Resum del franquisme

Espanya sota el franquisme. (1939-1975). Història d’Espanya. 2n de Batxillerat
1
1 1
1
1
1
1
Tema 14 i 15 La Dictadura Franquista. 1939-1975
Index
1.- Característiques de l’estat franquista
Els pilars del règim : el dictador, el partit, l’exèrcit i l’església.
La repressió.
Bases ideològiques.
Suports socials.
2.- Etapes
2.1.- L’autarquia (1939-1959)
Evolució política. De lÀutarquia a la liberalització econòmica
1939-1945. L`època de la 2ª Guerra Mundial
1945-1951. Làïllament internacional.
1951-1959. El reconeixement internacional
-Evolució econòmica i social (1939-1959). L’autarquia.
2.2.- El desenvolupament econòmic (1959-1973)
2.2.1 Evolució política (1959-1973)
2.2.2.-Evolució econòmica i social (1959-1973). Els anys del creixement econòmic.
El desenvolupisme
2.3.- La crisi del franquisme (1973-1975).
_Nucli temàtic: La dictadura franquista (1939-1975) .Context històric.Veure diapos 2-7 del
ppt franquisme introducció règim.
(En tot el resum del word fixeu--vos en la negreta)
1.- El règim polític. Característiques
Tot i projectar-se en el temps durant casi quaranta anys, podem caracteritzar la dictadura a
partir dùnes característiques mínimes:
 La dictadura franquista fou la conseqüència dùn colp militar (1936) que provocà
una guerra civil i que tenia per objectiu acabar amb la democràcia republicana i
el perill dùna revolució proletaria. Pels terratinents, financers i industrials,
Franco semblava una bona opció per a eliminar el moviment obrer i els seus
aliats republicans.
 En síntesi, podem dir que el franquisme implicà una profunda contrarrevolució
política i social, destinada a esborrar tot el que havia significat la II República i
qualsevol rastre de la tradició liberal. Fou una dictadura personal, marcada pel
carácter de Franco, antidemocràtica i contrarrevolucionària, militar, però on
l’exèrcit estava sotmés a ell, sorgida en l’ època de la crisi de les democràcies i
l’ascens dels feixismes (Italia i Alemanya També fou un règim que pretenia evitar
qualsevol reconciliació entre vencedors i vençuts.
Definida breument, convendria, ara, destacar els principals elements de la
dictadura, com ara:
 1) El Dictador. Els seus poders. El franquisme fou un règim dictatorial vinculat a la
persona de Franco i que rebutjà qualsevol apertura política fins 1975, això significà:
*supressió de tots els partits i associacions polítiques i sindicals; *, la capacitat
legislativa quasi li pertanyia en exclusiva al Caudillo; *la justícia, com a poder independent,
va desapareixer i quedà subordinada al poder executiu (Franco); *el dictador també
nomenava els membres del govern, els governadors civils i els alcaldes de les principals
ciutats. *A més era el cap del partit únic (Falange o després el Movimiento) i de lèxèrcit.
Durant els anys 60 s’establiren unes institucions de govern,un pur maquillatge perquè finalment
tot depenia de la voluntat del Dictador.
(per a una caracteritizació de Franco veieu les diapositives 11 i 12 del ppt)
 2 ) El Partit. La dictadura fou un règim de partit únic: FET i de las JONS, o Falange (més
tard sànomenaria Movimiento), amb un sindicat únic (Sindicat Vertical) , una organització
jovenil (Frente de Juventudes), i una Secció Femenina com els altres països feixistes, .En
teoria, el partit únic havia de compir diferents funcions: *aconseguir suport polític per al
règim a través de les seues organtizacions de masses, *havia de tenir presència en
l’administració, *dirigir una bona part de la premsa i de la propaganda i *participar de la
repressió als opositors. Recordem, que Franco trià Falange com la base per a la
unificació de totes les forces antirepublicanes el 1937 (carlins, catòlics, monàrquics i
falangistes) però sense acceptar cap discusió. En definitiva, Falange era com el senyal

2
2 2
2
2
2
2
dìdentitat del règim i fou triada com la base per a la creació dùn partit únic, dàcord amb els
temps (els anys 30 són els anys de làscens dels feixismes).
Però el feixisme espanyol era minoritari abans de 1936 (3000/ 6000 militants?) i el seu líder,
José Antonio havia mort durant la guerra (sòposava a Franco radicalment). Així, Falange,
acabà supeditada a Franco, mai no tingué suport massiu i simplement aplaudia les
decisions del líder (era la “claque” segons el mateix Franco).
·Sols entre 1939-1945, Falange assumí un major protagonisme de la mà de Serrano
Súñer. Tanmateix, com Espanya no entrà en la 2ª Guerra Mundial i aquesta evolucionà
negativament per a Hitler des de 1943, Serrano fou destituït i el partit es limitarà a
controlar el moviment obrer (sindicat vertical), organitzar manifestacions de suport a
Franco, controlar una part de la premsa i aportar personal polític fins 1975 .
Geogràficament el seu suport era major en l’interior del país i les zones agrícoles i
conservadores que en les grans concentracions obreres i industrials, especialment País Basc i
Catalunya.
.
 3) L’Església, qualificà la Guerra Civil de Croada o Cruzada contra els enemics del
país: els republicans, els comunistes, els socialistes ,etc. ( Hi ha la Pastoral de 1937). I
per això va rebre, així, importants privilegis del règim: *l’establiment de la confessionalitat
de lÈstat , *suport econòmic, *monopoli de lènsenyament, *difusió de la doctrina i
control sobre qualsevol producció i/o manifestació cultural que necessitava sempre el
vist i plau d’un censor eclesiàstic. *A més, el codi penal s’adaptava a la visió moral de
l’Església (allò que considerava pecat era delicte, com l’adulteri, l’homosexualitat i
d’altres). Per últim, lÈsglésia, legitimava lÈstat, considerant que la nació espanyola es
definia a través de la religió catòlica (nacionalcatolicisme) front a qualsevol altra idea
liberal. Així la seua impronta reaccionaria i antiliberal es va afermar contundentment
Des de finals dels anys 60 sànirà desvinculant del règim (punt 2.3), sent substituïda per
lÒpus Dei (organització eclesiàstica integrista) i l’Església, de la mà del Cardenal Tarancón
proposarà la reconciliació nacional, d’acord amb els canvis que estaven donant-se en la
societat espanyola. ( la secularització i d’ altres elements com foren els “curas rojos” en els
barris obrers).
 4) LÈxèrcit, organitzà el colp del 36 i trià a Franco com a líder. Després va tenir una
gran presència en el govern (fins 1945), però mai no va desparèixer del règim totalment, ni del
consell de ministres. La seua missió va consistir en el control de lòrdre públic i la
repressió a lòposició des de la jurisdicció militar, que es va ampliar. Foren la columna
vertebral del règim i no li van fallar mai a Franco. (De fet intenten colps dèstat des de
1977 fins 1982). Exemples dèsta fidelitat: Carrero Blanco, Camilo Alonso Vega, etc
La importància de la repressió mereix una anàlisi per separat, però donat que és un element
permanent en el règim, convé que en parleu en una pregunta sobre les característiques del
règim.
5) La repressió i violència.
Situà el franquisme molt prop de les dictadures feixistes. No es tractava, en qualsevol cas, de la
conseqüència de la guerra, sinó dùn instrument de govern, que a través dùn terror
exemplaritzant pretenia paralitzar la oposició i aconseguir lòbediència i evitar que a
Espanya mai més tornara la democràcia, donant lloc, així, a un societat apàtica i
apolítica. Per tant , Franco se veu a sí mateix com un croat/Cruzado que lluita contra el
mal i que, necessariament, l’ha d’extirpar (és la masonería, el socialisme, la democràcia,
etc). Aquest objectiu es mantindrà fins 1975 .
Donatque no s’ha explicat en el tema dedicata la guerra civil, cal reprendre la qüestió des d’aleshores. A
més, cal tenir present que en els objectius i les intencions es mantenen des de 1936 fins a 1975.
Destaquem diferents etapes
I )1936-1939. Durant la guerra civil.
Abans del colp de juliol de 1936, Mola va distribuir unes instruccions per a portar a terme
una acció violenta sobre els partidaris del FP ( la diapostiva nº 65 del ppt introducció al
franquisme ) . Per tant, la repressió no fou “espontània” sinó un instrument de terror i
obediència perquè mai més torne a Espanya la democràcia . Per tant, a diferència de la

