4. Després de la II
guerra mundial
CRISI DELS IMPERIS
COLONIALS
CAUSES
•
Evidència que els blancs podien ser vençuts
•
Debilitat de les potències europees, mantenir les colònies era
molt costós
•
Moviments nacionalistes dels països colonitzats
•
Anticolonialisme europeu
•
Voluntat política dels EEUU i URSS
6. Van aconseguir la independència per
tres vies
•
Guerra
•
Negociació
•
Combinació de totes dues
No va resoldre
•
La dependència de les
antigues metròpolis o de
noves potències
(neocolonialisme)
•
El “subdesenvolupament”
7. URSS I EEUU
Recolzaven els processos d'independència
però instaurant règims favorables als seus
interessos.
EEUU: havia estat un antiga colònia
URSS: l’anticapitalisme comportava
l’antiimperialisme
8. CARTA DE LES NACIONS UNIDES
CARTA ATLÀNTICA
Ractificaven el dret de tots els pobles a
escollir el seu govern.
9. 3 tendències
•
prooccidentals
•
procomunistes
•
No alineats
Tercer món
CONFERÈNCIA DE
BANDUNG 1955
1. Respecte a la sobirania i a
la integritat nacional
2. La igualtat de les ètnies i
nacions
3. El prinicpi de no-agressió
4. La no-ingerència en
assumptes interns
5. La coeexistència pacífica
10. Líderes afro-asiáticos en la
Conferencia de Bandung, 1955
Nasser, Nehru y Tito en Brioni, 1961
Bandung i el naixement del Tercer Món
13. Independència de l’Índia
Partit del Congrés, fundat el 1885, reivindicava la independència.
Va créixer molt sota lideratge de Nehru i Mahatma Gandhi, amb
incorporació de pagesos i classes populars urbanes.
NERHU MAHATMA
GANDHI
14. Mahatma Gandhi: teoria de lluita i resistència
No violència
Desobediència civil
Moviment de les masses hindús de resistència i enfrontament al
domini britànic.
15. •
1942 P. Congrés il·legalitat i fortament reprimit.
•
Mohammed Ali Jinnah creà la Lliga Musulmana, volia crear un Estat
propi, musulmà.
•
1945: C. Attlee primer ministre britànic, partidari de la
descolonització. Inicia les negociacions, amb lord Mounbatten,
darrer virrei.
16. El virrei, el P del Congrés i la Lliga Musulmana acorden el procés de cessió.
15 agost de 1947 l’Índia es declarà independent, quedant dividida l’antiga
colònia en: Unió Índia, amb majoria hindú, i Pakistan, musulmà.
Nehru rep a Lord Mountbatten
17.
18. Jinnah, el líder musulmà del futur Pakistan i Lord Mountbatten saludat per Nehru
Musulmans dirigint-se a Pakistan, 1947
20. Colònia holandesa ocupada pels japonesos durant la II Guerra Mundial. Ahmet
Sukarno, fundador del Partit Nacional Indonesi, proclamà la independència quan
Japó es rendí (agost 1945). Holanda hi envià tropes, però les pressions
internacionals dugueren a l’inici de negociacions a l’Haia. El desembre de 1949
Holanda reconegué la independència d’Indonèsia.
Independència d’Indonèsia
1966: Cop d’estat recolzat pels EEUU perque el PKI recolza a
Sukarno. 500.000 morts
80 milions de persones
21. 1946 1954
França
Guerra de descolonització
Moviment independentista
Viet-minh (Ho Chi Minh)
Derrota francesa
Dien-Bien-Phu
Divisió del Vietnam. Paral.lel 17
Nord comunista (Hanoi)
Sud Capitalista (Saigon)
Acords de Ginebra (1954)
Indoxina - Vietnam 1a La guerra de Vietnam
Promeses d’el.leccions al sud
22. 2a La guerra de Vietnam
Ajuda militar americana
500.000 soldats
1968 Ofensiva del Têt
1973 Retirada americana
1975 Derrota del Sud i
unificació del Vietnam
1957 1975
EE.UU.
Vietnam del Sud
Vietnam del Nord
Règim comunista (Viet-Minh)
Guerrilla comunista al sud (Viet-cong)
Dictadura militar capitalista
Moment clau:
24. El naixement de la República Popular Xina
La Xina es converteix en república
1911: Revolució antidinàstica i antiimperialista derrocà l’últim
emperador, Pu Yi, i proclamà la República de la Xina. L’ideòleg i
primer president va ser:
Sun Yat-zen fundador del Guomindang (P. del Poble) democràtic
liberal.
