1. Tema 12 Descolonització i Tercer Món

4. Mapa de la descolonització

5. Descolonització
• Primera onada: continent asiàtic i Pròxim Orient
• Segona onada: Àfrica
• Tercera onada: Sud del continent africà
• 1955: Conferència de Bandung. Finalitat: proclamar els
seus drets i reivindicacions.
• Va representar l’entrada de l’anomenat Tercer Món a
l’escena política internacional.
• Acords amb les metròpolis, processos dificultosos i
guerres d’alliberament sagnants.
• Neocolonialisme: dependència econòmica dels nous
països respecte de les metròpolis i problemes de
subdesenvolupament encara no resolts actualment.

7. Causes
• Feblesa de les Metròpolis
• Context internacional favorable
• Força dels moviments nacionalistes

8. 1.1 La feblesa de les metròpolis
• La formació de l’URSS dóna l’esperança als pobles de
que, per mitjà de la via revolucionària, poden
aconseguir l’alliberament colonial.
• Sorgeixen grups nacionalistes entre les elits indígenes
educades a Europa.
• La 2GM posa fi al mite de la potència colonial invencible,
quan França i Regne Unit van ser derrotades per l’Eix i
gran part de les seves colònies ocupades pel Japó.
• Sorgeixen guerrilles i líders populars, que es convertiran
en caps dels moviments per la independència.
• A les metròpolis es qüestiona el model colonial pel seu
alt cost econòmic.

9. 1.2 Context internacional favorable
• Després de la 2GM es produeix un nou ordre mundial en
que les grans potències colonials no tenen un paper
destacat.
• Les dues grans potències de la Guerra Freda no són
favorables al colonialisme.
• Els nous organismes internacionals tampoc no són
favorables a la colonització.
• L’ONU declara el dret a l’autodeterminació dels pobles el
1945.
• Alguns intel·lectuals, l’església... també són partidaris
d’abandonar el model colonial.

10. 1.3 Força dels moviments nacionalistes
• Creixement dels moviments nacionalistes
als territoris colonials.
• Tres tipologies: comunistes, nacionalistes i
ètnics.
• Liders carismàtics al capdavant d’aquests
moviments: Gandhi, Nerhu, Nàsser,
Sukarno,...

17. India
• Partit del Congrés i Lliga musulmana.
• Teoria de lluita i de resistència basada en
la no-violència: Gandhi
• Divisió del país: India i Pakistan.
• Independència 1947
• Conflicte del Caixmir entre India i
Pakistan.
• 1971 Naixement d’un nou estat:
Bangladesh, antic Pakistan oriental.
• Conflicte dels Sikhs, minoria religiosa de
l’Índia.

25. Conflicte del Caixmir:
Territori administrat per l’Índia però amb majoria musulmana.
Territori fragmentat en tres estats (Índia, Pakistan i Xina).
Litigis fronterers i zona de tensió constant.
Tres guerres entre Índia i Pakistan (1947, 1965 i 1999 )
Una guerra amb la Xina (1962)

28. Sikhisme:
• El Sikhisme és una religió
monoteista
• És la cinquena religió més
important del món per
nombre de devots;
• Són contraris al sistema
de castes.
• Volen ser una nació
independent.
• El seu territori està dividit
entre l´Índia i el Pakistan

30. Ceilan (1948) Sri Lanka (1972)
• És un Estat asiàtic de
tradició mil·lenària famós per
ser un puntal de saviesa a
l'antiguitat i per ser avui un
dels països més densament
poblats.
• Abans del 1972 era conegut
amb el nom de Ceilan.
• El 1948 esdevingué un estat
independent pertanyent
al Commonwealth, amb el
nom de Ceilan.

32. Indonèsia
• Colònia holandesa ocupada pels
japonesos durant la 2ª.G.M.
• Moviment nacionalista, socialista i islàmic
encapçalat per Sukarno.
• Proclama la independència de forma
unilateral.
• Negociacions i accés a la independència
1949.