3
3 3
3
3
3
3
zona republicana, no fou un terror descontrolat, sinó una operació política dirigida pels
militars i que tingué el suport dels grups socials i polítics oposats a la República.
Tampoc va ser un simple càstig per atemorir la població, sinó una operació quirúrgica
destinada a acabar per sempre amb les organitzacions obreres i democràtiques.
Les víctimes de la repressió van ser els dirigents de les organitzacions del Front Popular
i en general tots aquells que simpatitzaven o havien simpatitzat amb els governs
dèsquerra (un dels col.lectius principals van ser els mestres). Classes mitges
republicanes (intel.elctuals, artistes, escriptors i redactors dels periòdics republicans, gestors
de les administracions, comerciants i sobretot, mestres), dels llauradors i jornalers o dels
obrers van ser eliminats.
Així, sense cap llei ni garanties judicials, emparats i protegits per l’exèrcit, pels
propietaris i molt sovint pel cura del poble (en alguns casos intercediren per salvar
vides, però no és freqüent), proliferaren bandes d’assassins que organitzaven ajust de
comptes i ací destacaven falangistes, requetès (carlins) i gent d’ordre .
Instruments repressius:
1. Són les sacas i paseos, on les víctimes eren tretes de les seues cases i després
dùns dies a una improvisada presó o directament en altres casos, a la matinda,
eren executats prop de la tàpia dùn cementiri i abocats a un fosa comuna.
(Federico García Lorca és un de tants que encara no han estat recuperats) .
2. A tot açò, cal afegir, que l’arribada de les columnes franquistes (exèrcit) als
pobles dÀndalusia i Extremadura l’estiu del 36 va tenir sempre les mateixes
conseqüències: l’eliminació de qualsevol oposició, acompanyada de saquejos i
abusos per part de les tropes (Legion i Regulares). (El cas de Badajoz resulta
exemplificador, )
3. Més tard es van crear els primers camps de concentració i ja al 1937 sèstabliren els
primers Consells de Guerra (sense garanties) i la Llei de Responsabilitats
Polítiques de 1938 castigava tots els actes que des de 1934 no donaren suport al
“Movimiento” .
En general, la repressió fou més sistemàtica allà on els conflictes socials havien estat
més nombrosos durant els anys republicans anteriors, es a dir, on havia sorgit un
sindicalisme socialista o anarquista on va triomfar la coalició del Front Popular, per
exemple.
La major part de les víctimes en les províncies ocupades pels franquistes van produir-se a
partir de l’estiu de 1936 i fins principis de 1937 ( entre un 50 i un 70% de les víctimes si
s’inclouen també les assassinades fins 1950. Però si només s’inclouen les de la guerra civil,
arribariem al 90% les que van ser assassinades en només dos mesos. Estem davant un
extermini quirúrgic.)
A partir de 1939 i fins mitjans els anys 50 (que ara s’aplica als territoris republicans
durant la guerra o “regiones liberadas” i també a la resta de l’estat, on continua):
 , Es van utilitzar diversos instruments legals: la llei de Responsabilitats polítiques de
1938 (vigent fins 1966 i que establia com a delictes tots aquells actes que des de 1934
hagueren defensat la República, que es troba en l’examen de 2006) i La llei de repressió del
comunisme i la masoneria (1945) .
Les víctimes responien a la mateixa tipologia que durant la guerra civil (afectant fins i tot a
destacats dirigents del govern com el ministre Juliàn Zugazagoitia o el president de la
Generalitat, Lluís Companys entregat per la GESTAPO)
La instància des de la qual es va legalitzar la repressió política va ser la jurisdicció militar,
destacant l’acusació de rebelds al colp de 1936. Es a dir,els fidels a la república eren considerats
revoltats al “Glorioso Movimiento del 18-Julio”.(Fins 1948,Espanya es troba en estat de guerra i fins
làny 1963 els tribunals militars jutgen la major part dels opositors, encara que continuarà havent
procesos dirigits per lèxèrcit,com el 1970, contra ETA o el de 1973 contra CC.OO. ) Els instruments
van ser els consells de guerra sense garanties. Una denúncia anónima era suficient per iniciar un
procés.
En conjunt, els instruments/mitjans repressius van ser els següents:
1. La repressió física, on s`hi trobaven els camps de concentració
(especialment el 1939-40), i les pressons (és ací on es multipliquen les sacas dels
falangistes i la ley de fugas pels fugitius,suposats o no, les tortures i les pallises i finalment

4
4 4
4
4
4
4
les malalties i la fam). (les saques no conclouen fins 1947) Camps de concentració es
comptabiltizaren uns 190 pels quals passaren entre 367.000 i 500.000 presoners de guerra. Pel
que fa a les presons, la xàrcia espanyola de presons només podia admetre a uns 20.000, però
l’any 1940 hi havia 270.000 i es van buscar tota mena de recintes (monestirs, granges, etc)
(Com a dada, en la pressó de València hi cabien uns 1.000 reclusos i el 1940 hi havia més de
10.000) A tot açò sàfegiràn els treballs forçats com a instrument de redempció de penes (2
dies de pena per cada dia de treball. Exemples: els tenim en El Valle de los Caídos, el gran
mausoleu on s’enterrà a José Antonio i el 1975 a Franco . L’obra durà fins els anys 50, en
concret fins 1959); en tota mena d’obres públiques com embassaments, (el del Generalísimo,
en San Antonio de Benagéber, línies férries (línia Madrid-Burgos,), túnels (Viella). Totes
aquestes feines suposaren un magnífic negoci per a les empreses adjudicatàries o pels
terratinents de la Vall del Guadlaquivir (Canal de Riego del Bajo Guadalquivir. En el conjunt
de totes les obres públiques que utilitzaven presos l’estalvi podia haver estat de cent mil milions
de pessetes . Aquesta repressió també afectà els exiliats, molts del quals tornaren (quasi la
meitat) i dàltres feren cap als camps de concentració nazis, o deportats als camps de treball
del nord dÀfrica francesa.
2. La repressió econòmica, amb lèxpoli de les propietats dels sindicats i
partits republicans i també de particulars.
3. A més, molta gent i va perdre el seu lloc de treball (depuracions en la
funció pública especialment els mestres. 1/3 part dels mestres van patir algun tipus de
sanció. ) . És la repressió ideològica i laboral . Ací, a més, cal afegir el paper de lÈsglésia,
que acusava i denunciava els “mals cristians” i mai no va fer res per la reconciliació ni pel
perdó. A més els seus informes sobre la mala o la bona conducta en els judicis i en les
peticions de clemència eren fonamentals. Després, des de la seua trona, sèncarregaven de
reeducar la població rebeld.
.
4.- La repressió als fugitius i al maquis. Quan la 2ª GM se capgira contra Hitler, la guerrilla
republicana (bàsicament comunistes,socialistes i anarquistes) que havien lluitat contra els
alemanys a França, intenta enderrocar el règim a partir dàccions guerrilleres, tot esperant que
els aliats es decidisquen a organitzar alguna acció contra la dictadura (veure apartat dels anys
1939-1959). Entre els anys 1945-1950, es produeix un increment de l’escalada represiva
caracteritzada per les execucions indiscriminades a l’estil dels paseos , les saques i la
ley de fugas que permetia executar els maquis directament, amb lèxcusa de la seua fugida.
5.- La repressió contra els nacionalismes. Sens dubte la victòria de Franco el 1939 tingué
unes característiques molt especials en les regions on s’havia desenvolupat un sentiment
nacional i havien tingut un estatut d’ autonomia (P. Basc i Catalunya) o en procés d’ aprovació
(Galícia). Així, la prohibició i persecució de totes les manifestacions linguïstiques i
culturals no castellanes es van convertir en un imperatiu i l’estatut català i basc foren
suprimits. S’imposà un unitarisme exagerat i espanyolista que negava totalment qualsevol
diversitat cultural.. No es tornarà a publicar res pràcticament fins finals dels 50 i amb censura
prèvia.
Paral.lelament a aquesta repressió, sìmposà un estricte control social i ideològic a través
de la censura previa que existia sobre qualsevol manifestació cultural i que no minvarà
fins 1966 (llei de premsa de Manuel Fraga que substituïa la censura prèvia per les multes i els
tancaments de la premsa). LÈsglésia, dàltra banda monopolitzava l’ensenyament amb uns
continguts repressius, classistes i masclistes, controlava la moral pública i privades,
participant, a més de la repressió. L’Estat, a més, difonia uns valors tradicionals i es
promocionava la natalitat i la dona com a simple mestresa de casa a càrrec dels fills. Els
avanços republicans en drets de la dona van desaparèixer (La Sección Femenina de la
Falange s’encarregava d’ això).
 A partir dels anys 50 i sobretot els 60, el terror institucional minvà perquè la
oposició de la guerra civil estava liquidada.

