Resum tema guerra civil. Versió PDF

1. La guerra civil. (1936-39). Resum. 1
11 1
Tema 13.- La guerra civil. (1936-1939)
1.-La conspiració contra la República. El colp militar del 17-20 de juliol de 1936. La formació dels
dos bàndols. El significat del conflicte
2.- La implicació internacional
L' ajuda als franquistes.
La política de les democràcies. L'ajuda a la República
3..- Evolució de la zona republicana
La Revolució
L'evolució política.
La repressió.
4.- La zona franquista (tema següent)
5.- Les operacions militars. (per la vostra part).
6.- Balanç de la guerra civil .
(LA NEGRETA ES ALLÒ IMPORTANT)
1.- La conspiració contra la Repúblíca.El colp militar del 17-18 de Juliol. La formació deis dos
bándols (territorial i políticament. Fins Setembre del 36). Significat del conflicte.
La conspiració.
Avui sabem que la conspiració contra la República va començar quan alguns polítics conservadors,
com ara Gil Robles en la nit del 15 de febrer, es coneixen els primers resultats electorals, van
demanar a Franco que es pronunciara i al president Portela Valladares que decretara l’estat de
guerra i suspenguera les eleccions . Finalment, el president del govern, Portela, va resistir i presentá la
dimissió a Alcalá Zamora. Aquest, veient que la situació podria descontrolar-se, nomená Azaña
president del govem (la resta d’esdeveniments posteriors són coneguts. Vore tema anterior).
Tanmateix, la conspiració va continuar en les files de l’exércit a través la il.legal UME (Unión
Militar Española), es va anar extenent entre la major part deis oficials africanistes, tenint com a
director el General Mola (enviat a Navarra) i Sanjurjo (exilat en Lisboa) com a futur president de
la junta militar (era el general més antic).
 Idees dels militars revoltats:
 A destacar l'odi al sistema polític (era el culpable de la derrota de 1898 i del
sentiment antimilitar que es vivia en el país.); però també el caràcter
ultraconservador, antiliberal i antisocialista i antiregionalista (català i basc) de
molts oficials.
 Calia, així, una intervenció militar, com de fet ja havia ocorregut el 1909, 1917 o 1923 o
més recentment el 1934. Ara peró, la diferéncia radicava en la capacitat de
resistència de les organtizacions obreres i democrátiques i per aixó el general Mola
va enviar una circular (dies abans del colp) als generals conspiradors perquè la
repressió fora especialment violenta i dura. Sols d’aquesta manera es podria
garantir l’éxit del colp, mantenint a ratlla eis militants i simpatitzants del F. Popular.
Es tractava de netejar i acabar per sempre amb la democràcia.
↓↓↓↓
Instruccions reservades del Director, el general Mola
“Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al
enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de
los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos
ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas.
Conquistado el poder se instaurará una dictadura militar que tenga por misión inmediata
restablecer el orden público, imponer el imperio de la ley y reforzar convenientemente al ejército,
(..)”.
En relació al régim futur, poca cosa es va decidir: simplement es tenia previst un directori o junta
militar republicana que pot ser podria mantenir certa separació amb l`Església, peró sense més
concrecions.

2. La guerra civil. (1936-39). Resum. 2
22 2
Aquesta era una conspiració militar, peró necessitava el suport dels civils en diferents nivells:
*econòmic, facilitant el transport de generals des de les Canáries a Africa i la Península (el financer Juan
March pagà l’avió que transportá Franco de Canáries al Marroc, el Dragon Rapide ); *polític i així
carlins, falangistes, monárquics i part dels catòlics (les JAP o joventuts de la CEDA essencialment) es
prestaren voluntáriament per a destruir la democrácia i aportaren militants i simpatitzants per a
controlar les organitzacions esquerranes (veure apartat dedicat a la repressió).
En relació a l’actuació del govern, en un primer moment, envià els generals sospitosos a
destinacions allunyades de Madrid, com ara Franco a Canàries; o Mola a Navarra i en general, a l’estiu
del 36 estava més preocupat per calmar els obrers de la construcció de Madrid en vaga (Juny i
principis de Juliol del 36) que en aturar un possible colp militar. A més, creia que si no res havia passat
després de les eleccions, ara no calia sospitar ni esperar res de nou . D`altra banda, la divisió al si de les
forces del Front Popular, especialment, la no integració dels socialistes en el govern li va restar una força
que va resultar decisiva.
El colp del 17-20 de Juliol de 1936. Els dos bàndols
El bàndol insurgent-franquista
El colp militar s`inicià a Ceuta i Melilla el dia 17 de Juliol (matinada) i ràpidament es va extendre des del
Marroc a la resta del país. En general, va triomfar a les regions més res conservadores :Castella-Lleó,
Galicia, part d`Aragó, amb Saragossa i tot ser seu dels anarquistes), Navarra, Granada, Sevilla (tot
i la implantació de republicans i socialistes) i les Canàries. Gràcies a la determinació dels generals i el
suport polític (de les forces conservadores), també dominaren Córdova i Mallorca.
Es tractava de regions agrícoles (cereal castellà), menys poblades i que tenien el suport de l`exèrcit
de terra a la qual cosa s`havia d`afegir el suport militar i econòmic d`Alemanya i Itàlia., com veurem
després
Ideològicament, agrupava tot el ventall de forces oposades a les reformes republicanes: des dels
conservadors catòlics (CEDA), passant pels monàrquics autoritaris de Calvo Sotelo, els carlins
(tradicionalistes) i els falangistes. Tots ells s`anomenaven i es definien com a nacionals (la resta, els
seus enemics eren l’antiEspanya “los rojos”).
Es pot concloure que allà on les autoritats republicanes van poder contar amb el suport de les forces
armades (G.Civil, Guàrdia d’Assalt) i els obrers van estar organitzats, els colpistes van fracassar. Seria el
cas de Madrid i Barcelona, especialment. En el cas contrari, el domini dels generals colpistes fou ràpid,
es a dir, les forces revoltades eixien al carrer i s’apoderaven dels edificis oficials i junt a gent d’ordre
armada (falangistes, requetés o milicians carlins , etc) proclamaven l’estat de guerra. Les organitzacions
obreres intentaven aturar-ho amb una vaga general i alçant barricades, però si no tenien mitjans per a
defensar-se (el governador civil no repartia armes o tenia dubtes), eren fàcilment derrotats.
El mapa de l’Espanya revoltada es molt semblant al del resultat de les eleccions de febrer del 36: llevat de
ciutats com Saragossa, Sevilla o Córdova que van caure en mans dels colpistes i que eren d`esquerres, la
resta eren zones de majoria conservadora.