34. Indoxina : Vietnam, Laos, Cambodja
• Les forces comunistes del Viet-Minh, dirigides per Ho
Chi Minh van proclamar la Rep. Democràtica del
Vietnam (1945). França hi va enviar tropes i va establir
un protectorat al sud del país. Guerra entre el nord i el
sud. L’URSS dóna suport al nord comunista i els Estats
Units al sud francès.
• El Vietnam va quedar dividit en dos estats separats pel
paral·lel 17.
• La guerra va continuar durant més de 20 anys, fins la
retirada dels Estats Units el 1975.
• 1954 França accepta la independència de Cambodja i
Laos després d’una important derrota militar.

38. 3.1 La Xina es converteix en república
• 1911: proclamació de la República de la Xina i
enderrocament de l’emperador.
• Enfrontaments i divisió del país.
• 1927-1937 Període més turbulent.
• Dictadura de Chiang Kaisheck, sense reformes
necessàries.
• 1921 Fundació del Partit Comunista Xinès
• S’enfronta al dictador i és perseguit.
• Mao Zedong, líder dels comunistes xinesos.
• 1934-1935 Llarga Marxa: expedició de milers de
persones per fugir de la repressió.

39. 3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista
• 1937 Els japonesos envaeixen gran part del país.
• Front nacionalista antijaponès, que va col·laborar
amb els aliats per derrotar les potències de l’Eix.
• 1945 Enfrontament entre les dues forces principals i
guerra civil.
• 1947 Els comunistes controlaven la zona nord del
país i s’inicia una ofensiva militar cap al sud.
• 1949 Proclamació de la República Popular de la
Xina. País comunista encapçalat per Mao Zedong.

40. Mao Zedong:
Fundador del partit comunista
xinès (1921).
President de la República
Popular de la Xina (1949-1976)

41. 3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista
• Els no comunistes, amb
Chiang Kaisheck al
capdavant es van
refugiar a l’illa de
Formosa (actual
Taiwan) i van crear una
república nacionalista,
que s’ha mantingut fins
l’actualitat amb la
protecció dels Estats
Units.

42. 3.2 La invasió japonesa i la revolució comunista
• Transformació molt important de la Xina comunista:
transformació de la propietat, superació dels costums
ancestrals i simplificació de l’escriptura.
• Estricte control del Partit Comunista i repressió de la
dissidència.
• S’evita la burocratització i es manté un ampli nivell de
debat polític.
• La política exterior s’orienta cap als països del Tercer
Món.
• 1954: constitució
• Ocupació del Tibet

45. “Dalai Lama” :
És el títol de l'autoritat
suprema del Tibet i un
dels títols religiosos més
importants del budisme
tibetà.
Actualment a l'exili,
després de l'ocupació i
annexió forçada per part
de la Xina maoista.

46. 3.3 Del model soviètic al capitalisme
• La República Popular de la Xina no va ser reconeguda
per la major part de països occidentals i es va decantar
cap al model soviètic.
• Col·lectivització ràpida de la terra i prioritat de la
industria pesant.
• Dèficit alimentari greu i descontentament popular.
• Hostils a la desestalinització després de la mort de
Stalin.
• 1958 Ruptura entre la Xina i l’URSS.
• “Gran salt endavant” 1958 : els pagesos protagonistes
de la revolució. La comuna va ser la nova forma
d’organització i propietat col·lectiva de la terra. Resultats
catastròfics.

