A més, la gestió directa tampoc és garantia de res. En el nostre cas, es tracta amb una realitat molt problemàtica, a causa de múltiples factors. Els refugis, malgrat tots els esforços, mai deixaran de ser mals menors, presons on determinades necessitats dels animals no poden ser cobertes. Sempre estaran amenaçades per diversos interessos que les volen rapinyar: caçadors a la recerca de gangues per a usar i tirar, gent que es vol fer amb animals per a les baralles (com a lluitadores o com a sparrings), brookers de la indústria d’investigació animal internacional, etc. Sempre n’hi haurà de temptacions a les que algunes persones poden sucumbir, siga amb gestió directa o delegada. La gestió directa no està exempta, simplement pel fet de ser-ho, de la deixadesa, la negligència o la corrupció. No està exempta de patir la falta de recursos crònics, o d’haver de fer front a allaus d’abandons i altres imprevists. La gestió directa ha de trobar la forma de suplir la vocació amb treball professional que no ha de ser necessàriament vocacional, i això és molt perillós amb un material tan sensible com són uns animals que han patit abandó, set, fam, malalties, maltractaments… Ha de veure com encaixar un voluntariat que ha de tindre veu i vot a l’hora de fer el seu treball. La gestió directa pot ser dolenta i pot ser bona, i per a ser bona s’han de d’invertir necessàriament uns recursos que, fins ara, han estat dotats majoritàriament per les protectores.

1. Gestió directa.
Jesús Frare.
Una persona que forma part
de l’equip de govern del
municipi inicià el que ha estat
un llarg debat a les xarxes
socials. Feia el seu anàlisi
sobre l’imminent “recollida de
gossos” a Gandia per una
gossera que fa negoci amb1
les seues vides, després de 20
anys de gestió a càrrec de la
protectora SPAMA-Safor.
Molest pel que es digué,
aquesta persona sentencià
que en el termini d’un any
s’instauraria una “gestió
directa” d’aquesta recollida,
sense intermediaris com la
gossera que massacra milers
d’animals cada any, siguen de
Gandia o no, o la protectora
que, segons aquest govern,
“vol imposar les seues condicions mitjançant la pressió i el xantatge”. No tardà en recular pel que
fa al termini, en adonar-se de tot el que fa falta per a fer eixa gestió directa i que l’ajuntament no
en té.
“Gestió directa” també són les paraules màgiques a la ciutat de València, on sembla que van pel
mateix camí que Gandia ha fet en temps rècord. Per a qui les diu, sembla que representen el
miracle del control de la despesa, la protecció front a foscos interessos privats, la defensa dels
interessos generals i, per suposat, la garantia total per a la vida i el benestar dels animals.
Al País Valencià, fa molts més
anys dels que governà el PP,
tenim molts exemples del que
pot passar amb aquest
“miracle”. En tot cas, la gestió
directa del rescat, refugi i
recerca d’adopcions pels
animals abandonats no seria
com la de la recollida de fem o
de la neteja dels carrers, per
posar uns exemples. La
conscienciació i l’exigència
ciutadana fa que aquests
s e r v e i s e s p r e s t e n
contínuament des de fa molts
anys. Siga per gestió directa
o per externalització, el fem es
recull i la neteja dels carrers es
fa.
En el cas dels animals
abandonats, els ajuntaments
han dimitit permanentment de
la seua obligació. Històricament, ho han fet contractant una empresa sicària que feia
desaparèixer el problema de la vista, a tant la peça. Les cambres de gas han funcionat a ritme
Animalisme CAT, Jesús Frare, 18/12/2016, Caguerades, http://animalismecat.blogspot.com.es/2016/12/jo-dic-no-1
sr.html
Una gosseta recollida per la protectora de Mataró SPAM.
La millor alternativa possible mai deixarà de ser una presó.

