historia de españa

1. TEMA 14-15.- EL FRANQUISME
II:
CREIXEMENT ECONÒMIC I
IMMOBILISME POLÍTIC (1959-75)
Història d’Espanya
2n de Batxillerat

2. TEMA 14-15.- ESPANYA SOTA EL
FRANQUISME (1959-75)
1. IMMOBILISME POLÍTIC I REFORMISME INSTITUCIONAL
2. CREIXEMENT ECONÒMIC. EL DESENVOLUPISME
3. LA SOCIETAT DELS ANYS 60
4. L’OPOSICIÓ POLÍTICA
5. LA CRISI FINAL DEL FRANQUISME

3. : REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME.
.1. El govern dels tecnòcrates.
.2. Les reformes legislatives I el triomf de l’immobilisme.
3.- La crisi final de la Dictadura (1973-1975)

4. Cap a 1957-1959 la situació del règim franquista i de l’Espanya del moment
Portaràn al dictador a realitzar alguns canvis. Per què?
El govern dels tecnòcrates.
Les famílies fundadores del règim estan envellint (carlins, falangistes, monàrquics i
Catòlics) i el manteniment de l’estructura autàrquica estan portant al país a un estrangulament
econòmic.
Tot Europa ha entrat en una etapa de creixement econòmic (des de 1949)
Finalment, Franco cedeix i el 1957 i 1959 realitza uns canvis en el govenr:
els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyen pes i canvien la política econòmica
(desarrollismo), amb èxit, però no canvien els característiques
dictatorials de la política del règim.

5. Els tecnòcrates persegueixen la introducció de millores que suposen progrés econòmic i
millores en l’administració, però sense canvis polítics (sense democràcia i amb repressió)
Qui són els tecnòcrates?
Membres de l’OPUS DEI
Buròcrates procedents del Movimiento o
de l’administració pública com Manuel
Fraga.
L’OPUS DEI és una organització
catòlica ultraconservadora que defensa:
*la propietat privada
*l`èxit econòmic i la lliure empresa;
*un catolicisme ultraconservador (que
permet enllaçar amb el franquisme)
*anticomunisme.
*Presenta una visió integrista del poder
polític: tot poder prové de Déu i això
implica que l'estat ha de ser
confessional i que no pot legislar sobre
determinades qüestions (avui serà el
divorci o l'avortament). En el fons hi ha
un clar rebuig a l'Estat posterior a la
Revolució Francesa que se basa en la
sobirania nacional
Partidaris de realitzar algunes
reformes dins de l’estructura
politica dictatorial per
aconseguir nous suports
socials .

6. Tots ells protegits per Luis
Carrero Blanco, un militar de la
línia dura, col.laborador de Franco
des de 1942

7. Lopez Bravo
Alberto Ullastres ministre de
comerç
Lopez Rodó comissari
del Plà de
Desenvolupament
Manuel Fraga ministre de
d'Informació i Turisme

8. Tots ells protegits per Luis
Carrero Blanco, un militar de la
línia dura, col.laborador de Franco
des de 1942

9. Conseqüència dels canvis:
I)La naturalesa, les intencions del règim i els poders del Dictador
són els mateixos que el 1936, però ara la identitat és diferent:
Franco se presentarà com l’impulsor del creixement econòmic i
del canvi social
III) Els èxits de la política econòmica dels tecnòcrates provoca que guanyen
importància i augmenten les tensions entre falangistes i tecnòcrates, arribant al seu
punt culminant amb el cas de corrupció Matesa (1968)
II)En els governs que van de 1957 a 1974 els catòlics tecnòcrates de l’Opus Dei dirigiran
l’economia, l’educació, la informació i la justícia, fins a arribar en 1969 a controlar
tot el govern, amb Carrero Blanco al seu cap (president del govern a partir de 1973).
Tanmateix, els tècnics no tenen poder polític en l’entramat franquista i depenen
de la protecció de Carrero

10. IV) Sorgirà, així, el BÚNKER FRANQUISTA,BÚNKER FRANQUISTA, format per:
La majoria de la cúpula militar i
De les forces de seguretat
La burocràcia del Movimiento
La Camarilla d’EL Pardo,
integrada per la dona de Franco,
el seu gendre, etc
Tots ells rebutgen el
reformisme
Dels 60 i defensen el règim com
si d’una fortalesa es tractara.
Tindràn una gran influència en
Franco en els darrers anys del
règim, 1973-75