47. 3.3 Del model soviètic al capitalisme
• 1965-1969 Revolució Cultural: lluita interna del Partit
Comunista Xinès entre els partidaris de radicalitzar la
revolució i els partidaris d’una política de conciliació i
d’enfortiment de l’economia del país. Mao va mobilitzar
els joves i va fundar la “Guàrdia Roja” i va guanyar la
batalla. Milers de víctimes.
• 1976 Mort de Mao i final de la Revolució Cultural. El nou
dirigent Deng Xiaoping es proposa convertir la Xina en
una potència econòmica i introduir algunes fórmules
capitalistes però sense canviar el règim polític.
• Milloren les relacions de la Xina amb occident. Visita de
Nixon a la Xina el 1972.
• Actualment la Xina s’està convertint en una potència
econòmica mundial i ha provocat un re equilibri de
forces.

51. L'home del tanc de Tiananmen 1989
• L'home del tanc també anomenat
el rebel desconegut és el sobrenom
que s'atribuí a un home anònim que
esdevingué internacionalment famós al
ser gravat i fotografiat davant d'una fila
de tancs durant la revolta de la Plaça
de Tiananmen del 1989 a la República
Popular de la Xina.
• La nit anterior, el fotògraf havia estat
assaltat i agredit per la policia xinesa,
la qual va confiscar-li el material captat
durant la repressió contra els
estudiants.
• La fotografia i el metratge de l'home
dempeus, sol davant d'una fila de
tancs, es van emetre aquella mateixa
nit. Fou titular en centenars de diaris i
revistes, i el principal titular en molts
noticiaris arreu del món.

53. Pròxim orient al 1945
• 1918: desaparició de l’Imperi Turc
• Complexitat (mirar el mapa següent)
• Estats independents: Turquia, Iran, Irak
• Egipte: estat independent però amb
presència militar britànica (Canal de Suez)
• Síria i Líban: protectorats internacionals
sota la vigilància de França.
• Palestina: protectorat internacional sota la
vigilància de Gran Bretanya.

54. Colonialisme després 1 G.M.

56. 4.1 La creació de l’estat d’Israel (1948)
Antecedents i cronologia
• 1517: Palestina pertany a l’Imperi Otomà.
• 1914: El Govern britànic promet donar suport a
Palestina en els seus desitjos d’independència.
• 1920: Palestina es converteix en un mandat
britànic.
• 1936: Aixecament àrab.
• 1948: Es funda el nou estat d’Israel pe resolució
de l’ONU i comença el conflicte entre israelians i
palestins, conflicte encara no resolt en
l’actualitat.

57. 4.1 La creació de l’estat d’Israel (1948)
• Palestina: territori poblat per àrabs i sota comandament
britànic.
• Hi vivien 600.000 jueus que havien emigrat des d’inicis del
segle XX.
• Després de l’Holocaust, necessitat dels jueus de
reagrupar-se i tornar a la seva terra d'origen, Palestina.
• 1947 Una resolució de l’ONU va proposar la partició de
Palestina en dos estats: un de jueu i un altre palestí.
• 1948 Ben Gurion, líder dels jueus (sionistes) va proclamar
l’estat d’Israel.
• El nou estat no va ser reconegut pels palestins ni pels
països àrabs de la zona.
• Expulsió dels palestins dels territoris lliurats a Israel i
reclusió en camps de refugiats.

58. Ben Gurion declarant la independència d’Israel 1947

59. Les guerres
• 1948-1949 Primera guerra araboisraeliana.
• 1956 Segona Guerra Araboisraeliana
• 1967 Tercera Guerra araboisraeliana (dels sis dies)
• 1973 Quarta guerra araboisraeliana

60. • 1948-1949 Primera guerra araboisraeliana.
• Atac de la Lliga Àrab contra Israel i resposta
d’aquest.
• Lliga Àrab: Egipte, Síria, Aràbia Saudita, Jordània,
Iraq, Líban, Iemen.
• 1949: armistici. Reconeixement del triomf d’Israel.
Reconeixia la partició de Jerusalem en dues zones
i atorgava nous territoris a Israel. Els territoris
palestins queden reduïts a dues franges a
Cisjordània i Gaza sota l’administració d’Egipte i
Jordània.
Les guerres:

