2. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• A partir del final de la dècada dels 50 l’economia
espanyola va créixer a un ritme extraordinari.
Aquest creixement es va mantenir fins a la crisi
del petroli del 1973. Espanya s’integra dins el
grup d’estats industrialitzats d’Europa.
• Les causes cal trobar-les en:
- la bona conjuntura econòmica internacional,
- el foment de la industrialització i, especialment,
- l’obertura econòmica del règim.
3. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• La sortida oficial de l’autarquia econòmica va arribar l’any
1959 amb el Pla d’Estabilització. Aquest pla va ser imposat
pels organismes internacionals a canvi dels ajuts econòmics
rebuts per l’Estat i l’admissió en l’ONU.
• El pla consistia en liberalitzar l’economia espanyola. L’Estat
deixaria de fixar els preus i els salaris i donaria força
llibertat econòmica a les empreses. S’eliminarien les traves
a les importacions i exportacions.
• Això sí, l’Estat continuaria intervenint en sectors claus com
la banca, les energies, els transports o la Telefònica.
• Altres mesures del Pla d’Estabilització eren la reducció de la
despesa pública o la devaluació de la pesseta (per afavorir
les exportacions).
4. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Cal afegir els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social
(1963). Es van fer tres amb caràcter quatriennal (1964-67; 1968-
71; 1971-74).
• Consistien en impulsar la indústria amb diners públics (rebuts
amb préstecs estrangers a baix interès). Es van edificar polígons
industrials a zones poc industrialitzades del país i es van fer plans
per millorar la productivitat i la competitivitat industrial.
• Els objectius dels plans no es van complir gairebé mai i els seus
efectes van ser més aviat pobres.
• Per tant, les claus de l’èxit de la indústria espanyola als anys 60
cal trobar-les en la fabricació a baix cost de productes destinats
a l’exportació gràcies a la mà d’obra barata, la manca de
llibertats sindicals i la feblesa de la moneda espanyola (la
pesseta).
5. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Una altre aspecte clau va ser ajustar l’equilibri de la
balança comercial. Espanya continuava important més
productes dels que aconseguia exportar, però va
aconseguir obtenir altres fonts d’entrada de divises
(moneda estrangera): el turisme, la inversió estrangera
i les remeses de diners que enviaven els emigrants
espanyols a l’estranger.
• El creixement del PIB (“Producte Interior Brut”, o
riquesa mitjana dels espanyols) va ser espectacular.
• Neix, per primer cop a la història, una classe mitjana
espanyola que podia comprar un pis, un cotxe i uns
quants electrodomèstics (nevera, televisor i rentadora).
6. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Encara que el PIB de les zones més endarrerides del país
(Extremadura, Múrcia, Galícia...) va pujar força, Catalunya
continuava sent el motor econòmic d’Espanya. Una quarta
part de la indústria espanyola estava a Catalunya, amb una
cinquena part de la riquesa econòmica de l’estat.
• Durant aquests anys, la indústria catalana es va
diversificar. El sector tèxtil va passar a ocupar només un
13% de la producció, en front del metall del Baix
Llobregat, les arts gràfiques del Barcelonès o la
petroquímica de Tarragona.
• El sector terciari (serveis) va passar a ser el més important
de Catalunya gràcies al desenvolupament del comerç, els
transports, l’administració i la banca.
7. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
Distribució dels sectors
econòmics a Catalunya (1970)
Primari
(4%)
Secundari
(41%)
Terciari
(55%)
ACTIVITAT ECONÒMICA DE LA
POBLACIÓ CATALANA (1955-1975)
Anys Milers
d’actius
Taxa
d’activitat
Taxa
d’atur
1955
1960
1964
1969
1973
1975
2011
1.534
1.645
1.865
2.035
2.206
2.256
3.777
43,4%
42,3%
42,2%
40,9%
40,7%
39,9%
62,5%
1,1%
1%
1,1%
1,1%
1,5%
3,1%
22,2%
8. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• El creixement econòmic no va ser homogeni a
tota Catalunya. Un 75% de la població vivia a
Barcelona i rodalies, on es generava un 80% del
PIB català. Vivien 2,5 milions de persones a l’àrea
metropolitana de Barcelona l’any 1960; ja eren
3,5 milions en 1970.