13. Les reformes legislatives.
•La Llei de Premsa de Fraga (1966): supressió de la censura prèvia, però amb fortes multes
i suspensions a les publicacions que s’atrevien a criticar el règim o “ensenyar carn”
•La Llei Orgànica de l’Estat (1967, llei fonamental): és un intent de recapitular totes les lleis
fonamentals anteriors (aprovada en “referèndum”), amb molt poques novetats i que preveu
la separació del cap d’estat (Franco fins a la seua mort) i el president del govern (Carrero)
•Els principis fonamentals del Movimiento (1958) enforteix els poders de Franco dins
del partit únic que passa a nomenar-se Movimiento Nacional, com una mena de
comunió que abraçava les diferents tendències ideològiques de la dictadura, sense
concrecions ideològiques

14. La seu del Movimiento en els 70

15. •La Llei d’Educació (1970): reforma educativa des de la primària a la universitat, amb la
finalitat d’obrir el sistema socialment a tots i adaptar-lo a les noves necessitats (baby boom)
•S’aprova la Llei de Seguretat Social (1967), ampliant la cobertura social
(malaltia, jubilacions, viudetat), inici de la construcció de l’Estat del benestar
•Intent de revitalitzar els sindicats verticals amb una major
participació dels treballadors a través de la negociació col.lectiva dins del
mateix Sindicat Falangista. (infiltració de sindicats clandestins com CC.OO)
•S’inicia la negociació per a entrar en la CEE (actual Unió Europea) però es nega
Pel caràcter dictatorial del règim. S’aconsegueix un acord preferencial.

16. •La successió: Franco nomena a Joan Carles de Borbó el seu successor i aquest jura
els Principios del Movimiento Nacional i és nomenat “Príncep d’Espanya” (1969)

19. Els canvis econòmics i socials van fer que la població exigirà reformes polítiques i protes-
taren obrers i estudiants al carrer, però aquestes seran molt escasses i de maquillatge
Es crea el Tribunal d’Ordre Públic (TOP, 1963) com a tribunal civil per a
jutjar els delictes polítics, substituint els tribunals militars en aquests casos

20. 1. ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-73).
- Entre 1959 i 1973 l’economia espanyola viu un gran creixement per la seua
obertura a una Europa que creixa encara més que ella (sobretot) i a les pròpies
mesures dels tecnòcrates (en segon lloc).
- Claus del desenvolupament econòmic: l’obertura de l’economia a l’exterior
(arriben capitals estrangers a invertir), la disponibilitat de mà d’obra en la
indústria i els serveis (que emigra des del món rural), el fort creixement del
turisme i les remeses de divises dels emigrants a Europa.
. La virada de l’economia espanyola.
. Una industrialització accelerada.
. La reconversió de l’agricultura tradicional.
El progrés del sector terciari.
. La dependència de l’exterior.
Les limitacions de l’economia espanyola.

21. Davant les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’autarquia, des del 1957
predominaran els governs amb majoria de ministres tecnòcrates i de l’Opus Dei
L’objectiu d’aquests tècnics reformistes era trobar una eixida a
la greu situació econòmica i social sense qüestionar la dictadura
Causes del canvi de política econòmica: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya,
augment de la inflació, forts dèficits pressupostaris, pressió dels organisme internacionals,
augment de les protestes socials i necessitat d’unir-se al creixement econòmic europeu
Els orígens del canvi:

22. Al final de la Guerra de Liberación, la economía española tuvo que enfrentarse con el problema de su
reconstrucción, que se veía retardada en aquellos momentos por la insuficiencia de los recursos y los bajos
niveles de renta y ahorro, agravados por el desequilibrio de la capacidad productiva como consecuencia de la
contienda.
La guerra mundial y las repercusiones que trajo consigo aumentaron estas dificultades y cerraron gran parte
de los mercados y fuentes de aprovisionamiento normales, lo que motivó una serie de intervenciones
económicas al servicio de las tareas del abastecimiento y de la reconstrucción nacional. Sin embargo, a través
de estas etapas difíciles, España ha conocido un desarrollo sin precedente en su economía.
Gracias a ese rápido proceso, nuestra economía se ha modificado profundamente. Resueltos un sinfín de
problemas, hay que enfrentarse ahora con otros derivados, tanto del nivel de vida ya alcanzado, cuanto de la
evolución de la economía mundial, especialmente la de los países de Occidente, en cuyas organizaciones
económicas está integrada España.
Para ello son imprescindibles unas medidas de adaptación que, sin romper la continuidad de nuestro proceso
económico, aseguren un crecimiento de la producción respaldada por una política de ahorro y de ordenación
del gasto.
La solución que se pretende dar a aquellos problemas debe hacerse desde un planteamiento global y
panorámico de los mismos, de tal manera que ni la apertura de nuestra economía hacia el exterior, ni las
medidas de orden interno, produzcan efectos secundarios desfavorables. (sigue…)