61. Evolució dels membres de la Lliga àrab

63. 2.2 Les conseqüències al Món Àrab
• La derrota de la Lliga àrab va tenir conseqüències:
• 1952 A Egipte, la monarquia corrupta que governava va
ser enderrocada i es va proclamar la república, liderada
per Nasser. Van fer fora els britànics del Sudan i van
nacionalitzar el canal de Suez (1956). Nasser es va
convertir en un dels líders destacats del món àrab i va
ser un dels fundadors del moviment de països no
alineats.
• Naixement de noves repúbliques àrabs (Iraq, Somàlia,
Mauritània, Iemen del Sud) i estats petrolífers governats
per monarquies autoritàries (Aràbia Saudita, Oman,
Kuwait, Qatar, Emirats Àrabs)
• Panarabisme, moviment que reivindicava l’autèntica
independència i defensava la identitat cultural islàmica
enfront del domini occidental. Estableix vincles de
col·laboració i ajuda entre els països àrabs enfront de
l’enemic comú, l’estat d’Israel

64. Els països del món àrab

65. 4.3 Les guerres:
• 1956 Segona Guerra Araboisraeliana.
• Conflicte del canal de Suez, Israel ataca Egipte i envaeix el Sinaí.
Internacionalització del conflicte i retirada israeliana.
• 1967 Tercera Guerra araboisraeliana (dels sis dies)
• Atac israelià i ocupació de Betlem, Jerusalem, Jericó, l’Illa de Tiran, Sinaí
fins a Suez i els Alts del Golan. Àrea de seguretat al voltat d’Israel.
• 1969 Golda Meir primera ministra d’Israel. Intent de negociació amb els
països àrabs.
• 1972 Jocs Olímpics de Munic: matança d’atletes israelians i frustració del
procés.
• 1973 Quarta guerra araboisraeliana: Projecte de pau del president egipci
Anwar al Sadat, rebutjat per Israel. Atac dels països àrabs contra Israel.
Potència militar àrab. Guerra econòmica: embargament de petroli als Estats
Units, reducció de la producció i augment progressiu del preu.
Negociacions de l’ONU i fi de la guerra.

67. 4.3 Les guerres arabisraelianes
• Els països àrabs no van acceptar mai
l’estat d’Israel.
• Reivindicaven un estat palestí i ho feien
mitjançant la guerra.
• Pròxim orient: àrea d’enfrontament i de
tensió mundial, des del punt de vista
internacional.
• Els Estats Units donen suport a Israel.
• Palestina té el suport dels països àrabs i
de la URSS.

73. 4.4 El problema palestí
Organitzacions de resistència palestina:
• OAP: fundada el 1964 i dirigida per Yasser Arafat.
• Acció directa i terrorista contra Israel.
• Suport dels països àrabs i refugi als terroristes.
• Intervenció militar d’Israel contra el Líban i atacs
sistemàtics als camps de refugiats palestins d’aquest
país.
• A partir de 1970 va abandonar el terrorisme, gest
reconegut per l’ONU el 1974.

75. 1977 Egipte reconeix l’estat d’Israel.
1978 Acords de Camp David entre Israel i Egipte, per
iniciativa de Jimmy Carter, president dels Estats Units:
Israel es compromet a abandonar els territoris ocupats del
Sinaí. Egipte reconeix Israel. S’obren negociacions entre
Israel i els representants palestins per aconseguir la
creació d’un estat palestí.

76. Les “intifades” i la radicalització
• 1987 Primera Intifada, promoguda per l’OAP. Moviment
d’insurrecció civil palestí contra Israel.
• 1988 Proclamació unilateral de l’estat palestí.
• 1991 Conferència de Madrid: negociacions entre les
parts en conflicte.
• 1993 Acords d’Oslo: creació de zones autònomes a
Jericó, i Gaza, governades pels una autoritat palestina
liderada per Arafat. Període de transició cap a la
formació d’un estat palestí.
• 2000 Segona Intifada: a causa de l' incompliment dels
acords per part d’Israel, la persistència del terrorisme
palestí.
• Creixement d’organitzacions palestines radicals: Gihad
Islàmica, Hamàs.
• Conflicte no resolt en l’actualitat i focus constant de
tensió política internacional.