.
El bàndol republicà/Front Popular
El bàndol republicà, per tant, o del Front Popular conservà Madrid, Astúries i Santander (carbó),
Biscaia (ferro) i part d’Araba (Alava en castellà) i Guipúscoa; la major part de la Manxa, tot
Catalunya (tèxtil català), el P.Valencià i Menorca a més de l’Andalusia occidental. Es tractava de
regions més poblades, que concentraven totes o quasi totes les grans ciutats i centres industrials
(ferro, tèxtil) més els minerals (ferro, carbó, plom) i l’agricultura intensiva; a més de les reserves
d`or del Banc d`Espanya, quasi tota la Marina, l`aviació i part de la Guàrdia Civil.
Ideològicament també eren molt diversos: per una banda, els que es manteniren fidels a la
República amb l’estratègia del Front Popular i el manteniment d’un estat democràtic: *republicans
d`esquerra (Azaña) i *els comunistes del PCE junt al *PSOE amb Prieto i despres Negrín ;
tanmateix, d’altra part una sector dels *socialistes, a través de la UGT ; *els comunistes del POUM
i els *anarquistes entengueren que la guerra obria l’oportunitat per a fer la revolució. *Els
nacionalistes bascos (PNV) tot i ser conservadors i catòlics es manteniren fidels a la República per
la promesa d`autonomia que es concretaria abans de fi de l’any 1936. *En Catalunya, el principal
partit era l’ERC.

3. La guerra civil. (1936-39). Resum. 3
33 3
Es a dir, en conjunt la sociologia del bàndol republicà incloïa el moviment obrer, classes mitges
urbanes de les grans ciutats que s’identificaven amb els republicans i jornalers, etc. Alguns
defensaven la legalitat republicana i d'altres, la Revolució (anarquistes, poumistes i UGT). En
qualsevol cas es mantingué obert el Parlament, on participaren les forces polítiques del Front Popular.
Davant la hipotèsi d’una guerra llarga, els republicans tenien millors arguments: les regions industrials i
més poblades, l'agricultura mediterrània, les mines del Cantàbric i les reserves del Banc d’Espanya. Els
franquistes només disposaven del blat castellà i les mines de Huelva i el Marroc, però si tenien la
principal unitat de l’exèrcit espanyol, la Legión i el Tercio de Regulares a la qual cosa s’anaren
afegint l’ ajuda de les potències feixistes (casi sense límit), de les grans empreses americanes i
britàniques que subministraren petroli i el vist i plau del Vaticà. A tot açò, junt a l’ abandó de les
democràcies, França i Gran Bretanya, resultà definitiu. Mentre, la República hagué de construir
l’exèrcit al llarg de la guerra, enmig del boicot internacional i amb unes extraordinàries divisions
ideològiques .
Forces militars disponibles per les dues parts en l`estiu de 1936: (per si voleu llegir)
L’exèrcit de terra i les forces d’ordre públic sumaven uns 190.000 soldats, enquadrats per uns 13.000 oficials i 93
generals en actiu. Es calcula que un 80% dels oficials en actiu eren conservadors i antirepublicans, però només dels
8 generals més importants només un es va comprometre amb els colpistes, (Cabanellas).
Els soldats quedaren repartits al voltant del 50% però els colpistes disposaven de la Legión i El Tercio de Regulares,
l’ única unitat preparada per a una guerra. Casi la meitat de les unitats peninsulars a penes tenien armes ni
equipament adequat. Mentre, les unitats peninsulars que es van quedar en zona republicana van ser disoltes, per la
qual cosa la República hagué de començar de zero.
La marina de guerra, tenia 88 bucs de guerra, dels quals, 60 quedaren en mans de la República, però la major part
dels oficials es van passar a la part rebeld.
En l’aviació, es tenien uns 400 avions, dels quals 2/3 parts es quedaren amb la República.
De la Guàrdia Civil, els efectius es van repartir casi al 50% entre les dues zones. La Guàrdia d’Asalt es va quedar en
majoria en la part republicana.
Xifres aportades per Juan Carlos Losada en El combate por la historia, diccionari dirigit per Angel Viñas sobre la
República, la guerra civil y el franquismo, 2012
2.- La implicació internacional.
El significat de la guerra civil espanyola
La Guerra d`Espanya va ser el nom amb què va ser coneguda internacionalment la guerra civil i aviat la
opinió púbica internacional es va dividir: si bé els progressistes en general i l’esquerra obrera en
particular van estar en favor de la República; els conservadors i catòlics es decantaren ràpidament
pels revoltats que veien els militars insurgents com l´unica alternativa possible front a l'expansió
del comunisme. La guerra civil, seria així el precedent de la 2ª Guerra Mundial.
Però si això pot ser una visió molt ampla des del punt de vista mundial, a nivell espanyol, cal
destacar *l'enfrontament entre els terratinents, financers, militars, eclesiàstics i industrials i * les
classes mitges urbanes republicanes i els seus aliats obrers (socialistes, anarquistes, comunistes) que
volien establir un règim democràtic o en altres versions un model de societat alternatiu
(revolucionari). Aquesta confrontació s`havia anat prefigurant des de la crisi de 1917 i la
democràcia republicana el que havia fet era posar-ho de manifest en un context internacional, a
més, que des de 1933 (arribada de Hitler) no era molt propici per a experiments democràtics.
Davant la imposibilitat de cadascú d`aquestos grups es poguera imposar, la República fou dinamitada des
de fora, en concret per l`Exèrcit, que en intervenir acabà amb la democràcia i afavorí els interessos dels
grans propietaris i de l`Església, que es trobaven en perill amb la democràcia.
A més, com cap dels dos bàndols podia imposar-se a l’altre, ràpidament es va vore que necessitarien
ajuda militar ,econòmica i diplomàtica d’altres països. Avui en dia, la major part dels historiadors
coincideixen que aquest va ser un element decisiu per a la sort de la República i el desenllaç de la
guerra.
