2. La narrativa
El procés de recuperació d‟aquest gènere fou lent.
Com que la darrera novel·la escrita en català era
Tirant lo Blanc, del segle XV, els escriptors no
tenien un referent proper que els servís de
model. Tot això, es va conrear la novel·la
històrica, el costumisme i el realisme.
3. La novel·la històrica
La novel·la històrica és un tipus de narrativa que va sorgir com a
gènere independent durant el Romanticisme, amb l'obra de Walter
Scott. El gust pel passat medieval heroic va portar a ambientar-hi les
novel·les. Des de llavors, han proliferat les històries ambientades en
diferents períodes dirigides a un públic massiu.
Es busca recrear l'ambient d'època, sovint amb documentació per part
de l'autor, si bé és més important la versemblança narrativa que el
rigor històric, ja que es tracta d'obres de ficció. Per a alguns crítics,
es tracta d'una novel·la de gènere de qualitat menor, però la seva
enorme varietat temàtica i estructural en fa difícil fer un judici
global. Moltes d'elles intenten donar un missatge sobre el present a
través de l'exemple del passat, en d'altres el que prima és l'exotisme
d'una societat diferent a la del lector. Una variant contemporània
que ha esdevingut un gènere independent és l'obra que planteja una
història alternativa, l'ucronia. Els subgèneres canònics més comuns
de la novel·la històrica són la novel·la història romàntica i la de
misteri,
Entre els crítics d'aquest gènere destaca György Lukács, marxista, qui
va definir la relació entre la novel·la històrica i el present del lector.
4. Alguns autors i obres destacats
Walter Scott, Ivanhoe (1820)
Gustave Flaubert, Salambó
Victor Hugo, Els miserables
Patrick Süskind, El perfum
Umberto Eco, El nom de la rosa
Benito Pérez Galdós, Episodios Nacionales (sèrie)
Mark Twain, Un ianqui a la cort del Rei Artús
Ken Follet, Els pilars de la Terra
Marguerite Yourcenar, Memòries d'Adrià
En català:
Albert Sánchez Piñol, Victus
Antoni de Bofarull, L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant
Alfred Bosch, 1714
Lluís Racionero, L'últim càtar
5. El costumisme
El costumisme és un tipus de novel·la romàntica del segle XIX i XX.
Aquest tipus de novel·la sorgeix amb la intenció de 'conservar els
aspectes tradicionals de la vida del poble. Relata tipus socials,
ambients... i aleshores generalitza les peculiaritats. És subjectiu.
Tenia facilitat de publicació. Eren "quadres" breus, i el major interes de
l'obra està en l'ús de la llengua, perquè si es falsifica el personatge o
ambient, la llengua usada pels personatges serà extreta de la realitat
i és, doncs, un gènere amb una llengua viva - sobretot col·loquial.
Retrata ambients de la societat que estan a punt de desaparèixer a
causa de la gran revolució industrial i tecnològica. Tracta sols els
temes que estan a punt de desaparèixer, com els carreters, les
masies, els pous...
Utilitza abundants frases fetes, modismes, refranys i locucions.
6. El realisme
El realisme era una reacció contra l'idealisme romàntic,
impulsada pels fills de la revolució burgesa de 1830, que es va
estendre per tot Europa al llarg del segle. No obstant això, a
Catalunya no va arribar fins a la dècada dels 80 i 90 El
problema de Catalunya era que la creació narrativa en català
s'havia interromput després de l'edat mitjana, el català no
s'ensenyava a l'escola i la normativa lingüística va ser
inexistent fins a l'aparició, al segle XX, de l'obra de Pompeu
Fabra.
Pompeu Fabra va ser un enginyer industrial espanyol, conegut
per haver establert la normativa moderna de la llengua
catalana. La vila on va néixer actualment és un dels barris més
coneguts de la ciutat de Barcelona. Els últims nou anys de la
seva vida els va viure exiliat en una localitat francesa propera
als Pirineus, però entre 1912 i 1939 va viure a Badalona.
7. Narcís Oller i Moragas (1846-1930)
Va nèixer a Valls (alt camp). Al 1869 va começar a viure a Barcelona on
estudia la carrera de dret,va ser un advocat i escriptor que va
cultivar el realisme i el naturalisme, per a acabar adaptant-se al
modernisme de l'època. A la seva vida hi ha pocs esdeveniments
remarcables -ell mateix deia que vivia com un senzill buròcrata-,
com poc remarcable és la incidència de fets biogràfics en la seva
producció literària. Oller fou un home moderat i liberal,
políticament adscrit al catalanisme i conservador. Els seus primers
texts eren en Castellà, Vers 1877 es decidí a canviar de llengua, no
només per raons sentimentals o polítiques, sinó també per raons
estrictament literàries,no va veure altra manera de reflectir
fidelment el seu entorn que mitjançant la llengua pròpia del món
que pintava . En aquest determini van influir diversos factors, entre
els quals sembla que s'han de destacar l'impacte que li va fer els Jocs
Florals i la seva entrada en contacte amb les tertúlies literàries, en
especial amb el grup de la revista La Renaixença.
8. Les seves obres més importants varen ser La febre d „or, L‟escanyapobles y La Bogeria.
“La Bogeria” descriu el procés d‟alienació mental que va patir Daniel Serrallonga després
de l‟assesinat del general Prim de qui era un aerrissat partidari.
Totes les seves obres:
Narrativa
El pintor Rubio, 1876 (en castellà i inèdit)
Un viaje de placer, 1868 (sota el pseudònim Plácido)
Croquis del natural, 1879
La papallona, 1882
Notes de color, 1883
L'Escanyapobres, 1884
La bufetada, 1884
Vilaniu, 1885
De tots colors, 1888
La febre d'or, 1890–1892
Figura i paisatge, 1897
La bogeria, 1898
Pilar Prim, 1906
Rurals i urbanes, 1916
Al llapis i a la ploma, 1918
Teatre
Teatre d'aficionats, 1900
Renyines d'enamorats, 1926
Assaig
Memòries literàries. Història dels meus llibres (1913-1918, publ. 1962)