 Més tard, des de 1969 i sobretot, des de 1973 es recupera el terror i la repressió
(amb els mateixos objectius), però sense arribar als nivells de 1936-1945,
impensable en lÈuropa del moment. La reagrupació de la oposició politica i social

5
5 5
5
5
5
5
estan al darrere, com veurem. Destacà com a instrument repressiu, el TOP,
Tribunal dÒrdre Públic, creat el 1963 i integrat per jutges civils per a lluitar
contra la conflictivitat obrera i la protesta estudiantil (encara que certs judicis
continuaren sota jurisdicción militar, com ara el procés als militants dÈTA el 1970 i
1975 i el procés contra CC.OO. el 1973)
Bases ideològiques del règim.
Aquesta part pot incloure alguns termes de vocabulari com el nacionalcatolicisme o la
democràcia orgànica . La resta es per a llegir bé i comprendre un document de l’examen,
. El terme feixisme, també és un terme de vocabulari important )
Podem establir un conjunt de principis bàsics:
 *Antiliberalisme i autoritarisme. Per influència del pensament reaccionari, el règim sòposarà a
qualsevol iniciativa liberalitzadora. Es considerarà que el liberalisme i la Il.lustració és lòrigen de tots
els mals del país:el marxisme, el separatisme, la masoneria, lànarquisme (és la famosa “conjura
judeo masónica-marxista” que Franco repetirà fins al final). Per això la repressió, té un paper
fonamental (que mai més torne la democràcia a Espanya,tot creant una societat apàtica i apolítica) .
 *El nacionalcatolicisme. Es definia la nació espanyola a partir dùna sèrie
dèlements estàtics, com ara la religió catòlica . Al llarg del segle XIX, anaren difonent-se
un conjunt dèscrits que situen Espanya com una entitat nacional existent des de l`època
dels visigots, els primers reis cristians. Així el catolicisme defineix la essència nacional i
no les institucions liberals recolçades per la voluntad de la nació (sobirania nacional).. A
més, durant la II República la reorganització de les dretes es va fer amb el suport de
lÈsglésia i insistirà en la defensa del catolicisme com un element fonamental,
identificant l’ordre social (defensa propietat) i l’ordre religiós (Recordeu el paper del
CEDA). Finalment, la jerarquia eclesiàstica donara suport al colp i considerarà que la guerra és
una lluita contra el mal, contra l’AntiEspanya, (representada pel liberalisme, la democràcia i
el comunisme) una autèntica Croada o Cruzada . Aquestes idees tan senzilles servien per a
integrar a totes les dretes espanyoles i tenien com a punt culminant la legitimació de Franco
com a “Caudillo por la gracia de Dios”.
 *El nacionalisme espanyol centralista front els nacionalismes perifèrics (català i basc), amb
una persecució política i cultural, prohibint-se l`ús públic i oficial (també en
lènsenyament) del català, euskera i gallec amb sancions i multes. El castellà es va
convertir en l´única llengua oficial. Dàltra banda, el franquisme defensava la unitat de la pàtria
com un valor indiscutible, utilitzant la història (com ho feien els carlins i els falangistes) dùna
manera singular situant Espanya com una entitat que arranca de l`època dels visigots i on la
Reconquesta contra lÌslam representa la seua formació. El punt culminant es trobaria en els
Reis Catòlics i els Austries majors, fundadors de lìmperi i defensors de la fe (Carles I i Felip II).
Franco es veia a sí mateix com un restaurador de les glòries del passat, com un croat, un
cruzado (com si fora El Cid) que lluita contra lÌslam, contra el mal, contra el separatisme,
contra les ideologies estrangeres (liberalisme, comunisme, masoneria, etc), importades de
l’estranger ( amb la Il.lustració i la Revolució Francesa) i que han portat el país al desastre.
 *El militarisme. LÈxèrcit esdevingué, com s`ha vist la columna vertebral del règim i la
legitimació de lÈstat provenia de la victòria contra la República. Açò perviurà fins 1975.Franco
considerarà sempre que la direcció de lÈstat és semblant al comandament militar i els
opositors, rebelds al seu comandament. ( A més ja s`ha vist la importancia del règim en el seu
funcionament)
 *Lògicament, el franquisme rebutjava el sistema de partits i proposava la democràcia
orgànica (ja a partir de 1943) on la representació política estava en mans
dòrganismes com la família, el sindicat i el municipi a través d’ un sistema de
designació indirecta i controlat per l’ Estat (són les corporacions, es a dir entitats i/o
organismes de les quals se`n dedueix la legitimitat de lÈstat ,en teoria més
representatives que els partits i sindicats) .
 *En relació al feixisme, entre 1939-1945, el règim incorporà algunes característiques
feixistes, atorgant un major protagonisme a Falange (control de la propaganda, el fuero

6
6 6
6
6
6
6
del Trabajo de 1938 que exaltava el treball per a lÈstat o els sindicats verticals, etc) , però
el feixisme espanyol, com ja s’ha vist ,era molt dèbil front a lèxèrcit, lÈsglésia i els
terratinents i prompte passarà a un segon plànol (des de 1945). (sobre les idees de
Falange veieu un apartat annexe per si apareguera qualsevol cosa dedicada al
feixisme i Falange)
En tot cas, convé destacar que Franco anirà utilitzant tots estos elements en funció del
context nacional i internacional, però en essència el règim sempre fou ideat com una
dictadura que sòposava radicalment a la democràcia i el moviment obrer i que no
sèntenia com una solució provisional, sinó permanent.
Suports socials i polítics. Les famílies del franquisme .
 A banda de lÈxèrcit i lÈsglésia, que ja s`ha nomenat, el franquisme tingué el
suport, sobretot fins 1960, dels mateixos grups socials que sìdentificaren amb el colp contra
la República: *grans terratinents, financers, industrials, però també *sectors de les
classes mitges molt conservadores que desitjaven pau i ordre, després del desgast i els
“desordres” de la guerra, *xicotets i mitjans propietaris de Castella o Navarra, *part de la
burocràcia de lèstat i els *familiars dels represaliats pels republicans durant la guerra *i
tota mena de gent que per *oportunisme, convicció ideològica o lleialtat geogràfica anà
conformant una espècie de pacte de sang i de corrupcions on una tornada de la
democràcia significaria que tots ells pagarien el que han fet durant la guerra. A tot açò cal afegir
una mena “majoria silenciosa”, de gent que espantada per la guerra i la repressió va preferir
callar i atorgar, encara que no aproavara el règim.
Durant els anys 60, el creixement econòmic va afavorir el creixement dùna nombrosa
classe mitjana urbana (oficinistes, empleats del sector serveis públic/privat, etc) que durant un
temps es va identificar amb el règim a causa de la prosperitat. A més, la repressió i la por junt
al control/censura de la premsa (als 60 el control de l’ única TV) jugaren un paper fonamental
en la inhibició política de molts espanyols fins 1975 (en altres casos en una defensa del règim.
És el franquisme sociològic).
 Territorialment, més feble fou la implantació en Catalunya o el País Basc i tingué més suport
en zones catòliques i/o conservadores com Castella o Navarra, entre d’altres. Més hostils solien ser els
centres obrers i industrials.
(difícilment vos preguntaràn per les famílies del franquisme, però per
si de cas. El mínim és tenir-ho present com a vocabulari)
 Per tant, dins del franquisme hi trobem un seguit de grups o famílies que li donaren
suport . Segons el historiador Javier Tussell, el terme familia no s`ha de concebre com
una mena de partits polítics, sinó com un conjunt de cercles ideològics i de poder
polític existents en el moment dèsclatar la guerra civil o clarment acutants com a grup
en l`època posterior. És a dir, son els grups, cercles dìnfluència que sàglutinen al
voltant dels militars revoltats i després de Franco. Així trobariem: Entre 1939-1959*els
militars; *lèsglésia; *els carlins; *els monàrquics; *els falangistes , que van ser el nucli
original de la dictadura. Després de 1959, aquestos grups entraren en crisi i el creixement
econòmic i la prosperitat dels 60 va fer que el grup que assolira més influència foren els
tecnòcrates procedents de lÒPUS DEI (López Rodó, López de Letona) i tècnics i
especialistes sense afinitats ideològiques tan evidents (Manuel Fraga). En qualsevol cas,
això no va canviar lèstructura del poder, ni tampoc un canvi en les actituds de Franco, que
sempre veia la dictadura com un règim permanent.
A nivell internacional, entre 1939-45, làliança amb les potències feixistes va ser fonamental
per a la consolidació del règim. Acabada aquesta i després de làïllament internacional (1945-
1951), el suport militar i econòmic dels USA resultà fonamental, dins de la conjuntura de la
Guerra Freda (des de 1953, acords entre USA i Espanya, veure apartat anys 50).