1. L’ajuda als revoltats (franquistes)
 Itàlia. Mussolini pot ser coneixia els plans dels militars per a un cop d’estat, però no
està provat que intervinguera en la conspiració. És més conegut, d’altra banda, el suport polític i

4. La guerra civil. (1936-39). Resum. 4
44 4
econòmic que havia concedit, des de 1934, a monàrquics autoritaris i carlins per a organitzar un
assalt a la República. Una vegada es produeix el colp, a finals de juliol de 1936 decreta una
primera ajuda militar (els avions que permeten passar tropes des del Marroc a la
Península) i que més tard s’anirà ampliant fins a conformar el CTV (Cropo de Trope
Voluntare) que al voltant de 1937 arribà a tenir 60.000 soldats aproximadament. En
conjunt l’ajuda italiana se concreta en material, avions, armes i soldats
Les raons d’aquest suport s’expliquen per: *l’hostilitat ideològica a la República, símbol
democràtic, i així la victòria dels revoltats/colpistes confirmaria les seues tesis (la
democràcia està acabada i el feixisme és el futur d`Europa); *aconseguir un aliat al sud
d’Europa i un futur mercat per a la indústria italiana ( o pot ser una hipotètica conquesta de
les Balears). En qualsevol cas, aquesta intervenció significaria el principi de la vinculació-
aliança amb Hitler. Donat que la victòria de Franco no serà tan ràpida com s`esperava, l`ajuda
de Mussolini es farà cada cop més gran arribant a tenir quasi 60.000 soldats l`any 1937. Si se
sumen totes les aportacions italianes al llarg de la guerra, el total de combatents hauria
estat de casi 80.000.
 Hitler i l’Alemanya nazi. En un principi l’estat alemany es mostrava recelós del
triomf dels militars revoltats però primer Goering i després Hitler decidiren a finals de
Juliol enviar ajuda militar i econòmica a Franco perquè les seues tropes pogueren
travessar l’estret de Gibraltar. Aquesta ajuda es va concretar en avions, fonamentals
per passar de l’Àfrica a la Península i més tard amb l’enviament de la Legió Còndor
(grup d’elit de l’aviació alemanya), canons i assessorament militar ( a canvi del
subministrament de les mines del Rif o de la producció de plom de Rio Tinto).
El perquè de l’ajuda alemanya a Franco es resumeix en uns principis: *la lluita contra el
comunisme i la democràcia (la victòria dels generals revoltats significaria una derrota més
de la democràcia i del comunisme) i *aconseguir un aliat al sud de França, sens dubte un
dels grans enemics de Hitler. El total de militars , bàsicament pilots, que van passar per
Espanya, van ser uns 18.000, amb una presència constant de 6.500.
 Altres suports que van trobar els revoltats i després Franco van ser: *les aportacions
voluntàries de capitalistes que finançaren el viatge de Franco de les Canàries al Marroc (Juan
March) o les recaptacions que importants membres de l’aristocràcia i del món de les finances
feren des de Portugal o el mateix rei Alfons XIII; *però també el pas d’armes des de Portugal
governat per la dictadura de Salazar, així com l’arribada de voluntaris portuguesos, uns
2.490, integrats en unitats de l’exèrcit espanyol . Portugal també va prestar una valuosa
col.laboració en la *detenció i persecució dels fugitius republicans que intentaven escapar a
l’avanç de les columnes franquistes. *Cal considerar també l’aportació de companyies
petrolieres nord-americanes (Texaco) que començaren a proporcionar combustible a Franco
enlloc de la república (amb qui tenien signats els contractes). Tampoc convé oblidar
*l’aportació de la tropa mora. El total dels efectius marroquins aportats van ser d’uns
80.000 al llarg de tota la guerra.
(Es calculen uns 187.000 estrangers reclutats en les files de Franco i uns 35.000 Brigadistes que junt al
contingent soviètic, uns 2.000, faria que els estrangers que combateren per la República no arribara als 40.000. Xifres
d’Angel Vinyas. En el combate por la historia, 2012)
2. Lajuda als republicans.
L’opinió pública democràtica dels països occidentals europeus va entendre el conflicte espanyol com la
lluita de la democràcia contra el feixisme. A més molts intel.lectuals es van comprometre en defensa de
la República des de perspectives democràtiques i revolucionàries (anarquistes i comunistes), com ara
André Malraux, Pablo Neruda, etc.
 França. Ací existia un govern del Front Popular i així quan Giral, cap del govern espanyol,
li demana ajuda militar i econòmica (20 de juliol), acceptà la proposta, però la força dels interessos
conservadors francesos, partidaris declarats dels franquistes i finalment la inhibició de Gran
Bretanya, principal suport de França contra Alemanya, farà que finalment França no ajude
oficialment la República. Al llarg de la guerra, la frontera francesa s’obrirà intermitentment i per
ací circularàn armes, aliments, béns d`equip, procedents de l’URSS i d’altres països de l’Europa

5. La guerra civil. (1936-39). Resum. 5
55 5
Oriental . D`altra part, l’opinió pública francesa democràtica col.laborarà enviant ajuda
desinteressada (col.lectes) o milicians per a les Brigades Internacionals .
 Gran Bretanya. El govern conservador de Stanley Baldwin i el posterior de Neville
Chamberlain tampoc hi van fer res per ajudar el règim republicà. A les dues setmanes de començar la
guerra, GB declarà la seua neutralitat i la necessitat d’establir un acord de no intervenció entre
els països europeus. Per una banda, el govern britànic estava adoptant una línia molt
contemporitzadora amb l’Alemanya nazi, és la política de l’appeassement o aplacament
(apaciguamiento), consistent en fer concessions a Hitler en Europa per a evitar una nova guerra
per la qual cosa, el suport a la República espanyola era un obstacle. A més, GB no podia iniciar
una cursa d’armaments amb Alemanya, donada la seua feblesa econòmica per l’impacte de la 1a
Guerra Mundial i el crac del 1929. Per últim, la majoria dels interessos conservadors britànics
(grans empreses, diplomàtics i alts càrrecs de l’administració ) eren partidaris de Franco . Mentre,
els sectors de l’esquerra, com els sindicats i el Partit Laborista es mostrava en favor de l’ajuda a la
República. En síntesi, l’acció del govern britànic determinà en gran manera l’actuació de les
democràcies i especialment de França per no intervenir en favor de la República espanyola.
 L`URSS. En Juliol de 1936 l`URSS no tenia ambaixador en Madrid, encara que es tenien
relacions diplomàtiques des de 1933. El president del govern José Giral, sol.licità el 25 de
Juliol a la URSS ajuda militar i econòmica. Stalin, finalment es va decidir a finals de
setembre, alarmat per l`enviament d`ajuda per part d`Alemanya i Itàlia. Creia que si els
generals colpistes guanyaven ràpidament la guerra, Alemanya i Itàlia eixirien reforçades i
això podria ser un incentiu per a l’expansionisme alemany en Europa central i oriental.
Stalin creia que el suport a la República espanyola seria un bon argument per aconseguir
un acord amb França i GB per aturar Hitler en l’Europa central o oriental. L’ajuda
soviètica arribà a finals d’octubre del 36 i començà a pagar-se amb les reserves d’or del Banc
d’Espanya que es van traslladar a París primer (174 tones d`or uns 598 milions de pessetes
o ) i després a Moscou En total: tancs (400) avions (700), consellers, assessors militars i
conductors de tancs i aviadors, aliments i combustible, però també membres de la policia
secreta (NKVD) cosa que es reflectiria en diferents purgues contra els elements
revolucionaris (POUM).