Molts territoris eren independents, presidits pels senyors de la
guerra, enfrontats constantment.
1927-1937: Chiang Kai-shek, cap del govern i del partit, implantà
una dictadura sense fer cap reforma.
25. 1921: Fundació del Partit Comunista Xinès a Xangai, enfrontat al govern.
Chiang Kai-shek ordenà la seva persecució i extermini. Passen a la clandestinitat.
Mao Zedong, líder dels comunistes, cerca suport camperols. Forts a Canton.
1934: forta repressió del govern. Marxa dels comunistes del sud al nord i
interior, la Llarga Marxa, unes 100.000 persones que redorreren 10.000 km a
peu entre 1934-35.
26. La invasió japonesa i la revolució comunista
1937: Japó envaí gran part de Xina. Guomindang i comunistes units
als aliats per derrotar-los. Després de la caiguda de Japó el 1945,
a la Xina tornà la guerra civil.
1947: Gran ofensiva comunista des del nord i zones rurals. 1
d’octubre de 1949 ocuparen Pequín, proclamant la República
Popular de la Xina. Nou país incorporat al bloc comunista. El
Guomindang i Chiang Kai-shek crearen una república nacionalista a
Formosa (Taiwan), fins avui.
27. El règim comunista xinès va iniciar una sèrie de transformacions:
-
S’acabà amb la propietat privada
-
Reformaren els costums ancestrals vinculats a la religió, el
matrimoni, la família i la dona.
-
Iniciaren un procés de reforma de l’escriptura, simplificant-la.
-
Tota l’estructura política la controlava el Partit Comunista, i
perseguia els dissidents.
-
Miraren de mantenir el debat i evitar la burocratització del règim.
-
S’orientaren cap els països del Tercer Món.
-
El 1954 ocuparen el Tibet.
28. Del model soviètic al capitalisme
La República Popular de la Xina, nascuda en plena guerra
freda, no fou reconeguda per la majoria de països
occidentals, es decantà cap a l’URSS.
Adaptà el model soviètic: col·lectivització de la terra i
prioritat indústria pesant. No funcionà, creant-se un
dèficit alimentari i descontent popular.
1958: Ruptura entre Xina i l’URSS. Mao anuncià el gran
salt endavant: el pagesos els protagonistes de la
revolució. Es crea la comuna. En elles es combinava
l’agricultura, l’artesania tradicional i les petites
indústries. L’bjectiu era mobilitzar tota la població
(riquesa humana).
29. Resultats catastròfics del gran salt endavant, tensions i crítiques internes.
1965: Revolució Cultural, que enfrontà dos sectors:
- Mao i els partidaris de radicalitzar la revolució
- Els que volien una política de conciliació i enfortir l’economia (Deng
Xiaoping)
La Revolució durà fins el 1969, i costà milers de víctimes. Mao guanyà la
batalla, i organitzà la guàrdia roja, amb les masses juvenils.
1976: Mort Mao, Deng Xiaoping acaba amb la Revolució Cultural. Incorpora
pràctiques econòmiques capitalistes, però sense canviar el règim polític.
33. Fi I Guerra Mundial Desaparició Imperi Turc
Nova situació a l’Orient Mitjà Estats independents (Turquia, Iran i Iraq)
Egipte (presència militar britànica: Suez)
Protectorats internacionals:
França Síria i Líban
Gran Bretanya Palestina
Fi II Guerra Mundial Holocaust jueu Necessitat reagrupar-se
els jueus. Volen anar a Palestina, territori àrab, habitat per 600.000 jueus.
1947: Resolució de l’ONU partició de Palestina en dos Estats
Estat jueu
(30% població)
(55% territori)
Estat palestí
(70% població)
(45% territori)
34. Necessitat d’un Estat
Antisemitisme
Emigració jueva a Palestina
200.000 fins l’any 1947
Els conflictes àrabo-israelians
Diàspora Dispersió comunitat jueva
Creació de l’Estat d’Israel (1948)
David Ben Gurion
Proclamat i presidit per
Això provoca
la partició en
2 Estats per
provoca
ONU
35. Els conflictes àrabo-israelians
Guerres
1ª Egipte, Síria, Líban,
Transjordània, Iraq,
Iemen i Aràbia S.
Ataca Israel
Victòria israelita Ocupació de Palestina
(Menys Cisjordània i Gaza)
Aquesta primera guerra acaba amb la:
1948-49: La Lliga Àrab
La derrota de la Lliga Àrab té conseqüències:
A Egipte, Nasser enderroca la monarquia i proclama
la república (1952). El 1953 aconseguí que britànics
abandonin Sudan. El 1956 nacionalitzà el Canal de
Suez.
