Analisi bearn VILLALONGA

1. ANÀLISI DE BEARN O LA SALA DE LES NINES
Les idees estètiques i literàries de Llorenç Villalonga.
• S’ha considerat Villalonga com el creador de la novel·lística mallorquina contemporània, tot i que hi ha
una sèrie de precedents d’abans de la Guerra Civil (1936-39) que ja ho varen intentar: mossèn Alcover,
Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Gabriel Maura, etc. Ara bé, tant pel nombre com per la qualitat de
les seves obres, és un dels principals narradors en català del segle XX.
• Com a escriptor, Llorenç Villalonga és un home format als anys 20 i 30, la qual cosa explica la seva
actitud “antirealista”, és a dir, que per a ell, la literatura és essencialment un joc amb les idees, amb els
pensaments, però si fa no fa quelcom distanciat de la vida real. Villalonga no es proposarà mai de reflectir la
realitat tal com és, perquè la veritat, per a ell, és relativa. L’important, doncs, és transmetre l’essencial, i això,
l’escriptor ho aconsegueix sobretot a força de jugar amb els conceptes, això és, tot traslladant al terreny de la
novel·la idees i actituds més aviat abstractes. D’aquí, un cert esquematisme i la sensació d’una evident
arbitrarietat que la seva obra ens produeix.
• En relació a la literatura i a l’art, Villalonga rebutja tant el Modernisme, que considera caòtic i
provincià, com l’Escola Mallorquina, dels autors de la qual opina que fan una literatura “paralítica”,
espiritualment pobra, extremadament sentimental i massa localista.
• Pel que fa a la novel·la, rebutja les que es basen en l’anècdota o en l’aventura, i valora les novel·les fetes
“amb idees”, on l’argument per si sol no té tant d’interès com el món i els problemes “filosòfics” que ens vol
comunicar. Això el du a refusar el romanticisme, la novel·la sentimental o fulletonesca, la literatura exòtica,
etc. No accepta tampoc el realisme ni sobretot el naturalisme, per l’excés d’interès pel món exterior, per la
col·lectivitat. Per contra, salva aquells autors que s’interessen per les realitats íntimes, per la psicologia, pel
retrat de mons subjectius (Flaubert, Proust, Anatole France, etc.). La influència més important prové de
Proust, tot i que aquest tendeix a l’anàlisi detallada i minuciosa dels personatges i Villalonga, en canvi,
prefereix la supressió d’elements sobrers, la reducció del text als elements essencials, per tal de fer-lo més
dens.
• Les seves preferències literàries es decanten pel classicisme francès dels segles XVII i XVIII, de caire
racionalista (Voltaire, Lafontaine) i pels autors francesos posteriors al naturalisme (Proust, Gide, France), dels
quals li interessa la visió harmònica i equilibrada, i el predomini de la intel·ligència per sobre de la passió.
• Les referències literàries a Bearn són constants, així com certes idees i opcions estètiques que, de fet,
coincideixen amb les de l’autor. I això no ens ha d’estranyar perquè Villalonga escriu sempre sobre si mateix,
sobre el seu món i la seva visió de la realitat. El conjunt de les seves novel·les són, en realitat, una espècie
d’autobiografia, com en certa manera també ho són les Memòries de don Toni de Bearn.
• La primera idea estètica de don Toni de Bearn és el seu enamorament pel món neoclàssic del segle
XVIII, pel racionalisme i per la Il·lustració francesa, simbolitzats per la perruca i per la seva semblança amb
Voltaire. I Rousseau és el seu principal enemic, perquè representa el “nou ordre”, que en política es diu
“socialisme” (de fet vol dir “democràcia”) i en literatura, “romanticisme”. A diferència de Rousseau, don Toni
creu que el prestigi intel·lectual, la intel·ligència, està per sobre de la fraternitat humana.
• En relació al Romanticisme, don Toni en detesta el lirisme fosc, els crits i els signes d’admiració propis
d’aquesta tendència literària, i, en general, refusa tot el que s’oposi als conceptes d’equilibri i d’harmonia, és a
dir, l’exaltació individual, el sentimentalisme, l’orientalisme, etc.
• Quant a les referències musicals, són importants les dues òperes que s’esmenten: Faust de Gounod, que
simbolitza la recerca de la joventut i del plaer de don Toni; i Manon de Massenet, que representa la
superficialitat i el moralisme de la nova cultura romàntica que s’imposa a Europa, la qual prefigura la sort que
correrà dona Xima.