A diferència dels enviaments feixistes i nazis, els soviètics enviaven les armes i el
combustible de manera intermitent (sobretot després de 1937). A més, Stalin no estava tan
interessat en una possible evolució d’Espanya com un satèl.lit comunista en el sud
d’Europa. Seguia insistint en la tàctica del Front Popular durant la guerra i no en el
monopoli del poder per part del partit comunista. (Tampoc tenia mitjans militars ni polítics
per a poder imposar-ho, com ara un exèrcit soviètic ocupant el territori com si ocorrera després
de 1945 en els països de l’Europa Oriental) .
(Atenció, el llibre dona unes estadístiques relativament diferents. Pàgina 301 del llibre vell, seguint les
investigacions de G.Howson).
 Les Brigades Internacionals. Es tractava de voluntaris reclutats arreu del món per
la Internacional Comunista. Arribaren a Espanya voluntaris de països europeus que fugien de les
dictadures instaurades des dels anys 20 (Polònia, Itàlia), però també hi arribaren procedents de
democràcies com ara França, GB o els USA. Molts d’ells eren treballadors manuals que deixaren les
seues ocupacions i altres eren aturats; però que en tot cas veien en la guerra d’Espanya el lloc per a
lluitar contra el feixisme. En molts casos es van veure atrets pel partit comunista, més organitzat i
disciplinat que altres, i en altres casos es tractava de simples voluntaris demòcrates radicals oposats
pel feixisme. En total, es calculen un 35.000 combatents, encara que mai van haver més de 20.000 a
la vegada i des de 1938 el seu nombre es va reduir moltíssim fins la seua retirada definitiva en
l’estiu d`aquell any. França va ser el país que més aportà (9.000).
 Mèxic, fou l’únic país que junt a la URSS envià ajuda, essencialment armes , uns
20.000 fussells mausers i 20 milions de cartutxos i aliments, que serviren per a defensar Madrid en
octubre i novembre de 1936. En acabar la guerra, esdevindrà un dels principals països que acollirà l’exili
republicà.

6. La guerra civil. (1936-39). Resum. 6
66 6
Atenció al següent terme de vocabulari:
El comité de no intervenció. GB i França van idear el Comitè de no Intervenció per
a controlar l’enviament d’armes a tots dos bàndols (com si foren iguals!) i evitar
l’extensió de la guerra a la resta de països europeus. A la pràctica, el Comité fou
una autèntica farsa perquè les armes continuaven arribant, i amb més facilitat a
Franco que a la República, donat que ningú no volia enfrontar-se amb Alemanya.
Tots els països hi formaven part, fins i tot la URSS, que d’aquesta manera volia
conservar bones relacions amb les democràcies occidentals; però les potències feixistes i
Portugal es burlaren sistemàticament dels acords i continuaren enviant armes durant tota
la guerra.
Valoració de l’ajuda estrangera als dos bàndols.
Avui una bona part dels historiadors insisteix en el caràcter decisiu de l'ajuda exterior pel resultat de la
guerra civil. Si bé tots dos bàndols sembla que gastaren una quantitat econòmica semblant en la
compra d’armament i equipaments (els republicans amb l’or del Banc d’Espanya i els franquistes
amb crèdits i acords amb Alemanya i Itàlia que continuaren després de 1939), la qualitat i la
continuïtat en l’arribada del material fou molt favorable als franquistes. L’or no era suficient pels
republicans perquè havien de negociar amb els traficants d’armes que imposaren taxes i comissions
abusives i a més, moltes vegades al preu d’aconseguir material obsolet (això pel que fa a la compra
d’armes a tercers països). Per últim, el govern republicà havia d’esperar que els francesos obriren la
frontera perquè arribara el material soviètic des de Marsella o esperar els combois marítims,
mentre que l’ajuda rebuda per Franco era de major qualitat i arribava constantment, la qual cosa
resultà definitiva a la fi . A més el context internacional, no li va resultar gens favorable, perquè a tot
Europa s’instauraven dictadures i governs de partit únic i les democràcies volien pactar amb Hitler per a
evitar la 2ª Guerra Mundial. (vegeu, de nou, el quadre ajuda militar a la república en la pàgina 301 del llibre) .
3.- La zona republicana o del Front Popular
La Revolució.
Davant les notícies que procedien del Marroc i d`una bona part de les guarnicions militars, Casares
Quiroga, incapaç de controlar la situació, presentà la dimissió (18 de Juliol) i Martínez Barrio
intenta formar un govern de republicans moderats que ofereix un acord a Mola, la qual cosa es
rebutjada pels generals colpises . Quan això es conegut, les organitzacions obreres demanen armes
al govern, donat que no confien en els militars ni en els polítics republicans. Finalment, en la
matinada del dia 19 es conforma un nou govern presidit pel republicà Giral que decreta el
repartiment d`armes entre la població i el desmantellament de l’exèrcit republicà. Açò va tenir
diferents conseqüències: *si bè molts soldats pogueren desertar d’unitats sospitoses de ser
simpatitzants dels colpistes, *va endarrerir, d’altra banda, la formació d'un exèrcit organitzat que
lluitara eficaçment i, a més, es van perdre moltíssims oficials (capitans, etc) fonamentals per a
dirigir la lluita. Així, la lluita contra els colpistes serà dirigida per columnes de milicians, enquadrades i
organitzades per partits i sindicats d`esquerra.
En general, una milícia és pot definir com el grup format per la unió de diferents ciutadans que
s’organitzen per a defensar la República, sense formar part d’un exèrcit regular ni haver estat
mobilitzats forçosament. Evidentment, tampoc tenien ni ensinistrament militar ni coneixements
estratègics. Aquestos grups es conformaren a partir de l’entrega d’armes que el govern va
autoritzar el dia 19 de Juliol i es van veure afavorits pel desmantellament de l’exèrcit i
l’enfonsament de la major part de les institucions de l’estat republicà.