7
7 7
7
7
7
7
2.- Etapes en lèvolució del règim.
(Convé recordar la formació de l’estat franquista durant la guerra civil. Diapositives del power
point del franquisme període 1939-1959 Sobretot és important: l’elecció de Franco com a cap d’estat
(setembre del 36), la unificació de totes les forces polítiques antirepublicanes en un partit únic, FET y
JONS (1937), el suport de l’Església ,Carta Pastoral dels bisbes de 1937 i la formació del primer govern
de Franco, 1938. Per si de cas, ací vos aporte un resum:(
 Evolució política. Mort Sanjurjo el 20 de Juliol, es conforma una Junta de
Defensa Nacional localitzada a Burgos dirigida pel general Cabanellas i on
estava també Mola, Queipo de Llano, Franco i dàltres. Aquesta Junta va prohibir
els partits, suspengué la Constitució i paralitzà la reforma agrària, però mai no va
tenir la direcció de la guerra. Franco fou triat pels militars (Oct 1936), després
de la mort de Sanjurjo, com el líder militar (Generalísimo), però fins que
sàcabe la guerra (después, a la teoria tornaria la monarquia). Tothom veia en
Franco el més capacitat i a més, tenia al seu favor que havia alliberat lÀlcázar
de Toledo i havia aconseguit làjuda de Mussolini i Hitler.
Un cop en el poder, reconstrueix lÈstat seguint el model feixista: unió de totes les
forces antirepublicanes en un partit únic: catòlics, monàrquics, carlins en la FET i de la
JONS, dirigida per Franco (José Antonio afussellat pels republicans al Novembre del
1936 en Alacant i Hedilla, l’altre cap històric de la Falange estava empresonat per
Franco). Tots els grups que donaven suport a Franco estaven disposats a plegar-se
a les seues directrius per tal de guanyar la guerra i derrotar la República.
Lìncrement de militants de FET i JONS (de 3000 a 6000 militants abans de la guerra)
era una demostració de simple oportunisme de molts i també un reflex de la violència i
radicalització de la zona nacionalista, però mai fou un partit de masses que posara en
perill els interessos de militars, terratinents i l` Eslésia, que continuaràn sent hegemònics
.
A més, el 1937, lÈsglésia, que des del primer dia donà suport a la insurrecció
(recordeu l oposició a la legislació republicana-anticlerical), finalment acabarà
legitimant la Guerra declarant-la una Croada contra els enemics del país i de la
religió (nacionalcatolicisme que es definirà després de 1939) i rebent una gran
quantitat de privilegis per part del naixent estat franquista en el control de la moral
i lènsenyament .
Amb la direcció de Serrano Súñer (el cuñadísimo de Franco) crearà les bases dùn estat
que imita la dictadura italiana de Mussolini: /*sindicat únic (vertical); *el Fuero del
Trabajo; *cessió de privilegis a lÈsglésia, *Llei de Responsabilitats polítiques de
1938; *abolició de lèstatut de Catalunya; *aliança amb Hitler i Mussolini, (Pacte
Antikomintern de 1939). (més informació sobre lèstat franquista en el tema
següent). El 1938, Franco formarà el seu primer govern, on es barrejaven militars,
falangistes, amb Serrano com a principal element, carlins, algun monàrquic i
catòlics. (l’evolució de la dictadura es veurà en el tema següent)
2.1.- 1939-1959. L’autarquia (tb es coneix amb el nom del primer franquisme)
Evolució política del període 1939-59.
 1939-1945.
La relació exterior (l’aliança amb Hitler)
Abans de l’esclat de la guerra a Europa, al mes de març del 39, Franco s’adhereix al Pacte Anti
Komintern (contra el comunisme) que havien signat Itàlia i el Japó amb Alemanya.
La 2ª Guerra Mundial esclata el Setembre de 1939 i Franco es declara neutral, però la
identificació amb el feixisme el va abocar a una col.laboració, que mai no va abanadonar
i a una possible intervenció. Cap a 1940, Hitler ja ha aconseguit derrotar a França (Juny) i
ocupa la major part de l’Europa occidental excepte GB, que sembla serà derrotada aviat.
Aleshores, Franco es veu guanyador i es declara no beligerant, donant suport polític i
dimplomàtic a Alemanya i Itàlia. S’inicia, així, una negociació per a la integració de l’Espanya
de Franco en l’Eix feixista. L''entrevista d`Hendaia amb Hitler (1940) fracassà perquè Franco
demanava massa per entrar en la guerra: *el nord dÀfrica francés, *Gibraltar (Portugal
pot ser? ) i això possava en perill làliança de Hitler amb la França de Petain. A més, la
deficient situació militar dÈspanya feia dubtar del valor de la intervenció espanyola pels
alemanys. Es a dir, Hitler va a Hendaia a valorar si és millor tenir com aliat la França de

8
8 8
8
8
8
8
Petain o l’Espanya de Franco. Si haguera optat per Espanya, el perill era molt alt: una
hipotètica revolta de les colònies franceses de l’Africa i el golf de Guinea i un aliat,
Espanya, de dubtós pes militar. Franco es va quedar decebut perquè totes les seues
aspiracions en l’Africa no semblaven importants per a Hitler i l’entrevista fou un fracàs
(segons Hitler un autèntic mal de queixal aguantar el discurs de Franco).
Tanmateix, la col.laboració continua i el 1941 el govern espanyol aprovà lènviament dùn
contingent militar de voluntaris falangistes, la División Azul (uns 18.000 soldats) per a lluitar
amb les tropes alemanyes contra el comunisme rus. A tot açò cal afegir lènviament de
matèries primeres i fonts dènergia a lÀlemanya nazi durant tota la guerra i els ports
espanyols solien esdevenir un refugi pels vaixells alemanys. A més, uns 10.500 espanyols
van ser enviats a Alemanya com a treballadors per a la indústria militar.
Làny 1943, quan la guerra comença a anar malament per a Hitler , Franco retira la
División Azul de Rússia i es proclama la neutralitat espanyola. Tot això tindrà
repercusions internes: destitució de Serrano com a home fort del govern i establiment
dùnes Corts. amb funcions consultives, però no legislatives (això només ho podia fer
Franco). Els membres de les Corts eren triats per sufragi indirecte procedents de Falange, el
Sindicat, alcaldes de grans Ajuntaments, caps de Família, etc. El 1943 es proclama la
neutralitat espanyola. Franco intenta desmarcar-se dels feixistes, però sempre va creure en
una victoria in extremis de Hitler.
La política interior
Durant aquest període, també es posen les bases dùn Estat formalment feixista, cosa que
provenia de la Guerra Civil: També se’n parla del nacionalsindicalisme que es basa en :
I)*l’organització de l’economia i de l’Estat a partir del Sindicat Vertical i en general de
Falange.
II) *Combina, una clara oposició al marxisme, l’esquerra i la democràcia amb una crítica
al sistema capitalista i la defensa d’una certa justícia social, però que en realitat era pura
retòrica. (considera que la propietat privada ha d’estar al servei de la satisfacció de les
necessitats bàsiques).
*Per últim, considera que la base del nou estat ha de ser: III)*la família, *el municipi i el
Sindicat Vertical.
IV)*Propugna un nacionalisme espanyolista i unitarista.
Això es va traduir en :
*El Fuero del Trabajo de 1938 prohibia els drets sindicals , exaltava el treball al servei de
la pàtria (es tracta d’una còpia del feixisme Italia). i el 1940 la *Llei dÙnitat Sindical creava els
Sindicats Verticals on sìntegraven patrons i treballadors (“productores”) per rams de la
producció, controlats pels dirigents falangistes que impedien qualsevol reivindicació i
mobilitzaven els treballadors en actes oficials dèxaltació de Franco. Mentre, una rígida
disciplina laboral sotmetia als obrers, cosa que beneficiava la burgesia industrial i
financera, que, a més veia com els impostos que pagava eren mínims.
*A més, la justícia independent va desaparéixer i el règim difonia una ideologia
anticomunista, catòlica i antiliberal, amb gran protagonisme per a Falange.
 1945-1951. Làïllament internacional.
 La derrota de Hitler en la 2ª Guerra Mundial obligà al règim a desfer-se de les
característiques que làpropaven als règims feixistes: De fet, la dictadura va patir un
aïllament internacional i diplomàtic des de 1946, quan els ambaixadors occidentals van
ser retirats (excepte Argentina i Portugal) per la condemna de lÒNU al règim (1946),
(vegeu examen 2013, Juny en el correu), la frontera francesa es va tancar i el Plà
Marshall no va arribar. Serrano Súñer es destituït el 1943 (ja s’ ha vist) , Falange perd
protagonisme al govern en benefici dels catòlics i desapareix lòbligatorietat de la
salutació feixista.
En aquesta direcció Franco va respondre organitzant manifestacions multitudinàries a Madrid.
Segons Carrero Blanco, mà dreta de Franco, la consigna era “orden, unidad y aguantar”.
Però sobretot, trobem canvis per part del règim :
*El Fuero de los Españoles (1945) contenia una relació de drets, però que estaven
sotmesos a la voluntat del dictador i *La llei de Referèndum Nacional (1947), que convertia
Espanya en un Regne i concedia a Franco el poder de nomenar un successor. Tot açò