• Una de les conseqüències d’aquest augment de
població va ser l’expansió de la construcció. Una
altra conseqüència va ser el despoblament
progressiu del camp català, per la immigració
massiva de joves cap a la ciutat.
9. Apartat 1: “Els feliços anys 60”
• Però no tot van ser bones notícies, a nivell
econòmic. Els problemes de l’economia
espanyola en aquestes dates eren:
- Inflació: pujada constant dels preus degut a
l’augment de les importacions i la debilitat de
la pesseta.
- Indústria tecnològicament endarrerida. Els
productes espanyols eren barats, però de
mala qualitat.
10. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• El canvi social més important que va viure
Espanya a la dècada dels 60 va ser la pèrdua
d’importància de l’agricultura i la vida rural en
front de la vida urbana, vinculada a la indústria i
els serveis, gràcies al desenvolupament econòmic
descrit a l’apartat anterior.
11. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• “Èxode rural”: centenars de milers d’espanyols van
abandonar els pobles per instal·lar-se a la ciutat. Les causes
van ser:
- Desig de millorar la “qualitat de vida”, doncs a la ciutat hi
ha més infraestructures (hospitals, transports, escoles i
universitats...); hi ha més feina i una renda per càpita
(riquesa) més alta.
- La mecanització del camp es va completar als anys 60,
deixant a molts joves sense feina. També es van
generalitzar els adobs químics, que feien augmentar la
productivitat.
- Augment de la població: l’excés demogràfic rural va ser
absorbit per la ciutat.
12. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• La taxa de mortalitat continuava baixant (es va recuperar
després del parèntesi de la guerra civil) i la taxa de natalitat
es va mantenir força alta. Per tant, la població va créixer
molt, especialment al camp, on la gent tenia més fills.
• Des de 1962 fins el 1973, 4 milions de persones (d’un total
de 30 milions d’espanyols) van emigrar a la ciutat. La
majoria provenien de les regions més rurals:
Andalusia, Extremadura, Galícia i les dues castelles.
• Les regions que van rebre aquests joves van ser
Catalunya, País Basc i València (les zones més
industrialitzades) i Madrid (la capital). Catalunya va passar
de 3,9 milions d’habitants l’any 1960 a 5,7 el 1975.
13. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• Aquests moviments migratoris interns van provocar
desequilibris:
- El país va quedar dividit entre l’Espanya rica i
industrialitzada (Catalunya, Llevant, Balears, costa
cantàbrica i Madrid) i l’Espanya pobre, rural i amb poca
població (Centre, sud, Canàries i Galícia).
- A les grans ciutats comencen a proliferar barris perifèrics
on vivien aquests immigrants. A Catalunya trobem els
exemples d’alguns barris de Barcelona, Badalona, Santa
Coloma de Gramenet, Rubí, Terrassa, Sabadell, Cornellà,
Salt, Reus, Tarragona, etc. En aquests barris no existien
escoles, no arribava el transport públic, els carrers no
estaven asfaltats, no existia l’enllumenat i, a vegades,
tampoc havia aigua corrent, electricitat o telèfon.
14. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
EVOLUCIÓ DE LES VARIABLES DEMOGRÀFIQUES A ESPANYA
Any Natalitat
(naixements per
cada mil habitants)
Mortalitat
(morts per cada mil
habitants)
Creixement natural*
1900
1910
1920
1930
1940
1950
1960
1970
1980
33,8
32,6
29,3
28,5
24,3
20
21,6
19,7
15,2
28,3
23
23,2
17,5
16,5
19,8
8,6
8,5
7,7
5,5
9,6
6,1
10,7
7,8
9,2
13
11,2
7,5
*El creixement natural és la diferència entre la natalitat i la mortalitat. Si és positiu, la població creix.
15. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
Províncies immigrants
Províncies emigrants
Més del 20% de la població
Entre un 10 i un 20%
Menys del 10%
Menys del 10% de la població
Entre el 10 i el 20%
Més del 20%
16. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
El 15 de setembre de 1962, quan els periodistes encara sabien escriure, es va produir la
gran inundació de Terrassa i bona part del Vallès Occidental (Rubí, Sabadell...). Van morir més
de 1.000 persones, la majoria immigrants d’origen andalús o extremeny que vivien als barris
pobres i urbanísticament anàrquics d’aquestes ciutats industrials.
17. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• No només es van produir moviments migratoris interns, molts
homes joves van emigrar a l’estranger. Aquesta emigració exterior
es va caracteritzar per:
- Els emigrants eren de les mateixes zones rurals que van enviar
emigrants a les ciutats espanyoles (Galícia, Canàries, Andalusia,
Castella o Extremadura).
- El destí van ser les ciutats industrialitzades d’Alemanya, Suïssa i
França (també Regne Unit, Itàlia o Bèlgica).
- Es van signar pactes entre el govern de Franco i aquests estats
europeus que afavorien aquestes migracions. Europa necessitava
mà d’obra barata espanyola i l’economia espanyola s’enriquia amb
l’enviament de divises (moneda estrangera) gràcies a les
transferències que feien aquests immigrants als seus familiars.
- Espanya va perdre, entre 1960 i 1975, 1,3 milions de persones en
aquestes migracions. Molts van tornar anys més tard.
18. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
Cartell de la pel·lícula espanyola ¡Vente a
Alemania, Pepe! (1971). El film animava
als homes espanyols a emigrar a l’estranger,
on serien rebuts per desinhibides dones
germàniques.
19. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
• Amb l’increment de població urbana es produeix l’adveniment de
l’anomenada societat de consum.
• Les famílies tenien més diners per comprar: les feines a la indústria, o a
molts serveis, es pagaven millor que la feina al camp; a més, es va
popularitzar el pagament a termini mitjançant préstecs al consum. El
cinema de Hollywood i la publicitat animaven a seguir aquest model de
vida consumista.
• Tot això va disparar les vendes d’electrodomèstics (nevera, rentadora,
televisor), d’automòbils (especialment del SEAT 600), de roba i
sabates, de perruqueria, d’oci (música, cinema, turisme interior), etc.
• L’arribada de milers de turistes europeus (francesos, suecs,
alemanys...) a les platges espanyoles va comportar l’observació d’un
estil de vida menys moralista i més hedonista que, els espanyols dels
60, van voler imitar. El turisme va ser un dels principals motors del
creixement econòmic espanyol de la dècada dels 60.
20. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
El mític 600
La televisió es converteix en la gran
distracció de les famílies espanyoles
Famílies més nombroses que aquesta cabien
sense problemes en un 600. Això sí, cada pocs
kilòmetres s’havia de parar perquè el motor, i
els ànims, s’escalfaven.
Un dels espectacles més seguits a la tele dels
60 i els 70 era el “Festival d’Eurovisión” de la
cançó. Molt més important que guanyar un
Mundial de futbol va ser la victòria de Massiel
de l’any 1968.
21. Apartat 2:
“Canvis socials i modernització”
Fotograma de la pel·lícula rodada a Marbella
El turismo es un gran Invento (1968) de Pedro
Lazaga, amb José Luis López Vázquez.
Des de llavors, l’objectiu de tot home
espanyol a l’estiu era lligar amb una “sueca”.
Es calcula que unes 900 dones d’aquest país van
quedar embarassades d’homes espanyols.
22. Apartat 3: “La persistència del règim”
• El règim franquista va obrir-se a l’exterior i es va
modernitzar, com hem vist, en molts aspectes, però
no es va democratitzar.
• La voluntat de Franco era no canviar res, però els
compromisos amb els EUA i els canvis socials i
econòmics provocaren la necessitat de reformar lleis
i institucions.
• A dins el règim van començar les discrepàncies entre
els tecnòcrates de l’Opus Dei i els falangistes, com el
Ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga
Iribarne, o José Solís Ruiz, Ministre del
“Movimiento”.
23. Apartat 3: “La persistència del règim”
• Els falangistes eren “reformistes” o “aperturistes”; volien
reforçar el paper de les institucions del “Movimiento
Nacional” per fer augmentar la participació del poble
espanyol en política, mitjançant el concepte de
“democràcia orgànica”. Solís Ruiz va voler potenciar el
sindicat vertical permetent que tots els treballadors
poguessin participar en les eleccions sindicals (1966). Altra
mesura va ser la “Llei de Premsa” (1966) de Fraga Iribarne,
que acabava amb la censura prèvia als mitjans de
comunicació, cosa que va molestar a l’Església.