El seu funcionament intern, especialment les anarquistes i poumistes (POUM) era molt diferent al
d’un exèrcit convencional: elegien els seus comandaments i discutien les ordres (principis
assembleistes). Allà per on passaven imposaren les col.lectivitzacions (Aragó) i crearen Comitès (com
el Consell d’Aragó) que governaven ciutats, pobles i territoris sencers. Els milicians, anarquistes,
Poumistes i socialistes revolucionaris, creien que la moral i l’entusiasme revolucionari podria amb un
exèrcit de mercenaris africans . Quan Franco s’aprope a Madrid (Octubre i Novembre del 36), el govern
començarà a pensar en crear un exèrcit regular, com veurem després. Les milícies organitzaren la lluita
contra els insurgents en tots els fronts durant l’estiu del 36 i a partir de la formació del govern de Largo
Caballero i definitivament amb el de Negrín, seràn incorporades a l’Exèrcit Popular. (En relació al seu
nombre, podrien arribar a uns 100.000 en total en els primers mesos de guerra, destacant les .milícies de
la CNT i del POUM)

7. La guerra civil. (1936-39). Resum. 7
77 7
La victòria sobre els colpistes en l zona del Front Popular e va encetar un conjunt de transformacions
que arranquen des de finals de juliol del 36:
 La Revolució. El fracàs relatiu dels revoltats/colpistes, en no haver aconseguit una victòria total, va
significar una crisi de les institucions i de l’exèrcit republicans (l’exèrcit es va dividir primer i
fou dissolt després) i la forces de seguretat van desaparèixer de fet i això va fer desestabilitzar
l’Estat republicà. El dia 19 i 20 el govern de Giral va decidir repartir armes entre les
organitzacions obreres i així, aquest estat, en perdre el monopoli de la violència i de les armes,
no va poder impedir que s’ obrira un procés revolucionari dirigit a canviar radicalment la
societat anterior al colp. Així van sorgir els comités antifeixistes que suplien els Ajuntaments, les
Diputacions, els tribunals de justícia, etc (En alguns pobles s’anomenaren comitès de defensa o
comitès revolucionaris) .El cas més clar és el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (durà
dos mesos) i el Consell d`Aragó (fins l’estiu de 1937).
De tota manera, el govern central mai no va desaparéixer del tot i sempre controlà les reserves
del Banc d’Espanya i la direcció de la guerra. Al llarg de tota la guerra, el govern central anirà
recuperant poder en perjudici dels Comitès, xocant amb els anarquistes i el seguidors del
POUM. Per tant, la Revolució sempre va tenir un abast limitat i mai no va aconseguir
enderrocar totalment l’ordre de coses existent ni aconseguir la presa del poder (la comparació
entre la Rússia de 1917 i l’Espanya republicana l’estiu del 36 és inútil).
En aquest context, on els instruments de l’Estat republicà han entrat en crisi, les forces obreres
prendran la iniciativa i posaran en marxa una Revolució que sempre havien somiat, però que
es va produir pel fracàs del cop dels militars. Les circumstàncies, però, no eren les millors, enmig
d’una guerra i amb tota classe de penalitats i dificultats.
La Revolució social es va traduir en un conjunt de canvis difícilment valorables perquè estem enmig
d’una guerra i perquè ni les estadístiques semblen fiables, però, en qualsevol cas, cal diferenciar entre:
 CAMP: Ací, es produïren diverses situacions, com el repart de terra en règim de
propietat entre els jornalers o les col.lectivitzacions ,on la terra es gestionada per tota
la comunitat a través de l`assemblea popular o del comité i decidida per l’Assemblea
del Comité o per les milicies que ocupaven el poble (ací les coaccions adquiriren una
major intensitat). És el cas del Consell d`Aragó, controlat pels anarquistes fins l’estiu del
37 quan fou clausurat pel govern central. El Consell o Assemblea també podia oferir
altres serveis: alfabetització, cultura, abolició dels diners (menys freqüent), abolició
de les velles rendes, impartia justícia etc. En general, es van donar a Andalusia
oriental, la Manxa, Aragó, P.Valencià. En conjunt, els canvis en la propietat, segons els
anarquistes s’entenien com un instrument de canvi social que empentaria a les
masses a extendre la revolució i guanyar la guerra. El govern central intentant
controlar el procés i recuperant el poder, va establir diversos decrets que afavorien
l’expropiació de les propietats dels feixistes i dels terratinents i intentaven protegir
els petits propietaris i arrendataris. (decrets d`Octubre de 1936 del ministeri
d’agricultura dirigit pel comunista Uribe) .
Segons les dades del Ministeri d`Agricultura, basat en 15 provinices que no incloïen ni
Aragó ni Catalunya, fins Agost de 1938 s`havia expropat el 40% de la superfície útil. En
Aragó, segurament el focus més important de les col.lectivitzacions, podria haver-se arribat
fins el 75% de les terres, però no és una xifra fiable.
En relació als resultats, les dures condicions imposades per la guerra i l’ absència d’
una planificació (nacional) començaren a dificultar la producció de les col.lectivitats i
així es multiplicaren, al llarg del 37 i 38 els atacs contra aquestes explotacions. Tampoc
els seus partidaris podien oferir alternatives més enllà de l’economia local. El ministeri
d’Agricultura, dominat pels comunistes, donava suport als xicotets propietaris i les
col.lectivitats organitzades sota el decret d’octubre del 36 i boicotejava les dirigides pels
anarquistes. Els objectius dels anarquistes era acabar amb el sistema de propietat i el treball
assalariat i per això necessitava suport del camperolat i temps, a més d’unes circumstàncies
diferents (una guerra civil no ho facilitava). Després dels fets de maig de 1937, que
veurem després, el Consell d`Aragó fou suprimit (les terres es tornaren als seus
propietaris) i al llarg de 1938 pràcticament van desparéixer amb l’avanç franquista i
les necessitats de la guerra.

8. La guerra civil. (1936-39). Resum. 8
88 8
 CIUTAT/INDUSTRIA: Se localitza a Catalunya, especialment, de predomini CNT i
quasi mai en el País Basc. Derrotats els feixistes i rebels, els obrers assumiren (al llarg de
l’estiu del 36) la gestió, direcció i de vegades la propietat de les fàbriques, del
transport, dels tallers, aprofitant la fugida del patró (en altres casos era eliminat o es
mantenia a l’empresa com si es tractara d’un tècnic). A l’octubre del 36, la
Generalitat de Catalunya establí un decret de col.lectivitzacions que tractava de
dirigir i controlar el procés, que afectava a les empreses de més de 100 obrers i les de
50 a 100 si ¾ parts dels treballadors ho decidia. Al 1938, existien uns 4.500 comités
obrers i 2000 empreses col.lectivitzades.
