-tècnic: “ El pacient pateix una intoxicació etílica aguda”. Registre estàndard: “ L’adolescent pateix una intoxicació alcohòlica”. Registre col·loquial: “ El xic tenia una borratxera de campionat”. Registre vulgar: “ El tio / El paio duia una merda com un piano”.