3. EL RELLEU D'ESPANYA
El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície
terrestre. El relleu és dinàmic.
La Península Ibèrica es troba en la part més meridional d'Europa.
4. El relleu peninsular presenta quatre trets fonamentals:
●La forma massissa, donada per l'amplada i l'extensió de les
seves costes.
●L'elevada altitud mitjana (660 m), donada per l'existència d'un
extens altiplà central (¾ del territori) i per les nombroses
serralades que hi ha.
L'altitud dificulta les comunicacions, l'agricultura i crea un clima
més dur.
● La disposició perifèrica del relleu peninsular, donada pels
relleus perifèrics que envolten la meseta.
● La diversitat del relleu peninsular
5.
6. EL RELLEU PENINSULAR
El relleu peninsular presenta quatre grans unitats
morfoestructurals:
1) La Meseta, amb les seves muntanyes interiors i perifèriques.
2) Les serralades exteriors a la Meseta.
3) Dues grans depressions.
4) Els relleus litorals.
7. c
Serrala
ai
des
Les serralades d’espanya
al
Basqu
Serralada Cantàbrica es
G
Pirin
s
s
sí ny e eus
s
a
unt leó
as
e
an
M L
M
de
Se
al
at
r
ra
C
la
s
de
da
a l
n tr
la
e
ac
Ib
ra
m
èr
iste
Se
S
ic
a
Monte
s de To
ledo
rena
a Mo
Sierr
s
q ue
B èti
s
la de
a
S err
9. 1) La Meseta, les seves serralades
interiors i les vores muntanyoses.
La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol (45% de la
seva superfície)
Presenta dos grans blocs:
- La submeseta nord (travessada per la xarxa del Duero)
- La submeseta sud (formada per dos altiplans – Tajo i
Guadiana- separats pels Monts de Toledo)
10. A la Meseta s'hi poden diferenciar diverses unitats de relleu:
●L'antic sòcol paleozoic, que aflora a la part occidental de la
Meseta (Zamora i Salamanca) en forma de suau peneplà, que
es fa una mica més extens a Extremadura.
●Les conques sedimentàries, al costat oriental de la Meseta,
que han format un relleu d'erms, camps i relleus en costa.
● Les serralades interiors de la Meseta.
● Les vores muntanyoses de la Meseta.
11. Les serralades interiors de la Meseta.
El Sistema Central i els Monts de Toledo són dues serralades
orientades d'est a oest. En general presenten formes suaus i
arrodonides.
El Sistema Central
Divideix la Meseta pràcticament en dues meitats.
És format per diferents serres d'altitud important: Somosierra,
Guadarrama, Gredos, Gata i Serra de l'Estrella (Portugal).
12. Els Monts de Toledo
Divideixen en dues parts la Submeseta Sud.
Fan de divisòria d'aigües entre la conca del Tajo i la del
Guadiana.
Són un conjunt de serralades d'alçades modestes: els Monts
de Toledo, i les serres de Guadalupe, Montánchez i San
Pedro.
13. Les vores muntanyoses de la Meseta.
Les serralades principals que envolten la Meseta són:
Massís Galaicolleonès
Part de la Serralada Cantàbrica Massís Asturià
Serralada Cantàbrica
Gran part de Sierra Morena
El Sistema Ibèric
14.
15. El Massís Galaicolleonès
Comprèn Galícia, les serres de l'oest d'Astúries, les
Muntanyes de Lleó i la serra de la Cabrera i Segundera.
Correspon a un fragment del relleu més antic de la Península,
molt erosionat.
La Serradala Cantàbrica
Forma una cadena lineal que poden dividir en:
● Part occidental (Massís Asturià), amb un relleu elevat i
trencat.
● Part oriental (Muntanya Cantàbrica), amb cims més baixos.
16. El Sistema Ibèric
Limita la Meseta de nord-oest a sud-est.
● El sector nord, amb serres com la Demanda, el Moncayo o
els Pics d'Urbion, que separen la Meseta de la Depressió de
l'Ebre.
● El sector sud, format per diverses serres i depressions
creuades per rius (Monts Universals, Serra de Conca, Serra
d'Albarracín, serra de Javalambre, Gúdar i Maestrat).
Sierra Morena
Constitueix la vora meridional de la Meseta, separant-la de la
depressió del Guadalquivir.
17.
18. 2) Les Serralades
exteriors a la Meseta
Pirineus Pirineus axials o centrals
Prepirineus
Serralades Litorals Catalanes Serralada Prelitoral
Serralada Litoral
Serralades Bètiques Serralada Penibètica
Serralada Subbètica
19.