Pel que fa als resultats, les dificultats creixents vinculades a la guerra ( carència de
matèries primeres, fonts d’energia, tancament de molts mercats exteriors)
obstaculitzaren molt la producció industrial i aquesta va caure en picat sense poder
recuperar els nivells de 1935. A finals de 1936, problemes importants com ara les
dificultats del subministrament i el creixement del mercat negre, de la qual cosa
alguns intermediaris es van beneficiar, estaven en la base de la pujada de preus i el
descontent per la carència de queviures es multiplica A més, Barcelona hagué de
crear una indústria de guerra que no tenia i tot Catalunya es va veure desbordada
per una riuada de refugiats que fugien dels avanços franquistes. En la primavera del
37 es va incrementar la jornada laboral de 44 a 48 hores en la majoria de les
empreses per a produir més pel front.
Després dels fets de maig de 1937, les necessitats de la guerra van fer que la
producció de les indústries de guerra es militaritzara i que les col.lectivitats
pràcticament desaparegueren.
Semblava que a l’estiu del 36 la Revolució tan desitjada per alguns i temuda per uns altres s`havia produït,
però això no va ser sinó un miratge (espejismo) perquè la Revolució es feia enmig d`una guerra i les industries
mancaven de matèries primeres i fonts d`energia. A més, passada l`euforia inicial, aviat es va veure l`abast
limitat dels canvis i el front s’estancava en Aragó, sense arribar a Saragossa. Per tant, a finals de 1936,
començava la lluita pel poder polític i la possessió de les armes al si de la zona republicana. Es a dir,
començava el debat entre si fer la Revolució o guanyar la guerra, que s’explica ara.
↓↓↓
Evolució política- 1936-39.
De Casares Quiroga a Giral. 17-18 i 19 de Juliol.
( Recordeu la dimissió de Casares Quiroga i el fracàs de Martínez Barrio explicat abans)
Finalment, en la matinada del dia 19 es conforma un nou govern presidit pel republicà Giral
(sols republicans d’esquerra) que decreta el repartiment d' armes entre la població i el
desmantellament de l`exèrcit republicà. Apareixien les miĺícies (ja explicat abans ,diapositives 64
fins a la 67 i en el punt anterior)
Aquest govern, que sobreviurà fins Setembre del 36, s’encarregarà de demanar ajuda a les
potències democràtiques i la URSS, però fracassara en aturar els avanços franquistes i en
aconseguir l’obediència dels comitès.
 Els governs de Largo Caballero (Setembre 36-Juny 37)
Les derrotes davant els rebels i la proximitat d’aquestos a Madrid farà que en setembre es
conforme un govern amb totes les forces del Front Popular (FP), comunistes i tot (amb Largo
Caballero de primer ministre) que té per objectiu guanyar la guerra i que s’anomenà el “gobierno
de la victoria” (al novembre del 36 entren els anarquistes al govern). Això significà el control de la
revolució i la reorganització de l'estat i de l'exèrcit. Per tant, a l’Espanya republicana es produeix
en l’estiu de 1936 a una autèntica divisió que es reflectia en dues tendències:
*I) per una banda, els comunistes, socialistes moderats (Prieto) i republicans, partidaris de
controlar la revolució i encaminar-la a una economia de guerra per guanyar als revoltats com
objectiu primordial (primer guanyar la guerra i després fer la revolució). Els socialistes de Largo
Caballero, revolucionaris, entenen que cal organitzar un govern central que guanye la guerra amb
el suport de tots, amb una base sindical.

9. La guerra civil. (1936-39). Resum. 9
99 9
El següent artícle del períòdic del PCE, Mundo Obrero ho resumia així
”¿De qué nos acusan los camaradas de la CNT? Según ellos, nos hemos desvíado del camino del marxismo
revolucionario. ¿Por qué? Porque defendemos la república democrática (..) Pues bien, nuestra república es de tipo
especial. Una república democrática y parlamentaria de un contenido social como no ha existido nunca”.
*II) Per altra banda, els anarquistes i el POUM (partit comunista internacionalista, antisoviètic i
enfrontat al PCE) convençuts de la necessitat de col·lectivitzar i portar la revolució fins a les últimes
conseqüències. Suposaven que el poble armat, les milícies, simultàniament a les transformacions
revolucionàries, les col.lectivitzacions, acabarien amb els poders reaccionaris. Es a dir, un
programa revolucionari que canviaria totalment la societat espanyola. Això havia donat lloc a la
formació i multiplicació de Comitès arreu del país que havien substituït les velles autoritats.
Aquestes dues fonts ens expliquen el punt de vista dels revolucionaris:
“¿Es que la clase obrera, que tiene las armas en la mano en los momentos presentes, ha de defender la
república democrática? (..). Compañeros, todos los objetivos concretos de la revolución democrática han sido
realizados no por la burguesía liberal, sinó por la clase trabajadora, que lo ha resuelto en pocos días con las
armas en la mano”.
Andreu NIN, dirigent del POUM, 6 de Setembre de 1936
“Que quede bien entendido que no estamos luchando por la república democrática. Estamos luchando por el
triunfo de la revolución proletaria. La revolución y la guerra son inseparables. Todo lo que se diga en sentido
contrario es contrarrevolución reformista”.
Butlletí d`informació de la CNT-FAI, gener de 1937.
Aquest model revolucionari dominava, a finals de l’estiu del 36, en València, Aragó i Catalunya,
i tenia en la indústria catalana i els serveis públics de Barcelona la seua expressió més significativa.. En
agost de 1936 el govern de Giral intentarà regularitzar les milícies convertint-les en un futur exèrcit
popular i això ho continuarà el govern de Largo Caballero. Però la tensió entre els 2 models es va
anar polaritzant fins arribar als enfrontaments en el carrer en Barcelona en maig de 1937.
Aleshores, el govern de la Generalitat intenta centralitzar la direcció de l’ordre públic, i la CNT i el
POUM, que controlaven des de juliol de 1936 l’edifici de Telefònica, es neguen a retornar el seu
control, la qual cosa provocarà l’enfrontament amb els comunistes i els cossos de seguretat. El
govern central envia els Guàrdies d’Assalt a Barcelona i es fa amb el control de l’ordre públic per
damunt de la Generalitat. La insurrecció provocarà més de 200 morts, el PCE exigeix la dissolució
del POUM acusant-lo de col·laborar amb el feixisme. El 13 de maig, després de l’oposició de Largo
Caballero a aprovar la seua dissolució, els comunistes abandonen el govern i el president ha de
dimitir.