23. (… sigue) Por otra parte, es necesario que la nueva ordenación económica esté dotada de la debida
flexibilidad para que sea susceptible de sufrir los reajustes necesarios y las revisiones oportunas a medida que
los aconseje la experiencia y los postulen las circunstancias.
Es este aspecto, el Decreto-ley que a continuación se articula establece la liberalización progresiva de la
importación de mercancías y paralelamente, la de su comercio interior; autoriza la convertibilidad de la peseta
y una regulación del mercado de divisas; faculta al Gobierno para modificar las tarifas de determinados
impuestos y al Ministerio de Hacienda para dictar normas acerca del volumen de créditos.
Es indudable que las medidas restrictivas de emergencia entrañaban un carácter transitorio. Superadas
aquellas circunstancias, ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa que permita colocar nuestra
economía en una situación de más amplia libertad, de acuerdo con las obligaciones asumidas por España
como miembro de pleno derecho de la O.E.C.E. La mayor flexibilidad económica que se establecerá
gradualmente no supone en ningún caso que el Estado abdique del derecho y de la obligación de vigilar y
fomentar el desarrollo económico del país. Por el contrario, esta función se podrá ejercer con mayor agilidad
suprimiendo intervenciones hoy innecesarias. La nueva etapa de nuestra vida comercial traerá sin duda
consigo una relación adecuada de costos y precios, de acuerdo con las circunstancias reales de la demanda y
la producción.
De este modo, se espera obtener la estabilidad interna y externa de nuestra economía, el equilibrio de la
balanza de pagos, el robustecimiento de la confianza en nuestro signo monetario y, en suma, la normalización
de nuestra vida económica.
Nueva Ordenación de la Economía española. (B.O.E. del 20 de julio de 1959).

24. El Plà d’Estabilització de 1959
L’objectiu era acabar amb l’intervencionisme estatal (autarquia) i liberalitzar l’economia
Tres eixos
d’actuació
Estabilitzar l’economia: menys despeses de l’estat, reforma fiscal
per recaptar més, pujada dels tipus d’interès, limitació del crèdit,
congelació salarial i control de la inflació
Liberalitzar l’economia interior: fi de la regulació de
preus i forta limitació de les intervencions estatals (reducció poder INI)
Liberalitzar el comerç exterior: tipus de canvi únic i devaluació de la pesseta
i reducció dels obstacles a l’entrada de productes i capitals estrangers
A canvi de les reformes, Espanya rep ajudes de l’exterior (préstecs) i s’incorpora als
mercats internacionals (exportacions), posant les bases del creixement econòmic

25. LÓPEZ RODÓ

26. S’aproven els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (1964-67, 1968-71 i 1971-75):
planificació de l’economia de caràcter indicatiu, centrada en la indústria i que tenien com a
objectius solucionar els problemes estructurals de la indústria espanyola i els desequilibris
econòmics regionals (creació de pols de desenvolupament a les zones més pobres)
Valoració: és un fracàs perquè les previsions dels plans rarament
es compliren i el creixement econòmic es deu més al creixement
general europeu i la inversió privada que a la planificació del govern

27. Renda per habitant
Any Ptes de 1964 Índex
1960 35.612 100
1962 44.528 125
1964 47.669 134
1967 52.453 147
1969 58.360 164
1971 61.483 173
1973 70.266 197

32. Aspectes més importants: liberalització de l’economia, obertura del país a l’exterior
(sols econòmicament, no política), construcció d’infraestructures (carreteres i
transports, refineries, xarxa elèctrica,...) i accés a productes bàsics (carbó, acer,...)
Creixement econòmic molt important