79. Jerusalem ha estat font de disputes durant tres mil anys.
Les tres religions monoteistes mes importants del món la consideren "ciutat sagrada".
Per als jueus és el lloc on el Rei Salomó va construir el Primer Temple, en el qual es guardava
l'Arca de l'Aliança, el lloc mes sagrat per al judaisme del qual nomes queda el Mur de les
Lamentacions.
Per als musulmans és el lloc des d’on Mahoma va ascendir als cels en el seu fantàstic viatge
des de Medina, i el lloc cap al qual dirigien les seves oracions abans de mirar a la Meca.
I per als cristians és el lloc on Jesús va predicar els seus ensenyaments i on va ser crucificat.

82. Jerusalem: Cúpula de la Roca
És un temple islàmic construït al segle VII. És un lloc sagrat per als musulmans.

84. Jerusalem: mur de les lamentacions
És un mur de contenció, l'últim vestigi del Segon Temple de Jerusalem, l'edifici
més sagrat del judaisme. Actualment és un lloc de devoció dels creients jueus. Els
jueus van al mur de les lamentacions, escriuen un desig o un perdó... i l'entaforen
entre les seves escletxes perquè es faci realitat.

85. El Mur de Cisjordània o barrera
de separació israeliana és una
construcció a Cisjordània que
està sent edificada per Israel des
de l'estiu del 2002.
L'objectiu declarat d'aquesta
mesura és de protegir la població
israeliana impedint físicament
tota «intrusió de terroristes
palestins» sobre el territori
israelià.

86. Mur de Cisjordània

91. L' Agència de Nacions Unides per als Refugiats
de Palestina al Pròxim Orient(UNRWA)
• És una organització de les Nacions
Unides que proporciona i atén el
desenvolupament, l'educació, la salut,
els serveis socials i l'ajuda
d'emergència a més de quatre milions
de refugiats palestins que viuen
a Jordània, Líban i Síria, com així com
a Cisjordània i la Franja de Gaza.
• Es va establir després de la guerra
araboisraeliana de 1948 per
l'Assemblea General de Nacions
Unides en virtut de la Resolució 302,
de 8 de desembre de 1949.

95. 4.5 La independència del Magrib
• 1956 Independència del Marroc, colònia francesa, amb la
monarquia de Mohamed V.
• 1957 Independència de Tunísia, que va esdevenir una
república.
• 1956 Espanya accepta la incorporació del Rif al regne de
Marroc.
• 1968 Independència de Guinea Equatorial.
• 1969 Espanya lliura Ifni al Marroc després d’una guerra
colonial.
• 1975 Espanya cedeix el Sàhara occidental al Marroc i
Mauritània després de la Marxa Verda i en els moments
finals del franquisme. Oposició del Front Polisario, que va
proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica i va
iniciar una guerra amb el Marroc per aconseguir la
independència. Intervenció de l’ONU i promesa d’un
referèndum d’autodeterminació que encara no s’ha
realitzat. Camps de refugiats de Tindouff a Algèria on viuen
refugiats sahrauís sota la protecció de l’ONU.

99. Marroc: protectorat espanyol (1913-1956)

101. El cas d’Algèria
• Colònia administrada directament per França.
• Molt poblada per francesos i territori agrícola molt important.
• 1954 Fundació del Front d’Alliberament Nacional (FLN) comandat per
Ben Bella.
• Inici d’una insurrecció contra els francesos.
• Inici d’una guerra colonial molt dura.
• Oposició de l’opinió pública mundial.
• Greu crisi política a França.
• 1958 El general De Gaulle accedeix al poder a França.
• 1959 Autodeterminació d'Algèria.
• Revoltes de la població francesa a Algèria, que es sent traïda pel seu
govern.
• 1962 Referèndum afirmatiu a França sobre la independència a Algèria.
• 1962 Independència d’Algèria i instauració d’una república, presidida
per Ben Bella.