 Els governs de Juan Negrín (Juny 1937-Març 1939)
El doctor Juan Negrín, membre de la corrent moderada del PSOE formarà un govern de
majoria socialista (acompanyat per Prieto) i amb més influència comunista, que té per objectiu
guanyar la guerra i aconseguir el suport de les potències occidentals. La seu del govern es trasllada
de València a Barcelona. Després dels fets de maig del 37, quedava clar que la Revolució havia
estat controlada pel govern i que s’imposava el realisme: primer fer la guerra i després la Revolució
i així els anarquistes van ser relegats del govern (tornaran més tard) i els poumistes perseguits per la
policia.(El seu líder Andreu Nin fou empresonat i executat per la policia secreta de Stalin acusat de ser
còmplice de Franco. ). El consell d’Aragó fou clausurat en Agost i les últimes milícies, no sense
resistències, van ser incorporades al nou Exèrcit Popular. Així, el PCE aconseguia guanyar
popularitat entre el moviment obrer i les classes mitges urbanes: l’ajuda soviètica, la insistència en
l’organització i la disciplina, per a poder resistir i el fet que els franquistes no hagueren aconseguit
prendre Madrid (NO PASARAN) en part expliquen aquest fenòmen.
La prioritat dels governs de Juan Negrín serà guanyar la guerra i per això es multipliquen
els esforços per a *controlar la producció agrícola i industrial; *reorganitzar l’Exèrcit (definitiva
incorporació de les darreres mílicies a l`Exèrcit Popular) i *recuperar la iniciativa militar amb
diferents ofensives en Brunete, Belchite (1937) i Terol (gener-març 38), però totes elles donen com a
resultat el mateix: greus pèrdues materials i en vides humanes, a més de cap guany territorial.
En començar la primavera del 38, Franco és al mediterrani i la República es parteix en dos.
Això provoca la dimissió de Prieto (creu que tot està perdut i que la República no pot fer més. Al cap i a
la fi, les carències i la fam es multipliquen per tot arreu. ) i Negrín encapçala un nou govern que

10. La guerra civil. (1936-39). Resum. 10
101
0
1
0
intenta resistir fins el final esperant una guerra a Europa que precipite una intervenció contra
Hitler i per tant el suport a la República. El resultat final d`aquest nou govern seràn els 13 punts de
Negrín, (1938) una declaració feta en vespres de la batalla de l'Ebre que defensa una República
parlamentària i democràtica, un armistici entre els dos bàndols i uns drets socials mínims . (Política
de resistència a ultrança)
Aleshores, en juliol de 1938 es desencadena un ofensiva en un terreny abrupte i difícil, en
les muntanyes de Gandesa , prop de l’Ebre, (és la batalla de l’Ebre). Però, després de la crisi de
Munic de Setembre del 38, França i GB no volen la guerra i pacten amb Hitler l’entrega de
Txecoslovàquia i per tant, tampoc volen saber res d’Espanya. La batalla de l’Ebre és una autèntica
sangria en homes i materials i en novembre del 38 les tropes republicanes comencen a retirar-se.
En començar l’any 1939, Negrín només té el suport del PCE i espera que finalment esclate una
guerra en Europa, però l’esgotament al si de la zona republicana és total El govern s’instal.la en les
proximitats d’Elda. Les carències de queviures, d’armes i la quintacolumna esta fent estralls i així, una
part de l’exèrcit, dirigit pel cap de la defensa de Madrid, el Coronel Casado, una part del PSOE i la
UGT i els anarquistes (CNT) donen un cop militar amb l’objectiu d’aconseguir una rendició
condicionada i evitar més morts, tot esperant la generositat de Franco (març del 39). Es produeixen
enfrontaments armats entre comunistes i seguidors de Casado i finalment Negrín i el seu govern se’n van.
Però, Franco, d’això, d’una rendició pactada, no en volia saber res: el seu objectiu era fer taula rasa
i no pactar. Finalment, el 28 de Març Madrid se rendia i el primer d`abril concloïa la guerra.
 La Repressió. A la zona republicana es desenvolupà una forta repressió contra l'Església, els
patrons, els terratinents, militars facciosos, Guàrdia Civil i tots aquells que es podien identificar
ideològicament amb els revoltats.
Amb el fracàs limitat del colp d’Estat i l’entrega d’armes a les organitzacions polítiques i
sindicals, els instruments de l’Estat republicà (justícia i policia, etc) pràcticament van entrar en
crisi .
Van sorgir, així, tota mena de poders armats que imposaven o incitaven a la Revolució, les
col.lectivitzacions i la destrucció del vell ordre de coses. Apareixen els comités que venen a
substituir a les antigues autoritats, però que mai aconseguiran prendre el poder central, es a dir, el
govern, el Banc d’Espanya o la direcció de la guerra. Aquestos comités també aplicaràn la justícia i
perseguiràn els enemics de la Revolució.
Les víctimes
Per tant, en els primers mesos la violència i la repressió contra els colpistes, dretans i gent d’idees
conservadores fou practicada per grups armats vinculats a les organitzacions obreres i partits
polítics, especialment la UGT i la CNT.
Qui?
Patrulles, grups de vigilància en les ciutats formades per milicians i/o per membres de les
organitzacions obreres, practicaven la detenció, tortura i execució dels feixistes i conservadors. Però
també destacaven les columnes de milicians anarquistes que van eixir de Barcelona cap a
Saragossa després del 20 de Juliol i que aplicaven la seua justícia en els pobles de Lleida i d’Aragó
(i que a la vegada, instauraven els comités i organitzaven les col.lectivitzacions). Amb ells
s’afegiren tota mena d’incontrolats i alguns delinqüents que van eixir de la pressó en els primers
dies de la Revolució (eren una minoria).
Tots estaven convençuts que darrere dels seus actes estava la Revolució i que allò que calia fer era
ajustar comptes amb els enemics de classe . Sense regles i quasi sense govern, la “sed de justícia”,
les venjances i els odis de classe es van multiplicar per acabar amb els defensors del vell ordre.
Militars colpistes o sospitosos de ser-ho, que foren els primers en ser eliminats, monàrquics,
catòlics i feixistes, també eclesiàstics (perquè el primer que se solia fer era cremar l’Església) van
ser trets de les seues cases o de les presons on van ser enviats en els primers dies i executats en
descampats, prop dels cementiris, etc, després de ser passetjats en cotxes requisats.
Com?
*Són els tristament famosos “paseos”, que es produeixen, sobretot durant l`estiu de 1936, llevat de
Madrid on la intensitat de la repressió arribà a un punt culminant durant la tardor. Aquestes
execucions es combinaven amb les *“txeques” o presons que les organitzacions sindicals tenien i on els

11. La guerra civil. (1936-39). Resum. 11
111
1
1
1
seus tribunals actuaven pel seu compte (tortures, pallises i execucions) (Cheques era el nom de la
policia política dels primers moments de la Revolució Russa).