33. Una industrialització accelerada.
Entre 1959 i 1973 Espanya es modernitza econòmicament: passa de
ser un país fonamentalment rural a ser un país d’indústria i serveis
Creix molt el PIB i la renda anual (especialment fins 1966), i, amb ells, el consum privat:
es passa de consumir quasi exclusivament productes bàsics a productes industrials i serveis
Causes del
creixement
industrial
Liberalització, disponibilitat de mà d’obra barata i capitals acumulats en l’autar-
quia (bancs sobretot) i importació de noves tècniques de producció i tecnologia
Augment de la productivitat i a preus baixos
Augmenten molt les exportacions industrials,
que superen per primera vegada a les agrícoles
Es devalua la pesseta i se li posa un canvi fix únic per a atraure capitals
estrangers que invertisquen a Espanya i afavorir les exportacions
El creixement econòmic i les protestes dels obrers (il·legals) permeten que augmenten
els salaris i, amb ells, la demanda de béns de consum per part d’una nova classe mitjana
que no sols consumeix aliments i roba bàsica (vehicles, electrodomèstics, serveis,...)
Els sectors industrials més importants seran la química, l’energia, la siderúrgia, la construcció
naval i l’automòbil (baix nivell tecnològic i preus barats pels salaris baixos), concentrats a
Biscaia, Catalunya, Astúries, Madrid, corredor mediterrani, Sevilla, Cadis, Vigo o Valladolid

36. Increments de la producció
entre 1960 i 1975
Ferro industrial + 370%
Automòbils + 1753%
Vaixells + 1053%
Fibres artificials
i sintètiques + 289%

39. . La reconversió de l’agricultura tradicional.
L’agricultura tradicional entra en crisi i canvia totalment: cada vegada és menor el pes de
la producció agrària (el pes dels aliments en el consum baixa molt) i de la població agrària
(èxode rural: la població emigra cap a les ciutats industrials i turístiques de forma massiva)
L’eixida de mà d’obra cap a les ciutats fa que es produisca una concentració parcel·lària
i que els propietaris modernitzen l’agricultura (mecanització, adobs químics,...), la
qual cosa redueix encara més l’ocupació agrícola i potencia l’emigració cap a la ciutat
La millora de la renda de la població també fa que canvie els seus hàbits alimentaris
i demande productes de major riquesa alimentària i més cars (carn, llet, verdures,...)
Resultat: augment de la productivitat agrícola i canvi en la varietat de la producció agrària

42. El progrés del sector terciari.
Es produeix una terciarització de l’economia
Causes
Procés intens d’urbanització
Augment del comerç
Millora dels mitjans de transport i de comunicació
Boom del turisme (especialment)
La major riquesa dels europeus i les seues vacances pagades, el clima càlid, l’abundància
de platges i els preus barats faran créixer moltíssim el turisme, que es converteix en una
de les principals activitats econòmiques i que aporta moltes divises i riquesa al país
(a més de mostrar als espanyols la forma de vida europea, que es tractarà d’imitar)
Important augment del sector bancari i els seus beneficis, en part per la prohibició
d’entrada a la banca estrangera, que retardarà la modernització del sector
El comerç internacional augment molt i, per primera vegada, les exportacions
industrials superen les agrícoles, però el dèficit comercial serà molt alt (s’importa
molt més que s’exporta) i sols es compensarà amb els ingressos del turisme,
les inversions estrangeres i les remeses enviades pels emigrants

50. La dependència de l’exterior.
El creixement econòmic espanyol depèn absolutament de l’exterior: sense les
importacions de tecnologia, els ingressos per turisme, les remeses dels emigrants
i la inversió estrangera no haguera estat possible el miracle econòmic espanyol
Les importacions de tecnologia estrangera van ser claus per augmentar la productivitat
Per a pagar eixa tecnologia i equilibrar la balança comercial es va utilitzar els diners que
invertiren empreses estrangeres que s’instal·len a Espanya, els ingressos que generava tot
el turisme i els diners enviats pels emigrants en Europa
Europa absorbeix la mà d’obra excedentària d’Espanya, que es veu obligada
a emigrar fora del país per a guanyar-se la vida: així Europa evita que
augmente l’atur, la pobresa i la conflictivitat social a Espanya

