2. Després de la segona guerra mundial, es produí una
greu crisi dels imperis colonials.
Els blancs poden ser vençuts.
Apareixen moviments nacionalistes a les colònies.
Apareixen moviments anticolonialistes a les
metròpolis.
Voluntat de l’URSS i els EUA.
Les colònies accedeixen
a la independència:
Negociació.
Combinació de negociació i
insurrecció.
Insurrecció.
3.
4. Els nous estats no aconseguiren
una independència econòmica
total:
Neocolonialisme.
Subdesenvolupament.
Tercer Món
La independència es produí en un context de guerra freda:
Prooccidentals.
No alineats.
Procomunistes.Els nous països
passaren a ser:
6. La independència de l’Índia (GB).
El Partit del Congrés, fundat el 1885,
reivindicava la independència.
Va créixer molt sota lideratge de
Nehru i Mahatma Gandhi:
Incorporació de pagesos i classes populars urbanes.
Mohandas Gandhi.
Proposava:
No-violència.
Desobediència civil.
El conflicte no va ser sempre
pacífic.
1942 P. Congrés il·legalitat i
fortament reprimit.
A l’Índia es donà un moviment de masses
hindú de contra el domini britànic.
7. D’altra banda, a l’Índia
britànica existia una
forta presència
musulmana.
Mohammed Ali
Jinnah creà la Lliga
Musulmana, per
crear un Estat propi,
musulmà.
El 1945 arribà al
poder a GB C. Attlee.
Partidari de la
descolonització.
Inicia les negociacions,
amb lord Mounbatten,
darrer virrei.
El virrei, el P. del Congrés
i la Lliga Musulmana
acorden el procés de
cessió.
8. El 15 agost de 1947 l’Índia es declarà independent:
Unió Índia
(majoria
hindú).
Pakistan
(musulmà).
Desplaçaments massius de
població (15M) segons la religió.
Violència ètnica (1M de morts).
Bangladesh.
S’independitzà de
Pakistan (1971).
9. Indonèsia era una colònia holandesa ocupada
pels japonesos durant la II Guerra Mundial.
Ahmet Sukarno, fundador del Partit Nacional
Indonesi, proclamà la independència quan Japó
es rendí (agost 1945).
Holanda hi envià tropes, però
les pressions internacionals
dugueren a l’inici de
negociacions a l’Haia.
La independència d’Indonèsia (Països Baixos).
El desembre de 1949
Holanda reconegué la
independència d’Indonèsia.
10. Els EUA, el 1967, recolzaren el cop de
Suharto per fer-se amb el poder.
Suharto inicià una brutal repressió anti-
comunista (entre 0,5 i 3 M de morts).
Suharto instaurà un règim totalment
corrupte “capitalisme gansteril”
11. La descolonització començà al nord:
Egipte
(1936, 1952).
Líbia
(1951).
Marroc
(1956).
Tunísia
(1957).
Argèlia
(1962).
Marroc i Tunísia eren
protectorats.
Ficció de govern indígena.
Quan s’iniciaren els moviments nacionalistes, França optà
per la repressió.
1956. Marroc (Mohamed V).
1957. Tunísia.
Posteriorment, negocià les independències:
França. Principal imperi de la zona.
Àfrica.
12. Un cas molt diferent va ser el d’Algèria. Colònia
Francesa.
Territori agrícola molt important per
França, poblat per molts francesos.
Pieds-Noirs
El 1954, Ben Bella i un
grup de nacionalistes
fundà el Front
d’Alliberament Nacional
(FLN), que inicià una
insurrecció el mateix any.
França reprimí diversos moviments
nacionalistes.
França hi envià un fort contingent
militar.
13. La guerra fou criticada
internacionalment, i pels
matixos francesos (Sartre).
Crisi política:
1958, president
De Gaulle.
Reconeix el dret a
l’autodeterminació
d’Algelià el 1959.
La població francesa de la
colònia es revoltà (OAS),
però fou vençuda i es
reconegué la independència
(referèndum a la metròpoli).
El juliol de 1962 es proclamà
la República Popular i
Democràtica d’Algèria,
presidida per Ben Bella, amb
trets socialistes.
14. El 1958 De Gaulle proposà crear la Comunitat Francesa,
amb 2 opcions:
Autonomia.
Independència, sense cap ajut francès.
Acceptat per la majoria.
Costa d’Ivori, Senegal, Gabon,
Mali, Txad...
Només ho acceptà la
Guinea de Sékou Touré.
No funcionà: 1960 independents.
A Madagascar, el 1947 es produí
l’única insurrecció popular dels territoris
francesos, sufocada amb duresa.
El 1960 va rebre
la independència.
15. La descolonització
de l’Àfrica negra va
ser una mica més
tardana que la del
nord del continent.
La majoria de
països
s’independitzaren
als anys 60.
16. A l’Àfrica britànica, la
majoria de territoris
aconseguiren la
independència de
forma pactada.
1957, Ghana.
1960, Nigèria, Costa
d’Ivori.
1961, Sierra Leone
i Tanganyika.
1962, Uganda. 1965, Gàmbia.
....
Gran Bretanya.
17. Jomo Kenyatta i el seu
primer govern
Insurrecció del grup
Mau-Mau (1950-53)
Uns 40.000 morts.
Finalment, independència el
1963 sota Jomo Kenyatta.
Un cas especial va ser el de
Kènya, que va aconseguir la
independència de manera
violenta.
18. Els britànics a l’Àfrica austral
tenien les colònies de
Rhodèsia i Sud-Àfrica.
La seva descolonització
presentà característiques
molt especials.
El 1961 Sud-Àfrica aconseguí la indepedència.