9
9 9
9
9
9
9
eren intents cosmètics (superficials) perquè els aliats europeus i USA oblidaren làjuda a
les potències feixistes, perquè no res sustancial va canviar.
Mentre se concreta la victòria aliada en la 2ªGuerra Mundial l’oposició al franquisme
pensa que es produiria també la caiguda del règim. Preparant una possible invasió aliada,
comunistes i anarquistes organitzaren grups guerrillers (amb lèxperiència d`haver resistit
lòcupació nazi de França). Són els maquis, que invadiràn, des de França, La Vall dÀran
(1944), fracasant. L'activitat guerrillera es mantindria fins 1952. Dàquesta manera, la
oposició al franquisme que procedia de la Guerra Civil, serà totalment exterminada a finals dels
40 i al llarg dels 50. Dàltra banda, el fill dÀlfons XIII, Don Juan de Borbón, apostarà per
una monarquia reconciliadora i democràtica (Manifest de Lausana de 1945). Tot i això Don
Juan sèntrevistarà amb Franco perque el seu fill (Joan Carles) estudie en Espanya.
Però, la Guerra Freda (entre USA i lÙRSS des de 1949 ) va fer que finalment els USA
preferiren Franco com aliat per la posició estratègica dÈspanya i el seu anticomunisme . Açò
va fer que el regim es consolidara definitivament durant els anys 50.
 1951-1959. És el període de consolidació del règim, amb els acords amb els USA i la
tornada dels ambaixadors. El 1953, se signaven *uns acords amb els USA pels quals
Espanya rebia ajuda militar i econòmica (que facilità la fi del racionament i el mercat negre,
però aquesta ajuda no va ser tan gran com sèsperava) a canvi de la instal.lació de bases
militars al territori nacional (Torrejón, Saragossa, Rota, Morón). Poc després, *Espanya
entrava en la FAO i la UNESCO i el 1955 a lÒNU. El 1959, Eisenhower, president USA
arribava a Espanya en viatge oficial. Dàltra banda, el *Concordat amb el Vaticà (1953)
implicava la renovació dels privilegis amb lÈsglésia (ensenyament, moral, manteniment
econòmic dels capellans) i el govern podia intervenir en el nomenament dels bisbes. (examen
de Juny de 2008)
Aleshores i paral.lelamenta la consolidació del règim,trobem alguns moviments de protesta social
com:
*la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951 contra els salaris de fam i la pujada dels bitllets del
tramvia. El règim respongué augmentant els salaris i incrementant la repressió.
*Les dificultats econòmiques per làutarquia portaren a noves vagues entre 1956-1958 a Bilbao,
Barcelona,Astúries.
*A lènsenyament, el ministre catòlic Ruiz Jiménez fou destituït per tolerar les protestes dels
estudiants universitaris (1956). Mentre, el sindicat falangista (SEU) perdia tot el control sobre el
món unversitari.
*El 1959, es fundava ETA (Euskadi Ta Askatasuna, Euskadi i Llibertat) com una escisió del
nacionalisme basc (PNV).
Evolució econòmica i social del primer franquisme. Làutarquia. (1939-1959)
La reconstrucció econòmica posterior a la guerra civil es basà en làïllament autàrquic i
lìntervencionisme econòmic estatal.
Característiques:
 Si la 1ª GM fou beneficiosa per a Espanya, ara es preferirà làïllament , entés com una
solució permanent i ideal, seguint el patrò de les dictadures feixistes (Itàlia i
Alemanya) , on es tractava d’ aconseguir l’autosuficiència econòmica orientada a la
creació d’un gran exèrcit que tenia per objectiu la reconstrucció de l’imperi
espanyol.. Tot això va tenir repercusions molt negatives atès que les primeres materies i
fonts dènergia fonamentals per a la reconstrucció eren escassos i així, es va
dificultar la recuperació económica fins finals dels anys 50.
Aquest intervencionisme tenia diferents 4 eixos dàctuació:
 1) La reglamentació de pràcticament qualsevol activitat econòmica estava
sota el control de l’estat, des de les importacions i les exportacions a lèstabliment
dùna empresa. Així, la burocràcia sorgida d’aquest intervencionisme atorgava llicències
i permisos de manera indiscriminada, afavorint els amics i tota mena d’oportunistes que
circulaven al voltant del poder.
 2) En l’agricultura, l’intervencionisme fou molt intens des del principi, no sols en
l’anulació de tota la legislació republicana sinó en l’establiment d’unes dures condicions de

10
10 1
0
1
0
1
0
1
1
0
treball. A més, el Servicio Nacional del Trigo es va encarregar de fixar i regular el mercat
del blat i en general en tot el sector agrícola. Les autoritats franquistes establiren un model
d’abastiment alimentari on l’Estat fixava les superfícies de cultiu, les quantitats de
producte que havien d’entregar els llauradors (a l’Estat) i a quins preus . Igualment,
s’ordenava la distribució, es racionava el consum i els preus finals pels consumidors. El
creixement d’una enorme burocràcia ( bastant incompetent i corrupta) era paral.lel al del mercat
negre (el famós estraperlo). En conclusió, donat que el preu fixat era molt inferior al del
mercat, els propietaris més acomodats preferien vendre'l al mercat negre/il.legal
(straperlo) on sòbtenien guanys més elevats (sembla que fins 1/3 de la producció dòli i blat
s`hauria venut al mercat negre). El resultat fou el racionament dels aliments (fins 1951
tothom tenia una cartilla amb uns aliments mínims) i l’enriquiment dels que van
beneficiar-se del mercat negre, amb la complicitat de làdministració. Açò, (el racionament),
també es va extendre al petroli, el carbó, i a lèlectricitat, on hi van haver restriccions fins els anys 50.
Sens dubte,totes estes restriccions causaren la fam per a una majoria de la població, que no podia anar
al mercatnegre i tampoc incrementar els ls salaris com a compensació, explicant les primeres protestes
obreres i ciutadanes dels anys 50 (vaga de 1951 i 1956-58).
 3) Dàltra banda, lìntervencionisme estatal tractava de fomentar la industria i
dàssegurar la independència militar i política del nou règim. Així, sorgirà lÌNI (Instituto
Nacional de Indústria), un conglomerat de indústries públiques, l’objectiu de les quals era
produir el màxim possible, independentment dels costos (IBERIA, ENDESA, RENFE,
PEGASO i als 50 SEAT). El resultat fou molt negatiu perquè fins 1954 no se recuperaran
els nivells anteriors a 1936.
 4) En definitiva, també en el sector industrial es va generar un ampli mercat negre
on podia comprar-se quasi de tot, però a preus elevats.
Dàquesta manera, durant els anys 40 i fins finals dels 50, els interessos socials
dominants eren els grans terratinents i financers als quals sàfegien els beneficiaris dels
negocis propicis dels anys 40, (el mercat negre o straperlo).
En Catalunya, els Industrials no simpatitzaven molt amb el regim, però aquest els
proporcionava la seguretat que implicava el control sobre el moviment obrer.
Dàltra banda,les classes mitges urbanes que havien donat suport al republicanisme es
manteniren en l’apatia,quan no en la impotència conseqüència de la repressió. Els sectors
més catòlics localitzats en les ciutats castellanes se sentien satisfetes gràcies a lòrientació
religiosa (catòlica) de la dictadura.
Per últim,els treballadors van veure com les organitzacions obreres eren destruïdes i els
salaris baixaven. A més, els ingressos per habitant de 1949 s`havien reduït 1/5 part en
relació als de 1936i sols uns pocs privilegiats gaudien de productes com la carn i les
sabates.
Làjuda i els acords amb els USA a partir de 1953 significaren un primer desmantellament
de làutarquia: *liberalització parcial de les importacions i exportacions; *lÌNI comença a
perdre una bona part del seu paper director; *el 1952 desapareix el racionament;
*sàfavoreix lèmigració a Europa i es recuperen els indicadors econòmics dàbans de la
guerra. De tota manera, és una apertura lenta i dubitativa fins 1957-1959.
2.2.- L`època del “desarrollismo” franquista (1959-1973)
2.2.1.-Evolució política .
Franco, pressionat pels tecnòcrates i experts econòmics (vinculats a l’Opus Dei) que
veuen com l’autarquia es manté i com això està provocant una forta crisi (endeutament
exterior i dèficit comercial), autoritza la liberalització econòmica que permetrà un gran
creixement econòmic, dàcord amb el que ja estava ocorreguent a la resta dÈuropa des
de 1949. Aquest canvi tindrà la seua lectura política: venia a demostrar, la crisi de les diferents
famílies originàries del franquisme: una coalició de grups conservadors i utradretans que havia
donat suport al colp militar de 1936. 20 anys després, aquestos grups havien envellit i la
carcasa política que havien ajudat a crear estava en crisi. Per tant, calia fer alguns canvis
institucionals, encara que foren cosmètics amb lòbjectiu de buscar nous suports,
(perquè ha de quedar clar que les intencions primitives de 1936 es mantenen)