Data de redacció i de publicació de Bearn.
• Llorenç Villalonga tendia a falsificar moltes dades biogràfiques i a adornar-les amb fets ficticis o
enganyosos. Per això, tot i que afirmava que havia escrit l’obra en català cap al 1945, de fet es més probable
que la redactàs entre 1954-55, com es pot deduir per diversos indicis. La primera edició, però, va sortir el
1956 en traducció castellana a la impremta Atlante de Palma amb un pròleg de Camilo J. Cela, la qual no
tingué gaire repercussió. L’edició original en català no va sortir fins el 1961, a l’Editorial El Club dels
Novel·listes, però amb dues supressions importants, no se sap si per imposició de l’editor Joan Sales o de la
censura: el títol, que es va reduir a Bearn, i l’epíleg final, que en certa manera donava sentit a l’obra. L’edició
completa de l’obra va sortir publicada el 1966 a les Obres Completes. Curiosament, una novel·la de l’escriptor
italià G.T. di Lampedusa, titulada Il Gattopardo, que guarda semblances sorprenents amb Bearn, va aparèixer
l’any 1958 i de seguida que sortí l’edició de Bearn de 1961 varen recaure sospites de plagi sobre Villalonga,

2. les quals varen poder ser esvaïdes gràcies a l’edició de 1956, de la qual poca gent en tenia notícia. El misteri o
l’ambigüitat, que tant agradava a Villalonga, també varen envoltar la publicació de l’obra.
LA TÈCNICA NARRATIVA
El títol
El títol bimembre de la novel·la (Bearn o la sala de les nines) és molt important perquè aporta una certa
ambigüitat, que és el tema clau de tota la novel·la. La doble interpretació que admet (1.- la disjuntiva: O Bearn
O la sala de les nines; 2.- l'equivalent: Bearn igual a la sala de les nines) s'ha de posar en relació a les dues
versions de la realitat que planteja el conjunt de l'obra: l'oficial o establerta (Bearn) i la secreta o inabastable (la
sala de les nines), ja que aquesta sala conté l'arxiu que permetria conèixer els orígens reals dels Bearn. Al final,
l'autor no es decanta per cap de les dues opcions o, si més no, ho deixa amb un marge tan elevat d'ambigüitat
que permet qualsevol interpretació. Aquesta serà una constant al llarg de tota la novel·la.
El punt de vista narratiu.
La tècnica narrativa emprada és un dels majors encerts de la novel·la i és també un dels elements que
permet aportar un alt grau de misteri i d'ambigüitat al relat. La tècnica consisteix a introduir dos punts de vista
oposats i alhora complementaris, que es combinen i se superposen: el de don Joan i el de don Toni de Bearn.
L'excusa, però, és la redacció d'una llarga carta per part de don Joan Mayol a l'amic capellà Miquel
Gilabert, per tal de demanar-li consell sobre problemes de consciència: els dubtes morals que li provoca la mort
dels senyors i l'edició de les Memòries de don Toni. Hi ha, per tant, un narrador personatge (don Joan) i un
narratari o destinatari de l'obra, que és don Miquel. Amb tot, aquesta darrera qüestió (la publicació de les
Memòries) don Joan ja la té resolta, perquè no acceptarà cap consell que la contradigui. De fet, no és més que
una excusa o una tècnica narrativa per poder explicar tota la història i, en definitiva, el que pretén don Joan és
"confessar" els seus errors i dubtes i, en certa manera, també, els de don Toni.
A més a més, la carta té la funció per a don Joan de fer reviure la figura (paterna?) de don Toni i també
de rememorar el paradís perdut que era Bearn per al narrador.
Don Joan Mayol és, per tant, el narrador principal de la història, però ell no parla tant d'ell mateix com
sobretot de don Toni. Com que no és un narrador omniscient, don Joan ha de fer servir diverses fonts per oferir-
nos informació de don Toni: a) els propis records i les converses (recordades) amb donToni. b) els moments en
què el narrador espia a don Toni. c) les Memòries de don Toni, tot i que a través de fragments seleccionats per
don Joan. Tanmateix, aquestes tres fonts d'informació són insuficients: hi queden buits, dubtes, que provoquen
una certa indefinició i ambigüitat del relat. És una mena de joc de miralls que serveix per ocultar-nos part dels
fets, però també per presentar-nos simultàniament punts de vista distints i oposats. I això ens remet a un dels
temes recurrents en l'obra de Villalonga: el de la impossibilitat de conèixer la veritat i, més concretament, la
veritat personal d'algú.