• L’any 1967 es va aprovar la “Llei Orgànica”, que volia dotar
d’un aire més democràtic a les institucions del
“Movimiento”. També es va decretar aquest any la llibertat
religiosa.
24. Apartat 3: “La persistència del règim”
Manuel Fraga Iribarne (1922-2012) José Solís Ruiz, “el somriure del règim”
Fraga ha sigut el polític espanyol més resistent
del segle XX: ministre franquista, líder de la
dreta durant la Transició i President de la
Comunitat de Galícia a la vellesa. A la foto el veiem
demostrant que la bomba nuclear nord-americana que va caure a la platja de Palomares
(Almeria) en 1966 no suposava cap perill per a la població.
25. Apartat 3: “La persistència del règim”
• En front de la postura més “reformista” dels falangistes, es trobaven
els tecnòcrates, la majoria vinculats a l’Opus Dei, considerats
“immobilistes”. Estaven liderats pel Ministre de Presidència Luis
Carrero Blanco i el seu secretari, el català Laureano López Rodó.
Dins d’aquest grup figurava també l’alcalde de Barcelona, Josep
Maria Porcioles.
• Els tecnòcrates volien centrar la política en el creixement econòmic,
per damunt de les reformes polítiques. Eren partidaris del
“desarrollismo”, que apropava al règim al lliure mercat i l’allunyava
de la democràcia.
• Els tecnòcrates van aconseguir el “govern monocolor”, és a dir,
expulsar els falangistes del govern l’any 1969.
• La primera mesura (1969) va ser convèncer a Franco (de 77 anys)
per que designés al príncep Joan Carles de Borbó, net de l’últim rei
Alfons XIII, com a successor del “Caudillo”.
26. Apartat 3: “La persistència del règim”
Laureano López Rodó,
Ministre d’Afers Exteriors.
Josep Maria Porcioles,
alcalde de Barcelona (1957-1973)
Aquests dos polítics són un bon exemple de que els catalans van tenir un paper destacat al
règim franquista. La dictadura de Franco va impulsar l’economia i la industrialització de
Catalunya. A la segona foto, imatge de la visita de Franco a Barcelona de l’any 1970, on podem
apreciar que no tots els catalans eren antifranquistes, com ara ens volen fer creure els
burgesos nacionalistes que, no fa tants anys, recolzaven la dictadura i parlaven en castellà.
27. Apartat 3: “La persistència del règim”
• A la dècada dels 70, amb els governs dels
tecnòcrates, s’imposa l’immobilisme:
- Es va paralitzar el projecte que pretenia
legalitzar les agrupacions polítiques i
- la “Llei Sindical” (1971) no va suposar cap
millora per a la llibertat dels treballadors.
- L’únic “avenç” va ser la “Llei d’Educació”
(1970), que va fer obligatori l’ensenyament
fins els 14 anys.
28. Apartat 3: “La persistència del règim”
• Un escàndol de corrupció econòmica que es va fer públic
l’any 1969 (el “Cas Matesa”) va fer créixer el malestar
contra la dictadura. Per desviar l’atenció d’aquest
escàndol, i per evitar protestes i peticions de democràcia, el
règim va contestar amb una demostració de força.
L’enduriment de la repressió es va fer palès amb les
següents mesures:
- Es va declarar l’estat d’excepció (supressió temporal de
qualsevol dret i llibertat per ordre de l’Exèrcit) en dos
moments (1969 i 1970), per esclafar les protestes als
carrers.
- Es va fer un consell de guerra a Burgos (1970) a 16
militants d’ETA que van ser condemnats a mort. Això
sí, Franco va fer marxa enrere per les pressions
internacionals i va exercir el “dret de gràcia”, evitant la mort
dels etarres.
29. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• L’Església va canviar la seva visió de la dictadura
franquista durant el Concili Vaticà II (1959). El
nou Papa, Joan XXIII, era més progressista que el
seu predecessor Pius XII; l’Església ara es
preocupava per la justícia social.
• L’abat Escarré va liderar l’oposició catalana a
Franco d’una part de l’Església.
• El fet més significatiu va ser la protesta de
capellans de Barcelona en contra de les tortures
policials (1966).
