1. UNITAT 13. UN MÓN GLOBALITZAT.
IPM / Geografia Batxillerat
Jordi Manero

2. La globalització és la difusió en tot el planeta dels
models econòmics, polítics, socials i culturals dels
països desenvolupats amb economia de mercat.
Hi ha diversos tipus de globalització: econòmica,
de la informació, sociopolítica, cultural…
La globalització.

3. La globalització econòmica.
Consisteix en la creació d’una gran xarxa de relacions
econòmiques, basada en la progressiva internacionalització del
treball i en l'especialització geogràfica producció.
Així es procedeix la integració de l’economia dels diferents estats
en un sol sistema econòmic mundial de base capitalista.
La globalització ha propiciat una major interdependència
econòmica entre països.
En les darreres dècades s'ha produït una generalització dels intercanvis econòmics, creant-se un
mercat integrat a nivell mundial, on tot el planeta és un lloc de producció i/o venda.

4. Les causes de la globalització:
La millora tècnica dels transports i la
comunicació, ara molt més ràpides i
econòmiques.
La supressió de les barreres duaneres /
aranzelàries, que han possibilitat la creació
de grans àrees de lliure comerç, com
NAFTA / MERCOSUR / UE...
Els teòrics de la
globalització són
els economistes
neoliberals.
La liberalització dels mercats és bona,
car millora les condicions de vida de
molta gent.
La liberalització dels mercats és inevitable car ho
demana el sistema capitalista.
Es poden englobar bàsicament en dos grups.

6. Els indicadors del procés de globalització són diversos:
- Lliure circulació de capitals. Moviments de capitals
sense traves entre països
faciliten les inversions (de
capital productiu o financer).
- Liberalització del capital financer. Circula lliurement per les
borses de tot el món.
- Augment dels fluxos de mercaderies.
- Augment dels fluxos de persones.
- Augment dels fluxos de serveis.
- Augment dels fluxos d’informació.

7. - Facilitats d’instal·lació per les
empreses.
Permet a les empreses instal·lar-se
allà on troben condicions més
favorables.
- Especialització geogràfica del
procés productiu.
Les multinacionals ubiquen en països diferents
les diverses fases de la producció o gestió
- Externalització i
subcontractació
Offshoring. Cercant els costos més
baixos, es traslladen activitats
productives a empreses estrangeres.
- Repatriació o reinversió dels beneficis.

8. El capitalisme presenta una
clara tendència a la
concentració empresarial.
El gegantisme permet limitar la
competència i augmentar el
control del mercat.
Són empreses que realitzen activitats de producció,
venda, compra o investigació en més d’un país.
Són les grans protagonistes i beneficiàries de la globalització, i
gràcies a això han assolit un gran poder.
Les multinacionals.
En les darreres dècades han experimentat un crement brutal. Ara
hi ha més de 60.000, la majoria petites (de butxaca)
Les 500 més fortes tenen un poder increïble, superior al d'alguns
Estats (controlen el 70% comerç mundial i el 80% inversió
estrangera mundial).

9. La llista global de Fortune
500 està dominada per 134
entitats d'EUA, seguida per la
Xina, amb 103 companyies, i
el Japó, amb 52 empreses.
El Santander és l'única
espanyola que apareix entre
les 100 més grans per xifra
de negoci, en el lloc 75è de la
classificació.
https://elpais.com/economia/2016/09/29/actuali
dad/1475150102_454818.html
Estan també Telefónica (137),
BBVA (219), Repsol (250), Iberdrola
(295) i Inditex (463).

10. Les més potents són del Nord, perpetuant-se així el domini dels
països centrals
Cada cop neixen més en els països emergents (Xina, Mèxic,
Brasil, Corea S...)
L'economia virtual dificulta el seu control.
En el mercat global la
mobilització és essencial.
Multinacionals poden dividir i
reintegrar el procés productiu.
Els països del sud volen atreure
inversions (zones franques (Àsia) /
maquilas (A. Llatina).
Aquests països reben inversions i riquesa, tot i que
s'exposen a certs perills, com les dures condicions
feina, l'impacte ambiental o la dependència exterior.