20. Els Pirineus
Serralada d'uns 440 km que s'estén des del Golf de Biscais
fins al Cap de Creus.
Els podem dividir en dos conjunts:
Pirineus axials o centrals.
És on es troben les altituds més notables (Aneto, 3404 m;
Mont Perdut, 3355 m; Pica d'Estats, 3143 m)
Les comunicacions són difícils, i encara hi ha restes de
glaceres.
Prepirineus.
Presenten una menor altitud i unes formes més suaus. Es
divideixen en les serralades interiors (Guara i Peña) i les
exteriors (Cadí, Montsec), situant-se entremig la depressió
mitjana pirinenca.
21. Les Serralades Litorals Catalanes
Es tracta de dues rengleres muntanyoses paral·leles a la
costa, separades per una depressió longitudinal.
Serralada Prelitoral.
Presenta algunes altituds considerables (Turó de l'Home,
1706 m).
Serralada Litoral.
Presenta un desenvolupament escàs.
22. Les Serralades Bètiques
El conformen la Serralada Penibètica i la Serralada
Subbètica, separades per una sèrie de depressions.
Serralada Penibètica.
Situada vora la costa. Trobem entre d'altres serres Sierra
Nevada (Mulhacén, 3481 m).
Serralada Subbètica.
Va pràcticament des de Gibraltar al cap de la Nau.
Les serres que destaquen són les de Cazorla, Segura, Sagra
i Mágina.
23.
24. 3) Les depressions
de l'Ebre i el Guadalquivir.
Les depressions de l'Ebre i el Guadalquivir van ser ocupades pel
mar, i posteriroment esdevingueren llacs, que es van anar
reomplint amb sediments.
Amb el temps els rius erosonaren aquests paisatges creant relleus
tabulars, valls i terrasses. Es tracta de terrenys fèrtils i relativament
plans.
25. La Depressió de l'Ebre.
Recorreguda pel riu Ebre, queda encaixada entre els
Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals
Catalanes.
La Depressió del Guadalquivir.
Recorreguda pel riu Guadalquivir, s'estén entre Sierra Morena
i les Serralades Bètiques.
26.
27. 4) El relleu del litoral peninsular
Costes atlàntiques Costa cantàbrica
Costa gallega
Costa atlàntica andalusa
Costes mediterrànies Andalusia i Múrcia
Golf de València
Litoral Català
28. Les costes atlàntiques.
La costa cantàbrica.
Hi predominen les formes altes i rectilínies.
Les planes i platges són escasses.
Hi ha penya-segats on les muntanyes arriben a la costa.
Les ries del cantàbric són, en general, curtes i estretes.
29. C O S TA C ANTÀB R IC A
Golf de
Biscaia
Cap de
Punta de Matxitxaco
l’Estaca
de Bares Cap de Peñas
Cap d’Ajo
30. La costa gallega.
S'estén des de la Punta de l'Estaca de Bares i el cap Ortegal
fins a la frontera de Portugal.
El més característic de la costa gallega són les ries.
La costa atlàntica andalusa.
Entre la frontera portuguesa i el Penyal de Gibraltar s'estén el
golf de Cadis.
Els al·luvions dels rius han constituït planades costaneres que
formen costes baixes i sorrenques, on el vent forma dunes.
31. C O S TA ATLÀNTIC A
Cap Ortegal
Cap de Finisterre
Ria d’Arosa
Ria de Vigo
Golf de Cadis
Cap de trafalgar
32. Les costes mediterrànies.
El litoral mediterrani és constituït per un seguit de costes
baixes i rectilínies, que formen amplis arcs separats pels caps
de Creus, Nau, Palos i Gata.
La costa mediterrània d'Andalusia i Múrcia.
També rep el nom de costa Bètica.
S'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau.
És una costa tallada, amb camps de dunes i albuferes (Mar
Menor, Múrcia).
33. El Golf de València.
Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre s'estén una gran
plana litoral (400 km), pràcticament sense interrupció.
S'hi alternen platges, aiguamolls, albuferes (València) i
tómbolos (penyal d'Ifac, Calp, Alacant).
El litoral català.
No és una costa uniforme. S'alternen deltes, petites planes
litorals, costes escarpades i costes abruptes.
34. C osta mediterrània
Cap de creus
Delta de l’Ebre
Golf de València
Cap de la Nau
Cap de Palos
Cap de Gata
35. EL RELLEU INSULAR
L'arxipèlag Balear
Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments
emergits de la Serralada Subbètica.