53. Les limitacions de l’economia espanyola.
La renda per habitant a Espanya era molt inferior a l’europea (→ menor consum)
Forta inflació a causa d’una oferta insuficient de productes agraris (fins 1966), la rigidesa
de l’oferta en els serveis (escassa competència) i la política monetària expansiva
Poca creació d’ocupació: mecanització industrial i reducció de l’ocupació agrària
→ mentre l’emigració a l’estranger continua, la taxa d’atur serà baixa; però quan
es talle per la crisi del petroli de 1973 (retorn d’emigrants), l’atur pujarà moltíssim
Avanç limitat de les indústries tecnològiques des de 1966 →
pèrdua de competitivitat i dependència de la tecnologia estrangera
Sistema financer limitat per la falta de competència entre els
bancs → dependència de les inversions de capital estranger
L’economia espanyola continua tenint unes bases febles i tots aquests problemes
faran que l’impacte de la crisi del petroli de 1973 siga molt fort en l’economia
espanyola i tarde més de deu anys en recuperar-se
Augmenten les diferències regionals: creixen les zones industrials i turístiques
(Catalunya, Madrid, País Basc, Navarra, València, illes), mentre les zones
d’agricultura de secà perden població (emigració interior i exterior)

54. Diferències respecte d’Europa
eren encara molt grans
Les limitacions del creixement:
Mà d’obra barata i atractiva pel
capital estranger (no hi ha
sindicats) L’emigració a Europa reduí l’atur
L’aportació del turisme
L’aportació del règim es va
limitar al Plà de 1959. La resta
dels factors del creixement eren
aliens a Espanya i es
relacionaven amb la dinàmica
de creixement mundial que
arriba fins a 1973

60. CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL.
. L’augment de la població.
. Els moviments migratoris.
Els canvis en l’estructura social.
. Les noves pautes socials i culturals.

61. . L’augment de la població.
Fort augment demogràfic del baby boom: de 30’4 milions (1960) a 35’8 milions (1975)
Causes
Natalitat elevada (millors condicions de vida)
Descens de la mortalitat (especialment la infantil per les millores sanitàries)
Augment de l’esperança de vida (fins els 70-76 anys)
Es fa una política natalista que manté alta la taxa de fecunditat (2’8 fills per dona)
Composició per edats: augmenta el percentatge de població jove (boom demogràfic)
i de població vella (augment de l’esperança de vida), en detriment de l’adulta

65. Els moviments migratoris.
Es creen molts llocs de treball, però no suficients per
a tots, de manera que molts emigren a l’estranger
Entre 1962 i 1973 més d’1.300.000 espanyols han d’emigrar a buscar-se la
vida a altres països més rics: fonamentalment a França, Alemanya i Suïssa
L’emigració interior (èxode rural) encara és major: quatre milions de persones canvien de
lloc de residència, des de les regions agrícoles més pobres (les dues Castelles, Galícia,
Andalusia i Extremadura) cap a les zones de major creixement industrial i de serveis
(Catalunya, País Basc, Madrid i Com.Valenciana concentren cada vegada més població
i riquesa, encara que no per càpita i molta gent viu en males condicions)

70. Els canvis en l’estructura social.
El creixement econòmic provoca un canvi social profund: d’una societat rural es passa a una
societat urbana (èxode rural) que avança cap a una societat europea de consum moderna
Procés d’urbanització: les ciutats creixen moltíssim, en especial les seues
perifèries, arribant-se a un 65% de població urbana en 1975 (èxode rural)
Canvis en l’estructura
socio-professional
de la població
Augmenta molt el nombre de treballadors en general
Augmenta especialment el proletariat industrial urbà, que
s’associa en un nou sindicalisme il·legal al marge dels
sindicats verticals per a reivindicar millores i llibertats, ben
diferent del caràcter revolucionari dels anys 30
Fort augment de les “classes mitjanes”, que
demanen canvis en el país i la seua política
Menor importància de la població rural,
especialment els jornalers agrícoles