Altres temes importants que tracta la novel·la són:
-L'amor-passió i l'amor-costum
-L'avanç tècnic i científic, que implantarà un nou ordre social en què desapareixeran les diferències de
classe.
-La perpetuació després de la mort (mitjançant la paternitat o la literatura com a forma de fixar el
record)
-L'homosexualitat (don Felip, don Joan?)
-Els termes contraris que es complementen.

3. L'ESTRUCTURA
Esquemàticament, la novel·la es divideix en quatre parts:
INTRODUCCIÓ
COS
EPÍLEG
Sota la influència de Faust La pau regna a Bearn
20 capítols 23 capítols
Cap. 13-20: basat en l'obra de teatre
Faust
Cap. 20-23: basat en Filemó i Baucis
Viatge a París Viatge a París i a Itàlia
Òpera: Faust Òpera: Manon
Don Toni es dedica a llegir Don Toni es dedica a escriure
Alternança de capítols descriptius i d'altres dialogats
Les dues parts acaben amb l'arribada de dona Xima
El tret més remarcable d'aquesta estructura és la seva simetria i el seu equilibri, basada en molts
paral·lelismes que podem trobar en ambdues parts de l'obra. Això ens remet a la voluntat classicista de l'autor:
contenció, harmonia, serenitat, i es correspon amb el caràcter elegíac de la novel·la (rememorar un món perdut).
EL TEMPS
1823 Tota l'acció 1890 2 mesos després: Epíleg
Don Toni estudia
a Madrid
Mort dels senyors (Carnaval)
Don Joan comença la carta
Ha acabat la carta Es reprèn
l’acció
Com es pot veure a l’esquema, tota l’acció de la novel·la es narra en passat: don Joan comença a narrar
els fets el mateix dia de la mort dels senyors. Al cap de dos mesos ens diu que ha acabat la redacció de la carta i
passa a explicar-nos, també després d’haver ocorregut, la visita dels prussians i la destrucció de l’arxiu.
Pel que fa al temps narratiu, però, s’hi combinen dos tractaments diferents, més ràpid o més lent, segons
l’interès del que es narra o el coneixement que en té el narrador. Per exemple, es conten ràpidament els deu anys
de separació dels senyors, el període que va del reencontre dels senyors fins al viatge a París, etc. En canvi, el
viatge a París i a Itàlia, el retorn de na Xima, el retrobament dels senyors i llur mort són explicats detalladament,
amb la precisió d’una escena teatral (i aquest n’és l’origen), perquè són esdeveniments excepcionals i de gran
importància en la novel·la.
Pel que fa a la cronologia dels esdeveniments més significatius, els teniu resumits a l’esquema següent:
Anys Fets
1810-1811 - Neix don Toni
1841 - Neix dona Xima
1851-1852 - Neix don Joan
1859 - Don Toni (48 anys) i dona Xima(18) fugen a París - Estrena del Faust de Gounod
1859-1868 - Separació dels senyors
1862 - Inici de les relacions de don Toni amb els Rosenkreuz
1866 - Mort d’en Jaumet -Final de les relacions de don Toni amb els Rosenkreuz
1868 - Retorn de dona Maria Antònia a Bearn - Cremada de llibres
- Visita de dona Xima
1871-1872 - Joan és ordenat sacerdot
1883 - Talada del pinar de s’Ull de Sa Font - Inici del viatge a París i a Roma
1884 - Audiència del Papa - Retorn a Mallorca
1890 - Mort dels senyors i de dona Xima - Data de la carta de don Joan Mayol

4. El tema del pas del temps: la desaparició d’un món.
A Bearn, Llorenç Villalonga aprofundeix en el tema de la desaparició de tot un món, simbolitzat pel
reduït nucli de Bearn i pels seus senyors, però que és el de tota una forma de vida, tota una civilització, que és
substituïda per una altra. I això té relació amb l’impacte que la Guerra Civil i la II Guerra Mundial varen
provocar en Villalonga, ja que va veure totalment transformat el seu món, el que havia conegut abans de la
guerra.