2. frenètic allà on les tenien. Les injeccions letals han paralitzat els pulmons de milers i milers
d’animals que, sense anestèsia prèvia, s’han ofegat a poc a poc, plenament conscients. També
s’ha fet servir els gasos del tub d’escapament de velles furgonetes, s’han matat a matat a pals, a
tirs…
Quan la SVPAP es féu càrrec del rescat a la ciutat de València, rebé com equipament el que2
havia estat la gossera municipal. És un espai que ha fet molt difícil el treball des d’aquell dia fins
hui perquè no fou concebut com un refugi, sinó com un centre d’extermini que havia d’acollir una
quantitat molt limitada de víctimes mentre esperaven torn per a anar a la seua terrible i
sobreexplotada cambra de gas. A les oficines, es trobaren documents on es recollien “encàrrecs”
per a l’estudi i aprenentatge amb els cossos dels gossos assassinats: els animals eren penjants,
cremats vius, apallissats… També es sap que, a altres centres d’extermini com aquest, s’han tirat
animals vius als forns crematoris per a estalviar-se el cost de la injecció letal.
Per a salvar els animals i per a lluitar contra aquestes situacions dantesques, nasqueren les
protectores. Són iniciatives ciutadanes que han rescatat el que han pogut amb els seus propis
recursos, mentre denunciaven totes eixes situacions. Gràcies a eixe treball i a eixes denúncies,
aconseguiren reformes legals com la paupèrrima llei 4/94 . Finalment, també gràcies a eixa3
denúncia, han arrencat d’alguns ajuntaments com el de Gandia, molt pocs, una gestió que vetlla
per la vida i els drets dels animals.
Si, les millores es fonamenten en eixes denúncies que ara volen convertir en “xantatge”, oblidant
les moltes concessions que les protectores han hagut de fer. Els ajuntaments no han dotat ni els
equipaments, ni els mitjans ni el pressupost que fa falta per a fer les coses com cal. Les
protectores com SPAMA no s’apropien de diners públics, sinó que els sumen al que recapten de
mans privades amb quotes i donacions. SPAMA no s’ha apropiat d’equipaments públics, sinó
que s’ha dotat amb els seus propis recursos d’un refugi que serveix la ciutadania de Gandia.
S’ha dotat d’equipaments i de personal especialitzat, i compta amb el seu voluntariat per a fer-
se’n càrrec dels animals rescatats, que passen a ser de la seua “propietat” una vegada complerts
els terminis legals que, en el cas de les gosseres, els condemnen a la mort.
L’Ajuntament de Gandia ha descarregat en SPAMA responsabilitats, esforços i despeses que li
corresponen, a canvi d’uns diners públics que no les han cobert mai i que sempre ha pagat tard i
malament.
A més, la gestió directa tampoc és garantia de res. En el nostre cas, es tracta amb una realitat
molt problemàtica, a causa de múltiples factors. Els refugis, malgrat tots els esforços, mai
deixaran de ser mals menors, presons on determinades necessitats dels animals no poden ser
cobertes. Sempre estaran amenaçades per diversos interessos que les volen rapinyar: caçadors
a la recerca de gangues per a usar i tirar, gent que es vol fer amb animals per a les baralles (com
a lluitadores o com a sparrings), brookers de la indústria d’investigació animal internacional, etc.
Sempre n’hi haurà de temptacions a les que algunes persones poden sucumbir, siga amb gestió
directa o delegada.
La gestió directa no està exempta, simplement pel fet de ser-ho, de la deixadesa, la negligència o
la corrupció. No està exempta de patir la falta de recursos crònics, o d’haver de fer front a allaus
d’abandons i altres imprevists. La gestió directa ha de trobar la forma de suplir la vocació amb
treball professional que no ha de ser necessàriament vocacional, i això és molt perillós amb un
material tan sensible com són uns animals que han patit abandó, set, fam, malalties,
maltractaments… Ha de veure com encaixar un voluntariat que ha de tindre veu i vot a l’hora de
fer el seu treball. La gestió directa pot ser dolenta i pot ser bona, i per a ser bona s’han de
d’invertir necessàriament uns recursos que, fins ara, han estat dotats majoritàriament per les
protectores.
La solució real del problema no està a les protectores, que lluiten com poden per a fer de la millor
manera possible la seua funció de pegat. La solució real està en la generació d’aquest material
tan sensible: s’ha de lluitar contra la cria descontrolada a nivell privat, s’han de penalitzar
fiscalment els negocis de venda d’animals com els de la gossera que recollirà els abandonats a
Gandia, s’ha de tindre una voluntat real per a fer funcionar els sistemes de traçabilitat i seguiment
http://svpap.com2
LLEI 4/1994, de 8 de juliol, de la Generalitat Valenciana, sobre protecció dels animals de companyia. [94/4659].3
DOGV nº 2.307, 11/07/1994, http://www.dogv.gva.es/portal/ficha_disposicion_pc.jsp?sig=1543/1994

3. de la tinença (obligació de microxip, registre RIVIA, etc.), s’han de perseguir els casos de
desatenció, de maltractament, d’abandó…
Donar lliçons sobre allò que no es coneix no arregla res. Per a protegir els interessos generals,
cal molt més que un discurset.
Cadàvers dels animals massacrats en només dos dies a una gossera de Califòrnia (EUA).