75. Les noves pautes socials i culturals.
Canvien els pautes culturals i socials (lentament): naix una nova societat de
classes mitjanes i proletariat industrial que demanda canvis polítics i socials
Augmenta la població escolaritzada, disminueix l’analfabetisme i les classes mitjanes
arriben a la universitat: el govern ha de reaccionar amb una nova llei educativa (1970)
i més inversions per a acollir en el sistema aquesta esllavissada estudiantil
Major importància de la universitat: més alumnes de noves classes socials i
protestes estudiantils (i d’alguns professors) demanant llibertat i democràcia
Canvis en la família: major força de la família nuclear, més mobilitat, els fills s’independitzen
joves (reclamen més independència dels pares) i lenta incorporació de la dona a les activitats
educatives i productives (continua marginada per la societat masclista i el sistema franquista)
Societat de consum: el progrés material en el consum (electrodomèstics, cotxes, vacances,...)
i el canvi en les mentalitats (música pop i rock, televisió, influència del turisme,...)
L’obertura de l’església al poble des del concili Vaticà II: major importància de les
bases front a la jerarquia, crítiques al franquisme (els rectors “rojos”), secularització,...

77. Cotxes per 1000 habitants
Any
1960.................19
1970.................109
1975.................195

80. El règim franquista s’afebleix cada vegada més des del punt de vista ideològic:
els canvis econòmics i socials demanden llibertat i democràcia cada vegada més
Franco sembla un residu del passat, totalment contradictoria amb una societat
cada cop més moderna

82. 4. CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA.
. Els moviments socials d’oposició.
. L’oposició política.

83. Els moviments socials d’oposició (I).
Els canvis econòmics i socials fan nàixer una nova oposició al règim franquista (que no havia
viscut la guerra directament): la classe obrera a les indústries, les classes mitjanes i
la nova burgesia que demanen democràcia i
una oposició intel·lectual més agressiva a les universitats
La Llei de Convenis Col·lectius de contemplava l’elecció d’enllaços sindicals
per part dels treballadors per a negociar amb els patrons, dins del sindicat vertical
CCOO (nou sindicat fundat per comunistes i col.lectius catòlics de base)
aprofita la llei per a infiltrar-se en el sindicat
vertical i negociar amb els patrons, combinant vagues (acció il·legal) amb accions legals
Junt a CCOO trobem altres sindicats clandestins com UGT, USO i HOAC

84. Aquests sindicats protagonitzaran una conflictivitat social cada vegada major, demanant
millores laborals i salarials, però també un canvi polític, i tindran el recolzament de
partits polítics clandestins (PCE sobretot), universitaris i el sector progressista de l’església

88. Els moviments socials d’oposició (II).
El moviment estudiantil també protagonitzarà protestes contínues des de 1956, amb
nous sindicats estudiantils clandestins formats ja per joves que no havien viscut
la Guerra Civil i que s’oposen al Sindicato Español Universitario (SEU, falangista)

89. Joan XXIII
1958-63
Pau VI
1963-77
Vicente Enrique Tarancón
L’oposició dins de la pròpia església catòlica és cada vegada major: part de la jerarquia
(Tarancón, abat de Montserrat), església catalana i basca (nacionalisme), organitzacions
obreres catòliques (JOC, HOAC), capellans antifranquistesde base,...
La secularització de la societat espanyola (anys 60), el concili Vaticà II hi tenen a vore
El Cardenal Tarancón dirigeix l’Església espanyola amb una majoria partidaria de
la reconciliació nacional .

90. Les protestes arriben a l’exèrcit: es forma la clandestina Unión Militar Democràtica (UMD)

93. La conflictivitat laboral (vagues il·legals) i les manifestacions massives als carrers no pararan
d’augmentar fins el final del règim, amb la repressió i l’estat d’excepció com a resposta

94. L’oposició política (I).
Als anys ’60 es desenvolupa de forma clandestina a l’interior del país (no sols a l’exili) una
oposició política al règim franquista, tant d’esquerra com de dreta liberal democràtica
El PCE i el PSOE, organitzats a l’exili, comencen a organitzar-se a l’interior del país
El PCE, que no havia desaparegut mai dins d’Espanya, serà el partit més fort
de l’oposició, dirigint des de l’exili (Santiago Carrillo), organitzant l’oposició
i infiltrant-se en organitzacions com CCOO, d’estudiants, de veïns,...
Des de 1956 abandona la lluita armada i aposta per la reconciliació nacional i accions
Massives de protesta per a enderrocar el règim

95. A l’esquerra del PCE apareixen partits maoistes, trotskistes i comunistes radicals, alguns
d’ells propugnant el terrorisme contra el règim i el sistema (el FRAP i els GRAPO)