11. Implantació directa. Crear
delegacions en altres països.
Les multinacionals desenvolupen diverses estratègies per tal
d'adaptar-se al mercat global:
Deslocalització. Traslladar activitats a
altres llocs, sobretot països emergents
Subcontractació internacional
(offshoring).
Joint ventures. Aliança entre multinacional i empresa local.
Franquícies internacionals.
D’aquesta manera, la globalització ha comportat una extensió de la
indústria als països perifèrics (mà d’obra barata, legislació
favorable…).
Ha augmentat
l’especialització i la
competència dels països del
sud.

12. La globalització també ha provocat
importants canvis socials.
La incorporació de la dona al món laboral
(ha repercutit en nous comportaments
demogràfics i familiars).
Es constata un augment del nivell de
consum, amb una clara tendència a la
uniformització de gustos.
S’ha internacionalitzat el mercat laboral.
La globalització social.

13. La globalització també afecta el món cultural.
S'ha fomentat la col·laboració científica, la qual cosa
ha incrementat el desenvolupament científic i
tecnològic.
Els països consideren prioritària la investigació i
la inversió en R+D. Destaquen la UE, EUA, el
Japó, Xina, Israel i Corea del Sud.
La globalització cultural.
Els gustos artístics i esportius també s'han
uniformitzat (gràcies als mass-media i al
desenvolupament de nous canals de
comunicació).

14. Pel·lícules, llibres, grups de
música, etc., poden ser
seguits a tot el món, a través
dels grans grups multimèdia
i de les xarxes que Internet
posa a l'abast d'un quantitat
creixent de persones d'arreu.
Seguiment internacional dels grans esdeveniments esportius.

15. Predomini de l'anglès com vehicle
de comunicació o llengua franca
internacional.
Expansió de les grans marques de moda i
alimentació (begudes, fast-food, cadenes de
restaurants, etc.) per tot el món.

16. Els moviments antiglobalització, també anomenats
anticapitalistes o altermundistes, ataquen la globalització i als
seus grans defensors (BM, FMI, OMC...)
Sobretot es centren en
dues grans crítiques.
És insostenible ecològicament.
És inviable socialment i econòmica.
Les crítiques a la globalització.

17. No tots els països es troben en les mateixes condicions.
Hi ha zones plenament integrades en el
mercat global.
Hi ha zones que resten totalment al marge.
S’han accentuat les diferències.
Econòmicament.
Gran divergència.
La globalització ha intensificat les diferències de
desenvolupament dels diferents països del món.
Augmenta els desequilibris mundials i la
polarització econòmica.
Entre països i dins dels
països.
En general els pobres són més
pobres i els rics més rics.
Només en alguns països
s'aprecia una certa millora.

18. L'1% de la població mundial posseeixen tants diners líquid o
invertit com el 99% restant de la població mundial.
Els 85 dels majors multimilionaris mundials tenen tanta riquesa
com la meitat més pobra de la població global.
El 0,7% de la població mundial acapara el 45,2% de la
riquesa total i el 10% més acabalat té el 88% dels actius totals
Normalment es constata una major dependència
respecte el N (multinacionals).

19. En els països rics hi ha una clara tendència a
accelerar les diferències socials.
En els països pobres també es disparen
les diferències socials entre els
beneficiats i els no beneficiats.
En relació a les desigualtats econòmiques es produeixen
fenòmens d’exclusió social a nivell nacional, regional i local.
La globalització comporta greus problemes
socials.
Socialment.

20. Augmenta l'explotació laboral i l'explotació
infantil.
Es constata un clar augment dels delictes
“internacionals”, com el turisme sexual, les
màfies, el terrorisme...

21. S’introdueixen nous valors occidentals, fonamentats en
l’individualisme i el consum que influeixen negativament sobre el
conjunt de la societat.
En l’àmbit cultural s’està produint una
colonització cultural degut a l’extensió del
model occidental ...
Aculturació.

22. La globalització comporta una disminució
de la capacitat reguladora dels Estats.
Sovint prenen decisions en funció dels interessos
de les empreses multinacionals o de les
imposicions d’organitzacions internacionals com
el FMI o el Banc Mundial
Políticament.
En les darreres dècades s'ha multiplicat l'aparició
de conflictes territorials clarament vinculats als
interessos econòmics on neoliberalisme i
militarisme actuen conjuntament...