106. Descolonització de l’Àfrica subsahariana
• Àfrica Britànica:
• Kenia (1963): insurrecció dels Mau Mau (1950-53).
Milers de morts.
• Ghana (1953), Nigèria (1960), Sierra Leone, Tanganyika
(1961) i Uganda (1962) : independència pactada.
• Àfrica Francesa:
• Madagascar. Insurrecció(1948).
• 1958 Proposta del govern francès: autonomia amb la
protecció de la Metròpoli o independència.
• Guinea (independència)
• Costa d’Ivori, Senegal, Gabon, Mali, Txad...: autonomia.
• No va funcionar el sistema i aquests països van accedir
a la independència el 1960.

107. El Congo Belga / Zaire / República Democràtica Del
Congo (actual)
• Congo Belga, entre 1908 i 1960
• 1958 Revolta per la independència.
• 1960 Independència acceptada per Bèlgica i dirigida per Lumumba.
• República Democràtica del Congo, fins 1971
• Bèlgica té interessos miners al país i dona suport a un moviment
secessionista a la zona minera de Katanga
• 1961 Assassinat de Lumumba i guerra civil. L’ONU va intervenir per
aconseguir la pau.
• 1965 Cop d’estat de Mobutu. Dictadura personal.
• 1966 El país pren el nom de Zaire. Procés d’africanització.
• 1997 Caiguda de Mobutu. El país canvia el nom i torna a ser la
República Democràtica del Congo.
• Conflictes armats, guerres, dictadures... Dificultats per democratitzar
el país.

111. Descolonització Àfrica Austral
• Sud-àfrica
• 1961 Els colons blancs van declarar la independència
unilateral i van consolidar l’Apartheid (segregació racial).
• Població negra del país: 70%
• Lluita per abolir la discriminació racial, encapçalada per
Nelson Mandela i el seu partit, el Congrés Nacional
Africà.
• 1990 Procés per posar fi a l’apartheid.
• Alliberament de Mandela, fi de les lleis discriminatòries
per la població negra i nova constitució (1983).
• Mandela va ser el primer president negre del país
(1994).

113. • L'apartheid va ser una
política que esdevingué
un sistema
de segregació racial duta
a terme
entre 1948 i 1990 durant
els governs del Partit
Nacional a Sud-
Àfrica (i Namíbia mentre
restà sota tutela sud-
africana).

114. • Bantustan és el terme amb
què es designa cadascun dels
deu territoris que figuraven
com a
reserves tribals d'habitants
no blancs a Sud-àfrica i Àfrica
del Sud-oest (actual Namíbia),
en el marc de les
polítiques segregacionistes im
posades durant l'època de
l'apartheid. Es tractava de
reserves destinades a allotjar i
concentrar
poblacions ètnicament
homogènies.

115. Zàmbia (1964) i Zimbabwe (1980)
• 1964 Rhodesia del Nord es declara
independent i es converteix en Zàmbia
• 1965 Rhodesia del Sud: els blancs
proclamen la independència
unilateralment i instauren l’apartheid fins
1980 en que la majoria de població negra
es va fer amb el poder i van proclamar el
nou estat de Zimbabwe.

118. AFRICA
ACTUAL

119. Colònies portugueses:
Angola, Moçambic, Guinea Bissau
• Descolonització tardana
• Causa: dictadura de Salazar
• Moviments nacionalistes a partir de 1961.
• 1974 Revolució dels Clavells, caiguda de
la dictadura a Portugal i democràcia.
• Negociació amb les colònies i
independència.