El tema del pas del temps es relaciona, doncs, amb la desaparició de l’aristocràcia i la reordenació del
nou món, que Villalonga preveu “socialitzat” o “socialista”, és a dir, uniformitzat i deshumanitzat. Abans, però,
que triomfi la democràcia, don Toni creu que caldrà passar per una dictadura il·lustrada. Així i tot, don Toni no
creu en les excel·lències del sistema social al qual pertany, perquè el considera arbitrari. Els orígens del reis i de
la noblesa són més aviat vulgars (ell en diu que eren uns aventurers). També rebutja la nova noblesa,
representada per l’imperi de Napoleó III i pels “botifarres” mallorquins. De fet, els mateixos Bearn són potser
uns impostors, perquè les paternitats de la majoria dels llinatges nobles són molt dubtoses. És per això que don
Toni pensa que el sistema social que manté l’aristocràcia es basa en la mentida. Allò que marca la diferència
entre la noblesa falsa i la real és el comportament, el tarannà. I el que de veritat sembla odiar don Toni són
aquells que volen gaudir d’un prestigi del qual no són dignes.
Els elements autobiogràfics de Bearn.
Llorenç Villalonga ha estat considerat un escriptor de poca imaginació: treballa a partir d’experiències
personals i extreu els personatges de l’entorn més proper. A Bearn, però, aquests elements reals no són tan
evidents com en altres obres del mateix autor, atès que es tracta d’una evocació elegíaca. Tot i això, el que sí hi
ha de real i autèntic en aquesta obra és el “missatge”, la “lliçó”, el pensament villalonguià fet d’experiències
pròpies. Per què, en definitiva, podem afirmar que amb la seva obra, Villalonga fa un “comentari” de la realitat,
un comentari basat en la relativitat del que ens diu: la veritat absoluta no existeix, tot és veritat i res no és cert.
Si analitzam la biografia de Villalonga, notarem que hi ha un abans i un després que vénen marcats per
la Guerra Civil del 36. Aquest abans i després es poden trobar reflectits a Bearn, on també hi ha dues grans
etapes en la vida de don Toni: a la primera part (“Sota el signe de Faust”), el protagonista ha viscut una intensa
vida amorosa; a la segona part (“La pau regna a Bearn”), l’aventura és d’ordre intel·lectual, ja que don Toni, que
no pot tornar a viure la joventut, intenta reviure-la mitjançant el record i l’escriptura, és a dir, amb les
Memòries. Això té un fort paral·lelisme amb la vida de Llorenç Villalonga, el qual va gaudir d’una joventut
força dissipada i socialment activa (relacions tempestuoses amb diverses dones, activisme polític,
col·laboracions periodístiques, etc.) per contraposició a una vellesa més aviat reclosa, retirada i tranquil·la
(estabilització sentimental després del seu matrimoni, reclusió al casal de Binissalem, desinterès per les
activitats polítiques, etc.), en què es va dedicar pràcticament només a escriure la seva obra.
ELS PERSONATGES
Don Toni de Bearn
De fet, rere aquest personatge s’amaga la personalitat de Llorenç Villalonga, amb el qual comparteix
moltes semblances biogràfiques (diversos amors de joventut, paternitat frustrada, dedicació a l’escriptura, etc.),
encara que l’autor també hi va incorporar detalls d’altres dos personatges reals: el seu oncle polític Josep Palou
de Comasema (1853-1944), que li va servir per exemplificar la figura de l’aristòcrata que contempla impassible
la seva ruïna econòmica; i l’oncle del seu avi, Gabriel Villalonga (1777-1873), capellà, inventor d’un automòbil
a vapor i molt interessat en el coneixement científic.
Tot i que és el personatge més aprofundit de la novel·la i el seu centre d’interès, també és,
paradoxalment, el que amaga un major nombre d’incògnites, perquè la seva essència són la contradicció i
l’ambigüitat.
El seu tarannà, prepotent i paternalista, és el característic d’una classe social, l’aristocràcia, de costums i
de forma de vida medievals: d’una banda, aplica càstigs corporals als seus subordinats i sedueix les serventes;
però per l’altra, sent una sincera estimació i respecte pels seus inferiors, als quals protegeix i ajuda quan ho
necessiten. Pel que fa als seus fills il·legítims, els dóna estudis i els acull a la possessió, tot i que es nega a
donar-los el seu nom.
