Els llargs lliguen el vaixell per lògiques distintes a la seua, que és navegar. El de popa qüestiona la navegació per inadequada, inapropiada, inoportuna, excessiva, desmesurada, impulsiva, impossible. El de proa ho fa perquè navegar no és el mateix que arribar, perquè obliga a fer girs de timó, seguir rutes que mai són en línia recta, evitar esculls i tempestes i fer escales, i tot sense que l’arribada estiga garantida. Pel llarg de proa, la navegació és insuficient, transigent, incoherent, mentidera, traïdora, estafant, derrotista, negacionista. Són lògiques diametralment oposades que es compensen i garanteixen l’amarre. Si, crec que ja ho he entès. Els i les que tiren de les llargues de proa i de popa (sobre tot, des del meu punt de vista, els que tiren d’aquesta), ja s’ho faran. S’han de soltar les amarres.

1. Crec que ja ho he entès.
Amb la maniobra d’amarre d’un vaixell s’asseguren que l’aigua no se l’emporta, que no es mou
d’allí. Fan servir diverses cordes per a impedir que la nau es separe del moll. Entre elles, les
llargues destaquen per donar la principal força d’amarre del vaixell. S’han de lligar com més lluny
possible, tensades en direccions contràries. Segons diuen, “el llarg de proa evitarà que el vaixell
es moga cap a popa i el llarg de popa evitarà que es moga cap a proa”.
L’acció política d’un moviment essencialment radical com l’antiespecista està lligada
principalment per un llarg de proa i altre de popa. És així perquè les persones que ho intentem
ens lliguem amb aquestes cordes psicològiques que es compensen l’una a l’altra. Encara pitjor:
la majoria de vegades que aconseguim deslligar-nos, sembla que ho fem només d’una banda i
acceptem les limitacions de l’altra. Ens movem tot restant al mateix lloc i, a més, a costa de
molts colps.
El llarg de proa lligat allà davant. És el del purisme ideològic que funciona tan bé sobre el paper.
Ens formem, ens dotem de informació i tanquem un cercle ideològic perfecte, sense cap aresta ni
fissura, que ens permet tindre resposta per a tot: això és antiespecista i allò ÉS ESPECISTA; els
matisos, les excepcions o els fets excepcionals desdibuixen el cercle teòric; qui no està a favor,
està en contra.
Amb el paraigües d’eixa teoria perfecta, ens volem construir un món a la nostra mida. Qui més
qui menys, totes les persones veganes acabem fartes del repertori de xorrades carnates, allò de
les proteïnes, els lleons de la selva i “que bo que està el pernil”. Totes tenim amargues històries
de la nostra convivència amb la família, les amistats o la gent del treball, i totes agraïm la trobada
d’espais segurs vegans i antiespecistes. Alguna gent començà al fòrum vegà Greenpeach, amb
aquells famosos debats per a gent del cercle, i tothom ha acabat al Facebook o al Twitter per a
mantenir relacions internes d’amor i odi on, per suposat, la Vegan Inquisition pot aparèixer en
qualsevol moment (aprofite per a saludar-la afectuosament).
Distints estats d’ànim carnata / antivegà. Del “graciós" a l’indignat.