Els colons blancs consolidaren un règim
d’apartheid (segregació racial) respecte a la
població majoritària negra (70%).
La lluita per
posar-hi fi
durà 30
anys.
19. Paper decisiu Nelson Mandela i el
seu partit Congrés Nacional Africà.
Mandela passà 27
anys empresonat.
El 1990 s’inicià el procés, per la pressió i les sancions
internacionals
S’alliberà Mandela, es derogaren les lleis
discriminatòries i es redactà una nova constitució.
1994, primeres eleccions multiracials.
Frederik de Klerk
amb Mandela.
Victòria de Mandela
i el seu partit.
20. Rhodèsia del Nord es convertí en
Zàmbia el 1964.
A Rhodèsia del sud els blancs
proclamaren unilateralment la
independència el 1965.
Els blancs van instaurar-hi un
règim d’apartheid.
La revolta de la majoria negra (95%) portà a una violenta
guerra civil, amb intervenció exterior.
Finalment:
GB reconeix la
indepenciàcia
el 1979.
El 1980 la majoria negra
pren el poder, liquidant
l’apartheid.
El país es
convertí en
Zimbabwe.
21. Zimbabwe. El 1970 va prendre el
poder Robert Mugabe,
ocupant-lo fins el 2017.
Com tants altres, passà d’heroi de la
independència a tirà opressor.
Arruinà un dels països més
pròspers de l’Àfrica colonial
britànica,
22. El Congo Belga va patir un
procés força conflictiu.
El 1958 el Moviment Nacional del
Congo, dirigit per Patrice Lumumba,
reclamà la independència.
Bèlgica l’acceptà el 1960
Al mateix temps donà suport al moviment
separatista de Moïse Tshombé, a la rica zona
minera de Katanga.
Lumumba fou assassinat, 1961.
Esclatà la guerra civil i l’ONU
hi hagué d’intervenir.
Bèlgica.
23. El 1965 Mobutu Sese Seko donà
un cop d’estat instaurant el seu
poder en tots dos territoris.
Mobutu va rebre el suport de la
majoria de líders occidentals.
El 1966 el país pren
el nom de Zaire.
En el context de
la Guerra Freda:
Governà dictatorialment, instaurant
una cleptocràcia, fins el 1997.
La seva caiguda provocà una
violenta guerra civil, on van prendre
part tropes de, com a mínim, set
països africans
24. A l’Àfrica hi tenia 4
territoris colonials:
Rif: Nord del Marroc.
Ifni.
Sàhara Occidental.
Guinea Equatorial.
El 1956 s’accepta que el Rif
s’incorpori al regne del Marroc i
el 1969 Ifni també.
Tot i la victòria espanyola del
1958 en la Guerra d’Ifni.
El 1968 Guinea Equatorial s’independitzà.
Espanya.
25. El Sàhara continuà unit a Espanya fins el 1975 en que fou
cedit a Marroc i Mauritània, que hi renuncià.
El Front Polisario proclamà la República Àrab Saharauí
Democràtica, incitant el conflicte amb el Marroc, fins avui.
El Marroc reclama el territori com a propi.
Els sahrauís reclamen la independència.
26. L’Onu proposa un referendum:
Però, qui té
dret a votar?
Població actual? Sobretot marroquina.
Població de l’antiga colònia? Sobretot
sahrauís.
Molts sahrauís viuen en campaments de refugiats a
Algèria.
27. Les colònies portugueses van ser les últimes a
independitzar-se.
El 1961 s’estengué la revolta
a totes les colònies.
La dictadura de Salazar
s’erosionà amb les guerres
colonials.
Angola, Moçambic, Cap Verd, Guinea-
Bissau, Sant Tomé i Príncep.
Independents
des de 1975
Portugal.
La Revolució dels Clavells el
1974, va possibilitar que en
la grup d’oficials colonials
instauraren la democràcia.
Es donà una
accelerada
descolonització.
28. D’altra banda, el nou govern d’Angola donà suport als
moviments independentistes de Namíbia, sota el control de
Sud-àfrica.
Namíbia aconseguí la independència el
1990, després de les primeres eleccions
lliures.
Es tracta d’un dels darrers
conflictes de la guerra freda,
com demostra la intervenció
cubana.
La independència originà sagnants guerres civils a
Moçambic i Angola.
29. La descolonització està directament vinculada amb la
dinàmica de la Guerra Freda.
Blocs: Cerquen aliats.
Alguns països rebutjaren aquesta
dinàmica, creant-se el moviment
dels països no-alineats.
Els països no alineats.
Conferència de Bandung, 1955.
Respecte a la sobirania i a la integritat nacionals.
Igualtat de les races i de nacions.
Principi de no-agressió.
No-ingerència en assumptes interns d’altres països.
Coexistència pacífica.
Postulà:
30. La descolonització malauradament,
sovint no significà la millora de les
condicions de vida de les antigues
colònies.
Tercer Món.
Països subdesenvolupats.
Alt nivell de creixement demogràfic.
Subalimentació i nutrició insuficient.
Renda per càpita molt baixa:
Molta pobresa.
Analfabetisme.
Mancança de serveis sanitaris i
socials.
Diferències socials brutals.
31. Massa importància del sector primari.
Baix nivell d’industrialització.
Dependència econòmica i tecnològica de l’exterior.
Problemes comercials: Intercanvi desigual.
Accelerat creixement de les ciutats.
Baix nivell de producció.
Neocolonialisme.
32. Freqüents règims dictatorials.
Manca de llibertats polítiques i socials.
Problemes territorials: Guerres
ètniques i conflictes entre països.
Freqüents intervencions exteriors.
Inestabilitat i corrupció política.