Al nord de Mallorca destaca la Serra de Tramuntana, mentre
que a l'altra banda de la illa hi ha la Serralada de Llevant. Entre
ambdues s'estén una ampla depressió central. Als extrems
d'aquesta depressió s'obren les Badies de Palma, Alcúdia i
Pollença.
Eivissa i Formentera presenten un relleu muntanyós i una gran
plana.
Menorca està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana.
L'altitud és escassa i destaca la plana.
37. L'arxipèlag Canari.
L'arxipèlag de les illes Canàries es va formar durant el període
Terciari. Es formà la Gran Dorsal Atlàntica, de la qual emergiren
una sèrie d'illes volcàniques, com les Canàries.
El relleu volcànic de les Canàries és molt complex (cons volcànics,
calderes, barrancs, colades de lava, penya-segats, platges...). De
fet, la formació de les illes Canàries és un procés continu. El Teide
(3718 m) és un volcà actiu. També hi ha notícia històrica de gran
activitat volcànica a Lanzarote (segle XVIII).
Les illes més properes a Àfrica (grup Oriental) són força planes
(Lanzarote i Fuerteventura). Les del grup Occidental (Tenerife, La
Palma, La Gomera, El Hierro i Gran Canària) són muntanyoses.
38. Lanzarote
La Palma
Tenerife Fuerteventura
Gran Canària
El Hierro
La Gomera
39. EL RELLEU DE CATALUNYA
De manera molt simplificada, podem destacar quatre grans
unitats: els Pirineus (Axial i Prepirineu), les Serralades litorals
catalanes, la Depressió Central i la costa amb les planes litorals.
Catalunya té una configuració muntanyosa amb un relleu trencat i
dues grans planes: la de l'Empordà (que desguassa cap al mar) i
la d'Urgell (que desguassa a la fossa de l'Ebre).
Catalunya ocupa 31896 km2, només 6435 dels quals no passen
de 200 m d'altitud.
40.
41. En el relleu català destaca el protagonisme dels Pirineus.
Els Pirineus catalans ocupen una tercera part de Catalunya i estan
formats per dues serralades paral·leles
- El Pirineu Axial. S'aixeca al voltant dels 3000 m (Pica d'Estats,
3143 m), amb ports de muntanya elevats (Viella, 2424 m; Port de
la Bonaigua, 2072 m).
- El Prepirineu. Presenta elevacions inferiors, que van a donar a la
Depressió Central Catalana. A la seva vegada es troba format per
dues unitats. Les serres interiors (Sant Gervàs, Boumort, Cadí,
Pedraforca, Bassegoda) i les serres exteriors (Montsec i Mont-
roig), separades per algunes depressions mitjanes, com la Conca
de Tremp.
La Serralada Transversal són una sèrie de relleus, situats al peu
dels Pirineus, que uneixen el Prepirineu amb les carenes litorals.
Alternen les muntanyes (Puigsacalm, serra de Finestres,
Cabrerès) amb formes enfonsades (plana d'Olot, Pla del Bages).
42. Les serralades litorals són un conjunt muntanyós format per una
doble serralada paral·lela a la costa, des de la desembocadura del
riu Ter fins al delta de l'Ebre.
- La Serralada Interior (Prelitoral) presenta cims importants
(Montseny, 1747 m; Prades, ports de Beseit). Per raons de
proximitat en aquesta alineació s'incorporen relleus que no li són
propis, formats per materials conglomerats com Montserrat.
- La Serralada de Marina (Litoral), suaument ondulada, no té
altures importants (Montnegre, 759 m). Alguns dels seus extrems
s'apropen tant a la costa que formes penya-segats (Garraf).
Entre les dues serralades s'obre un corredor, la Depressió Litoral.
43. La Depressió Central Catalana és la part oriental de la Depressió
de l'Ebre.
És una extensa depressió que s'estén entre els Pirineus i les
serralades de la costa. Va ser ocupada pel mar (per això trobem
sediments d'origen marí i dipòsits de sal gemma i sals
potàssiques).
Destaquen unitats com la Plana de Vic, Manresa, la Conca
d'Òdena o la de Barberà, alternant-se amb alguns altiplans (altiplà
de la Segarra). Només al centre de la Depressió Central s'ji
estenen grans planes argiloses (Segrià, Urgell, la Noguera).
44. Les costes catalanes són elevades en el nord, tot i la presència
de la Plana de l'Empordà. Al centre i sud trobem la plana litoral,
que arriba al Delta de l'Ebre. Aquesta plana es veu de vegades
tallades quan la serralada litoral arriba al mar (Garraf).