11
11 1
1
1
1
1
1
1
1
1
Per tant, a partir de 1957-59 , Franco conformarà governs on preferirà tècnics qualificats
sense conexions feixistes tan evidents: són els tecnócrates i buròcrates (com Fraga,
número 1 de la seua promoció), alguns dels quals estaven vinculats a lÒpus Dei (López
Rodó, López de Letona, etc). Els opusdeístes, estaven protegits pel vicepresident Carrero
Blanco, militar de la línia dura i partidari dùna monarquia franquista. L’ Opus Dei era
una organització catòlica integrista (fundada per Escrivà de Balaguer el 1935) que
defensava una filosofia vida encaminada a l`èxit econòmic i un catolicisme
ultraconservador. (integrisme defineix el rebuig de determinats grups del catolicisme cap a la
separació entre església i estat que sìnicia amb la Revolució Francesa. És objectiu seu que lÈsglésia
forme part de lÈstat i que aquest no sols la mantinga sinó que també aquest siga confessional. En
general tot grup integrista manifesta un clar rebuig dels principis del liberalisme polític i de la democràcia,
així com determinats avanços en els drets i llibertats,com ara el divorci, làvortament, etc. Avui, a més de
l’Opus, trobem els famosos “quicos” o els Legionarios de Cristo, entre d’altres )
Els canvis que propicien estos governs:
*la llei de premsa (1966) de Fraga que substituia la censura prèvia per multes i sancions;
*les eleccions sindicals (dins del Sindicat Vertical, 1966), promogudes pel falangista Solís i
per on sìntroduirà el sindicat CC.OO. (Comissions Obreres) i l’establiment dels convenis
col.lectius.
*La llei Orgànica de lÈstat (1967) que precisava els poders de Franco, introduí la figura del
president del Govern i fixava els criteris per a ser triat a les Corts fanquistes. Finalment, el 1969
Joan Carles de Borbó fou nomenat successor previ jurament dels principis del
Movimiento.
*Contactes i negociacions per a entrar en la CEE, que no fructificaran (la CEE demana
democràcies i no dictadures), pero Espanya signarà acords comercials preferents.
De tota manera, aquestos canvis tindran conseqüències: es produiran lluites entre tecnòcrates
i falangistes que començaren a eixir a la llum a partir del cas de corrupció Matesa que
afectava als tecnòcrates (1969). El rerafons de les discusions, a banda de la corrupció,
eren els canvis limitats que impulsaven els tecnòcrates, com una via de reconeixement i
legitimació del règim. També espoden catalogar com a reformistes, aquells membres del
partit, com Fraga i més tard, Suárez o Marín Villa (en els 70) i que no estaven lligats a
l’Opus Dei. Els falangistes més radicals o ultres, així, rebutjaven qualsevol canvi i
defensaven el règim com si dùn búnker o fortificació es tractava, sense fer cap
concesió. En això tenien el suport de la dona de Franco (la camarilla dÈl Pardo) , de la
major part de lèxèrcit, la policia i la Guàrdia Civil (i evidentment del partit, el
Movimiento), a més dàprofitar-se’n de la senilitat del dictador .
Mentre, a finals dels 60, lòposició al règim franquista es multiplica amb diversos eixos:
 *els nous sindicats, com ara les CC.OO. ,Comissions Obreres, nascudes el 1964
com un moviment democràtic dels treballadors que combinava la vaga i lluita clandestina amb
la participació en les eleccions als sindicats vertical. Els seus militants originals procedien de
grups catòlics i del PCE. Les demandes: millores salarials i socials (ensenyament, sanitat,
equipaments pels barris obrers) i llibertats polítiques i participaràn dels organismes
franquistes presentant-se a les eleccions sindicals, dins del sindicat vertical ;
 *el PCE (partit comunista dÈspanya) que al 1956 aposta per una reconciliació
nacional, la lluita democràtica a través de la mobilització popular, renunciant a la lluita
armada. Vinculat al moviment obrer i als intel.lectuals esdevingué la principal referència
antifranquista;
 *el moviment estudiantil universitari, fruït de nous sectors socials, classes mitges,
que reclamava una Universitat moderna i democràtica i més llibertats ( i molt relacionat amb
els corrents esquerrans procedents del maig del 68 francés) ;11
 *el nacionalisme basc que es reagrupa front el centralisme franquista i la passivitat
del PNV, destacant ETA, organització militar que es proclamava nacionalista-
independentista i revolucionaria (idees del Ché Guevara), precipitant-se a la lluita armada
i el règim responia amb execucions que generaven la simpatia de molts bascos i
antifranquistes. A Catalunya, són cada vegada més nombroses les protestes per la
persecució al català;

12
12 1
2
1
2
1
2
1
1
2
 *la oposició moderada al franquisme (liberals, monàquics, republicans), sense gran
presència social, es va reunir a Munic el 1962 (Contubernio de Munic) i aconseguiren de la
CEE (actual Unió Europea) que la futura entrada dÈspanya es vinculara a la democràcia;
 *lÈsglésia, abandona la idea de la Croada i apostarà per la reconciliació nacional,
conseqüència de la secularització de la societat i dels canvis del Concili Vaticà II (1966) que
reconiexia els drets humans.
Front a tot això el règim responia sempre amb l`ús dela força i la repressió, encara
que sense arribar als nivells de 1939 (Consell de Guerra de Burgos de 1970 a ETA i procés
1001 de 1973 contra CC.OO.)
2.2.2.- Evolució econòmica i social (1959-1973). El“desenvolupisme”
A partir de 1959 i fins la crisi del petroli de 1973, lèconomia espanyola va créixer a un ritme
extraordinari i com a resultat dàixò es va poder incorporar al grup de països industrialitzats,
encara que amb moltes carències (nivells de renda i de benestar social molt per baix dels
europeus). A més, cal tenir present la base industrial que havia anat creixent al llarg del segle
XX.
Entre 1957-1959, el dèficit comercial i la inflació es dispara conseqüència del
manteniment del sistema autàrquic. Franco, que inicialment pretenia mantenir làutarquia,
realitzarà un canvi de govern el 1957 i introduirà els tecnòcrates, amb Alberto Ullastres
com a ministre d`Hisenda, que redacten el Plà dÈstabilització de 1959 junt als
organismes internacionals OCDE i el FMI que lìmposaren per a concedir crèdits.
El Plà dÈstabilització preveia:
*la devaluació de la pesseta i la liberalització dels intercanvis comercials amb lèstranger
(importacions i exportacions);
*la congelació de la despesa pública i de les subvencions a les empreses de lÌNI;
*la moderació salarial per a reduir la inflació.
Els resultats foren positius: foment de la inversió estrangera i del turisme i reducció
del dèficit de la balança de pagaments, però també més atur i malestar social, que
empentà a molta gent a lèmigració a Europa i a les grans ciutats.
A tot açò sàfegiren *els Plans de Desenvolupament Econòmic redactats per l’Estat (cada
4 anys) i que intentaven coordinar els esforços entre el capital públic i privat actuant
sobre zones empobrides o marginalsi potenciant altres de preferent industrialització . En
general, no tingueren molta repercusió en el creixement dels 60, ja que les previsions casi
mai es compliren i la iniciativa privada només invertia allà on més li convenia .
Lèspecul.lació, la corrupció i el malbaratament (despilfarro) dels recursos públics foren
la tónica general.
En conjunt, es pot dir que entre 1959-1973 lèconomia espanyola va canviar radicalment i
això es va deure a: *les inversions estrangeres; *una mà dòbra jove, barata i poc
conflictiva (no hi ha sindicats lliures); *energia (petroli) a bon preu; *el turisme de sol i
platja (Spain is diferent); *les migracions a Europa (que reduiren làtur prácticamente a 0
i envien divises) i *un context internacional favorable a les exportacions.
(en cas que aparega el terme desenvolupisme, examen de 2013 juny aporteu els elements de
la negreta que teniu ací fins ací).
En concret i per sectors productius:
*làgricultura va veure com es passava dùn 40% de la població activa el 1959 a un 24% el
1973. És la fi de làgricultura tradicional amb la mecanització del camp, lèxpansió del regadiu i
dels conreus més rendibles (el problema de la reforma agrària, es va resoldre amb lèmigració
a les ciutats i a Europa). 12
*En la indústria, es passà del 29% al 38% (1973). Destacaven làutomòbil (SEAT, Renault), el
químic, la construcció naval i el tèxtil. En els serveis es passà del 29% al 49% de la població
activa (1973);
*A més, els corrents migratoris interns multiplicaren la població urbana: *fluxos de població de
lìnterior cap a Madrid (4 milions de persones es desplacen entre 1960-1975) , el litoral
mediterrani i el Cantàbric.