23. Al món hi ha grans desigualtat socioeconòmiques, evidenciades
per nivells de vida molt dispars. Clarament hi ha un món ric i un
món pobre.
Són evidents però, com mesurar-les? Per fer-ho tenim indicadors
econòmics, socials i socio-econòmics.
El desequilibri econòmic mundial.
Indicadors econòmics.
Sobre la producció: Mesuren el
potencial generador de riquesa.
Sobre el consum: Mesuren el grau de
benestar de la població (distribució de la
renda, capacitat de compra).

24. - PIB. Valor total de la producció d'un territori durant un any.
- PNB. Valor total de la producció d'un territori durant un any
considerant només el capital propi (empreses del país).
- RFD. Ingressos familiars menys impostos..
- Renda per càpita. PIB d'un territori dividit entre els seus
habitants.
Sobre la producció:
Sobre el consum:
Altres possibles indicadors econòmics podrien ser el consum
d’energia, l'activitat laboral, la taxa de creixement econòmic, el
deute extern, la balança comercial...

25. Marquen el grau de benestar de la
població.
Normalment tracten sobre demografia, salut i nivell educacional.
Destaquen: - Taxa de creixement vegetatiu
- Esperança de vida
- Taxa de mortalitat infantil
- Taxa de mortalitat materna
- Taxa de població activa
- Taxa d’analfabetisme
- .../...
Indicadors socials.

26. Són una síntesi dels dos
anteriors.
El més destacat és l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH).
L’ONU l’elabora des del 1992.
S'estableix una valoració dels països de
0 a 1. IDH Alt (1 – 0,800)
IDH Mitjà (0,799 – 0,5)
IDH Baix (0,499 – 0,3).
No sempre hi ha coincidència entre IDH i nivell de
desenvolupament econòmic, car es valoren altres elements.
Indicadors socia-econòmics.
S’elabora a partir de tres tipus de dades.

27. Longevitat
(esperança de vida)
Nivell de renda
PIB/càpita (en dòlars)
Nivell educacional,
considerant la taxa d'alfabetització i les matriculacions
escolars a tots els nivells (d’infantil a universitari)
Mapa IDH, 2016.

28. A partir d’aquests indicadors podem CLASSIFICAR els PAÏSOS
Països del Nord. També
anomenats desenvolupats,
centrals o rics.
Països del Sud. També dits
subdesenvolupats, perifèrics o pobres.
Països en vies de desenvolupament. També
coneguts com a semiperifèrics o emergents.

30. Les relacions polítiques, econòmiques, comercials, culturals, etc.
són de doble sentit entre els països que pertanyen al Centre i els
països de la Perifèria.
Ja a mitjans dels anys 70 es creà el model Centre-Perifèria.
Països subdesenvolupats, sotmesos al
neocolonialisme i a la globalització que els
mantenen en una situació de dependència
econòmica i tecnològica respecte els països
del Centre.
Països rics, desenvolupats, amb poder de
decisió en els àmbits econòmics, polítics,
científics, etc. a escala mundial.
Països del Centre.
Països de la Perifèria.
Països semiperifèrics. Amb carácterístiques dels dos grups.

31. L’economia dels països de la Perifèria sol ser dual: coexisteixen
activitats econòmiques amb grans inversions de capital amb
sectors d’economia tradicional o de subsistència.
Les desigualtats socials també són extremes entre
les èlits que detenten el poder polític i econòmic i la
gran majoria de la població que viu en una situació
de pobresa.

32. També es parla del Sistema Món, jerarquitzar en tres nivells.
Centres de decisió i producció d’alt nivell es situen en els
països desenvolupats, sobretot en grans ciutats, centres
econòmics mundials. NY, Londres, París, Tòquio...
Centres de producció de nivell mitjà i baix.
Seus de grans corporacions i multinacionals. Són el veritable
centre econòmic del món.
Els països centrals inverteixen en els països emergents
(NPI, Amèrica Llatina, Índia, Xina...).
Aquests països però, tenen un creixement econòmic massa
depenent (Argentina).
Països perifèrics pateixen l'explotació i la subordinació econòmica (intercanvi
desigual).