La base de la concepció filosòfica i vital de don Toni se sustenta en el relativisme i l’escepticisme, és a dir, en la
inexistència de la veritat absoluta. El pensament racional és un simple exercici que difícilment ens conduirà a

5. cap veritat final o definitiva. Per això creu que els termes aparentment oposats s’assemblen (“Els lluços es
mosseguen la coa”, “El món és una harmonia de contraris”). D’aquí que sovint mantengui actituds i opinions
contradictòries, perquè el seu esperit socràtic l’empeny a fer reflexionar els altres per tal que qüestionin els seus
dogmes i sabent que no s’arribarà a cap conclusió veritable.
La seva mateixa personalitat és plena de contradiccions que ell fa compatibles. Per exemple, la
conjunció de superficialitat i profunditat, que es reflecteix en la vestimenta que porta en honor a Voltaire:
perruca blanca, símbol de vida mundana; i hàbit franciscà, símbol de recolliment interior i ascetisme.
També és contradictòria la seva relació amb el marquès de Collera, símbol de la nova burgesia emergent
i del poder polític, al qual d’una banda menysprea per la seva estultícia, però que enveja per l’altra. Per a don
Toni, el polític és l’home d’acció que no tindrà cap escrúpol per tal d’assolir el Poder; l’intel·lectual, en canvi,
és l’home sensible que aspira a la veritat.
Pel que fa a la concepció de l’amor, també parteix de l’oposició d’idees contraposades; d’un costat,
l’amor-passió, l’aventura breu i intensa, que és representat per dona Xima, i que remet al mite de Faust; de
l’altre, l’amor-costum o conjugal, idealitzat amb na Maria Antònia i que es realitza a la vellesa, quan don Toni
es lliura a la contemplació i al record. Villalonga utilitza el mite de Filemó i Baucis per explicar-lo.
Sobre el tema del Bé i el Mal, don Toni pensa que ambdós són creacions de Déu, perquè és l’origen de
tota la realitat (“Entre Déu i el Dimoni no hi havia més que un malentès”). Per això es presenta com un home
que vol gaudir de tots aspectes de la vida, sense renunciar a res, ja que no creu en el mal.
Amb tot, al final de la seva vida, a la vellesa, quan ja no és possible viure la vida amb intensitat, don
Toni es lliura al record com a únic recurs per aturar el pas del temps, ja que és conscient que l’única manera de
perpetuar-se vagament després de la mort és amb la literatura o amb la paternitat, és a dir, fixant els records a
través de les Memòries o tenint fills. I, efectivament, “don Toni ho ha sacrificat tot a les seves Memòries:
doblers, bon nom, fins i tot la bellesa de dona Xima.” (p. 110), perquè aquestes contenen les vivències personals
del protagonista, però també la memòria col·lectiva d’un model social i d’un estament (la noblesa) condemnats a
desaparèixer. Aquest és el món de Bearn, esdevingut paradís en el record de don Toni, perquè “no hi ha més
paradisos que els perduts.” (p.123). És per aquesta raó que la novel·la és encapçalada pels versos de Salvador
Espriu:
Els meus ulls ja no saben // sinó contemplar dies // i sols perduts...
Don Joan Mayol
És el narrador principal de la novel·la i capellà de Bearn. Es defineix sobretot per tenir un tarannà oposat al de
don Toni, tot i que comparteixen algunes idees.
• Enfront del desinterès de don Toni pels diners i els béns, don Joan es caracteritza pel seu materialisme,
encara que sigui poc congruent amb les seves idees religioses. Contínuament fa referència al preu de les coses
i és ell qui té cura de les terres del senyor. Això es justifica pels seus orígens familiars aparents (és fill d’un
jornaler i una collidora), que conformen una mentalitat d’home pagès aferrat a la terra i al seu rendiment.
• Altres trets que el distingeixen de don Toni són la seva fortalesa física i l’atractiu sexual que desperta en
les dones, que són tot el contrari de l’aspecte extern de son pare. La seva falta de món es correspon amb el
cosmopolitisme de don Toni; el liberalisme i el relativisme moral d’aquest contrasta amb el rigor religiós de
don Joan.
• La seva condició de fill natural de don Toni és insinuada en diverses ocasions al llarg de la novel·la. Per
això aquest li ha donat estudis i protecció, tot i que s’ha negat a donar-li el nom.