30. Apartat 4: “Els opositors del règim”
El Papa Pius XII (1939-1958) El Papa Joan XXIII (1958-1963)
Pius XII es va caracteritzar pel seu
rebuig al comunisme en mig de la
“Guerra Freda”, per tant va trobar en
la figura de Franco un aliat. Junts, van
signar el Concordat del 1953.
Per contra, Joan XXIII va impulsar el
“Concili Vaticà II” (1962) on pregonava
que l’Església havia de preocupar-se per
la justícia social i es va desmarcar de la
Dictadura franquista.
31. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• A la dècada dels 60 apareix un moviment cívic catalanista que
va reivindicar i potenciar l’ús de la llengua catalana.
- Editorials de llibres en català, com Edicions 62.
- Revistes en català, amb el consentiment del règim, com Serra
d’Or.
- Entitats culturals catalanistes, com Òmnium cultural, o el
projecte d’Enciclopèdia Catalana.
- Moviment de l’anomenada “Nova Cançó” (Maria del Mar Bonet,
Raimon, Lluís Llach, Serrat...).
- Foment de l’excursionisme, molt vinculat al catalanisme polític.
- Entitats de renovació pedagògica, com Rosa Sensat.
- Associacions de castellers o d’aficionats a la sardana.
- Vinculació política del F.C.Barcelona, “més que un club”.
32. Apartat 4: “Els opositors del règim”
El còmic infantil en català
Cavall Fort (1961)
El valencià Raimon cantant “Al vent”
davant d’un públic estudiantil
33. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• A part d’aquests moviments religiosos i culturals, cal afegir
que a la dècada dels 60 torna aparèixer una oposició
política a la dictadura.
• El principal focus va ser la conflictivitat obrera:
- Marcelino Camacho va crear en 1964 el sindicat comunista
Comissions Obreres (CC.OO.), adaptat perfectament a
l’estructura del règim (els treballadors s’afiliaven en secret
però participaven al sindicat vertical).
- Els treballadors van fer vagues laborals (reivindicant
millores salarials i de condicions de treball) i polítiques
(llibertat sindical, democràcia) arreu d’Espanya.
- El règim va contestar amb la violència policial dels
“grisos”, detencions, tortures i acomiadaments.
34. Apartat 4: “Els opositors del règim”
Francisco Téllez, obrer de Santa Coloma de
Gramenet, va ser torturat per la policia del règim
l’any 1976
Marcelino Camacho, fundador
de CC.OO. i diputat pel PCE
35. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• Un altre focus de lluita política van ser les revoltes
estudiantils dels joves universitaris, la majoria de
classe alta, demanant llibertats polítiques. Els
estudiants van crear el Sindicat Democràtic
d’Estudiants (1966).
• Cal destacar també el creixement d’un fort moviment
veïnal als barris de la perifèria de Barcelona on
s’havien instal·lat els immigrants. Aquests barris
estaven mancats de serveis bàsics i, a partir dels anys
70, es van crear associacions de veïns que van
reclamar una major inversió pública: escoles,
ambulatoris, fanals, autobusos, carrers asfaltats, etc.
37. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• L’oposició política més important va arribar des del País
Basc amb l’aparició d’ETA en 1959. Altres exemples són:
- El comunisme va rebrotar al voltant del PCE (Partit
Comunista d’Espanya) i del PSUC (Partit Socialista
Unificat de Catalunya).
- El PSOE va quedar dividit entre el sector d’exiliats, més
moderats, i el dels militants de l’interior, més radicals i
propers al marxisme.
- Tots aquests grups eren il·legals però tenien un ampli
suport i actuaven des de la clandestinitat.
38. Apartat 4: “Els opositors del règim”
• Alguns sectors moderats, o fins i tot vinculats
al franquisme, van reclamar obertament la
necessitat de democratitzar el país.
• Alguns d’ells es van reunir a Munic (1962) per
demanar democràcia i l’adhesió d’Espanya a la
CEE (Comunitat Econòmica Europea).
• Franco va considerar aquesta reunió com un
“contubernio”.