2. Però tot està condicionat pel món del com, més enllà de les fortes muralles que protegeixen la
nostra teoria perfecta del què. L’etern Treblinka, la massacre permanent dels altres animals
justificada per la ideologia especista, està passant cada segon i moltes persones ens sentim
obligades a pensar en eixe com, no ens volem quedar en “la clau està en l’educació i en les
futures generacions”. És un territori immens i canviant que obliga a una exploració permanent
basada en objectius, en càlculs estimatius de forces, capacitats, disponibilitats, possibilitats…
Poden ser càlculs encertats o no; poden ser realitzables o no; poden valdre per a hui i no per a
demà, i poden a tornar a valdre després d’un any. És allò de l’estratègia i de la tàctica, que
també es defineixen millor sobre el paper que en la pràctica.
La maniobra d’amarre passa a lligar el llarg de
popa. D’eixa corda estira “l’altra gent” què,
en una definició ampla, és tota aquella per a
qui la lluita antiespecista no és prioritària. Pot
ser la gent del “jo no sóc animalista”, “els
humans primer” o “Gossets, gatets i bouets…
Ho dieu seriosament?”. I pot ser la gent del
tàctic “primer una cosa i després l’altra” o de
l’estratègic “quan s’aconseguisca la cosa, les
altres cauran pel seu propi pes”. La gent de
discursos on l’animalisme és perifèric en el
millor dels casos, quasi sempre molest, un pal
a les rodes del seu projecte, un desafiament,
una distracció, una heretgia… La gent amb la
que es suposa que t’has d’entendre dins de la
gran casa de l’esquerra, de les matrioixques 11
que han de generar el canvi real.
Per una banda, i si els teus passos et
converteixen en animalista dins d’una
organització política, la situació és molt
erosionant. Tornen les xorrades carnates de
sempre, dites i fins i tot escrites, fins i tot
publicades. Coneixes companyes i, sobre tot,
companys que et deixen clar que ni se
t’acudisca intentar imposar les teues estrafolàries idees, i que després et demanaran idees sobre
com “arribar a la gent” o com “ampliar l’abast del NOSTRE discurs”. A cada pas, caus més a
dins d’una realitat on velles estructures verticals basteixen, sovint escenifiquen, suposats espais
horitzontals que parasiten quan no, simplement, utilitzen com a disfressa, com a decorat pels
seus acords i pactes, pels seus estira i arronsa a la rebotiga. I la teua ingenuïtat se’t fa cada
vegada més perceptible, com un bony que et creix al front per un mal colp. Sents que el focus és
a unes mans que sempre mantindran la lluita antiespecista en la foscor.
Després està el diàleg amb les persones que tenen despatx, que ostenten càrrecs, que prenen
decisions polítiques, que són poder polític al govern o a l’oposició. No ho puc explicar millor que
amb l’exemple d’Algemesí i la idea genial d’esperar un canvi en les mentalitats respecte a la
tortura taurina, com qui espera un metro a Rafelbunyol després de les 9 de la nit. Per a qui no
agafarà mai un d’aquests combois, us diré que s’anuncien en freqüències de 40 o 50 minuts i
que, quan en falten uns 10 per a l’hora prevista d’arribada, la pugen un minut, i després altre, i
després altre, com si es tractara d’un horitzó inabastable i fins a aconseguir que l’arribada del tren
siga tot un esdeveniment. Doncs, en el cas d’Algemesí, la propera arribada del canvi de
mentalitats, previst per les genials mentalitats que volen esperar-la, es de 14 o 15 anys sense
comptar amb les possibles modificacions a l’estil del metro de Rafelbunyol.
La cosa sempre sol ser així. En el seu idioma, la frase es “mireu quina gran cosa aconseguirem, a
costa d’un titànic esforç que ens ha de comprometre a totes i tots”. El titànic esforç és que
callem i ho deixem tot en les seues mans, que esperem a que la cosa no ja no siga problema de
qui t’està parlant o, en el millor dels casos, a que la cosa canvie per ella mateixa, de tal manera
que posar-se les medalles d’eixe canvi ja no represente cap problema.
Animalisme.CAT, 17/02/2015, Matrioixca. Explotació animal dins de propostes ètiques, http://1
animalismecat.blogspot.com.es/2015/02/matrioixca-explotacio-animal-dins-de.html

3. Els llargs lliguen el vaixell per lògiques distintes a la seua, que és navegar. El de popa qüestiona
la navegació per inadequada, inapropiada, inoportuna, excessiva, desmesurada, impulsiva,
impossible. El de proa ho fa perquè navegar no és el mateix que arribar, perquè obliga a fer girs
de timó, seguir rutes que mai són en línia recta, evitar esculls i tempestes i fer escales, i tot sense
que l’arribada estiga garantida. Pel llarg de proa, la navegació és insuficient, transigent,
incoherent, mentidera, traïdora, estafant, derrotista, negacionista. Són lògiques diametralment
oposades que es compensen i garanteixen l’amarre.
Si, crec que ja ho he entès. Els i les que tiren de les llargues de proa i de popa (sobre tot, des del
meu punt de vista, els que tiren d’aquesta), ja s’ho faran. S’han de soltar les amarres.