33. Alguns autors afegeixen
un quart nivell, els països
ultraperifèrics, totalment
al marge del sistema.
Es mouen en un cercle de misèria
i no són atractius per a invertir.
Bolsas de pobreza o misèria.

34. Són els països Rics (EUA, Canadà, UE, Israel, Japó, NPI,
Austràlia, Nova Zelanda, RSA...).
Característiques comunes:
Economia de mercat
Gran desenvolupament tecnològic
Bon nivell de vida (Estat del Benestar)
Democràcia
Poder de decisió global (són centres econòmics, polítics,
científics...)
Països centrals.

35. Crisis econòmiques periòdiques (generen atur, endeutament,
concentració empresarial ...)
Concentració econòmica i empresarial.
Atur (amb la crisi es dispara).
Crisi de l'Estat del Benestar (augment de depeses socials).
Dèficit comercial.
Inflació
Problemes ambientals.
Important degradació del medi.
Endeutament
Problemes comuns:

36. El terme subdesenvolupament va
començar a utilitzar-se després de la
segona guerra mundial per referir-se a
països que incrementaven ràpidament
els seus efectius demogràfics, fet que
va fer augmentar els seus nivells de
pobresa.
Subdesenvolupament bàsicament és un terme relacionat amb la
pobresa material.
Tercer Món
(països
subdesenvolupats)
Estat de depressió econòmica permanent?
Etapa prèvia al desenvolupament econòmic
(tard o d'hora arribarà
És el resultat negatiu del desenvolupament
del món ric.
Països perifèrics.

37. Explosió demogràfica. El subdesenvolupament no és només causat
per aquest fet, tot i que agreuja la resta de
problemes.
La població creix massa ràpid, a un ritme superior al desenvolupament
econòmic.
Important desequilibri
població-recursos.
Característiques comunes:
Caldria controlar
la natalitat.
Manca d’atenció a les necessitats
bàsiques (FAM, desnutrició,
problemes sanitaris, educacionals...).
Deficiències en l’atenció de les necessitats bàsiques.

38. Baix nivell cultural
(analfabetisme).
És un veritable drama, limita el
desenvolupament econòmic i la millora
social.
Per exemple, l'educació de les dones
contribueix a aturar el boom demogràfic.
Problemes
d’urbanització.
L’Èxode rural comporta un creixement
desordenat de les ciutats, apareixent zones
amb una clara misèria urbana.
Renda per càpita molt
baixa.
Sense poder adquisitiu no hi ha mercat. Sense
demanda no hi ha estímul per a la inversió. La
producció es ven fora i el capital fuig a l’estranger.
Cercle de la pobresa o de la misèria.

39. Grans desigualtats socials. Mentre la majoria de la població viu en la
misèria, la minoria dirigent és riquíssima.
Les classes populars són oprimides mitjançant l'exèrcit, sovint
amb la col·laboració més o menys directa de les potències
estrangeres...
Agricultura de subsistència.
Ocupa la major part de la mà d’obra però la producció i la
productivitat són alarmantment baixes (no hi ha inversions en
millores tècniques, en la formació de la mà d’obra o en
infraestructures).
Hi ha seriosos problemes per alimentar la població
(FAM).
Paradoxalment, també hi ha una agricultura de plantació.

40. Escàs desenvolupament
industrial.
La manca d'indústria obliga a
importar productes manufacturats.
Si aquesta existeix, es
troba en mans de les
multinacionals (capital
estranger) o té una
baixíssima productivitat.
Problemes comercials. Hi ha una clara dependència
econòmica de l’exterior, agreujada per
l'intercanvi desigual.Manca tecnologia,
inversió, investigació...

41. Importantíssim deute
extern.
Quantitat de diners que un país ha de pagar a
acreedors privats (bancs) o públics
(institucions financeres internacionals, estats).
L'intercanvi desigual i la crisi del 73 dispararen els crèdits al
S, generant un gran deute extern.
Ara: Situació insostenible (l'economia del
S es troba controlada pel N).
Grans riqueses naturals. Molts països del S tenen important
riqueses naturals.
Sovint es troben sota control de les multinacionals. S'han de
destinar a l'exportació, car no hi ha indústria per aprofitar-les.
Els beneficis (relatius, car es produeix l'intercanvi desigual) van a
parar a l’elit dirigent.