• Per a don Joan, l’activitat física no és compatible amb el celibat. Pensa que el cultiu del cos porta a dues
activitats pernicioses per a un clergue: la guerra i l’amor. I alguna vegada tindrà temptacions que no sempre
aconseguirà d’esquivar: quan vol ajudar a enderrocar l’estàtua d’Isabel II, quan a París pega a un policia i,
sobretot, dona Xima. Aquesta serà la temptació d’ordre sexual més constant en aquest personatge, fins al punt
que, segons confessa, va estar a punt de fer-lo renunciar a la carrera eclesiàstica. Per això representa per a ell
el Mal, que identifica amb la bellesa pura, perquè Llucifer també era hermós. Paradoxalment, però, sovint
s’insinua en don Joan un cert complex d’homosexualitat que rau al fons dels seus instints.
• La realitat, per a don Joan, es divideix en dos termes excloents, el Bé i el Mal, i no està disposat a
admetre el relativisme de don Toni. De fet, però, la defensa d’aquest rigor religiós no és més que la
justificació de la seva renúncia com a home: “Jo no havia fet el sacrifici de la meva joventut plena de
temptacions per un ‘malentès’ entre el Déu i el Dimoni, com deia el senyor.”
• Don Joan és un personatge derrotat: per en Jaumet, per les temptacions de dona Xima, per dona Maria
Antònia i per don Toni, que constantment refuta les seves idees. L’única victòria que obté és al final davant
els visitants alemanys, quan crema els arxius al preu de perdre definitivament Bearn. Però havent complit la
voluntat de don Toni.

6. Dona Maria Antònia de Bearn
• La base real d’aquest personatge és, d’una banda, la mare de Villalonga, i de l’altra, Teresa Gelabert, la
seva muller. Tot i que apareix a altres obres de l’autor (Mort de dama, Mme. Dillon, etc), és a Bearn on es
desenvolupa més plenament i pren el to, casolà i distanciat alhora, que el caracteritza, per la qual cosa s’acosta
més al tarannà de l’esposa que no pas de la mare.
• Dona Maria Antònia representa el seny, la tendència a defugir el dramatisme, l’equilibri, l’esperit casolà
i alhora el senyoriu. És, per tant, el terme oposat a la passió romàntica, el símbol del que Villalonga en diu
l’amor-costum.
• Si don Toni es caracteritza per la sinceritat, que paradoxalment no ens permetia conèixer-lo, de dona
Maria Antònia es pot dir tot el contrari: no entenia el que no volia sentir, una sordesa intermitent li permetia
tergiversar els termes quan li interessava, etc. I malgrat això, és un personatge transparent, sense gaires
incògnites.
• No posseïa una gran cultura ni una gran intel·ligència, tot i que sabia moure’s en el seu món
• Els desbarats de dona Maria Antònia són molts i s’accentuen amb la vellesa, que en certa manera
representa el retorn al món de la infantesa. Ara bé, els seus desvaris no impliquen el caos, sinó tot el contrari:
“el seu desordre pareixia un ordre nou.”
• La idea de simplicitat i d’aire casolà de dona Maria Antònia s’expressa a través de la imatge de la
vànova que està teixint, que es pot relacionar amb el personatge de l’esposa fidel, sempre amatent al retorn de
l’espòs. Aquesta imatge ens remet al personatge de Penèlope esperant que tornàs Ulisses que trobam a
l’Odissea d’Homer. El tema de la fidelitat conjugal apareix sobretot en relació a la mort dels senyors, ja que el
somni de dona Maria Antònia, que es farà realitat, és tenir el premi de morir alhora que el marit.
Dona Xima
• Al veure de don Joan, dona Xima és la imatge del Mal, la depravació, l’impudor, l’egoisme i la
cobejança. La felinitat és la seva característica més destacada, ja que és representativa de l’astúcia i dels
sentiments purament instintius. A més, gaudeix d’una hermosura perfecta i representa la despreocupació, la
necessitat de gaudir del present, la superficialitat, l’ostentació, la volubilitat, etc. En resum, el personatge
sintetitza el concepte de l’amor-passió o, segons Villalonga, l’amor-curiositat.