Altres països àrabs van anar aconseguint la
independència en els anys posteriors
Sorgí un moviment panarabista, que tenia un
objectiu comú en l’oposició a Israel.
36. Els conflictes àrabo-israelians
2ª
Guerra anglo-francesa contra Nasser
Israel ocupa el Sinaí
Els cascos blaus ocupen el Sinaí
Intervenció de l’URSS, EE.UU. I ONU
nacionalització del canal
A causa de
Israel intervé al costat d’anglesos i francesos
Aquesta segona guerra acaba amb la:
1956: Crisi de Suez
Els països àrabs no acceptaren la nova
situació de 1949. Milers de palestins
abandonaren les seves terres. No tenien
Estat propi. L’Orient Pròxim es convertí en
zona de tensió i enfrontament internacional.
En aquest context esclatà la 2a guerra.
37. Els conflictes àrabo-israelians
3ª
4ª
Atac d’Israel
Gaza, Cisjordània, Sinaí i
els Alts del Golan (Síria)
Expulsió de palestins
ocupa
L’OAP (Yasser Arafat)
1964Crearan
provoca
Atac de Síria i Egipte
Contraatac d’Israel (amb ajuda dels
EE.UU)
L’OPEP provoca la crisi del petroli
Intervenció de l’ONU (proposà iniciar negociacions)
Aquesta quarta guerra acaba amb la:
1967: Guerra dels Sis Dies
1973: Guerra del Yom Kippur
38. El problema palestí
Palestins víctimes principals (sense terres, camps de
refugiats , sota autoritat d’Israel... Sense Estat propi). Es
crearen diferents organitzacions.
Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP),
dirigida per Yasser Arafat, el 1964.
Accions terroristes contra Israel i col·laboradors.
Suport països àrabs, refugi dirigents...
Reacció d’Israel: atac al Líban i a camps de
refugiats palestins.
Als anys 70 l’OAP canvia de tàctica, abandona el
terrorisme i es reconeguda per l’ONU el 1974.
Golda Meir governà Israel de
1969 a 1974. Intentà negociar
amb els països àrabs. La
matança de Munic el 1972 ho va
frustrar
39. Acords diplomàtics
1978: Signen els acords de
Camp David on Anwar al-Sadat,
president d’Egipte, reconeix
l’Estat d’Israel i aquest
abandona el Sinaí.
Sadat, Jimmy Carter i Menajem
Beguin, a la foto
La intifada o guerra de les pedres
El 1987 l’OAP promou la insurrecció civil dels territoris ocupats per
Israel.
40. El 1991 s’inicien negociacions a la Conferència de Madrid. La demanda
palestina: “pau per territoris” va dur als
Acords d’Oslo el 1995, on s’acordà crear dues zones autònomes palestines:
Cisjordània i Gaza, governades per l’autoritat nacional palestina. Era l’etapa de
transició cap a la creació de l’Estat Palestí.
Els incompliments d’Israel donaren lloc a la Segona intifada (2000) i al
creixement d’organitzacions radicals: Gihad Islàmica i Hamàs. (Cercar-ne
informació)
La Declaració de principis, signada a
Washington el 1993 en presència de
Isaac Rabin, Primer ministre israelià,
de Yaseer Arafat, President del comitè
executiu de l‘OAP i de Bill Clinton,
President dels EE.UU., posà una base
per un autogovern palestí temporal de
5 anys que havia d'acabar amb la
creació d'un Estat palestí a Cisjordània
i Gaza.
El procés d'Oslo es completà al maig
de 1994, amb l'Acord de Gaza i
Jericó. Finalment, l'acord interí sobre
Cisjordània i la Franja de Gaza se
signà a Washington el 1995, preveia
les primeres eleccions del Consell
Legislatiu Palestí i una retirada militar
negociada.
42. MARROC I TUNÍSIA protectorats de FRANÇA. Ficció de
govern indígena (Soldà de Marroc i Bei de Tunísia)
Moviments nacionalistes
(Istiqlal al Marroc i Neo Destur a Tunísia)
Primer repressió francesa, després
negociació, arribant a acordar
1956: independència del Marroc,
rei Mohamed V
1957: independència de Tunísia.
Bourguiba expulsà el Bei, es
proclamà la República de Tunisia.
La independència del Magrib
43. Espanya tenia 4 territoris a l’Àfrica: Ifni, Sàhara Occ., Guinea Equatorial
i Rif (Nord Marroc). El 1956 s’accepta que el Rif s’incorpori al regne del
Marroc i el 1969 Ifni també. El 1968 Guinea Equatorial s’independitzà. El
Sàhara continuà unit a Espanya fins el 1975 en que fou cedit a Marroc i
Mauritània, que hi renuncià. El Front Polisario proclamà la República
Àrab Saharauí Democràtica, incitant el conflicte amb el Marroc, fins
avui.