120. Namíbia:
antiga colònia
alemanya sota control
de Sud-àfrica
1990 Independència

122. 6.1 Conferència de Bandung (1955)
• Reunió dels nous estats sorgits de la descolonització.
• Líders: Nerhu (Índia), Sukarno (Indonèsia) i Nasser
(Egipte).
• 29 països representats (més de la meitat de la humanitat
i 8% de la riquesa mundial).
• Voluntat de ser neutrals i no participar en la política de
blocs.
• Reivindicacions: Dret dels pobles a governar-se per si
mateixos, sobirania i igualtat de totes les nacions,
condemna de la discriminació racial, rebuig a la
intervenció estrangera en els afers interns d’un Estat.
• Coexistència pacífica, desarmament, prohibició
d’armament atòmic.
• Reclamen la cooperació internacional i la lluita contra el
subdesenvolupament.
• Inici del “Moviment dels Països no alineats”, organització
internacional fundada el 1961.

124. Moviment de països no alineats 1961

128. 6.2 Tercer Món i neocolonialisme
• Tercer Món: països d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina que
no es volen alinear amb cap dels dos blocs i que tenen
comú una sèrie de característiques derivades del
subdesenvolupament econòmic: renda per càpita baixa,
desnutrició, analfabetisme, gran creixement demogràfic,
excés de població activa ocupada en el sector primari.
• Neocolonialisme: dependència econòmica i cultural de
les metròpolis per part de les antigues colònies.
Inversions de capital dels països rics que condicionen
les decisions dels governs dels nous estats
independents. Ingerència en els afers interns d’aquests
estats per part dels països rics.
• Causa principal del subdesenvolupament del Tercer
Món.

129. La guerra de Nigèria, un exemple
de neocolonialisme:
Alguns països rics van donar suport
a la secessió del sud-est de Nigèria
(Biafra), rica en minerals i petroli,
que va provocar una sagnant
guerra civil en la que van morir dos
milions de persones.

130. 6.3 Característiques del neocolonialisme
• Dependència comercial (intercanvi desigual):
exportació de matèries primeres a preus baixos i
importació de productes elaborats a preus cars.
• El preus de les matèries primeres no són controlats pels
països productors sinó que s’estableixen a les grans
borses del comerç internacional a partir de la demanda
que hi ha als països rics.
• Preus molt variables que desestabilitzen les economies
dels països productors.
• Més estabilitat en els preus dels productes elaborats.
• Escassetat de capital: dependència financera del món
desenvolupat. Interessos alts. Prima de risc. Empreses
de capital estranger. Mà d’obra barata i avantatges
fiscals.
• Dependència tecnològica: Necessitat de comprar
tecnologia moderna als països avançats i pagament de
“regalies”. Els guanys tornen cap als països rics (flux de
capitals). Descapitalització.

137. El Commonwealth és una organització composta per l'associació de
53 estats independents que, comparteixen lligams històrics amb el Regne
Unit. El seu objectiu principal és la cooperació internacional en l'àmbit polític
i econòmic i, des del 1950, ser-ne membre no implica cap mena de
submissió envers la corona britànica.
La reina Elisabet II del Regne Unit és el cap de l'organització i, segons els
seus principis, "símbol de la lliure associació dels seus membres". El càrrec
és simbòlic.

139. Fets, conceptes i personatges
• Neocolonialisme
• Panarabisme
• Sionisme
• OAP
• FLN
• Conferència de Bandung
• Guerra dels Sis Dies
• Acords de Camp David
• Conferència d’Oslo
• Front Polisario
• Apartheid
• Moviment de No alineats
• Yasser Arafat
• David Ben Gurion
• Gandhi
• Nerhu
• Golda Meir
• Jimmy Carter
• De Gaulle
• Nasser
• Sukarno
• Mao Zedong
• Chiang Kaiseck
• Ho Chi Minh
• Nelson Mandela