96. El PSOE, menys fort que el PCE, es reorganitzarà a l’interior (junt a UGT) i,
finalment, els dirigents joves de dins d’Espanya, amb Felipe González al front,
es faran amb el control del partit al Congrés de Suresnes (1973)

97. 4.2. L’oposició política (II).
Es recomposen els
partits nacionalistes
Al País Basc la resistència l’organitza, des de 1959,
ETA, amb activitats terroristes. El primer atemptat mortal
es produeix el 1968. Combinava el nacionalisme basc
amb les idees de l’extrema esquerra del Ché i d’altres
grups guerrillers dels 60 i 70. El règim respon amb
repressió i estats d’excepció.
A Catalunya, a ERC es suma el nacionalisme de centre-dreta
de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de
dretes d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC)

98. A la dreta es funden diferents partits demòcrata-cristians
i liberals democràtics, amb poca força social

99. Oposició social i política anys 70
Les noves classes mitges
urbanes
El PCE esdevé principal grup
polític opositor
El nou moviment obrer i les
CC.OO
El moviment estudiantil
L’Església s’allunya del règim i
proclama la reconciliació (1971)
La gran empresa i el capital
espanyol entén que Europa és
el futur i el terror del
franquisme no li resulta útil

100. 5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (I).
El canvi econòmic, social i cultural no podia ser afrontat per un règim que es negava a atendre
les noves reivindicacions i sols sabia que reprimir → crisi final del règim franquista (1973-75)
La crisi final (i la transició democràtica) comença amb l’assassinat
de Carrero Blanco per ETA el 20 de desembre del 1973
Carrero era l’encarregat de mantenir les essències franquistes en la monarquia
De Joan Carles I. La seua mort deixava moltes incògnites en el futur

103. Tanmateix, tot això no satisfa a l’oposició política ni als ultres i torna el terror
institucional, els estats d’excepció i les execucions com la de Puig Antich (1974)
I les de 1975 (FRAP i ETA)
Franco, acaba cedint a les pressions de la Camarilla d’El Pardo i nomena a l’ultra
Arias Navarro, qui pràcticament liquida als tecnòcrates i redueix la influència del
reformisme
Arias Navarro, conscient de la crisi del règim, en febrer de 1974,
es mostra oberturista i promet pluralisme polític (llei d’associacions polítiques),
elecció democràtica d’alcaldes i diputacions i reformes sindicals
Els ministres oberturistes dimiteixen (1974) i la violència feixista torna al carrer
amb bandes ultres al carrer com ara Fuerza Nueva o
Guerrilleros de Cristo Rey

107. 5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (II).
L’oposició s’organitza
cada vegada millor
Els partits catalans havien creat l’Assemblea de Catalunya
El PCE forma la Junta Democràtica, junt a CCOO, monàrquics,
grups d’extrema esquerra, carlins demòcrates, alguns socialistes
El PSOE la Plataforma de Convergència Democràtica,
amb UGT, PNB, maoistes, demòcrates de centre,...
Tots demanen l’amnistia als presos polítics, llibertat política i sindical i democràcia plena
Continua la repressió amb Franco molt malalt en 1975: nova llei antiterrorista molt
repressiva i condemnes a mort a membres d’ETA i del FRAP i a anarquistes (Puig Antich)
Augmenten les protestes al carrer i les protestes internacionals contra el règim franquista
A Portugal triomfa la “revolució dels clavells” contra la dictadura → influència en Espanya

111. 5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (III).
El problema
del Sàhara
Davant la lluita armada del Front Polisari demanant la
independència del Sàhara, Espanya opta per acceptar la
descolonització amb un referèndum d’autodeterminació
Marroc, per a fer-se amb el Sàhara, organitza la Marxa Verda:
invasió pacífica per part de civils marroquins del territori del Sàhara
Espanya fuig del Sàhara i el deixa en mans de Marroc i Mauritània,
encetant un conflicte entre el Front Polisari i el Marroc que arriba fins a hui
Franco mor el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia, deixant un país en crisi:
l’expressió “lligat i ben lligat” fent referència a tranquil·la successió i continuïtat del règim
franquista amb Joan Carles I no és més que una il·lusió sense fonament del mateix franquisme