44. Ahmed Ben Bella
Desfile de les tropes del FLN argelino
Territori agrícola molt important per França, poblat per
molts francesos.
1954: Ben Bella i un grup de nacionalistes fundà el Front
d’Alliberament Nacional (FLN), que inicià una insurrecció
el mateix any. França hi envià un fort contingent militar.
Independència d’Algèria
45. La guerra fou criticada internacionalment, i pels matixos francesos (Sartre).
Crisi política, De Gaulle al poder el 1958, que reconegué el dret a l’autodeterminació
del poble algelià el 1959.
La població francesa de la colònia es revoltà, però fou vençuda i es reconegué la
independència (referèndum a la metròpoli).
El juliol de 1962 es proclamà la República Popular i Democràtica d’Algèria,
presidida per Ben Bella, amb trets socialistes.
48. Independència països africans entre 1955 i 1965.
Àfrica britànica: La majoria de territoris independència
pactada:
- 1957: Ghana (Nkrumah)
- 1960: Nigèria.
- 1961: Sierra Leone i Tanganyika.
- 1962: Uganda.
49. La independència de Kenya fou violenta.
Insurrecció del grup Mau-Mau (1950-53)
40.000 mots.
Independència el 1963 sota Jomo Kenyatta.
Jomo Kenyatta i el seu primer govern
50. Madagascar: 1947, l’única insurrecció popular, sufocada amb duresa.
1958: De Gaulle (president de la República Francesa) proposà crear la
Comunitat Francesa, amb 2 opcions:
a) Autonomia dins la Comunitat. Acceptat per la majoria: Costa d’Ivori,
Senegal, Gabon, Mali, Txad... Al final no funcionà. El 1960 independents.
b) Independència, sense cap ajut francès. Només Guinea ho va votar.
Líder: Sékou Touré.
Keita, Modibo, primer
president de Mali
Celebració de la independència
a Senegal
Àfrica francesa
51. El 1958 el Moviment Nacional del Congo, dirigit per Patrice Lumumba,
reclamà la independència. Bèlgica l’acceptà el 1960, però també donà suport
al moviment separatista de Moïse Tshombé, a la rica zona minera de
Katanga.
Congo Belga:
52. Lumumba fou assassinat el 1961 per la CIA i els serveis belgues.
Esclatà la guerra civil i l’ONU hi hagué d’intervenir.
El 1965 Mobutu donà un cop d’estat amb el suport d’EEUU i Bèlgica
instaurant el seu poder en tots dos territoris. El 1966 el país pren el nom
de Zaire.
53. 1961 independència de Gran Bretanya, pels colons blancs.
Consoliden un règim d’apartheid (segregació racial)
respecte a la població majoritària negra (70%). La lluita
per posar-hi fi durà 30. Paper decisiu Nelson Mandela i el
seu partit Congrés Nacional Africà. El 1990 s’inicià el
procés, per la pressió i les sancions internacionals.
S’alliberà a Mandela, es derogaren les lleis
discriminatòries i es redactà una nova constitució. 1994:
primeres eleccions multiracials. Victòria de Mandela i el
seu partit.
Frederik de Klerk junt a Nelson Mandela
Sud-àfrica:
54. Rhodèsia del Nord es convertí en Zàmbia el 1964.
Rhodèsia del Sud: els blancs proclamaren la independència i van instaurar-hi
un règim d’apartheid, mantingut fins al 1980, quan la majoria negra agafaren
el poder i es convertí en Zimbabwe.
55. Les colònies portugueses van ser les últimes a independitzar-se. El
1961 s’estengué la revolta a totes les colònies. La dictadura de
Salazar s’erosionà amb les guerres colonials. Es produí la Revolució
dels Clavells el 1974, en la qual un grup d’oficials colonials
instauraren la democràcia.
56. •
Accelerat creixement de les ciutats.
•
Mancances d’infraestructura
•
Mancança de serveis sanitaris i socials
El món de postguerra 1945-1973
57. •
Grans diferències de riquesa entre grups socials
•
Tensions polítiques. Freqüent inestabilitat.
•
Corrupció
•
No hi ha llibertats democràtiques
•
Sovintegen les guerres civils
•
Intervenció de les potències en els afers interns
•
Problemes d’identitat nacional i territorials
Guerres ètniques
Conflictes entre països
El món de postguerra 1945-1973