42. Passat colonial. Les seves conseqüències encara es pateixen
avui en dia.
Neocolonialisme
(imperialisme informal).
Control o influència que sobre el
Tercer Món exerceixen els
governs del Primer Món o les
grans multinacionals.
Problemes polítics. En la majoria d'aquests països no hi ha Estat de
Dret, manca democràcia (règims corruptes,
dictadures).
Igualment, les fronteres arbitràries han comportat nombrosos
emfrontaments bèl·lics, internacionals o civils.

43. Contrastos i diversitats del Tercer Món.
Existeixen països en vies de
desenvolupament, que
aconsegueixen deixar aquesta realitat
(NPI, països petroliers...).
També hi ha el quart món (“els pobres dels
pobres”). Per exemple, àmplies zones de
l'Àfrica Negra són anomenades pel BM zones
de pobresa.
Resumint, els Països Pobres tenen tres grans característiques:
Gran creixement
demogràfic.
Herència del
colonialisme. Intercanvi desigual.

44. Bàsicament es parla de quatre tipus d'actuacions:
Elevar el preu de les
primeres matèries.
Aconseguir l'autosuficiència
alimentària. Implica més
producció agrícola i
controlar la població.
Crear un mercat nacional. Desenvolupar la indústria.
Per trencar aquesta dinàmica, què ha de fer el Tercer Món?
Comprar tecnologia (I el
deute extern?)
Instal·lar multinacionals (I
el neocolonialisme?).

45. L'evidència indica que cal col·laborar econòmicament amb els
països del Sud.
Fons Monetari Interncional (FMI).
Organisme depenent de l'ONU amb seu a Washington.
Els estats membres fan aportacions econòmiques segons els
seus nivells de riquesa.
A més aportació econòmica, més poder decisori, fins al punt
que els màxims contribuents tenen dret de vet (EUA, GB,
Alemanya, França i Japó).
Teòricament, el seu gran objectiu seria promoure l'estabilitat
financera mundial.

46. Tasques FMI.
Elabora informes.
Recull i publica estadístiques
financeres internacionals.
Ofereix assessorament tècnic.
Dissenya polítiques econòmiques.
Fa aportacions econòmiques (préstecs) per restablir la
solvència econòmica de països en crisi.
Treballa el problema del deute extern
FMI, és molt criticat tècnicament i socialment,
especialment pels col·lectius altermundistes.
FMI: Eina al servei dels països rics
del món: Perpetua el seu poder.

47. És un grup amb 5 institucions
diferents, també amb seu a
Whasington.
Facilita préstecs per afavorir el creixement econòmic.
Són préstecs al desenvolupament.
La seva principal tasca és reduir la pobresa i potenciar el
desenvolupament.
- El desenvolupament social
- El desenvolupament dels serveis
- El desenvolupament econòmic estable
- La protecció del medi ambient
També imposa mesures econòmiques, per tal d'equilibrar les balances
comercials.
Banc Mundial (BM).
Desenvolupa tota una sèrie de programes específics, per:

48. Es tracta d'un ajut, sobretot econòmic,
proporcionat per països del N al S.
Els països rics s'han fixat l'objectiu
d'aportar el 0,7% del seu PIB per a
l'AOD.
- És oficial, per tant sotmesa al problema de la corrupció.
- Sovint són préstecs, la qual cosa augmenta el deute
extern i amaga interessos poc clars dels països del N.
- Sovint és massa puntual (pe: catàstrofes naturals).
- Gairebé sempre és interessada (acords bilaterals (entre
països) o acords multilaterals (procedents d'organitzacions
internacionals).
Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD).
Els crítics qüestionen si funciona realment.

49. Els problemes de
l'AOD propiciaren el
seu sorgiment .
Sense afany de lucre.
No intervenen els governs (no és oficial). Les seves
activitats són més directes i efectives.
Creades per la societat civil.
Defensen els drets del S, amb un desenvolupament
autosostenible, sense dependre del N.
Organitzacions no governamentals
per al desenvolupamanet (ONGD)
Tres grans
àmbits de
treball:
- Actuació directa en zones concretes (en situació
de necessitat o emergència)
- Sensibilitzar l’opinió pública (recaptar fons)
- Relacions amb organismes oficials del S i del N