• D’altra banda, però, és un personatge també positiu, ja que es diu d’ella que és un personatge que
desconeixia la rancúnia, que era sincera i que havia proscrit del seu vocabulari el mot “no”. Tot i que sigui la
desencadenant de moltes accions negatives, a causa de la seva irracionalitat no es pot considerar malvada,
perquè, segons l’autor, quan el mal és produït involuntàriament ja no espot considerar com a tal. Com tots els
personatges de l’obra, aquest també és contradictori i posa de manifest la concepció de Villalonga de la
complementarietat del Bé i del Mal.
• Cal notar la diferent funció que té aquest personatge al llarg de la novel·la: si en la primera part tenia un
paper essencialment vital, en tant que servia per desenvolupar el tema del carpe diem (‘aprofita el moment i
viu intensament’), a la segona part té la funció d’ésser la portadora de la mort i de representar el signe més
evident de la destrucció (i de l’autodestrucció).

7. Dona Maria Antònia de Bearn
• La base real d’aquest personatge és, d’una banda, la mare de Villalonga, i de l’altra, Teresa Gelabert, la
seva muller. Tot i que apareix a altres obres de l’autor (Mort de dama, Mme. Dillon, etc), és a Bearn on es
desenvolupa més plenament i pren el to, casolà i distanciat alhora, que el caracteritza, per la qual cosa s’acosta
més al tarannà de l’esposa que no pas de la mare.
• Dona Maria Antònia representa el seny, la tendència a defugir el dramatisme, l’equilibri, l’esperit casolà
i alhora el senyoriu. És, per tant, el terme oposat a la passió romàntica, el símbol del que Villalonga en diu
l’amor-costum.
• Si don Toni es caracteritza per la sinceritat, que paradoxalment no ens permetia conèixer-lo, de dona
Maria Antònia es pot dir tot el contrari: no entenia el que no volia sentir, una sordesa intermitent li permetia
tergiversar els termes quan li interessava, etc. I malgrat això, és un personatge transparent, sense gaires
incògnites.
• No posseïa una gran cultura ni una gran intel·ligència, tot i que sabia moure’s en el seu món
• Els desbarats de dona Maria Antònia són molts i s’accentuen amb la vellesa, que en certa manera
representa el retorn al món de la infantesa. Ara bé, els seus desvaris no impliquen el caos, sinó tot el contrari:
“el seu desordre pareixia un ordre nou.”
• La idea de simplicitat i d’aire casolà de dona Maria Antònia s’expressa a través de la imatge de la
vànova que està teixint, que es pot relacionar amb el personatge de l’esposa fidel, sempre amatent al retorn de
l’espòs. Aquesta imatge ens remet al personatge de Penèlope esperant que tornàs Ulisses que trobam a
l’Odissea d’Homer. El tema de la fidelitat conjugal apareix sobretot en relació a la mort dels senyors, ja que el
somni de dona Maria Antònia, que es farà realitat, és tenir el premi de morir alhora que el marit.
Dona Xima
• Al veure de don Joan, dona Xima és la imatge del Mal, la depravació, l’impudor, l’egoisme i la
cobejança. La felinitat és la seva característica més destacada, ja que és representativa de l’astúcia i dels
sentiments purament instintius. A més, gaudeix d’una hermosura perfecta i representa la despreocupació, la
necessitat de gaudir del present, la superficialitat, l’ostentació, la volubilitat, etc. En resum, el personatge
sintetitza el concepte de l’amor-passió o, segons Villalonga, l’amor-curiositat.
• D’altra banda, però, és un personatge també positiu, ja que es diu d’ella que és un personatge que
desconeixia la rancúnia, que era sincera i que havia proscrit del seu vocabulari el mot “no”. Tot i que sigui la
desencadenant de moltes accions negatives, a causa de la seva irracionalitat no es pot considerar malvada,
perquè, segons l’autor, quan el mal és produït involuntàriament ja no espot considerar com a tal. Com tots els
personatges de l’obra, aquest també és contradictori i posa de manifest la concepció de Villalonga de la
complementarietat del Bé i del Mal.
• Cal notar la diferent funció que té aquest personatge al llarg de la novel·la: si en la primera part tenia un
paper essencialment vital, en tant que servia per desenvolupar el tema del carpe diem (‘aprofita el moment i
viu intensament’), a la segona part té la funció d’ésser la portadora de la mort i de representar el signe més
evident de la destrucció (i de l’autodestrucció).