13
13 1
3
1
3
1
3
1
1
3
Conclusió dels canvis econòmics.
Si exceptuem el Plà de 1959, la resta ho van fer factors externs al règim i a més fou un
*creixement plé de insuficiències:*amb un alt grau de dependència tecnològica i energètica de
lèstranger; *forts desequilibris entre les provínicies més desenvolupades (Biscaia, Barcelona,
Madrid al capdavant de la renda per càpita) front a lìnterior andalús o extremeny; * i lÌNI
mantenia projectes i empreses clarament deficitàries, etc.
A més, aquestos canvis economics i socials (com ara veurem) feren més difícil, a la llarga, el
manteniment dùna estructura política autoritària .
Els canvis socials.
Sens dubte, lèstructura social va canviar per l’impacte de les transformacions econòmiques.
 La població va crèixer, passant de 30 milions el 1960 a 35 milions el 1975,
essent més elevada a Canàries i Andalusia. El descens de la mortalitat (8,5 per mil), a
causa dels canvis econòmics i el manteniment de la natalitat amb una moral encara
tradicional (19 per mil el 1970) ho expliquen.
Dàltra banda, els moviments migratoris cap a Europa o les grans ciutats (4 milions entre
1962-1975) foren un fet molt destacable. El resultat de l’èxode rural fou el despoblament
de les províncies de lìnterior i més agrícoles (Castella, Aragó, Andalusia) i lìncrement
de Barcelona, Madrid, Biscaia i València entre dàltres. A les grans ciutats es
multiplicaven els barris perifèrics mancats de serveis i infraestructures i amb deficients
vivendes (barraquisme vertical). Sens dubte, l`èxode rural va acabar amb el problema de
la terra i de la reforma agrària a Andalusia.
Les transformacions econòmiques afectaren tots els grups socials:
 *Les classes dirigents. Després de 1939, predominaven els interessos dels
terratinents, financers i lÈsglésia als quals sàfegiren els nous rics que havien fet negoci
amb el mercat negre. Cap a 1970, el desenvolupament econòmic va marginar els terratinents
i va promocionar els empresaris, els tecnics i els directors pels quals allò més important
era l`èxit i el triomf personal (són els tecnócrates dels governs de Franco). Mentre, pels
industrials i financers de 1970 allò més important era aconseguir lèntrada en la CEE i
per això lèstructura política autoritària franquista era un obstàcle. Així, estaràn dàcord
amb un canvi cap a un sistema democràtic i plural.
 *Les classes mitges. El desenvolupament dels serveis (empleats de banca,
turisme, sanitat, educaciò, funcionaris) va donar loc a una nova classe mitjana amb
capacitat de consum i poder adquisitiu . Aquestos grups tindràn una gran importància en
la transició en donar suport a un règim democràtic. Front a ells, continuaven les velles
classes mitjanes –comerciants, botiguers, etc- però en decadència.
 *Els treballadors. El creixement de la indústria donà lloc a un nou tipus de
treballador més especialitzat i amb unes reivindicacions diferents a la dels anys 30: *llibertat
sindical i possibilitat de negociar amb els patrons, *millores salarials , *accés a
determinats béns de consum considerats com a fonamentals: *cotxe (el 600); *pis
(vivenda); *electrodomèstics (frigorífics o TV); etc i una ampliació del raquític estat del
benestar dàleshores (escoles, accés a la sanitat amb la llei de Seguretat Social de 1967,
equipaments als barris, etc). Els anys 60 i 70, CC.OO sèxpandeix i lÙGT es recupera al
País Basc i Astúries.
Els canvis econòmics també derivaren a:
*un major consumisme de béns com el Seat 600, l’automòbil del moment ; la televisió; la
música i el turisme, amb les primeres eixides durant lèstiu;
*canvis de comportament entre la joventut, que es qüestiona els valors familiars
tradicionals (catòlics i autoritaris) i morals (sexe..). Tot això ajudà a la creació dùn estat
dòpinió entre la societat que el règim franquista era inviable i anacrònic. De tota manera,
tampoc cal exagerar, perqué és ara també quan sorgeix tot un corrent entre la societat
espanyola, (present a tots els sectors socials, especialmente els no enquadrats/organitzats 13
políticament) el franquisme sociològic, que se basa en la satisfacció dàmplis sectors
socials amb el creixement econòmic i el consumisme, oblidant les privacions dels anys
40 i 50 i la carència de llibertats.
*la recuperació cultural dels nacionalismes perifèrics (al P.Valencià els escrits de Joan
Fuster o la Nova Cançó amb Raimon).

14
14 1
4
1
4
1
4
1
1
4
2.3.- La crisi del règim (1973-1975) (açò és el pont amb el tema de la transició)
Franco cada vegada es troba més vell i els plans per a la successió s` havien establert ja
amb el nomenament de Juan Carlos com a príncep hereu el 1969. Els tecnòcrates de
lÒPUS i Carrero Blanco, nomenat president del govern en Juliol del 73, el veien com lòpció
per a garantir la continuïtat del règim (el franquismo sin Franco). Tanmateix, tot començà a
canviar el 20 de Desembre de 1973 quan ETA mata al president de govern, Carrero Blanco
,en el qual Franco havia dipositat la seua confiança per a garantir la continuïtat del règim
dins de la monarquia.
Franco va recórrer, aleshores a Carlos Arias Navarro, del sector més dur del règim , per a
formar govern, prescindint de la major part dels reformistes de l’OPUS. Tanmateix, iniciarà una
limitada reforma del franquisme (El Espíritu de Febrero de 1974) que no contenta a
lòposició política i que radicalitza als immobilistes o búnker. En qualsevol cas, la lluita entre
aperturistes o reformistes procedents de Falange (Suárez, Martín Villa) i els immobilistes
continuà, però les reformes eren insuficients (Estatut dàssociacions polítiques, 1974,
dret de vaga 1975, però controlat pel govern). A més, la salut de Franco empitjorava al llarg
de 1974-75 i això feia que les friccions entre uns i dàltres foren majors.
La crisi del règim va potenciar la formació dòrganismes opositors unitaris per a definir
una alternativa democràtica: apareix a Catalunya lÀssemblea de Catalunya, 1971; la Junta
Democràtica dirigida pel PCE, CC.OO, independents (1974). Mentre, el PSOE va procedir a
una renovació interna al Congrés de Suresnes, 1974 (França), elegint a Felipe González
com a líder. El PSOE, lÙGT, amb catòlics i altres organitzacions esquerranes impulsaren la
Plataforma de Convergència Democràtica el 1975.
Paral.lelament, sìncrementà la repressió i la violència policial contra lòposició, sobretot
del terrorisme dÈTA, el FRAP i dels GRAPO, aplicant condemnes de mort (execucions de
lànarquista Puig Antich de 1974 i de 2 militants dÈTA i 3 del FRAP de Setembre de 1975) i
fomentant organitzacions extremistes com Fuerza Nueva, de Blas Piñar, Guerrilleros de Cristo
Rey que atemorien i apallasiven organitzacions opositores.. Els immobilistes, davant la
condemna internacional, inclús del Papa, organitzaven manifestacions de suport al règim a
Madrid (1974, 1975). El 20 de Novembre de 1975 Franco moria després dùna llarga
agonia.
Annexe..
1.- Falange. Ideari.
Adoptà com a emblema el jou i les fletxes dels Reis Catòlics, a més de la bandera vermella i negra, la camisa blava (a
l'estil de la camisa negra italiana) i vestimenta paramilitar. La seva plataforma ideològica es va concretar en els
anomenats veintisiete puntos (novembre del 1934).
Bé que rebutjava l'apel·latiu de feixista, participava, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme italià:
constituïa un moviment antimarxista que refusava alhora la *lluita de classes i el sistema social capitalista.
Propugnava un *estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i imperialista, i l'organització
corporativa de l'estat;a més, tenia en comúl'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a
l'acció directa (les milícies com a grup de xoc, sovint enfrontades a militants d'esquerres). Introduïren les línies
originals de llur pensament:en l'aspecte econòmic, la concepciód'Espanya com un gegantesc “sindicato de
productores”, el sentit catòlic del movimenti una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols
mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra.
Fins a la guerra civil espanyola els afiliats falangistes provenien fonamentalment de la petita burgesia i no
foren gaire nombrosos, potser uns 25.000 el febrer del 1936 (o segons altres estimacions no arrribarien ni als
10.000)
2.- Repressió. Xifres .
Xifres.
Nombre de presos polítics a Espanya
1939....................270.719
1940....................233.373
1941....................159.392
1942....................124.423 14
1943......................74.095
1945......................43.812
1950......................30.610
Els darrers càlculs globals derivats dels estudis dels historiadors evaluen en 140.000 el total d’executats
per raons polítiques pel bàndol franquista des de 1936.Els càlculs sobre la postguerra estàn en constant