En Madrid i en altres ciutats, a tot açò s'afegiren les *“sacas” o assalts a les presons per a
executar sospitosos i empresonats en els primers moments de la guerra. De totes les sacas, la més
coneguda és el de la presó model de Madrid en Agost i especialment els dels dies 7 i 8 de Novembre
de 1936, quan Franco pareixia que prendria Madrid i que acabà amb execucions en Paracuellos
del Jarama. (sembla que entre Novembre i Desembre del 36 uns 2.700 presos van ser exectutats així) .
El govern intentà controlar-ho a través dels Tribunals Populars (Agost del 36) formats per
membres de les associacions del Front Popular i, dirigits per un jutge professional, que va acabar
amb les manipulacions més flagrants, però continuaren les execucions.
Conclusió.
En conjunt, al llarg de l’any 1937, la repressió en la zona republicana va minvar moltíssim i sols en
alguns moments concrets, quan les tropes es retiraven es van tornar a cometre repressions
indiscriminades. La reorganització de l’Estat que es produeix des de la tardor de 1936 (el govern
de Largo Caballero implicava a totes les forces del F.Popular) i al llarg de la guerra va impedir
que el terror dels primers mesos desapareguera. D’ença el terror passà a mans de l’Estat a través
dels Tribunals Populars, els poders armats independents són substituïts per Consells i les milícies
van integrant-se a l’Exèrcit.
Per tant, podem afegir que aleshores la repressió es va organitzar i va passar a mans de: *Tribunals Populars; *el
SIM (Servei d’Investigació Miliar) per a lluitar contra els quintacolumnistes; *els camps de concentració i de
treball.
Vist comparativament, en la zona republicana la repressió es va deure a la crisi dels poders de
l’Estat, provocat per un fallit cop militar (mentre que en la franquista si existia un poder fort,
però ja hem vist que pretenia) i sempre van sorgir iniciatives que intentaven clamar i limitar els
patiments més intensos, no sols amb els Tribunals Populars, sinó també amb crides a la
moderació (Prieto i Azaña van destacar en aquesta línia). Tot i això, també hi van haver veus
(anarquistes, POUM i sectors de la UGT) que creien que el que estaven fent era justícia i acabant amb
tot allò que sobrava (es a dir, fer la revolució implicava eliminar físicament l’oposició). En
conclusió, diríem que no van ser els revolucionaris els que van encetar la Revolució: aquesta va
arribar per un cop militar que en fracassar parcialment, va desencadenar l’enfonsament de
l’Estat i l’inici d’un procés on sols canviava la propietat sinó que se s’eliminava els defensors del
vell ordre social . A més, a partir de finals de 1936 i principis de 1937, els esforços per controlar la
repressió per part de les autoritats i el desmantellament dels grups armats també és un element a
tenir present.
En última instància, la repressió, especialment contra els membres del clergat desacredità la
República com a règim democràtic davant una bona part de l`opinió pública i fou utlitzada pels
sectors conservadors per a defensar la tèsi de que la seua era una defensa davant les barbaritats
comeses pels revolucionaris.
En total, el nombre de víctimes del terror en la zona republicana durant el colp d`Estat i la guerra civil seria
d`unes 40-000 persones, casi la meitat d’ elles assassinades en Madrid (8.815) i Catalunya (8.352) durant l`estiu i
la tardor de 1936. (Xifres proporcionades per A. Beevor, 2005. (Les del llibre pot ser no són les mateixes però són
correctes, en parla de 50.000) Per grups, destacà, especialment l’ eliminació dels eclesiàstics: dels 115.000 que hi
havia abans de la guerra, van ser assassinats 13 bisbes, 4.184 sacerdots, 265 religiosos i 283 monges, la major part
durant l’ estiu de 1936.
4.- La zona insurgent. (des d’octubre del 36, franquista). (veure tema següent).
5.- Les operacions militars (resum pel vostre compte. Feina pel dia------)
6.- Conclusió. Les xifres de la guerra civil.
És molt difícil fer una valoració quantitativa del que va suposar la guerra civil perquè les investigacions dels darrers
30 anys es multipliquen molt ràpidament i varien molt del que es creia fins els anys 70. (
La guerra no sols va ocasionar un gran nombre de morts a causa dels combats, sinó també per la carència
d’aliments, que en la zona republicana es va fer molt evident des de mitjans de 1937 i així aviat va arribar el
racionament i finalment el mercat negre. A mesura que avançava la guerra, la desnutrició i les malalties
derivades es van multiplicar. A tot açò, cal afegir, la reducció de la producció industrial i agrícola (era
prioritari l`exèrcit).
D`altra banda, la guerra civil va afectar també a la població que vivia a la reraguarda mitjançant els atacs aeris,
molt seguits en les grans capitals, especialment per l`aviació franquista (alemanya i italiana, les famoses
“paves”) que ho utilitzaven com una arma per a desmoralitzar la població civil i escampar el terror.

12. La guerra civil. (1936-39). Resum. 12
121
2
1
2
A més, la guerra, va significar un moviment de població sense precedents: centenars de persones fugien de les
zones en conflicte i buscaven refugi en les grans capitals, el cas de Madrid, amb fugitius procedents del sud i
especialment Barcelona, amb refugiats procedents d`Aragó, és molt representatiu. Això va ocasionar molts
problemes d`acollida i multiplicà l’escassetat de queviures. Finalment, davant la impossiblitat d`evacuar la
població civil, 13000 xiquets van ser enviats a Rússia i altres països europeus i americans. (“los niños de Rússia”
alguns dels quals encara sobreviven i han estat compensats per l`Estat espanyol)
A la fi de la guerra, el nombre desplaçats es va concentrar en Barcelona i ja en començar l`any 39 en la ruta
que portava cap a la frontera francesa (500.000 espanyols van travessar la frontera en 20 dies). La meitat va
tornar poc després i altres es van quedar, en camps de refugiats a França, tractats com a pàries.
Muertes durante la guerra civil
Muertos en combate 95.000
Civiles muertos por Bombardeos aéreos y artilleros 10.000
Registros civiles consultados 50.000
Total Muertos imputables directamente a la guerra 201.307
Asesinados durante y después guerra
Represión franquista. Estudiados (Probables 140.000) 98.000
Represión republicana. (Estudiados cerca del 90%) 45.000
Total asesinatos estudiados en ambos bandos 143.000
Otras muertes
Muertos por hambre y enfermedad tras la guerra 120.000
Muertos en Prisión por hambre y enfermedad 50.000
Muertos en el inmediato exilio (principalmente francés) 20.000
Total otras muertes 190.000
Total muertos todas las causas 488.000
Total Muertos todas causas + probables 530.000