39. Apartat 4: “Els opositors del règim”
ETA (Euskadi ta Askatasuna), -País Basc i Llibertat-, va ser
creada en 1959 per un grup de dissidents del PNB (Partit
Nacionalista Basc). És un grup armat, independentista i
marxista-leninista. Degut a la seva lluita contra el règim
de Franco, ETA va rebre el suport d’una bona part de la població
basca. Amb la fi de la dictadura, i amb l’onada d’atemptats amb
bombes dels anys 80, ETA va anar perdent suport popular,
quedant reduïda a “banda terrorista” als mitjans de comunicació
internacionals.
El logo d’ETA està format per una destral (“la força”) i una serp
(“el sigil”). El lema “bietan jarrai” és difícil d’interpretar (“endavant
amb els dos”).
40. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• Als anys 70, el règim franquista va patir una crisi degut a
una sèrie de circumstàncies:
- L’avançada edat del dictador (nascut en 1892)
- La crisi econòmica del petroli
- El règim no va gosar fer reformes democràtiques
- El conflicte del Sàhara
- L’enfortiment dels grups polítics antifranquistes
• El primer cop a la dictadura va ser l’assassinat per part
d’ETA de l’almirall Luis Carrero Blanco en desembre de
1973. Carrero Blanco era el cap de govern des del mes de
juny, i era l’encarregat de garantir la continuïtat del règim.
41. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
L’atemptat que va matar a Carrero Blanco
va ser tan decisiu de cara a la fi de la
Dictadura, i tan espectacular, que molts
volen veure a la CIA com a responsable
de l’anomenada “Operación Ogro”.
42. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• Franco va decidir que fos Carlos Arias Navarro (falangista) el nou
cap de govern.
• Aquest va prometre una reforma del règim, però va ser molt
tímida.
• Cada cop que es feia una llei oberturista, el sector del franquisme
més dretà (conegut com el “búnquer”) reaccionava amb amenaces
de comandaments militars o amb episodis de violència feixista pel
carrer.
• La por a perdre el control del país va fer que s’incrementés la
violència policial, i la repressió en general. Alguns exemples són:
- Llei antiterrorista molt dura (1975), pensada per lluitar contra
ETA, el GRAPO i el FRAP.
- Retorn de la pena de mort amb l’execució de l’anarquista català
Salvador Puig Antich (1974) o l’afusellament de cinc antifranquistes
(dos etarres i tres del FRAP) en 1975.
43. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• GRAPO (“Grups de Resistència Antifeixista
Primer d’Octubre”): grup armat marxista-
maoista nascut el 1975 i format per dissidents
del PCE reunits al voltant del “Partido
Comunista de España Reconstituido”.
• FRAP (“Front Revolucionari Antifeixista
i Patriota”): grup armat marxista-leninista
creat en 1973 per un grup de dissidents del
PCE vinculats al PCE m-l.
44. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
Salvador Puig Antic va ser condemnat a mort per
l’assassinat del sotsinspector Francisco Anguas Barragán
quan fugia de la policia.
Anarquista del MIL (“Movimiento Ibérico de Liberación”)
va ser l’última persona sentenciada a mort durant el
franquisme, juntament a l’alemany Georg Michael Welzel,
conegut com a “Heinz Ches”. Tots dos van morir el
mateix dia mitjançant el “garrote vil”.
45. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• A més dels problemes interns, es va afegir el conflicte del
Sàhara. Franco va decidir concedir un referèndum
d’autodeterminació al Sàhara pactat amb el Front Polisario.
• Abans que es celebrés la votació, el rei Hassan II de Marroc va
ordenar la “Marxa Verda”, l’octubre de 1975. Marroc va
envair el Sàhara.
• Espanya va signar uns sorprenents “Acords de Madrid”
(novembre de 1975) on cedia el territori a Marroc i
Mauritània. Mauritània es retiraria i el Front Polisario es
quedaria sol en la lluita per la independència contra Marroc.
• Franco va morir a l’edat de 83 anys el 20 de novembre de
1975, després d’una llarga malaltia. El règim assegurava que
tot estava “atado y bien atado”.
46. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
• El “Frente Polisario” és un moviment esquerrà
i laic d’alliberament nacional, que vol
aconseguir la independència del Sàhara
occidental. Va ser creat en 1973.
47. Apartat 5: “La crisi de la dictadura”
El President del govern Carlos Arias
Navarro anunciant la mort de Franco
Franco va morir el 20 de novembre
de 1975 “en su lecho de muerte”