15
15 1
5
1
5
1
5
1
1
5
reevaluació, però s’apunta a uns 45.000-50.000 sobre el total anterior. Segons J.P. Fusi, cada dia entre
1939-45 s’haurien afusellat10 persones.No diposem de xifres corresponents a totes les províncies, sols
39, però pot afirmar-se que fou més violenta en les províncies del sud d’Espanya: en Andalusia, des de
1936, 53.655 víctimes en 700 foses comunes i d’ elles 13.000 des de la fi de la guerra. En el P.Valencià
(CV) els afusellats des de 1939, 4.900.
A aquestes xifres convendria afegir els morts en les presons franquistes i els camps de treball a causa de
les condicions de vida,la desatenció sanitària i les pallises. Sols en el P.Valencià (CV), haurien mort uns
1.300, es a dir un terç del total. Si es projectara aquesta xifra a tot Espanya, trobariem, així unes 15.000
víctimes més.
La major part dels executats van ser jornalers, obrers industrials tots ells simpatitzants o militants
d’organitzacions esquerranes i republicanes.
*Xifres procedents de Borja de Riquer, La dictadura de Franco, Barcelona, Crítica-Marcial Pons 2010, pp. 140-
142.
 3) El totalitarisme ( element de vocabulari. )
El terme totalitari començà a ser utilitzat per Benito Mussolini en referència al règim dictatorial que
estava construint en Italia des de 1922. En la teoria, això significaria el següent:
 La suspensió de tots els drets i llibertats i la desaparició formal de la divisió de
poders (executiu, judicial i legislatiu) Aquestos poders són assumits pel cap de lÈstat i la frontera
entre lÈstat i el seu cap i el partit són confusos.
 Intervencionisme econòmic, que arriba fins el punt de suprimir el dret a la propietat,
de tal manera que lÈstat exerceix un control absolut sobre els recursos, la propietat i
el treball.
 La repressió cap a qualsevol poder alternatiu opositor, siga aquest insitucional
(Església) o simplement organitzatiu (Sindicats, partits, associacions, etc) amb
lòbjectiu dèrradicar-lototalment, per a la qual cosa disposen dùn aparell policial extens
i utilitzen tècniques i tàctiques exterminadores (camps de concentració, presons, etc).
 És un règim de partit únic que controla importants àrees estatals (propaganda,
mitjans de comunicació, etc) i sèncarrega de mobilitzar la població a partir de
determinades consignes (exaltació del líder, etc) de tal manera que la seua ideologia
esdevé lòficial/estatal.
4) El feixisme.
 El feixisme apareix en Europa durant l`època dèntreguerres, 1919-1939, tenint el seu
origen Italia i Alemanya, però especialment Itàlia, on Benito Mussolini funda el 1919 els
Fascio Italiani di Combatimento, origen del partit feixista, establert el 1922. Quasi
simultàniament, Adolf Hitler esdevé el líder del NSDAP, Partit Nacionalsocialista Alemany,
(1920). Molts historiadors avui entenen per feixisme un concepte històric que vindria a resumir
les característiques ideològiques comunes de tots moviments, a partir de:
 El feixisme es caracteritza per un clar rebuig dels corrents liberals, democràtics i
esquerrans (moviment obrer) . Es a dir, anitiliberalisme, aniparlamentarisme i oposició al
marxisme i lànarquisme.
 Però al si del feixisme també sàprecien corrents revolucionaris i anticapitalistes, com ara
lòposició al poder del gran capital financer que s`ha beneficiat de la primera guerra
mundial (financers, fabricants dàrmes, etc); però també es propi del feixisme el rebuig a
les elits dominants (terratinents i propietaris en general) perquè no han sabut aturar
lèsquerra ni han guanyat la guerra. Així , el feixisme proposarà confiscacions a les propietats
del gran capital o establiment dìmpostos que graven els guanys de guerra
 Defensa dùn sistema politic dictatorial, dirigit per un líder carismàtic, que interpreta la
voluntat de la nació. És el Führer, el Duce o el Caudillo, al qual cal pelgar-se
indiscutiblement. Això significa que desapareixeràn tots els drets i llibertats i garanties
constitucionals (divisió de poders, etc).
 Exaltació nacional, és un discurs impregnat dùn nacionalisme exagerat, que en el cas
dÀlemanya es basa en elements considerats permanents, com ara la raça (ària), i
proposa lèxpansió i la dominació sobre els pobles inferiors (els eslaus, els jueus, etc).
 A més, el feixisme implica lèxaltació de la guerra, el culte a la violència, com a
instruments que serveixen per a la creació dùn nou home, diferent de lèsperit racional
procedent del liberalisme.
 15
En el cas dÀlemanya, el feixisme, a més, es definia per lòdi racial als jueus, els gitanos, els eslaus
(pobles de lÈuropa oriental,considerats inferiors),etc,culpables de la situació del país després de 1919 i
de lènfonsamentdel país el 1929. En Italia, làntisemitisme fou molt reduït també perquè els jueus eren
un grup molt minoritari

16
16 1
6
1
6
1
6
1
1
6
Paper de l’exèrcit al llarg del segle XX.
Atenció a la mentalitatantiliberal de l’exèrcitespanyol des de 1898.Intervencionisme militar durant la crisi
de la Restauració:1909,1917,1923,etc, Recordeu les idees dels militars conspiradors de 1936.Durantla
guerra,tria a Franco com a cap de l’Estat.Després esdevé la columna vertebral de l’Estat, proporcionant
personal polític (en tots els governs sempre hi ha militars i tenen moltde pes en altres ministeris durantels
anys 40 i 50) i organitzant la repressió als opositors al règim (des de la jurisdicció militar). Durant tota la
dictadura l’exèrcit va ser la institució que mai no va fallar a Franco i organitzà conspiracions després de
1975 (23 F de 1981).
Paper de l’Església durant el segle XX
Pilar fonamental de la Restauració. Recordeu el Concordat 1851 que està vigent fins 1931. La reforma
religiosa de la república ja la conegueu així com les conseqüències (l’Església se sitúa contra el règim
republicà).Durant la guerra dona suport al colp i fins i tot qualifica com a Cruzada la guerra civil (pastoral
de 1937) i pateix la violència en la zona republicana. Durant la dictadura és un dels pilars del règim,
ideològicament impulsa el règim com a nacionalcatòlic i rep importants privilegis, concretant-se en el
Concordat de 1953..A partir dels anys 60, d’acord amb canvis de la societat espanyola (secularització) i
de l’Església catòlica a nivell mundial (Concili Vaticà II) que reconeixels drets humans i acaba impulsa nt
la reconciliació nacional.A més,una part de la població religiosa (curas rojos) i catòlics de base impulsen
la fundació de les CCOO . L’espai que deixà en el règim el va ocupar l’OPUS DEI fins a ls anys 70.

Resum del franquisme

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Resum del franquisme

Similar to Resum del franquisme (20)

More from Rafa Oriola

More from Rafa Oriola (20)

Resum del franquisme